InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 86 (divendres 04/05/2012) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
1) Eugeni S. Reig - cimboriet
 
2) Albert Jané - Notes de llenguatge sobre el «Diari 1918», de J. V. Foix
 
3) Aina Moll - El lèxic eivissenc
 
4) Antoni Llull Martí - El drac-dimoni i Dràcula
 
5) Pau Vidal - Mainadera
 
6) Pere Ortís - Netegem i enriquim la llengua catalana (Barbarismes. Lletra A)
 
7) Articles d'Albert Pla Nualart
 
8) Antoni Llull Martí - Qui és, intel·lectualment, més ric, qui entén i parla dues llengües o qui només en coneix una?
 
9) Pere Ortís - Les llengües aborígens
 
10) David Vila i Ros - La independència necessària
 
11) Ramon Sangles i Moles - El teatre, emblema de bona parla
 
12) El futur del català, 27 anys després: Presentació
 
 
 
1)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

 

(Llibre inèdit)

cimboriet

   1)

A València, la campana situada damunt del cimbori de la catedral que s’usava per a avisar els campaners dels tocs que havien de fer en cada cas. El cimboriet el tocava un dels escolans de la catedral estirant una corda llarga des del cimbori.

Ara ja no es pot tocar el cimboriet. ¡Han tapat els forats per a on passava la corda!

2)

A Alcoi, la campana més xicoteta, la que fa el so més agut i s’usa (o s’usava) per a repicar en senyal d’alarma.

Amb eixa veu tan potent i tan aguda que tens, si parles tant i tan a pressa, et diran “el cimboriet”. Ensenya’t a parlar més a poquet a poquet i sense alçar tant la veu, et convé.

Els versos següents els diu el personatge anomenat Ximeta en l’acte tercer de l’obra teatral La guapeta d’Alcassares, del poeta alcoià Joan Valls Jordà.

I hui no treballe més

que és un dia atrotinat,

perquè en les remors que es senten,

el simboriet repicant

i els trons que hi han en la plaça,

algo grave deu passar.

Els fets greus que sospitava Ximeta que passaven era l’anomenada Revolució del Petroli (coneguda popularment com “el Petrólio”), revolta anarquista que va succeir a Alcoi durant el mes de juliol de l’any 1873.

La paraula cimboriet s’ha de grafiar amb c perquè és un diminutiu de cimbori, malgrat que en els versos de Valls la trobem escrita amb s.

 

En valencià també es diu:
La llengua estàndard sol emprar:
En castellà es diu:
 
NOTA: Valls Jordà, Joan, La guapeta d’Alcassares (Impremta Hispània Alcoiana, S.L., Alcoi, 1984, p75).
 
 
2)
Article publicat en el núm. 52 de la revista Llengua Nacional (III trimestre del 2005)
 
 
Albert Jané
 
3)
 
 

El lèxic eivissenc

 Aina Moll

 

4)

Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 243)

 

El drac-dimoni i Dràcula

 

Antoni Llull Martí

 

 

Els llibres de llegendes i contes il·lustrats, i també moltes pintures i escultures fetes en els últims segles, han popularitzat les figures de dracs semblants a dinosaures alats que escupen foc i semblen extremadament feroços, però aquesta no és la idea que dels dracs tenien durant l’edat mitjana i en temps molt més antic. Els dracs eren considerats bèsties infernals que podien esser representats per serps amb ales i amb uns quants caps i altres formes no exactament definides, i també eren considerats figures del dimoni, i per això en català antic, i encara avui en dia en romanès, drac significa ‘diable’.

 

Les rondalles mallorquines ens parlen de dracs, però no ens donen cap clarícia sobre la seva forma. Segons les nostres narracions populars, els gegants solien avenir-se molt bé amb aqueixes bèsties infernals, que tenien poders màgics i corrien molt de món. En temps antic qualsevol figura monstruosa podia esser anomenada drac, mot procedent del llatí draco i aquest del grec drákon, del que ha sortit també la forma dragó.

 

En romanès, drac, talment escrit, és, com ja he dit, el nom que es dóna al dimoni, i puix que en aqueixa llengua l’article definit es posa al final del substantiu i no al principi com ho feim nosaltres, per dir «el Dimoni» afegeixen a Drac l’article ul, l’equivalent del nostre el (com si diguéssim «dimoni-el», i queda Dracul.

 

En el segle XV hi hagué a Valàquia, territori que es troba dins el que és actualment l’estat de Romania, un príncep que lluità amb ferocitat contra els turcs, i era tan cruel que tots els soldats enemics que les seves tropes feien presoners els feia empalar, és a dir, els feia travessar el cos per un pal de fusta que després era ficat en terra, i d’aquesta manera els cossos d’aquells desgraciats eren exposats a la vista del poble fins que es podrien, cosa que també feia amb aquells dels seus súbdits que creia que no li eren prou fels. Sembla que degut a la seva fama d’extremada crueltat l’anomenaren Dracul, ‘el dimoni’, i a finals del segle XIX, un escriptor anglès, Bram Stoker, es basà en aquest sinistre personatge, o si més no en el seu malnom, per anomenar el protagonista de la seva terrorífica novel·la Dràcula.

 

5)
 
Publicat en el llibre EN PERILL D'EXTINCIÓ (100 paraules catalanes per salvar) de Pau Vidal (Editorial Empúries, Barcelona, 2005, pàg. 97)
 
 
Mainadera
 
Pau Vidal
 
 

Ni que m’escanyessin sabria dir del cert per quina estranya giragonsa les mainaderes s’han disfressat de cangurs. Tinc tres hipòtesis, això sí: l’una, que mainadera fa massa nostrat, massa provincià, que diuen; l’altra, que mainadera és femení i en canvi cangur és invariable, i així no discriminem ningú, per molt que continuï essent una feina exercida majoritàriament per dones; i la tercera, que mainadera al·ludeix a un concepte col·lectiu (la mainada en qüestió) avui en clara reculada: com que a la majoria de cases amb una criatura ja passen, amb una bossa de cangur n’hi ha prou per dur-la amunt i avall.

