cagamandúrries
Persona de poc
seny, de poc trellat, que actua de manera irresponsable, que no té gens de
formalitat, que fa les coses de qualsevol manera, que és poc seriosa, que no
complix els compromisos, que no mereix crèdit.
|
En este món hi han hòmens, homenets, homenicos, homeniquecos,
cagamandúrries i cadiretes de
cagar. |
Aquesta paraula l’usa l’escriptor Joan Francesc Mira, encara que ell la
grafia cagabandúrries en lloc de cagamandúrries. ¿Per quin motiu
ho fa així? Doncs perquè l’única grafia admesa en els diccionaris normatius de
la nostra llengua per a l’instrument musical denominat bandúrria és amb
una b inicial. La qüestió és que tots els valencianoparlants, quan
pronunciem el nom del citat instrument, diem mandúrria, amb m. La
paraula valenciana mandúrria deriva de la castellana bandúrria de
la mateixa manera que el mot valencià moniato deriva del castellà
boniato. Els valencians, al pronunciar els citats mots castellans, hem
canviat la b inicial per una m, però a l’hora de fixar la grafia
culta dels citats vocables s’ha seguit el criteri de ser fidel a la pronúncia
popular en moniato però a l’origen etimològic en bandúrria. És una
decisió incongruent. Considere que la paraula mandúrria, que és la que
correspon a la nostra pronúncia popular, ha de ser, imprescindiblement,
normativa i ha de substituir la forma bandúrria de la mateixa manera que,
en diferents moments, s’ha substituït tàpara per tàpera,
recó per racó, darrera per darrere o carbassa
per carabassa. Rectificar és de savis.
Curiosament el DOPV de l’AVL arreplega cagamandúrries i no
cagabandúrries però en canvi recull bandúrria i no
mandúrria. No sembla molt coherent.
En la
novel·
|
I així de la primera part de la inspecció ha resultat que els murs
de càrrega carregaran encara tan bé com han carregat sempre, perquè
aquells obrers antics sí que sabien d’escairar pedra i de fer murs a
consciència però d’arrebossar i enlluir en sabien poc, i encara menys tots
els cagabandúrries que han vingut després tirant paletades d’arena i
d’algeps que ara tot es desfà només de
tocar-ho. |
En valencià també es diu:
borinot, moniato, tararot
La llengua estàndard sol
emprar: baliga-balaga, taral·lirot
En castellà es diu: badulaque, botarate, cantamañanas
Històricament el cabotatge ha estat la navegació de port a port
seguint la costa
o sense fer-se’n massa enfora, de manera que sempre la tinguessin a la
vista o que només deixassin de veure-la durant poc temps (les travessies
entre les
nostres illes i la península entrava dins aquest tipus de navegació). Fins ben
entrat el segle XIX, en què es construïren moltes carreteres on no n’hi
havia, o es milloraren algunes de les existents, i, sobre tot, que entrà en
funcionament el ferrocarril, el sistema més ràpid i econòmic per dur una càrrega que no
pogués esser
duita a esquena de bístia des de Tarragona a València o a Barcelona o des
d’Alcúdia a Palma era la via marítima, amb llaüts o altres embarcacions
no molt grosses que transportaven passatgers i càrrega
diversa.
El
mot cabotatge, com el castellà cabotaje i l’italià
cabotaggio, prové del francès cabotage,
derivat de caboter, ‘navegar anant de cap en cap’ (els caps geogràfics
que sobresurten de la costa), del que també en sortí, en francès,
caboteur, nom genèric de les embarcacions que es dedicaven a aquest tipus de
navegació, del que
no n’he trobat cap variant de forma en català ni en
castellà.
Aquest sistema de navegar es contraposa a la navegació d’altura, que es diu de la que es fa en alta mar, la part de la mar més allunyada de la terra, per anar pel camí més dret d’un país a un altre que no comparteixen la mateixa costa. El motiu pel que es diu alta mar no l’he pogut aclarir, tal vegada perquè alt pot significar ‘digne de respecte’ (pensem en el títol altesa que es donava als nostres reis). I en aquesta denominació concorden altres llengües de les que en tenc alguna coneixença: haute mer en francès; alto mar en portuguès; alto mare en italià; high sea en anglès, i hoher See en alemany. Una denominació més popular, és la mar gran, i en francès le large, concordant amb el castellà mar larga i amb l’italià largo mare, amb tot i que no sigui gaire corrent en aquesta llengua. I encara hi podem afegir pleine mer en francès i ancho mar en castellà. També podria esser que es digués alta mar perquè la línia de l’horitzó sembla estar més alta que al lloc d’on la miram, sigui des de la costa o a bord d’un vaixell.
«Sortíem a la plaça.
El trompeta s’inflava com la granota de la faula. Tocava ben bé assemblea. Però el fèiem callar amb un
crit poc galdós»
(Avel·lí Artís-Gener, 556 Brigada
mixta, 1945).
Adagis
En
aquest apartat presentem uns quants adagis d'entre els que considerem més
específics de la Plana de l'Urgell. Val a remarcar que hem consultat poc els
llibres i que més que res els hem haguts de persones grans, d'abans i d'ara, i
també d'alguna persona no tan gran. N'hauríem pogut escriure molts, però el fet
de constatar que ja eren dits en altres bandes de Catalunya, o que ho eren en
els nostres mitjans de comunicació, ha fet que en suprimíssim molts, car aquests
ja no eren específics de l'Urgell.
Els
adagis són d'un gran interès per allò que expressen la saviesa local. Saviesa
que, en una gran proporció, és obtinguda directament de la mare naturalesa pel
pagès, el qual ho fa d'una manera espontània, sense posar-hi esforç ni prendre
posicions ideològiques, i ho diu a la seva manera, emprant les paraules de la
seva rutina. Per tant, l'adagi és l'expressió del pensament, de la idiosincràsia
i del tarannà de la gent d'un lloc determinat; factors que fan veure la gran
conveniència de recopilar-los i
d'estudiar-los bé. I, per aquesta mateixa raó que són producte de
l'experiència del pagès i de l'home no sofisticat, adagis, dites, proverbis o
refranys parlen per si mateixos i no necessiten cap interpretació. Fan de pont
entre el cor de la naturalesa i la ment del senzill. I encara que el seu sentit
fos una mica críptic, bé val la pena de deixar que el lector hi faci el seu
esforç i en surti amb la interpretació que més s'adigui a la seva experiència i
al seu tarannà. Això, al capdavall, pot redundar en més riquesa ideològica i més
diversitat d'opinions. Consultar els més grans sobre el significat d'un adagi és
una manera molt profitosa de compartir, de conservar el mateix adagi i de
treure'n més suc que no en trauríem nosaltres sols. Podríem aplicar-hi allò
dels clàssics de intelligenti
pauca.
Mai
plou a gust de tothom.
Mal
de molts, consol de ximples.
Mala gent, males obres.
Malaltia llarga, parenta de la mort.
Maldecap, el ventre el sap.
Maldecaps amb pa, fan de bon passar.
Mar
bravada, negoci de pescadors.
Març, marçot, mata la vella, i la jove si pot.
Març, marçot, no ha mort ovella ni borregot, vindrà un pare, abril, que
no en deixarà ni un fil.
Març ventós i abril plujós fan el maig florit i
formós.
Marededéu del Candeler, segon dia de febrer, endevina quin mes
ê.
Mares gandules crien filles treballadores.
Mares treballadores crien filles gandules.
Marinada forta, aigua a la porta.
Masia sense bestiar és campana que no pot brandar.
Massa aigua abans de Nadal mitja pedregada val.
Menjant, menjant, ve la gana.
Menjar, beure i no fer res, és la feina d’un
burgès.
Menjar cues de pansa fa tenir memòria.
Menjar poc i pair bé.
Menta, que l’amor augmenta.
Mentre hi ha vida hi ha esperança.
Mentre hi haurà rucs, hi haurà albardes.
Mentre hi haurà rucs, hi haurà qui anirà a cavall.
Més
val creure-ho que anar a veure-ho.
Més
val cuidat de vell que saber d'home novell.
Més
val pardal a la mà, que dos veure’ls volar.
Més
val tenir que penedir ─o que desitjar.
Metge i comadró, com més a
prop millor.
Mestre d’ull, mestre d’embull.
Molta pluja abans de Nadal, mitja pedregada val.
Molts fills i poc pa, anar a captar.
Monja de sant Agustí, dos caps en un coixí.
Mor
el rei, mor el papa i el qui no té capa.
Morella, no et fios d'ella.
Mort jo, merda per als qui queden.
Morta la cuca, mort el verí.
Músic pagat fa mal so.
Amb el fred i la neu, les cotes guanyen protagonisme, i no pas en el sentit de peça de vestir o de túnica que duien els guerrers (del germànic kotta ), sinó en el de xifra que expressa l'altura d'un punt geogràfic en un mapa (del llatí quota ). "Nevarà en cotes molt baixes", diu en Bernis.
D'aquí deriva l' acotar que vol dir posar cotes en un mapa o acotacions en un escrit, és a dir, notes al marge i especialment les que en una obra de teatre expliquen el moviment dels actors. Un acotar que no té res a veure amb el d' acotar el cap o acotar l'orella a terra.
Filant prim, doncs, no sembla que acotar tingui el sentit de delimitar un terreny ni tampoc el figurat -i avui molt utilitzat- de delimitar un tema. I aquesta impressió la confirma el castellà-català de l'Enciclopèdia.
En el primer sentit hauríem de dir fitar , amollonar o partionar ,i en l'altre delimitar o circumscriure .
El malentès l'hauria originat que acotar en castellà ve de coto i no pas de cota ; i coto vol dir fita o mo lló per delimitar terrenys.
Però hi ha altres accepcions d' acotar que no hem esmentat i que poden obrir la porta al sentit figurat: acotar també vol dir fitar en sentit matemàtic; i, en dibuix tècnic, les cotes indiquen totes les dimensions, i límits, d'un objecte.
Agafant-se a aquests sentits i a un ús molt arrelat, alguns llibres d'estil i lingüistes com Josep Ruaix veuen factible l'extensió d'ús que permet acotar un tema, un pla o un projecte. I crec que de raó no els en falta.
----------------
UN TAST DE CATALÀ
Els lingüistes dels mitjans som els primers a detectar que algunes paraules que abans ensopegàvem rarament, ara surten cada dos per tres.
El fenomen sol anar lligat a una expansió del seu sentit per raons d'interferència o ultracorrecció.
Per expansió, o més aviat per lliscament, xacra ha anat ocupant tot el camp semàntic que cobreix la cra . La semblança fonètica ha fet total una sinonímia que només era parcial, i ara molts parlants, quan els ve al cap lacra -un castellanisme-, escriuen sempre xacra .
¿La violència de gènere és una xacra social? L'ús de xacra aquí és gairebé tan abusiu com si en castellàdiguessin que és un achaque social . I, de fet, tant xacra com achaque vénen de l'àrab saka , que vol dir queixa .
Estrictament, les xacres són mals físics que deixen les malalties i el pas dels anys, mentre que la lacra delcastellà, a més de tenir aquest sentit, també vol dir vici i es pot aplicar a un mal social. Però fa uns anys l'IEC va afegir a xacra el sentit estès de tara moral, i això ha obert la porta a uns usos idèntics que contradiuen la intuïció de molts parlants.
Jo la xacra la veig física i personal. Per mi -contra el parer del DIEC- l'enveja no és cap xacra; i encara ho és menys un mal que causa un gran patiment col·lectiu. L'atur no és una xacra sinó una plaga o un flagell.
En la plaga i el flagell hi veig una calamitat que afecta joves i grans. En la xacra , la queixa melancòlica que, si arribem a vells, podem acabar entonant al famós banc del "si no fos".
UN TAST DE CATALÀ
El masculí genèric (el que inclou masculí i femení), a més de suscitar sovint reaccions irades del feminisme recalcitrant, presenta usos paradoxals que entren en el terreny de la psicolingüística.
El motiu que fa que ens sentim còmodes o incòmodes amb un cert ús pot tenir lligams amb associacions complexes i subjectives.
Si preguntéssim al col·lectiu de dones metges si s'estimen més ser (una) metge o (una) metgessa, en trobaríem moltes que se senten més còmodes sent (una) metge. I aquest percentatge es dispararia entre les poetes que no volen ser poetesses.
Segurament això ho explica el fet que -essa és un sufix massa visible, que subratlla el gènere en àmbits professionals en què la lluita per la igualtat persegueix justament que ser dona o home sigui irrellevant.
En altres casos, el bloqueig del sufix femení té més a veure amb l'ambigüitat. Carme Chacón és (una) política i no pas (un) polític. ¿Però també diríem d'una dona que és (una) música? L'ús, aquí, vacil·la.
El DIEC estableix que la dona que es dedica a la música sigui (una) música. L'ús d'aquest femení, però, fa tanta angúnia que alguns llibres d'estil estableixen, contra la norma, que és (un) músic.
El malestar el crea que música és alhora l'art i l'ofici en femení, però el mateix passa amb política i no sembla que ens repugni tant. L'únic que se m'acut és que si li dic a una noia que és música, es pot entendre com una metàfora que la compara a aquest art. Fer el mateix ús de política és impensable.
UN TAST DE CATALÀ
Un lector em pregunta si és correcta la frase "La gent s'ha bolcat", que ha llegit en un diari. La resposta, òbvia, és que si estem fent servir bolcar-se en el sentit, actualment recollit al DIEC, de "lliurar-se totalment a un afer", perquè la frase sigui gramatical cal que es digui en què s'ha bolcat la gent, ja sigui amb un sintagma ("La gent s'ha bolcat en l'homenatge ") o amb un pronom que el representi ("La gent s' hi ha bolcat").
Bolcar-se també és correcte quan volem dir que una cosa, normalment un recipient o un vehicle, es tomba de costat: podem dir que un vagó ha bol cat o bé que s'ha bolcat i que un gerro mal dissenyat té tendència a bolcar o a bolcar-se . En canvi, quan el subjecte és també el responsable de la bolcada només podem dir bolcar : "Anava tan de pressa que ha bolcat".
Una pregunta que també em fan molt sovint és si en aquest sentit de dedicar-se de manera apassionada a una causa o activitat, són igual de correctes bolcar-se i abocar-se . La norma els abona tots dos, sense que hi hagi cap diferència apreciable de significat.
En casos de sinonímia perfecta entre dues formes igual de vives, jo sempre tendeixo a preferir la més allunyada del castellà, que en aquest cas és abocar-se. Dit això, que ningú s'espanti si un dia llegint un diari argentí o veneçolà es troba frases del tipus "El Gobierno se abocará a ayudar a las familias" .
És sorprenent que hi hagi tantes paraules i expressions de l'espanyol hispanoamericà que juraries que són catalanades.
----------------
UN TAST DE CATALÀ
Albert Pla Nualart
Hi ha un ús d' abocar que sí que és molt viu en espanyol peninsular i, en canvi, en català és dubtós. És el de l'estructura estar abocado a , que té el sentit d'estar predestinat o condemnat a una cosa negativa, com a la frase "es tar abocado al fracaso" .
Dic que és dubtós però de fet el nostre principal diccionari castellà-català, el de l'Enciclopèdia, l'entra i en dóna com a equivalent estar exposat a, anar de dret a, cosa que indueix a creure que és un castellanisme. "Estar abocat al fracàs" seria "Anar de dret al fracàs".
En canvi, tant el GD62 (des del 2000) com l'ÉsAdir (des del 2008) l'admeten entenent que és una evolució lògica d' abocar que, partint del seu sentit literal -un fort decantament cap a una cosa- i del que es desprèn de la passiva, passa a voler dir destinat o condemnat , agradi o no. Tota acció voluntària, i abocar ho és, deixa de ser-ho en veu passiva, i el responsable passa a ser víctima.
Precisament, és el sentit voluntari el que diferencia abocar de vessar , que almenys en estàndard està lligat a la idea d'accident no volgut.
Semblaria, doncs, que vessament il·legal , en la gran majoria de casos, hauria de ser abocament il·legal .
L'error l'origina fer vessament equivalent de vertido , que ve d'un verter clarament voluntari. Encara que vessar s'assembli a verter i que tots dos verbs procedeixin del llatí vertere , l'equivalent semàntic de vessar és derramar .
I és per això que un vessament cerebral és un derrame cerebral i no pas un vertido cerebral .
----------------
ESMOLET DE PARAULES
S'ha posat de moda dir que, com que tots hem estirat més el braç que la màniga, tots som responsables de la crisi, ningú pot assenyalar ningú.
I és veritat: bona part dels que emergint de la misèria aspiraven a ser classe mitjana, un cop posats sota el bombardeig publicitari del "Gaudeix-ne ara i paga en còmodes terminis" o "Tens un crèdit al banc esperant-te", obeïen i s'endeutaven.
Però la culpa, si n'hi ha, estava tan lligada al sistema econòmic que podríem dir que endeutar-se era l'aire eufòric que respiràvem: ens feia créixer, creava riquesa. I si un cap de govern s'hagués negat a fer el pressupost basant-se en l'endeutament, l'haurien titllat de boig.
"No deguis mai res a ningú", "Per tenir-ho t'ho has de guanyar", "Qui paga descansa" eren catúfols de vell caduc. Eren? O ho són? Perquè en aquest mea culpa general que volen que entonem per malgastadors, no veig els senyors banquers tirant-se cendra al cap per haver-nos incitat a gastar el que no teníem. Són allà on eren i, si escampés una mica, ja ens tindrien un crèdit preparat.
Per això, abans d'invocar l'adveniment d'un nou capitalisme, ens hauríem de preguntar si no hem fet prou amb el que hem tingut.
Perquè ¿no és part essencial del capitalisme empenye'ns a comprar el que no necessitem amb diners que no tenim? I encara que no fos així, si anéssim cap a un nou sistema que es negués a fer servir el deute públic i privat com a motor, potser seria bo que, per higiene mental, li canviéssim el nom.
----------------
Publicat en el diari ARA diumenge 5 de febrer del 2012
http://www.ara.cat/ara_premium/claus_dia/FERRAN-SORIANO-Lepica-dels-powerpoints_0_640735957.html
RETRATS QUE PARLEN
Aquest fill del Poblenou de mare perruquera i pare pollastrer ha sigut imbatible venent èpica amb els powerpoints . El fracàs de Spanair l'ha deixat penjat del buit, i ara els mitjans catalans vacil·len entre oferir flors al rebel que fracassà o donar la raó als que sempre hi han volgut veure un venedor de fum.
Ha encarnat com ningú el jove emprenedor que transforma somnis d'adolescent en projectes econòmics i té la convicció del visionari que sap encomanar el punt de bogeria per tirar endavant enmig d'un oceà de dubtes.
Ullerós i mal afaitat, se'ns presenta com a prototip de la cultura de l'esforç. El seu èxit seria la prova que cap pilota entra per atzar. I fins i tot ara, que ha anat als núvols, el veurem com a model a seguir a la sèrie Mestres de TV3, on resoldrà problemes de càlcul davant alumnes de primària al costat de l'home que li va ensenyar a multiplicar.
Venint d'una entitat que tothom sap que és més que un club, li ha costat poc convence'ns que el seu projecte, més que una aerolínia, era un repte col·lectiu tan vital per al país que abocar-hi diners públics era una gran inversió.
El seu fracàs demostra un cop més que, sempre que volem ser hub , l'audàcia empresarial embolcallada amb la senyera s'acaba estavellant contra el nacionalisme d'estat. I que els polítics, amb diners que no són seus, solen ser més generosos que les famílies burgeses.
Magí Camps
Com cal anomenar l’atracció recuperada: roda de fira, gran roda, sínia, nòria?
El Tibidabo, la muntanya barcelonina que separa el Barcelonès del Vallès, deu el seu nom al passatge bíblic en què el diable tempta Jesús quan acaba els quaranta dies de retir al desert. És expressió llatina i vol dir “et donaré”. Per als barcelonins i vallesans, però, la muntanya coronada pel temple expiatori sempre ha estat més identificada amb el parc d’atraccions que no pas amb les temptacions lluciferines. Ara, s’ha anunciat que hi tornarà a haver una nòria panoràmica.
En les llengües veïnes, aquesta atracció clàssica s’anomena roda. Però com que una roda és un mot massa genèric i massa important com per cenyir-lo a un sol objecte, li han acabat afegint alguna mena de complement. En italià, per exemple, en diuen ruota panoramica. En portuguès opten per la roda-gigante, semblant al francès i a l’anglès britànic: grande roue i big wheel. Als Estats Units, en canvi, com que big wheel vol dir peix gros, en diuen Ferris wheel, nom del constructor de la que es va bastir a Chicago.
En consonància amb aquestes rodes, el DIEC ha optat per roda de fira, mentre que el GD62 dóna sínia, el calc del castellà. Ni una ni l’altra són formes d’ús espontani; la que generalment es fa servir és el castellanisme catalanitzat nòria.
La solució del DIEC és descriptiva –explica el que és– i per tant és una proposta afeblida davant de nòria, que té la força d’una sola paraula. A més, si algú està parlant d’un parc d’atraccions, resulta redundant afegir “de fira” a l’aparell. Potser una proposta com gran roda –com en francès i en anglès britànic– hauria tingut més èxit i podria haver acabat arrelant.
La solució del GD62, sínia, és una paraula que resulta estranya per a molts parlants. Si quan es va popularitzar aquesta atracció, la llengua catalana hagués viscut en circumstàncies normals, la creativitat castellana de fer servir el mot noria per batejar l’invent també s’hauria produït en català amb sínia. Però com que molts catalanoparlants desconeixien el mot genuí per al giny que extreu aigua, no va sorgir de manera natural.
Ara els diaris informen de l’atracció que recupera el Tibidabo. Alguns mitjans –pocs– en diuen roda de fira, però la majoria hem fet servir nòria. Hi ha lectors que s’han queixat pel castellanisme, i tenen part de raó. Però la base de la comunicació és que la informació s’entengui sense entrebancs. És per això que sembla més clar fer servir la paraula que, mal que ens pesi, és d’ús general: nòria.
Per cert: tant noria com sínia provenen de l’àrab.
VORA EL BARRANC DELS ALGADINS
9)
Lluís Barberà i Guillem
Una vegada, quan estudiava en
l’institut i escoltava una sessió de valencià, una companya va dir “fulla” en lloc de “full” i la mestra, al meu coneixement
(i també al de més persones que han exercit de mestres o que encara ho són), va
dir davant de la classe: “’Fulla’ no,
‘full’, que per a fulles ja estan les dels arbres”.
Tres anys després, un mestre
ben diferent, Pere Riutort, ens cridava l’atenció a més d’un alumne, per la seua
honestedat, la seua disposició d'assimilar que desconeixia més d’una cosa
(detall que va unit a una curiositat positiva) i escoltà com un alumne major de
trenta anys i sense estudis previs de valencià li preguntà sobre la possibilitat
que en terres valencianes es parlara la llengua abans de Jaume I. La pregunta
del mestre, amb molt de tacte, fou: “¿Creus que es parlava castellà a Cuba abans
que arribassen els castellans?”.
Si la primera persona creava
un esperit de confrontació, la segona, amb una ment més oberta, afavoria un
esperit de concòrdia. Crec que si volem assaborir una llengua, el mestratge o el
que fem, no sols hem de tindre coneixements sinó també molt de tacte, molta paciència i, amb
independència de la nostra professió o de l’ofici, vocació.
El tercer mestre, podria ser
el que passa l’any pensant més en la paga mensual que en allò que fa i que
genera indiferència. Per sort, no en vaig tindre en eixa assignatura. Una
posició semblant a la del capità del creuer que durant estos dies s’ha fet
famós.
En síntesi: una persona de principis i amant de la
llengua té ben clar que les persones van per davant i que amb diàleg i senzillesa guanyem més que
amb un esperit combatiu o amb individualisme, dos dels tres valors més
registrats en una enquesta internàutica d’una web potser catalana, durant els
últims deu o dotze anys (la llista de principis era tancada i el nombre, dotze).
El tercer valor podem pensar que té poc que vore amb la llengua (o així ho podem
entendre ara): el marquisme. I això val per al mestre de valencià i per al
mestre que exercix la seua assignatura en valencià. I si la paga no preocupa
tant, perquè hi ha per a viure amb senzillesa i per a crear un esperit d’alegria
en la família del docent, millor.
Remitjó del
dia: Si volem
fer algun canvi, l’hem de fer nosaltres. I si volem tindre continuadors i
assumir la nostra responsabilitat i exercir la llibertat, actuar amb mitjans
pacífics. Recordem que les persones que han fet avançar el món de manera
qualitativa, molt sovint han preferit les posicions moderades, creatives, amb
les portes obertes a l’humor i perfectament compatibles amb l’interés per la
cosa pública. Queixar-nos contínuament no porta a cap lloc sinó que perpetua la
minoria d’edat, en el camp emocional, la qual cosa no vol dir que no tingam dret
a posar en qüestió l’statu quo, o
siga, el poder establit (en
qualsevol de les seues formes) o les tendències predominants o que considerem
injustes des de la moral.