InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana
 
Butlletí número 612 (dijous 23/02/2012) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
1)  Núria Puyuelo - No caiguem en el parany
 
2) J. Leonardo Giménez - Rodar i redolar
 
3) Màrius Serra - Estornicar?
 
 
5) Jofre Llombart - De polacos a mandingues
 
 
 
 
 
10) 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú
 
11) Demà en InfoMigjorn Cap de Setmana
 
 
 
1)
 
Publicat a
 
 
 
Núria Puyuelo
 

“Se m'ha caigut una dent”, m'explicava la setmana passada la meva neboda. Tenint en compte que es tracta d'una nena de sis anys podríem perdonar-la per haver posat el pronom se en un verb que no accepta en cap cas la forma caure's. No li puc explicar tot això perquè es pensarà que no parlem el mateix idioma. És una construcció que ha après per imitació perquè hi ha una tendència molt estesa a pronominalitzar de manera incorrecta aquest verb. L'error prové del fet que en castellà el verb caure sí que accepta aquest pronom (se ha caído del árbol) i per això en català tendim a incorporar-lo incorrectament.

l mateix fenomen el trobem en tota una sèrie de verbs de moviment, com ara baixar, marxar, passar, pujar i sortir, en exemples com ara “s'ha baixat a la parada equivocada” (en comptes d'“ha baixat a la parada equivocada”); “s'ha marxat abans d'hora” (en lloc d'“ha marxat abans d'hora”), i “s'ha pujat al gronxador” (en comptes d'“ha pujat al gronxador”). Cal però diferenciar aquest ús pronominal incorrecte d'altres pronoms reflexius de persona que poden acompanyar el verb. Seria el cas d'“em cauen molt els cabells”: aquest em substitueix “a mi” i fa la funció de complement indirecte.

Altres verbs, com callar, també presenten aquest ús incorrecte: “Quan el professor ha entrat a la classe, s'han callat de cop”, en comptes d'“han callat de cop”.

2)
 
Article publicat en el Levante-EMV divendres 10 de febrer del 2012
 
J. Leonardo Giménez
 
Fa dos setmanes vaig sentir, en una botiga, que la dependenta explicava a una parroquiana, en un canvi lingüístic innecessari, que el seu cunyat havia caigut per l'escala de sa casa i que «regolando fue a parar al rellano». Si la botiguera haguera donat l'explicació en la seua llengua, l'espardenyada no l'haguera pegada, perquè haguera dit «regolant (o redolant) anà a parar al replanell», però en tot cas eixa interferència en el castellà de la venedora denota un precisió verbal, nostra, que en la llengua veïna no es dóna en el llenguatge corrent. En castellà, en eixe cas, normalment, es diria «dando vueltas» o d'altres expressions relacionades amb els verbs «rodar», «rular», etc.

En valencià, a eixa acció correspon el verb «redolar», encara que en moltes zones diem «regolar». Com ocorre en tants doblets verbals de la nostra llengua (com ara «posar/ficar», «fregar/escurar», «netejar/torcar»), la parella dels verbs «rodar» i «redolar» (o «regolar») tenen significats d'abast diferent. El primer fa referència a «fer voltes (algú o alguna cosa) sobre un eix, sobre si mateix o respecte d'un centre»: «La roda de darrere no roda», «La Terra roda». També té sentits figurats com «provar el funcionament d'un motor», «fer el rodatge a un cotxe» i altres provatures; també «filmar una pel·lícula»: «Calleu, que estan rodant»; «negar, movent el cap, a un costat i a altre»: «Si el pare roda el cap, és que no anem a la fira»; «anar d'una banda a altra, viatjar molt»: «Es passa la vida rodant pel món».

Per la seua banda, «redolar» o «regolar» (en la variant del nord, «rodolar») és «moure's alguna persona, animal o cosa fent voltes sobre si mateix, normalment rodant cap avall sobre una superfície inclinada», segons la definició d´Eugeni S. Reig en Valencià en perill d'extinció. «Ha pegat un esvaró i ha caigut regolant escales avall», «La pilota redolà pel marge i caigué al barranc». I per Pasqua, en molts llocs, van a «regolar la mona»; i «qui té diners, vola; i qui no, redola». Una mostra més de la nostra riquesa i precisió lèxiques. El DRAE també inclou en castellà «redolar»: «dar vueltas», però no és d'ús massa corrent.
 
