140. Una llengua no es
mesura per la quantitat de gent que la parla, sinó que es mesura pel gruix de
verb que transmet. I la catalana trasllada un gruix de verb igual que el
francès, el castellà o l'anglès.
Josep Espunyes
Lingüista i
escriptor
Tratge
Eugeni S. Reig
Anomenem
tratge a un vestit que consta de jaqueta, pantaló –o falda, si és de
dona– i, opcionalment, jupetí, tot de la mateixa
tela.
Podem
dir, per exemple: «T'has de fer
un tratge nou que este el tens ja molt anadet.»
En Els valencians
pintats per ells mateix d'Enric Soler i Godes podem llegir: «Tratge de burell, calces blanques i sabates de
frare.»
En la novel·la Lina
Morell, un cas apassionant de Jordi Valor i Serra trobem: «El xicot arrimà el carro a la carena de l'andana i
en veure entre les poques persones que baixaren a una jove senyorívola amb tratge sastre negre i un petit maletí
a la mà, se dirigí devers ella amb decisió:
»–Senyoreta
Paulina?»
I en la mateixa
novel·la, un poc més avant: «En efecte, oberta
que fou l'antiquíssima caixa, d'allí anaren eixint vestits antics: vestidets
d'ella de son temps de col·legiala, tratges de caçador del seu pare i,
per fi, tot impregnat del ferum del patxolí, un magnífic vestit de vellut
negre amb adreços i voreres de fil d'or de la seua àvia materna, que ambdues
jóvens recordaven molt bé quan se'l posava encara na Beatriu, la mamà, que
estava formosíssima quan apareixia els dies de festa abillada amb tal
vestimenta.»
La paraula
tratge és un castellanisme fortament implantat en la parla dels
valencians i considere que fóra adequat incorporar-lo a la llengua normativa,
encara que només en l'accepció definida. No crec que calga acceptar-la com a
sinònim del substantiu vestit en totes les seues accepcions. La paraula
ja va ser arreplegada per Escrig i per Martí i Gadea en els seus diccionaris del
segle xix, però no la inclouen ni
el Diccionari General de
NOTA:
- Soler i Godes, Enric Els valencians pintats
per ells mateix (Noguera, València, 1962, pàg.
102)
- Valor i Serra, Jordi Lina Morell, un cas
apassionant (Sicània, València, 1964, pàgs. 39, 48 i
49)
(Publicat al Diari de Barcelona el 6 d'agost del 1992)
Que un paio cali foc a una casa perquè hi viuen gitanos és un acte racista. Però si tothom reprova el racista, la policia l'agafa i un tribunal el condemna, vol dir que aquella societat no és racista. En canvi, els sudistes nord-americans pensaven que els negres no són persones, de la mateixa manera que els alemanys, durant el nazisme, creien que els jueus són éssers inferiors. N'estaven convençuts els homes i les dones corrents. El racisme fa que persones que són intel·ligents i sensibles i cultes, que fins i tot són bones persones, es transformin en monstres. El personatge creat per R.L. Stevenson, el famós Dr. Jekyll i Mr. Hyde, encarna bé la doble personalitat que s'apodera de gairebé tothom en una societat racista.
Igual que existeix el racisme humà, hi ha també el racisme idiomàtic. I l'antiracisme lingüístic, com el que predica des de fa anys Jesús Tuson, l'autor d'El luxe del llenguatge (1986), Mal de llengües (1988) i El llenguatge i el plaer (1990), llibres editats per Empúries. Jesús Tuson fa una defensa apassionada de la igualtat de totes les llengües, i veu en la diversitat de llengües una riquesa que expressa la unitat essencial de l'espècie humana.
Tot el contrari del que fa Fernando Lázaro Carreter, el nou director de la Real Academia de la Lengua. L'home no és nou a la casa. Fa vint anys que hi ocupa la cadira R. R de racisme. De racisme idiomàtic. El mal és que no és un problema seu –ell és un home savi i treballador, assenyat, fins i tot obert– sinó que viu en una societat, la de l'Espanya castellana, que no ha superat el racisme lingüístic.
La revista Periodistas ha publicat no fa gaire una llarga entrevista a Lázaro Carreter que ens permet descobrir, un cop més, el racisme idiomàtic que existeix oest enllà. Quan enraona sobre el español no diu cap bestiesa. Al contrari. Analitza el paper dels mitjans de comunicació, la necessitat de mantenir la unitat de la llengua de Cervantes entre els parlants de les dues ribes de l'Atlàntic o la incorporació de neologismes amb una gran lucidesa i un sentit pràctic poc comú. A més, és capaç de referir-se a altres llengües –en concret, el portuguès i el francès– amb el mateix respecte amb què parla de la seva. Però, i els altres idiomes d'Espanya? Doncs es veu que, més que res, fan nosa.
Diu Lázaro Carreter: “Cada vez se extiende más la idea de que el estudio de la lengua propia es poco necesario, porque se aprende por impregnación; que el idioma se aprende como se aprende a respirar: se nace en el seno de una comunidad que tiene tal lengua, y se aprende. Esta es una idea muy falsa, que todavía está presente en las personas que rigen la educación. La prueba es cómo cada vez más se ha ido restringiendo el tiempo dedicado al estudio de la lengua común, la lengua nacional. Hay casos ya, incluso, de licenciaturas, en donde la lengua española y la literatura se ponen en alternativa con una de las lenguas y literaturas territoriales. Se está llegando ya, realmente, a un estado muy preocupante; porque la que da realmente cohesión a nuestra nación es esa lengua común. España no es una nación plurilingüe, como lo es Suiza, en donde hay lenguas que no tienen comunicación entre sí. España es una nación con una lengua, lo que nos permite estar en Santiago de Compostela, en Tarragona, en Alicante y en San Sebastián y entendernos. En España hay una lengua común, y otras más de tipo territorial”.
Decididament, Espanya no té remei!
Dissortadament, la denúncia que faig en aquest article meu de fa vint anys que ara reedito és plenament vigent, per la senzilla raó que el racisme idiomàtic de l'Espanya castellana és del tot vigent.
Quan la paraula es fa crit col·lectiu sovint perdem la capacitat de dir-la tal com volem. Una de les proves més clares de la colonització cultural és la minsa presència del català en certs clams col·lectius. La banda sonora de bufar les espelmes en una festa d'aniversari, per exemple. Què canteu? Cumpleaños feliz? En feu el calc traduint-ne la lletra per Aniversari feliç? Enfileu el Per molts anys del Club Súper 3? També amb un adult? En aquests últims temps als estadis de futbol ja es comencen a corejar càntics en català, però quan es guanya un títol predomina el tetrasíl·lab castellà cam-pe-o-nes, amb variants exòtiques com el campelones del mai prou ponderat Amunike, i no hi ha déu que canviï la cantarella de l'oeoé per encabir-hi el trisíl·lab campions sense haver de dir cam-pi-o-ons. Una altra d'aquestes inèrcies col·lectives es produeix al final dels concerts quan la gent en vol més i crida enfervorida o-tra-o-tra o bé el seu calc unaal-tra-unaal-tra. Doncs bé, a finals d'abril, en un dels tres concerts que Els Amics de les Arts van fer al teatre Coliseum, els dos milers d'espectadors, dempeus, van demanar els bisos amb una cantarella genuïna que potser ja és habitual però que jo desconeixia: No, no en tenim prou!
IDIOMES. Del Ni Espanya, ni França, Països Catalans hem passat a veure i sentir els ministres d'Interior d'ambdós estats -Jorge Fernández i Manuel Valls- fent broma en català, la qual cosa ha estat profusament assenyalada tot i el seu valor purament simbòlic. Que es faci servir la nostra llengua en una reunió on -de fet- no hi som, està bé; però m'agrada més el que va passar el 1641, en plena Guerra dels Segadors, quan el cardenal Richelieu va rebre els representants de la Generalitat a París i van negociar en castellà, perquè els deixebles de Pau Claris i companyia no es defensaven gaire bé en francès. Que es parli català en qualsevol circumstància és una cosa d'agrair. Però a nivell diplomàtic és més important que es parli de Catalunya, i no pas que es parli en català. Catalunya, com tants altres, haurà d'explicar-se al món amb algun idioma més universal que el seu, i ho haurà de fer sense que li caiguin els anells, amb la mateixa desimboltura amb què els suecs d'Abba van guanyar el festival d'Eurovisió cantant en anglès.
LLENGUA FRANCA. Sóc un ferm partidari de defensar la plenitud del català dins del nostre territori, però en canvi no em motiva gaire que es faci servir al Congrés de Diputats, ni al Parlament Europeu. M'afanyo a dir que a la cambra d'Estrasburg tampoc no s'hi hauria de parlar grec, ni finès, ni cap altra llengua que l'anglès. Hem d'anar assumint que el multilingüisme és una riquesa cultural, però també és un entrebanc diplomàtic. El repte d'una Europa unida ha d'incloure l'aposta valenta per l'establiment pactat d'una llengua franca -l'anglès, of course - que al meu parer hauria de ser oficial a tot el territori continental, donant força de llei a allò que ja és una pràctica realitat en el món econòmic, cultural i acadèmic. Sé que això és una quimera, perquè com a mínim Espanya i França, com a bones ex potències colonials, no ho acceptaran mai. Però, si més no, els catalans hem de ser els primers i els més insistents a demanar-ho. Això ens donaria força i desarmaria aquells que sempre ens retraten amb una barretina calçada fins a les celles.
EL FUTUR. La pressió del castellà ens ha obligat a sobreprotegir el català. I ho hem de continuar fent, sobretot per la via dels fets, fent-ne ús i convertint-lo en vehicle d'expressions culturals dignes de ser vistes i escoltades. Però no ens ha de fer por la presència d'altres llengües en el nostre entorn, i especialment de l'anglès com a eina per comunicar-nos amb Europa i amb el món. I això ens obliga a ser plenament hàbils en aquest idioma i -tan aviat com sigui possible- disfrutar-lo sempre en versió original. D'altra banda, molts dels nostres joves ja ho fan, anticipant una realitat inevitable que no forçosament ens ha d'anar a la contra; ans al contrari, donant un rol a l'anglès serem un país més fort i atractiu. Davant dels prejudicis decimonònics dels vells estats, nosaltres defensarem millor la nostra identitat com més generosos ens mostrem en la tasca comuna de fer una Europa intel·ligible.
Número 90, 23 de maig de 2012