com un
ull de peix
Referit al cel, clar, transparent.
|
Es va fer negre com una gola de llop, va caure una tamborinada
d’aigua que em pensava que eixia la riuada i als deu minuts estava ras com
un ull de peix. ¡Veges tu si açò hi ha per a on
agarrar-ho! |
En el
relat curt de l’escriptor xativí Toni Cucarella titulat L’innocent podem llegir:
|
–Bona estrelada tenim, Pep –havia comentat Herodes
Jordà. –Un cel ras com un ull de peix –li havia corroborat Pep
Martí. |
I en la narració curta del mateix autor titulada La llei de l’embut diu:
|
L’ambient era clar quan va posar els peus al carrer. El fred
dominava l’oratge. El cel, però, s’oferia ras com un ull de
peix. |
Marisol Gonzàlez Felip, en el seu llibre
Frases fetes al nord de la llengua (Servei de Publicacions de
Article publicat en el núm. 55 de la revista Llengua
Nacional (II trimestre del 2006)
http://taller.iec.cat/filologica/documents/ajr/Jane,A(2006-2)LAdverbiTotEnLocucionsQueIndiquenOposicio.pdf
L'adverbi
«tot» en locucions que indiquen
oposició
Albert Jané
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 249)
De regnes i principats
Antoni Llull Martí
En
llatí, princeps significa ‘el qui ocupa el primer lloc’, sigui persona o
cosa. Per
exemple l’edició prínceps d’una obra literària (se sol dir especialment
de les antigues o clàssiques), és la primera que es va imprimir. Durant l’edat
mitjana, princeps passà
a designar el fill d’un rei. Però així com hi pot haver prínceps sense
principat, hi pot haver principats sense príncep, com és el cas del Principat de Catalunya.
En
llatí, principatus, del que n’és derivat principat, pot tenir el
significat abstracte de
‘domini’, de ‘dignitat principal’, i també el de ‘lloc preeminent’. Això
ens ajudarà a comprendre el cas del Principat de què parlam.
Rosselló,
–Oh, és que no és exactament una paraula amb un significat,
és una espècie de...
–Justa la fusta!, és com d’un altre tipus,
oi?
–Exacte. Ara, no cal patir perquè de mots així se n’està
perdent la casta.
–Vaja, deu ser allò que de porc i de
senyor...
Exercici: substituïu els termes subratllats per un de més
escaient.
«Aristòtil -que tocava més de peus a terra que no pas el seu il·lustre mestre- va veure clarament que aquest havia relegat la veritat o realitat a una regió massa inaccessible per a poder-la estudiar avantatjosament. En conseqüència, conjuminà un sistema filosòfic que la implicava en els mateixos objectes, baldament calgués convenir que aquests eren variables de mena. Així, tots els cossos que coneixem a través dels nostres sentits ens ofereixen, simultàniament, uns aspectes mudables i uns altres de permanents» (Carles Riembau, Història abreujada del foc, 1963).
Embrague. Embragatge. Embragament.
El pedal de l'embragatge.
Embustero. Mentider.
Ésser un mentider.
Empalagoso, 'empalagós'. Embafador.
Atipador.
Un recapte embafador.
Pesat. Pudent, (que molesta).
Una persona pesada.
Empapar. Amarar. Xopar.
La pluja amara la terra.
Empegar. Enganxar.
Empega el rètol i enganxa'l a la tanca.
Nogensmenys, a Ponent sempre hem dit empegar, amb el sentit d’enganxar... i el DIEC ara el
registra.
Encomanar. Encomanar-se.
M'encomanaràs el refredat. Aquesta malaltia s'encomana.
Empeñarse. Entossudir-se. Obstinar-se. Entestar-se. Entercar-se.
Entossudir-se a passar les oposicions.
Emplazar, 'emplaçar'. Citar (a termini).
L'ha citat per a demà passat.
Comprometre.
L'ha compromès davant la sala.
Empleo. Col·locació.
Feina.
Tenir una bona col·locació.
Enchufe. Endoll.
Endollar la màquina a
l'endoll de la paret.
Moma. Bicoca.
Tenir una moma a ca laVila.
Encimera. Fogons.
Els fogons van sobre el forn.
Enclave, 'enclau'. Enclavament.
Un enclavament entre muntanyes.
Enfermero, 'enfermer'. Infermer.
Ésser infermer titulat.
Enfoque, 'enfoc'. Enfocament.
Un enfocament erroni.
