InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 74 (divendres 10/02/2012) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
1) Eugeni S. Reig - café gelat
 
2) Albert Jané - Sobre el plural de «vos»
 
3) Antoni Llull Martí - Sobrevent i sotavent
 
4) Pau Vidal - Fotimer
 
5) Pere Ortís - La parla de l'Urgell (Adagis. Lletra L)
 
6) Articles d'Albert Pla Nualart
 
7) Francesc de Paula Burguera - La nostra llengua és comuna
 
8) Lluís Fornés - La llengua, Provença i Burguera
 
9) Jesús Bernat Agut - Barcelona-Dénia. La toponímia a l'autopista
 
10) Ramon Sangles i Moles - Captivar el públic
 
 
1)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

 

(Llibre inèdit)

café gelat

Beguda espirituosa de café característica d'Alcoi.

–A mi m'agrada el café amb llet amb una xorradeta de conyac.

–Si en lloc de conyac li poses café gelat encara està més bo.

–¿Vols dir?

Per a elaborar el café gelat hem de tindre café torrat i mòlt de la millor qualitat, alcohol etílic de 96 graus i aigua. El café es fica en unes calces especials que es submergixen en l'alcohol i es deixa en maceració durant deu dies o més. Després es retiren les calces amb el café i s'hi afig l'aigua que calga per a obtindre una beguda d'una graduació alcohòlica d'uns 17 graus. Això és tot.

Aquesta beguda va nàixer a Alcoi en la primera meitat del segle xix, en l'època de la revolució industrial, com un estimulant per a ajudar a suportar les jornades laborals d'aquell temps, molt llargues i molt pesades. La beguda es consumia sola o barrejada amb gasosa. Actualment continua consumint-se i és molt popular en les comarques de l'Alcoià, el Comtat, la Vall d'Albaida, la Marina Alta i la Marina Baixa, sobretot en les festes de moros i cristians. Es beu sola o en combinació amb diverses begudes, alcohòliques o no alcohòliques (cervesa, orxata, refresc de cola, granissats diversos, llet i batuts diversos, etc.). Hi ha un bon grapat de combinacions –més de quinze– i totes tenen el seu nom. Les més conegudes i més consumides són la mentira (1/3 de café gelat i 2/3 de granissat de llima), la negreta (1/3 de café gelat i 2/3 de cervesa), la burreta (1/3 de café gelat i 2/3 de refresc de cola) i el plis-plai (1/2 de café gelat i 1/2 de refresc de cola).

El nom que els alcoians del segle xix varen donar a aquesta beguda va ser café gelat, per a distingir-la del café calent o infusió de café. La immensa majoria dels valencians usem habitualment l'adjectiu gelat amb el significat de fred. En el cas que ens ocupa el significat de la paraula gelat és, exactament, ‘a la temperatura ambient'. Café gelat és una denominació popular antiga, però també moderna perquè actualment continua usant-se amb total normalitat. És un nom original i molt encertat i és el que s'hauria d'haver usat com a denominació comercial de la beguda. Durant molt de temps s'ha emprat la denominació café licor, totalment inadequada perquè la beguda en qüestió no és un licor. Ara s'usa la denominació geogràfica aperitiu café d'Alcoi. És una llàstima que els alcoians no hagen tingut la personalitat d'imposar el nom genuí de la seua beguda com a denominació comercial. I em dol dir-ho perquè jo sóc d'Alcoi.
 
En valencià també es diu: aperitiu de café, café licor
La llengua estàndard sol emprar: aperitiu de cafè, cafè licor
En castellà es diu: aperitivo de café, café licor
 
NOTA 1: L'aigua que s'ha d'emprar per a elaborar el café gelat ha de ser de molt bona qualitat a fi que no comunique cap sabor estrany a la beguda i permeta mantindre l'aroma del café com més pur, millor. La més adequada és l'aigua desmineralitzada, equivalent a l'aigua destil·lada. És un tema que conec bastant bé perquè mon pare va ser representant d'una casa de tractament d'aigües i la immensa majoria dels equipaments que es varen instal·lar en la indústria alcoiana entre 1940 i 1970 els va vendre ell. Jo mateix vaig treballar uns quants anys en aquella empresa, actualment desapareguda.
 
NOTA 2: Done les gràcies a Joaquim Victoriano i Lavinya per la seua ajuda.
 
 
2)
Article publicat en el núm. 38 de la revista Llengua Nacional (I trimestre del 2002)
 
 
 
Albert Jané
 
3)

Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 226)

 

Sobrevent i sotavent

 

Antoni Llull Martí

 

La majoria d'aquells qui no som gent de mar, solem saber que sobrevent i sotavent (i els seus respectius castellans barlovento i sotavento) són termes mariners, però som gaire els qui en coneixem el significat, i molt menys els qui sabem d'on provenen. En parlarem avui, i esper que per a tots quedi prou clar l'origen i significació d'aquests mots, ben interessants, per cert.

 

Quan un vaixell fa fent camí cap a la part d'on bufa el vent, rebut de proa o de costat, però més de davant que de darrera, es diu que navega contra el vent o cap a sobrevent, mentre que si el vent li ve de la part de darrera, navega a favor del vent o cap a sotavent. La banda del veler que queda més amunt, a sobre de l'altra, és aquella d'on ve el vent. Per tenir-ho més fàcil de recordar: quan es navega cap a sobrevent és com si s'anàs cap a dalt, com si pujàs penosament una costa, mentre que si el vaixell va en direcció a sotavent és com si la davallàs, i com fa més via a davallar-la és anant vent en popa, amb el vent bufant ben de la part de darrera.

 

L'etimologia dels termes explicats és prou senzilla: sobre ‘dalt' i sota ‘a baix' o ‘davall' + vent, però la castellana barlovento no resulta tan clara, més ben dit, en principi no hi resulta gens. El mot està documentat en castellà des de l'any 1492, i Coromines opina que podria estar format per un més antic loo, provinent de l'escandinau lôf, per conducte del francès lof, possiblement per imitació de la locució francesa venir par lof o parloo) que podria haver-se canviada en venir de barloo, per influx del sinònim castellà venir de bolina, afegint vento a barloo, perquè concordàs amb el seu oposat sotavento. La borina o bolina és el nom de la corda que serveix per mantenir una vela en una posició embiaxada perquè agafi el vent de costat i d'aquesta manera poder navegar cap a sobrevent. Aqueix nom ve de l'anglès bowline, compost de bow ‘proa' i line ‘línia o corda'.

 

Un arxipèlag de les Petites Antilles és anomenat Islas de Barlovento perquè al seu indret el vent que aprofitaven els vaixells que procedien d'Europa solia bufar de la part d'aqueixes illes, i les naus torcien un poc el rumb dirigint-se en direcció a unes altres illes conegudes per Islas de Sotavento (en anglès Windward Islands i Leeward Islands). Entre les primeres hi ha les Illes Verges, Granada, Martinica, Barbados Guadalupe, Trinitat i Tobago, i entre les segones, Aruba, Bonaire, Curação, Margarita i Tortuga.

 

4)
 
Publicat en el llibre EN PERILL D'EXTINCIÓ (100 paraules catalanes per salvar) de Pau Vidal (Editorial Empúries, Barcelona, 2005, pàg. 79)
 
 
Fotimer
 
Pau Vidal
 

De termes que expressin ‘gran quantitat', ‘abundància', n'hi ha un munt, una pila, un tou, una mà, una colla, un grapat. És a dir, un fotimer. Allò que fa aquest particularment descriptiu és la sonoritat, perquè és la contracció (contràriament a l'origen que li atribueix el DGEC: de fotim, com en diuen a Mallorca d'un home menut o una criatura entremaliada) de l'expressió ‘fot-n'hi més'. Imagineu que sou un fogoner dalt del primer tren Barcelona-Mataró, si fa no fa en temps de la guerra de Cuba, i que li aneu cridant a l'ajudant que llança a la caldera palades de carbó: “fot-n'hi més, fot-n'hi mé, fot-hi'n mé...”, i ja ho teniu. Un fill ben legítim, i autònom, del verb fotre, potser el de més rendiment en català. No és estrany, tenint en compte que una de les conseqüències de fotre és parir. Quants fills té el verb fotre escampats pel diccionari? Un bon fotimer.

 

«Tot el fotimer de nois amb vaqueros eren ben al contrari de coca-colos. Bé es veia per les cares: ratades, malmenades, amb ulleres com una pedrada. Tenien ulls escopits. No feien aquella cara bonica dels animals» (Blai Bonet, Mister Evasió, 1969).

 

Iepa-la!

 

Un bessó il·lustre de fotimer és fotral, que delata molt més clarament la paternitat del ‘fotre' que el va engendrar. Tan il·lustre que de fet ja pertany a la categoria dels cadàvers, perquè fotral, com a terme dialectal que és, no va tenir la sort d'entrar en l'estàndard televisiu, cosa que ara com ara equival pràcticament a la sentència de mort.

 

 

5)
La parla de l'Urgell
Pere Ortís

Adagis

 

En aquest apartat presentem uns quants adagis d'entre els que considerem més específics de la Plana de l'Urgell. Val a remarcar que hem consultat poc els llibres i que més que res els hem haguts de persones grans, d'abans i d'ara, i també d'alguna persona no tan gran. N'hauríem pogut escriure molts, però el fet de constatar que ja eren dits en altres bandes de Catalunya, o que ho eren en els nostres mitjans de comunicació, ha fet que en suprimíssim molts, car aquests ja no eren específics de l'Urgell.

Els adagis són d'un gran interès per allò que expressen la saviesa local. Saviesa que, en una gran proporció, és obtinguda directament de la mare naturalesa pel pagès, el qual ho fa d'una manera espontània, sense posar-hi esforç ni prendre posicions ideològiques, i ho diu a la seva manera, emprant les paraules de la seva rutina. Per tant, l'adagi és l'expressió del pensament, de la idiosincràsia i del tarannà de la gent d'un lloc determinat; factors que fan veure la gran conveniència de recopilar-los i  d'estudiar-los bé. I, per aquesta mateixa raó que són producte de l'experiència del pagès i de l'home no sofisticat, adagis, dites, proverbis o refranys parlen per si mateixos i no necessiten cap interpretació. Fan de pont entre el cor de la naturalesa i la ment del senzill. I encara que el seu sentit fos una mica críptic, bé val la pena de deixar que el lector hi faci el seu esforç i en surti amb la interpretació que més s'adigui a la seva experiència i al seu tarannà. Això, al capdavall, pot redundar en més riquesa ideològica i més diversitat d'opinions. Consultar els més grans sobre el significat d'un adagi és una manera molt profitosa de compartir, de conservar el mateix adagi i de treure'n més suc que no en trauríem nosaltres sols. Podríem aplicar-hi allò dels  clàssics de intelligenti pauca.

L

La barba ben remullada, ja és mig afaitada.

La boira al gener s'hi ajeu com gos peter, i al febrer fuig com ca llebrer.

La boira en eixut, ja hem segat i batut.

La cançó del tururut, qui gemega ja ha rebut.

La caritat ben entesa comença per un mateix.

La carn fa carn, el vi fa sang i els diners van on n'hi han.

La carn, quan ha de ser del llop, tota sola se n'hi va.

La catedral no necessita ornaments.

La clau és la pau.

La collita més esguerrada és la que no està sembrada.

La febre abat el lleó.

La fornada de Nadal se n'emporta mig costal.

La llengua no té ossos, però en trenca de molt grossos.

La maldat no deixa créixer.

La mar com més té, més brama.       

La Mare de Déu del Candeler,

     segon dia de febrer,

     i Sant Blai, el tercer,

     endevina quin mes ê.

La marinada fina porta la cua humida.

La millor loteria és una bona economia.

La missa, a la bardissa.

La muller malalta, brou de gallina.

La necessitat no té llei.

La netedat és mitja vida.

La neu pel gener s'hi asseu com un cavaller i, pel febrer, fuig com un llebrer.

La paciència és la mare de la ciència.

La passió fa perdre el coneixement.

La pedra, quan surt de la mà, no sap on va.

La pitjor sort és la d'aquell qui no vol escoltar.

La pluja de gener posa el gra al graner i l'oli a l'oliver.

La por guarda la vinya, i la closca, la pinya.

La primavera la sang altera.

La primavera, que la sang esvera.

La qui dorm amb un marrà, si no hi queda avui, hi queda demà.

La rapa, per anar bé, ha de caure al plat del garber.

La ratlla de Sant Martí,

       la pluja ja és aquí;

       la ratlla de Sant Martí a la tarda,

       la pluja ja és passada.

La riquesa, si no surt per la porta, surt per la finestra.

La riquesa no és mai del qui la cerca, sinó de qui la troba.

La roba bruta s'ha de  rentar a casa.

La salut del nostre cos la gastem molt a l'engròs i, quan la tenim perduda, l'hem de comprar a la menuda.

La Seca, la Meca i la vall d'Andorra.

La sort no és de qui la cerca, sinó de qui la troba.

La vaca, llepant, llepant, es fum del vedell.

La vida és un fandango, qui no balla la polca, balla el tango.

L'amor és cec, però els veïns no.

L'abundància mata la fam.

L'aigua de gener posa l'oli a l'oliver; lo gra al graner i el vi al celler.

L'aigua fa la vista clara.

L'ase d'en Móra de tot s'enamora.

L'avar sempre pensa ser robat.

Les baralles acaben en ploralles.

Les burles fan com les processons, que tornen allà d'on surten.

L'escriure fa perdre el llegir.

Les dones com el raïm, les bones penjades i les dolentes al cup.

Les mans que tu vols veure cremades, potser les veuràs estimades

Les olives per Sant Joan són com grans de sal, per Sant Pere com grans de pebre.

Les paraules el vent se les emporta.

L'esperança és l'últim que es perd.

Les tempestes amb granissó, com més aviat millor.

L'hàbit no fa el monge, ni camussa, canonge.

L'home lluner, no fa paller.

L'home viciat no fa paller.

L'home viu d'esperances.

L'hort petit i l'era gran.

Les paraules el vent se les emporta.

Les penes amb pa fan de bon passar.

Llarga malaltia, parenta de la mort.

Llenya d'ametller, foc de cavaller.

Llimona, ceba i all, metges al carall.

Llops amb llops no es mosseguen.

Lluna nova, home o dona.

Lluna vella, mascle o femella.

Lo bon nap per Sant Jaume ha de ser nat.

Lo febrer corre com un gos llebrer.

Los raïms que es pengen a les cases, s'han de menjar, fins a Tots Sants de dos en dos grans, de Tots Sants en anyà, de gra en gra.

L'oli és mig mecànic.

L'olla barrejada dóna llustre a la casa.

L'ou vol sol.

L'ovella que dorm amb el marrà, al cap de l'any ha de criar.

L'una mà renta l'altra.

 

6)
 
Articles d'Albert Pla Nualart
 
(Setmana del 23 al 29 de gener del 2012)

 
----------------

Publicat en el diari ARA dilluns 23 de gener del 2012

http://www.ara.cat/ara_premium/claus_dia/Lembolic-llancar-llencar_0_632936715.html

UN TAST DE CATALÀ

L'embolic de 'llançar' i 'llençar' (1)

Albert Pla Nualart

L'embolic el provoca el fet que els codificadors de l'estàndard (per enriquir la llengua) intentin especialitzar semànticament formes que en la parla viva són variants dialectals d'un mateixa paraula, però alhora (tement ferir sensibilitats) no acabin de fer el pas.

Sembla que, en el català prenormatiu, alguns dialectes només llancen i d'altres només llencen , encara que tots tiren . Això explica que l'Alcover-Moll o el Diccionari valencià online ens presentin llençar i llançar com dues variants formals d'un únic verb (com ho són tencar i tancar ), del qual llençar seria la forma secundària, perquè només és viva en certes àrees del dialecte oriental.

La normativa de l'IEC, en canvi, només els fa parcialment sinònims. Llençar té tots els sentits de llançar i, a més, un d'específic: el de desfer-se d'una cosa. És a dir, segons el DIEC2, en català estàndard puc llançar o llençar (o tirar ) un coet a Mart però he de dir "Llença-ho" i no pas "Llança-ho" ni "Tira-ho" quan demano a algú que tiri una cosa a les escombraries.

Aquesta especialització, molt d'esperit noucentista, topa amb la intuïció d'un valencià, que diria "Llança-ho", o d'un mallorquí, que diria "Tira-ho" -un castellanisme històric també arrelat a Catalunya- però mai "Llença-ho".

I, d'altra banda, la sinonímia de llançar , llençar i tirar en el sentit de "deixar anar alguna cosa amb impuls" fa que ja no sapiguem si hem de llançar , llençar o tirar una pedra. Demà ho acabarem de veure.

----------------

 
Publicat en el diari ARA dimarts 24 de gener del 2012

UN TAST DE CATALÀ

Ami no se m'acudiria llençar una pedra a algú. Crec que llençar , en aquest sentit, no hauria de ser estàndard. I, en general, prefereixo tirar a llançar quan vol dir deixar anar amb força un objecte. No em sona gens bé, per exemple, "Llança'm la pilota".

Com ja vaig dir divendres, l'avanç de llançar en detriment de tirar en la llengua dels mitjans és un fenomen preocupant que no només altera frases fetes sinó que adultera un col·loquial en què, si seguim per aquest camí, a més de llançar-nos coses pel cap -una cosa que ja fem sovint-, correm el perill d'acabar-nos llançant sucre al cafè .

Si el preu de perseguir l'ús de tirar en el sentit de tirar a les escombraries és aquest desgavell, no dubtaria a afirmar que el remei ha sigut força pitjor que la malaltia.

Dit això, és evident que llançar continua sent adequat i necessari per a certs sentits figurats. Clarament, el sol llança rajos; les mirades, les iniciatives o els atacs es llancen , i un nou producte només es pot llan çar al mercat.

No crec, en canvi, que les faltes o els córners s'hagin sempre de llançar , seria bo que, de tant en tant, ens animéssim a tirar-los , picar-los o simplement treure'ls .

En general, trobo que convindria fer discriminació positiva a favor de tirar per treure-li de sobre una mala fama que també provoca frases com "Sortim endavant tot i la crisi" o "Trauré el negoci endavant", en les quals l'ús de sortir o treure en lloc del correctíssim tirar és un flagrant castellanisme.

---------------------------
 
Publicat en el diari ARA dimecres 25 de gener del 2012

UN TAST DE CATALÀ

Dois, catúfols, sínies i nòries

Albert Pla Nualart

Divendres, al Círcol Maldà, vaig descobrir la paraula doi gràcies a Pep Tosar, que hi ressuscita Guillem d'Efak en una meravella que, fonent documental, música i narració, ens allarga la memòria cultural submergint-nos en la màgia del teatre pur. Aneu-hi!

Un doi, en mallorquí, és un disbarat i l'Alcover-Moll s'aventura a apuntar-ne un origen tan dubtós com suggestiu: vindria de doll entès no pas com a raig de líquid sinó com a atuell que en conté i, més concretament, com a calaix de sínia, és a dir, com a caduf o catúfol.

Un vell que repapieja dóna voltes al mateix (com una sínia): fa catúfols. I d'aquí el lligam entre caduf, catúfol o doi i disbarat .

Els dois de D'Efak em porten a la sínia; i la sínia, a la nòria nova que presidirà el 2013 les atraccions del Tibidabo. Alguns lectors de l'ARA s'han queixat d'aquest ús no normatiu de nòria que també fan seu TV3, El Periódico o La Vanguardia .

Poc puc afegir al documentat article que el responsable lingüístic d'aquest últim rotatiu, Magí Camps, hi publicava dilluns. Només diré que l'especialització semàntica entre la sínia (màquina que treu aigua d'un pou) i la nòria (atracció de fira), a diferència del cas de llençar i llançar que vèiem ahir, és d'origen popular.

Dient-ne nòria i no roda de fira -com proposa el DIEC2-, donem per bo el que dèiem de petits. I és cert que respon a la diglòssia, però també la diglòssia pot enriquir, i el que neix del poble sol ser més funcional, reeixit i poètic que el que inventen quatre erudits.

----------------
 
Publicat en el diari ARA dijous 26 de gener del 2012

UN TAST DE CATALÀ

Què fem amb el carro?

Albert Pla Nualart

A molts ens passa, si anem uns dies a Londres, que quan en una porta hi diu pull o push ens quedem uns segons dubtant. Per si us serveix d'ajuda, ho hauríeu de traduir per estireu o empenyeu.

En castellà, en canvi, en diuen tirar o empujar. Sembla, doncs, que de fer força per atreure una cosa cap a nosaltres –en aquest cas, la porta– no n'hem de dir tirar sinó estirar.

L'estirar del castellà, un verb que també tenen, només comparteix una part del significat del nostre estirar: la d'allargar una cosa estenent-la o tibant-la. Exigeix, doncs, material arronsable i dilatable, com ara un llençol, un braç o la pell. I, en un sentit figurat, un sou o una reunió.
Per a la resta diuen tirar però aquest tirar, a més d'hacer fuerza para traer hacia sí –el nostre estirar–, també vol dir arrastrar tras de sí –el que fan els cavalls amb un carro–, i d'això sembla que potser n'hauríem de dir tirar.

Aquest sentit de tirar és a tots els diccionaris però, per desgràcia, la majoria el fan transitiu –fan que els cavalls tirin el carro i no del carro–, i això el fa inviable per un excés d'ambigüitat amb altres sentits de tirar, incloent-hi el no normatiu de desprendre's d'una cosa.

Barrat aquest camí, alguns diccionaris es decanten per estirar el carro, una opció que, sense ser incorrecta, trobo que és més impròpia que tirar del carro. Per sort, a l'Alcover-Moll i al D62 sí que hi surten animals tirant de carros. Com també n'han tirat, aclarint-me l'embolic, els meus companys lingüistes d'altres mitjans.

 
----------------

Publicat en el diari ARA divendres 27 de gener del 2012

UN TAST DE CATALÀ

Per què no és bo esmerçar-s'hi

Albert Pla Nualart

Fa 25 anys, poc després de començar a fer de lingüista en un diari, vaig descobrir horroritzat que feien servir ensarronada per traduir encerrona i podien titular, per exemple: "El Barça tem una ensarronada a la pista del Maccabi".

Estaven molt contents de la seva troballa i quan els vaig dir que ensarronada , ni per sentit ni per registre, volia dir encerrona , que n'havien de dir trampa , parany o emboscada , s'ho van prendre malament.

La semblança formal amb un mot d'una altra llengua crea falsos amics que, en algun cas, fins i tot acabem integrant. D'entrada, però, és lògic que ens hi resistim, sobretot si confonen i barregen significats.

En casos com runes per ruïnes o desvetllar per desvelar , l'usuari fa sinònimes paraules que no ho són perquè creu que dient la que és més diferent del castellà parla millor.

En d'altres, com ensarronada, aprofita la semblança formal amb un mot castellà per donar-li el mateix sentit, sobreposant-lo al sentit que sí que té.

Teresa M. Castanyer, lingüista de TV3, em facilita un magnífic exemple d'aquest últim cas: esmerçar-se . Quan diem que ens esmercem a fer una cosa volent dir que la fem mirant-nos-hi molt, tant pel significat com per l'ús pronominal calquem el verb castellà esmerarse .

Esmerçar només vol dir dedicar , invertir . Podem esmerçar esforços en una causa, però quan n'esmercem a parlar tan bé que arribem a dir que ens hi esmercem , caiem en un castellanisme que no per subtil és menys corrosiu.

----------------

Publicat en el diari ARA dissabte 28 de gener del 2012

ESMOLET DE PARAULES

Justícia

Albert Pla Nualart

Neix de la imperiosa necessitat de mantenir l'harmonia entre els integrants d'una societat. I per poder-la exercir calen normes que prohibeixin i permetin accions en la interacció humana, i uns responsables de fer-les complir.

Es fonamenta en percepcions que suposem comunes a l'espècie perquè volem creure que són al nostre ADN, i s'objectiva en uns codis escrits que interpreten jutges que, en teoria, fan tot el possible per ser imparcials.

La seva sinonímia amb equitat és molt moderna. Fins fa uns segles es limitava a aplicar un dret positiu pensat per protegir els interessos dels poderosos. I sempre hi ha hagut una gran distància entre la justícia que de facto es practica i aquella que anhelem, fins al punt que és habitual que l'una acabi perseguint l'altra.

Tenim uns jutges que, per ser-ho, s'han passat els seus millors anys de joventut empollant temaris arnats. Tenim uns jurats populars intoxicats pels antivalors de la publicitat i de la televisió porqueria. I volem que en ragi justícia clara i cristal·lina.

Però la justícia, com la política, mai és millor que la societat que la practica. Totes les nostres renúncies i inhibicions com a ciutadans tenen una ineluctable traducció en justícia corrupta i arbitrària.

Més enllà, però, només queda la violència. Per això la que tenim, tot i semblar miserable, és una meravella comparada amb la dels nostres besavis o la del Tercer Món.

Van caldre herois perquè fos com és ara, i ens toca a nosaltres ser-ho de nou si volem morir deixant-la una mica més justa.

----------------

Publicat en el diari ARA diumenge 29 de gener del 2012

 

Albert Pla Nualart

Viu en la dualitat dels superherois: tan vulgars en el dia dia, tan suprems solcant l'univers.La seva espanyolitat fa compatible la grisor del trajo i la corbata amb les aventures quixotesques.

És un funcionari adotzenat a qui els deliris de grandesa empenyen a envestir tota mena de molins de vent.

Els seus ulls -petits, inexpressius i una mica robòtics- tenen ràfegues del que no saps dir si és petulància infantil o fanatisme de croat. Parla amb sonsònia oficial i un tel de timidesa a la veu. Gasta poca ironia i fa cara de no haver trencat mai cap plat.

S'ha elogiat sovint que no s'ajupi davant el poder, que planti cara a la impunitat dels poderosos -es diguin Kissinger o Pinochet- però cap dels progres que n'escriuen l'hagiografia s'aturen a valorar el seu incompetent acarnissament amb els vulnerables -es diguin Egunkaria o cas Dixan.

El sintagma que l'acompanya, jutge estrella , explica molt bé la seva grandesa i misèria. És tan cert que té el valor de fer el que no fa ningú com que el mou un indissimulable afany de protagonisme. La seva justícia té sovint la ceguesa prepotent de qui no dubta mai que ell està entre els bons.

I tanmateix, encara que escrivint sobre ratlles tortes, aquest humil fill de Baeza està mostrant al món que la modèlica Transició va deixar enquistats els vencedors de la guerra al cor judicial espanyol.

Gràcies a ells, farà realitat el seu somni d'arribar a màrtir.

 
7)
 
Publicat en el diari Levante-EMV ens dues parts:
1a part: dilluns 16 de gener del 2012
http://www.levante-emv.com/opinion/2012/01/16/nostra-llengua-comuna-i/872895.html
2a part: dimarts 17 de gener del 2012
http://www.levante-emv.com/opinion/2012/01/17/nostra-llengua-comuna-i-ii/873120.html
 
La nostra llengua és comuna
 
Francesc de Paula Burguera
 
1a part
 
Lo Rat Penat es va fundar l'any 1878. El 31 de juliol, amb el suport de l'Ajuntament de València, es va celebrar la inauguració de Lo Rat Penat amb la intervenció de Constantí Llombart en la qual va dir coses com aquesta: «No es morta nostra expressiva llengua llemosina, com los seus enemics semblava que desitjaven, gràcies als generosos esforços dels nostres germans de Catalunya i les Illes Mallorques, esforços generosos que de hui en avant devem nosaltres imitar». Heus ací els primers fonaments sobre els que va començar la vida de Lo Rat Penat. Fonaments que aniran augmentant i fent-se forts amb els Jocs Florals que Lo Rat Penat convocarà, així, tots els anys: «Aquesta societat, cumplint un de sos principals propòsits, i desitjosa de dur avant lo renaixement de la nostra gloriosa literatura, acordà la celebració de Jocs Florals en lo present any, i així convoca als experts escriptors, inspirats poetes i artistes de l'antic Regne de València, als de Catalunya, les Illes Balears i de totes aquelles comarques a on nostra materna llengua és parlada o coneguda».

També, però, als Jocs Florals de Barcelona acudien escriptors i poetes valencians i de les Illes. Uns i altres, catalans, illencs i valencians, s'havien posat com objectiu la defensa de la llengua comuna, utilitzant-la. Va ser una part important de la Renaixença. Una part on es van poder mantenir els nostres senyals d'identitat després de la desfeta d'Almança i els seus decrets de Nova Planta. I a la qual col·laboraren personalitats com Teodor Llorente des del seu diari «Las Provincias» i també des de Lo Rat Penat junt a Faustí Barberà. Lo Rat Penat i els seus Jocs Florals estaven mantinguts i dirigits per persones de trellat, vers valencianistes, que hui serien qualificats de «catalanistes» pels que tots sabem. Persones com Constantí Llombart, Teodor Llorente, Félix Pizcueta, el poeta W. Querol, Pasqual i Genis, Vicent Boix, Cirili Amorós… Tots ells participaren en els actes de Lo Rat Penat, donant-los suport, bé com premiats en els Jocs Florals o pronunciant el discurs del mantenidor.

Cal tenir en compte que el valencianisme de la Renaixença va ser importantíssim pel que fa al conreu de la llengua i a la seua unitat. Els Jocs Florals, tant els celebrats a València com els celebrats a Barcelona, foren els vehicles mitjançant els quals la unitat de la llengua es feia ben palesa. Als Jocs Florals d'ambdues ciutats es presentaven escriptors de Catalunya, País Valencià i les Illes. Diu Joan Fuster, en «Nosaltres els valencians», que si la Renaixença ha estat socialment un fracàs, ha estat, de tota manera, un èxit: «Si jo puc escriure avui aquest llibre —es pregunta Fuster— no és perquè els poetes de "guant" i els "d'espardenya" van fer llur feina, més bé o més malament, però positiva? I encara: jo i els que vénen darrere meu, no som el testimoni d'una perduració i alhora d'una renovació important?».

L'obra de la Renaixença valenciana va ser aplaudida per tots els alcaldes de València, tant els conservadors, com els liberals, com els demòcrates, com els republicans. Els Jocs Florals, per exemple, comptaven amb mantenidors de diverses ideologíes. En l'obertura de curs de Lo Rat Penat de desembre de 1902, el parlament va estar a càrrec del doctor Faustí Barberà i Martí, que començà el seu discurs referint-se als protagonistas de la Renaixença valenciana que havien realitzat una tasca considerable: conreant la llengua, reivindicant la unitat lingüística, demanant la descentralització administrativa de l'Estat espanyol i també un protagonisme de les regions. Es tractava d'enfortir la personalitat valenciana.

Lo Rat Penat, quan arribà el franquisme després de la guerra civil, va poder continuar convocant els Jocs Florals de València. No així els de Barcelona, que al llarg de molts anys van haver de celebrar-se a l'exili: unes vegades a Europa, les altres a Amèrica. València, però, era una cosa ben diferent. Ací no passava res, no hi havia cap perill. Per al franquisme, els valencians podiem continuar fent les nostres festetes. Seguíem sent «muelles» segons aquell conde-duque. Això ens va permetre seguir utilitzant la nostra llengua en els Jocs Florals i que Carles Salvador donara clases de valencià en els locals de Lo Rat Penat. Continuarem, però, parlant d´aquestes coses sobre la llengua comuna en el proper article.
 
2a part
 
Quan va acabar la Guerra Civil, en els anys de la posguerra, els jóvens valencianistes tractavem de prendre contacte amb els valencianistes de l'avantguerra. Un día visitant al pare Bertrán en el col·legi dels jesuites de València, català i poeta en la nostra llengua, em va dir que li agradaría conèixer Fuster. Així que una vesprada ens acostarem tots dos al col·legi. Va ser en aquella conversa que el pare Bertrán ens parlà d'Adlert i Casp i de la conveniència de conèixer-los. I així va ser. El pare Bertrán s'encarregà de concertar l'entrevista. Aquests encontres amb el tándem Adlert-Casp, significava el trobament, l'enllaç entre els valencianistes que ens haviem anat formant en aquell «focus primerenc» de Sueca i la Ribera Baixa. El contacte nostre, de Fuster i meu, amb Adlert i Casp va produir, ben aviat, «fruits literaris», Als pocs mesos, Fuster veuría publicat el seu primer llibret de versos titulat Sobre narcís, i més tard, eixiría el meu Ara que sóc ací, editats per Torre, l'editorial d'Adlert i Casp. Prompte la col·lecció L'Espiga, de l'editorial Torre, començà a publicar els seus volums. L'anunci d'aquesta col·lecció, publicat al butlletí de l'Obra del Diccionari de mosén Alcover, deia açó: «Col·lecció L'Espiga de obras valencianas. Biblioteca de suma selección, pulcritud y economía. Imprescindible para el buen conocimiento de la Literatura Catalana contemporànea». No es tractava, per tant i solament, que acceptaven la unitat de la llengua sinó que anaven més enllà: les obres que en aquella col·lecció publicavem els autors valencians pertanyien, segons Adlert i Casp, «a la ´Literatura Catalana´ contemporània». El fet és que Adlert i Casp, amb la seua Editorial Torre, van portar a terme una gran tasca en favor de la nostra cultura, llengua i literatura. I això hi ha que reconèixer i aplaudir-ho.

Passa, però, que en arribar els anys de la transició democrática, Adlert i Casp perden l'esme i adopten una aberrant actitud en que es confabulen amb els pitjors enemics del valencianisme per a deteriorar-lo amb extravagants i malicioses idees sobre la llengua del País. En un panflet titulat En defensa de la llengua valenciana, escrit en 1.977, Adlert ens diu el següent: «La catalanisació que s'havia iniciat abans de la guerra, principalment per Carles Salvador i les normes de Castelló, inclús arribà al sempre arcaíste Rat Penat que substituí sa tradicional arcaisació per la catalanisació que li dugué Carles Salvador, qui publicà una gramática catalanisant que serví de text en els cursos de Lo Rat Penat». Recordem les dates: els cursos de Carles Salvador a Lo Rat Penat comencen al 1949-50 i la seua gramàtica es publica el 1951. L'anunci de la col·lecció L'Espiga en que Adlert ens inclou, als autors valencians, en la Literatura Catalana és 1952. ¿Quí, aleshores, ens estava «catalanisant», com diu Adlert en aqueix idioma que s'inventà a finals dels anys 70 per demostrar que el valencià no era català? I què feia Xavier Casp, aleshores, en aquells anys? Feia el següent: l'any 1950 es presentava als Jocs Florals de la Llengua Catalana a l'exili, celebrats a Perpinyà, i obté la Flor Natural; l'any següent, el 1951, torna a presentar-s'hi — els jocs es celebren, ara, a Nova York— i és premiat amb l'Englantina d´Or; i encara repeteix el 1952 i es presenta de nou als Jocs, que aquest any es celebren a Tolosa del Llenguadoc, i obté el premi Concepció Rabell.

I bé, els valencians tenim que la nostra llengua, el valencià, és comuna amb la llengua de Catalunya, la de les Mallorques, la d'Andorra, la de la Provenza francesa i la de l'Alguer. Això és el que al llarg de la Renaixença, la segona República, i el franquisme, s'ha vingut acceptant per part dels nostres especialistes i coneixedors de la qüestió i sense cap oposició ferma: la llengua és comuna. És en el moment de la Transició quan ixen veus que no están conforme. Per què? Ja ho hem vist en aquests dos valencians, Adlert i Casp, amics nostres, valencianistes com nosaltres, com han canviat. A Adlert no el preocupava la «catalanisació», que deia ell. ¿Com havia de preocupar-lo si ell era el primer catalanista? A Adlert el preocupava Carles Salvador fent la seua tasca a Lo Rat Penat, impartint els cursos de llengua amb gramàtica propia, el que fa que Adlert s'afanye a publicar la de Sanchis Guarner, per tal de desqualificar la de Salvador com l'obra d'un amateur. A Adlert el preocupava que Fuster abandone el grup Torre per no estar sotmés a la tutela adlertiana; el preocupava haver-se quedat despenjat de l'Obra del Dicionari de mosén Alcover… En definitiva, el que li preocupava no era tant la catalanisació — ¡si ell era el primer catalanista!— com el fet de no ser ell el director del cotarro valencià. No li pegueu volta. Aquest canvi tan absurd, després d'haver portat a terme una gran tasca en favor de la cultura i la llengua del poble valencià, va atiar la Batalla de València. Van ser ells els primers culpables. Desgraciada i incomprensiblement.

fburguera@ono.com
 
 
8)
 
Article publicat en el diari Levante-EMV divendres 20 de gener del 2012
http://www.levante-emv.com/opinion/2012/01/20/llengua-provenca-i-burguera/874084.html

La llengua, Provença i Burguera

Lluís Fornés

Francesc de Paula Burguera publica en Levante-EMV (16 i 17 de gener), «La nostra llengua és comuna», on afirma que la nostra llengua«el valencià, és comuna amb la de Catalunya, la de Mallorques, la d´Andorra, la de la Provença francesa i la de l´Alguer». Per a usar la terminologia científica actual diríem que Burguera reconeix que el valencià forma part del diasistema occitano-romà.
L´afirmació de Burguera supon un salt qualitatiu; fins ara continuaven repetint-se les mateixes mitges veritats que han dut els valencians a la nefasta batalla de Valéncia, la qual, des de les forces nacionalistes, sempre s´ha volgut atribuir a les manipulacions de certs personatges de dreta, pero no és del tot així. Si el nacionalisme valencià haguera tingut unes bones bases, no s´hauria pogut manipular, com es diu des de les files que han contemplat estupefactes el seu absolut fracàs en l´intent de construcció d´una realitat que no entenien —si és que l´entenien— més que uns pocs privilegiats. La història no és tan superficial ni tan maniquea, és de projectes més profunds que, en el cas que ens ocupa, tenen a vore, i molt, amb la «llengua comuna"» I, si em permets, amic Burguera, t´explicaré més coses encara.
El Manifest secessionista de 1934 que van firmar Pompeu Fabra, Joan Coromines, Nicolau d´Olwer, A. Rovira i Virgili, etcètera és una de les bases fonamentals del projecte polític —i de l´actual triomf— de la burgesia catalana, que ve forjant-se des de fa molts anys; i també, del fracàs de la política nacionalista i progressista valenciana, i també, de les majories absolutes que ha aconseguit el PP valencià fent, aparentment, anticatalanisme. Disculpa si et rectifique: els «primers fonaments» sobre els quals va començar Lo Rat Penat, amic Burguera, no són exactament els que tu dius perque n´anomenes la mitat només. Constantí Llombart, creador de Lo Rat Penat i de la Renaixença valenciana, en el seu Discurs Inaugural, fent referència a la llengua, diu molt clar: «Noble llengua llemosina, apellada aleshores del país o valenciana, ab ella es parla en Aix (de Provença), en Marsella, en la Gàlia gòtica o Llenguadoch i ses cultes ciutats de Montpeller i Tolosa… en la mateixa fon criat en Montpeller, i parlà nostre molt alt i invicte rey en Jaume». La mateixa idea que tu reconeixes ara, per la qual cosa t´estic molt agraït.
Com veus, per a Llombart els occitans parlen la llengua valenciana, i sense problemes. I no és perque Llombart era un nacionalista expansionista valencià, no, simplement perque, llavors, a la nostra «llengua comuna» no li havia posat trampes polítiques ningú. En eixes trampes políticas, embolcallades de ciència, estem encara els valencians, contemplant estupefactes el nostre fracàs secular. Pero, alguns no renunciem a la nostra idea que tant repetíem en la transició: El futur és nostre.
Teodor Llorente, el poeta que va lloar tant als germans poetes provençals, publicà a Las Provincias, el 27-09-1876, l´article «Literatura en la lengua de Oc. La Academia del Mediodia», que és la gran Acadèmia que propugnava Mistral per a regular els usos lingüístics de la «llengua comuna», que ara lloa Francesc de Paula Burguera, i, en Teodor —que era un dels propostos per a formar part de l´organisme regulador de la «llengua comuna»— acaba dient: «El reglamento que hemos estractado (sic) no es aún definitivo: en vista de las indicaciones que se hagan por los cultivadores de la Lengua de Oc, se modificarà, si conviene…». Llorente era conscient que la valenciana forma part de la Llengua d´Oc, com Llombart, i com Burguera.
Quant a Carles Salvador, un altre dels patriarques citat, porte ací unes paraules que em fa l´efecte que no s´han reproduït mai, no sé si per por o mala fe. Ara, que Burguera ha obert el camí, confie que es rectificarà la qüestió. L´occitanòfil Carles Salvador diu: «En prendre un text occità amb ortografia unificada trobareu com, nosaltres valencians, entenem sense gaires glossaris un poeta tolosà». Escrit per Carles Salvador, sí. Vull dir, amic Burguera, que sí que, durant segles, els nostres literats valencians tenien consciència que el sistema lingüístic és el mateix —científicament és així— el mateix des de Guéret a Guardamar; que la llengua literària, dels trobadors a Ausiàs March, també era la mateixa, per això es van fer gramàtiques unificadores, encara que ara en tinguem moltes i diversos noms per a la llengua literària i d´ús.
Pero el sistema lingüístic continua sent el mateix, i per això el català no ha trobat mai l´espai de «llengua» indepent que busca entre les llengües romàniques, perque científicament les coses funcionen amb rigor. I que, literàriament i en l´ús, on es troben les nostres particularitats, actualment, els valencians volem anomenar la nostra llengua valenciana, com s´ha fet tota la vida, conscients (uns pocs, que més del 60% pensen que valencià i català són llengües diferents) que el sistema lingüístic el compartim amb mallorquins, catalans, llenguadocians, provençals, gascons… Perque estudiar el sistema lingüístic és cosa de científics, d´especialistes, de criteris…
En canvi, la segona part —la de la literatura i l´ús— és més fràgil, més fàcil de manejar, de manipular, de polititzar. I, finalment, contar les coses a mitges, conscientment o inconscient, no conduïx més que a l´atzucac que, entre tots, havíem bastit, i que a Valéncia s´ha demostrat inservible: un fracàs social i polític. La nostra llengua és «comuna» sí, i molt gran en continguts i en extensió. Encara no m´ha explicat mai ningú satisfactòriament per qué uns quants filòlegs catalans van voler convertir-la en espanyola només, quan sempre havia sigut, i és, europea, com es veu en la descripció de Llombart. M´alegre que hages reconegut el camí de la concòrdia. Quant a Casp, Fuster, Adlert… amic Burguera, encete, ara i ací, una consigna imprescindible d´ara en avant: tots són nostres, la seua condició de valencians els fa nostres, de tots els valencians i valencianes de bona fe que mirem el futur confiats, i amb molta esperança. Benvingut al club.
 
9)
Barcelona-Dénia. La toponímia a l'autopista

 

Jesús Bernat Agut

 

 

INTRODUCCIÓ

 

Poder vindre a Dénia i aprendre dels estudiosos de les Marines era motiu suficient per enllestir qualsevol treballet que, condició de la convocatòria, estigués relacionat amb la zona. Les carreteres són un mostrari públic de la salut de la nostra toponímia i cal denunciar-ne la degradació que pateix. En diversos viatges per l'A-7, eixe corredor mediterrani que ens uneix en la llengua i en el pagament a catalans i valencians, hem anat observant el maltracte en la retolació dels nostres noms de lloc. 

“Barcelona-Dénia, de la normalitat a l'esquizofrènia” La rima impura i fàcil m'abocava en una frase que, sense ànim d'insult a la ciutat que ens acollia, reflecteix tot un trajecte que, curiosament, va degradant-se de nord a sud. No es tracta, però, com veurem a continuació, d'un problema que ens afecte només als valencians; també els germans del nord han desatés alguns aspectes.

Parlem, doncs, de l'autopista de peatge que pertany a la xarxa de carreteres de l'estat i de la qual Abertis en té la concessió actual. Pel tracte diferenciat, però, cal dir que Aumar era, fins fa ben poc, concessionària del tram més extens, comprés entre el Baix Camp i Dénia, punt final de la nostra anàlisi, mentre Acesa ho era del tram nord. No es tracta d'un estudi exhaustiu que incloga la totalitat dels topònims retolats a l'autopista. En aquesta ocasió ens hem centrat en la retolació dels hidrònims. No hem pogut, però, tancar els ulls davant el suposat bilingüisme d'alguns topònims de major rellevància.

 

EL MARC LEGAL A CATALUNYA

 

-         Els topònims de Catalunya tenen com a única forma oficial la catalana, d'acord amb la normativa lingüística de l'Institut d'Estudis Catalans, excepte els de la Vall d'Aran, que tenen l'aranesa (article 18 de la Llei 1/1998 de política lingüística)

 

-         L'ús lingüístic dels òrgans de l'Administració de la Generalitat, de les corporacions locals, de l'Administració de l'Estat a Catalunya i les entitats autònomes, les empreses i les altres entitats i institucions que depenen de les esmentades administracions han de respectar la normativa establerta per l'IEC  (article 2 de la Llei 8/1991)

 

-         (retolació de les vies urbanes i interurbanes)

2.1 La retolació a totes les vies urbanes i interurbanes dins el territori de Catalunya ha de fer constar els topònims de Catalunya exclusivament en la seva forma oficial, amb l'única excepció del que disposa l'apartat 3 d'aquest article (la Vall d'Aran) (article 2 del Decret 78/ 1991)

2.2 Quan en la retolació de les vies urbanes o interurbanes s'indiqui direcció cap a un lloc de fora de Catalunya, el topònim corresponent ha de figurar en català si té una forma tradicional en aquesta llengua, sens perjudici que puga figurar també en altres llengües.

-

9.1 La Comissió de Toponímia […] és l'òrgan d'assessorament, consulta i proposta en matèria de fixació oficial dels topònims de Catalunya. (article 9 del Decret 78/ 1991)

 

Hidrònims

         “En el cas dels cursos d'aigua, s'ha de tenir una cura especial a l'hora de preservar l'ús de l'article…: l'Ebre, el Francolí, el Llobregat..

         “També cal tenir cura a respectar l'ús de la preposició de en la denominació de cursos d'aigua que prenen el nom de lloc per on passen: riu de la Sénia.

 

EL MARC LEGAL AL PAÍS VALENCIÀ

Article 15 de la Llei d'Ús i Ensenyament 1. Correspon al Consell de la Generalitat Valenciana, d'acord amb els procediments legals establerts, determinar els noms oficials dels municipis, territoris, nuclis de població, accidents geogràfics, vies de comunicació interurbanes i topònims de la Comunitat Valenciana.

Decret 145/1986, de 24 de novembre, del Consell de la Generalitat Valenciana, sobre senyalització de vies i serveis públics en l'àmbit territorial de la Comunitat Valenciana.

Article primer

Es retolarà en valencià la senyalització de les autopistes, les carreteres, els camins, les estacions ferroviàries i d'autobusos, els ports comercials, els de refugi i els esportius, de les dependències i els serveis d'interés públic que depenen de la Generalitat Valenciana, de les Entitats Locals radicades a la Comunitat Valenciana i dels Serveis que aquestes gestionen per concessió, a més de la retolació també en castellà quan pertocarà.

 

ORDRE d'1 de desembre de 1993, de la Conselleria d'Educació i Ciència, sobre l'ús de les llengües oficials en la toponímia, en la senyalització de les vies de comunicació i en la retolació dels serveis públics en l'àmbit territorial de la Comunitat Valenciana. [94/1598]

 

 

Primer

1. El criteri general de l'ús de les llengües oficials a la Comunitat Valenciana en la senyalització de vies i serveis públics, atendrà al predomini lingüístic establert en el títol cinquè de la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià.

2. En els casos en què, per manament legal, es requeresca la senyalització en les dues llengües, es donarà prioritat a una o altra llengua segons el predomini lingüístic del territori en què s'ubique el senyal.

Segon

1. Els topònims i la designació genèrica que els acompanya s'hauran d'usar, qualsevol que siga la llengua emprada en la resta d'elements informatius, en la llengua de predomini lingüístic de la zona a què pertany el topònim.

2. Pel que fa als noms d'elements que s'estenguen per les dues zones de predomini lingüístic i tinguen nom en les dues llengües, s'usaran en valencià en el territori de predomini lingüístic valencià i en castellà en el territori de predomini lingüístic castellà.

Tercer

En la senyalització dels noms dels municipis s'emprarà la denominació oficial determinada pel Consell d'acord amb el procediment establert en la legislació vigent d'administració local i el Decret 58/1992.

Sisè

1. La Conselleria d'Educació i Ciència promourà l'establiment de convenis de col·laboració amb la resta de les administracions públiques, ens autònoms, empreses i associacions privades per al foment del valencià en la retolació i en la senyalització.

Setè

La Direcció General de Política Lingüística assumirà la direcció tècnica, la coordinació i l'assessorament dels aspectes lingüístics que requeresca la senyalització.

 

RETOLACIÓ DELS HIDRÒNIMS AL LLARG DE L'AUTOPISTA

 

Sembla clar el tractament que haurien de rebre rieres, rambles, barrancs, regalls, canals i rius que creuen l'A-7 per abocar, que no tirar, les seues aigües i escorrims a la mar que bateja aquesta via, Autopista del Mediterráneo / Autopista de la Mediterrània. No cal dir que, en la pràctica, ja s'observa un canvi d'actitud en la retolació que ens anuncia l'entrada a cadascun dels dos territoris. El rètol d'entrada al Principat ens fa saber que som a ‘Catalunya' i davall se'ns diu que, tot mantenint aquella divisió estatal que les autonomies no va poder esborrar, som a la ‘Província de Tarragona'. En canvi, l'entrada al País Valencià es fa en castellà, ‘Comunidad Valenciana', i, tot seguit, en un primer canvi de criteri, se'ns anuncia que la ‘província' és ací una bicéfala ‘provincia de Castellón-Castelló'. La comarcalització, present a tots dos territoris, té una presència retolada a Catalunya mentre desapareix en passar el riu de la Sénia.

 

Mirem, però, de treure una mica d'aigua clara en la retolació dels hidrònims. En eixir de Barcelona en direcció a València ja comprovem que els cartells que ens informen que anem a creuar un curs d'aigua segueix els criteris que trobem al marc legal: riera de Rubí, el Llobregat, l'Anoia, el Foix, riera de Marmellar, riera de La Bisbal, el Francolí, riera de Maspujols. És a dir, els rius s'acompanyen de l'article mentre les rieres ho fan del genèric. El topònim ens apareix en català. Ens sobta, però, que aparega la riera d'Alforja sense apostrofar, amb la forma riera de la Alforja. El següent rètol que hi apareix, riera de Riudecanyes, ens fa pensar que ha estat una errada puntual. Amb l'aparició de l'Ebre, però, la seua retolació, Ebre , ens fa sospitar que en algun moment la cosa ha canviat. I, efectivament, el canvi de concessionària, el pas d'Acesa a Aumar – en l'actualitat totes dues d'Abertis- comporta un tracte diferenciat de la toponímia que anirà empitjorant a mesura que anem cap al sud, tòpic però real. El canvi territorial, ja comentat, té com a frontera el riu de la Sénia, que ara ens apareix com Sénia. Si prenem el sentit contrari, però, ens adonarem que aquest mateix riu, que separa el Montsià i el Baix Maestrat, apareix batejat com a Cenia.

La sospita que la toponímia de l'A-7 dins el País Valencià ens apareix retolada en castellà es fa realitat en els successius cartells que fotografíem i anotem fins a Dénia (veg. apèndix final) Comentarem només alguns exemples més significatius.  La repetició de Seco, una vegada amb onadetes i l'altra no, ens fa dubtar on som al temps que se li atorga qualitat de riu al de Castelló mentre ens deixa en sec el rètol de la rambla de Cervera. El cas de Cuevas ens porta a pensar, més que en el riu de les Coves (les Coves de Vinromà, poble de la Plana Alta) a un racó turístic per a l'espeleologia. Seguer, a més d'un possible antropònim, es troba relacionat amb el món de la mel i els basolers, tot un dolç món que no lleva la vista a ningú. Que la rambleta de Seguer esdevinga rambla de Seguet palesa el menyspreu, altrament ja conegut, envers els noms de llocs i el seu valor patrimonial. Amb tot, potser caldria agrair que no hagen escrit, tot seguint el criteri traductor, rambla de Cieguito. Els 231 m. que acompanyen rambla de la Viuda, ja ho suposen, ens informen sobre la llargària del pont.

Mijares ens porta a la reflexió sabuda sobre els topònims que abasten territoris lingüístics diferents. Si repassem el ‘marc legal' veurem que res justifica la desaparició de riu Millars o el Millars, perquè el viaducte creua el riu a l'altura d'Almassora (de predomini valenciano-parlant) no per Montanejos, on ‘río Mijares' seria d'allò més adient. No caldrà, doncs, parlar de Turia, sense accentuar, o Júcar per riu Xúquer. Tot dos, grans rius valencians, creuen l'A-7 per zones valenciano-parlants.

Barranco de Torrent, per barranc del Torrent o el Torrent,  ens parla, a més de l'evident tautologia, de la despreocupació pels articles que porten a l'usuari de l'autopista a confiar que ja es troben al sud de València, quan encara són a la Plana Baixa. Altres desacords amb l'article i la preposició ens ho mostren els casos de barranco de Tramusser i barranco del Carraixet.

Per últim el Regalatxo i el Barranquet, en ser canalitzats, han vist deformat el topònim en afegir un innecessari canal de.

Observem, doncs, com la castellanització afecta els genèrics i alguns especificatius. A més, en els casos de rius provinents de zones castellano-parlants, s'opta per l'opció incorrecta i il.legal del topònim.

En l'apèndix que mostrem a continuació apareix un llistat de tots els hidrònims retolats al llarg del tram Barcelona-Dénia. Després del riu de la Sénia, la columna de la dreta mostra el topònim tal i com apareix al Corpus Toponímic Valencià i les poblacions on s'ha recollit. El símbol * repesenta la onadeta que hom pinta vora el nom per fer-nos saber que l'hidrònim és un riu.  

 

ACESA

-         riera de Rubí

-         el Llobregat

-         l'Anoia

-         el Foix

-         riera de Marmellar

-         riera de La Bisbal

-         el Francolí

 

AUMAR (asfalt d'un altre quitrà)

-         riera de Maspujols

-         riera de la Alforja                 

-         riera de Riudecanyes 

-         Ebre *                                   

-         Sénia * Cenia               riu de la Sénia (Vinaròs - Alcanar)

-         Barbiguera                            barranc de la Barbiguera (Vinaròs)

-         Servol *                        riu Cervol (Vinaròs)

-         Rambla de Agua-Oliva         barranc d'Aiguadoliva (Benicarló-Vinaròs)

-         Seco                                      riu Sec o rambla de Cervera (Benicarló)

-         rambla de Alcalà                   rambla d'Alcalà (Peníscola)

-         Cuevas *                      riu de les Coves (Alcalà)

-         rambla de Seguet                 rambleta de Seguer (Alcalà)

-         Chinchilla *                            riu de Xinxilla (Orpesa)

-         barranco de Algezar   barranc de l'Algepsar (Benicàssim)

-         Seco *                          riu Sec de Borriol

-         rambla de la Viuda 231m     rambla de la Viuda

-         Mijares *                       riu Millars

-         Ana *                                      riu Sec, riu Sec de Betxí, riu Anna

-         barranco de Torrent             el Torrent (Nules)

-         Belcaire *                     riu d'Uixó, riu Belcaire (Alfondeguilla, la Vall)  

-         Palancia *                     riu Palància

-         barranco del Carraixet barranc de Carraixet (diversos pobles)

-         Turia                             riu Túria

-         barranco de Tramusser       barranc del Tramusser (Benifaió)

-         Júcar 252 m       *                 riu Xúquer

-         Vaca *                          riu Vaca, riu de Xeraco

-         Badell        *                          riu del Badell (Tavernes de Valldigna) barranco de Beniopa     barranc de Beniopa (Gandia)

-         Serpis        *                          riu Serpis o riu d'Alcoi

-         Gallinera *                    riu de Gallinera (Vall de Gallinera)

-         Vedat         *                           riu del Vedat o riu Bullent

-         Canal del Barranquet  vall del Barranquet (Pego, Oliva)

-         Canal  del Regalacho vall del Regalatxo (Pego, Oliva)

-         Racons *                      riu dels Racons o del Molinell (Dénia, Oliva)

Girona *                        riu Girona

 

ALTRES MOSTRES D'AUTOODI

 

Sabut és de tothom que el lèxic específic emprat per la Sociolingüística és una mica dur i, potser per això, bastant aclaridor. Orgull lingüístic, lleialtat, autoodi… Tot i la vehemència del mot resulta molt pedagògica a l'hora d'avaluar el tracte que reben els topònims a les notres carreteres. Ens fixem, ara, en el suposat bilingüisme d'alguns pobles del nostre país en l'A-7 i en el tracte dels exotopònims al mateix indret.

També el canvi de concessionària aporta un tret distintiu en la retolació dels nostres topònims. Mentre circulem pel tram d'ACESA, més o menys entre Barcelona i Reus, València és l'única forma del nostre Cap i Casal, com ho són Castelló i Alacant, Zaragoza i Lleida. En acomiadar-nos amb un Bon Viatge, seguit de formes plurilingües on s'inclou la castellana, apleguem a la zona AUMAR on som Bienvenidos, seguit de formes plurilingües on s'inclou la catalana. És aleshores quan se'ns mostra la duplicitat esquizofrènica dels grans topònims Valencia-València, Castellón-Castelló, Alicante-Alacant.  El joc proposat és múltiple i, en creuar el riu de la Sénia (Sénia al vindre, Cenia en anar) Valencia apareix com a forma monolingüe mentre Castelló juga amb el norte i el Sur. Després, i poc a poc, Alicante va guanyant a Alacant. Quan es mostra el monolingüisme només se'ns mostra la forma castellana, incomplint, una vegada més, la normativa. Alquerías NP, Oropesa-Orpesa, Benicassim-Benicàssim; Peñíscola o Pobla de Farnals (sense l'article) serien altres exemples repetits al llarg del trajecte. Els genèrics: barranco, puerto, aeropuerto, àrea de servicio, norte, sur, oeste… no saben d'eixe proposat bilingüisme toponímic.

L'exemple, però, que ens fa parlar d'autoodi el contemplem en aplegar prop de Sagunt. Defensem el monolingüisme dels noms propis (deixem a a banda les excepcions antroponímiques de reis i papes, de ciutats amb difcultats gràfiques i fòniques, de tradicions ancestrals…) i no veiem inconvenient a dir Teruel i Cuenca, tot i que la solució diftongada s'allunye dels seus habitants turolenses i conquenses. No ens havíem escandalitzat al Principat quan se'ns anunciava que els que volien anar cap a Saragossa havien de fer cas de la indicació Zaragoza, tot i que el rètol no atenia les recomanacions de l'IEC. Almenys, els noms dels pobles de Catalunya presenten en la retolació vial una sola forma, la catalana. Veiem, ara, la retolació adjunta. El vell Morvedre ens mostra una doble personalitat (Sagunt-Sagunto) perquè una ‘o' no tinga la culpa que algú es puga perdre. Al mateix cartell, però, dos exotopònims no mostren cap vergonya en exhibir-se monolingües i vencedors. Autoodi? Convindria ara rellegir el marc legal, ni que només fóra per saber del seu incompliment sistemàtic per part de les concessionàries i de la passivitat irresponsable de les administracions. Un marc legal que ha esdevingut paper mullat, sense que hi vegem cap responsabilitat dels nostres hidrònims. 

No tot és deseperança, però. Sortosament, Vila-real, plena de seny, abandonà los Infantes i ha oblidat la forma Villarreal. Potser per guanyar la Champions només li caldrà normalitzar el nom de l'equip.

 

                                                                  Desembre de 2010

 
 

10)

 
Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART de Ramon Sangles (2a edició, Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg. 76)
 
Captivar el públic
 
Ramon Sangles i Moles
 
La clau de l'èxit en tota compareixença està en la manera de presentar-se: entrar i captivar (com ja hem dit en a de «Planifiquem»). Després, hem de recórrer sempre al bon humor (encara que tinguem problemes); si a tal fi ens hem d'inventar alguna cosa o exagerar-la, fem-ho. La qüestió
és tenir el públic agafat i no adormit. Si per a trencar el gel hem d'explicar una historieta fantàstica, fent-la lligar amb el tema, engaltem-la, i endavant! Siguem astuts a captivar!
 
A part, tot el que desenvolupem ha de fer reflexionar, ha de commoure. I no hem de tancar mai l'acte sense mostrar els beneficis que s'obtindran de posar en pràctica tal i tal altra cosa expressades.
 
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net