136. El català és un gran
exemple de recuperació de l'ús social d'una llengua, que ja agradaria a
centenars de llengües en declivi.
John Edwards
Sociolingüista (anglès de
naixement i quebequès d'adopció)
Una complicació innecessària de
la llengua culta
Eugeni S. Reig
En la llengua
culta s'acostuma –no sé per què, la veritat– a escriure sempre la forma plena
del pronom àton de tercera persona davant dels verbs començats per s-,
ce- o ci-, i així, habitualment, s'escriu se sent, se suposa, se sabia,
se sol fer, se celebra, se cita, etc., en lloc d'escriure es sent, es suposa, es sabia,
es sol fer, es celebra, es cita, etc. És un costum
pertorbador sense cap fonament científic ni històric que el justifique. És,
simplement, un caprici que no aporta res positiu a la llengua i, en canvi, sí
que té una conseqüència negativa: complica innecessàriament la vida –una mica
més encara –a qui aprén a escriure la nostra llengua.
No hi ha cap
norma lingüística que obligue a emprar sempre la forma plena del pronom feble de
tercera persona davant dels verbs començats per s-, ce- o
ci-. Els qui defenen que es faça d'eixa manera, diuen que és per a evitar
una cacofonia. Si cerquem la paraula cacofonia en el DIEC trobem
la definició següent: “So desagradable,
especialment el que resulta de la combinació d'uns sons determinats en un mot o
en un enunciat.” ¿Quan un so és desagradable? Això és una cosa totalment
subjectiva. A unes persones pot semblar-los desagradable el fet de pronunciar
es sabia i a unes altres no. A mi, personalment, no em sembla gens
desagradable. Es sabia és com ho he dit –i escrit– tota la meua vida i
com continue fent-ho. En canvi, la pronúncia se sabia em resulta
postissa, artificiosa i, a més, em sona a castellà. Per a mi és desagradable
se sabia, no es sabia.
Els qui defenen aquesta
arbitrarietat haurien d'explicar per quins motius no s'ha d'actuar de la mateixa
manera amb els pronoms febles de primera i de segona persona i, per tant,
escriure també me menjaré en lloc de em menjaré o te tiraré
en lloc de et tiraré. Dir que es sabia
és malsonant i em menjaré o et tiraré no ho són pas, a més de ser
una afirmació completament subjectiva em sembla d'una frivolitat
impressionat.
Una regla raonable i senzilla és dir que davant totes les formes verbals de tots els verbs s'han d'usar sempre únicament i exclusivament les formes reforçades (o invertides) del pronoms febles (o àtons) em, et, es, ens i us. Jo ho faig sempre d'eixa manera. No use mai la forma plena del pronom feble de tercera persona davant dels verbs començats per s-, ce- o ci-. Les formes plenes me, te, se, nos (o mos, plural analògic de me) i vos les use només ocasionalment, si cal, en algun exemple en què considere que he de reflectir la llengua col·loquial. En els escrits formals no use mai les formes plenes dels pronoms febles. La forma plena vos, tampoc la faig servir mai, encara que el seu ús és normatiu.
(Publicat al Diari de Barcelona el 30 de juliol del 1992)
El castellà pot esborrar del mapa el català substituint-lo, però també dialectalitzant-lo. Així és que tan important és fomentar l'ús del català com vetllar per la qualitat de la llengua pública.
En els últims anys, ha sorgit a l'àrea de Barcelona una parla nova, el català aparent. Consisteix, fonèticament, en un apitxament general, amb la desaparició de les sonores en tots els contextos: dins d'una paraula o en un enllaç fònic, i la reducció de les vocals neutres a “a” en totes les posicions, i, sintàcticament, en l'eliminació dels pronoms febles i en una equivalència constant amb el castellà, a més de la substitució de les frases fetes catalanes per la traducció literal de les castellanes. És una parla que de català només té el lèxic i l'ortografia, o sigui, l'aparença. És, de fet, un dialecte nou del castellà.
L'aparició del català aparent seria una bona notícia si fos l'hereu del xava; és a dir, el parlar de transició dels castellanoparlants que s'incorporen al català. Però és això i és alhora el contrari: representa també la transició cap al castellà de noves generacions de catalanoparlants.
El més greu és que el català aparent és l'eina de treball de nombrosos professionals dels mitjans de comunicació. Comparem un moment el castellà i el català que fan servir les televisions que rebem a casa nostra. El primer dóna gust; fora d'alguns telefilms o pel·lícules no gaire ben doblats, el castellà de la televisió és de bona qualitat. En canvi, en català hi trobem de tot. Des de productes digníssims, amb una llengua rica i adequada al mitjà, com La granja, fins a espais amb una llengua tan penosa que resultaria intolerable per a l'audiència de qualsevol altra àrea idiomàtica.
A veure si ens entenem. La gent que parli com vulgui a casa seva, al bar, a la botiga o al taller. Però escriptors, periodistes, locutors, guionistes, traductors, cantants, actors i companyia tenim l'obligació professional de dominar la llengua que fem servir d'eina de treball. De la mateixa manera que els metges o els arquitectes n'han de saber, perquè si no en saben és un escàndol, els que treballem amb la llengua també. Hi ha una dotzena d'oficis en què la incompetència lingüística és una indecència professional.
No és la primera vegada que plantejo l'existència del català aparent, i la necessitat que els professionals de la comunicació tinguem la competència lingüística adequada. Però avui voldria anar una mica més enllà i proposar un estímul en aquest sentit. Es tractaria d'instaurar la crítica lingüística. Els diaris i revistes van plens de crítiques de llibres, d'estrenes teatrals, de pel·lícules, d'obres musicals i, d'uns anys ençà, també de ràdio i televisió. Aniria molt bé que d'una manera regular es publiquessin crítiques lingüístiques dels productes culturals i comunicatius.
Així evitaríem la impunitat amb què actuen alguns mals professionals i, sobretot, revaloraríem la llengua entre els professionals de la comunicació. I seria un exercici mil vegades més útil que la discussió normativa sobre barcos, vaixells i altres detalls, que fa que molta gent del carrer digui: això del català és tan difícil que ni els entesos es posen d'acord, i fa també que la majoria de professionals de la comunicació pensin: la llengua és cosa dels lingüistes, quan acabaran de discutir entre ells ja ens diran com ho hem de fer.
Trobo que tot el que dic en aquest article era vàlid fa vint anys –quan el vaig publicar– i és vàlid ara que el reedito.
La nostra llengua té, en molts casos, una gran precisió lèxica i riquesa de significats. Verbs com “empomar”, “encalar” o “redolar” (“regolar”) no tenen una correspondència específica en castellà respecte del significat en valencià. I tenim parelles verbals que representen accions i sentits diferenciats que el castellà engloba en una sola paraula. Per exemple, en esta llengua doblem i dobleguem, però en castellà només “doblan”; sequem i eixuguem; freguem i escurem; llavem i rentem; netegem i torquem, mentres que en l'idioma veí solament “secan”, “friegan”, “lavan” i “limpian”, respectivament.
Però hi ha casos en què el valencià té una capacitat de síntesi que ni la Santíssima Trinitat, que com sabem és una i trina. Fixem-nos en la curtedat i, alhora, en l'expressivitat dels monosíl·labs “mut” i “au”. El primer, com a accepció principal, té el significat de ‘persona privada físicament de l'ús de la paraula'. També ‘es diu de l'animal que no proferix sons, que no té crit'. O en sentit figurat, ‘que no diu paraula'. Però “mut” és també una orde, una expressió molt expeditiva per a exigir o imposar silenci. S'usa principalment amb xiquets, quan al parer d'algun adult emprenyen o donen la llanda més del compte: “Xiquets, ja està bé, mut!”, o també quan en un acte que es requerix silenci se sent el rum-rum d'algun o alguna xarraire llandós o llandosa i un altre assistent pega el crit pertinent de “mut!”. Allà on el castellà necessita una locució o vocables de dos o més síl·labes, nosaltres amb un monosíl·lab de tres lletres en tenim prou. L'idioma veí, per a eixa funció, gasta “a callar”, “mutis”, “chito”, “chitón”, “silencio”, expressions que tenen correspondència en la nostra llengua, però no en té cap, d'equivalent en brevetat, al nostre escàs, però categòric “mut!”.
L'altre monosíl·lab esmentat, “au”, encara és més sintètic. En un diftong
podem incitar a moure'ns, a anar-nos-en, a exhortar a fer alguna cosa, ordenar,
despedir-nos col·loquialment i, fins i tot, despatxar algú d'algun lloc. ”Au”, a
banda del significat aviari, valdria per a totes eixes situacions. Més brevetat
i més polisèmia, impossible. Si en castellà troben un mot tan curt i tan
polivalent, pague una ronda.
Tauleta?
Fa cent anys, la llengua catalana va viure diversos moments fundacionals transcendents
Fa cent anys, Joan Maragall va escriure l'emblemàtic Elogi de la paraula. Eren temps en què els catalanoparlants –pràcticament tothom aleshores a Catalunya–, que vivien en la diglòssia d'haver de fer els estudis només en castellà, prenien consciència de l'anormalitat d'aquesta situació. Calia dotar el català de les eines necessàries perquè fos una llengua d'ús en tots els àmbits. Això no es fa en dos dies, però algun dia s'hi havien de posar. La Renaixença literària del segle XIX havia adobat el terreny perquè es plantegés la necessitat de normalitzar la llengua, amb una ortografia i una gramàtica que fossin reconegudes de manera oficial i popular.
Els terrenys adobats faciliten la germinació de les llavors. En aquest cas, a banda de la literària, que gaudia d'una bona embranzida, va brotar la llavor política i la científica. El 1911, Enric Prat de la Riba, llavors president de la Diputació de Barcelona (la Mancomunitat arribaria el 1913), va impulsar la Secció Filològica dins l'institut d'estudis Catalans, creat quatre anys abans. L'acadèmia de la llengua catalana va tenir una peculiaritat: el principal referent no va ser un lingüista, sinó un enginyer. Per imperatiu familiar, Pompeu Fabra no va fer la carrera de Lletres, que era el que li hauria plagut.
Aquesta formació tècnica és potser la que el va ajudar a mesurar la distància entre la llengua parlada i la llengua escrita. El 1912, fa cent anys, va publicar en castellà la Gramática de la lengua catalana. La paradoxa l'explica Fabra a la introducció, amb una contradicció: “No existe actualmente ninguna gramática catalana para uso de los castellanos; y, en realidad, apenas hace falta, pues contados serán los españoles de lengua castellana que sientan deseos de conocer un idioma que es hablado por más de tres millones y medio de españoles y cuenta con autores como Llull y Auzias March entre los antiguos, y como Maragall y Verdaguer entre los modernos”.
Fabra, als 14 anys, va escriure una carta als seus nebots, que eren de vacances. Hi va posar: “Queridos sobrinos”. Tot seguit, i després de rumiar-hi una mica, va estripar el paper i va tornar-hi: “Benvolguts nebots”. Així va néixer el lingüista. Ahir, a la Fira Modernista de Terrassa, Fabra s'hi va passejar explicant aquestes anècdotes. No m'hi havia fixat mai, però el mestre tenia una retirada a David Paloma, el professor de la UAB.
Des d'aleshores, durant aquests cent anys, la història de la normativa i de l'oficialitat del català ha anat a batzegades. Sort que un enginyer hi va posar els fonaments.
D'antuvi vull deixar clar que crec que la televisió pública catalana fa i ha fet un gran servei a la llengua i la cultura catalanes, i que genera continguts de gran qualitat. Té, però, alguns defectes, d'origen i sobrevinguts, que la posen en perill i que hauríem de ser capaços de corregir.
El primer gran pecat original de TV3 és haver renunciat voluntàriament als Països Catalans com a marc de referència. Només subsisteixen simbòlicament en un mapa del temps que és probable que també tingui els dies comptats. Per molts dels professionals i directius de la cadena, el mapa mental no és el d'una televisió nacional. Per això un accident de trànsit a Sòria pot sortir al TN però no ho fa un succés igual al Rosselló.
Un altre problema és el que podríem anomenar Barcelonacentrisme. Ho veiem quan Gran Nord presenta la gent de poble com a estúpids, i en l'emissió d'un documental amb el català de les Terres de l'Ebre subtitulat. Estic convençut que no hi ha cap intencionalitat al darrere d'aquesta decisió, però és clara la cosmovisió d'una cadena que subtitula variants dialectals de la seva llengua pròpia, però emet tothora fragments de continguts en castellà (declaracions als TN, convidats i entrevistats a programes de la casa, personatges de sèries i pel·lícules), sense subtítols ni doblatge.
Conec moltíssima gent a la Catalunya del Nord que veuen TV3 –els que poden, perquè l'emissió és força deficient i no arriba a tot el territori– i pateixen de valent quan, per exemple, s'emet un capítol de Caçadors de bolets amb convidats per parlen durant tot el programa en castellà. Senzillament no ho entenen, i han de canviar de canal. Per no parlar dels fills i néts dels catalans de la diàspora que viuen en països no hispans i que no parlen ni entenen el castellà –de fet, aquests no compten perquè ja els hem tallat l'emissió internacional!–. Quan TV3 troba normal subtitular el català de les Terres de l'Ebre, i no el castellà, esdevé una trista televisió regional espanyola.