Enfrentar. Afrontar. Enfrontar.
Afrontar la vida.
Enfrente. Enfront de. Davant per davant.
Enfront de l'església. Davant per davant de ca la Vila.
Engorroso, 'engorrós'. Empipador. Enfadós. Enutjós. Enfarfegat.
Trafegós.
És empipador exposar tanta cosa.
Engrasar, 'engrassar'. Greixar. Untar.
Lubricar.
Greixar una màquina.
Enredo. Embolic. Embull.
Pastell.
Fer-se un embolic.
Ensayar, 'ensajar'. Assajar.
Avui hi ha assaig de comèdia.
Enseguida. De seguit. Tot d'una.
Fes-ho de seguit!
Ensimismat. Capficat. Embrancat. Pensarós. Abstret.
Entotsolat.
El veig molt capficat.
Enterar. Assabentar(-se). Ennovar.
Assabentar(-se) d'un fet. Ell m’ennovà del
desastre.
Enterro. Enterrament.
Assistir a un enterrament.
Envoltorio, 'envoltori'. Embolcall.
Val més l'embolcall que el regal.
Escalofrío. Esgarrifança. Calfred.
En sentir-ho, passà una esgarrifança.
Escamar. Escarmentar. Escamnar.
Aquest percaç l'ha escarmentat.
Escamar existeix en el sentit de fer escames.
Escuet. Escarit.
Concís.
Un llenguatge escarit.
Esposar. Emmanillar.
La policia l'ha emmanillat.
Estallar. Esclatar. Esclafir.
Ha esclatat la guerra.
Estantería. Prestatge. Prestatgeria. Postada.
Estant.
Un prestatge ple de llibres.
Estorbar. Destorbar. Fer nosa. Entrebancar.
Destorbar la feina d'altri.
Extorsionar (no registrat al Fabra, ni a la GEC; només el registra
l’IEC, que també registra “gamberro” i “guapo”). Extorquir.
La colònia Catalunya és extorquida per la
metròpoli.
http://www.ara.cat/premium/opinio/us-dubtos-calar_0_700129981.html
Un dels verbs més polisèmics que tenim és calar. Podem calar foc, calar-nos un barret, calar una baioneta i també se'ns pot calar el cotxe. També pot voler dir fer forats en una roba o un paper per obtenir uns dibuixos que imiten les puntes.
Però en el sentit etimològic vol dir afluixar, abaixar. Els ulls o l'antena d'un cotxe els acalem, però les veles les calem, és a dir, les arriem, i també les xarxes quan les fiquem dins el mar per pescar.
D'aquest últim sentit en deriva el del calat d'una nau, que és l'altura del seu buc submergit, i també el de penetració d'un líquid en un cos, com quan diem que la pluja ens cala la roba.
I d'aquesta idea de penetració en deriva tant la de ser capaç d'endevinar les intencions dels altres, "A aquest ja el tinc calat", com també, en un sentit que cada dia es fa servir més, la que expressa que una idea, un discurs, un prejudici penetra profundament en la manera de pensar d'un col·lectiu, com un líquid que l'amarés.
És perfectament correcte, per tant, dir que "El seu missatge ha calat en la població" però cometem un error quan ho reforcem afirmant que "ha calat a fons".
D'entrada, i tornant al que dèiem divendres, perquè seria en tot cas "ha calat fondo", però és que, a més, en aquest cas estem davant un gir idiomàtic castellà, calar hondo , que no té sentit calcar. I no el té perquè el verb calar , tot sol, ja expressa prou bé la idea de fondària, de penetració. És, doncs, una redundància retòrica totalment prescindible.
----------------
UN TAST DE CATALÀ
Fa pocs dies va ser notícia el nou delfinari que es vol fer al costat del Zoo de Barcelona. I un dubte va planar sobre totes les redaccions: delfinari o dofinari ?
Gràcies al Termcat i el DIEC vam saber de seguida que n'havíem de dir delfinari , però alguns lectors em demanen que expliqui per què.
En general, com més científic o tècnic és un terme més tendència tenim a agafar-lo directament del llatí, en aquest cas delphinus, i no pas del mot d'evolució popular, dofí .
Però en la decisió també hi pesen els sufixos amb què el combinem. El fet d'ajuntar-lo amb el sufix -a ri , que ve directament del llatí -arium , faria de dofinari un híbrid estrany i poc coherent.
De la mateixa manera que diem aquari, pecuari i fructuari i no pas aiguari, ramadari i fruitari sembla lògic que diguem delfinari i no pas dofinari . El francès fa el mateix: tot i que a l'animal li diu dauphin , del lloc on s'exhibeix en diu delphinarium .
I algú em pot demanar per què si el francès diu també dauphin al que tot apunta que serà l'hereu d'un rei -i, per extensió, d'un personatge important-, no diferenciant-lo del nom que dóna al mamífer, nosaltres en diem delfí .
I la resposta és que l'origen del nom que es donava a l'hereu del rei de França era un títol vinculat a una regió que en català rep el nom de Delfinat, mentre que en francès és Dauphiné.
No se us acudeixi mai, doncs, parlar del dofí d'un polític, tret, esclar, que tingui un delfinari i sigui la seva mascota.
UN TAST DE CATALÀ
Un lector de Cerdanyola se'm queixa en un comentari molt graciós del costum cada cop més estès entre certs periodistes de TV3 de confirmar el que els diu un company amb l'expressió "Així és". Un d'ells pregunta, per exemple: "Per tant, al final Alonso surt amb neumàtics tous, no?" I el company li contesta a peu de pista: "Així és".
El lector m'assegura que la moda s'ha estès tant que a partir d'ara ell, per no ser menys, ja no pensa dir més "és estrany" sinó "estrany és" ni "és mentida" sinó "mentida és", encara que sembli el Yoda.
Aquest "així és" és un cas flagrant d'interferència, però la sàtira que en fa el lector no acaba de fer diana. De fet, respondre "és així" tampoc és genuí. I és que el problema no és tant l'ordre de les paraules com el calc d'un ús idiomàtic.
És cert que "és així" és l'ordre més neutre en certs contextos. "És així com m'agrada a mi", canta el Llach. Però també és més neutre "es así" que "así es". Passa que el castellà, amant de la retòrica, l'inverteix amb molta més facilitat que el pragmàtic català.
Ara bé, l'ordre invertit en català també existeix. La fórmula litúrgica d'adhesió a una desig és "Així sigui!" i no pas "Sigui així!" El que no fem, ni fa el francès, és dir "No és així?" per demanar assentiment, ni tampoc el donem responent "Així és".
Són locucions del castellà que un bon diccionari bilingüe hauria de recollir. Però en el millor castellà-català que hi ha, consultable a l'Optimot, l'única equivalència per a "así es" és "és així". I això ens fa estar així d'indefensos.
UN TAST DE CATALÀ
En les locucions verbals amb l'adverbi endavant hi ha un bon nombre de calcs del castellà que hauríem d'evitar. El més evident i groller és treure endavant. Per dir-ho clar: sacar adelante un plan en català és tirar-lo endavant.
Tampoc és inhabitual fer un ús transitiu incorrecte de continuar (o seguir) endavant . No hi ha res a dir si continuem endavant amb un pla . El que no sembla que sigui admissible és continuar endavant el pla. Hauríem de tirar-lo (o portar-lo ) en davant .
Fixem-nos que, en algun context, continuar (o seguir) endavant és sinònim de prosseguir però, malgrat això, l'un és intransitiu i l'altre transitiu. Per tant, podem prosseguir un discurs o una lectura però hem de continuar endavant amb el discurs o la lectura.
Un altre calc molt evident és el de sortir endavant . Les webs d'alguns partits en van plenes. Encara ningú gosa fer-lo transitiu, però tampoc cal, perquè mai no és bo quan vol dir sortir-se'n. El lema "Podem sortir endavant!", molt adequat al present, ha de ser "Ens en podem sortir!"
I acabo amb canvi de direcció per plantejar la correcció d'una locució verbal amb l'adverbi enrere . Un pla el podem tirar endavant i tirar enrere però quan sóc jo el que faig marxa enrere en un propòsit, crec que el més genuí és fer-se enrere , tot i que ti rar-se enrere és tolerable.
Fer-se enrere és sinònimde desdir-se , però mentre que no es pot dir "M'he desdit" sinó que cal dir "Me n'he desdit", sí que és ben correcte "Em faig enrere".
----------------
UN TAST DE CATALÀ
Albert Pla Nualart
Una lectora de Castelldefels s'altera cada cop que sent "tots els dies" perquè ella creu que ha de ser "cada dia", i em demana si té raó. És un d'aquells casos en què no s'haurien de donar receptes massa taxatives.
