InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 72 (divendres 27/01/2012) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
1) Eugeni S. Reig - bunyolada
 
2) Albert Jané - Sobre I'omissió indeguda i I'ús abusiu del pronom «hi»
 
3) Antoni Llull Martí - Orientar-se dins un vaixell
 
4) Pau Vidal - Feta
 
5) Pere Ortís - La parla de l'Urgell (Adagis. Lletra H)
 
6) David Pagès - Grans dones
 
7) Entrevista a Rafael Nadal, guanyador del premi Josep Pla 2012
 
8) Articles d'Albert Pla Nualart
 
9) Ramon Sangles i Moles - Planifiquem
 
10) Joan Tudela - Comunicació escrita: revisió final des del punt de vista de l'objectiu de l'escrit
 
1)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

 

(Llibre inèdit)

 

bunyolada

 

1)

Gran quantitat de bunyols.

Jo, quan ve sant Josep, em menge unes bunyolades de por. M'agraden molt, però només en menge en falles.

 

2)

Festa en la qual es servixen grans quantitats de bunyols acompanyats de xocolate desfet i altres menges i begudes.

L'any passat, la primera nit de falles, feren una bunyolada en el casal que segur que es mejaren més de tres mil bunyols i uns trenta o quaranta litres de xocolate.

 

La paraula bunyolada l'he sentida, en les dues accepcions definides, en la ciutat de València. No l'arreplega cap diccionari.

 

 

2)
 
Article publicat en el núm. 36 de la revista Llengua Nacional (III trimestre del 2001)
 
 
 
3)

Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 224)

 

Orientar-se dins un vaixell

 

Antoni Llull Martí

 

 

Quasi tothom ha sentit anomenar els mots proa, popa, babord i estribord, i per poca relació que hagin tingut amb embarcacions, la majoria de persones amb una mica de cultura general saben el que signifiquen aqueixos mots. Però no són tants els qui saben d'on provenen i quin és exactament el seu significat. Deixau-me que, fins on he pogut aclarir-ho, us ho expliqui.

 

La proa és la part de davant del buc, la que talla l'aigua perquè pugui avançar la nau. Prové d'una suposada forma romànica, proda, procedent d'un  mot grec, prora. Amb la forma proa està documentat en la nostra llengua des del segle XIII ençà. Mots derivats d'aquest són proer, el mariner que comanda a la part de proa, i proís, amarra que subjecta l'embarcació a la costa per la mateixa part. La popa és la part de darrera, que en llatí es deia puppis, i també ja era usual en el segle esmentat. En totes o quasi totes les llengües romàniques té un nom semblant: en castellà i portuguès, popa, en italià, poppa, en francès poupe, en romanès pupǎ.

 

Bord és el costat d'una embarcació. La locució a bord significa ‘dins l'embarcació'. Els dos costats del buc tenen noms distints: babord i estribord. El primer és el costat esquerre, vist des de popa a proa, i el segon el costat dret. Provenen aquests mots del francès babord, que entrà en aquesta llengua des del neerlandès bakboord, compost de bak ‘esquena' i boord ‘borda, costat', perquè antigament el pilot estava situat a estribord, la part que quedava a ran del moll en atracar el vaixell. Del neerlandès stierboord, que significa ‘banda del governall o arjau' (allò que té el timoner en les mans per accionar el timó), provenen el francès tribord i el nostre estribord. En castellà babor i estribor estan documentats a partir del segle XVI, i en català s'usaren aquestes formes castellanes fins ben entrat al segle XX, quan prengué força la normalització lingüística. En anglès, el costat de babord es diu port, sembla que pel mot port que significa

‘port' o ‘moll'. Possiblement volien dir ‘la banda que dóna a l'interior del port', i la d'estribord és starboard, forma derivada de la més antiga stereboard, mot germà de l'stierboord neerlandès esmentat.

 

Derivats de bord són abordar i abordatge, i també borda, la vora o barana d'una nau, i d'aquest últim, bordada.

