En català hi ha tota una sèrie de verbs que són incorrectes quan es fan servir seguits de la preposició amb. És el cas dels verbs acabar amb, fer-se amb, poder amb, atrevir-se amb, quedar-se amb, complir amb i consultar amb. En alguns casos, desfer la incorrecció és tan fàcil com treure la preposició, però en d'altres és necessari reconstruir l'oració per tal de trobar una estructura catalana que expressi la mateixa idea. Vegem-ne alguns exemples. L'expressió acabar amb, molt estesa, és incorrecte quan té el significat de donar fi a una cosa. És un calc de la construcció castellana acabar con i de la francesa en finir avec. En la nostra llengua, els diccionaris proposen diverses solucions –fer acabar, posar fi a, eliminar, fer cessar, extingir, anorrear, exterminar, desfer, destruir, exterminar, aniquilar, etc.–, en funció del significat de la frase. Per exemple, una oració com “el govern creu que és necessari acabar amb l'espoli fiscal” la podem canviar per “el govern creu que és necessari posar fi a l'espoli fiscal” (o “eliminar l'espoli fiscal”). Un altre cas podria ser “les manifestacions van acabar amb la dictadura”, que podríem corregir així: “les manifestacions van fer cessar la dictadura (o “van extingir”, “van fer acabar”, “van destruir”). Ara bé, l'expressió acabar amb també la podem trobar en construccions com “la pel·lícula acaba amb una escena trepidant”, que sí que són correctes, perquè en aquests casos l'expressió no té el sentit de posar fi a una cosa, sinó d'explicar com és l'acabament d'una cosa. Altres exemples d'aquest últim cas serien “la classe va acabar amb aplaudiments” i “el sopar va acabar amb unes postres delicioses”. Una altra de les expressions que s'utilitzen incorrectament és fer-se amb, quan té el sentit d'aconseguir una cosa o de prendre'n possessió. La construcció és considerada un castellanisme (hacerse con) i la podem substituir per apoderar-se, aconseguir, controlar, adquirir, guanyar, entre altres verbs. La construcció s'utilitza sovint en el llenguatge esportiu: “el Barça s'ha fet amb el títol de lliga”, que podríem corregir per “el Barça ha aconseguit el títol de lliga” o, simplement, “el Barça ha guanyat el títol de lliga”. Però també la trobem en frases com ara “l'inversor s'ha fet amb el 60% de l'empresa”, que podríem substituir per “l'inversor ha adquirit (o “ha comprat”) el 60% de l'empresa”. Cal parar atenció, però, en una accepció en què fer-se amb és del tot correcte, quan significa “tractar-se amb (algú)”; per exemple, “no es fa amb els seus cosins”. Tampoc ens podem confondre amb les construccions en què el verb no regeix la preposició i aquesta actua com a tal: “la reforma s'ha fet amb diàleg social” o “l'increment de preus s'ha fet amb el vistiplau dels comerciants”.

Finalment, una altra de les construccions, calcada del castellà, que s'usa sovint en la llengua oral és poder amb, amb el significat de superar, vèncer o dominar. Per evitar aquest calc, s'ha de buscar una construcció genuïna que s'adigui amb el significat. Un exemple seria: “ha pogut amb l'adversari”, que podríem substituir per “ha vençut l'adversari”.

No només pels (teòrics) raonaments jurídics que aporta, sinó per com els aporta. O, més concretament, per l'idioma en què els aporta.

Com no hauria d'ésser absolutament imprescindible la normalització lingüística d'un país quan el màxim tribunal del mateix és incapaç de redactar en la seva llengua pròpia els escrits judicials? Si dels vint-i-dos alts magistrats únicament una no pas casualment la discrepant, la que considera que la immersió escolar segueix essent tan necessària com sempre és capaç de fer la redacció en català? Ni tan sols en un procediment tan emblemàtic com aquest són capaços d'emprar el nostre idioma?

A banda de mostrar-nos severament intransigents en la defensa del model d'immersió, potser hauríem d'arrencar, de manera simultània, una altra campanya: "Volem jutges i magistrats catalans!". Si més no, magistrats que, provinguin d'on provinguin, sàpiguen on vénen, que tinguin un mínim de sensibilitat plurinacional i plurilingüe, que tinguin present les paraules del vers de Miguel de Unamuno: "La sangre de mi espíritu es mi lengua / y mi patria es allí donde resuene/ soberano su verbo" que el sempre pedagògic Antoni Rovira i Virgili adaptà com a divisa: "La sang del nostre esperit ha d'ésser la llengua catalana".

Si els digníssims magistrats del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya no són capaços de comprendre-ho, si no són capaços d'entendre que la llengua és el nostre tret d'identitat més irrenunciable, com podem esperar que sàpiguen calibrar amb mesura i equitat un assumpte tan crucial com aquest? Si no són ni tan sols capaços de redactar en català la seva interlocutòria, com podem esperar que siguin conscients que la fi del sistema d'immersió lingüística a les escoles a banda de posar en perill la cohesió social que tostemps ens ha caracteritzat suposaria sentenciar a mort la nostra llengua i, per tant, el nostre esperit?

O potser es podria demanar, en veu alta, algun o alguna compatriota nostre escarmentatés exactament això el que es proposen?