Segons què vulguem dir, tots els dies és una forma impecable. Diem, per exemple, "No ho acabaré si no hi dedico tots els dies de festa" i, en canvi, "A Euskadi plou gairebé cada dia".
En el primer cas, pensem en els dies com un bloc; i en el segon, individualment, un per un, emfatitzant la idea de reiteració que es desprèn d'una acció repetida.
No és una distinció clara, però ho és prou perquè les orelles més fines sentin, amb raó, poc genuïns alguns tots els dies , sobretot perquè en castellà la distinció s'ha diluït i todos los días tendeix a imposar-se sempre.
"Tots els dies surt el sol" sona estrany i "Todos los días sale el sol" no. Però la intuïció varia dialectalment i això a València ja no és tan clar, com tampoc ho és per als barcelonins més interferits.
I el que diem per als dies val per a les setmanes, els mesos i, en general, tots els conjunts individualitzables. Un grup de nens poden recitar un poema tots junts o un cadascun i, en el segon cas, és millor "Cada nen recitarà un poema" que "Tots els nens recitaran un poema".
Observem, però, que mentre que la primera frase només admet una interpretació, la segona les admet totes dues, és ambigua i, per tant, no és incorrecte sinó menys precís utilitzar-la amb el sentit de la primera.
----------------
ESMOLET DE PARAULES
En sentit literal, és la matèria convertida en déu i adorada i, per extensió, aquells a qui professem admiració cega. En tots dos casos els crea una necessitat molthumana de fer concret el que, si no, quedaria en aspiració metafísica.
Que sovint vagin acompanyats de l'adjectiu fals permet sospitar que no perdem l'esperança que n'hi hagi de verdaders, per molt que la vida demostri que mai sobreviuen a un escrutini de prou a prop, i menys encara a un prolongat pas pel poder.
Els profetes inspirats han lluitat per fer-los a miques i les religions més serioses els tenen prohibits, perquè si s'imposen l'espiritualitat degenera en superstició.
El seu caldo de cultiu és sempre la massa, perquè és en l'experiència de diluir-hi la pròpia identitat que exerceixen el seu efecte euforitzant.
Ajuden a viure, alimenten ideals i és molt difícil prescindir-ne del tot sense acabar sent presoners d'un escepticisme paralitzant. Però no és tampoc fàcil mantenir davant seu el sentit crític i ser capaç de controlar l'energia que ens encomanen.
La història no els acaba jutjant pel que en realitat són sinó per la manera com ens il·luminen o ens extravien. Si han sigut catalitzadors d'una experiència que ens millora, importa ben poc que en la seva vida privada no estiguin a l'altura de les aparences.
I és que al final hem d'aprendre a admirar-los amb defectes i contradiccions, deixant que el pas del temps ens retorni a una entranyable escala humana els que havíem arribat a veure com a déus.
LA LLENGUA I LA
SARDANA:
UN PATRIMONI
INSUBSTITUÏBLE
L'any 2001 el president Pujol va visitar Estònia i Letònia, dos estats lingüísticament heterogenis però oficialment monolingües que alguns autors consideren un model per a un futur estat català independent. En aquella visita, a part de dir i repetir que Catalunya no buscava la independència, Pujol va pronunciar una conferència en què segons les cròniques de l'època "va exposar la seva satisfacció pels resultats del model lingüístic que s'ha aplicat a Catalunya, i va afegir que faria la mateixa política lingüística si Catalunya fos independent".
Onze anys després, tothom sap quina és la nova visió que Pujol té de la independència. Ara bé, en els seus últims pronunciaments Pujol no ha desmentit mai el que va dir en aquell viatge a propòsit de la política lingüística. Més concretament, no ha dit mai que l'estat català independent hagi de ser oficialment monolingüe. Pujol segurament continua pensant el que va explicar l'any 1995 en una conferència intitulada "Què representa la llengua a Catalunya?" En les nostres particulars circumstàncies sociolingüístiques, va dir, "no podem aplicar el model territorial", segons el qual l'única llengua oficial és la del territori. Certament, des del punt de vista lingüístic Catalunya no és com Flandes, ni com el cantó de Zuric, ni com el de Ginebra, que són els tres exemples que Pujol va esmentar. Catalunya s'assembla més a Brussel·les o als quatre cantons suïssos que (ho solem oblidar) tenen més d'una llengua oficial.
La perspectiva que Catalunya esdevingui un estat independent ha suscitat un debat sobre el paper del castellà. La qüestió s'ha centrat inicialment en la conveniència de reconèixer el castellà per assegurar el vot de les persones que parlen aquesta llengua en un referèndum de secessió. Però la qüestió també es pot plantejar fent atenció a la posició que la resta d'Espanya (RdE) i la comunitat internacional tindrien respecte a la política lingüística a l'hora d'avalar (o no) la secessió de Catalunya. Alguns autors han parlat de fer renúncies abans d'hora, com si en un escenari de secessió unilateral totes les opcions de política lingüística fossin possibles. Aquí és on una mica de realpolitik comparada pot anar bé.
Les secessions de Bòsnia i Hercegovina, Macedònia i Kosovo són instructives respecte a les possibilitats reals de decidir un règim lingüístic. En el cas de BiH, la República Srpska va optar inicialment per l'oficialitat exclusiva del serbi, però la comunitat internacional va forçar l'oficialitat addicional del croat i el bosnià; i la Federació de Bòsnia i Hercegovina primer va optar per l'oficialitat del croat i el bosnià però va ser obligada a incorporar també la del serbi. Macedònia va optar per l'oficialitat exclusiva del macedoni, però la sublevació armada albanesa va fer que la comunitat internacional imposés l'oficialitat de "qualsevol altra llengua parlada per un mínim del 20 per cent de la població", una condició que només satisfà l'albanès. I en el cas de Kosovo, tot i que la població que parla serbi no arriba ni en somnis al 20 per cent, el bilingüisme oficial ja va venir de fàbrica. El pla presentat per Martti Ahtisaari abans de la secessió unilateral de la província ja deia que les llengües oficials serien l'albanès i el serbi, un precepte que després va recollir la Constitució del nou estat.
Algú podria dir que hi ha els contraexemples d'Estònia i Letònia. Caldria replicar tres coses: en cap dels dos països la població russa constitueix la meitat de la població; inicialment tots dos països van optar per la doble oficialitat, i no és cap secret que el monolingüisme a ultrança que practiquen incomoda les institucions europees. Com va dir una vegada Gérard Stoudmann, un alt executiu de l'OSCE, seria "lògic" que el rus fos oficial a Letònia. El Consell d'Europa està cansat d'exigir a aquests països que compleixin el Conveni Marc per a la Protecció de les Minories Nacionals, que preveu un cert ús oficial del rus a l'administració local. I tots dos formen part del club d'estats recalcitrants que es neguen a ratificar la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, que empararia l'ús oficial del rus en molts àmbits.
En definitiva: si Kosovo, amb una població sèrbia tan exigua, ha hagut de reconèixer l'oficialitat del serbi, què fa pensar que Catalunya, on la meitat de la població parla habitualment castellà, podrà passar per alt la pressió internacional i sobretot la de la RdE (un membre de la Unió) perquè el castellà mantingui la seva oficialitat?
L’emoció de les llengües
David Vila i Ros
Llengua i emoció. Set mirades sobre el goig de
ser
Àngel Velasco i Quim Gibert
(eds.)
Pagès editors, febrer de 2012
Les llengües i les emocions estan fortament entrellaçades, ja no només perquè les llengües són una via per expressar les emocions, sinó també perquè cada llengua cohesiona els seus parlants al voltant d’unes emocions, uns sentiments, una manera única i genuïna d’interpretar l’entorn.
Llengua i emoció és el títol del darrer llibre del tàndem editor format per Àngel Velasco i Quim Gibert, els quals anteriorment ens han ofert altres llibres com Elogi de la transgressió o Removent consciències, tots ells reculls de les ponències de les diverses jornades sobre llengua i identitat que s’han anat realitzant a Fraga. El subtítol del llibre, Set mirades sobre el goig de ser, en palesa l’objectiu: prendre consciència del plaer que representa saber-se part d’una cultura, d’una llengua que, malgrat estar en situació de minoració, és la nostra, la que ens fa ser com som i ens permet vincular-nos amb l’entorn immediat i amb les altres cultures. El mateix Quim Gibert (psicologia), Josep Borrell (poesia), Matthew Tree (literatura), Eva Monrós (sociolingüística), Rosa Calafat (semiòtica), Jordi Bilbeny (història) i Josep Maria Terricabras (filosofia) ens parlen d’aquest goig de ser des de les seves especialitats i ens doten d’arguments i reflexions per aprendre a gaudir la nostra identitat amb normalitat.
