InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 77 (divendres 02/03/2012) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
1) Eugeni S. Reig - calveres rotllades amb bufanda
 
2) Albert Jané - Sobre I'ús dels pronoms forts
 
3) Antoni Llull Martí - Noms de coses procedents de noms de persona
 
4) Pau Vidal - garró
 
5) Pere Ortís - La parla de l'Urgell (Adagis. Lletra O)
 
6) Articles d'Albert Pla Nualart
 
7) Lluís Barberà i Guillem - El present prepara el futur: La importància dels mestres en el futur de la llengua
 
8) Josep Ruaix i Vinyet - Paraules sobre paraules
 
9) David Paloma - El volum que té més mapes
 
10) Ramon Sangles i Moles - Anar de cara al gra
 
 
1)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

 

(Llibre inèdit)

calveres rotllades amb bufanda

Olla de cigrons amb espinacs.

 

A mi no m'agrada ni la carn ni el peix, a mi m'agraden les calaveres rotllades amb bufanda.

 

Aquesta olla és típica d'Alcoi. A continuació done la recepta per si un cas algú té ganes de fer-la i de tastar-la.

 

Ingredients
Cigrons
Espinacs
Ceba
Queradilla
Oli d'oliva
Sal
Pebre vermell
Ou dur
 
Manera de fer-ho

Posem al foc un perol amb aigua freda i hi aboquem els cigrons que tindrem a remulla des de la nit anterior. Els deixem bollir uns tres quarts d'hora. Tallem la ceba molt menudeta i la sofregim en una paella amb oli d'oliva. Afegim el pebre vermell, el remenem i, abans que no es creme, aboquem el contingut de la paella al perol a on bullen els cigrons. A continuació afegim al perol els espinacs que ja tindrem nets, la queradilla prèviament pelada i feta a trossets no gaire xicotets i la quantitat de sal que considerem adequada. Ho deixem bollir uns tres quarts d'hora més. Finalment ho rectifiquem de sal i ho escudellem en els plats a on afegirem per damunt l'ou dur tallat menudet.

 

En valencià també es diu: calaveres arrebossades amb banderes, olla de cigrons
La llengua estàndard sol emprar: olla de cigrons
En castellà es diu: olla (o potaje) de garbanzos
 
 
2)
Article publicat en el núm. 41 de la revista Llengua Nacional (IV trimestre del 2002)
 
 
Albert Jané

 

3)

Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 232)

 

Noms de coses procedents de noms de persona

 

Antoni Llull Martí

 

En les distintes llengües que conec, és normal que la majoria de noms de persona, tant si es tracta de noms de bateig com de llinatges, sobrenoms o malnoms, procedeixin d'una paraula del lèxic general de la llengua (nom d'una qualitat, d'una professió, d'un animal, d'una planta, d'un objecte, etc., com Bonet, Fuster, Bou, Castanyer, Roca, etc.). El que no és tan corrent és que d'un nom de persona, real o de ficció, en surti un mot que passi a esser d'ús general, però així mateix se'n donen casos. Vegem-ne uns quants, procedents de noms de personatges de l'antiguitat, uns mitològics i altres d'històrics.

 

Un amfitrió és diu a aquell que ofereix un convit notablement generós. Prové del nom d'un rei mitològic, Amfitrió, convertit per Molière en personatge d'una de les seves obres teatrals, en la qual aqueix rei convida els seus oficials a un gran banquet. Un altre mot molt conegut és atlas, designant una col·lecció de mapes. Atlas era un semidéu de qui es deia que sostenia el món sobre la seva esquena. D'Eros, déu grec de l'amor, sortí l'adjectiu eròtic, i del seu equivalent romà, Cupido, se n'ha fet cupido ‘infant o adolescent molt bell'. Cupiditat sembla que hauria de venir d'aquest nom, però no hi té res a veure, fora de la forma semblant. Prové del llatí cúpidus, que a més del mot citat ha produït cobdícia. Un mausoleu és un monument funerari molt notable, nom agafat del que féu erigir Mausol, sàtrapa de la Cària, en memòria de la seva esposa morta, considerat una de les set meravelles del món antic.

 

Vegem-ne ara uns altres procedents dels noms de tres personatges moderns poc exemplars. El masoquisme és una perversió descrita pel novel·lista Leopold von Sacher-Masoch, i el sadisme, deu el seu nom al corrupte Marquès de Sade. I el nom d'una cosa més simpàtica, el sandvitx, és degut a un altre notable viciós, John Montagu, marquès de Sandwich, jugador a la quinta essència, que per no deixar una partida per anar a dinar o a sopar, es feia preparar un bistec o un tros de carn rostida entre dues llesques de pa, i se'l menjava a la mateixa taula de joc, on diuen que de vegades s'estava més de vint-i-quatre hores seguides. En honor d'aquest personatge, tan poc exemplar anc que fos lord de l'almirallat britànic, el Capità Cook, el famós explorador, donà el nom d'Illes Sandwitch a les que actualment es diuen Hawaii.

 

 

4)

 
Publicat en el llibre EN PERILL D'EXTINCIÓ (100 paraules catalanes per salvar) de Pau Vidal (Editorial Empúries, Barcelona, 2005, pàg. 84)
 
 
Garró
 
Pau Vidal
 

El nostre garró és el turmell, mentre que el del porc és el genoll, i naturalment ens el cruspim. Quan algú duu les mitges al garró és que l'elàstic s'ha donat i tota la roba s'amuntega a la part inferior de la cama. Que no per casualitat es diu, també, ‘dur les calces al garró': res de pervertides nenes manga, les calces han estat durant molt de temps els pantalons, també anomenats calçons. El trajecte (i mai més ben dit) d'aquesta peça és d'allò més curiós: prové de calceus, que pel llatí clàssic equivalia a ‘sabata, peça de vestir que cobria peu i cama, i més tard fins a la cintura'; quan el calceus es va començar a fragmentar, va deixar el nom a la part de dalt (calces, calçons, calcetes, calçotets), en va adoptar un de nou per la part del mig (mitges) i es va quedar amb les sabates a baix de tot. Això sí, la nostàlgia li va fer mantenir als peus el col·lectiu calçat i el verb calçar (i d'aquí la coneguda expressió “Ja cal que et calcis!”, preveient un perill del qual podria ser que n'haguessis de fugir corrent).

 

«Es van fer mar endins amb jerseis virolats, / pantalons de vellut i gambuix de cotó, / salacot tropical i escarpins enllustrats, / una pipa de boix i mitjons al garró» (Salvador Oliva, El somriure del tigre, 1986).

 

 

5)
La parla de l'Urgell
Pere Ortís

Adagis

     En aquest apartat presentem uns quants adagis d'entre els que considerem més específics de la Plana de l'Urgell. Val a remarcar que hem consultat poc els llibres i que més que res els hem haguts de persones grans, d'abans i d'ara, i també d'alguna persona no tan gran. N'hauríem pogut escriure molts, però el fet de constatar que ja eren dits en altres bandes de Catalunya, o que ho eren en els nostres mitjans de comunicació, ha fet que en suprimíssim molts, car aquests ja no eren específics de l'Urgell.

     Els adagis són d'un gran interès per allò que expressen la saviesa local. Saviesa que, en una gran proporció, és obtinguda directament de la mare naturalesa pel pagès, el qual ho fa d'una manera espontània, sense posar-hi esforç ni prendre posicions ideològiques, i ho diu a la seva manera, emprant les paraules de la seva rutina. Per tant, l'adagi és l'expressió del pensament, de la idiosincràsia i del tarannà de la gent d'un lloc determinat; factors que fan veure la gran conveniència de recopilar-los i  d'estudiar-los bé. I, per aquesta mateixa raó que són producte de l'experiència del pagès i de l'home no sofisticat, adagis, dites, proverbis o refranys parlen per si mateixos i no necessiten cap interpretació. Fan de pont entre el cor de la naturalesa i la ment del senzill. I encara que el seu sentit fos una mica críptic, bé val la pena de deixar que el lector hi faci el seu esforç i en surti amb la interpretació que més s'adigui a la seva experiència i al seu tarannà. Això, al capdavall, pot redundar en més riquesa ideològica i més diversitat d'opinions. Consultar els més grans sobre el significat d'un adagi és una manera molt profitosa de compartir, de conservar el mateix adagi i de treure'n més suc que no en trauríem nosaltres sols. En això que diem que cal que el lector hi faci el seu esforç, podríem aplicar-hi allò dels  clàssics de intelligenti pauca.

 

O

Obra començada, mig acabada.

On hi ha amor, hi ha dolor.

On hi ha la persona hi ha el perill.

On mengen dos, mengen tres.

On no hi ha sang, botifarres no s'hi fan.

On no hi ha un nap, hi ha una col.

Ovella que bela, perd el remuc.

 
 
6)
 
 
Articles d'Albert Pla Nualart
 
(Setmana del 13 al 19 de febrer del 2012)

 
----------------

Publicat en el diari ARA dilluns 13 de febrer del 2012

http://www.ara.cat/ara_premium/claus_dia/quals_0_645535520.html

UN TAST DE CATALÀ

Entre ells i entre els quals

Albert Pla Nualart

És una veritat universalment reconeguda que en aquest país vivim malaltissament pendents de la salut del català. Ara Twitter ha convertit en emissors de consells a tothom qui s'hi vulgui posar, i l'espectacle, ple de bona fe, evidencia quantes receptes escolars s'han malentès per una més que precària cultura lingüística.

Llegeixo en un tuit: "Per a coses, mirem de no usar el pronom fort de 3a persona. NO: "Persones desaparegudes, entre elles..." SÍ: "entre les quals".

El tuitaire, en el seu zel per perseguir el pronom fort, no adverteix que converteix persones en coses, tot i que la correcció, per raons ben diferents, seria defensable.

D'entrada diguem que el consell és matisable. En l'ús reflexiu, per exemple, no és cert que sigui millor dir que dos carrers són paral·lels entre si que entre ells . Sí que és cert, però, que per a coses, sempre que en lloc de preposició + ell puguem fer servir els pronoms hi i en , només aquest ús és recomanable.

"M'he oblidat d'ell" o "Me n'he oblidat" són frases igualment correctes si ell és algú. Si fos un llibre, només la segona seria acceptable.

Però el que pot salvar la correcció del tuitaire és la puntuació. Darrere coma és més lògic el relatiu entre els quals que un entre ells que marcaria l'inici d'una oració independent. Per això, si volem mantenir la coma, potser és millor escriure "Hi havia X detinguts, entre els quals el meu germà"; i si volem mantenir ells , "Hi va havia X detinguts. Entre ells, el meu germà".

----------------

 
Publicat en el diari ARA dimarts dimarts 14 de febrer del 2012

UN TAST DE CATALÀ

Decebre i decepcionar (1)

Albert Pla Nualart

Dijous, a La tribu de Catalunya Ràdio, Tatiana Sisquella em va manifestar el neguit que crea entre radiofonistes l'admissió de mots que havien après a no dir. "L'altre dia -va deixar anar una mica mosca- els lingüistes ens van fer saber que podíem dir decepcionar, quan sempre havíem dit decebre. L'únic que voldria és entendre el criteri que hi ha darrere el canvi". Intento explicar-lo.

El doblet decebre / decepcionar exemplifica un curiós mecanisme de formació de paraules pel qual d'un verb ( decebre ) es forma un nom ( decepció ), i del nom un altre verb ( decepcionar ). En són exemples influir, influència, influenciar / dissecar, dissecció, disseccionar / de fendre, defensa, defensar, etc.

Són totes formes possibles en català, però això no les fa correctes. L'acceptació dels dos verbs en estàndard hauria de dependre sobretot de dos criteris: que s'utilitzin en un sentit diferent i/o que s'utilitzin molt.

Sovint, però, passa al davant un criteri que trobo més secundari: fer-ho diferent del castellà. N'és un cas extrem que l'IEC perseveri en la no admissió de disseccionar en el sentit d' analitzar minuciosament, clarament diferent del de dissecar .

No ajuda a prestigiar la Filològica (que segur que no analitza la llengua per dissecar-la) que, entre el munt d'esmenes que fa periòdicament al DIEC2 (l'últim cop l'abril del 2011), no en faci una de tan clara. Però -la faci o no- l'ús, en aquest punt, ignora olímpicament la norma, com passa sempre que és absurda. (Continuarà.)

---------------------------
 
Publicat en el diari ARA dimecres 15 de febrer del 2012

UN TAST DE CATALÀ

Decebre i decepcionar (2)

Albert Pla Nualart

D issecar i disseccionar són un exemple extrem de doblet que, per arrelament en l'ús i una clara diferència de sentit, cal fer conviure en l'estàndard. Però el DIEC2 no admet disseccionar i, en canvi, recull influenciar , tot i que in fluir el podria fer prescindible.

En castellà, sempre que diuen influenciar podrien dir influir . El contrari no és cert perquè influenciar només pot ser transitiu. No poden influenciar en/sobre una cosa ni poden dir que algú influencia mucho, però és igual de bo él la influye mucho que él la influencia mucho .

L'IEC, en canvi, condemna tant l'ús no transitiu d' influenciar -que, en efecte, sona estrany i pocs veuen bé- com el transitiu d' influir -que tothom fa anar amb naturalitat-. Veu correcte l'ha influenciat molt i incorrecte l'ha influït molt .

És un més dels excessos noucentistes de l'actual normativa. Volent fer la llengua més perfecta, la fa més artificiosa i, per tant, gratuïtament difícil. No admetent que castellà i català van, en aquest punt, en paral·lel, inventa una diferència que ningú percep.

Per sort, en casos així, la norma s'ignora. La majoria dels mitjans i molts dels nostres millors escriptors fan servir l' influir transitiu.

En l'ús real, influenciar seria prescindible i, tanmateix, s'admet, igual que s'admet l'adjectiu influïble al costat d' influenciable . Per què? Perquè si una paraula és genuïna i es fa servir, el fet que no sigui estrictament necessària no és prou motiu per tancar-li la porta. (Continuarà.)

----------------

Publicat en el diari ARA dijous 16 de febrer del 2012

UN TAST DE CATALÀ

Decebre i decepcionar (3)

Albert Pla Nualart

Segons el DIEC, influïble vol dir que pot ser influït i influenciable que pot ser influenciat. No hi ha millor prova que, a més de sinònims, tots dos verbs poden ser transitius i, per tant, influenciar és, en teoria, prescindible.

Però la norma també admet la parella defendre / defensar , que en la pràctica són també sinònims, tot i que defendre sigui força menys viu i encara mantingui, molt marginalment, el sentit de prohibir , com el francès défendre .

De fet, Fabra volia que defendre s'utilitzés sobretot en el sentit antic de prohibir. Li semblava suggestiu, literàriament, escriure el fruit defès volent dir el fruit prohibit .

Decebre , antigament, també volia dir enganyar, com l'anglès deceive . Però en lloc d'especialitzar-lo en aquest sentit i reservar el significat modern a decepcionar , Fabra va excloure decepcionar del diccionari, com n'havia exclòs traïcionar per beneir només trair .

Sigui com sigui, el fet és que avui els doblets influir/influenciar , de fendre/defensar i decebre/decepcionar conviuen en l'ús amb un mateix sentit, i d'aquests l'únic que no és normatiu és decepcionar .

A decepcionar no l'avala el fet que estigui ben format. També hi estarien concepcionar o percepcionar (hipotètics doblets de concebre i percebre ), que ningú diu ni admet. Tampoc l'avala que tingui un sentit diferent de decebre : vol dir exactament el mateix. Només l'avala el fet que es faci servir i aparegui en alguns diccionaris. N'hi ha prou? Demà ho veurem.

----------------

Publicat en el diari ARA divendres 17 de febrer del 2012

UN TAST DE CATALÀ

Decebre i decepcionar (i 4)

Albert Pla Nualart

La intuïció dels professionals de la llengua és l'última instància que jutja una paraula; i avui rebutja traïcionar per una àmplia majoria i es divideix davant de cepcionar , per molt que semblin casos paral·lels. Això explica que l'ÉsAdir, el GD62 i l'Alcover-Moll entrin decepcionar i no traïcionar .

Entenc i simpatitzo amb la gent de menys de 40 que, havent après a l'escola que decepcionar és un castellanisme, queden perplexos quan els lingüistes de certs mitjans, com TV3, els diuen que l'accepten.

Diria més: si ells se senten més còmodes amb decebre , fan bé de no dir ni escriure mai decepcionar . I no passarà res si es perd.

Però també han d'entendre que, durant tot el segle XX, escriptors de prestigi -sensibles i patriotes- han utilitzat paraules no normatives que sentien vives dins seu per fer més viu el català.

Quan Josep M. de Sagarra, Joan Sales o M. Aurèlia Capmany escrivien decepcionar ja sabien que no era al Fabra, però també sentien que tenien el deure i la responsabilitat de crear llengua, i es mereixen ser tinguts en compte.

Com a corrector crec que, si qui escriu en sap, no tinc dret a canviar-li decebre per decepcionar ni decepcionar per decebre . I potser el temps em farà canviar de criteri. Però si una cosa tinc clara és que qui coneix bé la llengua ni desqualifica ni és rotund en punts tan discutibles.

Ja voldria jo que qui s'esquinça les vestidures davant decepcionar tingués una mica de la sensibilitat lingüística de Sagarra.

----------------

Publicat en el diari ARA dissabte 18 de febrer del 2012

ESMOLET DE PARAULES

Dopatge

Albert Pla Nualart

Sempre hem volgut fer molt més patint menys. Per això el dopatge és antic com l'home, i el seu lligam amb l'esport es remunta als Jocs d'Olímpia, on els atletes ja obtenien guanys milionaris.