 

4)

 
Publicat en el llibre EN PERILL D'EXTINCIÓ (100 paraules catalanes per salvar) de Pau Vidal (Editorial Empúries, Barcelona, 2005, pàg. 77)
 
 
Feta
 
Pau Vidal
 
 

El fet és universal, crea expressions i surt a la tele i tot (en forma de fets i gent). Però la feta... la feta és una fita, perquè deixa petja (ves que no sigui per això, que la manifestació que recordem millor de la mainada és la malifeta).

 

«Lo fet es fet, y... me'n vaig, per no sentir vos la veu. Ay, tripa, d'aquesta feta bé baxarás, com hi há néu» (Joaquim Riera i Bertran, Bernat pescayre, 1875).

 

 

5)
La parla de l'Urgell
Pere Ortís

Adagis

 

En aquest apartat presentem uns quants adagis d'entre els que considerem més específics de la Plana de l'Urgell. Val a remarcar que hem consultat poc els llibres i que més que res els hem haguts de persones grans, d'abans i d'ara, i també d'alguna persona no tan gran. N'hauríem pogut escriure molts, però el fet de constatar que ja eren dits en altres bandes de Catalunya, o que ho eren en els nostres mitjans de comunicació, ha fet que en suprimíssim molts, car aquests ja no eren específics de l'Urgell.

Els adagis són d'un gran interès per allò que expressen la saviesa local. Saviesa que, en una gran proporció, és obtinguda directament de la mare naturalesa pel pagès, el qual ho fa d'una manera espontània, sense posar-hi esforç ni prendre posicions ideològiques, i ho diu a la seva manera, emprant les paraules de la seva rutina. Per tant, l'adagi és l'expressió del pensament, de la idiosincràsia i del tarannà de la gent d'un lloc determinat; factors que fan veure la gran conveniència de recopilar-los i  d'estudiar-los bé. I, per aquesta mateixa raó que són producte de l'experiència del pagès i de l'home no sofisticat, adagis, dites, proverbis o refranys parlen per si mateixos i no necessiten cap interpretació. Fan de pont entre el cor de la naturalesa i la ment del senzill. I encara que el seu sentit fos una mica críptic, bé val la pena de deixar que el lector hi faci el seu esforç i en surti amb la interpretació que més s'adigui a la seva experiència i al seu tarannà. Això, al capdavall, pot redundar en més riquesa ideològica i més diversitat d'opinions. Consultar els més grans sobre el significat d'un adagi és una manera molt profitosa de compartir, de conservar el mateix adagi i de treure'n més suc que no en trauríem nosaltres sols. Podríem aplicar-hi allò dels  clàssics de intelligenti pauca.

H

Haver nascut en bon corral.

Haver-hi moltes maneres de matar puces.

Hivern fangós, juny granellós.

Hi ha estalvis que es mengen les estovalles.

Hi ha més dies que llonganisses.

Hi ha rics pobres i pobres rics.

Hi ha ulls que s'enamoren de lleganyes.

Hom no pensa en Santa Bàrbara, sinó quan trona.

Home casat, ruc espatllat.

Home de molts oficis, pobre segur.

Home lluner no fa paller.

Home petit, carregat de punyetes.

Home previngut, val per dos.

Home ros i gos pelut, primer mort que conegut.

Home vell, bony o berruga.

Hostes i peix menut, al tercer dia put.

Hostes vingueren que de casa ens tragueren.

 

 
6)
 
Article publicar en el Diari de Girona, demecres 2 de febrer del 2010
 
Grans dones
 
David Pagès
 
 

         Volem iniciar aquest escrit tot fent una pregunta al benvolgut lector. Que tenen en comú les següents senyores: Carme Agustí, Maria Carme Almeda, Neus Bòria, Hortènsia Curell, Marta Ferrusola, Montserrat Pumarola, Rosa Raga, Conxa Valor, Florència Ventura, Rosa Vidal, Maria Pilar Vila-Abadal, Encarnació Viñas...?

         La resposta és que són -o bé que eren, a causa de la defunció d'algun dels cònjuges- les mullers de grans activistes dels Països Catalans: Josep Maria Ainaud de Lasarte, Josep Espar i Ticó, Jordi Mir, Jordi Carbonell, Jordi Pujol, Francesc Ferrer i Gironès, Eliseu Climent,  Eugeni S. Reig, Josep Benet, Ermengol Passola, Joan Triadú, Josep M. Llompart...

         Quan parlem d'aquests tipus d'activistes ens referim a persones que, de manera generosa i altruista, han treballat -i treballen- amb convicció, fermesa, optimisme, tenacitat pel país -pels països-, la cultura, la llengua, la dignitat col·lectiva...

         Es tracta de gent que sempre està a punt per a donar el seu temps a  favor d'aquests tipus de causes. Gent que s'implica amb el que faci falta, que sempre hi és, que no dimiteix mai i que s'esforça, dia rere dia, perquè tots plegats ens puguem sentir orgullosos de tot allò que conforma el nostre patrimoni col·lectiu.

         La capacitat organitzativa i dinamitzadora de què són posseïdors és digne d'encomi. Ara bé, i tornant al començament, la seva tasca ingent només s'entén perquè sempre han pogut comptar amb l'ajut, la complicitat, la comprensió, l'estímul i el suport de les seves mullers, el paper de les quals ha estat -i és- crucial.

         Dues citacions, que tenim a l'abast, sintetitzen amb precisió el que volem dir. L'historiador Josep M. Ainaud de Lasarte deia aquestes paraules en relació amb la implicació de la seva esposa en els seus projectes: “Sempre, amb tot, ens hem fet molt bon costat”. I l'editor valencià Eliseu Climent, ho feia d'aquesta altra manera: “Sense ella, res no seria possible.  

         La conclusió de tot plegat és ben evident: tots aquests grans homes han pogut fer una feina extraordinària perquè al seu costat -no al seu darrere, com diu la dita- hi ha hagut una gran dona. Encara més, l'activitat duta a terme, no sols no ha estat motiu de desavinença per a la parella,  sinó tot el contrari: de compromís, d'estimació, de lligam, de vincle...

         A totes aquestes grans dones, a totes elles i a totes les que en són mereixedores, els fem arribar, a través d'aquest article, un reconeixement ben majúscul, ple d'afecte i d'agraïment.

 

7)

 
Entrevista a Rafael Nadal, guanyador del premi Josep Pla 2012
 
Entrevista publicada en el diari ARA diumenge 8 de gener del 2012
http://www.ara.cat/ara_premium/cultura/Rafael-Nadal-He-escrit-historia_0_623937650.html
 
Rafael Nadal: "He escrit una història que pot ser la de molta gent"
 
Familiar "Haver crescut en una família tan nombrosa és molt divertit i especial" Nostàlgic "Encara ara hi ha petites coses a la vida que em provoquen una enorme nostàlgia"
 
PERIODISTA I ESCRIPTOR JORDI NOPCA
 

Després de gairebé tres dècades consagrades al periodisme i al món editorial, Rafael Nadal ha trobat una mica de temps per fer memòria i recordar els anys d'infantesa i adolescència. Quan érem feliços ha guanyat el 44è premi Josep Pla. El llibre, que superarà les 400 pàgines, arribarà a les llibreries el 7 de febrer en la col·lecció de narrativa de Destino: encara que es tracti d'un exercici autobiogràfic, les peripècies de família Nadal a la Girona de postguerra poden ser llegides com una novel·la narrada en primera persona.

Podem parlar d'un llibre de memòries, si fem referència a Quan érem feliços ?

No he fet estrictament una autobiografia, perquè encara em considero força jove. Sí que m'utilitzo a mi mateix com a excusa: la meva vida i la de la meva família són el punt de partida del llibre. Vaig créixer acompanyat d'onze germans, per tant, aquí ens trobem amb una primera singularitat. La segona seria el moment històric en què vaig créixer, les dècades dels 50 i dels 60 del segle passat. Em serveixo dels meus familiars i dels meus paisatges: al capdavall, explico una història que podria ser també la de molta gent del país. La burgesia de províncies -a la qual pertanyo- és força diferent de la barcelonina: està feta a base de molts sacrificis i austeritat, que educa els fills segons aquestes premisses, encara que tingui alguns privilegis, com aquests dos mesos d'estiueig a la Fosca que encara recordo amb nostàlgia.

Els records estan endreçats cronològicament?

Puntualment em permeto contrastar una realitat determinada amb la meva situació actual, però he respectat força l'ordre dels esdeveniments. El primer record que tinc de mi mateix és d'una nit de Nadal que em vaig quedar tancat tot sol en una pastisseria, i que estava envoltat de neules, torrons i pastissos. El llibre comença recordant les dues branques de la família. Un dels meus avis va marxar a Tolosa, i d'allà va arribar a Reims, on va obrir una fàbrica de taps de xampany. Quan va esclatar la Primera Guerra Mundial va establir-se a Cassà de la Selva. L'altre avi va passar de ser carboner a Girona a començar a comerciar amb serres de fusta. El negoci va prosperar fins al punt que la família Nadal, al moment en què jo vaig néixer, ja era força acomodada.

Quins van ser els escenaris principals on va transcórrer la seva infantesa?

Hi ha parts del llibre dedicades als mesos d'estiu passats a la casa de la Fosca, n'hi ha en què apareixen els setembres que ens estàvem al mas d'Aiguaviva, durant els quals teníem molt de contacte amb la natura. També hi ha els anys en què vaig estar internat al col·legi del Collell: no és que en tingui un mal record -300 nens tancats entre quatre parets s'ho poden passar molt bé-, però hi havia dosis d'enyorament importants que no he pogut deixar de banda. Encara ara hi ha petites coses a la vida que em provoquen una enorme nostàlgia: quan s'acabava el Nadal i havia de tornar al Collell m'enyorava de manera anticipada.

Un dels llibres més importants de Josep Pla, Girona, un llibre de records (1952), evoca els primers anys de la seva vida a la ciutat on va néixer i créixer. ¿L'ha tingut al cap, a l'hora d'escriure Quan érem feliços ?

Citar Pla com a referent és un risc enorme i una pretensió que no vull tenir, però és veritat que a mi m'agrada fer una literatura pròxima a la seva: comences a explicar coses que semblen sortides a raig -que flueixen d'una manera molt natural-, però tot de cop, quan portes unes quantes pàgines, t'adones que el que estàs fent és construir un relat i una història ben estructurada. Pla potser ho feia d'una manera més espontània; en el meu cas, hi he de dedicar un esforç superior.

Com és que s'hi ha posat ara? ¿Hi ha hagut alguna motivació especial?

Quan vaig deixar de dirigir El Periódico , l'any 2010, em vaig abocar a l'escriptura de manera compulsiva. Sempre m'ha costat molt fer dues coses al mateix temps: quan em dedicava al periodisme a jornada completa em costava molt desvincular-me'n, hi havia de dedicar totes les forces. El periodisme absorbeix i exigeix molt d'un mateix. És per això que ara que tinc una mica més de temps m'he dedicat a fer memòria. Si en comptes de tancar el manuscrit fa mig any ho hagués fet ara, Quan érem feliços segurament tindria un centenar de pàgines més.

Fins on arriba, el llibre?

Després dels anys al Collell també explico la tornada a Girona. A l'institut hi vaig descobrir la llibertat: si volia anar a classe hi anava, i si no, no passava res, ja no tenia un capellà a sobre que em digués què podia fer i què no. També hi explico el descobriment de la política, del sexe, de l'amor i de la rebel·lió, que fins aquell moment havia estat un instint natural i prou, i que, a poc a poc, es va anar organitzant d'una manera més política. Després de les primeres eleccions vaig decidir tancar un capítol de la meva vida i marxar a París a fer de periodista. Aquesta història acabaria d'una manera natural aquí, però hi vaig afegir un fet brutal, el de la mort del meu germà Toni, que per a nosaltres va ser el final del paradís. Amb això es van ofegar els nostres estius i ens va tocar descobrir la vida real.

Aquesta sotragada final, però, no desvia el propòsit inicial del llibre, l'evocació d'aquests anys de felicitat.

Segueixo tenint-ne un record molt feliç, de la infantesa. Vista des de gairebé mig segle de distància m'ha sorprès adonar-me que abans érem més lliures: sent dotze germans, si complíem les normes bàsiques, el control era molt menor que el que tindríem ara. La generació dels meus pares era molt sacrificada, dedicada en cos i ànima al treball, i tot i així encara hi havia temps per trobar-nos tots junts durant un àpat. Haver crescut en una família tan nombrosa és molt divertit i especial: la relació entre germans és molt intensa, però una persona de fora diria que és poc forta. La sensació és més de penya que de família.

Quines particularitats va tenir, la postguerra gironina que va conèixer en primera persona?

L'element religiós era molt important i el contacte amb la natura es vivia d'una manera molt directa, fins i tot podríem dir que bestial. A casa, els grans van deixar de parlar de la guerra: només l'esmentaven, de tant en tant, com a referència moral.

 
8)
 
Articles d'Albert Pla Nualart
 
(Setmana del 9 al 15 de gener del 2012)

 
----------------

Publicat en el diari ARA dilluns 9 de gener del 2012

http://www.ara.cat/ara_premium/claus_dia/pas-passada_0_624537562.html

UN TAST DE CATALÀ

'De pas' i 'de passada'

Albert Pla Nualart

Una lectora em pregunta si són sinònimes i, per tant, intercanviables aquestes dues locucions. Ella, com molts usuaris del català, segurament voldria una resposta clara, fàcil de memoritzar, però l'he de fer matisada i complexa per no caure en el dogmatisme.

Bàsicament, són sinònimes però -com dic sovint- rarament la sinonímia és perfecta. Per exemple, jo diria de pas , i no de passada , parlant d'un animal que migra ("És un ocell de pas"), de la breu estada en un lloc de camí cap a un altre ("Estic de pas a Girona, demà me'n vaig a París"), d'un espai que serveix per anar a un altre ("És un carrer de pas", "Catalunya és terra de pas").

En canvi, diria de passada i no de pas, quan vol dir "aprofitant l'ocasió" ("Si li truques per demanar-li el cotxe, de passada felicita'l pel seu sant", "L'exigència d'austeritat serveix, de passada, per recentralitzar").

En aquest últim sentit, de pas no només és també correcte sinó que és l'única forma que fan servir alguns dialectes. Però jo aconsellaria l'ús preferent de de passada perquè és encara una forma molt viva entre els parlants no interferits i, sobretot, perquè planta cara a una pressió del castellà que, en frases així, afavoreix l'ús exclusiu de de pas.

I això que, de fet, el castellà també disposa de de paso i de pasada . I fins i tot, en alguns contextos, fa servir més de pasada que no pas de paso. Per exemple, a oir de pasada o bé aludir de pasada. En aquest casos, però, no significa tant aprofitant l'ocasió com d'una manera molt superficial .

 

----------------

 
Publicat en el diari ARA dimarts 10 de gener del 2012

UN TAST DE CATALÀ

Onpotser hauria d'haver escrit "Minitreballs i feina a temps parcial"? No és pas el primer cop que miro de precisar aquesta difusa frontera. Perquè si bé és cert que és igual treballar que fer feina, no ho és que feina i treball siguin paraules intercanviables.

El treball és abstracte, neutre, objectiu, oficial; i la feina, concreta, emocional, subjectiva, col·loquial. Per això busquem feina, anem a la feina, tenim companys de feina i, en canvi, hi ha oficines de treball, llocs de treball, inspectors de treball.

És un matís que ens separa del castellà, en què trabajo té tots dos sentits, tot i que el DIEC2 ajuda poc a mantenir-lo incloent a l'entrada treball "cercar treball" o "un obrer sense treball", uns usos que, si bé és segur que són vius en certs dialectes, potser no haurien de ser estàndards.

En l'ensenyament i en les obres públiques, treball funciona com a nom comptable ("He de presentar set treballs", "Els treballs continuen"), però en el món laboral no.

Al llarg de la vida laboral podem tenir diferents feines ("Abans tenia una feina molt bona"), però no diferents treballs. De fet, tenir un treball és tenir un atac o desmai sobtat.

I és per això que podem tenir una feina a temps parcial però legislem sobre el treball a temps parcial, com a concepte; i que hi ha minifeines i no pas minitreballs. El terme ve de l'anglès minijob , en què job també és un nom comptable enfront d'un work incomptable.

En castellà, en canvi, sí que en poden dir mi nitrabajos, però es decanten per dir-ne miniempleos.

---------------------------
 
Publicat en el diari ARA dimecres 11 de gener del 2012

UN TAST DE CATALÀ

Hem de tocar de peus a terra

Albert Pla Nualart

El sentit de les frases fetes no es desprèn de les paraules que les formen i cada llengua té les seves. Això fa que, en general, no es puguin traduir literalment. A Madrid ens prenen el pèl però no ens levantan la camisa ni diuen que fer-ho sigui soplar y hacer botellas, que ho és.

En canvi, aquí n'hi ha molts que "s'enduen el gat a l'aigua" o "maregen la perdiu" i, quan els dius que haurien de d'escriure "se surten amb la seva" o "emboliquen la troca", els costa entendre per què.

La cosa s'agreuja quan la frase feta és molt transparent, és a dir, no cal ni conèixer-la per entendre què vol dir. Abans-d'ahir, per exemple, un titular sobre Messi afirmava que "val el seu pes en or".

No podem dir que sigui incorrecte, però la frase feta catalana és "val més or que no pesa", i així ho vam publicar. Pot semblar una correcció de mestretites, però canvis així donen gust i substància a la llengua.

I sense moure'ns del món de l'esport, estic tip de trobar en els mitjans declaracions que insten a "tenir els peus a terra", és a dir, a ser realista i no deixar-se portar per l'eufòria. D'això en català sempre n'hem dit "tocar de peus a terra". Algú dirà que filo massa prim però escriure una cosa o l'altra fa que el text soni català o no.

Si en castellà tener los pies en el sue-lo no és el contrari de soñar tortillas i hacer volar palomas -amb la genial excepció de Josep Pla-, amb molta més raó cal que aquesta llengua amenaçada no deixi de tocar de peus a terra.

----------------

Publicat en el diari ARA dijous 12 de gener del 2012

UN TAST DE CATALÀ

Soraya, Sáenz i Santamaría

Albert Pla Nualart

No són tres caravel·les sinó tres opcions per enquibir l'il·lustríssim nom de la vicepresidenta espanyola en l'exigu espai d'un titular de diari.

Sáenz és curt i és el que tocaria, però és massa genèric. Santamaría és massa llarg i també identifica poc. I Soraya, que no és ni llarg ni ambigu, resulta que és sexista.

Ho dic jo? No, m'ho diu la Sra. Correcció Política. I m'ho explica:

-Dient-li Soraya és com si la tractessis de tu. ¿Perquè és dona i jove li has de tenir menys respecte?

-Déu me'n guard! -em defenso-. De fet, només seria per dir-ho curt i clar, entenent que el lector ja és prou intel·ligent per veure que és una llicència periodística i no pas un excés de confiança. Si ho fos, no li diríem Soraya sinó la Soraya.

-Doncs tu vigila, que per aquí es comença -em talla ella taxativa.

-Hi ha una cosa que no entenc -dic després d'una pausa compungida-: ens hem cansat d'escriure titulars en què Felipe era Felipe González i Florentino és Florentino Pérez, i fins ara ningú s'ha queixat.

-Perquè es tracta d'homes, i amb els homes no pots ser sexista.

Ho rumio una estona i arribo a la conclusió que la correcció política crea una zona de tabú al voltant d'allò que denuncia. En fa un espai on la racionalitat queda en suspens.

Pocs són prou forts d'esperit per plantar cara als rituals expiatoris que propugna. Tothom vol evitar, al preu que sigui, el què diran.

Soraya és més curt i més clar però aneu-vos acostumant a Santamaría.

----------------

Publicat en el diari ARA divendres 13 de gener del 2012

UN TAST DE CATALÀ

No sap quina l'espera

Albert Pla Nualart

Un verb pot passar de transitiu a intransitiu quan canvia de sentit. Una serp encanta la seva presa, l'encanta, però anar d'excursió encanta a algú, li encanta.En el primer cas la serp fa alguna cosa que canvia l'estat de la presa. En el segon, anar d'excursió no fa res:és motiu de plaer i prou.

En la frase del títol passa una cosa semblant. Si la que espera és una persona, el subjecte fa alguna cosa, i la prova és que si espera molt pot desesperar. En canvi, si és una sorpresa, una esbroncada o una feinada, no es pot dir que faci res.

En el primer cas, esperar vol dir estar-se en un lloc fins que arribi algú. En el segon, prediu el que li sobrevindrà a algú en un futur pròxim.

La intuïció ens diu que en aquest últim cas no hauríem de dir "quina l'espera" sinó "quina li espera"

Així ho recull el D62 i també ho abona Josep Ruaix, que constata que és un ús antic i que també té l'italià.

Per aquesta raó considero que és més assenyat escriure "el calendari que li espera (al Barça)" que no pas "el calendari que l'espera" o "el calendari que espera el Barça", en què el Barça sembla el subjecte.

La normativa, en canvi, diu que ha de ser "l'espera" en tots els casos. Ens ho diu a través d'una fitxa de l'Optimot perquè el DIEC2, seguint una tendència molt seva, fuig d'estudi no incloent a l'entrada esperar l'accepció haver de sobrevenir, que ja consta a l'Alcover-Moll.

De vegades tinc l'alarmant sensació que els nostres acadèmics eliminen del diccionari tot allò en què no es posen d'acord.

----------------

Publicat en el diari ARA dissabte 14 de gener del 2012
 

ESMOLET DE PARAULES

Sostenibilitat

Albert Pla Nualart

Pretén ser una manera d'organitzar l'activitat humana que satisfà les necessitats del present sense comprometre la capacitat de les futures generacions per satisfer les seves.

Sent, per tant, com a vigents els drets d'unes persones que encara no són aquí per defensar-los i estén la solidaritat al regne dels fantasmes.

Fer-ne una definició universal que tothom accepti és impossible perquè els seus objectius són massa complexos i intangibles. I no falten els que la perceben com la típica paraula que diem per sentir-nos bé i que els polítics fan servir per ennoblir els discursos sense lligar-los a cap compromís quantificable.

D'altres hi veuen un ideal tan inassolible i necessari com els de la llibertat i la justícia, i s'estimen més concebre-la com un diàleg de valors que va canviant amb el temps.

Per a alguns ecologistes, quan hi ajuntem la idea de desenvolupament fem un oxímoron perquè consideren que és impossible créixer sense una certa degradació del medi ambient.

Sigui com sigui, hauria de marcar un abans i un després en la nostra manera d'entendre la vida i vacunar-nos contra una publicitat que, amb notables excepcions, és una constant apologia de comportaments insostenibles.

Pressuposa que el motor de l'economia no pot ser el consum sinó la qualitat de vida, i que no treballem per ser rics sinó feliços. És tan utòpica i kumbaià com urgent i imprescindible. I és que, com a espècie, no sembla que tinguem cap més camí per sobreviure.

----------------

Publicat en el diari ARA diumenge 15 de gener del 2012

RETRATS QUE PARLEN

Agustí Villaronga: L'èxtasi de la depravació

Albert Pla Nualart

Sembla un artista del Renaixement que pinta frescos en capelles amagades. Una dimensió angèlica el manté efeb als 58 anys i li conserva intacta la mirada febrosa que sap traduir al llenguatge del cine l'èxtasi de la depravació i la puresa salvatge del primer cop.

Nét de titellaires, fill de pare orfe, de nen ja projectava imatges amb llanternes i capses de mistos. I d'adolescent va escriure a Rossellini perquè li ensenyés a fer de director, però es va haver de conformar amb un petit paper en la Yerma que Núria Espert feia voltar pel món.

Va aprendre a fer cine des de tots els oficis de la troupe: vestuari, estilista, director artístic. I la publicitat el va ensinistrar en els secrets tècnics de la màgia visual. Ho tenia tot per ser comercial però els seus fantasmes interiors el van empènyer a ser un director de culte, que vol dir maleït.

Té encara el gest tímid i insegur d'haver patit un rebuig constant. Fins fa dos anys era un geni incomprès i acabat que els productors acollien amb rialletes de conill. Ser fidel a ell mateix fent incursions suïcides en les regions més fosques ha estat a punt de tancar-li totes les portes.

Si al final trepitja la catifa vermella, no tindrà clar si aquesta tardana i inesperada connexió amb el gran públic premia que ja sap explicar-se o que s'ha resignat a diluir fins a dosis tolerables la força pertorbadora del seu univers.

 

9)

 
Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART de Ramon Sangles (2a edició, Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg. 75)
 
Planifiquem
 
Ramon Sangles i Moles
 
Una bona planificació, ni que sigui per a anar a prendre una cervesa amb un amic, sempre és bona. Diríem que tot encontre hauria d'anar revestit de quatre punts de planificació: (a) el trobament, la salutació; fer-nos nostre l'amic o el públic, desprendre simpatia, benvolença, obertura... allò que es diu «ficar-nos l'altre a la butxaca» adreçant-li una paraula d'afecte; (b) tenir clar què hem d'oferir a l'altre i què ens ha de poder donar ell; (c) entrar de ple en el tema, en el diàleg, i mirar d'anar-lo canalitzant vers els objectius planificats en b, i (d) arribar a unes conclusions pràctiques, realitzables i duradores.
 
 
10)
 
Comunicació escrita: revisió final des del punt de vista de l'objectiu de l'escrit
 
Joan Tudela
 
 
Quan ja som a punt de donar el text definitivament per bo, si som francs, haurem de confessar una cosa i és que, després d'haver treballat tants aspectes diferents de l'escriptura, ens hem oblidat de l'objectiu que ens ha impulsat a redactar l'escrit. És natural. Però, seguint un recorregut capicua, hem de tornar al començament de tot, és a dir, a allò de fixar l'objectiu de l'escrit. Recordem que l'èxit o el fracàs de la comunicació escrita, exactament igual que passa amb la comunicació presencial, es basa en l'assoliment o no del nostre objectiu. Un cop ja tenim el redactat definitiu del text, aquest mereixerà el nostre vistiplau si, efectivament, encaixa bé amb l'objectiu que ens hem proposat. Si és així, ja només ens caldrà fer arribar el text a la persona o persones a qui va destinat.

 

Del llibre Llengua i comunicació.

joantudela@periodistes.org

 

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net