castellanada
Incorrecció comesa
per influència del castellà per algú que està parlant valencià, tant si és
valencianoparlant com si no ho és pas.
|
A la xicota eixa no sé com l’han posada de presentadora de
televisió. Amolla unes castellanades de
por. |
En el
Diccionari Valencià, editat
conjuntament per l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, la
Generalitat Valenciana i Editorial Bromera (2a edició, València, 1996) diu:
«Castellanada: Falta greu de castellà comesa especialment per un no
castellanoparlant en parlar o escriure aquesta llengua.»
Aquesta definició és completament incorrecta. Confie que el
Diccionari Normatiu del Valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua
esmenarà aquesta esllavissada tan grossa.
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 240)
Més topònims de significació aparentment
clara
Antoni Llull Martí
La
setmana passada vaig mostrar i comentar uns quants noms de lloc illencs que per la seva forma semblaven molt fàcils d’interpretar, però
que en realitat no era així. Avui parlaré d’alguns altres del continent que ens
són prou coneguts, de nom si més no, per la seva importància o per tenir relació
directa amb
la nostra història.
En
primer lloc, de Poblet, on hi ha el famós monestir on fou enterrat el rei
En Jaume I i alguns dels altres reis d’Aragó i de Mallorca. Sembla
evident la significació de
Poblet: poble petit. Idò no, no té res a veure amb poble, sinó amb
populetum, del
nom de l’arbre anomenat en llatí pópulus, i la terminació -etum
que
indica un col·lectiu d’arbres, és a dir, que significa ‘lloc on hi ha polls’,
‘bosc de
polls’. En castellà es troba el mateix sufix llatí amb la forma -edo:
pobedo (germà, en derivació i significació, de poblet), olmedo,
robledo, etc.
També
indueix a confusió el nom de ciutat Igualada, que no té res a veure amb
igualar sinó amb aigua. És una deformació del llatí Aqua lata
‘aigua ampla, escampada’, perquè sembla que en el lloc on es construí la ciutat el riu
Anoia formava una bassa prou extensa. El nom s’ha trobat, en documents antics,
escrit Aqualata,
Aqualada, Agualada, Aigualada, i potser també en alguna
altra forma semblant.
No
menys confusionari resulta Anglès, nom d’una vila de
I per
acabar, un nom que coneixen tots els aficionats a les carreres de cotxes
i motos pel circuit de Montmeló. Sembla ben evident el seu significat,
però és el cas
que meló no es refereix al fruit, com tampoc els noms d’altres llocs de
Catalunya que l’inclouen: Puigmeló, Roca del Meló,
Coves del Meloner, etc., sinó a moló
o
meló, nom antic del teixó. A l’edat mitjana es troba documentat el nom
del poble esmentat en primer lloc amb la forma Monte Molonis,
‘mont del teixó’. Ho
heu vist que no es poden fiar de les aparences?
El capità Haddock invoca llamps i trons per desfogar les
seves ires freqüents, mentre en Jep i en Fidel, més bonhomiosos, poden augurar a
un contratemps que “mal llamp se l’endugui!” Però el llamp també té una cara
positiva, la que ens fa exclamar davant d’un últim model “Quin llamp de cotxe!”
(i no pas per la velocitat, característica intrínseca a aquesta descàrrega
elèctrica). També podem expressar així admiració o sorpresa per coses de natura
estàtica (“Quin llamp de piscina, tu!”) o volàtil (“Quin llamp de tiberi que ens
cruspirem, nano!”).
«-Matinejar, és! Llamp de rellamp!- exclamà el sereno;
i esclatà a riure amb tan abundosa riallada, que la seva boca no en podia
haver més i tot ell es botia i sacsejava, no podent dar-li pas suficient»
(Joaquim Ruyra, La parada,
1919).
Iepa-la!
Un vestit nou de trinca és llampant perquè fereix la vista de tan viu, però una planta que agafa una llampadura es mor per excés de calor. Ara, les tempestes d’efectes més sonats deuen ser les que cauen per la banda de Lloret i de Tossa i més enllà, on d’un que ha perdut el seny, que està tocat del bolet, en diuen que està llampat.
Adagis
En
aquest apartat presentem uns quants adagis d'entre els que considerem més
específics de la Plana de l'Urgell. Val a remarcar que hem consultat poc els
llibres i que més que res els hem haguts de persones grans, d'abans i d'ara, i
també d'alguna persona no tan gran. N'hauríem pogut escriure molts, però el fet
de constatar que ja eren dits en altres bandes de Catalunya, o que ho eren en
els nostres mitjans de comunicació, ha fet que en suprimíssim molts, car aquests
ja no eren específics de l'Urgell.
Els
adagis són d'un gran interès per allò que expressen la saviesa local. Saviesa
que, en una gran proporció, és obtinguda directament de la mare naturalesa pel
pagès, el qual ho fa d'una manera espontània, sense posar-hi esforç ni prendre
posicions ideològiques, i ho diu a la seva manera, emprant les paraules de la
seva rutina. Per tant, l'adagi és l'expressió del pensament, de la idiosincràsia
i del tarannà de la gent d'un lloc determinat; factors que fan veure la gran
conveniència de recopilar-los i
d'estudiar-los bé. I, per aquesta mateixa raó que són producte de
l'experiència del pagès i de l'home no sofisticat, adagis, dites, proverbis o
refranys parlen per si mateixos i no necessiten cap interpretació. Fan de pont
entre el cor de la naturalesa i la ment del senzill. I encara que el seu sentit
fos una mica críptic, bé val la pena de deixar que el lector hi faci el seu
esforç i en surti amb la interpretació que més s'adigui a la seva experiència i
al seu tarannà. Això, al capdavall, pot redundar en més riquesa ideològica i més
diversitat d'opinions. Consultar els més grans sobre el significat d'un adagi és
una manera molt profitosa de compartir, de conservar el mateix adagi i de
treure'n més suc que no en trauríem nosaltres sols. En això que diem que cal que
el lector hi faci el seu esforç, podríem aplicar-hi allò dels clàssics de intelligenti
pauca.
Ull viu, que el pa s’acaba.
Un bon dinar fa de bon
esperar.
Un fill o dos són poc, quatre o cinc són
foc.
Un home sol caga, pixa i fa el que
vol.
Un pany que hi van bé totes les
claus.
Un pare manté cinc fills: cinc fills no saben mantenir un
pare.
Un ull al plat i l’altre al
gat.
Una bona cara és un bon dot.
Una cosa és predicar, i l’altra, donar
blat.
Una dona sense arracades, sembla un ruc sense
morralles.
Una en diu i una altra en fa.
Una mà al sarró i l'altra al
bastó.
Una mà renta l'altra, i totes dues la
cara.
Una noia és per a un rei, si el rei la
vol.
Unió de pastors, ovella morta.
Uns neixen amb estrella i altres amb
esquella.
http://www.ara.cat/premium/claus_dia/Sigles-lFBI-FC-Barcelona_0_670733009.html
En el tema que enceto avui no tinc el propòsit d'establir com s'han d'escriure i apostrofar les sigles sinó el més humil d'explicar els principals criteris que s'apliquen, qui els avala i què els justifica, és a dir, d'informar perquè cada usuari adopti, amb ple coneixement de causa, els que el convencin més i, si és de tarannà ortodox, obeeixi el que apunta l'IEC.
Per què hem d'escriure el FC Barcelona i, en canvi, l'FMI? FC exemplifica el primer estadi d'una sigla, quan encara no s'ha desempallegat de les paraules que representa. No diem "l'efa ce Barcelona" sinó "el Futbol Club Barcelona" i, per tant, no apostrofem.
FMI és al segon estadi de la sigla, quan ja es lletreja. Diem "l'efa ema i". Dir "el Fons Monetari Internacional" no és cap disbarat però preferim abreujar-ho lletrejant la sigla.
L'FBI és un exemple més clar: cap català no diu "el Federal Bureau of Investigation". El dubte, en aquest cas, el planteja el gènere, perquè l'anglès no en té. Quan no n'hi ha se sol escombrar cap al no marcat, el masculí. I, encara que bureau vol dir oficina , pesa més la masculinitat del mot d'origen francès.
També hi ha acord total a escriure l'FBI però el DNI. I la raó no pot ser més òbvia: són dues sigles que es lletregen i del mateix gènere però efa comença amb vocal i de amb consonant.
Fixem-nos que, tot i ser tan íntims, el DNI és ben diferent del NIF, que representa el tercer estadi de la sigla, quan ja la llegim com una paraula i, com a tal, l'apostrofem o no.
----------------
UN TAST DE CATALÀ
Ahir només vam posar exemples d'apostrofació davant sigles amb l'article el . Avui ho compliquem i veurem també els dubtes que planteja l'ús de la i de davant sigles que es lletregen.
Si la sigla es lletreja i la primera lletra és vocal, el i de s'apostrofen sempre ("L'IPC puja", "Un advocat d'UGT"). En canvi, la s'apostrofa amb A, E i O ("El controla l'OJD") però no amb I i U ("Passaré la ITV"), perquè es considera que l'accent recau en l'última lletra de la sigla i, per tant, la I i la U són àtones.
El desacord sorgeix quan la sigla es lletreja i la primera lletra és una consonant començada amb vocal.
Quasi tothom apostrofa el (l'FMI, l'SPD), però mentre que l'ÉsAdir o l'esborrany normatiu de l'IEC també apostrofen la i de ("jugador de l'NBA" i "traficant d'LSD"), El Periódico o el Manual d'estil de Mestres, Costa, Oliva i Fité "sintonitzen la FM" i "fan classe de FP". I la Pompeu Fabra es queda a mig camí: "sintonitza l'FM" però "emissores de FM".
El criteri de l'IEC té de bo que és més simple; i el del Manual d'estil -que seguim a l'ARA-, que permet saber el gènere de la sigla i limita el lleig contacte entre l'apòstrof i la consonant a l'únic cas en què no apostrofar contradiria obertament el que diem: "l'FBI" i no pas "el FBI".
Aquest últim criteri té un altre punt a favor: és més coherent amb el que tothom -incloent-hi l'IEC- aplica a mots que comencen amb essa líquida. "Ha perdut l'Sporting" o "Defenso l' statu quo " però "Sóc de la SGAE" i "Una novel·la de Steinbeck".
UN TAST DE CATALÀ
Avui parlem de sigles que es llegeixen com un mot, és a dir, que no es lletregen sinó que se sil·labegen. Que es faci una cosa o l'altra depèn, en bona part, de la llegibilitat de les lletres que les formen. Això fa divergir exemples tan paral·lels com DNI i NIF o bé l'OPV (oferta pública de venda), que no ha fet mai res de bo, i l'OPA (oferta pública d'adquisició), una sigla que disfressada d'opa s'ha ficat per tot arreu seguint l'exemple d'ovni .
D'una sigla sil·labejada també en diem acrònim, tot i que, en el sentit més propi, l'acrònim és una abreviació que, a diferència de la sigla, pren més d'una lletra d'alguna de les paraules que el componen. Així doncs, filant molt prim, ITV és sigla i no acrònim, IVA és sigla i acrònim i Renfe (on Re ve de red ) és acrònim però no sigla.
Com que un acrònim es llegeix com un mot, tot fa pensar que hi hem d'aplicar els mateixos criterisd'apostrofació que apliquem al mot. Si escrivim "el ien" o "el ieti" -entenent que aquí la i és consonàntica-, sembla que també hem d'escriure "el IEC" o "el IESE".
Però l'IEC distingeix entre el cas general (la iaia, el iode, la hiena ), d'una banda, i les sigles (IEC, IESE) i certs cultismes (hiat o ió), de l'altra.I en el segon cas diu que és tan lícit fer el diftong creixent i no apostrofar (el hiat) com fer l'hiat i apostrofar. I en el cas concret de les sigles s'inclina per l'IEC.
Jo també escric l'IEC, respectant-li el dret a decidir sobre el seu nom, tot i que es tracta d'un criteri com a mínim discutible.
----------------
UN TAST DE CATALÀ
Albert Pla Nualart
Acabo la sèrie sobre l'apostrofació de sigles lligant-la a la institució que el nostre líder ens ha posat com a Ítaca: el Massachusetts Institute of Technology. Fàcil d'escriure -hi ironitzava Alzamora l'altre dia- no ho és, i la sigla s'agraeix, però fins i tot la sigla és una mica traïdora.
M'escriu un brillant arquitecte per dir-me que ell, que supera el mig segle, sempre n'ha dit l'MIT i no pas el MIT, com en diuen ara. És a dir, l'em ai ti i no pas el mit . I aquest exòtic em ai ti (sembla un nom de president xinès) m'ha retornat a l'excitant argot iniciàtic amb què a principis dels anys 80 parlàvem de Noam Chomsky.
També he descobert que els meus discos de U2 (de iu tu ) ara són d'U2 (d'u dos ). I no tinc clar si em compraré un àipad o un ipad .
Sóc decidit partidari d'incentivar la catalanització d'estrangerismes i, en la mesura que prospera, fer-ne la forma estàndard.
Combatent la nostàlgia, entenc que ara seria pedant preferir em ai ti . I també entenc que s'imposi u dos , tot i que iu tu era més suggestiu.
Fixem-nos, però, que el procés de catalanització sempre té límits i crea asimetries, i que quan l'ús es planta amb fermesa sol tenir raons de pes.
La catalanització total de sigles depèn de molts factors, com ara el seu grau d'arrelament i de llegibilitat.
Això pot explicar que escriguem OTAN i ONU (i no NATO i UNO), però UNESCO i UNICEF. "¿UNESCO i UNICEF o Unesco i Unicef?", apunta un lector. Ho veurem dilluns.
----------------
ESMOLET DE PARAULES
Té noms que no la prestigien. Vaga bé del vaco llatí que vol dir no fer res i ha originat les vacances . Quan una cosa huelga , és que és inútil. Grève era la plaça on anaven els desvagats a buscar feina: la versió parisenca del barceloní pla de l'Os, on os es refereix al que té un gandul a l'esquena.
Només strike , el soroll de plegar veles, transmet la idea de dir prou per dignitat. I és que el seu punt àlgid va ser la Revolució Industrial, quan les fàbriques explotaven homes, dones i nens fins a fer que perdessin la salut.
Però la cosa va durar poc. Els amos del XVIII tenien tant poder que la van fer il·legal, i va caldre segle i mig de lluita obrera perquè, en certs països civilitzats, fos dret constitucional.
Diuen que és salvatge quan cap sindicat no la domestica. I és que el sindicalista més arrauxat es torna pactista quan es passa més de mitja vida negociant amb una patronal que veu més que a la família.
Enfronta piquets i esquirols, que juguen a cremar neumàtics i abaixar persianes dient-se el nom del porc. Piquet ve de l'estaca punxeguda clavada a terra que aturava la cavalleria. I esquirol , que ha passat al castellà, d'aquell poblet osonenc d'on eren els teixidors que van substituir els de Manlleu en una vaga del 1855.
La vaga més antiga documentada va esclatar quan els que li decoraven la tomba a Ramsès III van dir que no treballaven si el càtering no arribava puntual. Per cert, feien jornada de vuit hores amb un descans per dinar. Trenta-dos segles després, miro al meu voltant i em costa apreciar la millora.
A dues passes de la taula, una cinquantina prima com un filaberquí, que fa quasi dos metres, amb els cabells tenyits d’un ros ataronjat, crida, insulta dissimuladament a una impassible agent de la Guàrdia Urbana. Ho fa mentre camina sobre unes sabates de taló impossibles, com una garsa beguda, amunt i avall, lluitant per mantenir l’equilibri… Una gitana romanesa amenitza el renec amb un acordió amb traces de dentadura esgavellada. Remotament reconec un so de Piaf, però, ni a ella la deixarien tocar mai en un club de categoria ni aquell racó té res a veure amb el deliciós Montmartre. Sovint Barcelona juga a les disfresses i oculta així una rebotiga plena de sants amb accent napolità, primeres planes grogoses de diari, pinxos perfumats amb olor de massatge barat…
La gent es mira l’escena de reüll, dissimuladament. No té cap importància. Res no importa en aquell escenari que fa temps que crema pels quatre costats. La gent és un formiguer que entra i surt del metro, cec, sord, formigues que van i vénen, que de vegades es perden Rambla avall o s’enfilen espantades al capdamunt d’un fanal.
Els cambrers del local fan també la seva, absolutament immunitzats a qualsevol alteració en l’ordre de les coses. Gairebé tots tenen la mateixa edat indefinida, entre els 50 i els 200 anys i semblen sortits d’una estampa color sípia. Penso que potser són testimonis fantàstics procedents d’una altra dimensió. Que viuen al mateix cafè, que a boqueta nit, en tirar les persianes, s’arrauleixen sota les taules de marbre i passen la nit insomnes, pensant en com fugir dels límits d’aquella realitat de sorolls de tasses i plats, de murmuri eixordador, gairebé insuportable, de vides a la deriva que rompen contra el local com un onatge enfurismat…
El cantant d’Alzira no ho deu saber, però, allà mateix, a dues passes d’on ens hem citat, s’obre la boca de l’infern. És un avern sense dramatisme, sense l’espectacularitat escènica de l’infern que em mostraven a l’escola cada any a primeries del maig marià. Sense a penes atrezzo, sense banda sonora. És l’infern de la romanesa, de la rossa postís alterada, de l’argentí entotsolat que camina ara cap a Pelai, de la mare gran amb la seva filla adolescent cega, de l’agent de la Guàrdia Urbana embotida en el seu uniforme sintètic, llampant, com l’armadura d’un romà de Setmana Santa.
Ara l’aire ha quedat impregnat per una flaire com de carn fregida sobre la qual s’ha fos un raig de mostassa americana agra com el ferro. Potser els dimonis rosteixen unes quantes empleades de gran magatzem amb un manyoc de contractes de nova circulació o potser és algun desnonat que s’ha botat foc o, segurament, és l’olor que fa el futur en aquell punt concret del planeta.
Finalment, el metro escup Amèric. S’ha cofat amb un barret de llana color blau i du un abric llarg fosc. Li somriuen els ulls. Ens abracem. Fa mil anys i un dia que no ens havíem vist. La darrera vegada, possiblement, una nit d’èxit al Lliure. El cas és que uns segons abans d’interpretar la seva darrera cançó, amb el teatre ple de gom a gom, em va interpel·lar des de l’escenari. Bromejà amigablement. I jo, mort de vergonya, em vaig haver d’esfumar. Aquella nit ja no érem joves, però encara no ho sabíem. El món semblava aguantar amb quatre fustes i unes desenes de consignes revolucionàries amb un segle i escaig d’història. A l’hivern jo collia la taronja de camps esplendorosos que respiraven aigua a la matinada. I als inicis de la primavera pujava a Barcelona, carregat d’embalums, disposat, malgrat tot, a fer-me periodista en una ciutat sense un riu cabalós ni un gratacel mil·lenari ni tan sols un esbudellador de prestigi. Les nits del dissabte, invariablement, iniciava en la terrassa del Zurich el meu particular peregrinatge de la nit. Potser, no ho sé, per això que l’hagi citat aquí. Com si volgués recuperar un bocí d’aquell temps passat. Com si ara fos dissabte i poguéssim anar plegats al Glaciar i beure fins a dir ja hi ha prou i, després, voltar pels carrers del Raval fins a trenc d’alba, despreocupats i feliços.
Des de llavors tot ha canviat molt. Massa. Passegem un parell d’hores llargues. Fem memòria, un inventari inclement potser ens diria el poeta Estellés, mirant-nos fixament darrere dels vidres grossos de les seves ulleres, des de dalt de la branca d’un plataner de la Rambla, com un mussol grec. Recordem aquell país que mai no va ser. L’institut d’Alzira, uns pobles de llambordes i nens al carrer, la fúria d’una cultura redescoberta, les consignes. Era un món –dic- que semblava aguantar-se encara fràgilment, de puntetes, tal vegada sobre un bagul ple de bones intencions. Però, el món, sembla que ja no s’aguanta. Miro Amèric i penso, què collons fem aquí ara, tots dos, justament aquesta tarda amb aquest vent tendre i humit? Aquí, tant lluny d’aquella joventut. De la contrada extensa sepultada sota la llum. Del so de campanes d’un convent invisible. Lluny de la memòria d’aquella xicota petita, fràgil, amb els ulls del color d’una llepolia de móra que un dia es va precipitar al fracàs, com tants altres. Aquí, tan lluny del pare… d’aquell pare que somiava amb el seu viatge de noces a Barcelona, amb els lleons vells i esdentegats del zoològic i aquells flamencs elèctrics….
En un moment donat Amèric es treu una càmera de la butxaca de l’abric. Es col·loca davant de la font de Porta Ferrissa i em demana que l’afuselli allà mateix. Obeeixo. La seva imatge queda atrapada en el pàmpol de l’enginy fotogràfic: Amèric, mans a la butxaca, sense deixar de somriure. Continuem caminant, ciutat endins, cap al no res.
Aleshores, avui dia, havent-hi al mercat unes càmeres de filmar tan bones i tan pràctiques per a l’enregistrament de la imatge i de la veu, n’hem de voler fer ús tant com puguem. Les coses han de poder entrar dins nostre tantes vegades com sigui necessari, tant per les orelles com pels ulls, i han de poder ser mostrades com a més gent millor.
No cal dir, doncs, que s’hauria de posar molt interès a filmar tot allò que fos presentat amb professionalitat i bona preparació. Hi ha intervencions o fets que han de mantenir-se enregistrats per a ser novament vistos, recordats i viscuts. Lògicament, no parlo de teleescombraries. A part que no s’hauria de deixar perdre res, filmant-ho, de tot allò bo que ja es fa, convindria anar a la saga de persones cultes, madures i expertes en temes diversos, però de qui mai no se sabrà res, perquè no han estat entrevistades ni donades a conèixer per cap mitjà. Seria necessari, doncs, poder extreure tots els coneixements, saviesa i experiència de la vida de tals persones, i tot això deixar-ho gravat en suport digital. Malauradament, molts dels qui ens haurien pogut donar abundant informació d’aquesta, s’han endut ja per sempre, a la tomba, l’immens cabal de coses que ens haurien d’haver estat dites i transmeses per les ones hertzianes. Però, no; ens movem enderiats ens petits i intranscendents problemes de cada dia i no ens adonem que s’haurien d’eternitzar infinitat de valors amagats en anònims consemblants nostres.
El nostre pas pel món –el pas de moltes persones lluitadores i treballadores!– ha de fer història, i tot el nostre pòsit cultural i lingüístic ha de poder servir d’aliment per a les noves generacions.