caixa
Receptacle,
normalment de fusta, a on es posa el cadàver d'un ésser humà per a
soterrar-lo.
|
–Quina caixa més bonica li han fet a la senyora Elena. La família
ha tirat el burro per la finestra. –S'ho mereixia la dona, s'ho
mereixia. |
La
paraula caixa és la que habitualment
usem els alcoians per a denominar l'objecte definit. La paraula taüt s'usa poc a
Alcoi.
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 231)
Noms de coses procedents de noms de
lloc
Antoni Llull Martí
No és
necessari haver estudiat a Salamanca per deduir que el mot hamburguesa
procedeix
del nom de la ciutat alemanya anomenada Hamburg, que la vichysoise és una salsa que ens ha
arribat de Vichy, que el pastís que es diu napolitana ha pres nom de la ciutat de
Nàpols i que el tipus de calçons coneguts per Bermudas es diuen així perquè
s'usaren, o això es creu, primerament a les illes del Carib del mateix nom. Però
n'hi ha altres, de noms, alguns ja ben antics en la nostra llengua, que provenen
de noms de països o ciutats, en els quals aquests no són tan evidents com en
aqueixos exemples que he posat. Vegem-ne alguns.
Comencem pel préssec. Endevinaríeu que el nom que hi és amagat és
persicum / persica, és a dir, ‘persa', en llatí? I és que aquest fruit tan saborós
s'introduí a
Europa a través de Pèrsia, i amb noms derivats de la seva forma llatina és
conegut a la
majoria de països d'Europa: pesca en italià; pêche en francès;
peach en anglès; Pfirsich, en alemany; perzik, en holandès, etc. I
un plat dolç compost amb diverses fruites tallades a
trossets als quals s'ha afegit sucre i algun licor és diu macedònia, del nom d'una regió de la
península balcànica entre Albània i Bulgària. Un altre nom embullat és
baldaquí, ‘dosser que cobreix el tron d'un rei o una imatge o objecte sagrat',
del nom d'una tela preciosa que antigament s'importava de Bagdad, anomenat
Baldac, a l'edat mitjana. El nom català sembla havernos arribat a través de l'italià
baldacchino (pronunciat baldakkíno).
També el nom d'una altra tela preciosa, el domàs, amaga el nom d'una famosa ciutat de Síria, Damasc, coneguda en català antic pel nom de Domàs. En l'adjectiu damasquí, de creació més recent, el nom de l'antiga ciutat ja hi apareix de forma molt més clara. I el caixmir, és el nom d'una fibra procedent de la llana d'una raça de cabres originària de la Vall de Caixmir, a l'Índia. Una tela més comuna, molt coneguda de sastres i tapissers, anomenada bocaram, en castellà bocarán i en francès bougran, més antigament bouqueran, també prové del nom d'una ciutat d'Àsia, Bukhara, dins l'actual Uzbekistan. I el pergamí, la pell desproveïda de pèl i allisada que durant l'edat mitjana fou el principal suport de l'escriptura, es diu així perquè antigament el principal centre de producció i distribució d'aqueix material fou Pèrgam, ciutat anomenada avui en dia Bergama, situada dins la Turquia asiàtica.
«He hagut d'anar més sovint
del compte al pixador. Quan he pogut, m'he tancat a la cabina i he tret tota la
carn d'olla a prendre la fresca perquè recuperés la posició prevista per la mare
natura, però un dels cops que la caseta de la merda estava tancada i barrada amb
algú bacó que hi feia pudor, m'he hagut de conformar amb la ventilació parcial
en un dels departaments del mingitori. Hi ha hagut entrebancs: se m'ha
instal·lat al costat aquell galifardeu ni
carn ni peix llagoter, llefiscós, que quan et dóna la mà te l'has d'eixugar ben
de pressa si no vols deixar regalims al teu pas» (Ofèlia Dracs, Deu pometes té el pomer,
1980).
Iepa-la!
L'etimologia,
ja ho hem vist, és més una feina de detectiu que no de matemàtic. Un altre
insult tan acolorit com xitxarel·lo
ho demostra la mar de bé: mentre el GDEC el fa derivar del mallorquí xítxero, ‘pèsol', que ve del llatí cicer, ‘cigró', l'Alcover-Moll també en
situa l'origen a les Balears però adaptat directament de l'italià cecerello, ‘cigronet', format igualment
a partir de cicer però amb el sufix
napolità –ello.
Adagis
En
aquest apartat presentem uns quants adagis d'entre els que considerem més
específics de la Plana de l'Urgell. Val a remarcar que hem consultat poc els
llibres i que més que res els hem haguts de persones grans, d'abans i d'ara, i
també d'alguna persona no tan gran. N'hauríem pogut escriure molts, però el fet
de constatar que ja eren dits en altres bandes de Catalunya, o que ho eren en
els nostres mitjans de comunicació, ha fet que en suprimíssim molts, car aquests
ja no eren específics de l'Urgell.
Els
adagis són d'un gran interès per allò que expressen la saviesa local. Saviesa
que, en una gran proporció, és obtinguda directament de la mare naturalesa pel
pagès, el qual ho fa d'una manera espontània, sense posar-hi esforç ni prendre
posicions ideològiques, i ho diu a la seva manera, emprant les paraules de la
seva rutina. Per tant, l'adagi és l'expressió del pensament, de la idiosincràsia
i del tarannà de la gent d'un lloc determinat; factors que fan veure la gran
conveniència de recopilar-los i
d'estudiar-los bé. I, per aquesta mateixa raó que són producte de
l'experiència del pagès i de l'home no sofisticat, adagis, dites, proverbis o
refranys parlen per si mateixos i no necessiten cap interpretació. Fan de pont
entre el cor de la naturalesa i la ment del senzill. I encara que el seu sentit
fos una mica críptic, bé val la pena de deixar que el lector hi faci el seu
esforç i en surti amb la interpretació que més s'adigui a la seva experiència i
al seu tarannà. Això, al capdavall, pot redundar en més riquesa ideològica i més
diversitat d'opinions. Consultar els més grans sobre el significat d'un adagi és
una manera molt profitosa de compartir, de conservar el mateix adagi i de
treure'n més suc que no en trauríem nosaltres sols. Podríem aplicar-hi allò
dels clàssics de intelligenti
pauca.
Nadal en dijous, crema la reu i ven els bous.
Nadal en dilluns, festes a munts.
Nedar i guardar la roba.
Negoci de sang, negoci de fang.
Neu
rodona, una altra en dóna.
Ni
a l'amiga que ho és més, ensenyis el promès.
Ni
casa cantonera, ni dona balconera.
Ni
dona desvergonyida, ni planta pel març florida.
Ni
dona finestrera, ni vinya prop de carretera.
Ni
ruc de traginer, ni filla d'hostaler.
Ningú no es mor fins que Déu vol.
Ningú no es recorda de Santa Bàrbara, fins que
trona.
No
demanis consells a qui es pinta els cabells.
No
diguis blat, que no sigui al sac.
No
diguis mai d'aquesta aigua no en beuré.
No
diguis mal del dia que passat no sia.
No
dormiràs totes les hores que tindràs son.
No
és ben casat qui no duu la dona a Montserrat.
No
és boig qui a casa torna.
No
és pas or tot el que lluu.
No
és bon amic qui vol la capa de l'amic.
No
és per tu sinó pel pa, que remena la cua el ca.
No
és pobre qui té poc, sinó qui ambiciona molt.
No
es pot dir mal, que no surti l'animal.
No
es pot dir oliva que de l'agost no sia eixida.
No
es pot matar tot el que és gras.
No
es pot parlar d'un ruc, que no tregui
les orelles.
No
ésser bo ni per treure un ruc del
sègol.
No
estar per solfes.
No
et burlis dels meus dols, que quan els meus seran vells el teus seran
nous.
No
et fiïs ni de la teva ombra.
No
facis el ruc, que el carro et va pel pedregar.
No
facis el ruc, que la palla va cara.
No
facis soroll, que agafarem la llebre al jaç.
No
fiar ni l'aigua del bacallà dolent.
No
hi ha bon gener que no deixi les basses plenes pel febrer.
No
hi ha bou sense esquelles.
No
hi ha dissabte sense sol, ni viudeta sense dol, ni donzella sense amor, ni partera sense
dolor.
No
hi ha sant sense misteri.
No
plou mai a gust de tothom.
No
pots treure un pam de cua al ruc, si només en té mig.
No
seràs home, que no tinguis un altre home.
No
se sap de qui són els matxos, fins que el traginer és
mort.
No
s'està gras de bufar el foc.
No
tocar el mall a l'enclusa.
No
tot és bufar i fer ampolles.
No
tots els ulls ploren al mateix dia.
No trobar aigua al mar.
http://www.ara.cat/ara_premium/claus_dia/No-cas_0_641335868.html
Trobo la frase en un llibre modèlic, ben corregit i editat: "El retrovisor mostra un munt d'imatges, però el conductor no els en fa cas". Si fem una ràpida anàlisi sintàctica d'aquesta oració, no ens costarà veure que és agramatical perquè els dos pronoms, els i en , representen el mateix sintagma.
Les frases mare podrien ser dues: una impecable "El conductor no fa cas de les imatges " i una més qüestionable "El conductor no fa cas a les imatges ".
De la primera, la més genuïna, en sortiria "El conductor no en fa cas". I de la segona, que tracta les imatges com persones, "El conductor no els fa cas", que passat a un subestàndard col·loquial podria ser "El conductor no els hi fa cas".
Per molt que als diccionaris només hi surti fer cas de tots fem servir fer cas a en frases tan habituals com "No li facis cas!", que s'oposa a "No en facis cas!", més utilitzat per referir-nos a coses.
D'on surt, doncs, aquest els en ? Del mateix neguit que fa que alguns escriguin "No en sé res d'ell" en lloc dels correctes "No en sé res" o "No sé res d'ell". És com si en , que en castellà no existeix, no pogués fer la feina tot sol i necessités l'ajut del pronom, fort o feble, que fa servir el castellà: " No sé nada de él ", " No les hace caso ".
I surt també de la malaltissa falta de confiança en la nostra intuïció, que fa que el que no diríem mai ens faci més respecte i ens sembli més correcte, quan el que seria sa i bo per a la llengua és que ens resistíssim a escriure-ho.
----------------
UN TAST DE CATALÀ
Com que en castellà no existeix un otro ni una otra, caiem en la ultracorrecció de reforçar de manera sistemàtica altre amb un, ignorant que en català l'absència o presència d'aquest reforç expressa subtils matisos. No és pas el mateix altra vegada que una altra vegada ni altre remei que un altre remei .
Són formes que jo puc fer servir. En canvi, no diria mai d'altra manera, tot i que també és correcte i no vol dir el mateix que d'una altra manera. Vol dir si no / si no fos així / en cas contrari . "N'estic segur. D'altra manera, no ho hauria dit". Jo, insisteixo, no ho diria però els diccionaris, que tenen més arrels geogràfiques i històriques, són unànimes abonant-ho.
Sí que dic "Si així no m'entens, t'ho diré d'una altra manera", una frase en què d'altra manera seria un flagrant castellanisme.
En tots dos casos podem utilitzar altrament , una forma més pròpia de la llengua escrita que tant pot fer de conjunció igual que d'altra manera , "Fem-ho ara, altrament serà massa tard", com d'adverbi igual que d'una altra manera, "Fem-ho altrament".
El cas més dubtós el planteja una expressió que surt a tot arreu: com no podia ser d'(una) altra manera . És cert que ens la podem estalviar canviant-la per com ja es veia venir, com tothom esperava , com calia (era d') esperar , etc.
Però és difícil veure-hi un castellanisme quan el francès té comme il ne pouvait en être autrement i l'anglès as it could not be otherwise . En tot cas, hauríem de decidir si una hi va o no. Jo diria que sí però no goso ser taxatiu.
UN TAST DE CATALÀ
Als catalans ens obsessiona deixar-nos pronoms febles, i aquesta obsessió ens fa ballar el cap. En l'article d'ahir escrivia "Jo, insisteixo, no ho diria", i un lector que deu patir d'aquest mal no es pot estar d'apuntar que aquí insisteixo hauria de ser hi insisteixo .
