carxofa
Massa arredonida que es fa amb els cabells amb la finalitat de tindre'ls
arreplegats.
|
Estàs molt bonica amb la carxofeta eixa que t'has
fet. |
La
paraula carxofa, en l'accepció
definida, l'usa Enric Valor en la seua prosa literària. En la
novel·
|
La recepció va ser una mica protocolària. David i Matilde venien
amb roba nova, però no la dels diumenges. Tilda duia el mocador de Manila
“nugat darrere”, falda de plecs fins als peus, pentinat amb dues carxofes
als costats, obra d'Ireneta, la filla. David, mig calb, duia gorra a la
mà. |
En la rondalla El rei Astoret d'Enric Valor,
llegim:
|
S'acosta a
una horteta, posa les mans en el fang i s'embruta de terra roja braços i
cara i coll; després s'ho refrega bé, a fi que no li quedàs més senyal que
la vermellor de la pell; també es va arreglar els cabells en una grossa
carxofa darrere el tòs. I disfressada d'aquesta guisa, no semblava la
mateixa. ¡Ni sa mare l'haguera
reconeguda! |
I en la rondalla La mestra i el manyà, també d'Enric
Valor, trobem:
|
[...] ella s'arbitrava
unes trenetes múltiples com a sogallets de glòria, que feien en els seus
polsos dues simètriques i negríssimes carxofes [...] |
En valencià també es diu:
figó, monyo
La llengua estàndard sol
emprar: monyo, trossa
En castellà es diu:
moño
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 239)
Topònims de significació aparentment
clara
Antoni Llull Martí
Hi ha
una casta de mots que en alguns casos provenen de llengües desaparegudes
fa milers d'anys, i dels quals és pràcticament impossible aclarir quin
és el seu significat. Són els topònims, els noms de lloc, que de vegades
perduren més
que la cultura que els va originar. A Mallorca en tenim uns quants (Artà, Inca,
Sóller, Ariany i d'altres), que sembla que són preromans, és a dir, que
s'originaren en una llengua anterior a la
llatina. Però no és de l'antiguitat i hermetisme d'aquests misteriosos noms
que vull parlar avui, sinó d'alguns altres, igualment antics o no tant,
la forma dels
quals ens indueix a creure que la seva significació és evident i resulta que
no ho és gens.
Comencem per Selva. Malgrat la seva aparença llatina, sembla que prové
d'una llengua desconeguda, potser la que parlaven els habitants dels
talaiots, i que
com altres noms de lloc, amb lleugeres transformacions (Sílvar, Sèlvar,
Sèlver > Selva) ha arribat als nostres dies, però que no tenim idea
del que pugui significar. Topònims de la mateixa època sembla que són Búger, Cúber,
Míner i Síller. Un altre nom enganyós i potser tant antic com els que he
comentat, és Menut, la possessió de
No
tan antic, del temps dels moros, és Maria, que no té res a veure amb el
nom de
Finalment, a prop d'Artà hi ha la possessió de Carrossa, nom sortit poc
després de
Las
«El
fred consum el foc d'aquestes festes.
A mitja llum, el caganer, arrupit,
rosca intestins amb por de les tenebres
que, rera seu, omplen l'hivern de nit.
Diu que a partir d'avui s'escurça el vespre,
però la por és ara que el té trit
...i el fred fa durs els cagallons, com
pedres!
En mal moment l'estreny el que ha paït:
galets amb brou, pollastre i amanida,
neules, torrons, vi del que dóna vida
i un cava sec.
Una
vaca i un mul
se'l miren (las de tant
d'esforç de prémer)
i amb quatre brams semblen comentar el tema:
"Veus
com cagar tions fa mal al cul!"»
Josep Pedrals (inèdit)
Iepa-la!
Deu ser cosa de l'aspecte, o de la pronúncia, o vés a saber de què. Si l'adjectiu las vol dir ‘cansat' i també ‘infeliç, desgraciat', son cosí les significa ‘ferit, damnificat', però ni l'un ni l'altre gaudeixen del favor dels parlants. En el segon cas, vaig patir en carn pròpia tal prevenció quan un editor em va forçar a modificar el títol d'un llibre, Home les, amb l'argument que el possible comprador no entendria el joc de paraules i, espantat per aquell mot incomprensible, el deixaria córrer. Per això el llibre va sortir finalment amb el títol de Homeless. A jutjar per les vendes, jo diria que el comprador es va espantar igualment.
Adagis
En
aquest apartat presentem uns quants adagis d'entre els que considerem més
específics de la Plana de l'Urgell. Val a remarcar que hem consultat poc els
llibres i que més que res els hem haguts de persones grans, d'abans i d'ara, i
també d'alguna persona no tan gran. N'hauríem pogut escriure molts, però el fet
de constatar que ja eren dits en altres bandes de Catalunya, o que ho eren en
els nostres mitjans de comunicació, ha fet que en suprimíssim molts, car aquests
ja no eren específics de l'Urgell.
Els
adagis són d'un gran interès per allò que expressen la saviesa local. Saviesa
que, en una gran proporció, és obtinguda directament de la mare naturalesa pel
pagès, el qual ho fa d'una manera espontània, sense posar-hi esforç ni prendre
posicions ideològiques, i ho diu a la seva manera, emprant les paraules de la
seva rutina. Per tant, l'adagi és l'expressió del pensament, de la idiosincràsia
i del tarannà de la gent d'un lloc determinat; factors que fan veure la gran
conveniència de recopilar-los i
d'estudiar-los bé. I, per aquesta mateixa raó que són producte de
l'experiència del pagès i de l'home no sofisticat, adagis, dites, proverbis o
refranys parlen per si mateixos i no necessiten cap interpretació. Fan de pont
entre el cor de la naturalesa i la ment del senzill. I encara que el seu sentit
fos una mica críptic, bé val la pena de deixar que el lector hi faci el seu
esforç i en surti amb la interpretació que més s'adigui a la seva experiència i
al seu tarannà. Això, al capdavall, pot redundar en més riquesa ideològica i més
diversitat d'opinions. Consultar els més grans sobre el significat d'un adagi és
una manera molt profitosa de compartir, de conservar el mateix adagi i de
treure'n més suc que no en trauríem nosaltres sols. En això que diem que cal que
el lector hi faci el seu esforç, podríem aplicar-hi allò dels clàssics de intelligenti
pauca.
Tal fas, tal trobaràs.
Tan gran assot, t'hi pots girar amb una
cadira.
Tan lladre és qui roba, com qui para el
sac.
Tant ne plou com el vent
n'eixuga.
Tant a l'hivern com a l'estiu, les paraules segons qui les
diu.
Tant se valen naps com cols.
Tant va el càntir a la font, que ve que es
trenca.
Tants caps, tants barrets.
Tardaràs, però a casa
tornaràs.
Tenir boca de pinyó.
Tenir cara de mal pagador.
Tenir els ronyons coberts.
Tenir la llengua molt llarga.
Tenir la vista al cap dels
dits.
Tenir les mans netes.
Tenir les orelles a adobar.
Tenir les orelles dretes.
Tenir més força que Samsó.
Tenir més set que la calç.
Tenir set vides com un gat.
Tenir pardalets al cap.
Tenir una mala peça al teler.
Tenir una pometa per a la set.
Tira més un pèl de dona que cent
mules.
Tirar la pedra i amagar la mà.
Tiren més dues tetes que dues
carretes.
Tocar campanes i anar a la processó, no pot
ser.
Tocar el cel amb les mans.
Tornar mal per bé.
Tornem-hi, que no ha estat
res.
Tot el que no són pessetes, són
punyetes.
Tot el privat és desitjat.
Tot és bo, el que l'olla cou.
Tot o res, faixa o caixa.
Tot per Déu i Déu per tots.
Tot són faves comptades.
Tot té remei, tret de la mort.
Tota hora ben emprada, de Déu serà
premiada.
Tothom té la seva creu.
Tots els extrems són dolents.
Tractar amb dones és com regar sense
aigua.
Tractes de paraula, el vent se'ls
emporta.
Tractes trenquen lleis.
Treballant en diumenge mai ningú no s'ha fet
ric.
Tres, el mal endreç.
Tres filles i mare, pobre
pare.
Tres tupins al caliu fan festa; tres dones a casa fan
pesta.
Treure foc pels queixals.
Treure la son de les orelles.
Treure les castanyes del foc.
Tria-te-la prima i neta, que de grosses i de porques ja se
n'hi fan.
Trobar pèls als ous del dia.
Tu, sense sol, i jo sense fe, tots dos no som re.
http://www.ara.cat/premium/claus_dia/asimetria-proanti_0_666533357.html
En el seu I aquí d'ahir, dedicat a la prostitució, el director parlava "dels pro legalització i els anti legalització" i, llegint-ho, el corrector de carn i ossos entrava en crisi mentre l'electrònic, que no té mai cap dubte, subratllava amb una ratlla vermella aquest anti orfe.
Així com hi ha pros i contres, també hi ha els pro i els anti, però mentre que pro, segons el DIEC2, té el curiós privilegi de ser prefix i preposició, anti sembla que s'ha de conformar a ser un modest prefix.
De què depèn que pro sigui prefix o preposició? D'una banda, existeix el llatinisme pro, que vol dir a favor de i el DIEC2 recull com a preposició, i, de l'altra, el prefix tònic pro- , que té el mateix sentit i que, des de la reforma de la norma del guionet, s'ha d'enganxar al mot que prefixa.
Potser perquè el diccionari, en el primer cas, només recull exemples amb noms i, en el segon, amb adjectius, la norma que n'han deduït la majoria de professionals de la llengua ve a dir: davant nom pro s'escriu separat i davant adjectiu s'enganxa.
I això fa que normalment s'escrigui pro amnistia i procomunista , tot i que no és clar que no es pugui escriure proaministia i pro comunista.
De fet, l'exemple que ens dóna el DIEC2 és pro presos, i pres tant pot ser nom com adjectiu.
Per contra, tothom té clar que ha d'escriure antiamnistia i anticomunista. I això provoca una asimetria que en un cas de coordinació, com el de l'exemple del director, arriba a fer mal als ulls. Com demà veurem, hi ha criteris racionals per evitar-la.
----------------
UN TAST DE CATALÀ
Buscant criteris per explicar la asimetria pro / anti em trobo una desconcertant fitxa de l'Optimot. Diu que anti - i pro - generalment són prefixos i, per tant, s'escriuen enganxats (antiadherent , proxinès ), però en algun cas es poden fer servir com a preposicions i s'escriuen separats (manifestació anti cascos blaus , campanya pro russa ). No explica què ho motiva i ho acaba d'embolicar dient que tant podem escriure campanya pro russa com prorussa .
També la gramàtica provisional de l'IEC dóna com a norma general enganxar prefixos com ara anti - però després assegura que "apareixen usats com a mots en formacions ocasionals recents" i, entre els exemples, hi ha la manifestació anti cascos blaus .
Me n'he d'anar -i ja és trist!- a l'ortografia per a l'espanyol de la RAE del 2010 per trobar criteris racionals i ben explicats.
Allà descobreixo que no és que els prefixos passin a preposicions de manera imprevisible, sinó que un mateix prefix s'escriu soldat quan prefixa un sol mot (antimafia , provida ), separat quan prefixa un grup de mots ( anti ácido láctico , pro derechos humanos ) i amb guionet quan prefixa un mot que comença amb majúscula ( anti-OTAN, pro-OLP ).
I amb això no estic dient que nosaltres hàgim d'aplicar necessàriament aquest criteri, però sí que dic que hem de tenir criteris racionals i entenedors, siguin quins siguin, que facilitin la lectura i l'escriptura dels textos i responguin a una lògica que un usuari mitjà pugui entendre. Demà ho tanquem.
UN TAST DE CATALÀ
No pot ser que la millor pista que doni l'esborrany d'una gramàtica prescriptiva per saber quan hem d'escriure prefixos com ara anti separats o enganxats sigui: "Apareixen usats com a mots en formacions ocasionals recents".
És un redactat que sembla més inspirat per la por de mullar-se (i de ser atacats) que per una voluntat d'orientar l'usuari.
Esperem que quan l'esborrany passi a versió definitiva les normes ja no les haurem de deduir dels exemples sinó que es formularan de manera clara i explícita.
I també esperem que es racionalitzin aplicant un mateix criteri a casos paral·lels. La norma que porta a anti drets humans o ex-URSS sembla que també hauria de portar a ex director general i post-Maastricht i no pas, com apareix ara a l'esborrany, a ex-director general i post Maastricht .
Pel que fa a la asimetria pro/anti , una manera de superar-la seria escriure, per exemple, prosionisme , prosionista / antisionisme , antisionista , pro drets humans / anti drets humans , pro-Israel / anti-Israel . I limitar el llatinisme pro a expressions idiomàtiques com ara en pro de.
Evidentment, aquest criteri, que es podria estendre als altres prefixos tònics, no és pas l'únic possible, però si n'hem de seguir un altre -hi estic del tot obert- hauria de ser, com a mínim, igual d'explícit i clar a l'hora d'orientar la lectura i l'escriptura. No pot ser un criteri de mitges tintes i expressat crípticament que genera dubtes i asimetries il·lògiques.
UN TAST DE CATALÀ
Després de titular tres tastos La asimetria 'pro'/'anti' , una amiga em passa una fitxa de l'Optimot, la 6669/1, que explica lacònicament: "Si bé anteriorment l'article femení la no s'apostrofava davant dels mots començats pel prefix a- de negació, actualment aquest article s'apostrofa d'acord amb les regles ortogràfiques que regulen l'apòstrof: l'anormalitat, l'asèpsia, l'asimetria, l'amoralitat ".
La fitxa en qüestió explicita del tot el que l'IEC ja havia apuntat a través d'exemples del DIEC1 i el seu esborrany de gramàtica normativa: la seva voluntat d'eliminar aquesta excepció de la regla general d'apostrofació de l'article la , una excepció àmpliament difosa i assimilada perquè ja consta en la que és, encara, l'única gramàtica normativa: la de Fabra del 1918.
Explicaré, primer, què motivava l'excepció i per què jo, d'entrada, no seria partidari d'eliminar-la.
No apostrofar la davant asimetria o anormalitat pretén que el prefix a- se senti de manera clara. Si apostrofem, fem més difícil distingir auditivament l'asimetria de la simetria .
Quan llegim un text en paper, la a és un signe gràfic i, per tant, la veiem tant si l'article s'apostrofa com si no. Però quan llegim en veu alta -una pràctica que hauria de ser habitual a les escoles- la no apostrofació evita una elisió que és crucial perquè els que escolten ens entenguin.
Si llegint, i també parlant, per òbvies raons comunicatives, no podem apostrofar , quin sentit té que ho fem quan escrivim? Demà continuarem.
----------------
UN TAST DE CATALÀ
Albert Pla Nualart
Una lectora em diu que quan llegim la asimetria o bé la anormalitat, no pronunciem una de les dues vocals neutres en contacte. Ella sap, perquè ho deu haver estudiat, que el català té una regla fonològica que fa que s'elideixi una vocal en aquests contactes.
Però estem justament davant d'això: d'una excepció a la regla general. En aquests casos, els parlants -i els lectors-, que no som màquines, sabem que si volem estar segurs de ser entesos hem de fer una micropausa entre les dues vocals neutres, i dir-les totes dues.
I a l'excepció fonològica és lògic que hi correspongui l'ortogràfica -en aquest cas, a la regla d'apostrofació-, perquè l'objectiu bàsic d'una ortografia és reflectir el que diem.
L'IEC, de molt bona fe, ha volgut eliminar una excepció per simplificar l'ortografia, però jo diria que les excepcions només s'han d'eliminar quan la compliquen gratuïtament. Escriure el que s'ha de llegir, no complica: orienta. Escriure el que no s'ha de llegir, desorienta.
La correcció ha de ser una convenció dialèctica i la part dialèctica, en aquest cas, brilla per la seva absència. Els mitjans ens assabentem de canvis en normes arrelades per descobertes accidentals. Ningú ens els comunica ni ens demana el parer.
Si abans de fer aquests canvis l'IEC busqués la complicitat dels mitjans, la suma de criteris permetria encertar més i n'asseguraria la vehiculació. Ens estalviaríem un desconcert que, sense ser greu, no fa cap bé a la llengua perquè propicia la anormalitat.
----------------
ESMOLET DE PARAULES
Està fet d'odi als jueus de manera general i indiscriminada per forts prejudicis contra la seva cultura i religió. Malgrat que en sentit etimològic hauria d'incloure altres pobles semites, com ara àrabs, etíops o assiris, el terme es fa servir des de finals del XIX per referir-se només als jueus.
Com tota forma de racisme, no té cap justificació moral però sí que hi ha raons sociològiques que expliquen que tota mena de pobles -incloent-hi el català-, quan han conviscut amb comunitats jueves al llarg de més de dos mil·lennis, han sigut més o menys antisemites.
El poble jueu és un paradigma de capacitat de conservar la identitat en la diàspora. Això li ha donat el gran privilegi de veure el món des de diverses cultures, llengües i religions, però també l'ha fet molt vulnerable.
Tota minoria que viu inserida dins un altre poble sense integrar-s'hi corre el risc, quan van mal dades, de ser víctima de terribles atrocitats.
Però l'adjectiu antisemita passa a sertrampós quan titlla tota mena de reaccions contra l'Estat d'Israel. Acusar d'antisemita l'antisionista és una estratègia èticament obscena que arriba a fer servir el patiment de la víctima com a coartada del botxí.
Fins i tot amb crims com els de Merah no és prudent fer sinònims els dos termes. És evident que res del que passi, per exemple, a Gaza els fa menys repugnants, però sí que explica el pòsit d'odi que pot convertir en monstre un ésser humà. I n'és, per tant, responsable en un cert grau, per petit que sigui, que forma part del problema.
Les portes, obertes: la llibertat d'escriure
Lluís Barberà i Guillem
Quan he tornat a llegir uns poemes o escrits d'Aldaia (població de
l'Horta, en què vaig viure durant trenta-huit anys), tots sobre les festes,
després d'haver llegit un llibre sobre Josep Bernat i Baldoví (natural de Sueca
i valencià del segle XIX) i el valencià actual, el primer que em ve al pensament
és...
a) Convé conéixer el llenguatge
popular.
b) Ens interessa acostar el
llenguatge culte a les formes populars genuïnes.
c) En escrits anteriors a les
Normes de Castelló (1932) ja trobem riquesa de vocabulari i formes que ara es
presenten com a correctes en els àmbits escolars (per exemple, formes acabades
en –ada o –ador o gerundis sense la forma –guent
i sí amb el final –ent
).
d) El valencià de les falles ha
incorporat paraules que els seus artistes han aprés en l'escola (com ara, il·lusió) o formes que no han canviat en
les converses col·loquials (per exemple, vore [veure], tindre, vindre, ni tan
sols “vorer”, “tindrer”,
“vindrer”).
e) El valencià de les falles, molt
més obert a eixes normes que fa trenta anys, també trau formes verbals que ara
comencem a oir més (com ara, “fatja”
en lloc de faça). Ho he pogut llegir,
durant un passeig per algunes falles del poble.
f)
Paraules com llauger, sancer
o quets potser les hem escrites així
durant molt de temps (açò ho escric per intuïció).
g) Que la llibertat d'escriure és
més que escriure com a u li rota (com diem popularment) o com diuen els
encarregats de ser més acadèmics que eixos que pareix que treballen
d'ultracorrectors i que saben més que ningú on comença el bé i el mal (és un
dir), però no la part interessant i flexible de les relacions
humanes.
¿I què més ens pot vindre al pensament? Doncs, per exemple, que hi han
motius per a escriure jo vullc [vull], jo
cullc [cull /cullo], ell dia [deia], ella fea [feia], desitge que creixca
[creixi / cresca], volem que naixca [naixi / nasca]... i així més
incorporacions. ¿Què passaria si ens endinsàrem, en el camp de la flexió verbal
(el qual intuïxc que cada vegada es mostrarà més obert), i férem una entrada a
formes que sí oïm en el carrer i que quan les escrivim ens resulten
familiars..., però que no les havíem escrites així des de que començà la nostra
alfabetització en valencià?
No parlem de substituir, per exemple, ad libitum, sinó de fer que la persona
de la zona lingüística en què viu es senta com un peix en l'aigua allí i, per
descomptat, que quan viatge a una altra zona lingüística es mostre flexible,
tolerant i accepte que cada casa és un món i que és bo, que la diversitat és
positiva i que la unió de mínims és imprescindible. Ací podríem adoptar el lema
de la Confederació Suïssa, molt pràctic i positiu: “Unus pro omnibus, omnes pro uno” [“U per a tots, tots per a u”]. Des de fa
mesos és u dels lemes que porte allà on vaig, sobretot en les relacions humanes
relacionades amb qüestions socials. L'altre lema és de Claudio Acquaviva, un
històric general dels jesuïtes (segles XVI-XVII): “Fortiter in re et suaviter in modo”
[“Amb fortalesa en el fons i amb
suavitat en la forma”].
Com podem comprovar en un lema com el suís, no es tracta d'imposar la
llei del més fort, de qui més edita en una llengua, de la zona amb més parlants,
ni de la varietat suposadament més fina i segura segons les plomes més famoses o
les persones de més pes polític. Podem pensar que podem viure junts, amb
harmonia i amb llibertat i, també, amb respecte pel que parlem des de temps
anteriors a l'alfabetització de temps de Franco (crec que és la que establix un
abans i un després i, al mateix temps, coincidix amb una societat més
industrialitzada que necessitava persones mínimament alfabetes per a tirar
avant). I també podem aplegar a la
conclusió que a bones guanyem més persones i més vegades.
Si el segle XX, a nivell europeu, nord-americà (inclourem Canadà) o
d'Austràlia fou la centúria del “fer”
i del “tindre” , el segle actual es
presenta molt interessant: “ser”, “estar
amb els altres”, “participar”. Ser implica forjar-se, independència,
relacions positives, aprenentatge... Estar amb els altres inclou diàleg,
tranquil·litat, respecte mutu, confiança... Participar és prendre part, estar
present en ambients democràtics, ajudar als altres, pensar que tots som
igualment importants i que la diversitat és riquesa (com les relacions “de tu a tu”, és a dir,
l'horitzontalitat), i traure l'humor allà on som.
Ser amant del valencià inclouria, per tant, obrir-se als altres i fer
que la veu dels altres (com també la nostra) tinga les portes obertes i la
tranquil·litat i la seguretat que comptarà amb el nostre suport, sempre que
actuem a través de mitjans pacífics, creatius i la demanda pacífica de canvi i
de millora.
Per això he decidit incorporar estos canvis, i els que han aparegut en altres punts de l'escrit, i amb independència del que diguen els més academicistes: podem pensar que hi han raons de pes. I si no en trobeu, proposeu-nos alternatives que siguen populars i pràctiques a llarg termini. Les portes, obertes.
L'etnobotànica es basteix amb gent capaç d'entendre els múltiples llenguatges en què s'expressa la natura; d'interpretar-los i relacionar-los amb els coneixements transmesos oralment o mitjançant rituals, costums, llegendes i mites; o a través de poemes, escultures, pintures, cançons, refranys, receptes culinàries i de tantes formes expressives com les generades pels humans al llarg del temps
Adquirir, organitzar i «cuinar» aquests ingredients precisa combinar interès, saviesa i empatia: aproximar-se exquisidament a les fonts, depurar allò que es recull, jerarquitzar i ampliar la informació, sentir alenar els segles d'observació, de relacions, de proves...
Si hi ha hagut algú capaç de reunir tot això i de comunicar-ho a través de llibres i articles, de sèries televisives, de docència peripatètica i capaç de mantenir l'atenció gràcies al domini del lèxic, de la sintaxi, de la redacció, aquest era Joan Pellicer (1947-2007).
Avui ens queden els seus llibres, les gravacions, el material per inventariar... i els records que atresorem els qui vam compartir amb ell l'aventura etnobotànica i que ens sentíem afortunats quan Joan ens regalava allò que els seus sentits havien après a captar, enfortits per l'estima a la terra i a la gent; i quan utilitzava la paraula i el gest per combinar, de manera harmònica, versàtil i alhora sòlida, el coneixement i el sentiment, la saviesa i la joia, la sensibilitat i l'interès inacabable per allò que ens envolta.
Ens vam conèixer epistolarment. Havia llegit el meu llibre Les nostres plantes i em va convidar a assistir a la presentació, al Centre de Professors de Gandia, de la seua opera prima, l'exquisit «àlbum de cromos» Lluors de Gaia (1989). La introducció ja anunciava el que seria la seua obra futura: «un motiu d'apropament al formós i misteriós món salvatge que ens rodeja, un estímul per conèixer-lo i respectar-lo, i una semença d'amor per tota la Natura, l'exploració i la contemplació de la qual són el millor camí i la més apassionant aventura.»
Tot i que el seu centre era Diània, el rombe encavalcat sobre la vocació mediterrània del Sistema Bètic, el seu treball era metodològicament vàlid per a qualsevol indret. I en creuar geografia i història, lingüística i medicina, amb la botànica i el saber popular, ens va oferir una obra singular i alhora múltiple: els llibres «de viatges» Meravelles de Diània (camins i paisatges de les comarques centrals valencianes; 1995 i 2002) i De la Mariola a la mar (viatge pel riu Serpis; 1997); els herbaris comarcals Lluors de Gaia. Herbari breu de la Safor (1991) i Bellreguard, verd esguard (1994); el petit compendi Flora pintoresca del País Valencià (1999); els tres volums etnobotànics de Costumari botànic (2000, 2004); els programes televisius, de Gandia TV i Punt 2 (Les nostres plantes, dins l'excel·lent Medi Ambient); la docència en la Universitat d'Alacant o les escoles d'estiu. I per descomptat, les col·laboracions amb Mètode, amb la seua sèrie «Botànica estimada», revista des d'on ara li retem homenatge.
Daniel Climent. Professor de Ciències de la Natura a l'IES Badia del Baver (Alacant).El secret, aleshores, està a presentar el tema per blocs (més o menys entrelligats), mantenint un fil conductor ben clar i precís i fent ús de l'espectacle: que hi hagi escrites en una pantalla, d'una manera ben vistent, les paraules o frases a remarcar, a retenir; i, si és possible, acompanyades d'imatges de reforç. Però, compte!: no enfarfeguem en excés la pantalla de frases, d'imatges o de colors. Tot ha de ser màximament simple, clar, llegible, entenedor, harmònic.
Hi ha certs conceptes que s'han d'anar repetint, com si els fotografiéssim per diferents angles; va bé d'anar mostrant el contrast entre unes parts i unes altres. També dóna bon resultat animar-los amb alguna historieta o succés. I, si hi anem fent intervenir el públic, suscitant alguna pregunta, encara molt millor.