Borrell fa una síntesi perfecte de l’objectiu del llibre quan diu que cadascuna de les llengües que es parlen al món construeix universos de gran bellesa, creen atmosferes de gran sensibilitat i poden i saben desencadenar les emocions més fortes que ens puguem imaginar. Entre les emocions que desencadenen, Monrós explica que, en el cas català, aprendre’n la llengua té, per a molts nouvinguts procedents de comunitats minorades, un efecte de descoberta i potenciació que reverteix a favor de les altres llengües minoritzades, les seves. Bilbeny, per la seva banda, fa un pas més i, amb la voluntat d’incidir en l’autoestima dels catalans, argumenta que una forma subtil de recuperar la dignitat com a parlants o com a col·lectivitat nacional és recuperar també la consciència de la grandesa de la llengua, i proposa ja no només actuar sobre la realitat, sinó aprendre a transformar-la.
Aquestes i moltes altres reflexions fan de Llengua i emoció un recull interessant i fàcil de llegir. El vincle entre la llengua i les emocions hi queda ben reflectit i les argumentacions diverses que s’hi ofereixen poden permetre al lector canviar el seu enfocament envers la llengua i la identitat, transformant el problema de ser part d’una cultura minorada pel plaer de ser una cultura en procés de normalització.
L’Escletxa, primavera
12
Josep Massot:
una vida al servei de la cultura
Savi i erudit, home bo, treballador incansable i compromès en la defensa de la nostra llengua i la nostra cultura. Així ha estat definit el P. Josep Massot, monjo de Montserrat, guardonat amb el 44è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, instituït per Òmnium Cultural.
Nascut
a Palma de Mallorca el 1941, va entrar al monestir de Montserrat el 1963.
Llicenciat en filologia romànica per
Aquest
monjo filòleg, historiador i investigador de la cultura catalana, ha publicat
desenes de llibres i centenars d’articles sobre el Cançoner, la llengua, la
guerra civil o l’Església Catalana i ha estat guardonat amb el Premi Francesc de
B Moll de l’Obra Cultural Balear (pel conjunt de la seua obra) i el Premi Manuel
Sanchis Guarner. També ha rebut el Premi Nacional de Cultura Popular de
Home senzill i discret, el P. Josep Massot ha rebut el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, per “per tota una vida dedicada a construir i divulgar la cultura catalana”. La seua obra literària i l’exemplaritat de la seua obra intel·lectual, l’han fet mereixedor d’aquest premi. Com destacava Òmnium Cultural, el P. Massot ”forma part de la llista de persones exemplars que honoren el nostre País”, com els valencians Sanchis Guarner (1974) , Joan Fuster (1975), Vicent Andrés Estellés (1978), Enric Valor (1987) o Joan F. Mira (2004).
Vaig tindre el goig de treballar amb el P.Massot, des del 1987 al 1991, en les Publicacions de l’Abadia, i puc dir que és una persona extremadament amable i delicada en el tracte. I sobretot, un treballador infatigable i que mai fa vacances! Quan els monjos després de completes ens retirem a la cel·la per descansar, el P. Massot continua treballant fins tard, al despatx de publicacions, on les 6 taules estan plenes de llibres, carpetes, o fulls de galerades per corregir. Monjo servicial i abnegat, igual fa de lector al refetor o de celebrant setmaner, que serveix els monjos en els àpats o bé despara taula.
El seu sentit de l’humor i la seua fina ironia, així com la seua capacitat intel·lectual, fan que les converses amb el P. Massot siguen molt enriquidores.
Amb una gran senzillesa i com traient mèrits al premia atorgat, el P. Massot declarava que “el que he fet sempre ha estat treballar a favor de la nostra llengua i cultura”. És per això que el 2001, va tindre un especial interès en editar “D’un País que anem fent”, miscel·lània en homenatge a mon pare. Va ser ell mateix qui volgué presentar aquest llibre a l’Alcúdia, el novembre d’aquell any.
En un moment difícil per a la nostra cultura, el P. Massot deia que ara cal “treballar de valent, més encara tenint en compte com està el panorama de la llengua a les Illes i al País Valencià”. És també al País Valencià, on el P. Josep Massot ha col·laborat freqüentment amb conferències o jornades d’estudis. Una bona prova del seu afecte pel nostre País, és la col·lecció de llibres “Sanchis Guarner”, de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
Preocupat també per la línia de l’Església Catalana, el P. Massot declarava: “Hi ha hagut moments en què hi havia molts bisbes que defensaven el català i que estaven molt conscienciats. Ara la cosa no està tan clara: n’hi ha alguns que sí, d’altres que molt menys, i alguns que diuen públicament que el tema del català i el catalanisme no els interessa. No sóc ningú per judicar els bisbes, però algunes coses no em fan gràcia”.
Per la seua claredat d’idees i el seu compromís en la defensa de la nostra llengua, Òmnium Cultural ha reconegut la “dedicació sostinguda, rigorosa i productiva del P. Massot”, un home que davant la situació greu de la nostra cultura, afirmava que “només ens queda protestar i resistir, com hem fet fins ara”.
El futur del català, 27 anys després
Entrevista de Joan
Tudela
a Aina Moll
(II)
EN
DEFENSA DE LA NORMA
Les dues
campanyes sensibilitzadores a què es refereix l’Aina Moll van ser les taules
rodones, l’any 83, de divulgació de la llei de normalització lingüística, que
van passar sense gaire pena ni glòria, i, a cavall entre el 81 i el 82, la
campanya de la Norma, la qual val a dir que no va tenir pas la bona premsa de
què gaudeix el “Digui, digui”.
No estic
d’acord que la Norma tingués mala imatge. Va tenir una gran acceptació popular.
El que passa és que els mitjans de comunicació van reflectir l’opinió dels
intel·lectuals i dels parlamentaris, els quals, en general, no van entendre que
la de la Norma no era una campanya filosòfica per a la gent que ja està
convençuda. Que era sentimentaloide, d’acord; que era baixa de sostre, d’acord.
Però és que no podia ser alta de sostre si volíem arribar a tothom. I no es pot
comparar amb el “Digui, digui” perquè aquest és un curs per ensenyar català i la
Norma era una campanya per incidir en les actituds lingüístiques, que és una
cosa molt més delicada. Amb la Norma ha passat com amb el “Dallas” de TV3, que
té mala fama entre els qui escriuen als diaris, però que és un gran instrument
de normalització del català.
La
directora general de Política Lingüística explica que pel Sant Jordi del 83,
quan ja feia un any que havia acabat la campanya de la Norma, va fer editar cent
mil exemplars d’un quadern amb tires de les historietes, amb por que no fossin
massa. Tres mesos després se n’havien repartit quatre-cents mil. Afegeix que
encara ara cada dia arriben cartes d’escolars adreçades a la Norma. Conclusió:
entre els infants va tenir un gran impacte i entre els grans no va crear cap
rebuig.
És que el
propòsit de la Norma era aconseguir l’adhesió explícita de la població de
Catalunya a l’objectiu de la normalització del català, a través sobretot
d’acords dels plens dels ajuntaments. Doncs bé: vam rebre l’adhesió dels
ajuntaments que, plegats, representen el 98 per cent de la població de
Catalunya. El missatge de la Norma: el català és cosa de tots, no va rebre cap
rebuig. A partir d’aquí ja no s’hi valia a dir que la normalització del català
era cosa d’un govern nacionalista o de quatre gats exaltats. En aquest sentit,
la campanya va ser un èxit.
L’altre
objectiu de la Norma, que era més difícil i que encara no hem aconseguit, era
trencar les pautes de conducta que fan que els catalanoparlants passin
automàticament al castellà quan l’altre parla castellà, i, per part de la gent
de parla castellana, no decidir-se a parlar en català per por de fer faltes.
Aquests són dos vicis terribles que per ells tot sols són capaços d’anul·lar la
normalització.
LA UTOPIA
IDIOMÀTICA
L’Aina
Moll, didàctica de mena, un cop descobert el mal del que pot morir el català,
passa a exposar-ne el remei: la pràctica del bilingüisme passiu, és a dir,
continuar parlant en català encara que l’altre contesti en castellà, i, per part
dels castellanoparlants, atrevir-se a expressar-se en català, encara que sigui
fent faltes, perquè si una llengua no es practica no es pot aprendre
mai.
Un cop
aconseguit això estarà aconseguit pràcticament tot.
I què és
tot? On vol arribar l’Aina Moll a la fi del camí? Quina és la seva utopia
idiomàtica? Aquesta és l’única resposta en què la directora general va amb peus
de plom.