3)
 
Publicat en el suplement de cultura del diari EL PUNT AVUI dijous 16 de febrer del 2012
 
Motacions
 
Estornicar?
 
per Màrius Serra
 
 
Les fredorades ens refreden i un dels primers símptomes d’aquesta disminució tèrmica són els esternuts. Quan esternudem sabem que vindran mal dades. Els creients, ens encomanen a Jesús. Els ateus, ens desitgen salut. Però no tots els catalanoparlants esternudem de la mateixa manera. A Cassà de la Selva, per exemple, fan estornics. El verb estornicar també és proper al llatí sternūtāre. D’altres variants són l’estornut, l’esternuc, o l’estuforn, però al capdavall l’esclat de microbis és el mateix. Ara bé, aquest sternūtu llatí no n’és l’única font. Les parles balears en prescindeixen tot acollint-se a una tradició onomatopeica. Molts balears, quan es refreden, fan atxims i atxems, i encara n’hi ha que fan oïssos. L’exemple que ens ofereix l’Alcover-Moll per il·lustrar aquesta variant illenca és sensacional: “Moltes tossines, cadarns, rugays, refredats, oïssos...” Això només ho superen a Osona, la Garrotxa i alguns indrets del Maresme. Allà, en comptes d’esternuts, estornics, oïssos o atxims, fan eixavuiros (o etxavuiros o buiros). Eixavuirar és una manera poètica d’esternudar, entre altres coses perquè Coromines el fa derivar del llatí auguri, per la creença popular del valor profètic dels esternuts. Estorniquem, estorniquem, que el món s’acaba.
 
 
4)
 
Article publicat en el blog PUNYETERA LLENGUA divendres 10 de febrer del 2012
 
Per què fem parades intermèdies?
 
Maria R. Mariné
 
En el camí cap a qualsevol objectiu, podem fer més o menys parades, però mai seran intermitges, sinó intermèdies. Igual que entre l’estat i el ciutadà hi ha administracions intermèdies, i que entre una generació gran i una de jove n’hi pot haver d’intermèdies.

El problema d’intermedi és que s’assembla molt al castellà intermedio i sovint ens pensem que és un castellanisme, però intermig, si existís, estaria mal format, seria un híbrid.

Tant mig com medi són dues paraules catalanes que vénen del llatí medius, però ja es veu que la segona s’hi assembla més que la primera. Mig és el resultat de l’evolució al llarg de la història de medius i, en canvi, medi s’ha agafat modernament del llatí medium (al seu torn, derivat de medius). Parlant tècnicament, mig és un mot patrimonial o d’evolució popular i medi un cultisme.

Aquests doblets, habituals en les llengües romàniques, de vegades provoquen maldecaps ortogràfics. Per exemple, boca/bucal (bucca), cervell/cerebel (cerebellum), calb/calvície (calvus), corba/curvatura (curvus), etc. En molts casos el cultisme no és literalment la paraula llatina sinó una forma que en deriva directament. És a dir, té una arrel llatina i no catalana: calvície deriva de calvus, no de calb.

Doncs bé, sembla que passa una cosa semblant amb els prefixos entre- i inter-, tots dos derivats del llatí inter-. L’un és patrimonial i l’altre un cultisme. És lògic, doncs, que per coherència no barregem mots patrimonials amb cultismes, i formem entremig i intermedi. Però és que, a més, intermedium ja es va formar en llatí, i per tant intermedi està agafat directament de la llengua mare.

Tot plegat no impedirà que alguns continuïn fent parades intermitges, però pot fer que d’altres, que ara ja les fan intermèdies per disciplina, se sentin millor dient-ne així.

5)
 
Article publicat en elSingulardigital.cat dimecres 15 de febrer del 2012
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/02/de_polacos_a_mandingues_80976.php
 
 
 
"Les paraules de Dívar no resulten ofensives per la intenció sinó pel marc mental que reflecteixen"
 
Jofre Llombart

Estic segur que el president del Suprem i del Consell General del Poder Judicial no volia ofendre ningú quan va comparar l’ús del català a la justícia amb el del mandinga. No és cap ironia, estic convençut que –encara que ho va fer- Carlos Dívar no volia ferir. Però precisament això és el més greu de tot. Reescoltades una i una altra vegada, les paraules de Dívar no resulten ofensives per la intenció sinó pel marc mental que reflecteixen. És a dir, pobrets catalanets no patiu perquè també teniu drets com els pobrets negrets. És aquest imperialisme cultural que no distingeix més enllà d’allò propi. La resta de cultures o es combaten o, en el millor dels casos (com Dívar), paternalisme, beneficència, caritat i Espriu en la intimitat.

La diferència entre el mandinga i el català és que aquesta última és una llengua reconeguda pel marc judicial que Dívar representa. I sí, si un jutge espanyol atén un gambià en la seva llengua és una deferència, però en el cas d’un català no ho ha de ser: és un dret, no un privilegi. Ni tractes especials ni favors: els catalans hem de ser atesos en català a Catalunya: a la justícia, a l’ambulatori i -d’això en podríem parlar un altre dia– als estancs i administracions de loteria, que també són de titularitat pública.

Hem passat de polacos a mandingues. La llegenda diu que ens van començar a dir polacos perquè va coincidir l’entrada de tropes franquistes a la Diagonal amb la dels nazis a Varsòvia. Abans polacos, ara mandingues. Abans Europa, ara Àfrica. Abans envaïts, ara abandonats. El pròxim pas és ser simplement un guinyol.

 

6)
 
Article publicat en elSingulardigital.cat dimarts 14 de febrer del 2012
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/02/el_catala_a_europa_un_favor_personal_80908.php
 
El català a Europa, un favor personal
 
"El tema de la marginalitat de la llengua catalana a les institucions europees no és culpa d’Europa, sinó d’Espanya"
 
Víctor Alexandre
 
Qui diu que no hi ha bones notícies? Sí que n’hi ha. De tant en tant, si més no. El problema és que n’hi ha tantes, de negatives, que les bones queden amagades i gairebé no es veuen. La decisió personal de Martin Schulz, president del Parlament Europeu, relativa a l’ús de la llengua catalana, és una notícia magnífica, per bé que ja veurem si pot reeixir. Schulz, responent a les preguntes dels eurodiputats catalans, Ramon Tremosa (CiU) i Raül Romeva (ICV), ha dit que li semblava inexplicable que a hores d’ara encara no s’hagi normalitzat l’ús de la llengua catalana a l’eurocambra, tenint en compte els seus nou milions de parlants. “Com s’entén que es reconegui el danès, el finès, l’eslovac, el lituà, l’eslovè, el letó, l’estonià i el maltès, que tenen menys parlants, i en canvi el català no?” es preguntava ell. A partir d’ara, per tant, és possible que els diputats catalans puguin defensar els interessos de Catalunya en la seva llengua amb la mateixa naturalitat amb què ho fan els danesos en danès o els finlandesos en finès. Sembla mentida que una qüestió tan senzilla i elemental hagi trigat tants anys a plantejar-se. I si, a més, recordem que José Borrell va ser president del Parlament Europeu, veurem que allò que prohibia amb menyspreu i principis totalitaris un català, ho capgira ara amb respecte i principis democràtics un alemany.

La realitat, tanmateix, té moltes cares, i la del senyor Schulz és la cara amable. Però què passarà d’aquí a dos anys i mig, quan el senyor Schulz plegui? Què passarà quan el seu lloc l’ocupi un polític que no tingui la mateixa actitud? Hem tingut la sort que Martin Schulz és una persona afeccionada a la lectura i que coneix la literatura catalana, però el rang de la nostra llengua a les institucions europees ha de dependre d’una particularitat com aquesta? Com és que el danès, el finès, el maltès o l’eslovè no necessiten que ningú conegui la seva literatura per ser oficials a la Unió Europea? La resposta a aquestes preguntes, tot i que també se les feia el senyor Schulz, és òbvia: perquè Europa no és una unió fraternal de pobles, Europa és un club privat d’estats. Aquest petit detall, òbviament, és un problema terrible per al poble català, però també és un error de base per part de la Unió Europea, perquè una Unió que es fonamenta en europeus de primera i en europeus de segona, en funció del seu origen, no té futur i està abocada al fracàs o, si més no, al conflicte i a la incohesió.

