Butlletí número 630 (dimarts 27/03/2012) - Continguts triats i
enviats per Eugeni S. Reig
13) 500 raons per parlar
català, de David Pagès i Cassú
1)
Article publicat en el blog EL DO DE LA
PARAULA dimecres 14 de març del 2012
(En
versió més curta, publicat a "L'Espira", suplement cultural del Diari de
Balears, el dia 11 de març del 2012)
Una
característica particular del català en relació a les altres llengües romàniques
és la distinció entre com i com a, inexistent ni tan sols als
parlars més pròxims, que són els occitans (on com o coma, segons
els parlars, tant poden correspondre a com com a com a) i els
francesos (comme, forma única). Com és el descendent del llatí
vulgar como (< quomodo), mentre que com a pareix derivar
de como ad, i s’hauria format de construccions antigues com
“E lo senyor infant en sa malautia féu axí ben tota sa orde con [= com] a bon
crestian pertanyia” (Crònica de Ramon Muntaner, capítol 189); elidit el
verb final, queda “com a bon crestian”. Ja des dels inicis del català literari
com a apareix amb el valor de “en qualitat de”, “com si
fos/fóssiu...” o “igual que” introduint un predicatiu: “En aquella honor serets
amada com a mare de misericòrdia”, “Ah Senyor qui per tots los cels e per tota
la terra sóts obeyt e temut com a Déus gloriós!”, “E adoraria Jesu Christ com a
Déu”, “E ymaginava com los còrsors dels hòmens seran tots blanchs com a tronchs
de foch” (Ramon Llull; exemples extrets del Glossari General Lul·lià, de
Miquel Colom). Fixem-nos que aquesta darrera frase és equivalent a “seran tots
blanchs com són blancs els tronchs de foch”, de la mateixa manera que “fer feina
com a bèsties” vol dir “fer feina com fan feina les bèsties” (és a dir, en els
dos casos “igual que”).
Aquest ús del
com a ha perviscut sòlidament fins a la llengua moderna a tots els
dialectes, però, en canvi, és vacil·lant en la llengua literària i estàndard,
probablement també a causa de la interferència del sistema castellà,
desconeixedor de la distinció catalana.
El fet és que les
gramàtiques normatives en general no hi han posat l’atenció adequada, en aquesta
qüestió, o bé en qualque cas donen normes contràries a l’ús real. Pompeu Fabra,
parlant barceloní, pràcticament no en tractà, ni a les gramàtiques ni a les
Converses filològiques, però l’ús que en fa als seus escrits demostra que
no vacil·lava gens i sabia distingir perfectament el valor de com i el de
com a; en donà, a més, alguns exemples: “S’estimen com a
bons germans” (gramàtiques de 1912 i de 1956), “Com a general, mereix tots els
nostres elogis” (1912), “Ells, com a bons patriotes, no
acceptaran...” (1956), “S’estimen com a dos bons germans que són” (1956), “...
com un excel·lent pianista / ... com el millor pianista” (1956). Sense dir-ho
explícitament, Fabra mostra que com a es converteix en com quan hi
segueix un determinant que no sigui numeral. La seguretat que mostra en l’ús
d’una i altra forma crec que és prova indiscutible que no era una distinció
apresa forçadament, sinó que era pròpia del seu parlar natural. Curiosament,
però, i en contradicció amb Fabra, Ruaix (El català en fitxes II, 1974)
dóna com a bones les frases “Estava com mort”, “Jo i el meu cosí ens estimàvem
com germans”, les quals construccions, també acceptades per Badia (1994), sonen,
almenys a orelles dels mallorquins, com a absolutament aberrants. La realitat és
que, potser a causa d’aquesta inseguretat normativa, i probablement per la
influència omnipresent castellana, frases semblants són avui en dia constants
als mitjans de comunicació escrits i orals, tant al registre periodístic com al
literari: “Com bestioles de laboratori” (Ara,
27-02-12), “Mourinho: "Si ho fa Espanya són com germans, si ho fa
el Madrid som bandits"” (Diaridegirona.cat, 20/09/2011), “Els
oficials tornen a ser a la tenda del Vell Ós, i discuteixen com bojos”, “Les
gotes d’humitat brillaven com petites joies a la llum del foc”, “Feia uns roncs
que sonaven com ànecs aparellant-se” (George R. R. Martin: Tempesta
d’espases. Ed. Alfaguara, p. 23, 24, 36), :
“El cap de llista de Convergència i
Unió, la formació més votada a Molins de Rei,valora els resultats com
“estranys” ” (Viu Molins de Rei, 23/05/11);
“L'Associació de Micropobles catalana ofereix la possibilitat
d'afiliar-se com "socis corporatius" als ajuntaments, i també com "socis-electes
individuals" ” (http://www.lamalla.cat/infolocal/article?id=193236),
“Sols com gossos” (TV3: La Riera, 29-2-12)... Hi podríem posar
molts més exemples, fàcilment arreplegables. Allò que és sorprenent, però, és
que obres gramaticals més modernes i molt rigoroses, en lloc d’aclarir
sòlidament aquesta qüestió, es conformin a donar compte de la confusió existent
(així ho fa la Gramàtica del català contemporani 2, 11.7.4.2) o
estableixin una norma conscientment contrària a l’ús real i tradicional, que és
allò que fa la Gramàtica zero (2011). Aquesta en efecte, contrariant la
norma de Sanchis Guarner a la Gramàtica valenciana de 1952 (que
exemplifica amb l’exemple Treballar com a negres), recomana que en els
registres formals es digui “Treballen com esclaus...”, “Es llançaren sobre els
entrepans com llops”, “... vam obrir uns ulls com plats”, tot i reconèixer que
l’ús col·loquial és com a. No puc comprendre que una gramàtica faci una
recomanació tan contrària a l’ús real de la llengua en un cas, precisament, en
què l’ús real és ben genuí i la recomanació és, com a mínim, dubtosament
fonamentada. Confiem que la gramàtica normativa de l’IEC no autoritzarà aquesta
construcció castellanitzant i recuperarà la norma implícita de
Fabra.