El seu ús, fins a la segona meitat del XX, no suscitava reserves morals. Ben al contrari, en proves de resistència era part de l'espectacle veure caure exhausts ciclistes i corredors a qui s'administraven substàncies en plena cursa i a la vista de tothom.

En la marató olímpica del 1904, l'entrenador va injectar-li dos cops estricnina al vencedor, fet que va ser recollit en l'informe oficial amb aquest comentari: "La gran eficàcia de les drogues en proves de fons ha quedat demostrada mèdicament".

Esport d'elit i dopatge han viscut en harmonia fins que el progrés ètic els ha forçat a divorciar-se si us plau per força adduint tres motius: els perills per a la salut de l'esportista, l'avantatge competitiu que suposa i el mal que fa a la imatge de l'esport.

Però quan tot un país xucla autoestima dels seus esportistes d'elit i es penja medalles sense moure's del sofà, potser també s'està dopant.

Hi ha alguna cosa indigna en aquest orgull patriòtic per un esforç aliè que, si no som hipòcrites, sabem que de saludable no en té res.

I és encara més hipòcrita que, quan descobrim la trampa, en dos dies fem passar d'heroi a delinqüent el que necessitàvem com a ídol.

Potser hem d'admetre que l'esport superprofessional i el dopatge són parts d'un mateix tot, i el "Citius, altius, fortius" només pot ser noble en l'amateurisme.

----------------

Publicat en el diari ARA diumenge 19 de febrer del 2012

RETRATS QUE PARLEN

Jordi Hurtado: L'anacronisme que triomfa

Albert Pla Nualart

Fa 12 anys una amiga em va dir: "Cada dia veig Saber y ganar i el Jordi Hurtado és boníssim". En la primera impressió el vaig trobar sobreactuat i una mica repel·lent. Em va semblar el típic paio que et fa venir ganes de trencar-li la cara.

Però amb el temps se m'ha fet tan entranyable que ara en necessito una dosi diària. Té l'immens mèrit de fer amè un concurs que ho té tot per no ser-ho: continguts massa seriosos, realització tronadeta i concursants tan savis com poc glamurosos.

Què li permet aguantar 15 anys fent el que en tants sentits és un anacronisme? L'esperit de la ràdio dels 60: incombustible entusiasme per la feina, càlid respecte per tothom i una bona fe a prova de bomba. Un esperit que parla com Juanjo Cardenal.

Fa cares de Woody Allen i emet, com ell, un xerroteig que no cansa perquè està amarat d'intel·ligència. Té prou ofici perquè se'n pugui sortir igual de bé retransmetent un partit que doblant una pel·lícula.

La teleporqueria, envaint-ho tot, ens ha forçat a buscar-hi refugi. El mirem per constatar que encara es pot entretenir formant, sense ser morbós ni ridiculitzar ningú.

I és cert que, com un vell parent, fa acudits dolentíssims, que té uns guionistes obsessionats pel pol Sud i una hostessa, la Pilar, que de vegades no se sap què hi pinta. Però el Jordi ha creat uns vincles que ens tenen ben atrapats. Per molts anys i que arribi a centenari!

 
7)
 

El present prepara el futur

 

La importància dels mestres en el futur de la llengua

 

Pot paréixer una cosa fora de lloc, per exemple, que en una llista lingüística ens endinsem en un tema social i pedagògic com és el mestratge, l'ensenyament i l'educació que reben els estudiants i que, al mateix temps, intercanvien amb els mestres i allà on són durant la seua vida com a estudiants i davant de persones amb la ment oberta.

 

Però em permetreu una pregunta: ¿no és el mestre (home o dona) una de les figures que més temps compartirà junt amb nosaltres o els nostres familiars o fills? Personalment no tinc cap fill, però sí nebots i amics amb fills o néts i tot. I puc assegurar-vos que delegar en els mestres, al meu coneixement, és una de les decisions més arriscades i valentes que pot haver en les mans d'una persona amb descendents. Recordem que es poden fer classes en les mateixes cases i que, en este sentit, vivim en un Estat que no dóna facilitats. I també que si nosaltres deixem els nostres fills en mans de mestres, al cap i a la fi, cal pensar que és perquè els considerem competents. Competents, ¿en què?

 

S'imagina que un mestre competent, a més de tindre present que qui és així no cal que competixca amb ningú, és una persona de principis, una persona que estima el seu ofici i que es desenvol en ell com si fluïra el temps, sense adonar-se'n, de la mateixa manera que ho fem en una lectura que ens captiva i agrada molt. Per exemple, en un cas personal, la lliçó de comiat de l'historiador Josep Fontana (1997), de qui tinguí cert coneixement durant el meu pas per l'Escola de Magisteri de València (especialitat Humanes). El senyor Fontana ens anima a “dedicar-te al que t'agrada i de viure d'acord amb els teus principis”.

 

Continuem amb el tema de deixar en mans del mestre. Si nosaltres ensenyem valencià als nostres fills i ho fem amb un model que ens agrada, serem els forjadors d'eixe sistema d'ensenyament i, així, aprendran com ens fa goig. Ara bé, si passem la missió pedagògica als mestres i primem més la pràctica lingüística que la teoria, potser hajam fet pala per dos costats, com a mínim.

 

El primer punt perquè és més important la teoria lingüística que la pràctica. I el segon punt perquè hem de fer-nos responsables del nostre ús de la llibertat. Així tindrem un aprenentatge lliure de la llengua (i de qualsevol camp d'una educació –que no ensenyament- integral). Tot seguit tractarem un poc estes dos qüestions.

 

Si tenim una teoria lingüística ben elaborada i, en acabant, preparada de manera senzilla, com l'explicaven alguns llibrets d'aprenentatge popular del valencià (anys setantes del segle XX), tindrem una comprensió més simple i ràpida del que cal aprendre i, així, gaudirem de l'assimilació de la teoria. Per descomptat, és important tindre facilitat de paraula, vocació com a educadors, una vida centrada en uns principis, mà esquerra mentres ensenyem, etc. Una de les qüestions que més em cridà l'atenció fou la solsida de la famosa taula dels pronoms febles en un llibre d'Abelard Saragossà (“Gramàtica valenciana raonada i popular. Els fonaments” , punt 4.9.1.). Una cosa és la teoria i una altra és la pallofa, allò que és innecessari i s'ensenya.  Així, u dels millors mestres que he tingut, Pere Riutort, ens recordava (als estudiants) que l'escriptura i la lectura ens facilitarien la memòria i que compensava més actuar així que explicar massa gramàtica als alumnes. I quan jo ja portava un mes ensenyant valencià a persones adultes, em digué: “Gramàtica, la justa: com a molt, deu minuts [en eixa hora i mitja]. Si no, s'avorriran.” I no s'avorrien...

 

Si tenim un aprenentatge lliure de la llengua, menys estructurat, estem al costat d'un mestre que treballa per una societat més lliure. ¿Que no és important anar a escola? ¡I tant! ¿Que no és important fruir mentres eduquem i intercanviem humanitat i diàleg, fora dels centres educatius i tot? ¡I tant! Vos puc assegurar que més d'un dia prenc nota de detalls lingüístics i que un dia vaig rebre un correu en què se m'explicava la diferència entre “els que” i “qui” i una de les sensacions fou que la rectificació s'havia fet amb tacte. TACTE. El tacte, la suavitat, la dolçor, la humanitat, el diàleg, la placidesa, etc. no es compren en el mercat ni en el quiosc més pròxim a l'escola o en la casa de fotocòpies més pròxima al centre universitari: es practiquen i ens interessa parlar sobre ells.

 

Potser parlem d'una ètica emparellada amb l'ensenyament, eixa teoria bàsica per a viure, no d'una mena de 15-M lingüístic (al qual no m'apunte): la Humanitat prospera més per mitjà d'emocions i mètodes pacífics i pacifistes que per la revenja, la venjança, la força o l'activisme. Un cas, el tenim en Egipte, atenent a informació d'Amnistia Internacional: més persones empresonades per motius polítics que en trenta anys. ¿Podem aprendre? ¡Ja ho crec que sí!

 

Finalment podem dir que els mestres són u dels tres pilars més bàsics de la llista lingüística. Els altres són els lingüistes i les persones que pertanyen als altres gremis. I tots són igualment importants. ¿Quantes hores de contacte tenen un mestre i un alumne en l'ensenyament primari, en l'Estat espanyol? ¿I entre un pare o una mare i un fill, per exemple, de tretze anys, cada dia? (Ens imaginem que treballen els progenitors i que els avis no s'encarreguen dels fills)

 

Em permetreu un afegitó. Si una persona com Miquel Roca i Junyent decidix fer una lliçó i en castellà, en lloc de fer-la en català, en un acte de graduació de màsters i doctorats de la Universitat Pompeu Fabra (Catalunya, 1 de juliol de 2011, “I ara, què?”), potser no siga pel nombre de nacionalitats dels estudiants, sinó per qüestions “més enllà de”. En qualsevol cas, respectem la seua posició.

 

Personalment només parle castellà davant d'una persona totalment castellanoparlant, si bé em passe al valencià si al seu costat hi ha alguna persona que l'entén, mas que eixa segona persona parle en castellà i, alhora, recorde a la primera (llevat que haja vingut, com en un cas històric, de l'estranger i per a uns quants dies) que, a poc a poc, li introduiré el valencià. ¿Per què de manera gradual? Perquè tampoc no m'agradaria, per exemple, començar a viure en el País Basc, tindre interés pel basc i pels costums d'allí i que, des del primer dia, tot lo món euskaldun em tractara com si ja tinguera un coneixement general de l'èuscar. I ara, un cas real, sobre el que ací comentem: un murcià que durant molts anys havia vixcut en Oriola, aprengué el valencià quasi sense adonar-se'n, d'això, i un dia em digué: “No sé cómo te las has arreglado que ahora te entiendo casi todo...” El secret, la calma, el tacte. No havien passat ni dos anys.

 

En resum, ¿és clau la participació dels mestres en el futur de la llengua i més enllà dels estils tradicionals o de fitxar i cobrar, és a dir, dels que no promouen la creativitat i el sentit vocacional o la diversió, com diria Josep Fontana? Sí.

 

Per això he considerat clau dedicar-los un espai i, alhora, reconéixer que no són els únics que fan el demà. Crec que és una professió que toca dignificar. I ho dic independentment del fet que haja exercit de mestre de persones adultes o debades i en un programa de ràdio local (Aldaia Ràdio, l'Horta).

 

Lluís Barberà i Guillem

Mestre i historiador

pardaldebosc@gmail.com

 

 

 
8)
 
Ressenya feta per Josep Ruaix del llibre Paraules sobre paraules. Pròlegs i discursos de Climent Forner publicada en el núm. 77 de la revista Llengua Nacional (IV trimestre del 2011) (pàg. 44)
 
Paraules sobre paraules
 
Josep Ruaix i Vinyet
 
 

Climent Forner i Escobet

Paraules sobre paraules. Pròlegs i discursos

Col·lecció L'Oreneta, 19

Edicions de l'Albí

Berga 2010

 

 

Climent Forner i Escobet (Manresa, 1927) és un dels grans poetes catalans actualment vivents (cf. Llengua Nacional, núm. 55, p. 44), segurament no prou valorat encara, potser pel fet de viure a comarques (actualment resideix al Berguedà i s'ha mogut pel bisbat de Solsona) i de pertànyer a l'estament eclesiàstic. És també un fecund i bon prosista, com ho demostra el llibre que ressenyem, el qual conté cinquanta pròlegs redactats per ell i trenta-quatre discursos pronunciats també per ell; en total, el llibre ocupa 382 pàgines.

Com a bon prosista que és l'autor, el llibre es llegeix de gust, ja que Climent Forner s'expressa amb un llenguatge genuí, ric (algú ha dit d'ell, jugant amb el seu primer cognom, que és un «forner de rica fleca») i amb un estil propi. Precisament –com a tret curiós, que de seguida s'observa– voldríem remarcar una característica d'aquest seu estil propi, que és l'abundància de les oracions subordinades causals que podem anomenar «de constatació» (cf. el nostre manual Català complet / 2, 2ª ed., Barcelona 2007, p. 301). Fixant-nos en els nombrosos exemples d'aquest tipus d'oracions que ens forneix aquest escriptor, podem notar (ampliant i matisant el que diem en el manual esmentat) que contenen essencialment (per tant, en poden incloure més) els següents elements: ‘substantiu o adjectiu (o terme equivalent) o gerundi + com + verb'. Exemples (arreplegats a l'atzar, entre molts altres): «Això t'ha permès de connectar, bon pedagog i amant de les lletres com ets, no sols amb diverses generacions de mestres i literats de renom ...» (p. 150; noteu que aquí el primer element de la construcció estudiada és bon pedagog i amant de les lletres, de tipus nominal); «Ell intenta bonament d'ajudar a posar al dia la nostra fe, creient com creu a totes en Jesucrist i el seu evangeli i estimant com estima, malgrat tot, la seva Església ...» (p. 175; noteu que el primer element de les dues construccions és un gerundi: creient i estimant); «... hauria mirat ... de salvar aquell munt de fitxes que a les darreries, fora d'osques com estava, s'entretenia a cremar de mica en mica ...» (p. 187; noteu que el primer element és l'expressió fora d'osques, equivalent, aquí, a un adjectiu, com ara despistat); «Foc colgat, no crec que calgui justificar-ho, de simbòlic i suggeridor com és, tant referit a ell com a nosaltres ...» (p. 191; noteu que els adjectius simbòlic i suggeridor, que constitueixen el primer element de la construcció, van reforçats per la preposició de); «... si l'un demana suors de picapedrer no sempre prou compensades pel bon resultat, l'altra, rica com és de símbols i metàfores, tampoc no és de lectura fàcil» (p. 196; noteu que el sintagma de símbols i metàfores és un complement de l'adjectiu rica però, essent de tipus predicatiu i no pas restrictiu, va col·locat després del verb); «el seu compromís en el diàleg cultural, lingüístic i polític entre Catalunya i Espanya, de rabiosa actualitat com és» (p. 371; noteu que el sintagma de rabiosa actualitat equival a un adjectiu, com ara actualíssim).

Per altra banda, Climent Forner és un enamorat de la nostra llengua i malda per transmetre el seu fervor als lectors o als oients. Vegem, en aquest sentit, dues citacions del llibre que ressenyem, una d'un pròleg i l'altra d'un discurs: «Totes les llengües del món són belles; la catalana, bellíssima. Us la podeu imaginar, si més no: té la dolçor de la figa, la suavitat de l'oli, la puresa de l'ametller, la gràcia de la palmera, l'esveltesa del pollancre, l'austeritat del xiprer, la profunditat del pi, la grandesa del cedre, la fortitud de l'alzina...» (p. 32, pròleg d'un llibre titulat Els arbres de la nostra escola); «Jo, ¿sabeu com vaig començar d'aficionar-me a la poesia?  Doncs, fent això que us deia, enamorant-me de les paraules. Me'n recordo com si fos ara, i ja fa més de cinquanta anys. El dia, per exemple, que vaig descobrir el mot “celístia”, realment totes les estrelles del cel se'm ficaren dins els ulls. I quan deia “magnòlia”, les narius se m'omplien de perfum. I ja no sé si les roses se'm tornaven noies o les noies, roses, perquè tot ho veia bell i admirable. No és estrany que, tocat així de l'ala, els primers versos em sortissin espontanis com les flors a la primavera» (pp. 224-225, discurs en l'acte de lliurament d'un premi literari).

Tractant-se d'una recopilació de textos escrits en diferents ocasions i al llarg de qui-sap-los anys (de 1970 al 2010), no és estrany que hi hagi repeticions: l'autor té les seves idees, les seves experiències, les seves frases preferides, i van aflorant ara i adés. Tanmateix, en conjunt hi predomina la varietat, ja que l'escriptor o orador disposa de molts recursos. I, com que sovint s'ha de referir a obres d'altres autors, presentant-les per escrit o oralment, és lògic que hi abundin les lloances a tals autors, però aquestes resten equilibrades sempre amb alguna crítica, expressada molt hàbilment, la qual esperonarà l'autor de qui es tracti a millorar en l'exercici de la literatura.

I precisament volem completar nosaltres aquesta ressenya també amb una crítica constructiva, és a dir, orientada a estimular el millorament (dels autors, dels editors i, en general, dels usuaris de la llengua). Aquesta crítica consisteix a dir que en la present obra (com, malauradament, sol passar sovint avui dia, en què es publica molt i es corregeix poc) s'hi han esmunyit una sèrie de defectes lingüístics i tipogràfics. Apuntem, a tall d'exemple, els que hem observat en les primeres trenta pàgines: «Tanmateix no es pot perdre mai l'esperança de veure'l reverdir de noves primaveres, sinó el vell, l'hereu que el succeeix» (p. 14, on sinó hauria de ser si no); «No ho és de negativa» (p. 18, on falta una coma després del verb); «vet-ho-aquí» (p. 18, per vet-ho aquí); «És clar que l'anterior interrogació, de voler escatir-la a fons, ens portaria lluny ...» (p. 18, on de hauria de ser en cas de o, simplement, a); «potser no siguin sobreres del tot algunes anotacions» (p. 20, on siguin hauria de ser seran); «Pel cas és igual» (p. 21; on Pel hauria de ser Per al); «fins al punt de constituir-ne la seva màxima característica» (p. 21, on sobra el pronom feble ne); «a la manera roussoniana» (p. 22, per a la manera rousseauniana); «tot i sabent que» (p. 22, per tot i saber que); «pel cas» (p. 22, per per al cas); «i que avui, d'existir, farien, com mai, un bé immens» (p. 24; on d' hauria de ser en cas d'); «Sí, poesia de circumstàncies, posat que no ho sigui tota la poesia de circumstancial» (p. 25, on falta coma després de la poesia); «Si hi trobeu alguna que altra rima fàcil, alguna que altra assonància indeguda» (p. 25, on alguna que altra hauria de ser alguna o bé alguna o altra); «no ho sigui d'inútil» (p. 26, on falta coma després del verb); «que valgui més la pena com podria ser el que» (p. 27, on falta coma després de pena); «es troba a les antípodes» (p. 27, per es troba als antípodes); «el millor camí per arribar-hi» (p. 28, on per hauria de ser per a; però, en general, les preposicions per i per a s'usen bé); «resultava ... molt important per a mi, tota vegada que em proposava ... de bromejar sobre els sants» (p. 29; on tota vegada hauria de ser essent així); «m'hauria hagut de befar de la meva pròpia mare la qual» (p. 30, on falta coma després de mare); «la saviesa del poble català continguda aforismes, en refranys...» (p. 30, on falta en després de continguda); «algun rapsoda» (p. 30, per algun rapsode); «no em convencia prou entre equívoc i genèric» (p. 30, on falta coma després de prou).