Val a dir, però, que el tema de la marginalitat de la llengua catalana a les institucions europees no és culpa d’Europa, sinó d’Espanya. Espanya, a través dels diferents governs del Partit Socialista i del Partit Popular, sempre ha negat al català el rang de llengua oficial de l’Estat a fi que tampoc no pogués ser llengua oficial a Europa. “Estem molt oberts al multilingüisme”, deia Jerzy Buzek, l’antecessor de Schulz, “però com ens podeu demanar poder fer servir a Brussel•les una llengua que ni tan sols us deixen parlar al vostre Congrés dels Diputats?”

Amb tot, el més greu no és això. El més greu és que aquesta política ha comptat sempre amb suport català a Madrid. Els diputats que la delegació catalana del PSOE ha tingut al Congrés espanyol en totes les legislatures no han fet absolutament res per la dignificació de la seva llengua. Al contrari, talment com robots –aquest és el paper dels socialistes catalans en aquella cambra– s’han limitat a votar d’acord amb les ordres de la cúpula de Madrid. Madrid ordena i ells premen el botonet. El 9 de febrer de 2006, fent costat al Partit Popular, fins i tot van arribar a l’extrem de votar en contra de la unitat de la llengua (!). I si a això hi afegim les constants maniobres d’un altre eurodiputat català carregat d’autoodi com Alejo Vidal-Quadras, un dels catorze vicepresidents de l’eurocambra, la situació encara s’entén millor. Vidal-Quadras, titllant Tremosa i Romeva de “provincians” i de “fanàtics incompetents” per voler emprar el català a Europa, ha boicotejat tant com ha pogut allò que l’alemany Martin Schulz, per sort, ha decidit ara per si mateix.

Aquestes coses ens haurien de fer reflexionar, perquè no hi ha dubte que totes les batalles que lliurem per la llengua ens les podríem estalviar si concentréssim la nostra energia en la consecució d’un Estat propi. Malta, amb quatre-cents mil habitants, no ha hagut de lliurar cap batalla per la seva llengua a Brussel•les. Hi va entrar l’1 de maig de 2004 per la porta principal i, des d’aleshores, el maltès és llengua de ple dret a les institucions europees. El maltès, per tant, és llengua d’autoritat. La llengua catalana, en canvi, és només llengua de voluntat. Depèn, ves per on, de la bona voluntat d’un ciutadà alemany.
 
 
7)
 
Publicat en VilaWeb dimecres 15 de febrer del 2012
http://www.vilaweb.cat/noticia/3984709/20120215/noticia.html

Personalitats de la cultura i la política donen suport al català a les Illes

'Moviment per la Llengua' recull signatures i ja en té més de dues mil

Personalitat de la cultura i la política ja han donat suport a la plataforma 'Moviment per la Llengua', que treballa perquè es retiri l'avantprojecte de llei de modificació de la funció pública balear i que es mantingui l'actual Llei de normalització lingüística. L'entitat recull signatures per enviar la petició al parlament, on una comissió s'encarregarà de tramitar-la i on els peticionaris podran intervenir. 'Si lluitem i aconseguim la força necessària, podrem tenir veu al parlament per defensar la nostra llengua', diuen.

La plataforma ja ha recollit més de dues mil signatures, entre les quals hi ha les de representants polítics, com Joan Lladó, Alfred Bosch, Josep Joan Capó, Biel Barceló, Pere Sampol, Catalina Munar, Biel Huguet, Josep Melià, Miquel Ensenyat i Esperança Mateu; i escriptors, com Quim Monzó, Bartomeu Mestre, Miquel Àngel Vidal, Damià Pons, Miquel López Crespí. També hi han donat suport l'OCB, l'actor Toni Albà, el futbolista Martí Crespí, el glosador Mateu Xurí, el degà de la Facultat de Filosofia, Nicolau Dols, el músic Natxo Tarrés, el periodista Joan Carles Palos, etc.

