Quan al cel hi ha brometes, a la terra hi ha pastetes.

Quan bull l'olla, és hora de tirar-hi el tall.

Quan canta el pigot, la pluja és ben a prop.

Quan cou es cura, quan pica madura.

Quan Déu vol, sense bromes plou.

Quan diuen per aquí o per la porta, quin remei toca!

Quan el febrer abrileja, l'abril marceja.

Quan el pare no hi és, salto i ballo pels carrers.

Quan ell hi va, l'altre ja en torna.

Quan els gossos lladren, alguna cosa senten.

Quan els meus dolors seran vells, els teus seran nous.

Quan era mort, el combregaven.

Quan estiguis escarmentat, aprendràs bé la lliçó.

Quan ets vell la roba t'ha d'adornar a tu, quan ets jove tu adornes la roba.

Quan les bromes fan bassetes, a la terra hi ha pastetes.

Quan fou mort li arribaren els remeis.

Quan has perdut els bous, cerca les esquelles.

Quan ho penso, ell ja ho té fet.

Quan la filla és casada, surten els gendres.

Quan la pedra surt de la mà, no sap on va.

Quan les olives donen a deu, les fulles serven el peu.

Quan passa el vent per la flauta, s'ha d'aprofitar.

Quan perds el teu, perds el seny.

Quan s'està escarmentat, s'aprèn bé la lliçó.

Quan surt el sol, surt per a tothom.

Quan un no ho vol, dos no es barallen.

Quantes figues que es fan malbé, i tants moixons que passen gana!

Quaresma ventosa, collita granosa; si massa en fa, ni palla, ni gra.

Quart creixent, pluja o vent.

Quart creixent, part diferent.

Quart minvant, part igual.

Què fan els infants? El que veuen fer als grans.

Què fer? Vendre la casa i anar a lloguer.

Que sant Antoni ens la porti a la pallera.

Que santa Llúcia ens conservi la vista.

Qui a casa meva no ve, a casa seva no em vol.

Qui a casa té sogra, no té hora bona.

Qui al cel escup, a la cara li cau.

Qui als vint no té seny i als trenta no té cabal, als quaranta va a l'hospital, (...als quaranta va a jornal).

Qui amb mainada s'acotxa, pixat es lleva.

Qui barata, el cap es grata.

Qui calla, atorga.

Qui canta a taula i xiula al llit, no té el seny gaire complit.

Qui canta, el seu mal espanta.

Qui cara veu, cara honra.

Qui compta, s'erra.

Qui de casa marxa, a casa torna.

Qui de jove no treballa, de vell dorm a la palla  (o de vell badalla de gana).

Qui de la botiga va i ve, no fa casa ni en pot fer.

Qui deu, està clavat en creu.

Qui dia passa, any empeny.

Qui diu el que vol, escolta el que li dol.

Qui diu les veritats, perd les amistats.

Qui diu mal de la família, diu mal de si mateix.

Qui diu mal de l'ase, comprar el vol.

Qui dóna abans de morir, s'exposa a haver de patir.

Qui dorm amb marrà, si no és avui, és demà.

Qui emprima al maig i mantorna al setembre, no li cal l'era per a estendre.

Qui en toca, en trenca.

Qui endavant no mira, endarrere cau.

Qui és amic del jutge, cantant se'n va a les corts.

Qui es fia de tothom, es fa pobre i no sap com.

Qui escolta pels forats, sap les seves maldats.

Qui et vol mal, t'amoixarà; qui et vol bé, et farà plorar.

Qui fa el que pot, no està obligat a més.

Qui fa un cove, fa un cistell.

Qui fa verema i no té cup, té la meitat del vi perdut.

Qui gemega ja ha rebut.

Qui juga per necessitat, perd per obligació.

Qui la fa, la paga.

Qui mal fa, mal trobarà.

Qui mal la fa, mal la pensa.

Qui mal no fa, mal no pensa.

Qui matina, fa farina.

Qui menja hores, caga quarts.

Qui menja rovelló, menja carn de moltó.

Qui més hi fa, més hi perd.

Qui més té, més vol.

Qui molt abraça, poc estreny.

Qui no arregla la gotera, arreglarà la casa entera.

Qui no bat al juliol, no bat quan vol.

Qui no en fa, en conta.

Qui no escolta la raó, escolta el bastó.

Qui no ho vulgui creure que no ho vagi a veure.

Qui no la fa de pollí, la fa de rossí.

Qui no menja sopes, no les entén totes.

Qui no mira endavant de darrere cau.

Qui no plega un fesol, no en menja quan vol.

Qui no plora, no mama.

Qui no posa la panxa en perill, no mor tip.

Qui no pot segar, espigola.

Qui no s'arrisca, no pisca.

Qui no té cabal s'exposa a anar a l'hospital.

Qui no té memòria ha de tenir cames.

Qui no té pa, moltes se'n pensa.

Qui no té res que fer, el gat pentina.

Qui no té seny, no te fred  (o no té fre).

Qui no té un all, té una ceba.

Qui no vol pols, que no vagi a l'era.

Qui només té un gat, amb ell es combat.

Qui oli remena, els dits se n'unta.

Qui paga el que deu, descansa i seu.

Qui per Nadal res no estrena, poc val.

Qui pledeja, malalteja.

Qui pogués plorar amb els teus ulls!

Qui primer pega, pega dos cops.

Qui res no demana, res no vol.

Qui res no té, res no perd.

Qui sembra, recull.

Qui sembra vents, recull tempestats.

Qui s'espera, es desespera.

Qui té amors, té dolors.

Qui té criada té la casa foradada.

Qui té cua de palla, s'encén.

Qui te diners per cobrar, molts passos ha de donar.

Qui té el cul llogat, no seu quan vol.

Qui té fam, somia truites.

Qui té gana, somia pa.

Qui té hort, té un bon rebost.

Qui té jornalers i no els veu, es fa pobre i no s'ho creu.

Qui té mal veí, té mal matí.

Qui té mare, boca bada.

Qui té ofici, té benefici.

Qui té padrins, el bategen.

Qui té salut i llibertat és feliç i no ho sap.

Qui té mans, té consol.

Qui té un mal veí, té un mal matí.

Qui té tions, fa estelles.

Qui t'estima, et farà plorar.

Qui tingui més, que sopi dues vegades.

Qui tira pedretes, tira amoretes.

Qui tot ho vol, tot ho perd.                            

Qui vol viure, de tot s'ha de riure.

Qui vulgui peix, que es mulli el cul.

Qui vulgui saber que se'n vagi a Salamanca.

Anava per mecànic de cotxe i té la racionalitat obsessiva que a partir d'un petit soroll busca l'avaria. Els seus judicis són incisius i asèptics com un bisturí. Si no li agrada, se'n va a mitja funció. Pot ser sincer amb implacable duresa. Sincer fins a ser capullo.

Perfeccionista neuròtic, l'autoexigència el fa poc comprensiu amb els errors dels altres, que no pot evitar veure com deixadesa. Ell, igual que Shylock, sembla un ésser ferit i humiliat que quan acumula frustració esclata amb ràbia.

Els seus ulls clars, gairebé glacials, són la millor base per a un ventall de sentiments que, quan apunten, emocionen per contrast. En els silencis hi posa el punt de mala llet de qui té la convicció que la vida el puteja.

Sense maquillatge, té la pal·lidesa ullerosa d'haver passat una mala nit. Fa ioga per aïllar-se d'un entorn pertorbador i suportar estoicament que la clau de l'èxit sigui més la sort que el mèrit.

Professionalment, és un magnífic actor. I l'irrita que els de la faràndula es passin la vida picant-se l'ullet i rient-se les gracietes en lloc de preocupar-se d'omplir la platea.

A El mercader de Venècia és l'únic gran encert d'un càsting i una versió estrepitosament fallits. L'únic personatge que enmig del naufragi general es manté plenament humà, cosa que fa encara més patent el repugnant antisemitisme de l'obra de Shakespeare.

Fa un any o dos, vaig llegir un dels contes més bonics escrits en valencià-català per Raquel Ricard “El Quadern d'Àngela”; a l'Àngela Xi'an els pares li han regalat un quadern pel seu dotzé aniversari; l'Àngela és adoptada i el seu país d'origen és La Xina; els seus pares li l'han regalat perquè és una apassionada de les paraules, amant dels diccionaris i addicta a les històries. Per això, l'Àngela ompli les seues pàgines d'observacions sucoses, d'investigacions lèxiques ocurrents i d'històries meravelloses nascudes d'una imaginació desbordant i de la necessitat d'anar aclarint dubtes i interrogants que li sorgeixen a la vida perquè és de les que pensen que tots els infants vénen de La Xina, posem per cas, o que tots els infants són adoptats; aquest conte de Raquel Ricard és un exercici narratiu fantàstic sobre la importància de les arrels, de la tendresa, de l'amor, de la lectura i de l'escriptura en qualsevol procés identitari que ens duga a créixer més; recorde que quan li'l vaig llegir a la meua filla Aitana —que viu a Barcelona— ploràrem junts perquè al seu interior hi ha històries màgiques inoblidables, de les que ens sacsegen, emocionen i no pots evitar unes llàgrimes furtives esgolar-se galtes avall.

Des que vaig llegir “El Quadern d'Àngela” quan observe a una xiqueta de fesomia xinesa, pare les orelles a vore com parla i recorde el conte, la passió de l'Àngela Xi'an pels mots, per les llengües, per l'aprenentatge i pel saber que naix de la curiositat, de la sorpresa, dels interrogants i del conreu de la imaginació per col·leccionar les històries més belles del món que ens commouen i ens obrim el cor a altres cors… Potser si no hagués llegit aquest conte d'”El Quadern d'Àngela”, l'altre dia hagués sigut un dia com qualsevol altre, sense cap significat, no m'hauria fixat amb una xiqueta (al barceloní es diu “nena” i al mallorquí “al·lota”) de fesomia xinesa que hi havia amb sa mare, que duia ulleres fosques, a una parada de bus a l'avinguda Blasco Ibáñez de València, on desemboca l'Avinguda de Catalunya; mentre esperàvem el bus número 90, ella, d'uns sis anys, vestida d'uniforme, estava molt impacient i pensava que tots els autobusos que venien eren el “noventa”; ella i sa mare només parlaven en castellà, però a la seua mare se li notava un accent valencià portentós i inconfusible; li preguntí a sa mare si estaven molt de temps esperant i em digué —amb un català de València excel·lent— que elles també havien acabat d'arribar ara mateix, la nena potser era la primera vegada que oïa parlar en valencià i li preguntà a sa mare, —molt estranyada—, en quina llengua tan “rara”parlava jo (vaig estar a punt de dir-li que parlava en “xinés”, però, em mosseguí la llengua perquè em semblà què, segons com, podia interpretar-se com una broma cruel), sa mare li va dir que era el “valencià” i ella li va respondre —amb un deix de caprici— que no volia escoltar parlar més que en espanyol i en cap altra parla… Li va aflorar una inseguretat emocional i una rigidesa que es traduïa en voler negar la diversitat de les distintes parles i llengües del món, com si l'uniformitat fos la norma per assossegar-se, com si només volguera que hi hagués una sola fesomia que li apaivagara tots els seus dubtes infantils que naixen de mirar-se a l'espill i d'observar algunes ‘diferències' inexplicades que potser li han amagat; sa mare, —condescendent— l'amanyagà per calmar-la, com dient-li que no es preocupara que es faria només el que ella volguera, que, en un cercle perfectament tancat, potser era el que els seus pares l'havien induïda a desitjar prèviament ocultant-li altres llengües i fent-li-les odioses a les seues oïdes, inexpertes en diversitats, en variacions, matisos, tons i riqueses...

Jo fiu com si no l'haguera escoltada però em vaig entristir fins al punt que se'm varen humitejar els ulls perquè, —pel contrast brutal—, recordí la curiositat filològica del personatge principal del conte d'El Quadern d'Àngela; també recordí la realitat de la filla d'uns amics ecologistes d'Algemesí, quan dugueren a la seua filla de La Xina, ells no dubtaren un instant que li parlarien sempre en el català de la Ribera perquè l'aprenguera excel·lentment (com així ho ha fet, com si haguera nascut al nostre país i fos valenciana o catalana des del primer dia); quan la vaig conèixer, la seua mare, —valenciana d'origen aragonés— em digué que volia que la seua filla aprenguera a més del valencià, també el castellà i d'altres llengües estrangeres (francés, anglés), que li ofereixen classes de xinés des de xicoteta perquè quan siga major puga visitar el país d'on va venir, si vol tenir aquesta oportunitat de conèixer les arrels dels seus ancestres biològics; el seus pares reals, el que volen és que la seua estimadíssima filla aprenga totes les llengües i sabers que vulga perquè ells l'ajudaran, li parlaran amb afecte i tendresa, li donaran abraçades i li obriran el cor a altres horitzons perquè a més d'adaptar-se al seu propi context valencià perfectament, cresca molt alt i les seues referències siguen amples, flexibles i obertes per aclarir-li tots els dubtes i preguntes que li vinguen i donar-li totes les seguretats que li calga perquè siga sabuda, lliure, desvetllada i feliç; i que es mire a l'espill, a la seua cara i a la dels seus pares, sense avergonyir-se de res perquè li han explicat que la diversitat forma part de la vida i que la mateixa vida, —biològica i social—, no és res sinó diversitat, tonalitats i matisos plens de riquesa, com observem quan mirem de salvar el riu Xúquer o el Delta de l'Ebre i contemplen la varietat de revoltes, de terres, d'aigües, de llengües, de cultures i d'ecosistemes que hi ha a la Terra; mentre esperem el bus de la vida per viatjar més lluny, l'horitzó s'amplia (o s'estreta); nosaltres decidim què fem amb la nostra vida i la de les nostres filles i fills, si volem que sàpien més o menys, és a dir, si volem que siguen intel·ligents o que ignoren les llengües i cultures que hi ha al seu entorn... Això de propiciar que ignoren la pròpia llengua del país on viuen, tot i que al País Valencià, sovint es fa, em sembla un crim, és com castrar espiritualment i culturalment un infant, com matar un rossinyol.