I acabem amb un advertiment. És sabut que, des de l'any 1996, molts apliquen les noves normes sobre el guionet emanades de l'Institut d'Estudis Catalans. Però és menys sabut que tals normes presenten molts i greus inconvenients. Justament en aquesta obra es constata un d'aquests inconvenients: l'ambigüitat. Efectivament, hi llegim: «Jo només volia insinuar el perill de la rutina, de l'amanerament. No he cregut mai en la forma prefixada» (pp. 90-91). Doncs bé, el lector interpreta que prefixada és un derivat de prefix, perquè, de fet, existeixen les formes prefixades, formes que funcionen com un prefix. Doncs no: resulta que l'autor vol dir ‘formes fixades prèviament', sentit que hauria restat clar des del principi si, seguint la normativa tradicional sobre el guionet, hagués escrit formes pre-fixades.

Resumint, disposem, des de finals de l'any passat, d'un altre bon llibre del poeta i prosista bagenc (per naixença), berguedà (per adopció) i solsoní (per bisbat) Climent Forner, llibre que hauria pogut ser formalment millor si hagués gaudit d'un procés de correcció més acurat, cosa que també es pot dir de la majoria de llibres catalans que s'editen actualment.

 
9)
 
Ressenya feta per David Paloma del V volum de L'Atles lingüístic del domini català de Joan Veny i Lídia Pons publicada en el núm. 77 de la revista Llengua Nacional (IV trimestre del 2011) (pàg. 43)
 
 
 
Joan Veny i Lídia Pons i Griera
«Atles lingüístic del domini català. Volum V
Institut d'Estudis Catalans
Barcelona, 2010
 

 

 El volum que té més mapes

 

David Paloma

 

El cinquè volum de l'Atles lingüístic del domini català passa l'equador dels volums previstos, que són nou, i fa superar de llarg els mil mapes publicats en conjunt. El primer volum va sortir l'any 2002 i contenia 179 mapes. L'any següent va sortir el segon volum, amb 269 mapes. El tercer va aparèixer en el 2006 (291 mapes) i, d'aleshores ençà, s'ha publicat un volum cada dos anys: el quart, l'any 2008 (200 mapes), i el cinquè, l'any 2010 (315 mapes, com sempre numerats: el primer dels quals és el mapa 940, i l'últim, el 1254). El cinquè volum és també el que conté més mapes, aquesta vegada dedicats a les “indústries relacionades amb l'agricultura” (126 mapes) i als vegetals (189). Són 295 mapes de conceptes i 20 mapes d'ampliació de conceptes, amb el títol “altres classes de…”.

 

Les classificacions esmentades del cinquè volum, igual que les classificacions dels altres volums, responen als capítols del qüestionari que trobem en l'Atles lingüístic del domini català. Qüestionari (Institut d'Estudis Catalans, 1993). No deixen de ser dos capítols molt generals i fins i tot, en el cas de les “indústries relacionades amb l'agricultura”, poc clars si es volen distingir dels capítols anteriors. Així, si el quart volum és dedicat al camp i als conreus, amb mapes dels termes garriga, forca, emprimar, esterrossar, civada, ordi, blat…, aquest cinquè volum se centra, quant a l'agricultura, en les paraules cep, raïm, vinya, verema, most, batre, moldre, trafegar, bóta, olivera, olives, lli, cànem, fus, filadora, troca, molí, farina… Pot costar de veure-hi, pròpiament, les “indústries” relacionades amb l'agricultura i, sobretot, de distingir el contingut dels dos darrers volums en allò que té a veure amb el vocabulari del camp i del pagès.

 

Així mateix, la referència als vegetals és tan àmplia que el lector hi troba tant els previsibles carbassó, cogombre, all, cebes, espinacs, pebrot… com els menys previsibles avet, salze, lledoner, om, alzina, gla, nou, patata, avellana, poma, pera, pinyons, alzinar, madur, podar, rovellons… i, fins i tot, els sorprenents amanida, flabiol i ombra. L'ombra és un vegetal? ¿Ho és el flabiol, que fins i tot hi és il·lustrat naturalment com a flauta? Sabem que diferents vegetals formen una amanida, si bé una amanida és un plat. Potser els autors haurien d'haver explicat els criteris d'inclusió de formes (a vegades hi ha singular i plural, com madur/madurs o gla/glans; a vegades només singular, com ametlla o grill de taronja, a vegades només plural, com rovellons o cebes) i, potser, reclassificar o reanomenar algun capítol. També es fa difícil de localitzar paraules, dins cada capítol, perquè no hi ha un ordre alfabètic o fins i tot temàtic. No hi ha cap ordre, de fet. A vegades hi ha primer el mapa de l'arbre, planta o arbust i, després, el del fruit (aranyoner/aranyó); altres vegades és al revés (préssec, presseguer). En aquest sentit, són molt útils els índexs finals, primer per ordre numèric en català, castellà, francès i italià, i després per ordre alfabètic de conceptes, també en les quatre llengües. La manera més eficaç de buscar una paraula en l'atles ha de començar sens dubte per l'índex final, no per la consulta directa dels mapes en cada capítol.

 

Malgrat això, els mèrits dialectològics hi abunden, gràcies a la transcripció fonètica del concepte, gràcies a les nombroses informacions complementàries, gràcies a les 176 il·lustracions i dibuixos, “que, generalment, es van fer durant les enquestes” (i a les referències a aquestes il·lustracions en una colla de mapes), i gràcies també als anomenats “mapes de classes”. Per exemple, el mapa 964, “atuell per a dur el raïm del cep a la portadora”, dóna un ventall de formes interessantíssim; el mapa 1089, “altres classes de bolets”, és encara més espectacular: les informacions que es recullen omplen gairebé tota la làmina. Els mapes de classes solen quedar molt plens de dades; per això no hi sobraria algun desdoblament que ajudés a estirar la informació. Sigui com sigui, és ben fàcil que el lector encuriosit quedi enganxat en qualsevol mapa de l'atles pel tresor filològic que conté: les diferències fonètiques, la variació morfològica, les formes lèxiques, les segones respostes, els contextos, les informacions addicionals, el nom de cada forma en castellà, francès i italià, etc. També el cinquè volum de l'Atles lingüístic és una mostra, doncs, de patrimoni cultural.

 

Al costat de mapes farcits d'informació, sorprèn tanmateix que hi hagi mapes relativament pobres (guarda, garnatxa, moscatell, cornaleres, esportins, pelló, pell, vern…). En alguns casos, és també una dada significativa, però en altres casos les enquestes complementàries de 1991, de 1995, de 1996, de 1998 i de l'any 2000, que han servit per a completar altres mapes, haurien pogut servir per a arreglar els mapes que han quedat buits pel desconeixement que té l'informant o els informants sobre uns determinats conceptes. Així, en el punt 79 (Palma) els informants no responen res a propòsit del raïm o del vi, i això s'estén en una quarantena de mapes (sí que responen tots els altres informants de l'illa de Mallorca i de les Balears en general). En alguns casos és l'informant qui no sap el nom que se li pregunta (el tronc del cep no és el cep, com es diu equivocadament en alguns punts del domini en primera resposta), encara que ell mateix afirmi que “no té nom específic”. Hi ha també mapes amb interrogants en algunes de les 190 localitats enquestades (per exemple, els fils del cep a Montoriol, Tolba, el Puig de Santa Maria i Simat de Valldigna), que són senyal que se'n desconeix la resposta o l'exactitud de la resposta i que segurament es podrien haver solucionat amb l'ajuda de les enquestes complementàries.

 

Hi ha tres mapes amb la il·lustració en el requadre mateix de la làmina (verema, tafona i flequer) que haurien d'obrir la possibilitat d'aplicar la fórmula a la resta de mapes, per tal de facilitar la comprensió del concepte sense necessitat de recórrer al capítol de les il·lustracions. Així el lector hi podria veure de seguida objectes o accions la representació dels quals s'escapa a vegades als ulls inexperts. En qualsevol cas, la inclusió d'il·lustracions i dibuixos en el mateix volum és una virtut que s'ha de subratllar. Sovint les segones respostes o les informacions complementàries al·ludeixen a noves formes, com podadores, falçons, portelletes, estorats…, que el lector pot reconèixer d'una manera ràpida.

 

El cinquè volum conté també 30 llistes de materials no cartografiats que es distribueixen en tres tipus de llistes: les llistes de respostes amb escassa variació formal (6 paraules), les llistes de respostes parcials (22 paraules, amb molts punts d'enquesta efectivament sense resposta) i les llistes de respostes de classes (on tan sols hi ha dues entrades: “classes de suro” i “altres vegetals”, ben farcides d'informació). Es pot desprendre que l'escassa variació formal, d'una banda, i la possible obtenció de mapes buits, d'altra banda, expliquen els motius d'una presentació diferent. Però sobretot en el cas de les dues llistes esparses és lògic preguntar-se per què no s'han cartografiat.

 

Joan Veny i Lídia Pons, els autors, signen un nou volum extraordinari, malgrat alguns detalls menors que s'han assenyalat en aquesta ressenya. És un volum magnífic, sens dubte, per la quantitat de mapes que conté i pel rigor amb què els tracten dos especialistes de gran categoria. Hem dit que l'Atles lingüístic del domini català ha superat l'equador amb aquest volum i diem ara que els seus mèrits el situen en la nòmina de les poques i grans obres referencials en el conjunt de la Romània, com l'Atlas lingüístico de la Península Ibérica, l'Atlas linguistique de la France o l'Sprach- und Sachatlas Italiens und der Südschweiz.

 

 

10)

 
Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART de Ramon Sangles (2a edició, Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg. 77)
 

Anar de cara al gra

Ramon Sangles i Moles
 
És important que en les nostres argumentacions es vagi de seguida de cara al gra; és a dir, que s'expressi primer allò que realment té més pes en el missatge, donar a conèixer el missatge nuclear, diríem. Per exemple, si volem parlar d'un nou model de cotxe, primer en descriurem el disseny, en direm els avantatges respecte a altres models (capacitat, velocitat, seguretat) i en farem saber el consum i el preu. Després ja hi anirem posant el farciment, les coses accessòries.
 
En fer la valoració de com anar argumentant l'explicació prevista, partirem no sols del punt de vista personal de qui ha de transmetre la notícia, de qui vol vendre, sinó que també s'han de tenir en compte els interessos del públic, dels compradors. I llavors seguirem un ordre que vagi de menys importància o implicació a més.
 
Tornant a l'exemple del cotxe, podem anar explicant problemes que tenien altres models i que aquest no té, qualitat dels materials que s'hi han usat, estabilitat i seguretat, fàcil manutenció i bons serveis en qualsevol reparació o modificació que s'hi vulgui fer, avantatges que en traurem pel que fa a estalvi de consum i assegurança.
 
Per anar de cara al gra convé conèixer bé la matèria a tractar, saber quin és el punt d'interès de l'interlocutor i ésser capaços d'expressar clarament i amb molta sinceritat el contingut del missatge.
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net