Normalitzar vol dir fer normal, oi? Quina seria la situació lingüística
normal? En un territori on hi ha una llengua oficial que a més a més és la
pròpia del país, el normal és que tots els ciutadans sàpiguen aquesta llengua i
l’emprin en qualsevol situació. Els catalans com a individus hem de saber,
almenys, tres llengües: el català, el castellà perquè és la llengua de l’Estat
del qual formem part, i una llengua estrangera. Hem de tendir a que el català
sigui veritablement la llengua pròpia d’aquí, que tota relació normal es faci en
català. Però per aconseguir-ho hauran de passar vint anys, és clar. Per cert, la
tercera llengua jo no penso que hagi de ser per a tots l’anglès. Si la llengua
estrangera que tothom sap a Catalunya és l’anglès, malament rai. L’anglès és més
perillós que no el castellà per a les llengües petites.
Jo crec
que arribarem a la plena normalització del català si d’això en fem un objectiu
comunitari: no només ho hem de voler els catalanoparlants, sinó també els
castellanoparlants, ho han de voler els de dreta i els d’esquerra i els del mig.
Com diu l’eslògan, el català és cosa de tots.
CRIDA AL
VOLUNTARISME
Contrastant amb l’optimisme de l’Aina Moll, continuen escoltant-se veus
apocalíptiques sobre el futur del català. El pessimisme, dia a dia, va guanyant
adeptes entre les files dels antics militants idiomàtics.
Jo no
estic desencisada, perquè abans no m’havia encisat. Sabia que seria difícil.
Però la part més difícil de la normalització, que era començar, ja s’ha fet. És
curiós que el pessimisme entre els catalans s’escampi precisament quan hem
assolit la possibilitat de la normalització.
És ben
cert que el somni de la ràpida normalització del català en acabar-se la
dictadura se n’ha anat en orris. La cosa va lenta, massa lenta per les
esperances que molts hi havíem dipositat. Alguns en donen la culpa a les
institucions. L’Aina Moll passa la pilota del retret a la societat
civil.
És
veritat que ara ja no hem de defensar-nos, sinó que hem de passar a avançar.
Però necessitem una multiplicació d’esforços, necessitem la participació de
tothom, el voluntarisme. N’hi ha que diuen: ens hem esforçat durant molts anys,
ara que ho facin les institucions. Doncs, no senyor. Ens hem de continuar
esforçant encara molts anys més.
Baixar la
guàrdia pot fer perillar la normalització. El que necessitem, per exemple, és
que surtin quaranta cantants més de cançó catalana, i no que els qui cantaven en
català es passin al castellà, com ha fet La Trinca. Que es vagin catalanitzant
els diaris en castellà. Que cadascú lluiti per la normalització en el seu
camp.
No fa
gaire, en una conferència, davant d’un auditori de catalans d’aquests
desencisats, vaig dir: si jo ara us preguntés, amb el cor a la mà, quants encara
no heu catalanitzat el nom del carnet d’identitat, quants en sortirien? Jo sóc
professora i conec de seguida les cares, i podria haver dit: aquest, aquest,
aquest, i n’eren una bona colla els qui encara no havien fet aquesta senzilla
gestió. Així no anirem enlloc! Hem de fer que la normalització sigui cosa de
tots.
LA FE EN
EL FUTUR DEL CATALÀ
La
supervivència del català? L’Aina Moll contesta el que diu a tot arreu davant
d’aquest interrogant: que si no hi ha ni una hecatombe nuclear ni una involució
política, avançarem fins al final cap a la normalització.
Més que
una directora general convencional, l’Aina Moll sembla una predicadora disposada
a infondre la fe en el futur del català entre els incrèduls, una apostolessa
idiomàtica vinguda de Mallorca i establerta a Barcelona. Sortim del seu despatx
del carrer Mallorca de Barcelona convertits, guanyats per la seva
fe.
Però en
baixar al carrer la nostra fe trontolla una mica: ens creuem amb una colla
d’adolescents i tots parlen en castellà. Sort que ens auxilia l’eco de les
paraules de l’Aina Moll.
Els
infants i adolescents imiten els comportaments lingüístics dels grans i
funcionen en grup. S’acostumen, doncs, a parlar en castellà si hi ha algú que és
castellanoparlant, que sempre n’hi ha algun, i continuen parlant en castellà, de
vegades, fins i tot quan no hi són els castellanoparlants. Però la
castellanització tant en les colles d’infants i adolescents com en les parelles
idiomàticament mixtes era més forta fa deu anys i fa cinc anys que no pas ara.
Ja sé que encara ens queda molta feina per fer, però que la situació sigui ara
pitjor que fa uns anys, això sí que no ho crec. Anàvem cap avall, i hem
aconseguit invertir la tendència. Ara anem avançant.