Ja sabem, els que estem en això d'ensenyar la llengua catalana, que ho tenim quasi tot en contra, començant per l'Estat i tota la seua pompa. Sembla que som la dotzena llengua més parlada d'Europa, però com no tenim un Estat propi, el català no compta. El danès, l'irlandès, el suec, el finlandès, l'estonià, etc., que són menys que nosaltres, sí que compten, però nosaltres, rai. En aquesta evident discriminació té molt a veure l'Estat que ens representa, com ja sabem, però això no és el pitjor, perquè l'enemic el tenim a casa, en les actituds traïdorenques de tants dels nostres polítics i conciutadans, que ens fan patir desgràcies i misèries ancestrals, com el tal Bauzá, senyor i dèspota de les Illes.

Bauzà està decidit a rematar la feina que deixà Franco a mitges. Com és un poc el paradigma de la política autonomista del PP i, com és el més radical de tots (i damunt no és d'ací, sinó madrilenys!), és important saber el que “creu”: concretament que el castellà és la llengua de les Balears, i el mallorquí (menorquí, eivissenc i formeterenc) són sols per a parlar amb la iaia i les tietes i prou! Els meus coneguts em diuen i no acaben de les retallades en matèria educativa, en la televisió, en l'administració, en la toponímia... És a dir, que la misèria s'ha abatut sobre les Illes De tant en tant, però i per ventura, entremig de la misèria, sorgeix la protesta, com la que estan protagonitzant els ensenyants; les pares i mares; els estudiants; la Universitat; associacions i institucions; els sindicats; moltíssims ciutadans i ciutadanes, la gent més civilitzada; fins i tot alguns batlles del seu mateix partit, com el de Sa Pobla. Però Bauzá està decidit a desmantellar tot el que s'havia organitzat i legislat, fins ara, per a la normalització lingüística, i a arraconar, al màxim, la llengua catalana. Bauzà és la misèria, i aquestes protestes són l'alegria.

Una altra alegria ens la dóna saber que el nou president del Parlament Europeu, el social-demòcrata alemany Martin Schulz, que sembla un bon coneixedor de la nostra realitat cultural, s'ha manifestat partidari de l'ús de la llengua catalana al Parlament. Falta saber l'actitud que adoptaran els vicepresidents, especialment el popular de la veu de canyot Vidal-Quadras, i la resta de parlamentaris dels Països Catalans. Els qui són de la Catalunya estricta i concretament de CIU, PSC i ICV, sembla que n'estan d'acord. M'agradaria saber el que faran els valencians i els balears. No hi ha cap dubte que els neoliberals populars, amb l'espanyolista vice-president Vidal-Quadras, s'oposaran. Pel que diu Ramon Tremosa (CIU), hi guanyarem la batalla.

Pot ser que la tercera alegria de la setmana siga la que ens arriba de Font-Romeu (Alta Cerdanya) on, sota el comandament del batlle Jean-Louis Demelin, han demanat la revisió del Tractat dels Pirineus, eixir-se'n de França i retornar a Catalunya! I perquè quede ben clar, han emmordassat la Marianne (estàtua d'una dona amb barret frigi i els pits al descobert, que representa la república francesa) i li han ficada una senyera.

Vull subratllar la gesta, perquè el que denuncien a Font Romeu és que fa 353 anys, el monarca espanyol Felip IV (per a nosaltres, III), signà una tractat (Pau dels Pirineus), amb el francès Lluís XIV, d'esquenes al poble i en contra dels nostres interessos, pel qual li regalava tota la part nord de Catalunya. Com també s'acordà casar llurs fills, aquell matrimoni serà el justificant perquè, cinquanta anys més tard, un dels néts del francès acabe entronitzat rei dels espanyols, després d'haver-nos declarat la guerra total i d'haver-nos-la guanyada, per a la nostra desgràcia (recordeu que quan el mal ve d'Almansa, a tots alcansa). Són els Borbons!

Uns cinquanta anys després d'haver regalat la Catalunya Nord als francesos, els espanyols signen el Tractat d'Utrecht i cedeixen Gibraltar als anglesos. Curiosament, o no tan curiosa, mai s'han plantejat retocar el primer tractat, que perjudicà a Catalunya, i sí que ho fan del segon, amb l'intent de “recuperar” Gibraltar. Estan obsessionats amb això. Recorde que a l'escola ens feien cantar coses tan esgarrifoses com: “Gibraltar!¡Gibraltar! Suenan los clarines y se escucha ya el redoble del tambor…¡A la líd!, ¡Con valor! ¡Empuñemos de nuevo el fusil! ¡A luchar!, ¡Con valor!, Que en tus rocas sabremos morir….”. Quan jo era criatura no cantava perquè no volia morir; de gran, coneguda la qüestió, sempre m'ha fet riure la reivindicació espanyola. Per cert, reclamar Gibraltar contrasta força amb l'intent de retenir Ceuta i Melilla, i ... Perejil, no?

Però tornant al que dèiem al principi, hem de advertir que la tirallonga de misèries que ens han infligit històricament, que és inacabable, encara no han acabat (mireu “La persecució política de la llengua catalana”, de F. Ferrer). Aquest llibre acaba amb Franco, però amb la democràcia el memorial de greuges continua; el que tenim contra els socialistes és voluminós, però, amb aquests energúmens populars, encara anirà a més.. A les Illes, ja ho hem dit, la misèria se'ls ha abatut a sobre. A València els del PP ho fan més sibil·línament, però ho fan i ja en parlarem la setmana propera. Fins i tot a Catalunya, els mossos d'esquadra, emulant la Guàrdia Civil, es neguen a parlar en català als ciutadans... Açò no s'acaba mai!

3)

Alcover, Fuster i el sentit de pàtria

Joan Fuster tancava amb aquest paràgraf Nosaltres, els valencians el febrer del 1962, fa tot just cinquanta anys. Al cap d'aquests cinquanta anys tan joves i tan vells, el text d'en Fuster, com gairebé tots els seus, suscita la reflexió profunda i l'acció decidida. L'èxit i el fracàs que en Fuster esmenta de la Renaixença podria ser el mateix que atribuíssim a l'èxit i el fracàs del fusterianisme, cultivat amb exageració fallera i desdeny eixamplí per uns i altres. Que Joan Fuster no sigui més llegit i comentat és un pecat nacional. Només un país incomplet i acomplexat intel·lectualment parlant pot tendir a oblidar els noms que l'han propulsat endavant, els que l'han fet créixer. Joan Fuster és un d'aquests noms indiscutibles. La seva obra ens amara de sentit de pàtria. Sense ànim d'imposar res (en Fuster deia que un dia o altre caldria subvencionar els que ens porten la contrària perquè no deixessin de fer-ho), l'obra de Joan Fuster és exigent i mira d'implicar-nos a tots plegats: la pàtria nacional és la pàtria lingüística, la cultural. A partir d'aquí, les construccions polítiques s'han d'articular en funció del que som en cada moment. I per conèixer-nos, cal saber què hem estat, cal assumir la història, llevant-ne el vel, també en cada moment. Ell ho va fer fa cinquanta anys. Ara caldria que ho fes algú altre, abans de llançar-se a cantar les absoltes d'un riu intel·lectual del qual encara bevem, i per molts anys. Com tan bé assenyala Antoni Furió al darrer número de Serra d'Or , l'embranzida cultural del País Valencià, farcida de bones editorials, de bones publicacions i d'una intensa vida cívica valencianament catalana, no s'entén sense l'èxit de Joan Fuster.

Un altre gran home ens mira des de la trona, també amb posat severament mofeta. És mossèn Alcover, a qui devem l'obra del diccionari. Oblidem sovint que l'Alcover fou home de confiança d'Enric Prat de la Riba. Dos homes de conviccions profundes, dos homes d'acció disposats a dotar la pàtria de les eines necessàries per enfrontar-se a la modernitat. Ho feien amb el que tenien a l'abast: una caixa d'eines plena de tradició i de neguit perquè la modernitat provincianitzada no diluís el país definitivament. Mossèn Alcover encarnava el principi que cada generació de catalans s'ha de posar el país a l'esquena per assegurar-ne el futur. La tossuderia alcoveriana té a veure amb la tossuderia dels obsessionats que han estat capaços de posar-se la pàtria a l'esquena durant el segle XX. Alcover, Fabra, Corominas... Tan immensos, tan potents que de vegades el país sembla petit per a tots ells. Mossèn Alcover, de qui celebrem els cent cinquanta anys del naixement, estintolà la llengua per a tota la nació, i en fer-ho, ens estintolà a tots nosaltres. Com en el cas d'en Fuster, el periple vital de l'Alcover pot ser tractat en clau d'èxit o de fracàs en funció de si el punt de mira és generós i intel·ligent, o bé estret i acomplexadament modernet. L'èxit de mossèn Alcover són les generacions que l'han succeït, tan sols amb una ombra: el diccionari Alcover-Moll hauria de ser molt més conegut, hauria d'estar molt més a l'abast de tothom. Se n'haurien de fer edicions abreujades, caldria digitalitzar-lo per posar-lo a l'abast dels nostres estudiants de totes les edats. Amb les rondalles passa exactament el mateix. L'obra alcoveriana respira sentit de pàtria, que vol dir esperit de perdurabilitat i de servei.

Les víctimes del desdeny amb què avui alguns parlen de l'un i de l'altre són precisament els que ho fan, i de retruc els que se'ls creuen. No són desdenys ingenus. En el fons hi ha la voluntat de trencar el sentit de pàtria completa que els nostres Fuster i Alcover defensaven: la dels Països Catalans. Avui cal seguir vertebrant-la, com fa cent anys, com en fa cinquanta. Hem de seguir generant iniciatives per assegurar els lligams que els enemics, disfressats de perdonavides, miren de trencar perquè el Principat, Mallorca i el País Valencià deixin de mirar-se com a pàtria completa. De moment, diguin el que diguin, no només no és així, sinó que malgrat totes les boires i les malifetes dels aprofitats de sempre, sabem que, sota les palmes, el tempir es manté més humit que mai.