2)
--------------
--------------
--------------
Carta publicada en elSingulardigital.cat dijous 22 de març del
2012
"Atesa la greu situació en què es
troba el Sr. Jaume Bonet advoco per una mediació
internacional"
Quim Torra
3)
Article pubicat en el diari
Levante-EMV dissabte 17 de març del 2012
Sal·lus Herrero
El 3 de març quedí amb Eugeni S. Reig de la revista
digital InfoMigjorn a l'Octubre perquè ens regalara
uns llibres; allà ens reunírem l'esposa d´Eugeni, Conxa Valor, –filla de
l'escriptor alcoià Jordi Valor i Serra, autor d'Històries casolanes,
Narracions de muntanya i vora mar i La serra Mariola i la seua
llegenda bimil·lerària, relats que li vaig llegir a la meua filla quan era
més menuda–. Conxa portava un carret de la compra fins al caramull de llibres;
un carret com el que duen les iaies més majors del meu poble que van en carret
de suport, com a gaiato, per a no caure i trencar-se el maluc; arribaren Vicent
Mateo que se'n anà de seguida i també Víctor Iñúrria i la seua dona Lluïsa; en
un moment, Víctor, quan Eugeni S. Reig li donà el llibre Parleu bé de
Carles Salvador, ens va dir que l'havia conegut a Lo Rat Penat dels anys
cinquanta, quan anà a apuntar-se als cursos de valencià perquè a sa casa, que hi
vivia entre Russafa i el Forn d'Alcedo, parlaven en castellà però hi havia altra
gent que parlava en valencià perquè venien de Monserrat i d'altres pobles del
nostre País. Quan començà a anar a l'institut als onze anys, entenia
perfectament el valencià, però li dolia no poder parlar-lo; quan ho intentava no
li eixia perquè no el dominava prou i es va apuntar als cursos de Lo Rat Penat
per poder-lo parlar bé i amb fluïdesa; quan arribà al local situat a la Plaça de
Manises, on hi està la Diputació actual, tímidament li preguntà al bidell si
allí podia aprendre valencià i li va respondre: "Clar, fill meu, per això
estem!". Ens va comentar que havia tingut de mestre de valencià més a Enric
Valor que a Carles Salvador... I que havia sigut un goig aprendre amb tants bons
mestres; recordí que Rafa Esteve-Casanova havia tingut de mestre a Benimaclet a
Carles Salvador i sempre que parlava d'ell l'enyorava; i també que Joan F. Mira
es crià en un entorn semblant i prop al del Forn d'Alcedo, –entre la Torre i
Benetusser–, on hi vivia d'infant, ens contava que escriu un llibre per contar
com el paradís que foren aquelles terres s'han tornat lletjor, enderrocs,
ferralla de cementeris de cotxes, destrucció física i antropològica de
l'horta…
A principis dels anys setanta, quan Iñúrria terminà arquitectura
i féu el seu primer projecte, el féu en valencià, el portà al Col·legi
d'Arquitectes de València i un senyor li digué que això no estava clar perquè
potser hi havia algun obrer que no entenia el valencià, que per què havia fet el
projecte en valencià?; Iñúrria li va dir que els obrers solien entendre
perfectament el valencià i que no hi havia cap problema, que estaven parlant els
dos i s'entenien sense cap dificultat, per què l´havia de fer en castellà? On ho
posava això que un projecte arquitectònic calguera fer-lo en castellà? I l'altre
deia que una cosa era parlar-lo, molt més fàcil, i l'altra escriure-lo, que era
molt més difícil, però al remat, després de moltes suspicàcies i de debat
confusionari, ho va acceptar; en el curs del temps Iñúrria havia aprés sis o set
llengües, entre les quals el rus, l'italià, el francés, l'anglés… El valencià li
havia fet trencar el gel monolingüístic del temor a les altres llengües que
tenen els monolingües i l'havia espentat a obrir-se a d'altres llengües sense
pors, complexes ni vergonyes; ell i la seua dona em digueren –amb una cara
radiant d'alegria– que, per supost els seus fills, però també els seus sis néts
i nétes parlaven en valencià-català i alguns vivien a Barcelona; li vaig
recomanar l'assaig de l'alcoià, Faust Ripoll "El valencianisme de la postguerra.
Estratègies de supervivència i reproducció cultural (1939-1951)" perquè
s'analitzen molt bé les relacions entre la gent de Lo Rat Penat i el grup de
l'Editorial Torre entre d'altres. També va arribar-hi Joan Tudela, que estava
fent un curs de lingüística a tècnics de les oficines de normalització
lingüística de València; xarràrem sobre les falles, sobre si els polítics
ecologistes, posem per cas, com Joan Baldoví, és millor que vagen en bici o en
burro per a no contaminar; però, si va en ruc, després haurà d'arreplegar els
bonyigos que cague l'ase pel carrer i s'aprofitaran per abonar les plantes o el
camp; algú a la conversa deia que si seria millor que Mònica Oltra duguera els
eslogans de les samarretes en valencià, que si Baldoví –i els diputats de CiU,
ERC, PSC, PSPV, PSM, IpC-Verds, etc., haurien de parlar en valencià-català al
parlament de Madrid com si estiguérem en una "democràcia real", ara que els del
PP volen suprimir les altres llengües del Senat (en compte de suprimir el Senat
si ha de ser una pantomima), tot i que només es podien parlar un poquet i
excepcionalment, ¿per què "ells" sempre fan el que els rota i nosaltres hem de
contindre'ns i acceptar que ens limiten la llibertat d'expressió i ens
suprimisquen lingüísticament en allò que diuen "Estat de dret"?
Joan
Tudela deia que potser sobrevalorem els temors i les conseqüències que causaria
que aquests diputats i diputades decidiren parlar en català, euscara o gallec,
desobeïnt els reglaments parlamentaris de Madrid, perquè així, si els feren
fora, evidenciarien davant tot Europa, que, sobre política lingüística i
d'altres afers, no hi ha cap democràcia i continuen les imposicions autoritàries
de la dictadura anterior; parlàrem del dialectalisme i la integració de les
distintes variants de la llengua catalana i de la possibilitat d'un estàndard de
la llengua sencera respectuós amb la diversitat de les distintes variants; li
vaig dir a Eugeni S. Reig que, al meu parer, l'IEC hauria d'acceptar totes les
varietats dialectals valencianes que hi ha arreplegades al seu llibre
Valencià en perill d'extinció, perquè la llengua sencera es fa més
sòlida i consistent quan més varietats i matisos dialectals arreplega, però
combinant-ho amb la viabilitat d'un estàndard comú on tots els parlants de la
llengua, a tot el domini lingüístic, es senten a gust i identificats; raonàrem
sobre les darreres agressions de la policia i algú matisava que els policies
eren humans; cosa que no s'havia posat en dubte en cap moment… tot i que sovint,
hi ha alguns que s'han deshumanitzat i s'han acarnissat, amb sadisme i
brutalitat, amb els estudiants de l'Institut Lluís Vives, potser per les ordes
que tenien de la Delegada Paula Sánchez de León i el cap de la policía, Vicente
Moreno, l´"enemigo" dels estudiants (o al revés); i quan se'ls en va la mà, al
cap d'un dies, sempre hi ha "infiltrats" a les manis que cremen cotxes, llancen
ampolles amb benzina per calar-li foc als contenidors i així tornen a tenir el
suport de la població quasi de manera unànime; tècniques policials
"sofisticades" o col·laboradors col·laterals "violents" que tenen vocació
d´ajudar a prestigiar la policia destrossant el mobiliari urbà per desprestigiar
les manis de protesta i les justes reinvindicacions… No recorde qui de la reunió
deia "no digueu això", i mirava a tots els costats, "a vore si ens detenen, per
manca de respecte a l'autoritat", quantes pors, com si encara estiguérem en la
dictadura; ara no remembre si això del temor era mentre contava una discussió
amb la meua mare, uns anys abans de morir-se, que em demanava, suplicant, que no
´enguisnara´ (emprenyara, empipara, cabrejara els altres) i anara a
contracorrent, en contra de tot el món, escrivint en català en compte de fer-ho
en "valencià"; "però, mare, si vosté no té ni punyetera idea, ni de valencià ni
de català, perquè els feixistes us han impedit estudiar i aprendre la llengua
que heu parlat tota la vida, perquè només volien (i encara volen) exterminar-la;
si el valencià i el català és la mateixa llengua, ¿com puc escriure només en
valencià sense escriure també en català a la vegada o a l'inrevés?" Li responia
i li aclaria a ma mare que jo escrivia com volia i no com els polítics del
govern de torn volien que escriguérem perquè el Cèsar no està per sobre dels
gramàtics", com deien els llatins; només mancava això; que ens deixen en pau i
en llibertat i que donen suport a la llengua en compte de posar pals a les
rodes!
A pesar d'alguns records "penosos", com aquests i que a la meua
filla menuda, –quan abans anàvem al meu poble de Benigànim–, feia servir
"llavors o aleshores" en compte d´"entonses", la criticaven i es ficaven amb
ella amenaçant-la d'agredir-la i li feien el buit perquè viu a Barcelona, que si
era "catalana" i deia "nen" en compte de "xiquet; i ella em deia que això no era
veritat que deia "xiquet" i jo li deia que diguera lo que vulguera, que el
millor que podia fer era enviar-los a pastar fang… De fet, després de més de deu
anys d'anar contínuament per vacances, hem decidit no tornar pel poble, perquè
no hi ha perquè suportar les imbecil·litats d'un "valencianisme" espanyolista i
dialectitzat, ple de castellanismes, farcit d'autoodi, tancat, xenòfob,
anticatalà i antivalencià contra els que procuren parlar bé i correctament
perquè els evidencia als altres que parlen una llengua devaluada, descurada,
castellanitzada, que menyspreen perquè consideren que malparlar-la és l'única
tria possible que, a sobre, volen imposar als altres tirànicament; hi ha mestres
com ens conta el llibre de Victor Gómez Labrado a "La mestra", però les burles i
les mofes a la meua filla per parlar bé el valencià-català indica que alguns
mestres no han fet bé la seua faena, o alguns pares, o alguna RTVV o algus
polítics que insulten els mestres que fan servir "gairebé" dient-los
"toca-collons", tot i que encara hi haja alguns "dialectalistes" que diguen que
els infants a l'escola no cal que aprenguen l'estàndard ni que coneguen les
distintes variants a l'estrictament "genuïnista"… de la qual cosa estic
completament en contra perquè porta de cap al racisme beato i anticatalanista
que hem vist i patit al meu poble i que hi ha per arrencar a córrer com un llamp
i no tornar... Li ho contí a Emili Casanova Herrero, uns dies abans a la
biblioteca Joan Reglà, quan em digué que l'IVEI (l'Institut d´Estudi i
Investigació de la Vall d'Albaida) faria la reunió l'any que ve al meu poble, li
vaig dir que no hi aniria, i ell deia que no fera cas que a ell quan deia
"aleshores", alguns vells del seu poble, d'Agullent, li replicaven: "a quines
hores"? Pensí, però no ho diguí, que tot això eren conyetes i banalitats
lingüístiques reaccionàries i anticatalanistes del populatxo popularista i
particularista, que sovint, sembla que s'impulsa inclús des d'una l´AVL al
servei dels polítics hegemònics en el govern "valencià" de torn.
Malgrat
tot, passàrem el matí, xarràrem pels colzes, ens riguérem i s'ho passàrem bé; a
la pròxima cervesa que beurem junts em toca pagar-la a mi, que no ho han de
pagar tot els alcoians, com si estiguérem a l'espectacle de Xavi Castillo: "Això
ho pague jo" o "Verigüeu-ho"! Com beguérem amb la panxa buida i una banda de
música fallera passava per darrere de l'Octubre, eixiren les Falles en la
tertúlia i tots ens deliem per vestir-nos de fallera, com Joan Monleón, amb
pintai unes faldes com un tendur (taula camilla) on amagar a algú entre les
cames… I inclús, quan se n'anàvem a casa, va eixir en dança l´"arbre" que va
plantar al revés la Beata Agnés de Benigànim en l'hort del seu oncle, amb les
seues pròpies mans i va crèixer del tot, (tronc, branques i fulles), on hui
juguen infants al parc del mateix nom que la monja beatificada pel Vaticà i algú
s'interrogava si en realitat l'arbre era una metàfora d'un penis gegant que
creix amb el contacte de les mans i esclata el semen del piu com una pluja
d'estels, de llavors, de fulles o taronges blanques que sorgeixen del membre
branquil i erecte com un tronc empinat que s'enfila i vol tocar els llavis del
paradís fet de núvols d'estrelles.., de forats negres i de somnis reprimits de
fulles, "falles, folles, festes, foc" de l'Amadeu Fabregat que volia menjar-se
el món, a la revista Ajoblanco, ans de fer-se blaver i deixeble de la Reyna; de
manera que a la pregunta poètica de Joan Fuster, ales o mans?, es podria afegir,
reinterrogant: arbre beateril o fal·lus priàpic?
Em vaig endur
Llegendes del Sud de Joan Borja sobre un viatge circular de Dènia a
Xàbia, el llibre de Bernat Capó Terra de Cireres un viatge per la Vall
de Gallinera, El barranc de l'Encantada, la Vall d'Alcalà i la Vall d'Ebo i un
llibre del pare de les meues amigues Júlia i Anna, Joan Pellicer, Meravelles
de Diània, un viatge des de l'estret de les Aigües de Xàtiva, el
Benicadell, el Montgó, la Bassa de Benirrama, la Peya Foradada de la Vall de
Gallinera, la Font del Condoig de Margarida, la Serra de Mariola, la Penya
Forata d'Aitana o les Agulles de la Serrella, que són escenaris incomparables i
només descriptibles per qui combregue amb els esperits dels seus camins; és el
bocí de País que més m'estime, on em trobe més a gust, on la vida és més joiosa
i plaent i els paisatges, –quan no els han destrossats els especuladors–,
recreen tota la màgia de la naturalesa mediterrània; només tinc el deler de
llegir-los i de viatjar pels llocs que ens narren aquests llibres que retraten
les terres i la gent del sud del País Valencià.
4)
Publicat a
Lluís Muntada
Avui fa vint-i-quatre dies que el mallorquí
Jaume Bonet va iniciar una vaga de fam en resposta a la intenció del president
del govern balear, José Ramón Bauzá, de “posar les bases de cara a un futur
extermini de la llengua catalana”. Fa cinc dies, aquest mestre jubilat, molt
afeblit per la vaga de fam, va participar en el programa de Rac1 conduït per
Jordi Basté. Paco Marhuenda, director del diari La Razón, i Antoni
Bolaño, exdirector de l'Oficina de Comunicació del govern de Montilla, hi
participaven com a tertulians. Marhuenda, sempre tan previsible, va executar el
paper de Marhuenda: una figura plana, de lèxic i tons guerracivilistes. Bolaño,
en canvi, més instruït en la tradició del despotisme il·lustrat, va recriminar a
Bonet que fes aquella vaga perquè, segons el socialista, “en una democràcia hi
ha moltes altres maneres de protestar”.
Bolaño deu tenir una visió paternalistament
reduccionista de la democràcia, concebuda com a mecanisme bàsic de protesta però
no com a mecanisme de gestió i aplicació dels drets dels ciutadans. Partint de
la mentida que la nostra democràcia té tanta qualitat com per invalidar mesures
excepcionals com la de Bonet, Bolaño recrimina una vaga de fam en favor de la
llengua tot oblidant deliberadament que el sistema democràtic en què vivim és
també l'instrument que permet liquidar el català. És en nom de fraudulentes
prerrogatives democràtiques que el català no està reconegut a les institucions
europees, o amenaçat al Senat espanyol, o que no s'ensenya a la Franja de
l'Aragó. És en nom d'aquesta pretesa cultura democràtica que generacions
i generacions d'espanyols han estat educats, ensinistrats potser seria el verb
més precís, en la catalanofòbia. És també en nom del sistema que 126.000 xiquets
i xiquetes del País Valencià no poden ser escolaritzats en valencià, idioma
propi d'aquell territori. Amb l'empara del Tribunal Constitucional, el mal
anomenat bilingüisme és l'argúcia legal per imposar el monolingüisme castellà
arreu de l'Estat. Per decisió governamental, a Mallorca el castellà és un
requisit per als funcionaris mentre que el mallorquí és només un mèrit. Davant
d'aquesta indefensió, davant d'aquest crepuscle lingüístic induït per un
totalitarisme impunement disfressat, ¿quants sistemes de protesta, tan cívics,
tan altament morals com el de Jaume Bonet, queden?
5)
Publicat a
Vicent Sanchis
És obvi que ni Mariano Rajoy ni el PP són allò
que voldrien els mitjans que han fet mans, mànigues, cames i camals perquè
ocupessin tots els poders de l'Estat. Per molt que alguns mitjans s'erigeixin en
els seus “intèrprets” o en “catecisme de la doctrina de la fe popular”, els
conservadors espanyols tenen vida pròpia. Com en té el PSOE al marge de diari
El País o de la SER. Agradi o no agradi a aquests empresaris i
periodistes –que no els agrada–, ni El Mundo, ni La Gaceta, ni
Intereconomía, ni La Razón determinen l'estratègia del nou govern
espanyol. Però hi incideixen. Uns més que altres, influeixen en els valors, els
conceptes i les prioritats del govern del PP. En la majoria dels casos, a més,
representen opcions més sectàries, més esbiaixades, més radicals. Es fa trist de
constatar, però els mitjans de comunicació que més audiència i repercussió tenen
a l'Espanya de dretes són precisament aquells que s'acosten més a l'extrema
dreta.
Des d'aquests mitjans, de cornetí i tambor, la
cançó que s'interpreta cada matí respecte a Catalunya és himne. I hi ha una
obsessió que els turmenta. Conscients de la importància que té el model
d'ensenyament en la supervivència de la llengua catalana, han decidit prendre'l
a l'assalt. Fins al deliri. L'altre dia, per exemple, quan el Tribunal Superior
de Justícia de Catalunya va avalar el sistema d'immersió lingüística, El
Mundo es va referir a un tribunal “catalán” que desafiava el Suprem i
el Constitucional, aquests sí, “españoles” del tot. A aquestes alçades
pretendre rebatre segons què o desplegar raons i pedagogies davant segons qui és
un exercici de masoquisme pur. Si El Mundo no sap que el Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya és tan “español” com el Suprem, o ha
embogit del tot o fa trampa, la trampa habitual. Des d'aquest mateix diari, on
tantes eufòries desperta el neoespanyolisme de Rosa Díez, s'ha plantejat un
bescanvi increïble. Pacte fiscal barata immersió. És a dir, resoldre d'una
vegada l'espoli fiscal que pateix Catalunya i que fins i tot ells són incapaços
de negar a canvi d'acceptar que el castellà torni a ser idioma vehicular a
l'ensenyament. No poden suportar que els nens catalans, i encara menys els fills
dels “espanyols”, siguin instruïts en un idioma que consideren inferior,
subaltern, prescindible del tot. Malgrat totes les falses proclames i tots els
eufemismes, aquests senyors, i una part important de l'Espanya castellana, es
proclami de dretes o d'esquerres, menysprea el català com un destorb o se'l
remira com un element indesitjable, fomentador del separatisme. No hi ha res a
fer. Sempre ha estat així. I la “instrucció pública” ha de posar-se al servei
dels poders públics, que són els que ells representen, per desactivar
l'anomalia.
Joan Fuster reportava al llibre Ara o mai
una anècdota ben il·lustrativa d'aquest fenomen: “Conten que, en una visita a
Barcelona d'Alfons XIII, don Toni Maura, mallorquí castellanitzat, hi feia una
observació oportuna: ‹Majestad, hay muchas banderas catalanas, pero pocos
letreros en catalán.›” Per a Maura fins i tot la proliferació de senyeres
que advertien el monarca de la diferència o el malestar català tenia una
importància relativa al costat de l'ús normal de la llengua, que comportava un
risc molt més alarmant.
Això és precisament el que no ha canviat. No és
estrany que entre les primeres decisions que ha pres el govern de José Ramón
Bauzà hi hagi la de diluir l'obligació de saber català com un “mèrit” més per
accedir a la funció pública. O que el nou executiu aragonès hagi qüestionat la
llei de llengües que va aprovar in extremis el socialista Marcelino
Iglesias. O que la Generalitat Valenciana pretengui substituir el model de dues
línies en l'ensenyament –que reivindica el mateix PP a Catalunya– perquè “la
valenciana” obté un èxit que no poden pair. La dreta espanyola és incapaç de
digerir que encara hi hagi realitats lingüístiques que es neguin a ser
substituïdes pel castellà. Que hi oposin una obstinació que els desconcerta. Per
això reivindiquen un “mallorquí” o un “eivissenc” diferenciats del “català”,
perquè siguin més substituïbles com a ròssec aïllat, proclamen que el
“chapurreau” o “patués” aragonès no té res a veure amb el “català”
que es parla a un quilòmetre, o reivindiquen una “llengua valenciana mai
catalana”, que només utilitzen en falles. Per això, també, volen diluir
l'efectivitat de l'únic àmbit –l'escolar– on el català és preferent al castellà.
Amb jutges, magistrats, fiscals, advocats i totes les togues que
calguin.
I per això no és estrany que siguin capaços
d'oferir pau per territoris. Pacte fiscal per llengua. Ells, que sempre acusen
els catalans de ser un poble “mercader” i “avar”, que sempre els retrauen mirar
exclusivament “la pela”, ofereixen l'euro pel català a les escoles. L'euro que
espolien. La seva proposta no serà atesa... almenys d'entrada. A Catalunya
sembla que el model lingüístic escolar no és negociable. No és negociable entre
els partits que representen la gran majoria social. Però cal parar atenció a la
proposta. A l'exigència. S'ha parlat molt d'independentisme “de butxaca”
darrerament en aquest país. Alguns l'han reivindicat com la garantia perquè la
immigració dels cinquanta i dels seixanta s'integri en el sobiranisme. És un
recurs, és un argument, que ho pot fer més fàcil. Això és veritat. Com també ho
és que a Espanya pica i cou més la llengua. Com don Antonio Maura, quan visiten
Barcelona estan molt més preocupats pels rètols que no per les banderes. Ni que
siguin estelades.
6)
Publicat a
Enric Roca i
Casas
La recent interlocutòria del
TSJC, en relació amb el model de tractament de les llengües en el sistema
educatiu de Catalunya, no entra a valorar la bondat o no del model, sinó que es
limita a emfatitzar l'obligació de l'administració d'oferir l'atenció
individualitzada en castellà als fills dels pares que ho sol·licitin en el
primer ensenyament. En tot cas, la sentència es mou dins els paràmetres
assenyalats per la LEC. Però no oblidem que aquest procés pren significació
política arran de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de
Catalunya, sentència que reconeix la possibilitat que tant el català com el
castellà puguin ser llengües vehiculars de l'ensenyament a Catalunya.
El que està en joc en tot
aquest procediment, més enllà dels termes jurídics, és una concepció política
del tractament que el sistema educatiu ha de dispensar a l'ensenyament i
aprenentatge del català i el castellà. I aquest enfocament de caire
politicosocial, amb connotacions pedagogicodidàctiques, ha de ser avalat per la
majoria de la ciutadania catalana expressada a les urnes democràticament. La
decisió, al cap i a la fi, és política i aquesta es legitima mitjançant la
majoria parlamentària al Parlament de Catalunya. I en aquest sentit, no hi ha
cap dubte que la majoria democràticament expressada de la voluntat dels catalans
és la de garantir i consolidar el model d'immersió lingüística en català que ha
permès, després de més de trenta anys d'aplicació, una història d'èxit
col·lectiu que s'ha desenvolupat sense friccions i evitant cap fractura social o
pedagògica per raons de llengua. Cal, fermament, conservar aquest patrimoni com
a prova de fortalesa democràtica.
En l'agenda de les
preocupacions que l'escola catalana té plantejades en l'actualitat, no hi figura
pas el qüestionament del model lingüístic de l'educació infantil i de l'educació
bàsica (6-16 anys). És evident que qualsevol model pot ser replantejat i
reorientat però, en tot cas, ho ha de ser en els aspectes que es demostrin que
no acaben de funcionar, però els canvis que es forcen a partir de motivacions
extrapedagògiques només podrien legitimar-se pels canvis produïts en les
majories parlamentàries de Catalunya. I aquest no és el cas que ens ocupa.
Tanmateix el soroll que sobre aquest tema es percep des de les instàncies
judicials no ajuda a tranquil·litzar la comunitat educativa. I més en moments en
què les dificultats de caràcter econòmic que el país està suportant tenen
conseqüències en la mateixa execució i viabilitat dels projectes de centre. Per
què hem de seguir prioritzant aquest model d'immersió en català després de més
de trenta anys de democràcia? Senzillament, perquè el català continua sent una
llengua en inferioritat de condicions socials respecte al castellà i, per això,
si no rebés aquest tracte preferent en l'escolarització dels alumnes no podríem
garantir el ple domini de les dues llengües oficials a la finalització de
l'escolarització bàsica. Ara no tenim cap noi o noia que acabi la secundària
obligatòria a Catalunya que no conegui les dues llengües oficials i s'hi pugui
expressar. Un altre sistema difícilment garantiria aquest resultat, que ens
evita tant la fractura pedagògica com, més important, la fractura social per
raons de llengua.
Si un dia ens trobem que els
tribunals espanyols obliguen a modificar allò que està legitimat per la majoria
social dels catalans, lliurement expressada a les urnes, només ens quedaran dos
camins: o modificar el marc legal espanyol que ha emparat aquestes decisions
judicials o, si això resulta impossible, construir-nos-en un de propi des de la
plena sobirania política de Catalunya. En tot cas, sense deixar de fer amb la
màxima normalitat i tranquil·litat el que ja estem fent, preparem-nos per a un
futur que potser haurà de ser diferent i que, per tant, caldrà tornar a
conquerir des d'una gran força col·lectiva i unitària.
7)
Publicat en el diari ARA dimarts 20 de març
del 2012
Representants d'ICV, ERC i SI
s'han reunit aquesta tarda amb María de los Llanos de Luna, qui els ha confirmat
que no investigarà la denúncia
La delegada del govern espanyol a
Catalunya, María de los Llanos de Luna, s'ha reunit aquesta tarda amb els
diputats Jaume Bosch (ICV), Alfred Bosch (ERC), Pere Bosch (ERC) i Alfons López
Tena (SI), representants dels partits que li havien sol·licitat una reunió per
tractar la
denúncia d'una agressió lingüística a l'aeroport del Prat a finals de gener.
En la trobada, l'exdiputada del PP ha negat "categòricament una actuació
irregular per part dels agents de la Guàrdia Civil", segons la mateixa delegació
del govern, cosa que ha indignat els seus interlocutors, que lamenten que Llanos
de Luna tan sols cregui la presumpta part agressora, desatengui els informes
mèdics que demostren les agressions i no investigui els fets.
"La reunió no ha servit de gran cosa", ha explicat Jaume
Bosch, que critica que la delegada ni tan sols prengui en consideració la
denúncia i que es negui a comparèixer al Parlament per tractar aquesta o una
altra qüestió quan li ho demanava una majoria de la cambra. Alfred Bosch, en un
altre sentit, li ha retret que no és moment de prioritzar "qüestions
lingüístiques o de banderes" o altres "temes identitaris nacionalistes en temps
de crisi". Alfons López Tena ha afegit que Llanos de Luna "ha negat que hagi
requerit cap escrit a cap ajuntament" per la qüestió de la hissada de la bandera
espanyola, com s'havia denunciat.
Publicat en el diari digital
VilaWeb dilluns 26 de març del 2012
Desenes de milers de manifestants
van omplir ahir els carrers de Palma per la llengua · Biel Mesquida, Maria del
Mar Bonet, Antònia Vicens, Miquel Calçada, i més, a la
capçalera
Palma va ser ahir (diumenge 25 de març)
l'escenari d'una multitudinària manifestació en defensa de la llengua i contra
els atacs del govern de José Ramón Bauzá sota el lema 'Sí a la nostra
llengua'. La convocatòria va superar totes les expectatives i va
col·lapsar els carrers del centre com feia temps que no es veia. Segons
l'organització la participació fou d'uns cinquanta mil manifestants.
A la capçalera hi havia personalitats de la política, dels
sindicats, de la cultura i de l'activisme: Maria del Mar Bonet, Biel Mesquida,
Miquel Calçada, Biel Cantader, Gabriel Janer Manila, Jaume Mateu, Titot, Antònia
Vicens...
La manifestació era plena de pancartes amb lemes com 'En
català, única llengua pròpia de Mallorca', 'Volem l'escola en català', No mos
faran callar' i 'No mos ficau mà a la llengua'; i plena de pancartes de
poblacions: 'Felanitx per la llengua', 'Inca per la llengua', etc. Molts dels
assistents portaven llaços amb la senyera com els que el govern va voler
prohibir a les escoles.
Un grup del sindicat d'estudiants SEPC es va vestir de blanc
amb màscares blanques i una pancarta en solidaritat amb Jaume Bonet, que feia
vint-i-sis dies que aguantava una vaga de fam per la llengua. Quan la
manifestació passava per davant les escales on el grup s'havia situat, tothom
aplaudia.
L'últim bloc de la manifestació era format per les
organitzacions de l'esquerra independentista que ja fa mesos que mou la campanya
'Mallorca en català' per totes les poblacions de l'illa.
Al tren de Manacor no s'hi pogueren encabir tots els passatgers
que volien pujar-hi i molts s'hagueren de quedar a l'andana de les
estacions.
En acabada la manifestació, feren la lectura del manifest
Simó Andreu i Maria del Mar Bonet, i el president de l'Obra Cultural Balear,
Jaume Mateu, féu el parlament.
El manifest s'hagué de llegir unes quantes vegades perquè el pogués sentir
tothom que anava arribant al final del recorregut.
La marxa havia estat convocada per l'Obra Cultural Balear, pel Consell
de la Societat Civil de Mallorca (integrat per més de cinquanta
entitats i organitzacions socials) i per una Comissió Organitzadora formada per
l'Associació de Premsa Forana, la Federació de Música i Ball de Mallorca, la
Federació d'Associacions de Veïns, els Joves de Mallorca per la Llengua,
l'Associació Cultural Albopàs, el GDEM, el Moviment Escolta i Guiatge de
Mallorca, els Escoltes de Mallorca, el Santuari de Lluc, FAPA-Mallorca, el
Moviment per la Llengua, el Moviment d'Escoles Mallorquines, la Unió de Pagesos,
CC OO, STEI-i, UGT, CGT i el GOB.
Divendres, a Ca n'Alcover-Espai de Cultura de Palma, s'havia
presentat el manifest 'Crida ciutadana per la llengua'. El text, signat per 158
personalitats de la societat civil de les Illes, dóna suport a les
mobilitzacions per la llengua organitzades per associacions ciutadanes diverses
i feia una crida a participar en la manifestació d'ahir. El manifest fou
presentat per la vice-presidenta de l'OCB, Marisa Cerdó, en un acte en què hi
havia un centenar dels signataris. Cerdó va fer pública la llista provisional de
les personalitats que hi havien donat suport.
Entre aquestes hi ha les actrius Maruja Alfaro i Caterina
Alorda, l'escriptor Sebastià Alzamora, l'actor Simó Andreu, l'ex-entrenador del
Mallorca Jaume Bauzà, el teòleg i escriptor Bartomeu Bennàssar, el
vice-president de l'AELC a les Illes, Miquel Bezares, el president de la
Fundació s'Olivar, Joan Carrero, l'ex-president de l'OCB, Climent Garau, l'actor
Antoni Gomila, el catedràtic Josep Antoni Grimalt, l'escriptora Maria de la Pau
Janer, el president de la secció filològica del IEC Isidor Marí, l'historiador
Josep Massot i Muntaner, l'actor Carles Molinet, la lingüista Aina Moll, el
professor Gabriel Oliver 'Majoral', el músic Antoni Parera Fons, el catedràtic
Damià Pons, l'escriptor Antoni Serra, el pintor Andreu Terrades, el professor
Joan Veny i la vice-presidenta del PEN Club, Antònia Vicens.
Publicat en el diari ARA dilluns 26 de març
del 2012
Carles
Capdevila
Unes 50.000 persones van
cridar ahir als carrers de Palma un sí a la nostra llengua. I centenars de
milers més ho fèiem en esperit. Convé celebrar l'èxit de la convocatòria i la
fermesa i alegria amb què tanta gent surt en defensa del català en un moment tan
delicat, incòmode, trist. Aquest sí rotund, decidit i massiu, de caràcter
festiu, és l'única part positiva d'aquesta història terrible. Perquè per
desgràcia aquest sí a la nostra llengua és tan urgent perquè és també, o
sobretot, un no enrabiat, un no contundent a les agressions lingüístiques, a
l'intent del govern Bauzá d'utilitzar una majoria absoluta per imposar la
barbàrie de manera encara més absoluta. Com deia el manifest de l'OCB és un no
reivindicatiu a la retallada de drets, a l'intent de generar conflictes on no
n'hi ha, a arraconar el català de la vida pública. Enrabia la persecució i ho fa
encara més la sensació de retorn al passat, d'haver d'arremangar-se (o fer una
vaga de fam de gairebé un mes, com la de Jaume Bonet) per no recular a la foscor
del franquisme. Es reclama a crits una cosa ben senzilla, consens a favor de la
llengua, promoció a l'ensenyament, llibertat per exercir drets sense por ni
complexos. Des d'ahir, i que en prengui nota qui ho ha de fer, ha quedat ben
clar que serem molts els que hi plantarem cara, amb un sí ben alegre al futur i
un no ben enrabiat a qualsevol intent de persecució.
Publicat en directe.cat dimarts 13 de març
del 2012
L'entitat demana "claredat" a la conselleria
d'Educació i que garanteixi als alumnes una competència equilibrada en valencià
i castellà
Després de tota la polèmica a Catalunya amb
l'intent de desmantellament de la immersió lingüística catalana, Escola
Valenciana ha informat aquest dimarts que ha preparat un escrit adreçat a la
consellera d'Educació, Maria José Català, on demana "claredat" en l'exposició
del projecte sobre plurilingüisme. L'entitat remarca que "el punt clau ha
d'estar en potenciar el projecte que millors resultats ofereix, i aquest és el
de la immersió". Així mateix, adverteix que "sumar hores de castellà a la
immersió sense cap argument pedagògic és una operació que res té a veure en
l'educació plurilingüe". En aquest sentit, ha preparat sis preguntes adreçades a
la consellera centrades en els resultats, formació del professorat, recursos
humans i materials, la generalització del projecte i la seva avaluació.
"El consens que reclamem des d'Escola Valenciana és aquell que ens ha de
permetre aconseguir per a tot l'alumnat valencià sense excepcions unes
competències plurilingües satisfactòries", ha manifestat l'entitat a través d'un
comunicat. Escola Valenciana ha assegurat que manté la confiança en què "les
hores de negociació dutes a terme durant la tardor de 2011 per l'anterior
conseller José Ciscar siguen útils" i destaca que "l'objectiu és el d'arribar a
acords". La federació d'entitats per la llengua també ha recordat però que
s'oposarà a qualsevol projecte "que no permeta l'existència dels programes que
millors resultats avaluatius han donat fins a l'actualitat: els programes
d'immersió lingüística".
"Pretendre imposar més àrees en castellà als
actuals programes PIL (Programa d'Immersió Lingüística) és una operació sense
cap rigor pedagògic, i no és acceptable", considera Escola. Per això, l'entitat
ha enviat sis preguntes a la consellera en què es demana si garanteix amb aquest
projecte una competència equilibrada en les dues llengües oficials, impulsant
els programes òptims; si s'hi estableix un pla de formació del professorat que
permet el correcte desenvolupament dels programes; si ha concretat el nivell
d'exigència pel que fa a la competència en les diferents llengües amb el lloc de
treball, i en termes del Marc Europeu Comú de Referència o ha previst la
catalogació bilingüe de tots els llocs de treball i en totes les etapes
educatives.
Escola Valenciana igualment pregunta a la conselleria si ha
previst recursos humans i materials complementaris d'acord amb les necessitats
de cada centre; si 'assegura l'aplicació correcta i coherent dels programes al
llarg de les diferents etapes educatives i si es podrà contrastar l'eficàcia
dels programes a través d'avaluacions que compten amb la participació de les
universitats.
Publicat en directe.cat dimarts 13 de març
del 2012
L’Associació Escola en Català denuncia el
silenci de la Conselleria d’Educació davant el perill real de perdre el model
d’immersió lingüística. Volen que es blindi el català per
llei.
L’associació està recollint signatures per promoure una llei per tal
que el català sigui l’única llengua vehicular del sistema educatiu i han
elaborat un document on exposen els perills en que es troba el català com a
llengua vehicular a l’escola. A partir d’una sèrie de preguntes exposen amb
claredat els perills que pateix el català a l’escola i combaten un triomfalisme
del govern davant la sentencia del TSJC. L’associació ha elaborat una guia
ràpida per entendre la situació del català a
l’escola.
El que no diu la Consellera Rigau i explica la guia
1.
És cert que la interlocutòria del 8 de març del TSJC permet continuar amb la
immersió lingüística amb el català com a única llengua
vehicular?
NOMÉS TEMPORALMENT. En la seva
interlocutòria el TSJC s’ha inhibit i no dictamina sobre aquesta qüestió que
remet al Tribunal Suprem (TS). “elTribunal Supremo
podrá hacerlo al conocer, en su caso,
lospronunciamientos que en esta pieza de ejecución se
formulen”.
El sistema d’immersió lingüística continua
vigent fins que es pronunciï el TS en els propers mesos. A partir d’aquell
moment la immersió dependrà del quèdictamini el TS i de
si el Govern de la Generalitat acata o no una probablesentència
negativa.
2. Quin perill comporta la interlocutòria del
TSJC del 8 de març?
Reconeix el dret dels tres demandants a rebre
ensenyament en castellà (la interlocutòria no especifica la forma ni el com s’ha
de procedir). Ara bé, obre la porta a que d’altres pares ho sol·licitin per via
judicial. Hem d’exigir a laGeneralitat que, arribat el
cas, no acati imposicions judicials, i a les aules d’aquests alumnes
tampoc s’introdueixi el castellà com a llengua vehicular i no es segregui a cap
alumne per raó de llengua.
3. Quines sentències estan vigents que
ordenen acabar amb el model
d'èxit que suposa la immersió
lingüística en català?
El Tribunal Suprem ha dictat ja 5
sentències on ordena que en els propers mesos la llengua espanyola
sigui “reintroducida” com a “lengua vehicular de
laenseñanza en Cataluña junto con el catalán”, amb l’objectiu que
“ambaslenguas cooficiales deberían ser vehiculares en la misma
proporción”. Aquestes sentències són les que ara executava el TSJC (que
s’ha inhibit) i que ara
executarà el propi TS.
4. La immersió
lingüística en català està blindada per la LEC
(Llei
d’Educació de Catalunya)?
NO.
L’actual Llei d’Educació de Catalunya no blinda el català com a única
llengua vehicular a l’ensenyament. La LEC només estableix de forma ambigua que
“El català és la llengua normalment
emprada com a llengua vehicular ...”,cosa que no exclou a
l’espanyol la condició també de llengua vehicular tal i com ordena el TS
i va sentenciar el Tribunal Constitucional contra
l’Estatut.
5. És cert com diu la consellera Irene Rigau
que ens trobem davant d'una victòria del Parlament de
Catalunya?
NO. La consellera Rigau entén que el
model queda blindat per la LEC, però això no és així. La LEC no atorga al català
la condició d'única llengua vehicular i obre la porta al castellà. A més,
la LEC està recorreguda al TribunalConstitucional
pel PP i el més probable és que passi pel sedàs de la nova doctrina
constitucional fruït de la sentència contra l'Estatut.
6. De qui
ha estat l'èxit que el TSJC s'hagi inhibit de resoldre sobre
el
model d'immersió lingüística?
TEU I
DE TOTES I TOTS. Per participar a la concentració davant la seu del
TSJC el passat 12 de febrer amb 5000 persones més, i per haver enviat 58.500
persones un correu electrònic adreçat a tots i cadascun dels magistrats del TSJC
sol·licitant-los que no sentenciessin contra la immersió en
català.
7. Per què s'ha arribat on estem?
Perquè la
consellera Rigau no va formular recurs d'empara al Tribunal
Constitucional quan es van publicar les 5 sentències del Suprem. De fet,
enroda de premsa, no va saber
justificar perquè no ho va fer. Això suposa que la Generalitat va
acceptar, de facto, el contingut de les sentències del
Suprem.
8. I ara què hem de fer?
La pressió popular
al TSJC i a cadascun dels seus magistrats ha impedit als jutges acabar (per ara)
amb la immersió lingüística. Ara caldrà exercir
lamateixa pressió cap al Tribunal Suprem i continuar
recollint desenes demilers de signatures per
aprovar la Llei al Parlament que blindi el català com a única llengua
oficial.
9. Què podem fer els catalans per defensar l'escola en
català?
La decisió sobre la llengua vehicular a l'escola l'ha de
prendre el poble de Catalunya i els seus representants al Parlament i no els
jutges espanyols. Hemde continuar donant
suport a la comunitat educativa catalana i impulsant mobilitzacions en suport
del model d'immersió lingüística. També hem d’impulsar una Llei al Parlament que
blindi l’escola en català.
10. El compromís d'Escola en Català:
blindar el català per llei
Només una Llei que explícitament
reconegui el català com a única llengua vehicular de l’ensenyament empenyerà al
Govern de la Generalitat a no acatar les sentències judicials, perquè es podrà
emparar en la Llei del Parlament de Catalunya. Per tot això, continuarem
recollint milers signatures per blindarper llei el català com a
única llengua vehicular i evitar així les pretensions del Regne
d'Espanya d'acabar amb la immersió lingüística i el model d'escola catalana que
tots volem.
Publicat en VilaWeb dijous 15 de març del
2012
Obre una nova etapa amb nou format 'en un moment clau
del present i del futur de
l’educació'
Òmnium Cultural presentarà
a les set del vespre, a la seu nacional de Barcelona, la nova etapa de la
revista Escola
Catalana, amb la qual es vol renovar el format, les seccions i la mirada de
la revista d’educació amb més de 46 anys d’història. 'En un moment clau sobre el
present i el futur de l’educació a casa nostra, Escola Catalana vol ser el punt
de referència editorial per a la comunitat educativa i per a tot el públic en
general', afirma Òmnium.
En el primer número del 2012, els lectors hi trobaran un
monogràfic dedicat a 'aprendre a pensar', l’experiència d’una família catalana a
la Xina, un debat sobre 'l’autoritat' i els records d'escola de l'actor Toni
Albà.
La presentació inclourà un debat sobre les fites i les dificultats
de l’educació a les escoles catalanes. Hi prendran part la presidenta de
l'entitat, Muriel Casals, el director del Consell Editorial de la revista, Joan
Badia i la directora general d'Educació Infantil i Primària, Alba Espot. L'acte,
que començarà a les set del vespre, es podrà seguir en directe des de la web de
l'entitat.
Publicat en el llibre 500 raons per parlar
català, de David Pagès i Cassú (CCG edicions, Girona, 2011, pàg.
41).
102. Parlar en català amb
algú que no en sap, fins i tot si acaba d’arribar, no és un gest de descortesia:
-És un gest de civisme, perquè contribuïm a la vitalitat
d’una cultura amb més de deu segles d’història i afavorim la construcció d’una
societat cohesionada i que vol tenir veu pròpia al
món.
Centre de Normalització Lingüística de
Girona
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges
informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos,
conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes,
etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb
sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política
lingüística, normativa, etc.
Us preguem encaridament que feu arribar
aquest missatge als vostres coneguts a fi que l’existència del butlletí
InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones
interessades en la llengua catalana.
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis
vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat
aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu
moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés,
la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de
correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un
missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací