Les fredorades ens refreden i un dels
primers símptomes d’aquesta disminució tèrmica són els esternuts. Quan
esternudem sabem que vindran mal dades. Els creients, ens encomanen a Jesús. Els
ateus, ens desitgen salut. Però no tots els catalanoparlants esternudem de la
mateixa manera. A Cassà de la Selva, per exemple, fan estornics. El verb
estornicar també és proper al llatí sternūtāre. D’altres variants són
l’estornut, l’esternuc, o l’estuforn, però al capdavall l’esclat de microbis és
el mateix. Ara bé, aquest sternūtu
llatí no n’és l’única font. Les parles balears en prescindeixen tot acollint-se
a una tradició onomatopeica. Molts balears, quan es refreden, fan atxims i
atxems, i encara n’hi ha que fan oïssos. L’exemple que ens ofereix
l’Alcover-Moll per il·lustrar aquesta variant illenca és sensacional: “Moltes
tossines, cadarns, rugays, refredats, oïssos...” Això només ho superen a Osona,
la Garrotxa i alguns indrets del Maresme. Allà, en comptes d’esternuts,
estornics, oïssos o atxims, fan eixavuiros (o etxavuiros o buiros). Eixavuirar
és una manera poètica d’esternudar, entre altres coses perquè Coromines el fa
derivar del llatí auguri, per la creença popular del valor profètic dels
esternuts. Estorniquem, estorniquem, que el món s’acaba.
Article publicat en el blog PUNYETERA
LLENGUA divendres 10 de febrer del 2012
Maria R. Mariné
En el
camí cap a qualsevol objectiu, podem fer més o menys parades, però mai seran
intermitges, sinó intermèdies. Igual que entre l’estat i el ciutadà hi ha
administracions intermèdies, i que entre una generació gran i una de jove n’hi
pot haver d’intermèdies.
El
problema d’intermedi és que s’assembla molt al castellà intermedio i sovint ens pensem que és un castellanisme, però
intermig, si existís, estaria mal format, seria un híbrid.
Tant
mig com medi
són dues paraules catalanes que vénen del llatí medius, però ja es veu que la segona s’hi assembla més que
la primera. Mig és el resultat de l’evolució al llarg de la història
de medius i, en canvi, medi
s’ha agafat modernament del llatí medium
(al seu torn, derivat de medius). Parlant tècnicament, mig és
un mot patrimonial o d’evolució popular i medi
un cultisme.
Aquests doblets, habituals en les llengües romàniques,
de vegades provoquen maldecaps ortogràfics. Per exemple, boca/bucal
(bucca), cervell/cerebel (cerebellum), calb/calvície (calvus), corba/curvatura (curvus), etc. En molts casos el cultisme no és literalment
la paraula llatina sinó una forma que en deriva directament. És a dir, té una
arrel llatina i no catalana: calvície deriva de calvus, no de calb.
Doncs
bé, sembla que passa una cosa semblant amb els prefixos entre-
i inter-, tots dos derivats del llatí inter-. L’un és patrimonial i l’altre un cultisme. És lògic,
doncs, que per coherència no barregem mots patrimonials amb cultismes, i formem
entremig i intermedi. Però és que, a més, intermedium ja es va formar en llatí, i per tant intermedi està agafat directament de la llengua
mare.
Tot plegat no impedirà que alguns continuïn fent parades
intermitges, però pot fer que d’altres, que ara ja les fan
intermèdies per disciplina, se sentin millor dient-ne
així.
5)
Article publicat en elSingulardigital.cat dimecres 15 de febrer del
2012
"Les paraules de Dívar no resulten
ofensives per la intenció sinó pel marc mental que
reflecteixen"
Jofre
Llombart
Estic segur que el president del Suprem i del Consell General del
Poder Judicial no volia ofendre ningú quan va comparar l’ús del català a la
justícia amb el del mandinga. No és cap ironia, estic convençut que –encara que
ho va fer- Carlos Dívar no volia ferir. Però precisament això és el més greu de
tot. Reescoltades una i una altra vegada, les paraules de Dívar no resulten
ofensives per la intenció sinó pel marc mental que reflecteixen. És a dir,
pobrets catalanets no patiu perquè també teniu drets com els pobrets negrets. És
aquest imperialisme cultural que no distingeix més enllà d’allò propi. La resta
de cultures o es combaten o, en el millor dels casos (com Dívar), paternalisme,
beneficència, caritat i Espriu en la intimitat.
La diferència entre el
mandinga i el català és que aquesta última és una llengua reconeguda pel marc
judicial que Dívar representa. I sí, si un jutge espanyol atén un gambià en la
seva llengua és una deferència, però en el cas d’un català no ho ha de ser: és
un dret, no un privilegi. Ni tractes especials ni favors: els catalans hem de
ser atesos en català a Catalunya: a la justícia, a l’ambulatori i -d’això en
podríem parlar un altre dia– als estancs i administracions de loteria, que també
són de titularitat pública.
Hem passat de polacos a mandingues.
La llegenda diu que ens van començar a dir polacos perquè va coincidir l’entrada
de tropes franquistes a la Diagonal amb la dels nazis a Varsòvia. Abans
polacos, ara mandingues. Abans Europa, ara Àfrica. Abans envaïts, ara
abandonats. El pròxim pas és ser simplement un
guinyol.