cabota
que cabota
Locució que s'usa
per a expressar la idea que algú s'ha obstinat a voler fer, aconseguir, tindre,
etc., una cosa determinada i no hi ha manera que fer-lo canviar
d'opinió.
|
Li vàrem dir i
repetir quaranta mil voltes que anara molt en l'erta amb la moto i ell,
cabota que cabota, a cent cinquanta per hora per la carretereta de la
costa. Ara fa una setmana que el vàrem soterrar. |
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 225)
Singlar, rumb, derrota i altres termes de la
navegació
Antoni Llull Martí
Parlàvem l'altre dia de com es diuen algunes parts dels vaixells i d'on
provenien aqueixos mots, i avui parlaré d'alguns altres relacionats amb el camí
que fa la
nau. Navegant amb un rumb determinat, tota embarcació singla, i al
recorregut que
fa en vint-i-quatre hores, comptant de migdia a migdia, se li diu
singladura, mot
que ens arribà a través del francès però que prové de l'escandinau antic
sigla ‘navegar', derivat de segl ‘vela'.
Per
singlar amb prou seny, i no fer volteres innecessàries, cal mantenir un
rumb, mot
que prové del llatí rhombus o del grec rhombos ‘rombe' (el
paral·lelogram de
costats iguals i angles oblics), per estar representats per aquesta figura
els trenta-dos espais divisoris de la brúixola. En principi, al camí fet
per l'embarcació regint-se per la direcció indicada per la brúixola, li digueren, en
castellà, rombo,
però aviat el mot s'alterà en boca dels mariners per influència d'un
altre terme nàutic, rumo ‘espai o lloc en una nau', mot procedent
del germànic rûm
que
tenia el mateix significat, del que en procedeix l'anglès
room.
Pel
rumb o direcció que duen les embarcacions que van fent camí per dins
mar també s'ha usat el mot derrota. Aquest mot, participi de
l'antic verb derrompre ‘rompre amb violència', com el seu precedent llatí dirumpere, es
digué d'una via terrestre oberta rompent obstacles, i després es digué
també d'una
via marítima.
Els vaixells antics, i els moderns que naveguen a vela, quasi mai poden seguir els rumbs o derrotes anant tot dret, perquè s'han d'adaptar a la direcció del vent. Antigament només podien fer camí si el vent els venia de darrera, però cap a finals de l'edat mitjana, amb el perfeccionament de l'aparell (el conjunt dels arbres, cordam i veles), aconseguiren poder avançar amb el vent de costat i fins i tot amb el vent de davant, no anant-li de front, sinó girant (virant, en llenguatge mariner) una estona cap a un costat i seguidament cap a l'altre, de forma que el corrent d'aire els arribàs embiaixat i fos recollit per les veles que adequadament orientades feien que el vaixell avançàs, obliquament, contra el vent. A cada tros de camí que avança fent aquesta ziga-zaga, li diuen bordada.
«Li
agradava demostrar que menjava molt i que era capaç de beure grans quantitats de
vi sense embriagar-se. Potser sí que li agradava molt menjar, però el que és
segur és que no li provava. Va sofrir des de molt jove tota mena de disturbis de
circulació: fogots,
rampes, poagre i vertígens que van acabar amb un espectacular atac de feridura»
(Maria Aurèlia Capmany, Un lloc entre els
morts, 1967).
Adagis
En
aquest apartat presentem uns quants adagis d'entre els que considerem més
específics de la Plana de l'Urgell. Val a remarcar que hem consultat poc els
llibres i que més que res els hem haguts de persones grans, d'abans i d'ara, i
també d'alguna persona no tan gran. N'hauríem pogut escriure molts, però el fet
de constatar que ja eren dits en altres bandes de Catalunya, o que ho eren en
els nostres mitjans de comunicació, ha fet que en suprimíssim molts, car aquests
ja no eren específics de l'Urgell.
Els
adagis són d'un gran interès per allò que expressen la saviesa local. Saviesa
que, en una gran proporció, és obtinguda directament de la mare naturalesa pel
pagès, el qual ho fa d'una manera espontània, sense posar-hi esforç ni prendre
posicions ideològiques, i ho diu a la seva manera, emprant les paraules de la
seva rutina. Per tant, l'adagi és l'expressió del pensament, de la idiosincràsia
i del tarannà de la gent d'un lloc determinat; factors que fan veure la gran
conveniència de recopilar-los i
d'estudiar-los bé. I, per aquesta mateixa raó que són producte de
l'experiència del pagès i de l'home no sofisticat, adagis, dites, proverbis o
refranys parlen per si mateixos i no necessiten cap interpretació. Fan de pont
entre el cor de la naturalesa i la ment del senzill. I encara que el seu sentit
fos una mica críptic, bé val la pena de deixar que el lector hi faci el seu
esforç i en surti amb la interpretació que més s'adigui a la seva experiència i
al seu tarannà. Això, al capdavall, pot redundar en més riquesa ideològica i més
diversitat d'opinions. Consultar els més grans sobre el significat d'un adagi és
una manera molt profitosa de compartir, de conservar el mateix adagi i de
treure'n més suc que no en trauríem nosaltres sols. Podríem aplicar-hi allò
dels clàssics de intelligenti
pauca.
Ja
li passarà, com al gat la tos.
Ja
pots cridar ous a vendre.
Ja
pots xiular, si el ruc no vol beure.
Jo
m'entenc i ballo sol.
Juny plujós, graner polsós.
Jurament de dona, el vent se l'emporta.
«Gramàtica pràctica
del català»
Autors: Núria Bastons, Cristina
Bernadó, Llorenç Comajoan
Editorial: Teide
Pàgines: 360
PVP: 28,50 euros
Una gramàtica completa per a aprenents de llengua, amb distinció de
registres.
Digui,
digui
Gairebé alhora s'han publicat dues gramàtiques bàsiques
per a persones que no parlen català:
http://www.ara.cat/ara_premium/claus_dia/Bucs-cascos-derelictes_0_628737198.html
El naufragi del Costa Concordia ha intensificat en els mitjans l'error típic de fer servir buc com a sinònim de vaixell . Ignorant la fatigant i vella polèmica vaixell/barco , els "bucs mercants" o les "flotilles de bucs" arriben sovint a la lletra impresa saltant-se l'estreta vigilància dels correctors.
La paraula buc és d'origen germànic i vol dir ventre . És el cos d'una nau marítima o àeria, però també el d'un cotxe, un carruatge, un moble o una casa. L'important és que alberga i protegeix, com el ventre d'una mare, el que du a dintre, tret que una roca hi faci un forat.
En castellà també ho vol dir però ells l'utilitzen sobretot com a sinècdoque que anomena el tot per la part. En aquest cas, com a sinònim de nau d'un cert tonatge. I això també fa que necessitin una altra paraula per al sentit més propi i restrictiu, casco .
Tan incorrecte com parlar del buc Costa Concordia és parlar del seu casc. Per contra, el casc que designa el nucli agrupat d'edificis d'una població, que la normativa estricta tampoc admet, hi ha raons filològiques per acceptar-lo i ja ho fan molts llibres d'estil. Casc Antic de Barcelona, per exemple, és un nom oficialment reconegut.
I deixeu-me acabar amb derelicte , que fins fa poc només volia dir vaixell abandonat que va a la deriva, però ara l'IEC n'ha estès el sentit a les restes enfonsades d'una nau, el que en castellà en diuen pecio . L'únic problema és que podem acabar parlant de derelictes que floten.
----------------
UN TAST DE CATALÀ
La normativa és una convenció basada en un moment de la llengua, però la llengua no s'atura mai: es recrea cada dia. Tot i que l'ús sempre estira, la normativa es manté, sàviament, quatre passes enrere. La seva funció és ser un marc de referència que evita una evolució caòtica i només integra les transgressions motivades per raons de pes.
Però alguns la volen veure com la cotilla que necessitem per anar drets. El problema és que, amb cotilla, més que dret vas enravenat, i l'enravenament té derives integristes.
Quan l'ús majoritari dels parlants més sensibles i educats s'aparta del diccionari, és el diccionari el que queda fora de joc. Aniria bé que això ho entenguessin els que aquests dies ens renyen perquè gairebé tots els mitjans parlem del naufragi d'un creuer, i ells asseguren que naufragi exigeix anar al fons del mar i que creuer és un vaixell de guerra.
Diuen que hauríem de parlar d' accident o escorament. ¿No veuen que només naufragi pot expressar tot el dramatisme del que va passar? Naufragar és "perdre's, anar a fons", i si un vaixell es perd enmig d'escenes dignes del Titanic, és absurd que no en puguem dir naufragi .
Diuen que no era un creuer sinó un vaixell de creuer, perquè creuer és el viatge sencer i no pas la nau. Però és una extensió d'ús que tothom fa i entén, i que el poc espai d'un titular fa inevitable. Si dic que faig un viatge en creuer, ningú entén que m'he enrolat a l'armada, i és per això que l'ÉsAdir ja admet creuer com a "vaixell en què es fa un creuer".
UN TAST DE CATALÀ
Un dels motors que conforma l'estàndard, ens agradi o no, és l'obsessió per defugir les formes paral·leles al castellà, fins i tot quan eren -i sovint encara ho són en la parla espontània- les més vives en català. Això explica que qui diu últim, pròxim o faltar escrigui darrer, proper i mancar pensant-se que és més correcte o genuí.
I un cop s'agafa l'afició de preferir la paraula inusual, es practica fins i tot quan l'habitual no és paral·lela al castellà. Els edificis no s'enfonsen ni s'ensorren sinó que s'esfondren, les empreses no s'engeguen sinó que s'endeguen i una petició tan clara i directa com "Acosta't" es transforma en un "Apropa't" més intimidant.
Sóc contrari a tot el que contribueix a crear la sensació que el català d'estar per casa, el que raja de manera natural -sempre que sigui genuí-, no és prou bo i s'ha de canviar per un de més culte i artificiós. Fomenta la perniciosa idea que és una llengua refistolada, folklòrica i difícil.
Però el pitjor és que ens posa a la boca i a la ploma paraules que no coneixem, i que acabem utilitzant impròpiament. Ens enamorem del seu exotisme i les fem servir per impressionar el personal.
Copsar n'és un exemple. Literalment, vol dir atrapar al vol i, en sentit figurat, entendre, però potser perquè comença amb cop, alguns el fan sinònim d'impactar o impressionar, que tenen el greu defecte de sonar molt igual en castellà. "Aquest poema m'ha copsat", et diuen amb els ulls humits. Però l'ús abusiu de copsar va més enllà. Demà ho veurem.
UN TAST DE CATALÀ
No en tenim prou fent servir copsar com si volgués dir impactar , un sentit que no ha tingut mai, que ara comencem a copsar l'atenció dels altres. Encara és un ús minoritari però també ho eren, fa uns anys, l'ús de caire per caràcter , adient per adequat , runes per ruïnes , manegar per manejar o desvetllar per desvelar .
Qui vol copsar l'atenció desvetllant misteris de caire oficial entre runes històriques, es pensa que manega el català de manera molt adient, però en realitat utilitza paraules amb un sentit que no tenen i, fent convergir significats, empobreix la llengua.
No goso dir que copsar l'atenció sigui impossible o aberrant. Parlem d'un verb més llibresc que de llengua viva, de límits boirosos. Però el que tinc clar és que no és més genuí que captar-la o cridar-la .
Són prejudicis que sovint arrelen en una lectura precipitada d'alguns reculls de barbarismes que diuen que captar "és castellanisme quan es fa servir en el sentit d' entendre en lloc de copsar ". Ens insten, doncs, a copsar , i no pas a captar, el sentit d'una frase.
Em sembla bé com a consell, tot i que potser és excessiu dir que captar és aquí incorrecte. Però al lector incaut i abrandat només li queda la idea que copsar és més català que captar , i practica la nova fe obviant el sentit i el context.
I de resultes de tot plegat, captar l'atenció , que ja surt a la Crònica de Ramon Muntaner, passa a ser suspecte, i copsar l'atenció, que no s'havia dit mai, es converteix en l'opció genuïna.
----------------
UN TAST DE CATALÀ
Albert Pla Nualart
Jo sóc tossut i encara la tiro malgrat que l'ús sembla que hagi decidit que el verb tirar , en català, ja no vol dir "deixar anar amb cert impuls una cosa" i que, per tant, s'ha de canviar sistemàticament per llançar o llençar .
Rere el dràstic retrocés d'aquest sentit de tirar hi ha raons semblants a les que provoquen l'encara incipient avanç -que ahir comentàvem- de l'expressió copsar l'atenció d'algú .
A l'entrada tirar d'alguns reculls de barbarismes hi diu: "És un castellanisme si es fa servir en lloc de llençar quan llençar vol dir desprendre's d'una cosa inservible ".
Però el sofert usuari de la llengua sembla que ha interioritzat una norma molt més simple: "en català tirar és llançar o llençar ", dos verbs que -dilluns en parlaré- tenen una relació molt promíscua.
L'embolic genera tanta inseguretat que ningú gosa tirar , i el més greu és que llançar (o llençar ) ja s'ha ficat dins de frases fetes, on per definició les paraules són les que són i no es poden canviar per mots sinònims. El llançar de "llançar la primera pedra", "llançar-se els plats pel cap" o "llançar la casa per la finestra", per dir-ne algunes, és tan espuri com el de "llançar llenya al foc": en tots els casos hauríem de dir i escriure tirar .
En el cas de "tirar la tovallola", la frase -procedent de la boxa- és prou moderna perquè el fenomen li provoqui una crisi d'identitat. El diccionari de M. Teresa Espinal diu tirar ; el Termcat llançar ; i el GDLC, tirar o llançar . N'hi ha per tirar el barret al foc.
----------------
ESMOLET DE PARAULES
La paraula antiga era coardia , que deixa endevinar millor el seu origen, ve de cua , no se sap si perquè el covard gira cua o se'n va amb la cua entre cames.
Els nostres diccionaris ens diuen que és covard qui té por del perill, una definició que només exclou els estúpids, els desesperats i alguns psicòpates. I és que sovint l'han invocat per convertir persones decents en màquines de matar. Films com Camins de glòria han denunciat admirablement quina mena de sàdics executen presumptes covards.
La manipulació del terme arriba a l'extrem que mentre un George Bush espantat titllava de covards els atacs suïcides de l'11-S, l'integrisme islàmic hi veia sublim valentia.
Si la portem a la vida quotidiana, jo la definiria com la incapacitat de plantar cara als reptes amb coratge.
I, si ens posem filosòfics, seria el que no ens permet fer el que en el fons sabem que és just en aquelles situacions en què, si ho fas, ho pots pagar molt car.
El covard que no sabem si tenim a dintre s'està quiet i amagat mentre tot va com una seda, però el futur ens posa sovint una situació límit que el pot obligar a sortir. A alguns els va arribar fa uns dies a l'illa de Giglio, però a molts, de manera no tan èpica, ens arriba ara mateix entre EROs, parents a l'atur i veïns desnonats.
Contradic de ple els diccionaris: per no ser covard s'ha de tenir por. El contrari de la covardia no és la valentia impulsiva, inconscient o imposada, sinó el coratge que ens fa tirar endavant sabent ben bé quin és el risc i amb l'ai al cor.
----------------
Publicat en el diari ARA diumenge 22 de gener del 2012
RETRATS QUE PARLEN
Parla en un to deseixit i enrotllat. El seu enriolament nerviós vol treure solemnitat a opinions molt assajades. Tot li surt tan fluid i casual que sembla que cada matí s'entrevisti mentre s'afaita. I per més que s'autoparodiï, no pot dissimular que es troba interessant.
Fa servir un català poc primmirat i explota sense manies l'argot d'una generació urbanita que sent molt seva. Sol dir el que pensa més enllà del que li convé per fer carrera, amb un desacomplexament que de tan lúcid i rotund té un punt d'esquematisme demagògic.
Actor per vocació i per incapacitat de passar desapercebut, en la seva desmesura hi ha tics de geni egocèntric que ho vol controlar tot. Com a versió nostrada de Kenneth Branagh o Orson Welles, ha sigut motor de les millors sèries de TV3, però la pressió del seu perfeccionisme hiperactiu posa a prova els nervis del personal.
Educat a Súnion i l'Institut del Teatre, és fill de l'esforç resistencial de la classe mitjana nacionalista per aparentar que som un país normal. No reivindica, per tant, cap utopia visionària sinó que es legalitzi la nació que ha mamat des de petit.
Ha hagut de fer molt el pallasso i l'immadur perquè el seu rostre ferreny i una estructura òssia de Superman no l'encasellin en papers d'heroi de còmic que, en el nostre imaginari col·lectiu, tindrien l'èpica mítica dels almogàvers i la planta del Capitán Trueno.
9)
Sempre hem sentit a dir que les excuses són moneda de mal pagador. I la
majoria de gent es pensa que excusar-se fa ser ben educat. Doncs, no pas sempre.
Imagineu-vos que estic a punt de començar una conferència i que d'entrada deixi
anar: «Excuseu-me si em veieu amb un xic
de
mal humor. / Tingueu paciència: hauré de llegir amb lupa. / Perdoneu que tingui
la veu tan ronca. / Passeu-me per alt les incorreccions lingüístiques que faré.»
Coses d'aquestes sols servirien per a posar en alerta el públic i distreure'l.
Tampoc no hem de començar dient: «Nois,
perdoneu-me, però no m'he pogut preparar com hauria volgut. / Perdoneu,
però m'he deixat els apunts de la conferència a casa...», perquè res d'això no
afavoreix la bona marxa del que s'espera de la presència d'algú mínimament
seriós en una tribuna.
En
canvi, sí que serà de bona educació dir, per exemple: «Perdoneu-me el retard. /
Excuseu-me tal equivocació.»
Preescriure, escriure i reescriure són tres fases d'un
mateix procés de creació d'un text, que cal que faci una mateixa persona:
l'autora d'aquell escrit. En canvi, postescriure és una cosa que pot fer la
mateixa persona que ha escrit el text (per exemple, en el cas dels correus
electrònics) o altres persones (per exemple, un article a publicar en un diari o
una revista). En qualsevol cas, però, és importantíssim de fer una adequada
gestió comunicativa de la difusió de l'escrit, per tal que arribi bé i
puntualment als destinataris. L'acta d'una reunió, per exemple, pot haver estat
molt ben treballada i impecablement ben escrita, però guanyarà molt si les
persones que han assistit a la reunió que reflecteix l'acta –i també aquelles
que formen part de l'organisme reunit, però que no hi han pogut assistir– reben
l'acta només dos dies després de celebrada la reunió. En aquesta vida, tothom
escriu per ser llegit. Tothom. Fins i tot els diaris “secrets” d'adolescent
s'escriuen amb la secreta esperança que algú els llegeixi, tot i que de vegades
aquest algú és l'exadolescent convertit en persona adulta, molts anys després.
Hi ha testaments que s'escriuen amb la clara intenció de ser llegits només
pòstumament, és a dir, quan el qui ha dictat allò ja no hi és, en aquest món.
Però ningú no escriu per no ser llegit. Ningú. No hi ha res més trist que un bon
escrit perpètuament inèdit. Per tant, com a autors d'un escrit, sigui senzill i
funcional, sigui extens i elaborat, no ens hem de desentendre de la diguem-ne
postescriptura, és a dir, de la difusió de l'escrit. El punt final del procés de
l'escriptura és la lectura. Una persona escriu un text. L'escrit adquireix vida
pròpia. Una altra persona llegeix aquell text. Punt final del procés de
l'escriptura, ara sí.
Del llibre Llengua i
comunicació.