Segons el nostre amable lector, quan aconsellem a algú que truqui més estona, perquè sabem que hi són, no li hauríem de dir "Insisteix" sinó "Insisteix-hi". I una vegada s'ha sembrat el dubte, costa més dir "Insisteix" sense mala consciència.
Perquè de vegades passa que, de tant trucar, al final ens arriba una veu que diu "Ja vaig!", i això sí que fa mal a l'orella. Primer, perquè havia de ser "Ja vinc!" i, segon, perquè un vaig exigeix, com a mínim, el pronom hi .
Ara bé, si anar exigeix hi i n'hi ha que se'l deixen, ¿qui ens assegura que no passa el mateix amb insistir ?
Ens ho han d'assegurar els bons diccionaris, perquè parlem de trets lèxics i, per tant, idiosincràtics dels verbs. I ja ho fan. La majoria, per desgràcia, implícitament, a través d'exemples. Així, al DIEC i el GDLC hi surt "És inútil que insisteixis", que ens fa veure que insistir no funciona com anar. "És inútil que vagis" seria agramatical o escatològic.
Insistir té, doncs, un ús absolut (sense complements) i un ús amb complement preposicional. Per això, si el lector ara em preguntés "¿Seria incorrecte escriure hi insisteixo ?", jo li diria que no, que seria una manera ben legítima d'emfatitzar que la insistència no és tan genèrica i està més centrada en l'objecte que la motiva.
UN TAST DE CATALÀ
Dèiem ahir que insistir es pot usar tot sol, sense cap hi : "Per més que (hi) insisteixis, no ho faré". I avui us recomano que no afegiu cap hi a afegir quan l'utilitzeu com a verb de llengua o dicendi , com és el cas d'aquesta frase: "Admeto la derrota", va dir Chacón, que va afegir: "I felicito Rubalcaba".
En algunes publicacions, en lloc d'aquest "que va afegir" escriuen "que hi va afegir", com si creguessin que sense aquest hi -que sona força estrany- la frase no seria correcta.
És fàcil entendre per què ho fan. El verb afegir té dos complements de règim, tal com es desprèn del seu significat, que etimològicament vol dir clavar una cosa en una altra. Quan afegim, afegim al que hem dit abans i pot semblar lògic, doncs, que diguem que hi afegim .
De fet, aquest hi és imprescindible amb altres usos d' afegir . Una recepta que digui "Afegiu un pessic de sucre i serviu-ho" incorre en un greu castellanisme sintàctic. Hauria de dir: "Afegiu-hi un pessic de sucre".
Una intuïció afinada ja percep quin hi sobra i quin fa falta, però també ens ho diuen els exemples dels diccionaris. L'important és entendre que cada accepció d'una paraula, a més de canviar-ne el sentit, també en pot canviar la sintaxi. En el cas d'un verb, els complements que regeix.
Els verbs dicendi solen tenir com a únic complement un fragment d'estil directe. Allò que responem sempre respon a una cosa que ens han dit, però això no fa que escriguem: "Fes-ho tu", hi va respondre. El mateix passa amb afegir .
----------------
UN TAST DE CATALÀ
Albert Pla Nualart
Les perífrasis verbals uneixen un verb en forma personal a un infinitiu o un gerundi i funcionen com un sol verb: ha de ve nir, deu patir, continua plovent .
Cada llengua té les seves però un contacte lingüístic molt fort fa que s'encomanin. Per exemple, a "Fa dies que ho ve dient" el venir + gerundi és un castellanisme no admès. Cal dir: "Fa temps que ho diu".
Altres perífrasis, potser perquè fins fa poc no sortien als diccionaris, tenen encara al damunt l'ombra del dubte. Són en aquell territori en què no pots dir que no siguin catalanes però alguns parlants hi perceben certa influència castellana.
Seria el cas de venir a + infinitiu . Segons el DIEC2, indica la realització aproximada de l'acció de l'infinitiu. I es troba en frases tan habituals com"Ve a dir el contrari" o "Ve a ser igual".
Badia o Lacreu, tot i admetre-la, aconsellen altres construccions. Ruaix, en canvi, l'accepta fins i tot en un sentit figurat, i ho reforça argüint que canviar-la per la forma simple del verb, com fan alguns, comporta un canvi de sentit: no diu el mateix "omple un buit" que "ve a omplir un buit".
És un bon argument però en cap cas el decisiu. Tampoc diu ben bé el mateix "ho dic" que "ho vinc dient", i no per això ho admetem.
Sigui com sigui, aquest venir a és avui inqüestionablement correcte. Jo el faig servir i no me'l deixaria corregir però entenc molt bé els que, sentint-lo poc genuí, l'eviten sempre. És aquesta pluralitat informada i respectuosa la que convé al català.
----------------
ESMOLET DE PARAULES
Entenem per humor la manera de mirar el món que ens fa riure. Diuen els etòlegs que és una de les coses que ens separa dels animals. I és, en tot cas, la manera més humana de reciclar l'agressivitat que neix del patiment i la frustració: un contraverí espiritual.
En medicina antiga, era cadascun dels quatre fluids que secretava el cos: sang, flegma, còlera i melancolia. De les seves proporcions i equilibri en depenia la salut i l'estat d'ànim.
Cap al XVIII se'n deia bon humor del temperament enjogassat que tendeix a veure el costat còmic de les coses. I, a poc a poc, amb bon o sense, va anar adquirint el sentit que té avui.
Crea i exigeix complicitat i és, sens dubte, la via més directa d'escurçar la distància que ens separa de l'altre. Riure plegats de les absurditats uneix més que dues hores de conversa.
No hi ha millor antídot contra l'estrès i l'angoixa. I res ajuda tant a fer relacions socials que tenir un gran sentit de l'humor.
Quan l'humor ens converteix en blanc descobrim fins a quin punt ens prenem massa seriosament. Però també l'humorista, quan es riu de personatges públics, hauria de saber que part del seu èxit es basa en una morbosa necessitat de les masses d'humiliar a qui destaca.
Fer un xou que riu dels famosos pot ser un sa exercici democràtic o un espectacle cruel i idiotitzant. Com amb els quatre humors, tot depèn de la proporció. L'humor que ens fa millors ha de tenir una dosi de tendresa i compassió i riure's, sobretot, d'una condició humana que ens inclou a tots.
----------------
Publicat en el diari ARA diumenge 12 de febrer del 2012
RETRATS QUE PARLEN
En el terreny cultural té, com Pujol, el país al cap. Més urbanista que arquitecte, ha nascut per planificar amb amplis horitzons. Res l'ofega tant com la disciplina de partit que exigeix obeir i treballar poc. És transversal perquè se sent cridat a deixar petja en la història.
El seu parlar calmat i persistent derrota per esgotament. S'escolta i es fa escoltar amb un discurs farcit de referències que embolcalla i sufoca com un edredó de plomes.
Progressista amant de l'ordre, aspira a una civilitat socialdemòcrata. Ho raona tant tot que dissentir-ne fa salvatge. Dirigir L'Avenç set anys el va amarar d'alta cultura, i ara només concep construir el país des d'un catalanisme deucentista.
Fa cara de bona persona i és de tracte pròxim i càlid. Amb xiuxiueig de consiliari, ha captivat i aixoplugat ànimes perdudes de creadors sota el paraigua institucional. Dos cops ha intentat ser alcalde però el seu elitisme il·lustrat desperta poques simpaties dins els aparells.
L'altre càrrec somiat li arriba amb el calaix eixut: sabent massa de tot pel poc que pot fer. I aquesta impotent clarividència fa que l'irriti qualsevol crítica, sobretot si el fica al sac dels polítics sentint-se, com se sent, un humanista.
Però la seva potència com a teòric de la gestió cultural i l'espessa xarxa de complicitats creada amb tants anys el fan massa valuós perquè surti a compte prescindir-ne.
«Discurs polític i identitats
(trans)nacionals»
Editors: Maria Josep Marín, Llum
Bracho, Josep À. Mas, Anna I. Montesinos
Editorial: Publicacions de
Pàgines: 208
PVP: 15,60 euros
Discursos
manipuladors
Els sis autors d'aquest llibre analitzen el discurs polític en el sentit més ampli: qualsevol discurs públic relacionat amb “els fenòmens cognitius que impulsen les transformacions socials”. Per tant, és discurs polític un missatge del president d'un país i també ho és un informe de l'FMI sobre la crisi econòmica; és discurs polític la comunicació institucional d'un ajuntament i també ho són els eufemismes que s'utilitzen en la interacció col·loquial. Bassols i Charaudeau, els dos primers autors, se situen en la relació entre discurs polític i acció política. La primera mostra les estratègies lingüístiques i discursives mitjançant les quals el discurs dominant intenta imposar una visió del món determinada i també una interpretació concreta de les accions polítiques. Charaudeau tracta el discurs populista, és a dir, la manipulació del discurs basada en l'excés del vessant emotiu. Sovintegen en aquest cas exemples de França (Le Pen) i de l'Amèrica Llatina (Chávez). Van Dijk insisteix en el seu terreny preferit: el context. Per això afirma que “controlar el discurs és controlar el text i el context” i proporciona un marc teòric que identifica les formes que utilitzen les persones que controlen els recursos socials, polítics o econòmics per incidir en el discurs públic. Bañón parteix del debat social per a l'anàlisi discursiva i esmenta casos històrics, com el debat entre Nixon i Kennedy de 1960. Salvador és molt lúcid en la presentació de l'eufemisme com a factor rellevant en l'evolució del lèxic de les llengües i en la manipulació de les representacions socials. Finalment, Laborda analitza a fons la literatura “efímera” d'un ajuntament del Vallès: targetes d'invitació, programes de festa, presentacions de calendaris Tota una producció aparentment inofensiva però molt eficaç per difondre creences i objectius socials.
David Paloma
9)
La realitat política i lingüística de l'Estat explicada a
un irlandés de ment oberta
Un irlandés i jo
portem quasi tres anys de coneixença i d'intercanvi de parers. Durant l'última sessió, 25 de
gener de 2012, sorgí el tema de la representació política, de la política del café per a tots i dels nacionalismes i
les llengües, entre d'altres.
Quan explique la història de
l'Estat i la seua evolució des dels anys en què era el resultat d'una espècie de
federació d'estats independents i units per mitjà de la institució monàrquica i
per altres temes, del camp de la religió, resulta imprescindible traure la
proposta del comte-duc d'Olivares (1640) en què proposava al rei, Felip IV de
Castella i III d'Aragó, la reducció de tots els regnes als usos i costums del
regne que, a més de ser el més gran, el més poderós i el que més habitants
tenia, tenia una llengua que cada vegada s'emprava més en els altres regnes.
Parlem del regne de Castella. I també resulta imprescindible recordar que el
Regne de València, per exemple, participà junt amb les tropes borbòniques en
Cadis (1702), és a dir, de primer mostrà fidelitat a la
Corona.
Segons vaig saber fa uns
mesos, hi hagué una tendència en Europa a unificar regnes (per exemple, la unió
d'Escòcia al regne d'Anglaterra, a primeries del segle XVIII). ¡Ja volguérem, a
hores d'ara, que Espanya fóra un estat federal, de dret i de fet! La constitució
de 1931 obria la possibilitat de la unió de tots en un únic estat (es tracta,
doncs, d'una constitució federalista, però no federal).
I una pregunta, ¿què fem amb
les diferències, per exemple, en les Corts? El sistema electoral actual afavorix
els partits nacionalistes amb presència important en els seus espais idiomàtics,
però no als que ho tenen justet, atenent a la llei electoral a nivell d'estat.
També afavorix els que tenen una forta presència en tot l'Estat (podríem pensar
d'un percentatge superior a un 15% de vots, per dir una xifra que, sense haver
fet cap estudi, intuïxc que comença a ser fiable), però no als de línia social.
La raó, o almenys una de les raons, està en el full de ruta que marcaren des de fora
d'Espanya per a quan morira Franco: els partits haurien de funcionar com si
foren empreses, el sistema de repartiment afavoriria les majories
I tot perquè
no volien que es repetira la història de Portugal (1974). I també es fixà el
temps: cinc anys. Tot el que he escrit en este paràgraf em sorprengué quan vaig
llegir una biografia no autoritzada sobre l'actual rei, en el llibre Un rei golpe a golpe, ara fa onze anys.
Ara, que la situació està més laxa, almenys en eixe tema, té més mèrit parlar i
proposar temes nous, la qual cosa ens despertarà la creativitat i la idea de
canvi. Per exemple, fer demandes lingüístiques per mitjà de
formes pacífiques de manifestació social (no sols els símbols, sinó també les
formes lingüístiques). Algunes persones volem persones que prioritzen la
raó i la suavitat en les formes (amb determinació, que no activisme) per damunt
de les emocions clàssiques, el simplisme o el buscar un
enemic.
I més preguntes que
sorgiren ahir : ¿per què hi ha un café per a tots en temes com les
seleccions de futbol o els estatus d'autonomia? Des de fora, i també des de la
visió d'este irlandés (persona amb familiars amb iniciatives i que prové d'un
país amb llistes obertes o amb una interacció més constant entre el polític i la
població), la política pot entendre's com una forma de repartiment justificat
dels diners, en lloc de balafiar-los, perquè tots, a hores d'ara, també vullguen
més autonomia (mas que primer ni ho pensaren). Quant a les seleccions de futbol, les
primeres foren... la basca i la catalana, la qual cosa té una relació molt
directa amb els moviments industrials i amb les eixides naturals d'estos dos
punts geogràfics cap a «Europa ».
I si passem al tema de la
llengua, molt relacionat amb els nacionalismes, veiem com dins dels distints
territoris administratius (els quals no sempre coincidixen amb els lingüístics,
perquè l'excepció, a grans trets, serien les Illes Balears), hi han persones que
han començat a mostrar-se obertes a les propostes de descentralització respecte
al barcelonisme i el gironisme, és a
dir, a eixa tendència que podríem dir orientalisme. Es tracta d'una forma més
de posar en pràctica la creativitat, ja que s'alimenta de la confiança en
l'altre, en delegar responsabilitats, en mostrar-nos oberts a les diferències.
cre
Si s'acusa al govern espanyol
de centralista, haurem de mirar primer en casa nostra i vore si ens mostrem
descentralistes o si fem el mateix que els altres. ¿Com ho veieu?
Es pot ser valencianista i universalista. O més, crec
que quan ens mostrem universalistes és perquè admetem la varietat, la
riquesa cultural del món. Així, si parlem sobre la cultura anglesa, haurem de
diferenciar, entre d'altres, la política en Irlanda i la del Regne Unit, ja que
en l'Estat irlandés està ben vist que un polític no vote sempre com els del seu
partit. No
existix el fuet del partit. ¿Què vos ha paregut? I un apunt més: la casa nostra
comença en casa, en les nostres relacions més immediates o en les associacions o
grups socials on participem. No es tracta, doncs, d'una cosa que està en l'aire
sinó d'un tema vinculat a allò de “L'educació comença en
casa”.
Igualment dins d'este punt, el
contacte amb persones que m'han aportat raonaments a favor de l'ús de
determinades formes molt típiques en el valencià dels valencians i de part dels
catalans, com ara, la forma este, els
usos del pronom en o els verbs amb –ixc-, vos puc assegurar, sobretot als
que també teniu poc o molt la meua edat (1971), o que heu viscut passatges que
preferim no repetir-los més, m'han aportat un sentiment de calma i d'alegria.
Calma
perquè escrivim com parlem i com, a més, és correcte, atenent a
l'evolució popular i als nous criteris acadèmics. I alegria perquè veiem una evolució cap a
una política més creativa, més transigent i, oberta, doncs, a la
diversitat.
Continuem així, perquè crec
que és un camí positiu, pacífic i amb una determinació unida a la suavitat en
les formes.
Que passeu una
bona setmana.
Lluís Barberà i Guillem
Mestre i historiador