         La meva preferida, al iepa-la!

 

«Salta amb la navalla oberta. I és aquesta una història per a contar amb fons d’acordió i bevent rom, una història que sols pot plaure als qui tinguérem Briand per mainadera. La navalla s’enfonsa en el ventre d’alpaca, i el senyor Gianfrancesco cau per sobre la barana, ballant, desinflant-se i xiulant, fins a l’empedrat» (Jordi Sarsanedas, Mites, 1954).

 

Iepa-la!

 

La més plausible és la primera, és clar. Penseu si no en com han estat bandejats de l’ús corrent tots els termes col·lectius referits a ‘conjunts de criatures’: mainada, quitxalla, xicalla, brivalla... que molta gent pronuncien amb un forçat deix kumbaià quan volen escarnir alguna cosa que els sona a Xesco Boix... Fins i tot una paraula tan innòcua com canalla està sota sospita: no fa gaires anys un editor volia canviar el títol d’una traducció que deia De la canalla no se’n sap res per Dels nens no se’n sap res, perquè trobava que el primer els faria perdre lectors a Barcelona.

         (Per cert que el cangur també s’ha endut una altra víctima per davant. No en dèiem cangur d’aquell impermeable amb caputxa que duia una butxaca al davant? Ves que no sonés massa a excursionista, també...)

 

 

6)
Netegem i enriquim la llengua catalana
Pere Ortís

Barbarismes
 
 
A
 

Abono.   Adob.

         El fem és el millor adob per a les plantes.

         Abonament.

         Tenir un abonament al teatre.

Abrazadera, 'abraçadera'. Brida. Abraçadora.

         La brida estreny el cap de la mànega a l'aixeta.

Acera. ‘Cera’.  Vorera. Voravia.

         El carrer es compon de calçada, vorada i vorera.

Acertar. Encertar.

         Has tingut tres encerts.

Achaque. Xacra. Alifac.

         És un vell ple de xacres. És un vell xacrós.

Achuchar. Atiar. Aquissar. Abordar.

         Qui atia els països pobres a fer guerra?

Acidez, 'acidès'. Acidesa.

         Tenir acidesa a l'estómac.

Aclarar. Aclarir.

         Ja tot s'ha aclarit. Fer un aclariment.

Acolchonat. Enconxat. Embuatat.

         Una vànova enconxada.

Acometida (electricitat). Embrancament.

         L'embrancament és la connexió a la xarxa pública.

Acontecimiento, 'aconteixement'. Esdeveniment.

         Un esdeveniment sortós.

Acreedor. Creditor.

         Ara els creditors l'acorralen.

Adelantar. Avançar.

         Fer un avançament a la carretera.

Además, 'ademés'. A més. A més a més. Ultra. Sobre. No res menys.

         A més d'insultar-lo, l'ataconaren.

Adiestrar. Ensinistrar.

         Aquest és un gos per ensinistrar, encara.

Adrede.  Exprés. Expressament.  A posta. A gratcient.

         No ho he fet pas exprés.

Afició.  El Fabra diu planerament que aquesta paraula és  castellana. Afecció.

         Té una gran afecció a les antigalles.

Aficionat.  Seguidor.

         Els seguidors del Barça.

Afincar-se. Establir-se.

         Fins ara m’estava a Martorell, però acabo d’establir-me aquí.

Agobiar. Aclaparar. Angoixar. Aixafar.

         Els davanters contraris feien una pressió aclaparadora sobre la nostra porteria.

Agrado, 'agrat'. Grat.

         De bon grat, de mal grat. Això no és del meu grat.

Agravi   Greuge. Ofensa. Ultratge.

         El memorial de greuges.

Aguacate. Alvocat.

         L'alvocat es menja en amanida. L’alvocat és mantega vegetal.

Ahorrar. Estalviar.

         Estalvia't aquest maldecap. Llibreta d’estalvis.

Alambre. Filferro.

         Aquest filferro ben tibat.

Alcanzar, 'alcançar’. Obtenir. Assolir. Atènyer. Arribar a. Fer.

         Obtenir un favor. Fer el cim.

Alcantarilla. Embornal. Claveguera.

         L'aigua de pluja es cola per l'embornal i se'n va per la claveguera.

Alemania. Alemanya.

         Un alemany és un natural d'Alemanya.

Alentador. Encoratjador. Animador.

         Una nova encoratjadora.

Alfombra. Catifa. Estora.

         Espolsar la catifa és part de fer dissabte.

Algo.    Alguna cosa. Quelcom. Res.

         Hi ha alguna cosa més. Dóna'm alguna cosa.

         Res més? Que vols res més? Que vols beure res?

         No podem dir: 'Cent i algo'; cal dir: cent i  escaig. O: Passa de cent.

         No podem dir: 'És algo fosc'; cal dir: és una mica fosc.

         No podem dir: 'Algo així com una cadira'; cal dir: una cosa així com una cadira.

          No podem dir: “Per dir algo”; cal dir: per dir alguna cosa, o per dir-ho així.        

          "Algo" i “vale” (“val”) són els dos barbarismes que més enlletgeixen la llengua catalana.

Aliviar. Alleujar. Alleugerir.

         Alleujar la pena d'algú. Alleugerir una càrrega.

Almeja.  Cloïssa. Copinya.

         La cloïssa és un mol·lusc comestible.

Alrededor. Al voltant. A l'entorn. Al volt. Pels volts. Engir de.

         Al voltant del jardí. Li ha donat a l’engir de cent euros.

Ambigüedad, 'ambigüetat'. Ambigüitat.

         L'ambigüitat d'aquest text confon.

Amontonar. Amuntegar.

         Què feu aquí, tots amuntegats?

Ancla.   Àncora.

         Llevar l'àncora. Estar ancorat en el passat.

¡Anda! Alça! Apa! Au!

         Alça, quina bestiesa que has dit!

Antes.   Abans.

         Abans de fer, pensa.

         Adés. Suara.

         Adés has dit una altra cosa. 

Antigüedades 'antigüetats'. Antiguitats. Antigalles.

         Botiga d'antiguitats. Espera’t, que vull comprar unes antigalles d’aquestes.

Apaciguar. Apaivagar.

         L'orador apaivagà els ànims de la massa.

         Amainar.

         El vent ha amainat.

Aparato. Aparell.

         Un aparell de televisió.

         Aparat.

         Un xàfec amb gran aparat de llamps i trons.       

Apellido. Cognom. Llinatge.

         Cal escriure-hi nom i cognoms. Ells són del llinatge Esquius.

Apertura. Obertura.

         L'obertura del nou curs.

Apetecer, 'Apetéixer'. Apetir. Desitjar. Delir-se per.

         Apetir la riquesa.

         Abellir. Venir de grat.

         Aquest càrrec no m'abelleix. T’abelleix un plat de fesols?

Aplazar, 'aplaçar'. Ajornar. Adiar.

         La conferència l'han ajornada. L’aplec l’han adiat per raó del mal temps.

Aplastar. Esclafar. Aixafar. Cruixir.

         Ha esclafat la cuca amb el peu.

Aplauso. Aplaudiment. Batimans.

         El reberen amb un fort aplaudiment.

Apoyar.  Suportar.

         Suportar una teoria. Suportar algú perquè no caigui.

         Estudia amb el suport dels seus pares. Doneu-me un punt de suport i aixecaré  el món.

         Recolzar. Repenjar.

         La meva teoria recolza en l'experiència. Recolza l'escala a la paret. Es recolzava en el veí de seient.

         No podem dir: "ell recolza la teva teoria" o  "els seus pares recolzen els seus estudis".

         Suportar i recolzar no són sinònims. Suportar vol dir sustentar, apuntalar,  aguantar quelcom, i recolzar, o recolzar-se, vol dir afermar, o afermar-se sobre el  suport.

        Estintolar, estantolar i estintolar són sinònims de recolzar; estintol, estantol, estintol, els respectius substantius.

Apretar. Pitjar. Prémer. Estrènyer.

         Pitjar el botó del timbre.

         Aquestes sabates m'estrenyen massa.

        Ara només diuen “prémer el polsador”, expressió que no hem dit mai; els mallorquins sí que diuen prémer, però no polsador. No volen dir pitjar perquè els sembla que diuen pixar; escrúpols de pixapolits. Per tant, l’expressió més recta és: Pitja el botó.

Apuro.   Destret. Dificultat. Tràngol.

         Veure's en un destret seriós.

Arandela. Volandera. Goma.

         L'aixeta necessita una volandera nova.

Arbitro, 'àrbit'. Àrbitre.

         L'àrbitre assenyalà el punt de penal.

Arce.    Auró.

         L'auró és un arbre elegant i ombrós.

Aro.     Cèrcol. Rutlla.

         Saltar a través del cèrcol. Fer córrer la rutlla.

Arrastrar. Arrossegar.

         Els arrossegadors de pins. Deixar-se arrossegar per les passions.

Arrepentirse. Penedir-se.

         Me n'he penedit mil vegades. Es perdona un pecat  penedit i confessat.

Aseo.    Condícia. Agençament. Neteja.

         Ésser molt acurat en la condícia personal. Aixeca- se del llit i agençar-se.

         Bany. Lavabo. Servei higiènic. Can Felip. Sanitaris. Comuna.

         On és el bany? Anar a can Felip.

Aspavientos. Escarafalls.

         Oposa-t'hi, però sense fer escarafalls.

Asqueroso, 'asquerós'. Fastigós. Repel·lent.

         És un subjecte fastigós.

Asiento. Seient.

         Ésser un cul de mal seient.

Asustar. Espantar. Esglaiar. Esfereir. Espaterrar. Esparverar. Espaordir. Astorar. Esborronar.

         Li sortí de cop i l'espantà.

Aterrizar, 'aterritzar'. Aterrar.

         L'avió féu un aterratge d'emergència.

Atornillar. Collar. Caragolar. Estrènyer.

         Aquest pern ben collat.

Atraco.  Atracament.

         Atracament a un banc.

Atragantar. Ennuegar.

         Menjant, el nen s'ennuegà. M'ennuega l'emoció.

Atragantado, 'atragantat'. Entravessat. Travesser.

         Aquest murri jo el tinc entravessat.

Atrasar, 'atrassar'. Retardar. Endarrerir.

         Aquest rellotge està retardat. El tren ve endarrerit.

Atún.    Tonyina.

         Comprar tonyina fresca a la peixateria.

Avaro.   Garrepa. Avar. Avariciós. Gasiu. Ranci. Taquí. Escarransit. Cagalatxa. Cagamiques. Escanya-rals.

         És un vell garrepa.

Averiguar. Esbrinar. Escatir. Encercar.

         Encara no ho he pogut esbrinar. Escateix quina és la més apta de les tres proposicions.

Azulejo. Taulell. Rajola valenciana. Majòlica. Faiança.

         Al lavabo hi posen un taulell bellíssim. Majòlica de diferents colors.

 

 
7)
 
Articles d'Albert Pla Nualart
 
(Setmana del 16 al 22 d'abril del 2012)

 
----------------

Publicat en el diari ARA dilluns 16 d'abril del 2012

http://www.ara.cat/premium/claus_dia/nen-que-li-costa-parlar_0_683331715.html

UN TAST DE CATALÀ

"És un nen que li costa parlar"

Albert Pla Nualart

En frases com les del títol els gramàtics estan dividits sobre quina opció és millor: que li costa parlar , a qui costa parlar o a qui li costa parlar .

La primera opció, l'anomenat relatiu col·loquial , ningú la rebutja perquè, com que el que no és pronom sinó simple conjunció, no apareix el fantasma del pleonasme (o duplicació pronominal), que porta alguns gramàtics a condemnar certes estructures sense analitzar-les gaire. Ara bé, ser col·loquial la faria inadequada en certs registres.

La forta divisió la susciten les altres dues. Els gramàtics més tradicionals no toleren la tercera per pleonasme, mentre que els més moderns veuen qüestionable la segona perquè s'han adonat que certs datius, amb verbs psicològics com agradar, convenir, costar, etc., exigeixen la duplicació.

N'és un prova que la frase "He donat la xocolata al nen" soni perfecta, però "La xocolata no convé al nen" només soni bé si hi afegim un li o, encara millor, l'ordenem al revés: "Al nen no li convé la xocolata". També es diferencien perquè en la primera podria ser que no estiguéssim parlant del nen, mentre que en la segona n'hem d'estar parlant.

Per aquests gramàtics, això fa que sigui més acceptable "És el nen a qui no li convé la xocolata" que no pas "És el nen a qui li he donat la xocolata", on el li sona redundant encara que alguns el diguin o l'escriguin.

I potser el millor seria que, mentre no hi hagi acord, admetéssim en tots els registres frases com les del títol, que tothom veu bé.

----------------

 
Publicat en el diari ARA dimarts 17 d'abril del 2012

UN TAST DE CATALÀ

Directives i directrius

Albert Pla Nualart

El procés que ha dut a admetre aquests dos termes jurídics amb sentit diferent il·lustra com la llengua, com a convenció que és, acaba integrant les innovacions útils encara que vinguin d'un error. Trec bona part de la informació d'un article de Ferran Armengol.

L'ús de directiva en lloc de directriu ens arriba a través del castellà i és un calc del terme francès i anglès directive, que caldria haver traduït per directriu. La directrice francesa i la directrix anglesa tenen un sentit estrictament geomètric, mentre que la nostra directiva era el femení de l'adjectiu directiu i només feia de nom volent dir junta directiva.

Aquest ús erroni es va consolidar als anys 70 per descriure les normes de la llavors CEE (ara UE) que cada estat havia de desenvolupar. La CEE només en fixava les bases i els estats les havien de transposar a les seves legislacions.

Però l'error va fer possible una distinció interessant: la directiva, a diferència de la directriu, no és una simple orientació o recomanació impossible de fiscalitzar -una mena de brindis al sol- sinó que genera drets dels particulars, que poden anar als tribunals si passat un temps el seu estat no la compleix.

L'error ara és fer-les sinònimes: el terme genèric segueix sent directriu però tenim el més específic directiva per al que d'entrada era només una directriu vinculant de la UE i ara ja és, segons l'actual definició del DIEC2, "una norma bàsica promulgada per alguns organismes internacionals que han de complir tots els seus membres".

---------------------------
 
Publicat en el diari ARA dimecres 18 d'abril del 2012

UN TAST DE CATALÀ

No us hi poseu pedres al fetge

Albert Pla Nualart

Trobo comentaris dels lectors al meu article d'ahir que em fan tocar de peus a terra i m'obliguen a aclarir el que massa alegrement dono per sabut. Van des del que recita la lliçó que ha après al manual com si fos paraula de Déu fins al que diu "Visca el pleonasme!" com diria "Visca la Pepa!"

En llengua, com en política, l'ús de certs mots estigmatitza. Pleonasme n'és un. Si fiquem fenòmens diversos al mateix pot i l'etiquetem amb un terme pejoratiu, pagaran justos per pecadors. Però "A mi m'agrada" és català i "A mi agrada" no, perquè el català exigeix, en certes estructures, duplicacions pronominals.

No es tracta, doncs, d'estar-hi a favor o en contra sinó d'observar en quines frases les fem, quan serien obligatòries o opcionals i, sobre aquesta base empírica, establir una norma sensible als registres i que respongui a la intuïció més genuïna.

El lector encantat amb els pleonasmes fa un tutti frutti : en barreja d'abusius -adequats, com a molt, per subratllar la informalitat-, com ara el famós "Hi ha d'haver-hi un caganer", amb altres d'idiomàtics, "A París hi falta gent!", o opcionals, "Allà (hi) trobaràs la mare".

Però me'n planteja un que senzillament no ho és. A "No t'hi posis pedres al fetge" hi no és al fetge sinó la possible font de preocupació.

Posar-se pedres al fetge és una frase feta que vol dir amoïnar-se . I tal com diem "No t'hi amoïnis" també podem dir "No t'hi posis pedres al fetge" sense que hi hagi cap duplicació. És, per tant, un pleonasme fantasma.

----------------

Publicat en el diari ARA dijous 19 d'abril del 2012

UN TAST DE CATALÀ

Ficar i posar (1)

Albert Pla Nualart

Afinals del 2009 una neboda de Dalí, la Sra. Lali Bas, em va escriure per plantejar-me un misteri lingüístic. Avui el vull compartir amb els lectors per si algun m'hi pot fer llum i demà exposaré la meva hipòtesi explicativa, tot i que sóc el primer a no fer-m'hi fort.

Em deia que els seus néts feien el típic ús erroni de ficar en lloc de posar consistent a dir "No em ficaré aquest jersei", "Fica'm més espaguetis", etc. Ella creia que això només passava a Barcelona, però una amiga seva de Figueres li va comentar que els seus néts també havien gairebé eradicat del tot el verb posar .

Jo hi afegiria que el fenomen, potser per ultracorrecció, també es dóna en sentit invers, sobretot en adults. I així sentim: "No et posis amb mi", "Posa la clau al pany", "No et posis les mans a les butxaques". Tres casos en què és més idiomàtic ficar , tot i que només el primer sembla una clara incorrecció.

El fenomen no és recent. El DCVB ja diu: "A l'Urgell posar s'usa molt poc, havent-lo substituït ficar, que tendeix a predominar a tot Catalunya", i ho exemplifica: "Es va ficar a plorar", "Aquell jove s'ha ficat tísic".

Tampoc sembla interferència. Un nen castellà no diu "El semáforo se ha metido rojo" o "El libro mete que es mentira", mentre que un francès sí que diu "Je me met en maillot" o "Il se met au travail".

És, doncs, una epidèmia general que porta molts nens catalans (i alguns adults) a un ús que no senten a casa ni als mitjans, com si hi empenyés una força misteriosa. Demà més.

----------------

Publicat en el diari ARA divendres 20 d'abril del 2012

UN TAST DE CATALÀ

Ficar i posar (i 2)

Albert Pla Nualart

Vèiem ahir com certs usos de posar per ficar més que incorrectes són empobridors, recorren a un mot menys específic. (De fet, al DIEC2 tant hi ha "Fica la clau al pany" com "Posa la clau al pany".) I, per ridícul que ara sembli, hi pot haver induït cert puritanisme: ficar vol dir, etimològicament, clavar o introduir una cosa dins d'una altra.

En canvi, els de ficar per posar, com ara "S'ha ficat a plorar" o "M'han ficat una multa", són indiscutiblement inadequats en estàndard i denoten -deixant de banda usos dialectals- un estadi immadur de la competència lingüística que associem a infants o gent poc culta.

Justament, la meva hipòtesi per explicar-los se centra en el procés d'adquisició d'aquesta competència, a la qual no arribem per mera imitació sinó construint estructures -podem dir-ne gramàtiques - de progressiva complexitat, cosa que porta a cometre errors mai sentits.

El mateix procés que explica que diguem "mama" abans de "mare" o que el barceloní que de petit deia "Me dónes això?" (que és el que diu sempre un gironí) digui de gran "Em dónes això?", pot fer que, en el camp semàntic, els mots de sentit més concret i definit, més clars i rotunds, ocupin d'entrada part de l'espai d'altres de més genèrics i polisèmics.

La distribució de ficar i posar és tan subtil que, en l'aprenentatge de la llengua, alguns nens opten per no escalfar-s'hi el cap i, en cas de dubte, recórrer al terme que ells perceben com a més marcat i distintiu ( ficar ), sobretot si són entesos i no els corregeixen.

----------------

Publicat en el diari ARA dissabte 21 d'abril del 2012

ESMOLET DE PARAULES

Penediment

Albert Pla Nualart

El penediment és la reacció emocional negativa que ens susciten les nostres pròpies accions o omissions passades.

Es verbalitza, normalment, dient "Em sap greu" i el solen acompanyar sentiments de tristesa, vergonya, incomoditat, depressió i culpa.

El terme, en hebreu, vol dir tornar i suposa tornar amb Déu després d'haver-se'n allunyat desobeint els seus manaments.

Certs filòsofs, com Nietzsche, hi veuen un autoengany, però per a d'altres és una forma d'autocuració de l'ànima, que gràcies a ell recobra les forces perdudes.

Mentre que el remordiment es concentra en l'atac contra un mateix i pot acabar duent a una desesperació autodestructiva, el penediment porta a demanar perdó als ofesos en la ferma esperança de ser perdonat.

Però hi ha un penediment imperfecte, que es coneix com a atrició , en què el saber greu no és per amor o respecte als ofesos sinó per por a les conseqüències de l'ofensa.

L'atrició ve a ser un penediment immadur i mal forjat enfront d'una contrició sentida i ben meditada.

Al segle XIII, Duns Escot i Tomàs d'Aquino van dissentir sobre si amb l'atrició n'hi havia prou per recobrar la gràcia o calia la contrició, però el Concili de Trento se'n va rentar les mans i avui cada teòleg catòlic té les mans lliures per dir-hi la seva.

Joan Pau II, per exemple, va dir que l'atrició és també un do de l'Esperit Sant, però que pot no ser suficient en un cas de pecat greu. Ara bé, cap catecisme especifica si ho seria matar elefants.

 
8)
 
Qui és, intel·lectualment, més ric, qui entén i parla dues llengües o qui només en coneix una?
 
Antoni Llull Martí

 

     Una de les argumentacions més recurrents a favor de modificar el nostre Estatut i lleis o disposicions legals que regulen la funció pública, és que sense el requisit del coneixement del català podrem tenir més bons professionals al servei del poble, com si parlar més d’una llengua afectàs desfavorablement la capacitat intel·lectual de les persones, com si la segona llengua fos pel cervell un llast mal d’aguantar. Si fos així, els mallorquins bilingües, en la pràctica tots, seríem un poc curts de gambals, i no podríem competir, intel·lectualment ni professionalment,  amb els castellanòfons peninsulars monolingües, cosa molt poc creïble. I aquells qui per circumstàncies de la vida o per la dedicació i l’estudi han hagut d’aprendre a parlar tres o quatre o més idiomes no sevirien per a quasi res de bo.  Tal deducció és òbviament falsa i no s’aguanta ni amb pinces.

 

     Estudis científics prou seriosos mostren que qui està acostumat a manejar dues llengues té el cervell més desenvolupat que aquell qui només en parla una, sobre tot per a accedir als diversos recursos lingüístics,  si li convé, d’una tercera, i qui en parla tres, encara té més avantatges per a aprendre’n de noves que aquell qui en parla dues. El nostre cervell està preparat per a aguantar sense fer crac el coneixement de dotzenes d’idiomes, i de fet, hi ha casos ben documentats de persones que n’han parlat més de vint o trenta sense per això veure disminuïdes les seves altres habilitats intel·lectuals o físiques. Per tant, parlar diversos idiomes no mancaba gens ni mica la intel·ligència humana.

 

     Ara bé; també és un fet prou conegut que hi ha persones que estan molt poc dotades per a l’aprenentatge de qualsevol llengua quan ja en dominen una: la primera i única que han après des de petits. I uns per incapacitat i altres per peresa o per extranys prejudicis són molts els qui no es veuen amb coratge, o no es volen esforçar gens ni mica  per a aprendre de parlar de forma distinta a com ho han fet sempre, i sobre tot si es dóna el cas de parlar una llengua de reconegut prestigi, com l’anglès, el francès, l’alemany o el castellà. Allò que resulta més difícil d’explicar, sinó francament reprovable, és que alguns d’aquests monolingües radicals tenguin una fòbia per la llengua del país on habiten i no vulguin que els seus fills, que potser hi són nascuts, l’aprenguin, reclamant per a ells escoles en les quals la detestada llengua local no hi sigui ensenyada.

 

      Així com des del punt de vista cultural, i sobre tot polític, hi ha idiomes superiors als altres, des del punt de vista lingüístic totes les llengües són igualment importants, i totes serveixen de la mateixa manera per a establir tota casta de relacions entre aquells qui les parlen, i qualsevol d’elles constitueix l’ànima del poble que la parla, i la personalitat i el principal signe d’identitat dels seus parlants. Això ho saben prou bé els polítics amb ambicions totalitàries, per la qual cosa, quan volen annexionar-se un nou poble procuren fer-li perdre la llengua i que aquesta sigui substituïda per la de l’estat dominador o per un succedani d’aquesta (pidgin) en el cas de colonització.

 

     Quan una llengua s’extingeix, i això ocorre de tant en tant, més sovint del que la gent sol creure, una part important del saber humà es perd per sempre. Una de les coses humanament incomprensibles és que es faci tant per a preservar una planta o un insecte en perill d’extinció i tan poc per a la conservació de les llengües que es troben amenaçades. Tot poble que perd la seva pròpia llengua està abocat a l’extinció i a quedar inclòs dins un altre poble que molt possiblement només el considerarà com a igual a efectes polítics de poder presumir de ser un estat més gran, amb més territori i habitants, però sense oblidar que, amb tot i que ja hagin arribat a parlar la llengua dels vencedors ens substitució de la seva pròpia, per aqueixs sempre seran diferents, inferiors, i no mereixeran, per molt que ho diguin les lleis, assolir l’status de ciutadans de primera.

 

     Per tot això i per molts altres coses, els catalanoparlants bilingües no ens hauríem de sentir mai inferiors als qui només parlen una sola llengua, sigui aquesta la castellana o qualsevol altra, i no ens hauríem d’humiliar mai a davant ells, sinó tot el contrari. I si acceptam dirigir-nos o respondre en la seva llengua a qualsevol persona que no parla la nostra, fer-ho amb generositat, però mai per mai demanant perdó per no ser monolingües com el nostre interlocutor.

 

     Si tots ens mentalitzam en el sentit que parlar dues llengües té més mèrit que parlar-ne una sola, i consideram que ben legítimament la nostra llengua materna és per a nosaltres la principal, ningú ens la podrà rebaixar i en tindrem assegurada la supervivència. I també la del nostre poble.

 

 

9)
Les llengües aborígens
 
Pere Ortís
 
Com la mateixa Europa de tostemps, l’Amèrica precolombina era un mosaic de pobles diferents, és a dir, d’ètnies que es caracteritzaven per una llengua i per una cultura pròpies, la suma de les quals constituïa la cultura general dels blocs on s’integraven racialment, com és ara els inques que agrupaven les ètnies del Perú, els maies les de l’Amèrica Central i els asteques les de Mèxic. Aquestes tres grans branques racials eren les més extenses i vives a l’arribada de Colom al continent. Amb la conquesta i la colònia races, ètnies, llengües i cultures foren ignorades, menystingudes, atacades i la majoria acabaren per ser debolides. Avui només resten disperses escorrialles d’aquells grandeses i civilitzacions, en molts casos ben avançades civilitzacions.
 
Diguem de passada que les substituí un imperi on no es ponia mai el sol, però sí que s’hi ponia el sol de la moderació i s’hi ponia el de la saviesa i el tacte. S’hi ponia aquell sol esplendent que reconeix els drets de l’home, els drets del més desvalgut, i s’hi ponia el sol que reconeix els dons de la universalitat i de la dignitat dels homes, sense que importi el color de la pell que les conté, ni la llengua en què siguin expressades. Encara avui –segle XXI de la civilització– veiem cada dia la posta d’aquests sols com si res no hi hagués hagut, sense voler aprendre cap sana lliçó de la història. Encara avui ètnies, llengües i cultures són atacats per poders que no toleren altres llengües i cultures que les pròpies. Som a una gran distància de l’autèntica civilització, d’aquella que encarni el do de la unversalitat que l’home porta inherent de naixença.
 
I pel que fa a aquelles llengües i cultures d’Amèrica, ¿hi ha cap possibilitat que forgin la revifalla d’una salvadora renaixença? Hi ha ètnies i cultures que estan tan acabades que ja no tenen buf ni reserves per sortir de l’estat d’anar vegetant en què es troben. També depén molt de països; n’hi ha que no tenen tanta descendència d’indis al seu territori, per exemple, Costa Rica, i molt pocs Nicaragua, El Salvador. D’altres en tenen més, com Hondures i, especialment, a l’Amèrica Central, Guatemala, que té encara vives molts branques dels maies i dels nàhautl, un poble aquest vingut de Mèxic que es fusionà amb els maies decadents i els revifà, imprimint la seva marca en la civilització que creà i amassà amb la d’ells. A l’Amèrica del sud hi ha països com Perú, Brasil, Colòmbia que compten amb moltes tribus de sang aborigen neta i que conserven la seva cultura i les seves llengües, i entre tots aquests sí que és lícit d’esperar-hi una renaixença.
 
De fet n’hi ha indicis i arreu són observats moviments tendents a recuperar identitats, llengües i cultures autòctones, que encara fan la viu-viu. La gran sort aquí és que ni governs ni mestissos no persegueixen ni ataquen les llengües dels seus pobles, ans les veuen amb bons ulls i professen que reviscolar-les i potenciar-les en l’ensenyament és just i un acte de reparació. En aquest terreny sanament adobat podem dir que proliferen arreu les renaixences.
 
En el medi que em trobo, per exemple, hi ha una llei que mana ensenyar als nens la llengua dels seus pares, a més de la llengua general ─i no li dic «oficial» perquè no té aquesta denominació tendenciosa. Vaig ser a La Antigua, Guatemala, i vaig veure un rètol que deia : «Institut de les Llengües Natives ». Cap dins falta gent, i m’informen que a Guatemala la llengua de cada tribu és ensenyada als alumnes; ells en diuen tribu, de les ètnies.
 
Creuria que en molts casos la dificultat més grossa és la manca de llibres de text sobre cada llengua. No han tingut la sort d’un Fabra i un Alcover, en cada llengua. Aquí, a Hondures, en tenim unes quantes d’aquestes ètnies, com és ara els xortís, els hicacs, els tolupans, els texiguat, els lenca, localitzats generalment en les altes muntanyes i en el centre del país, que el fa el departament de Ioro, i en el d’Intibucà. A més hi ha els garífuna, que és l’ètnia més nombrosa i descendent dels esclaus africans caçats a l’Àfrica pels colons i portats aquí per treballar al camp i a les mines. Ha de ser l’ètnia més extensa de l’America Central, bé que no nativa. El seu idioma és viu i operant; molts dels seus tercera edat no parlen espanyol i abundenen a la Costa Nord, que és la banyada pel mar Carib, i les seves localitats pigalegen els set-cents quilòmetres de litoral nord, puix que viuen del mar. D’aquests pobles en diuen morenals, que és on viuen els morenos, és a dir, els negres. Fa poc encara no tenien llibres de text ni mestres capacitats; entre ells mateixos hi ha un desig de vivificar l’idioma i d’ensenyar-lo a les noves generacions. Vaig sentir campanes que un dels claretians catalans que treballen a Bleufilds, Nicaragua, va confegir un diccionari i una gramàtica garífunes elementals.
 
Voldríem governants amb cultura, saviesa, humanitat, obertura al món, sensibilitat a casa nostra per a la nostra llengua i la nostra cultura. Com els governants de països no tan civilitzats, però que tenen un sentit de la humanitat que fa goig.
 
 
10)
 
Ressenya del llibre Independència o mort... de la llengua de Jordi Solé i Camardons publicada en el núm. 78 de la revista Llengua Nacional (I trimestre de 2012, pàg. 46)
 
 
La independència necessària
 
David Vila i Ros
 

Independència o mort... de la llengua

Jordi Solé i Camardons

Voliana Edicions, juliol de 2011

Si haguéssim de sintetitzar en una sola frase el llibre Independència o mort... de la llengua, de Jordi Solé i Camardons, ho tindríem ben fàcil. Sense independència no hi ha llengua. Contradient els posicionaments cofoïstes promoguts sovint des de les institucions, segons els quals el català està gairebé normalitzat, però defugint alhora els arguments derrotistes que la veuen al límit de l’extinció, l’autor, un referent indiscutible de la sociolingüística del nostre país, exposa amb contundència que si els Països Catalans no assoleixen la independència política, la normalització del català és del tot impossible. Així ho afirma en la introducció del llibre, en què exposa que els intents de convertir Espanya en un estat lingüísticament igualitari han fracassat i que sols la independència pot fer variar vertiginosament la realitat lingüística del país.

Independència o mort... de la llengua és, de fet, un recull de textos que l’autor ha escrit en els darrers vint anys i s’estructura en quatre parts diferenciades: Reflexions i propostes per a fer possible la normalitat lingüística als Països Catalans, en què aprofundeix en la idea suara exposada; I com ens relacionem amb la resta del món?, un bloc dedicat a les interllengües i al rol que el català pot tenir en un món tan globalitzat; Què cal dir i fer avui?, que inclou l’article L’ús social de la llengua catalana i la Independència, un argumentari a favor de la independència que, al meu entendre, hauria d’esdevenir imprescindible per a tots els independentistes; i Documents, que agrupa textos de temàtiques més específiques.

El llibre, doncs, aprofundeix en el vincle indestriable entre llengua normalitzada i llibertat nacional, si bé també aclareix que amb la independència no n’hi ha sempre prou. Com molt bé exposa l’autor, mentre els catalans no ens adrecem sistemàticament en català a tots els nostres interlocutors que viuen i treballen entre nosaltres no podrem començar a exigir que se’ns adrecin o ens atenguin en català, condició sine qua non per a capgirar la tendència actual (...) de clar domini de l’espanyol en els comportaments lingüístics interpersonals. És a dir, la solució política és necessària, però l’actitud quotidiana dels catalans també pot ser decisiva per assolir la normalitat lingüística.

La llengua és el principal tret identificatiu del nostre poble i, per tant, cal que assoleixi la plena normalitat en tots els espais. I només la llibertat nacional ens ho pot garantir. Independència o mort... de la llengua s’encarrega de demostrar-ho. No en tingueu cap dubte.

 
11)
 
Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART de Ramon Sangles (2a edició, Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg. 84)
 

El teatre, emblema de bona parla

 
Ramon Sangles i Moles
 

Hauríem de considerar el teatre com a escola emblemàtica de bona parla i com a lloc no tan sols d’expressió sinó també de perfecta comunicació. Fixem-nos-hi: la gran majoria d’actors de teatre tenen una excel·lent dicció i són agradosos d’escoltar, tant per la bona formulació de les frases i dels pensaments com per la bella forma d’emetre’ls.

 

Efectivament, en el teatre la persona escenifica mestrívolament la riquesa del seu món interior, i amb art comunicatiu sedueix i captiva el món exterior. A dir veritat, la nostra vida hauria de ser una constant representació teatral, i segur que, així, la vida tindria constantment color.

 

En el teatre l’actor, havent après les tècniques de la comunicativitat i de l’expressivitat, es reinventa ell mateix esdevenint un personatge nou ple d’autenticitat. Jo no sóc aquell ésser que em penso ser, sinó que sóc allò que la teatralitat, exercida moment rere moment, em fa ser. Per tant, en la teatralitat, jo sóc una reinvenció constant, per a mi mateix i per als altres. La realitat i l’emoció de la vida està, doncs, en el teatre.

 

Per això, el teatre és tan antic com l’anar a peu. L’home des que existeix té necessitat de la dansa, de l’espectacle, del teatre. El teatre, en totes les civilitzacions, sempre ha atret la gent desitjosa de plenitud de vida.

 

Nosaltres som fills de la gran cultura clàssica greco-llatina, i vegem com d’aquesta podem visitar encara grandiosos i espectaculars teatres tant a Grècia com a Itàlia; també en molts altres països romanitzats.

 

Si ens volem sorprendre i meravellar de la riquesa interior d’una persona, mirem-nos-la quan fa teatre; si volem gaudir de la força imaginativa dels infants, fem-los fer teatre i titelles. En cap escola, integralment educativa de la persona, no hi hauria de faltar l’anar-se bregant en el teatre, car en el teatre ens coneixem més a nosaltres mateixos, expressem amb vivor el subconscient, practiquem la dicció i l’art dels moviments, aprenem a coordinar-nos i a relacionar-nos amb els altres, adquirim espontaneïtat, ens consolidem en personalitat i seguretat davant la imprevisibilitat quotidiana, relativitzem el catastrofisme i ens refermem en objectius que per a nosaltres tenen valor i substància.

 

En el teatre es pot dir allò que en altres tribunes seria callat o no permès de dir. Per això, és signe de nació sana i de comunitat robusta gaudir d’experts actors i d’emblemàtics teatres.

 

 

12)

 

 

El futur del català, 27 anys després

 

Presentació

 

 

Tal com va anunciar InfoMigjorn, durant trenta divendres, InfoMigjorn Cap de Setmana publicarà la sèrie que hem titulat El futur del català, 27 anys després.

L’any 1985, el periodista Joan Tudela –actualment, col·laborador habitual d’Infomigjorn i d’InfoMigjorn Cap de Setmana– va publicar al setmanari “El Món” una sèrie d’entrevistes sobre el futur del català.

Entre les persones entrevistades, hi havia des d’Aina Moll, primera directora general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, fins a l’aleshores activista de la Crida Àngel Colom, passant per Eliseu Climent, Francesc Vallverdú o Josep Gifreu. Alguns dels entrevistats ja no són entre nosaltres, com ara Francesc Ferrer i Gironès, Marta Mata o Josep M. Puig Salellas.

Una de les entrevistes més singulars és la que va fer Joan Tudela a Lluís V. Aracil, singular per partida doble: perquè és una de les poquíssimes entrevistes que ha concedit el conegut sociolingüista valencià i perquè hi resumeix, de forma concisa però completa, el seu pensament sociolingüístic.

Joan Tudela va obtenir, amb aquestes entrevistes publicades al setmanari “El Món” l’any 1985, els dos premis periodístics més importants d’aleshores, és a dir, el premi Ciutat de Barcelona, atorgat per l’Ajuntament de Barcelona, i el premi Gaziel, concedit pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Les entrevistes van aplegar-se en un llibre, de títol El futur del català, editat l’any 1986, amb pròleg del desaparegut Josep Benet; el llibre es va vendre bé, segurament, pel fet que és el primer que dóna una visió de conjunt sobre l’estat –als anys vuitanta– de la nostra llengua i sobre les seves perspectives de futur.

Tot i que l’obra es troba encara a les biblioteques públiques, InfoMigjorn Cap de Setmana ha volgut reeditar-la, amb el títol El futur del català, 27 anys després, amb la convicció que es tracta d’una lectura que val la pena de fer amb ulls actuals.

Els lectors d’InfoMigjorn Cap de Setmana podran llegir –o rellegir– aquestes entrevistes, més d’un quart de segle després, i descobrir-hi tot de coses curioses.

Per exemple: que moltes de les coses que dèiem sobre la nostra llengua fa més de vint-i-cinc anys les podríem dir ara mateix amb les mateixes paraules i serien ben actuals. Per exemple: que alguns dels futurs que anunciàvem llavors no s’han fet realitat (Aina Moll pensava, l’any 1985, que la Direcció General de Política Lingüística era un organisme a extingir en quinze anys, màxim vint; n’han passat més de vint-i-cinc i no només no s’ha extingit sinó que s’ha ampliat amb el Consorci per a la Normalització Lingüística). Per exemple: que dues de les coses més importants en la situació present de la nostra llengua (la massiva nova immigració i les omnipresents noves tecnologies) no les vam veure a venir.

I tot un llarg etcètera de coses interessants.

Pel que fa a l’autor, l’aleshores només periodista i ara també escriptor i sociolingüista Joan Tudela, aquesta sèrie d’entrevistes va suposar el començament d’una relació professional ininterrompuda amb la nostra llengua, que el va dur a ser el primer subdirector del Centre de Normalització Lingüística de Barcelona, després a ser el primer cap del servei lingüístic del Consell dels Col·legis d’Advocats de Catalunya i, després, a ser el cap de l’Àrea de Llengua i Comunicació de la Fundació Josep Comaposada i, alhora, a publicar centenars d’articles d’opinió sobre qüestions lingüístiques, a participar en nombrosos estudis sociolingüístics i a impartir desenes de cursos sobre llengua i comunicació.

El futur del català, 27 anys després inclourà la reedició de l’article La normalització del català, entre el cofoisme i la desesperació, que Joan Tudela va publicar al setmanari “El Món” l’any 1985 com a cloenda de la sèrie d’entrevistes sobre el futur del català.

 

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net