Fa mesos que la societat balear es mobilitza a favor de la llengua. Divendres passat va haver-hi un acte a Manacor i demà n'hi haurà un de similar a Inca. Milers de manifestants han sortit al carrer per defensar l'ús del català i s'han recollit més de deu mil al·legacions contra la política lingüística de Ramon Bauzá.

 
8)
 
Publicat en el diari Levante-EMV divendres 10 de febrer del 2012
http://www.levante-emv.com/opinion/2012/02/10/tandems-linguisticos-catalan-valenciano/880068.html
 
Podeu traduir el text amb www.internostrum.com
 
 
Tándems lingüísticos en catalán-valenciano
 
Manuel García Ferrando
 
El problema es más de índole sociológica y política que estrictamente lingüística por lo que me atrevo, una vez más, a realizar una breve reflexión sobre un tema lingüístico que posiblemente nunca alcance un consenso total entre la población valenciana y sus portavoces públicos de los diversos ámbitos políticos, culturales y académicos, como es el de la denominación de la lengua propia de los valencianos.

La polémica ha surgido recientemente en algunos medios de comunicación con motivo de la publicación de un folleto en inglés por parte del Servicio de Política Lingüística de la UV, Get on the languages tandem, que pretende fomentar el plurilingüismo y mejorar las habilidades con el lenguaje tanto de los estudiantes de programas de intercambio internacional como de los estudiantes locales; para ello, se propone la creación de grupos en los que los estudiantes extranjeros hablen en su propia lengua y los estudiantes locales lo hagan en castellano (español), y si así lo prefieren ambas partes también en catalán, que es estatutaria y académicamente la lengua propia de la Universitat de València. Como era de esperar, la mención del catalán y no del valenciano, ha sido el detonante, una vez más, de la polémica. No deja de ser sorprendente que todavía se siga confundiendo el ámbito político con el ámbito académico por lo que se refiere a la denominación de la lengua valenciana o catalana, porque si bien es cierto que el Estatuto de Autonomía de la Comunidad Valenciana establece el «valenciano» como la lengua propia de este Antic Regne de València, no es menos cierto que en todos los ámbitos universitarios occidentales competentes en lenguas románicas, derivadas del latín, se denomina catalán a la lengua propia que se habla en Cataluña, en las Islas Baleares y, como no puede ser de otro modo, en esta Comunidad, País o Antic Regne de València.

El Estatuto de Autonomía recoge un sentimiento popular profundamente arraigado entre la población que tiene, a mucho orgullo, como es mi personal y modesto caso, el valenciano como lengua materna, aprendida pues de nuestras madres y padres en ámbitos locales concretos —en mi caso en el Cabanyal—, con sus propias variantes de acentos y modismos. Una lengua que por razones históricas bien concretas y conocidas continúa estando plagada de castellanismos en el lenguaje coloquial, ante el pobre conocimiento gramatical de la lengua materna de buena parte de las personas de mi generación y posteriores que solo estudiamos tanto en la escuela como en la universidad en castellano o español.

Este estado de cosas está comenzando a cambiar desde que el valenciano es, junto con el castellano, lengua curricular en la enseñanza pública, como también lo va a ser pronto, así lo espero, el inglés. Y cuando las nuevas generaciones que hayan estudiado valenciano en las escuelas lean, por ejemplo, un periódico o una novela en catalán, reconocerán de inmediato que se trata de la misma lengua valenciana que estudiaron en su formación escolar. Por eso, y mientras se produce el recambio generacional, las universidades públicas valencianas, en las que cada vez impartimos más clases en valenciano, y también en inglés, tienen la obligación y responsabilidad académica de recordar que el catalán, al que denominamos valenciano en estos lares —y que es de esperar y desear que se siga denominando así durante mucho más tiempo—, es la lengua propia de cada universidad pública y, por tanto, también de nuestro Estudi General.
 
9)
 
Publicat a
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/13-comunicacio/20-comunicacio/508881-torna-el-clam-per-tv3.html

Torna el clam per TV3

Milers de valencians reclamen a Castelló el restabliment del senyal dels canals de la televisió catalana al País Valencià en complir-se un any de l'apagada

La reivindicació de la reobertura de les emissions de TV3 a terres valencianes és ben viva. Ho demostraren ahir els milers de participants (15.000, segons els organitzadors) en la manifestació commemorativa de l'aniversari del cessament de les emissions, convocada per la plataforma Sense Senyal i Acció Cultural del País Valencià (ACPV).

Els assistents a la marxa van justificar la seua demanda en la llibertat d'informació i expressió, i en la necessitat d'un espai de comunicació conjunt per a tota l'àrea lingüística catalana. En aquest sentit, van reclamar la reciprocitat d'emissions entre les televisions públiques catalana i valenciana, i també de la balear, a través de la tramitació al Congrés de la iniciativa legislativa popular (ILP) Televisió sense fronteres, convertida ja en projecte de llei.

Com a solució més immediata van apel·lar directament al president de la Generalitat, Alberto Fabra, perquè s'implique en la resolució del conflicte. “Podria donar llicència d'emissions a TV3, com ja ha fet el govern valencià amb tantes altres cadenes de televisió, i podria també signar un conveni de reciprocitat amb el govern català”, va reclamar Violeta Tena, portaveu de Sense Senyal.

L'optimisme el va posar el president d'ACPV, Eliseu Climent. “El tema porta camí de resoldre's enguany”, va declarar. Climent va remarcar que “alguna cosa s'està trencant dins del PP” i va recordar que la Diputació de Castelló —amb majoria absoluta del PP— ha aprovat una moció que insta el govern espanyol a donar suport al projecte de llei de la ILP i que demana al Consell que arribi a un acord de reciprocitat amb la Generalitat de Catalunya.

El president d'ACPV va estar acompanyat en la capçalera de la manifestació per diversos representants de la cultura, el sindicalisme i la política.

ACPV aconsegueix més termini per pagar les multes

L'Agència Tributària ha confirmat aquesta setmana a ACPV que podrà abonar de forma fraccionada fins al 2015 els vora 400.000 euros que li resten per pagar de les sancions (800.000 euros en total) que li va imposar el govern de Camps per emetre TV3 al País Valencià,i que van forçar l'entitat a aturar les emissions. Hisenda ha accedit a ampliar el termini de l'abonament —s'hauria d'haver satisfet abans del 2011— per la “demostrada voluntat de pagament”. L'acord dóna “aire” a ACPV i dissipa el temor de l'embargament. L'entitat ha anat pagant amb aportacions populars. Per satisfer la quantitat que resta, posarà a la venda obres donades per artistes de renom.

 
 
 
10)
 
 
Publicat en el llibre 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú (CCG edicions, Girona, 2011, pàg. 36).
 
 

84. S’ha dit i repetit -i en tenim constantment proves- que Catalunya és un país a mig coure. O, dit d’una altra manera, una nació sense estat. En un país a mig coure, la llengua és el foc que en manté abrandada la flama.

 

Joan Carreres i Péra

Capellà i escriptor

 
 
11)
Demà en InfoMigjorn Cap de Setmana
Sumari
 
 
1) Eugeni S. Reig - caixa
 
2) Albert Jané - Les repeticions de mots
 
3) Antoni Llull Martí - Noms de coses procedents de noms de lloc
 
4) Pau Vidal - Galifardeu
 
5) Pere Ortís - La parla de l'Urgell (Adagis. Lletra N)
 
6) Articles d'Albert Pla Nualart
 
7) David Paloma - Discursos manipuladors
 
8) Sal·lus Herrero - Parlar valencià a Crevillent
 
9) Ramon Sangles i Moles - No vulguem donar res per sabut
 
10) Lluís Barberà i Guillem - La realitat política i lingüística de l’Estat explicada a un irlandés de ment oberta
 
 
 
Si voleu rebre cada divendres el butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana heu de manifestar-ho explícitament en un missatge electrònic que heu d’enviar a l’adreça infomigjorn@telefonica.net en el qual heu de fer constar el vostre nom i cognoms i l’adreça electrònica on voleu rebre’l.
 
El preu de la subscripció al butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana corresponent a l'any 2012 és de 25 euros.
 
Els nous subscriptors podreu llegir en la web tots els butlletins d'InfoMigjorn i d'InfoMigjorn Cap de Setmana que s'han publicat fins ara.
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
Us preguem encaridament que feu arribar aquest missatge als vostres coneguts a fi que l’existència del butlletí InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la llengua catalana.
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací