InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana [10.400 membres]
 
Butlletí número 648 (dijous 26/04/2012) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig i Xavier Marí
 
 
1) 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú
 
2) Eugeni S. Reig - Devers, diners, socors, dimarts i llavors
 
3) Joan Tudela - Importar del Quebec
 
 
5) Màrius Serra - Banderot?
 
6) Josep Miquel Bausset - Els ossos o la llengua?
 
7) Narcís-Jordi Aragó - Enyor, enyorament, enyorança
 
8) Josep Murgades - D'-ou a -ó
 
9) Maria Mercè Roca - Illes
 
10) La Revista Valenciana de Filologia renaix a la Diputació
 
11) Presentació a València de Tibar l'arc. Una mirada a la poesia valenciana actual, de diversos autors, i Ultratge, de Joan Olivares.
 
12) Demà en InfoMigjorn Cap de Setmana
 
 
 
1)
 
Publicat en el llibre 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú (CCG edicions, Girona, 2011, pàg. 45).
 
 

120. Jaume I va ser el rei que ens va fer entrar al món i a la cultura occidentals. Li devem la incorporació a una cultura mil·lenària, la catalana, a la qual ens mantenim fidels des de fa 800 anys, i de la qual la nostra llengua continua essent la principal senya d'identitat.

 

Consell de Mallorca

 

 
2)
 
Article publicat en EL PUNT dilluns 16 d'abril del 2012
 
 

Devers, diners, socors, dimarts i llavors

Eugeni S. Reig

 
 

En la pronúncia tradicional valenciana de les paraules devers, diners, socors, dimarts i llavors (= en aquell moment) no sona la r. Cal pronunciar-les 'devés', 'dinés', 'socós', 'dimats' i 'llavòs'.

La paraula devers, que equival a 'cap a' i, per tant, significa 'en direcció a', l'emprem des del segle xii. Els nostres clàssics l'usaven a bondó i actualment és encara ben viva en els parlars de les comarques valencianes més meridionals i es fàcil sentir-la a Crevillent, Monòver, Santa Pola i la zona rural d'Elx. En les Canyisades, els articles que, amb el pseudònim de Canyís, va publicar Joaquim Amo en el periòdic El Pueblo de Monòver a començament del segle xx, aquest mot apareix moltes voltes, sempre escrit 'devés' o 'de ves', grafies que demostren molt clarament quina era la seua pronúncia popular.

La paraula diners, els valencians l'hem pronunciada sempre 'dinés' (sense la r) i així continuem pronunciant-la tots els valencians. Darrerament, he sentit alguns valencians que, quan parlen en un registre culte, s'esforcen a pronunciar eixa r que no es pronuncia ni s'ha pronunciat mai de la vida. És una hipercorrecció que desfigura la pronúncia genuïna del vocable. Enric Valor i Vives, en la seua novel·la Sense la terra promesa, arreplega l'adagi popular valencià següent:

Qui té diners

té tot adreç

i la filla del rei

si la volgués.

Aquest adagi, que ja el va arreplegar Lluís Galiana en la seua Rondalla de Rondalles, ens diu molt clarament que les paraules diners, adreç i volgués rimen, és a dir, totes acaben en –és, malgrat que s'escriguen amb grafies diferents.

Molts valencians coneixem la cançoneta popular següent:

Ja plora el xic

perquè diu que li han furtat

la trompa i fil

que son pare li ha comprat.

Torna-li la trompa al xic

que li costa dos diners,

que li l'ha comprada son pare

i sa mare no en sap res.

Tots sabem que “comprada” es pronuncia 'comprà' i que “no en sap” es pronuncia 'no'n sap'. Eixa és la pronúncia popular valenciana i la que fa que la lletra i la música encaixen. Si ens encabotem en fer una pronúncia ortografista, no es pot cantar la cançó. De la mateixa manera “diners” s'ha de pronunciar 'dinés' a fi que rime amb “res”.

Pel que fa al text de la cançó cal aclarir que diner és el nom d'una moneda antiga que s'ha s'emprava en l'època de l'Imperi Romà i que es va continuar usant en temps posteriors. La lletra de la cançó diu “que li costa dos diners”, no “que li costa molts diners”, com diuen alguns. També cal aclarir que s'ha de dir “que li l'ha comprada son pare” (“comprada” pronunciat 'comprà') i no “que li l'ha comprat son pare”. La paraula trompa és femenina i cal fer la concordança del participi passat amb el pronom acusatiu de tercera persona com l'hem feta sempre els valencians i com continuem fent-la la immensa majoria de nosaltres. I també s'ha de deixar ben clar que cal dir “i sa mare no en sap res” que significa que no sap que el pare li havia comprat la trompa al xic, és a dir, que no sap res d'una cosa concreta i determinada a la qual ens referim. Si diem “i sa mare no sap res” el que diem és que sa mare no sap res de res, que és una ignorant total, completa i absoluta, que molt probablement no sap ni parlar, la pobreta.

Pel que fa a la paraula socors, tots els valencians que tenen alguna ermita, santuari, convent o església dedicats a la Mare de Déu dels Socors saben molt bé que es pronúncia 'socós'.

La paraula dimarts deriva del sintagma nominal llatí clàssic die(m) Martis que significa 'el dia de Mart'. La pronúncia tradicional valenciana d'aquest vocable és 'dimats'. La pronúncia 'dimatx', amb la s palatalitzada, molt popular en alguns llocs, cal evitar-la. La pronúncia 'dimars', àmpliament usada a Catalunya, és aliena als parlars valencians. Cal aclarir que el substantiu dimarts és invariable pel que fa al nombre gramatical, és a dir, el plural de dimarts és també dimarts. El plural dimartsos (pronunciat 'dimatsos' o 'dimatxos') que pot sentir-se en alguns llocs, no s'ha d'emprar mai en la llengua escrita i hem de procurar evitar-lo en la llengua parlada.

La paraula llavors, amb el significat de 'en aquell moment' vaig tindre la sort de sentir-la de viva veu a alguns alcoians que ja eren persones d'edat molt avançada quan jo era encara molt jovenet. La pronúncia genuïna que recorde d'aquest vocables és: la ll com a palatal lateral sonora, la v com a labiodental fricativa sonora, la o doble oberta i la r muda. Ara, quan sent alguns valencians que pretenen passar per persones cultes pronunciar el vocable en qüestió amb una i consonant aproximant palatal, una b bilabial, una o tancada i una r clarament pronunciada, sempre els dic que val més que diguen aleshores.

 

3)
 
Publicat en el bloc Anys d'aprenentatge del diari digital laMalla, dilluns 9 d'abril del 2012

Importar del Quebec

Joan Tudela

(Publicat al Diari de Barcelona el 18 de juny del 1992)

El nostre comerç exterior –en matèria de llengua– va així. Més que res, importem polítiques lingüístiques del Quebec i n'exportem a la resta de la nostra àrea idiomàtica –el País Valencià i les Illes– i a Galícia i al País Basc. En aquest sentit, no és un fet sorprenent, però sí que és una bona notícia l'aparició del llibre La planificació lingüística a Quebec en el món comercial i empresarial, editat pel Departament de Cultura de la Generalitat i obra de Lluïsa Bruch i Júlia Plaza.

Nosaltres els catalans podem aprendre molt dels quebequesos. Tal com va dir Teresa Cabré abans-d'ahir al vespre, durant la presentació de l'obra, la gent del Quebec té, alhora, sensibilitat europea –cosa que els fa apreciar la llengua pròpia– i pragmatisme nord-americà –volen l'èxit de la normalització–. A més, tal com va assenyalar Isidor Marí, el Quebec i Catalunya són societats occidentals avançades que viuen un canvi lingüístic democràtic. Tot plegat fa que la comparació entre l'estat del francès al Quebec i el del català a Catalunya sigui d'allò més útil.

Si alguna cosa no hem d'importar mai del Quebec és la idea de majories i minories idiomàtiques. És cert que allà els francesos –diguem-ne així per entendre'ns ràpid– són tres quartes parts de la població i, en canvi, els diguem-ne anglesos tendeixen a reduir-se al 10 per cent (existeix també una nombrosa nova immigració), però els anglesos del Quebec cultiven una perillosa consciència de minoria amenaçada. El concepte de ciutadania catalana, que es basa en la residència territorial i no en l'ascendència familiar, és el que més bé pot conduir-nos a la cohesió nacional i a la plenitud del català. La instauració a casa nostra d'associacions separades de defensa dels castellanoparlants i dels catalanoparlants seria una catàstrofe civil.

En canvi, el que sí que hem d'imitar del Quebec, adaptant-ho a la realitat catalana, és, precisament, el que estudia el llibre de Lluïsa Bruch i Júlia Plaza; és a dir, l'adopció de la llengua territorial com a llengua de treball. El Quebec compta des de 1977 amb la llei 101, la Charte de la Langue Française, que proclama el francès com a llengua de l'Administració i de la llei, del treball, del comerç, dels negocis, de l'ensenyament i de les comunicacions. I l'Office de la Langue Française, que existeix des de 1961, impulsa programes de francesització als departaments de l'Administració i, el que és per a nosaltres més interessant, a les grans empreses i a les petites i mitjanes, amb la participació de les organitzacions patronals i dels sindicats.

La seriositat i l'experiència acumulada pels quebequesos a l'hora de tirar endavant el canvi lingüístic a les empreses, que és un àmbit massa endarrerit entre nosaltres, fan clarament encertada la importació del model quebequès. De fet, l'any passat la Direcció General de Política Lingüística ja va importar i adaptar el programa tipus de normalització lingüística per a empreses i entitats.

Però no n'hi ha prou a importar les bones idees. Si no s'apliquen, és un exercici estèril. I aquest és el risc que tenim. Tal com va dir abans-d'ahir Joan Carreras, les empreses com la seva –Fundació Enciclopèdia Catalana– són l'excepció. La llengua normal del món empresarial és encara el castellà. De fet, a l'acte de dimarts no hi havia ni sindicalistes, ni homes de negocis, sinó només catalanistes professionals…

Vet aquí un altre article meu de fa vint anys que podem rellegir ara la mar de bé. A més, la reedició d'aquesta columna coincideix amb el fet que la literatura catalana és la convidada d'honor al Saló Internacional del Llibre del Quebec, que es fa precisament aquesta setmana.

 
4)
 
Article publicat en EL PUNT AVUI dimarts 10 d'abril del 2012
 

Aquesta Setmana Santa han desembarcat a Barcelona una carretada de turistes. Es nota que arriba el bon temps i el centre de la ciutat s'omple d'estrangers, o més ben dit, de guiris. Amb aquesta paraula definim el típic turista europeu que passeja Rambla amunt i Rambla avall calçat amb un parell de sandàlies amb mitjons. Són blancs de pell, com els mitjons que llueixen, i queden envermellits de seguida que posen els peus a la ciutat. També fem servir l'expressió fer el guiri com a sinònim de fer el turista, badar aquí i allà, amb la càmera penjada de l'espatlla. Però d'on ve aquesta paraula?

Guiri és un mot castellà que prové del basc. És una abreviatura de kiristinu –en castellà cristino–, que era la manera com els carlins anomenaven al segle XIX els soldats liberals, ja que els consideraven estrangers. A més guiri també significava, en l'argot castellà, guàrdia civil. El diccionari de l'IEC no recull aquest mot, però el Diccionari català-valencià-balear, d'A.M. Alcover i F. de B. Moll, sí que l'inclou com a paraula valenciana per anomenar la guàrdia municipal. “Guiri, guirigall, sopetes en all”, cridaven els nens als guàrdies per fer-los empipar, explica.

Però de qualificatius despectius també en reben els de casa, sobretot la gent de Barcelona, que té diversos malnoms. Entre els més coneguts hi ha Can Fanga, pixapins, camacos i xaves.

Pel que fa a Can Fanga, és molt curiós l'origen d'aquest malnom. Ens hem de remuntar a principis del segle XX, quan a la ciutat els carrers encara no estaven asfaltats i el paviment era de sorra. Per tant, quan plovia la ciutat quedava feta un fangar i els barcelonins s'embrutaven els camals del pantalons quan sortien al carrer. L'expressió de Can Fanga la creà la revista L'Esquella de la Torratxa, quan el 1903, coincidint amb un any de fortes pluges, els redactors i els dibuixants de la revista van anomenar Barcelona “la ciutat del fang”, fent mofa de com quedaven de bruts els pantalons de la burgesia barcelonina els dies de pluja. També va ser en aquella època quan es van dur a terme les obres d'urbanització de l'Eixample, la qual cosa no va fer millorar la situació. I així va ser com Barcelona va rebre el nom de Can Fanga i, per extensió, els seus habitants.

Més previsible és la procedència de la paraula pixapins. Amb l'explosió del fenomen de l'estiueig en l'últim terç del segle XX, els barcelonins aprofitaven els caps de setmana o les vacances per agafar el cotxe i sortir a voltar. El malnom fa referència a la fama que tenien de baixar del cotxe i orinar als arbres. També es va fer famosa l'expressió camaco, molt usada en el subdialecte barceloní per expressar sorpresa i admiració, que va acabar designant també els habitants de la Ciutat Comtal.

Finalment, els barcelonins també són coneguts com a xaves, que es refereix al parlar propi d'alguns sectors de Barcelona amb una clara influència del castellà, que es caracteritza per eliminar les consonants sonores i les vocals obertes i neutres.

 

5)
 
Publicat en el suplement de cultura del diari EL PUNT AVUI dijous 19 d'abril del 2012
 
Motacions
 

Banderot?

 
per Màrius Serra

El mot mutant d'avui no té res a veure amb l'estanquera gegantina que presideix la madrilenya plaça de Colón. Me'l vaig sentir dir a Cubelles la setmana passada, quan hi vaig anar amb el programa “Divendres” a la recerca de paraules en ruta. Pels cubellencs, un banderot és algú que sempre tomba pertot. He de reconèixer que hi encaixo. El terme no el recullen els diccionaris generals, però l'Alcover-Moll el situa a l'àrea d'influència del Camp de Tarragona i en diu: “Persona ociosa que va d'una banda a l'altra xerrant inútilment”. Una definició prou descriptiva que posaria al meu escut d'armes si fos possible esborrar-ne l'adjectiu i l'adverbi. El vers de Guimerà que la il·lustra, però, contradiu qualsevol lectura positiva: “Ja no viuries banderot y mal feyner”. Quan a Cubelles et diuen que ets un banderot ho fan en un to que l'acosta a bandarrot, entès com a derivat de bandarra (brètol, prostitut), però el cert és que deriva de bandera. Banderins, banderons i banderetes es mouen molt segons com bufa el vent, de manera que no paren mai quiets i aquesta és l'analogia que donà peu al terme. Pronunciat en un to de retret, més aviat sembla que et clavin un d'aquells bastons amb punta de ferro que van guarnits amb banderetes de paper de gust dubtós. És a dir, una banderilla.

 
 
6)
 
Publicat a
 
Els ossos o la llengua?
 
Josep Miquel Bausset
 
Cada any, el dilluns de la segona setmana de Pasqua els valencians celebrem la festa de sant Vicent Ferrer, patró del País Valencià. Són molts els llocs que recorden amb veneració el pas de sant Vicent pels seus carrers: Catí, Morella, Sant Mateu, Llíria, Agullent, la Llosa, Teulada, Xilxes o València, on va nàixer el nostre sant. Per commemorar la festa del nostre patró, se sol celebrar la missa en valencià, o si més no el sermó, per recordar que el nostre sant predicà en la nostra llengua per tot Europa. El Col·legi Imperial de Xiquets Orfes, fundat per sant Vicent el 1410, guarda una relíquia d'aquest dominic universal: concretament l'os radi del braç dret del sant i que és venerat pels devots del patró dels valencians. També Teulada venera un fragment de les costelles d'aquest sant valencià.

No seré jo qui rebutgi les relíquies, pel fet que són restes d'aquells personatges que venerem com a sants i amics de Déu i que ens són presentats per l'Església com a models de fe. Està bé venerar els ossos de sant Vicent! Però, i la llengua? Què ha fet l'Església valenciana de la llengua del nostre sant, absent encara a la predicació, la litúrgia, la catequesi, l'administració eclesiàstica, o als estudis a la Facultat de Teologia i als Seminaris valencians?

Cada any, la llengua de sant Vicent queda reduïda a una anècdota i a pur folklore el dia del nostre patró. I la resta de l'any? Per què l'Església continua ignorant la llengua dels cristians de Gandia, Borriana, l'Alcúdia, Elx, Nules, Alcoi, Morella o Dénia? Per què venerem i ens enorgullim dels ossos de sant Vicent i del seu pas pels nostres pobles i no som capaços de recuperar la llengua en la qual ell va predicar i en la qual trobem escrits els seus sermons?

El Concili Vaticà II recomanava l'ús de les llengües vernacles a la litúrgia. I els cristians valencians, encara estem com si res! Pau VI deia el 1965, en el discurs de clausura del Concili: “Les llengües innombrables que parlen els pobles han estat admeses a exposar litúrgicament la paraula dels homes a Déu, i la Paraula de Déu als homes.”

Per què la litúrgia es fa en castellà, quan la gent parla valencià? Per què les lectures i els textos eucològics són en castellà i els avisos es fan en valencià? Això em recorda una anècdota d'un cristià dels Estats Units que, després del Concili, en la discussió entre llatí i llengua vernacla, deia: “No hi ha una llengua tan bonica com el llatí, però el que jo entenc és l'anglès. I en l'església mai no em demanen diners en llatí!” A primers del 2011, un matrimoni valencià va marxar a Ucraïna en missió pastoral. I explicaven a la premsa que haurien d'aprendre ucraïnès, per poder realitzar el seu servei eclesial. I això que és normal a Ucraïna, per què no ho pot ser al País Valencià?

Tant de bo que l'Església valenciana (perquè sigui realment valenciana) a Vinaròs i a Xàbia, a l'Alcora, Bocairent i Onda, a Altea, Peníscola, Torrent i Almenara, torni a recuperar la llengua del nostre patró. Perquè els valencians només volem allò que tenen els cristians de Salamanca, de Burgos, de Toledo o d'Ucraïna: poder adreçar-nos a Déu en la nostra llengua! Sóc partidari de venerar els ossos de sant Vicent, sí. Però sóc igual de partidari de venerar i d'introduir a l'Església la llengua del nostre patró, perquè es faci realitat enmig nostre una nova Pentecosta. Per això, si venerem els ossos de sant Vicent, amb el mateix motiu també hem de venerar la llengua del nostre sant! Els ossos, sí! Però la llengua, també! Si cada any a València es representen els miracles de sant Vicent, algun dia podrà representar-se el miracle del valencià a l'Església?

 
 
7)
 
Publicat a
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/527842-enyor-enyorament-enyoranca.html

Enyor, enyorament, enyorança

En un dels suplements setmanals de La Vanguardia, el filòsof José Antonio Marina parla del mot añoranza i el reconeix com una creació catalana. Recorda que, ja en el segle XIII, Ramon Llull “enyorava les bones viandes que havia menjat”. En canvi, “en castellà no hi va haver una paraula semblant fins que, ja en el segle XIX, es va importar l'enyorança catalana”.

És un cas curiós: els catalans, per expressar alhora el record i el desig d'una persona o d'una cosa, hem fet créixer tres mots nascuts d'una mateixa arrel: enyor, enyorament i enyorança. El català, com s'ha dit, és un animal que s'enyora, propici a allò que Carles Riba anomenava “l'esclat sempre imminent de l'enyor”. Ho va dir solemnement Jacint Verdaguer: “Dolça Catalunya, /pàtria del meu cor, /quan de tu s'allunya / d'enyorança es mor.” I Pere Quart va esmenar-li la plana amb la famosa quarteta que dóna a l'enyorament un sentit positiu: “Avui en terra de França / i demà més lluny potser, /no moriré d'enyorança, /ans d'enyorança viuré.” I és que la paraula enyorança, significativament, rima amb recança i també amb esperança: recança de no tenir el bé desitjat i esperança de tornar-lo a tenir. Per això José Antonio Marina diu que el mot català és més complet i precís que la nostalgia castellana i que la saudade portuguesa, que expressen sentiments més inconcrets i que són més passives. L'enyorament, en canvi, no només pot ser actiu, sinó fins i tot dolç, si hem de creure Josep Maria de Sagarra: “Totes les coses vistes des del mar, /quina mena de mel i d'enyorança!”.

Aquesta aportació nostra a la llengua castellana és valorada així pel professor Marina: “No sóc català, però considero que les troballes del català em pertanyen. Formen part de la gran obra humana en la qual tots participem, de la gran cultura que és patrimoni de la humanitat i l'atractiu més gran de la qual és la seva diversitat, la seva potència creadora.” És una afirmació que l'honora. Val a dir que els catalans vam aportar al seu idioma un altre mot molt més prosaic i pragmàtic: peseta. I qui sap si, tal com van les coses, vindrà un dia en què també l'haurem d'enyorar.

 
8)
 
Publicat a
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/529998-d-ou-a-o.html
 
D'-ou a -ó
 
Josep Murgades
 

Una de les figures que millor encarnen el possible ús pervers de la retòrica és l'anomenada concessio, que no cal traduir en pla, i que, com tantes altres, pot sorgir en plena col·loquialitat i en el marc de situacions no forçosament literàries. Com ara en un grup on hi ha un castellanoparlant que, magnànim, amolla allò tan simpàtic de “por mi podéis hablar en catalán”. Cosa de la qual molt llosc haurà de ser l'observador que no n'infereixi, primer, quina és la llengua hegemònica per aquests topants, i, segon i en conseqüència, que concedeix qui pot i vol, no pas qui només vol.

Doncs bé, un exemple sonat i gros de concessio era el reportat per aquest diari dijous passat: la République veïna ha decidit d'acceptar la genuïna denominació de Canigó en lloc de la francesitzada de Canigou. Notícia, en si, positiva. La qual, però, tenint en compte quina continua essent la política del govern gal envers la Carta Europea de les llengües dites regionals (vegeu l'article de Joan-Lluís Lluís a Presència d'aquesta setmana), cal entendre com això, com una concessió graciosa del poder absolut a una llengua planificadament relegada a la categoria de mer substrat.

De com al sud de l'Albera la cosa pinta encara prou altrament, en dóna testimoni, sense moure'ns de la toponímia, el fet que, després d'haver hagut de cedir tant durant la Transición a les pretensiones autonómicas, ara breguin, amb l'ajut de Google, per recuperar denominacions degudament espanyolitzades: Palma de Mallorca, Mahón, etcètera.

Amb major o menor marge per fer concessions, totes són tanmateix estratègies pròpies del genocidi. I a propòsit del concepte aquest i de la seva pertinència en articles apareguts aquí: hi toquen Assumpció Cantalozella (24 de març) i Toni Strubell i Trueta (11 d'abril), no pas Jaume Oliveras i Costa (30 de març): filar prim pot fer el joc al botxí.

 
 
9)
 
Publicat a
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/530388-illes.html
 
 
Maria Mercè Roca
 
Els atacs que Madrid, l'Estat espanyol, Espanya –digueu-li com vulgueu– infligeix a la llengua catalana són el nostre pa de cada dia. Són atacs calculats, estudiats i amb mala fe; res no és gratuït ni casual, al contrari, hi ha a l'Estat espanyol ments pensants que es dediquen només a estudiar quina mena de decret, de llei, d'imposició, es poden treure de la màniga per afeblir el català i convertir-lo en una llengua de fireta i no pas la llengua potent que és, una de les més usades a la xarxa, en què es fa una literatura excel·lent i que ara és el punt de trobada dels catalans de sempre i els que han vingut de fora. És un riu de pressions, negacions i amenaces que baixa ple des del 1714 i on volen que ens ofeguem per sempre. Ara mateix tenim a sobre la taula uns quants fronts oberts: des de la retallada del català a IB3 i la castellanització dels topònims catalans a les Illes, fins la modificació de la llei de llengües a la Franja, que fa que el català ja no hi sigui oficial, passant per la sentència del TSJ sobre la immersió lingüística a les escoles o que el català ja no és requisit a la funció pública al País Valencià. L'última, la suspensió del TSJC dels articles que fan del català llengua d'ús preferent a l'Ajuntament de Barcelona. Tot això és molt trist, fa posar de mal humor i encongeix el cor. No cal dir –rectifico: sí que cal dir-ho, cada dia i cada dia més fort– que quan serem independents els atacs al català s'acabaran i la nostra llengua tindrà els mateixos problemes que tenen les altres llengües de països lliures en el món globalitzat. Mentrestant, dilluns que ve és Sant Jordi, i tothom sortirà al carrer i rendirà homenatge a l'amor i als llibres, i si són escrits en català, millor. Sant Jordi és una festa tan espectacular, única, que els qui s'ho miren des de fora en queden admirats. Nosaltres sabem que és una de les illes del riu on agafem alè i força, mentre esperem.
 
10)
 
Publicat en el diari Levante-EMV dilluns 23 d'abril del 2012

La Revista Valenciana de Filologia renaix a la Diputació

L'Institut Alfons el Magnànim edita «Aula de Lletres Valencianes», que recull la tradició de publicacions dels anys 30 i l'esperit de la revista que va publicar durant tres dècades
 
La Institució Alfons el Magnànim acaba d'editar la nova revista valenciana de filologia «Aula de Lletres Valencianes», que va presentar la diputada de Cultura de la Diputació de València, Maria Jesús Puchalt. «"Aula de Lletres Valencianes" naix, o tal volta hauríem de dir que renaix, ja que recull la tradició de la "Taula de Lletres Valencianes" dels anys 30 i de la "Revista Valenciana de Filologia" publicada pel IAM des de 1951 fins els anys 80, amb el propòsit de fer de pont entre els qui normalitzen el valencià, els qui l'ensenyen i els qui l'aprenen», va explicar la diputada Puchalt.
 
El director de la revista, Abelard Saragossà, destaca que el primer objectiu de la revista, que tindrà una periodicitat anual, és millorar i augmentar la incidència social de l'assignatura del valencià. A la presentació d'«Aula de Lletres Valencianes» també hi va assistir el director del IAM, Ricard Bellveser i l'acadèmic de la AVL, Àngel Calpe. Saragossà també explica que un altre dels objectius d'«Aula de Lletres Valencianes» és «facilitar que el valencià culte s'assimile i s'empre més en la comunicació pública». A més a més, afegix el director, «la revista també té una finalitat social, contribuir a la promoció
de la llengua valenciana com a important senyal d'identitat del poble valencià». Àngel Calpe, acadèmic de l'AVL, felicita la IAM per la publicació de la revista i vaticina que «"Aula de Lletres Valencianes" aportarà mitjans pedagògics i lingüístics per a fer que el valencià siga més estimat i considerat i, sobre tot, més utilitzat».
 
La revista, dirigida per Abelard Saragossa, professor de la Universitat de València, té un consell redacció amb sis professors universitaris: Maria Isabel Guardiola, Ximo López, Antoni López, Josep À. Mas, Manuel Sifre y Jaime Siles, que estaran assessorats per 14 professors d'universitats de Mallorca, Catalunya, Suïssa, Àustria i Anglaterra.
 
La revista es podrà comprar a qualsevol llibreria per un preu simbòlic de 9 euros.
 
 
11)
 
Presentació a València de Tibar l'arc. Una mirada a la poesia valenciana actual, de diversos autors, i Ultratge, de Joan Olivares.

Tria Llibres presenta les dues últimes novetats editorials. Tibar l'arc és un recull de poemes de 27 autors valencians nascuts després de 1970, analitzats amb un pròleg lúcid i rigorós d'Enric Sòria. Una bona manera d'acostar-se a la nostra poesia més recent. Ultratge és el primer llibre de relats de Joan Olivares, un dels grans novel·listes valencians, en el qual desplega tota la seua mestria narrativa per construir unes històries que retraten el món rural valencià amb una bona dosi de nostàlgia però també de rebel·lia i compromís amb el país.
 
En Ultratge, el seu primer llibre de relats, Joan Olivares desplega tota la seua mestria narrativa per fer un retrat lúcid i irònic, i alhora nostàlgic, del món rural del migdia valencià. En les 16 històries que el conformen —fragments d'una quotidianitat rural que s'escapa—, hi caben la tendresa, la desesperança, el dolor i la rebel·lia, les anècdotes de la postguerra, els retrats de la gent humil —sempre tendres i captivadors—, els mites, les il·lusions i les frustracions infantils... Tot això adobat amb un toc d'escepticisme i impregnat d'un inequívoc compromís personal i social amb el país. Aquests relats són una bona mostra de l'estil narratiu i el cabal lèxic que caracteritzen l'obra de Joan Olivares, i que l'han convertit en una de les grans veus de la nostra narrativa actual.
 
Dia: divendres 27 d'abril del 2012
Hora: 20 h
Lloc: Octubre CCC - Carrer de Sant Ferran, 12 - 46001 València


Hi intervindran:
Joan Olivares, autor d'Ultratge
Enric Sòria, autor del pròleg de Tibar l'arc
Alfons Navarret, antologador de Tibar l'arc
Miquel Tuson, director editorial de Tria Llibres
Ferran Bataller, editor de Tria Llibres
 
 
12)
Demà en InfoMigjorn Cap de Setmana
Sumari
 
 
1) Eugeni S. Reig - caure per son pes
 
2) Albert Jané - El pronom «hi» i els complements de lloc
 
3) Antoni Llull Martí - Noms de lloc poc adients
 
4) Pau Vidal - Llur
 
5) Pere Ortís - Netegem i enriquim la llengua catalana (Presentació)
 
6) Articles d'Albert Pla Nualart
 
7) Miquel Adrover - Reblant el clau
 
8) David Vila i Ros - Xinesos de San Francisco
 
9) Salvador Pardo - Convocació i convocatòria: els matisos
 
10) Ramon Sangles i Moles - La responsabilitat dels mitjans de comunicació
 
 
Si voleu rebre cada divendres el butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana heu de manifestar-ho explícitament en un missatge electrònic que heu d'enviar a l'adreça infomigjorn@telefonica.net en el qual heu de fer constar el vostre nom i cognoms i l'adreça electrònica on voleu rebre'l.
 
El preu de la subscripció al butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana corresponent a l'any 2012 és de 25 euros.
 
Els nous subscriptors podreu llegir en la web tots els butlletins d'InfoMigjorn i d'InfoMigjorn Cap de Setmana que s'han publicat fins ara.
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
Us preguem encaridament que feu arribar aquest missatge als vostres coneguts a fi que l'existència del butlletí InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la llengua catalana.
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací