InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 85 (divendres 27/04/2012) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
1) Eugeni S. Reig - caure per son pes
 
2) Albert Jané - El pronom «hi» i els complements de lloc
 
3) Antoni Llull Martí - Noms de lloc poc adients
 
4) Pau Vidal - Llur
 
5) Pere Ortís - Netegem i enriquim la llengua catalana (Presentació)
 
6) Articles d'Albert Pla Nualart
 
7) Miquel Adrover - Reblant el clau
 
8) David Vila i Ros - Xinesos de San Francisco
 
9) Salvador Pardo - Convocació i convocatòria: els matisos
 
10) Ramon Sangles i Moles - La responsabilitat dels mitjans de comunicació
 
 
 
1)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

 

(Llibre inèdit)

caure per son pes (alguna cosa)

Ser evident, no donar lloc a cap mena de dubte.

–És que si no pot respirar s'ofegarà.

–Home, això cau per son pes. Si no en dius una altra...

Conec l'expressió d'Alcoi, a on és d'us habitual, i de Benissa (la Marina Alta). A Benissa també usen l'expressió equivalent caure de madur.

El Diccionari de frases fetes de M. Teresa Espinal no arreplega aquesta feses feta, però arreplega la variant caure pel seu propi pes, amb el mateix significat.

 

En valencià també es diu: caure de madur, ser evident
La llengua estàndard sol emprar: caure pel seu propi pes, ser evident
En castellà es diu: ser evidente
 
 
2)
Article publicat en el núm. 51 de la revista Llengua Nacional (II trimestre del 2005)
 
 
Albert Jané
 
3)

Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 242)

 

Noms de lloc poc adients

 

Antoni Llull Martí

 

 

Una de les obres catalogades del famós arquitecte Bennàssar és s'Escorxador, de Palma. Amb el temps se'n feu un de nou i es deixà aquell edifici per a altres coses i, una mica reformat en el seu interior, es dedicà finalment a centre comercial i cultural, i fins i tot s'hi instal·là un PAC per a urgències mèdiques, conservant, emperò, l'antic nom (ben poc comercial i cultural, per cert), i ara ocorren coses com la que em contaren de primera mà fa poques setmanes. Una parenta, ja major, de la meva dona s'acubà, i quan es va refer una mica no se sentia gens bé; envià a demanar una filla seva i aquesta i el seu gendre, després de pensar-s'ho una mica, la dugueren... a s'Escorxador! Imaginau que això ho hagués sentit contar qualcú extern i que no estigués al corrent dels nostres costums, o un immigrant acabat d'arribar. Segurament hauria pensat: «Que ho són, de malànimes, aquests mallorquins! Quan un dels seus vells es posa malalt, el duen a s'escorxador!» Hi ha a Mallorca i a Menorca alguns llocs denominats es Degollador, i és possible que en relació amb algun d'ells pugui contar-se alguna història semblant.

 

Fa molts d'anys, trobant-nos la meva dona i jo de turisme a Lisboa, mirant un plànol de la ciutat vaig veure senyalitzat als afores un cementiri que es deia Cemitério dos Prazeres. Quasi no m'ho podia creure: cementiri dels plaers! Com podia un lloc així tenir un tal nom? Després vaig aclarir que el motiu de tan desconcertant denominació era que al lloc on l'establiren hi havia des de temps ben antic una esglesieta o capella dedicada a Nossa Senhora dos Prazeres, advocació mariana similar a les castellanes Virgen de las Alegrías o de los Gozos, i que per tant, Os Prazeres no era exactament el nom de la necròpolis sinó del lloc on havia estat construïda. A Galícia coneixen també aqueixa marededéu, tot i que amb el nom lleugerament diferenciat: Nosa Señora dos Praceres. A terres catalanes no hi he sabut localitzar cap advocació de la Verge que es digui «dels Goigs», ni «dels Plaers». Només, al Principat, la de «les Alegries», però hi és poc coneguda.

 

4)
 
Publicat en el llibre EN PERILL D'EXTINCIÓ (100 paraules catalanes per salvar) de Pau Vidal (Editorial Empúries, Barcelona, 2005, pàg. 96)
 
Llur
 
Pau Vidal
 

Llur és un cas a part. No pel significat (amb un mínim de pràctica s'aprèn a fer anar) sinó perquè no està en vies d'extinció. Està extingit (dels cent mots d'aquest llibre és l'únic que jo no he sentit pronunciar mai a ningú, sermons presidencials i litúrgics a part). És cert que perviu en la llengua escrita, i de fet és prou útil perquè valgui la pena conservar-lo: a les esqueles, per exemple, hi va molt bé. Però, honestament, costa d'imaginar-se una situació en què el puguis engaltar com aquell qui res. I ben mirat és una llàstima, perquè ara que vivim en aquesta fal·lera possessiva (“agafi el seu tiquet”, “el plaer que treureu de la seva lectura”, “durant el seu transcurs”)...

 

«Un dia quatre amichs à fira se'n anaran. Amichs pero fins als diners, eran los quatre espardenyers. De cánem del mes blanch uns grans farcells compraran. Tornats à casa llur ne féren un pilot. Per dividir més tart en quatre parts lo tot» (Justí Pepratx, Espigas y flors, 1882).

 

 

5)
Netegem i enriquim la llengua catalana
Pere Ortís
 
 
Presentació
 
 
     La llengua catalana és la gran desconeguda dels catalans. Per tal de mesurar l'abast d'aquesta afirmació, rotunda, caldria conèixer-la bé, la llengua, i adonar-se de com la parlen els catalans. I són ben pocs els realment capacitats per a fer-ho, això. Ara a casa nostra impera un cofoisme fals, ja que molts es pensen que, des que les institucions catalanes han emprès la normalització de la llengua, aquesta ha millorat pel que fa al seu ús col·lectiu, ara més extens i més endreçat. I no és així. El català parlat per la massa continua deteriorant-se, corrompent-se cada dia sota l'influx dels paràmetres del castellà. Per la llengua actual cal sentir una angúnia paral·lela a aquella que els ecologistes senten pel medi ambient, tan fet malbé. En bona veritat, a molts ens sembla grotesc parlar de normalització en aquest estat de coses. Tan rics que som els catalans i tan pobrament que vivim, dic, citant la frase cèlebre del poeta Climent Forner, el qual es refereix sobre tot a la llengua.

     Aquest opuscle neix amb la doble finalitat que el títol expressa: d'una banda, la neteja i correcció del català i, de l'altra, el seu enriquiment al pas d'aquesta mateixa neteja. Ens referim al català parlat a casa, al carrer, a l'escola i també als mitjans de comunicació. Al català parlat a les institucions catalanes, les quals han emprès la normalització lingüística, sí, però que poca cura han esmerçat a exigir un català net dels seus agents. I les publicacions oficials dels quals estan farcides de paràsits, de barbarismes, alguns tan “admesos” com vulgueu, però paràsits.

     Vull remarcar que aquest tractat no és fet amb rigor tècnic, diguem-ne científic, de cap mena, puix que poso més atenció en l'aspecte pràctic, en el de la seva utilitat i en el de la seva claredat, per tal d'ajudar la massa de  catalans que dèiem a parlar bé la seva llengua; és un tractat ad captum populi, vet-ho aquí. A més que, atesa la meva intenció, no li cal l'estructura, sinó l'enteniment del tu a tu. A aquest efecte segueixo més aviat la línia de la casuística.

     En primer lloc són debatuts els barbarismes, els mots manllevats a altres idiomes, especialment al castellà, la llista dels quals és increïble. I aquí advertim que anem a tots, i a totes, sense concessions als usos inveterats, als capricis i a les vel·leïtats individuals i, fins i tot, a les admissions de darrera hora, sempre que aquestes bandegin un mot nostre autèntic que ja diu tot el que pot dir l'altre. Sóc deixeble i seguidor de Fabra, no hi puc fer més, i delato com a espuri tot allò que delata ell. És una actitud personal i de cara a l'interès de la llengua. Així el català mitjà, el de bona voluntat, l'estudiant, l'escriptor, sabran quin és el mot autènticament català i quin no l'és, quin és el manllevat i quin és el nostre ab ovo. Recordem que tot mot "admès" dicta sentència de mort contra el terme legítim, segons ensenya l'experiència; fem que, en tot cas, al diccionari s'hi fossilitzin els mots "admesos", no els nostres legítims. En l'actual conjuntura, al català li convé aprendre de si mateix, no d'altres llengües, cosa aquesta darrera que, si cal, farà quan gaudeixi d'una salut segura, és a dir, estigui ben normalitzat. Fer-ho abans és per confondre'ns i ofegar-nos. És trist veure que admeten paraules foranes, quan el català es tan ric i té veritables seleccions verbals per a expressar els conceptes en qüestió. Mireu, per exemple, el munt d'opcions que hi ha per al mot admès "gamberro", per a expressar la colla de matisos amb què aquest mot ha estat aplicat sempre en català; mot “admès” pel Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans.

     Cal remarcar que cada paraula serà tractada en tant que barbarisme i no direm res dels seus altres sentits correctes.

     En segon lloc, són estudiades les expressions infiltrades des del castellà, és a dir, construccions a la castellana dites en català, les quals són més funestes que les simples paraules i molt més difícils de detectar i de corregir, vessant que se'n diu sintaxi. Són legió els qui no s'ho creuen això i és perquè no disposen del punt de referència d'un català net, el qual mai no han conegut, perquè no hi han nascut o perquè ja l'han sentit mal parlat de petits. Aquesta infiltració és conseqüència de parlar el català pensant-lo en castellà, és a dir, traduint del castellà que hom té al cap, que tradueix del cap quan enraona, i que ha dit sempre així. Aquest conjunt de coses constitueix l'entrebanc més gros del català actual. L'esmentada tasca de normalització requereix una prèvia mentalització dels catalans en tots aquests aspectes.

     A aquest efecte, i encara per allò de l'enriquiment, en una segona part presentem una llista de paraules i expressions netament catalanes que han desaparegut de la nostra parla aquests darrers anys  o d'aquelles que es troben en perill d'extinció, generalment substituïdes per corresponents de castellanes. És clar, per a un enriquiment satisfactori caldria desplegar el gran diccionari. Però ho farem donant totes les opcions que puguem en cada error corregit i analitzant aquelles paraules i expressions fins on sigui profitós. Pel que fa a assenyalar els errors del català parlat ara, prou que voldria ésser exhaustiu, però és pràcticament impossible; bé que per allí per allí li va.

     Estimem-la, aquesta llengua. És la nostra. És rica, és rejovenida, és moderna, és senyora i capacitada per a tots els usos. És heroïna, per les persecucions acèrrimes que ha sofert i que ha superat. Li devem un rendit homenatge. Que ha de ser aquest: netejar-la, defensar-la i salvar-la dels seus innombrables perseguidors.

     Sí, repeteixo que en aquest tractat vaig a totes; o m'hi poso, o no m'hi poso i, si m'hi poso, m'hi poso. Insisteixo que assenyalar tot allò que és incorrecte cal fer-ho,és bo que el lector ho sàpiga, després que cadascú segueixi el bon camí que bonament li sembli. La nostra llengua és rica, plena i generosa en tresors de tota mena, i no és just fer-la agenollar als peus de cap altra llengua, puix que ho pot dir tot i amb tanta d'elegància com la més eixerida i celebrada.

     Quan sigui qüestió de mots o de frases manllevats, als que ha estat donat caient català, els remarcaré amb un vírgula davant i una altra darrera, per tal de diferenciar-los dels legítims i fer veure d'on procedeixen, que això ho remarco amb dues “”. Tot dos signes volen dir: inadmissible les dues vírgules i les dues cometes.
 
 
6)
 
Articles d'Albert Pla Nualart
 
(Setmana del 9 al 15 d'abril del 2012)

 
----------------

Publicat en el diari ARA dilluns 9 d'abril del 2012

http://www.ara.cat/premium/claus_dia/rails-lortografia_0_679132091.html

UN TAST DE CATALÀ

Els rails de l'ortografia

Albert Pla Nualart

Dèiem dijous que la normativa fonètica del català obliga, en teoria, a pronunciar tuit amb el diftong decreixent de buit o cuit , tot i que en la pràctica el fem tan creixent com l'anglès tweet .

El tweet és el piulet o piulada d'un ocell, que són els seus equivalents onomatopeics en català i els dos termes que prefereix el Termcat per designar els missatges del Twitter. Però el català també té tuït , que és el nom d'un ocell també anomenat botxí perquè clava les preses en alguna punxa.

¿Dir tuit amb diftong creixent és, doncs, un castellanisme? Estrictament ho és -no és la pronúncia tradicional catalana-, però també és evident que l'evolució de la llengua fa que ara ja no ens soni estrany.

És una evolució semblant a la que fa que tendim a fer un diftong creixent en el segment - cia de paraules com gràcia o ciència , tot i que una pronúncia formal i emfàtica mantingui l'antic i normatiu hiat que obliga a accentuar-les.

I en algun cas potser seria bo obrir l'ortografia a la pronúncia general. Si diem que una conversa que flueix és fluïda , ¿no seria més realista admetre que també es pugui escriure així en lloc de forçar-nos a dir fluida ? I pel mateix motiu algun dia ens podríem plantejar admetre circuït com a nom al costat de circuit .

El cas del rail (de tren), que esmentava un lector, és diferent i més urgent. Acceptar raïl, com fa l'Alcover-Moll, suposa només fer el pas d'adaptar un anglicisme (tot i que en anglès en diuen reil ) a la prosòdia catalana.

----------------

 
Publicat en el diari ARA dimarts dimarts 10 d'abril del 2012

UN TAST DE CATALÀ

Què és un diftong

Albert Pla Nualart

Quan era petit, m'explicaven que un diftong eren dues vocals en una mateixa síl·laba, però després vaig saber que una síl·laba només pot tenir una vocal, i això em va provocar una crisi de la qual m'ha costat refer-me.

Els manuals gramaticals tendeixen a una terminologia propícia a les contradiccions. Pocs deixen clar que vocal té un sentit fonètic i un altre de fonològic que poden entrar en conflicte. Fonèticament, és un so que no obstrueix la sortida d'aire. Fonològicament, és el nucli d'una síl·laba.

En algunes llengües un so consonàntic pot fer de nucli sil·làbic, com la l anglesa de table , i dues vocals fortes ( a , e o o ) poden fer diftong, com la ae de rosae en llatí. Però els diftongs catalans els formen sempre i o u amb un altre so vocàlic fent de nucli.

La i i la u són semivocals si van després del nucli sil·làbic, com a ai-re o cau-re ; semiconsonants, si van abans del nucli dins una síl·laba començada en consonant, com a llen-gua o qua-tre ; i consonants quan són inici absolut de síl·laba, com a io-de o ca-uen .

Un concepte confús és el de diftong creixent , perquè segons el DIEC2 el formen una semiconsonant i una vocal, cosa que n'exclouria io-de i ca-uen , que sí que ho són segons l'esborrany de gramàtica de l'IEC.

Aquest esborrany opta per anomenar consonants graduals tots els sons vocàlics que no fan de nucli sil·làbic (siguin consonants, semiconsonants o semivocals) i defineix diftong com el grup fònic format per una vocal i una consonant gradual.

---------------------------
 
Publicat en el diari ARA dimecres 11 d'abril del 2012

UN TAST DE CATALÀ

El trenc des Trenc

Albert Pla Nualart

Torno d'uns dies de descans i m'ensenyen les piulades del lingüista Gabriel Bibiloni contra l'ARA perquè "opta pel folklorisme dialectalitzant". La raó és que d'un preciós arenal amenaçat per l'especulació turística en diem "es Trenc" i no pas "el Trenc".

Recordo al lector, per si no ho sap, que en registres formals els balears cultes no fan servir l'article salat –molt viu col·loquialment– sinó el general i comú. L'IEC abona aquest criteri però estableix que no s'apliqui sempre als topònims perquè entén que en aquest cas l'article, tot i que s'escrigui en minúscula, es pot sentir com a part integrant del nom propi i, per tant, no variar segons el registre.

L'IEC també preveu que el contacte de l'article salat masculí amb les preposicions a, de i per resulti en les contraccions as, des i pes. I ho exemplifica dient que podem anar as Trenc, passar pes Vedrà o dinar a Sant Llorenç des Cardassar.

És un criteri, com tots, discutible. Alguns hi veuen un intent de fer sensible la llengua a la diversitat i d'altres, com Bibiloni, una bestiesa que la folkloritza. Aquí no puc ni vull especular sobre els profunds ressorts psicològics que porten a una posició o l'altra.

En tot cas, trobo excessiu que se'ns tiri la cavalleria per sobre pel fet de seguir l'IEC. Si escriure "es Trenc" ofèn la majoria dels balears, val la pena que tots plegats, començant per l'IEC, ens plantegem un canvi de criteri. Si, per contra, les opinions estan dividides, potser que busquem l'acord amb el màxim respecte mutu.

----------------

Publicat en el diari ARA dijous 12 d'abril del 2012

UN TAST DE CATALÀ

"Oi tant!", "oi, i tant!", "oh, i tant!"

Albert Pla Nualart

El castellà i català ve del sic llatí, que volia dir així. I l' oc occità ve de l' hoc llatí, que volia dir això. I sembla que el nostre oi té un origen semblant quan el fem servir per demanar confirmació ("Vindràs, oi?"), un ús encara ben viu, o per expressar-la ("És així? Oi, ben bé"), un ús només viu en alguns dialectes del nord.

Tot i que el DIEC els posa junts, aquest oi no sembla que tingui el mateix origen que el que serveix per expressar dolor o sorpresa ("Oi, quin mal!", "Oi, d'on surts?"), que és una variant d' ai , ei , ui .

Paral·lelament, tenim i tant! , que vol dir naturalment! I a l'ÉsAdir i alguns diccionaris hi trobem l'expressió oi tant! , sinònima de i tant! i per descomptat!

Sempre havia sospitat que darrere oi tant! hi havia oh, i tant! , però ara una fitxa de l'Optimot em sorprèn afirmant que aquest oi tant! s'ha d'escriure oi, i tant! , perquè és la suma d'un oi afirmatiu i i tant!

L'Optimot admet, tanmateix, que oh, i tant! i sí, i tant! serien expressions sinònimes. I jo afegiria que, almenys per al parlant que mai diria oi per respondre , són les més naturals i adequades.

La presumpta inexistència d'oi tant! obliga a replantejar-se la forma oi tal!, que surt als mateixos diccionaris. Alguns qüestionaran el paral·lelisme argüint que l'expressió i tal! no existeix, però encara que no aparegui al DIEC2, el GDLC o el GD62, sí que la trobem al DCVB, que recull aquest fragment de Vilanova: "Oh, y tal! Tan petit y encara solicitat!"

----------------

Publicat en el diari ARA divendres 13 d'abril del 2012

UN TAST DE CATALÀ

I, a més, 'oi més' i 'oimés'

Albert Pla Nualart

Si ahir vèiem que oi tant! podria ser la suma de oi o oh i i tant! , i s'hauria d'escriure oi, i tant! o oh, i tant! , tal com apunta l'Optimot, avui ens plantegem fins a quin punt té sentit escriure oi més .

Diré, d'entrada, que jo no escric mai oi tant, oi tal ni oi més per la senzilla raó que són formes que em sobten i no sento com a meves -i aconsello a qui li passi el mateix que faci com jo-. Si en parlo és perquè corregint te les trobes algun cop i perquè, com ja vaig dir, surten en alguns diccionaris.

El que convé saber és que, ara mateix, cap d'aquestes formes surt al DIEC, que en el cas d'oi més va optar per entrar únicament l'aglutinació oimés donant-li dos sentits: el de sobretot ("No és estrany, oimés tenint en compte que...") i el de a més ("Oimés, això ens ensenya que...").

Tant oimés com oi més comencen a ser usats per autors de principis del XX i, tot i que no en trobo rastre ni al Fabra ni a l'Alcover-Moll, la forma oi més (amb el sentit a més de ) ja apareix als anys 70 al DLC de l'Enciclopèdia i actualment també la recullen diversos diccionaris, com ara el GD62, el de frases fetes de M. Teresa Espinal i el GDLC, que la manté al costat d' oimés.

És raonable sospitar que un dels components d'aquest oi més pugui ser i més (com ho serien i tant i i tal d' oi tant i oi tal ). Llavors oi més respondria a una segmentació errònia (que oimés evitaria) i només caldria saber quin és l'altre component: si un oi de reforç afirmatiu, com el d' oi sí i oi també , o la interjecció exclamativa oh/o .

----------------

Publicat en el diari ARA dissabte 14 d'abril del 2012

ESMOLET DE PARAULES

Corrector

Albert Pla Nualart

Com a concepte desprèn una intensa ferum inquisitorial, a mig camí entre repel·lent i mestretites. I és per això que els que fem aquesta feina humil, i cada dia més necessària, ens disfressem de lingüistes o assessors .

Però els eufemismes no milloren el món, i encara menys un text mal escrit. Potser si anem al sentit més essencial d'aquest ofici li tornarem la dignitat. Deixeu-m'ho intentar plagiant dos mestres en la matèria: Daniel Cassany i Màrius Serra.

El corrector fa de mitjancer entre l'autor i el lector, i és bo que hi sigui perquè ningú llegeix el que escriu net de prejudicis. Ha de resistir totes les pressions d'un ofuscat amor de pare i fer el seu paper de llevadora tenint sempre al cap el futur lector.

Ell és el que assegura que el que l'autor es pensa que diu ho digui. Qui afegeix pistes necessàries que l'excés d'omnisciència havia obviat. Amb un canvi d'ordre i una coma, fa llegidor el paràgraf feixuc alhora que s'assegura que Massachusetts, al llarg del llibre, surti sempre igual.

Això últim i corregir faltes, per a sort de tots, ho farà cada dia més una aplicació informàtica, però a veure quin savi trobarà la que doni sentit i intenció a un garbuix de paraules.

Per acabar-ho d'adobar, el que es dedica al català té la feina afegida de contrarestar el lliscament subtil i insidiós cap a la llengua veïna, i el repte -quasi impossible- de dir-ho amb paraules nostres.

Però el que li dóna llarg futur, beneïda genètica, és que al do de tenir coses a dir no l'acompanyi sempre el de saber-les expressar.

 
 
7)
 
Article publicat en el núm. 63 de la revista Llengua Nacional (pàg. 9)
 
Reblant el clau
 
Miquel Adrover
 
 
Com a membre del Consell Asssessor de la revista, havent llegit les remarques que, dins l'article “Racisme lingüístic”, el senyor Jordi Solé i Camardons fa a un altre article, “Intransigència perillosa”, del senyor Víctor Alexandre, diré que estic d'acord amb l'opinió d'aquests dos escriptors, car no hi ha pitjor català que el que no es parla. Voldria, però, fer-hi un parell de precisions.
 
Són nombrosíssims els neocatalanoparlants (passau-me, si us plau, aquest substantiu horrible però tanmateix molt clar), i aquest nombre va creixent. Cada vegada que una persona de llengua castellana (o búlgara, o aràbica, o romanesa) amb la qual tinc tractes i a la qual jo sempre m'havia adreçat en català per molt que ella em respongués en espanyol (perquè, per molt de greu que ens sàpiga, els immigrats no espanyols la primera llengua que aprenen ací és l'espanyol), quan aquesta persona, dic, es posa a parlar-me en català, la meva alegria és tan gran que faig via a felicitar-la, cosa que l'estimula a perfeccionar la llengua.
 
En els dos articles esmentats es dóna per establert que la pronúncia dels nous catalans és castellanitzant. Jo us puc assegurar que he sentit català, i molt, amb accent búlgar, aràbic o romanès.
 
Voler-se adreçar en espanyol a aquelles persones que no parlin un català no solament perfecte ans simplement bo és, a part d'un insult que se'ls fa, una mostra d'irracionalitat molt perillosa per a l'esdevenidor de la nostra llengua. És dir-los: «Jo estic dins una cleda poblada de parlants d'una llengua “bona” i vosaltres no hi entrareu perquè el vostre català és deficient.» És, quan un immigrat demostra la bona voluntat de voler-se integrar, pegar-li un cop pels morros dient-li: “Arrere! Tu no seràs mai dels nostres.”
 
I no ens penséssim pas que d'attituds [sic] com aquesta sols se'n troben entre certs intel·lectuals. És relativament freqüent, a Mallorca (i m'afigur que enjondre també), dins el medi rural o de viles no gaire grans. He sentit pagesos que, tot i no dir expressament als nouvinguts que s'esforcen a parlar en català “Ei, tu, no gosis parlar la nostra llengua”, els ho demostren molt eficaçment fent befa de llur català encara vacil·lant i baldufenc. Els vénen a dir, com certs “intel·lectuals”: “Tanmateix, debades faràs, que no t'acceptarem mai com a compatriota.”

No em vull pas posar com a exemple pel que fa a la conducta convenient amb els nouvinguts al català, però, com que fa molts d'anys que aquesta qüestió em preocupa, vaig arribar, fa temps, a la conclusió que la cosa més intel·ligent (i humana) és, després de felicitar-los per la passa decisiva que han fet, dir-los qualque cosa per l'estil de “Ara veuràs com no et costarà gaire d'anar perfeccionant la teva nova llengua. Si vols, t'hi ajudaré”. El que cal és encoratjar, no desjectar. I sempre amb bona cara i molta amabilitat. I fent-los veure que ells també hi guanyen molt, cosa de què ja solen esser conscients.

Fa un parell d'anys, vaig sentir un diàleg entre dues senyores argentines. L'una deia a l'altra: “Es que cuando sabes hablar catalán, se te abren todas las puertas.”

I és així. Perquè hi ha la percepció general, entre molts d'immigrants, que el català és imprescindible (tant de bo sempre tinguessin raó).

La passada legislatura autonòmica balear, dominada pel PP, n'era perfectament conscient. Per això és que va fer tots els possibles, amb força èxit, per escampar la idea que la llengua catalana era supèrflua, prescindible.

I després, si volem sentir un mal català, amb fonètica, vocabulari i sintaxi espanyolitzants, no cal pas anar a cercar entre els immigrants: basta escoltar molts de “catalans de natura”, gent amb cognoms com ara Puig, Sirera, Mas, Roig, Canyelles, etc. ¿També a aquests els parlava castellà, el senyor poeta santcugatenc? O només s'adreçava en espanyol als immigrants que parlaven malament el català? Perquè això sí que seria el súmmum del racisme.

Us he de dir que, molt sovint, els infants d'immigrants marroquins, búlgars, romanesos... o espanyols,  parlen un català molt millor que el dels catalans de nissaga avial. S'hi miren.

Dit això, el que sempre combatré serà el laxisme, pel que fa a la qualitat de la nostra llengua, que fa estralls dins certs cercles que es proclamen progressistes. He llegit opinions tan bèsties com és ara que la degradació del català és un tribut a pagar a la “multiculturalitat”. A això, qualsevol mallorquí amb dos dits de seny i de decència hi respondria amb un nostradíssim “I un mè-mèu!”.

Més encara: on dic que l'exigència, pel que fa a la qualitat del català, parlat i escrit, ha d'esser absoluta, arribant a la intransigència, és en el cas dels professionals de la paraula, escrita o parlada: periodistes, escriptors, locutors de ràdio o televisió, actors, etc. Aquí sí que no hi ha excusa. Si en saben, molt bé. Si no en saben, bona nit si et colgues i ja tornaràs en haver-ne après. No és tolerable que qui hauria de donar llum doni fum.

No podem pas barrejar l'exigència de perfecció lingüística (d'excel·lència, si voleu), en aquest cas darrer i en el que va motivar els articles dels senyors Solé i Camardons i Víctor Alexandre. Com diuen al meu redol, “no hem de mesclar ous amb caragols”. Amb els neoparlants, encoratjament a perfeccionar-se. Amb els qui tenen el català com a eina de treball o creació, severitat i rigor.

És el meu parer.
 
 
8)

Xinesos de San Francisco

 

Diuen que a San Francisco, a principis del segle XX, hi havia importants nuclis de població d'origen xinès que, després d'un munt d'anys d'haver-hi arribat, encara no sabien ni un borrall d'anglès, de manera que quedaven reclosos a la pròpia comunitat sense opcions d'integrar-se a la societat d'acollida. Aquest fet palesa fins a quin punt la llengua pot ser, alhora, un problema i una solució en els processos d'integració de les persones nouvingudes. La llengua esdevé inicialment un obstacle i no parlar-la equival a quedar exclòs d'una societat; aprendre-la, però, és la via més fàcil d'accés a aquesta comunitat i a totes les possibilitats que ofereix. És un instrument perfecte per a la cohesió social.

Els Països Catalans no en són una excepció. Més de mig segle després de l'onada migratòria espanyola, encara hi ha importants bosses de població completament aïllades de la cultura i la llengua catalanes. Malgrat que una part important d'aquelles persones immigrades i els seus descendents s'han integrat i han après la llengua pròpia, sobretot al Principat de Catalunya i gràcies a la immersió lingüística, és cert que encara hi ha una part gens menyspreable de ciutadans que en continuen al marge, alguns per militància activa, d'altres per inèrcia o desconeixement. Al meu parer, és important distingir els uns dels altres. Romandre aïllat de la cultura catalana per militància, és a dir, amb la consciència de no voler formar-ne part, és, sobretot si es prové de la cultura espanyola, la qual és, cal no oblidar-ho, la cultura dominant a casa nostra, una mostra irrefutable de mentalitat vuitcentista i d'imperialisme de baixa volada. Deixant de banda, però, aquest sector netament espanyolista, em sembla molt més interessant centrar-nos en aquelles persones que, sense tenir cap animadversió envers la identitat catalana, senzillament han optat per no prendre-hi part. Per què no han sabut trobar l'equilibri entre mantenir la cultura d'origen i adoptar la del país d'acollida, com passa arreu? Per què no s'han llançat a parlar català? Què els ha impedit de sintonitzar les ràdios i televisions en català? Què els ha privat d'interessar-se per la música o la literatura catalanes?

De raons en trobaríem a cabassos. El fet de no disposar d'un estat català, ans estar sota la sobirania d'un estat que titlla la nostra cultura i la nostra llengua de realitats de segon ordre, supeditades a la cultura i la llengua espanyoles, les qual són, precisament, la cultura i la llengua d'aquestes persones immigrades, ha estat, possiblement, la raó principal d'aquest aïllament; la concentració de la població immigrada en determinats barris i poblacions, que els ha permès funcionar de manera gairebé autàrquica, sense contacte amb la resta del país; la poca predisposició cultural a aprendre maneres diferents d'entendre la realitat, tret típic de comunitats que, com l'espanyola, han basat la seva història en l'assimilació de cultures alienes; o la baixa autoestima col·lectiva dels catalans autòctons, que en lloc de parlar-los en català han optat tradicionalment per convergir a la llengua espanyola, negant-los la possibilitat d'aprendre de primera mà el català, hi han fet la resta.

No es tracta, però, de buscar-hi culpables, sinó de trobar una solució a una problemàtica que no comprèn únicament la immigració de fa mig segle sinó també la nova onada. Per evitar que es repeteixin els mateixos errors, per impedir que es creïn nous guetos del tot aliens a la cultura catalana, cal establir ponts amb les desenes de cultures que s'han assentat als Països Catalans i cal, d'una vegada per totes, deixar d'amagar la llengua i aprendre a compartir-la amb les persones nouvingudes. La llengua pot esdevenir, com dèiem, una porta oberta a la integració. Per fer-ho possible, els catalanoparlants hem de decidir-nos a parlar en català amb qualsevol interlocutor, sigui blanc o negre, nascut aquí o vingut de fora, ens parli en català o no, el parli amb accent o sense. Només si som capaços de regalar la llengua, d'usar-la amb normalitat i comoditat, podrem transmetre el missatge que som una cultura oberta, participativa, integradora i atractiva. No dic que sigui fàcil, però mentre treballem per esdevenir un país lliure, la nostra actitud pot contribuir a fer un país més cohesionat socialment i, de retruc, amb una llengua més normalitzada.

David Vila i Ros

Tallers per la Llengua

Publicat a El Singular Digital, 2/4/12

 
 
9)
Convocació i convocatòria: els matisos
 
 
      Amb motiu d'unes observacions sobre els  Estatuts i el Reglament de la SCATERM, la filial de l'IEC em va respondre: “Malgrat que, estrictament d'acord amb el DIEC, el terme per a expressar l'”acció de convocar” és convocació, la tradició i l'ús del llenguatge jurídic actual han menat a considerar com a sinònims ambdós termes; d'altra banda, cal tenir en compte també que, pràcticament, es fa servir de manera exclusiva convocatòria amb aquest significat.”
 
     Si aquesta consideració indica una tendència o assenyala un criteri, no deixa de ser preocupant, per tal com, al capdavall, remarca un tret que mena a l'empobriment de la llengua.
 
     El tecnolecte administratiu, com el llenguatge general, compta amb molts casos en què recorrem a termes diferents per poder copsar els matisos del llenguatge, que contribuïxen a fer-lo més entenedor i enriquidor, com és ara les distincions advertència i advertiment, testimoni i testimoniatge, certificació i certificat, celebrar i fer (o tindre lloc), termini i terme, sessió i reunió, etc.
 
     No en som tants els que ens dediquem al llenguatge administratiu com per no tindre un alt grau de cohesió. Som a temps de conservar les distincions i de combatre els reduccionismes empobridors.
 
     Un dels trets constitutius de les relacions humanes és, precisament, aquest aspecte: l'intent modest però esforçat i constant per esbrinar la complexitat de la realitat. Fem-ho, doncs, i continuem distingint entre l'acte de convocar (la convocació) i el mitjà (la convocatòria). ¿En nom de què hauríem de prescindir-ne?
 
Salvador Pardo
 
 
10)
 
Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART de Ramon Sangles (2a edició, Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg. 83)
 

La responsabilitat dels mitjans de comunicació

 
Ramon Sangles i Moles
 
Pel que fa als mitjans de comunicació, periodistes i locutors, tenen una gran responsabilitat, ja que es troben al capdavant d'unes plataformes molt potents de creació d'opinió, capaces de moure masses i de modificar la mentalitat dels seus seguidors.
 

Sense exagerar, parlem d'uns mitjans comparables a l'aire que respirem. Ràdio, televisió, diaris, revistes... s'han infiltrat per tot arreu, no sols en les llars, sinó també en llocs de feina, d'estudi i de lleure, en mar, muntanya, terra i aire, i regeneren el nostre cervell, fent-lo més culte o, a vegades, desgraciadament, més estult. Ens agradaria –i hauria d'ésser una exigència comuna– que l'ètica anés per davant de tot, cosa que en alguns països ja s'han començat a plantejar, vista la davallada qualitativa en què han caigut, arrossegats per un afany purament especulatiu d'audiència però mancat d'unes bones maneres de fer.

 

Referent als mitjans que han de ser llegits, ens congratulem que actualment els invidents ja poden fer la lectura de tota mena de textos passant-hi per sobre un petit aparell que, a més de transformar les lletres en escriptura braile, té la funció d'àudio.

 

Tot plegat ha d'emmenar l'ancestral i honrat poble català a mantenir fermament viva i plena la seva més que mil·lenària parla, la seva cultura, els seus bons costums, la seva fe.

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net