InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana
 
Butlletí número 596 (dijous 26/01/2012) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
1) Eugeni S. Reig - Dolços típics d'Alcoi: els canellons
 
 
3) J. Leonardo Giménez - Qui atropella a qui
 
4) Màrius Serra - Mirandès?
 
5) Manuel Cuyàs - Mossos en castellà
 
6) Carles Ribera - Traductors automàtics
7) Tudi Torró - La llengua no té color
 
9) Queixa a Carrefour i resposta de l'hipermercat
 
10)  Ja està ací Humors agres, de Sico Fons, obra guanyadora del darrer Premi Soler i Estruch de narrativa curta
 
11) 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú
 
12) Demà en InfoMigjorn Cap de Setmana
 
 
1)
 
Article publicat en EL PUNT dilluns 16 de gener del 2012
 
Dolços típics d'Alcoi: els canellons
 

Eugeni S. Reig

 

Rep el nom de canelló la pell de taronja confitada i recoberta de sucre.

   Aquest dolç s'anomena canelló perquè antigament l'ànima era de canella. Actualment s'usa la pell de taronja que es confita de la manera següent: es tallen les corfes de taronja a bocinets de la grandària adequada i es bullen a foc fort durant un quart d'hora aproximadament a fi que perden l'amargor i es reblanisquen. Després s'ensucren i es deixen sobre una post de fusta a fi que s'eixuguen i s'assequen parcialment. L'endemà es submergixen en una solució saturada de sucre i es bullen durant una bona estona. L'operació descrita s'ha de repetir durant uns quants dies, fins aconseguir que la pell de taronja haja xuplat tot el sucre que puga admetre. Després es deixa que s'asseque completament. Tot el procés que he descrit pot durar de set a vuit dies. Una vegada que ja tenim la corfa de taronja confitada i seca, se li donen diverses capes de sucre fins aconseguir una crosta amb el gruix i la textura idonis. El canelló és un dolç típic d'Alcoi que es pot adquirir fàcilment en qualsevol sucreria de la ciutat.

   A Salamanca vaig veure un dolç paregut al canelló que allí rebia el nom de chocho de naranja.

 

2)
 
Publicat en el diari digital laMalla.cat dilluns 16 de gener del 2012

Mesos abans de les eleccions del 15 de març, un general afirmava que la Generalitat de Catalunya practicava el terrorisme lingüístic. Alhora, un columnista opinava que la política lingüística actual és un invent del nacionalisme. L'un és un militar poc amic de la democràcia; l'altre és un professor universitari que es veu amb cor de donar lliçons de democràcia. Però tots dos –i sense voler– plantejaven una qüestió interessant: la legitimitat de la normalització lingüística.

Si la normalització del català fos un invent del nacionalisme, tindria la mateixa legitimitat que si fos un invent de l'espiritisme; és a dir, cap ni una. Perquè l'únic que pot legitimar una política és la democràcia, que a més a més fa que coincideixin legalitat i legitimitat, cosa que no passa en una dictadura. I n'hi ha prou amb un article per demostrar que la Generalitat –que és el Consell Executiu més el Parlament– practica la democràcia lingüística i, per tant, és literalment impossible que faci terrorisme lingüístic. Democràcia i terrorisme són termes contraris i excloents. Sap greu haver de recordar aquestes coses tan elementals, però es veu que és necessari.

Tenim quatre nivells de govern –local, autonòmic, estatal, europeu– i tots quatre sorgeixen de les urnes. Però cada nivell d'Administració té les seves competències pròpies. De la política lingüística se n'ocupa la Generalitat. Per tant, el 15 de març el poble de Catalunya s'ha pronunciat sobre la política idiomàtica.

He llegit el programa electoral de Convergència i Unió (70 escons), el del Partit dels Socialistes (40), el de l'Esquerra Republicana (11) i el d'Iniciativa per Catalunya (7). Total, 128 dels 135 escons. Són les quatre principals forces parlamentàries: representen, plegades, el parer de quasi tots els votants. Els quatre programes comparteixen la mateixa voluntat, inequívoca, de tirar endavant la normalització lingüística, d'avançar cap a la plenitud del català.

Fem una mica d'advocat del diable: la gran majoria de la gent no llegeix els programes electorals. No hi fa res. Els programes no contenen cap sorpresa, sinó que confirmen allò que tothom ja sap, o sigui, que CiU, PSC, ERC i IC volen que el català avanci.

Fem una mica més d'advocat del diable: la democràcia és imperfecta, i de vegades necessita la intervenció correctora i imparcial d'un defensor del poble. D'acord. El síndic de greuges s'ha referit fa poques setmanes a la normalització i ha criticat… que es trobi aturada, diu que s'hauria d'accelerar més.

Fem encara més d'advocat del diable: la democràcia no són només les urnes, sinó també la participació associativa. Entesos. L'associacionisme del país, incloent-hi els grans sindicats, participa activament en la normalització.

Una última intervenció de l'advocat del diable: les seccions de cartes al director dels diaris reflecteixen també l'opinió dels ciutadans. Potser sí. Sovint apareixen cartes de protesta… perquè l'oferta d'exàmens oficials de català és insuficient.

La conclusió és diàfana: la normalització de la llengua catalana té tota la força de la legitimitat democràtica.

Vint anys després d'escriure i publicar aquest article, dic: sí, la normalització del català té tota la força de la legitimitat democràtica; el mal és que la força bruta –mancada de tota legitimitat, però molt potent– continua actuant contra la nostra llengua.

 
3)
 
Article publicat en el Levante-EMV divendres 13 de gener del 2012
 
Qui atropella a qui
 
 
J. Leonardo Giménez
 
Si trobem escrita la frase "El gos que ha mossegat Filomena és d'un veí seu", no dubtarem qui ha mossegat a qui, perquè no és probable que una persona mossegue un gos. Però, si la frase és "L'home que ha atropellat Sara amb el cotxe és foraster" o "La xica que ha cridat Vicent és d'Algemesí", hi ha ambigüitat, perquè no sabem qui ha atropellat o ha cridat a qui.

Frases com eixes, crec que fan necessari l'adequació i l'ampliació de la norma del complement directe (ús de la preposició "a") a tots els casos d'ambigüitat, en favor de la comunicació. Els manuals i llibres de text anuncien, primerament, que este complement no du preposició, i a continuació posen la llista dels casos en què sí que n'ha de portar. La Gramàtica normativa valenciana de l'AVL diu en una de les excepcions: Optativament, davant de nom propi de persona: "He vist (a) Carles". "Han convidat (a) Maria a la boda". En això, la GNV, a més de reflectir la realitat, seguix l'estela de Josep Giner i de Ferrer Pastor, que en la seua Gramàtica valenciana propugna l'ús de la preposició "a" davant del complement directe quan és un nom propi de persona i posa exemples com "He vist a Pere", "No he conegut a Maria". Alguns manuals com Nou d'ací i d'allà, Manual de valencià C2 i Va de bo (estos dos últims amb la participació de la Universitat d'Alacant) han actuat com hauria de ser normal: incorporant eixa possibilitat sintàctica.

Però, a pesar del caràcter normatiu dels documents i acords de l'AVL, heus ací que dos manuals recents (editats ací) afirmen que, davant de nom de persona, el complement directe ha d'anar "normativament" sense la preposició "a". Al meu entendre, tancar els ulls davant dels clàssics valencians, ignorar conscientment què diu la institució normativa valenciana i invocar com a única autoritat acadèmica l'Institut d'Estudis Catalans, com fa un d'estos manuals, és una mostra d'autoodi davant de tres realitats lingüístiques valencianes: la viva, la clàssica i la que és normativa segons les lleis valencianes. També equival a voler que el valencià culte no siga identificador, ni assimilable ni practicable.

 
4)
 
Publicat en el suplement de cultura del diari EL PUNT AVUI dijous 19 de gener del 2012
 

Motacions
 

Mirandès?

per Màrius Serra

 

 

Aquests dies, per raons esportives, circula molt el gentilici mirandès. De fet, el Club Deportivo Mirandés que s'enfronta a l'Espanyol a la Copa és un club castellano-lleonés ubicat a Miranda de Ebro, província de Burgos. Els lleonesos són ben capaços de relacionar esport i cultura, tal i com ho demostra el nom del club de futbol de Lleó: la Cultural Leonesa. Però el mirandès és, també, una llengua romànica tan desconeguda com fàcil d'entendre. Llegim-ne un text autoal·lusiu escrit en mirandès tal i com el reprodueix la Viquipèdia: “L mirandés ye ua lhéngua falada ne l stremo nordeste de Pertual, na frunteira cun Spanha, nua region que ten al redor de 450 (quatro cientos i cinquenta) km2, formada por quaije to l cunceilho de Miranda de l Douro , i por alguas aldés de l cunceilho de Bomioso , ne l çtrito de Bregança, region de Trás-ls-Montes. Stima-se que haba acerca 15.000”. És a dir, que la Miranda del mirandès no és pas d'Ebre sinó del Duero (Miranda do Ouro, en portuguès) i que els quinze mils parlants de mirandès tenen els seus drets lingüístics reconeguts per una llei portuguesa del 29 de gener de 1999. El reconeixement del mirandès com a llengua està en debat. De moment, la Unesco el situa sota el paraigua de la llengua lleonesa.

 

 

5)
 
Publicat a
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/496121-mossos-en-castella.html
 
Mossos en castellà
 
Manuel Cuyàs
 
La primera cosa que hauria de fer el conseller d'interior Felip Puig és fer formar els Mossos d'Esquadra a l'esplanada, identificar els agents que per mostrar un malestar laboral van decidir parlar en castellà i els que pel mateix motiu van cantar a Lloret el Que viva España al president de la Generalitat en persona, i dir-los vostè, vostè i vostè, fora de la fila, i arrestats. O fer-los fora del cos. O degradar-los amb exposició pública, si tenien grau. ¿No hi ha prevista, aquí, aquella cerimònia tan vistosa que hem vist fer en altres països consistent a arrencar les medalles, els galons i els botons als soldats indignes? L'uniformat allí dret, quiet com un estaquirot a la vista de tothom, i el general anar-li llevant les floritures i tirant-les per terra. No, es veu que el reglament disciplinari vigent al país no ho preveu. Sempre ens perdem la part millor dels espectacles.
 
Van posar càmeres a les comissaries per controlar que els mossos no deixessin anar la mà amb els detinguts i perquè els detinguts no denunciessin fantasies. Hi havia càmeres, en aquest cas càmeres de la televisió pública i privada, que amb els seus micròfons van captar el moment en què alguns mossos parlaven en castellà per humiliar-nos a tots, per fer mal al cos personal i al cos social en el punt sensible on fa més pupa. No és suficient prova documental? Jo em sento molt maltractat, conseller Puig, i com jo molta gent que conec i molta gent que pensava que el català en boca dels mossos no era un fet accessori i de treure i posar, sinó consubstancial i diferencial. Alguns mossos han tacat l'uniforme que porten –frase que sempre fa impacte–. A vostè la taca no li causa impacte, conseller?
Hi ha una cosa que fa molt mala espina. Quan en un cos armat no es prenen mesures contra els díscols i indisciplinats és perquè, encara que es vulgui fer veure el contrari, molts o la majoria dels efectius estan d'acord amb l'actuació d'aquells, i el general, per no embolicar més la troca, opta per fer l'orni. S'ha dit que la castellanada de la setmana passada i l'atac al President van ser la reacció d'una minoria. Faci el favor de confirmar-nos-ho, conseller Puig.
 
6)
 
Publicat a
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/490390-traductors-automatics.html

Traductors automàtics

Carles Ribera

Amb el pas del temps, l'evolució tecnològica ha possibilitat que moltes feines que la humanitat estava avesada a desenvolupar de manera manual, tasques que tenien assignat un nom i fins i tot corresponien a un ofici, hagin quedat substituïdes per automatismes, sistemes mecanitzats i maquinàries diverses que no només fan més senzilla la feina, això seria l'efecte positiu, sinó que també permeten prescindir de la persona o col·lectiu que les realitzava, la qual cosa no és necessàriament bona excepte en aquells casos en què s'estalvia la realització de tasques perilloses. On hi havia el porter, avui hi ha el porter automàtic. On hi havia el corrector, avui hi ha el corrector automàtic. On teníem el jardiner, avui hi ha el regatge automàtic. On de vegades no hi havia ningú, avui hi ha el contestador automàtic. La llista seria llarga. D'aquestes antigues dedicacions laborals, n'hi ha algunes que no han desaparegut, o no han desaparegut del tot, però que resten com a romanalles d'uns temps en què tots plegats érem menys perfectes però infinitament més humans. Encara trobem alguna escala de veïns amb el senyor o la senyora que vetllen per la tranquil·litat i la neteja de l'immoble. Quan acabi aquest article, encara que no m'hagi aparegut cap subratllat en vermell a la pantalla sota cap de les paraules que he teclejat, un sofert company de feina, i que n'hi hagi per molts anys, acabarà de repassar aquestes ratlles perquè no s'escapi cap barrabassada no detectada pel programa que ens ajuda a rectificar els errors i, també, ho hem de reconèixer, a desaprendre sense ni adonar-nos-en les normes de gramàtica, ortografia i sintaxi que tant ens ha costat emmagatzemar al disc dur, que en el nostre cas és tou: el cervell.

Hi ha ocupacions que, de moment, es mantenen a recés de la mecanització. Anava a posar com a exemple l'ofici d'articulista de premsa però no n'acabo d'estar segur, no pas perquè cregui que hi haurà algun mecanisme no humà que ens substituirà, sinó perquè els lectors cada cop són més motors de cerca que ens classifiquen, ens indexen i ens emmagatzemen i són menys els ulls humans que es dipositen sobre aquestes línies de la mateixa manera que, benvolguts resistents, ho feu vosaltres. Tampoc no sé si augurar llarga vida als traductors, subjectes d'un magnífic reportatge en la revista d'avui. De moment, els programes que passen textos d'un idioma a un altre de manera automatitzada resulten una font de despropòsits considerable. Hi ha una barrera infranquejable que mai cap màquina podrà superar mentre el llenguatge continuï procedint d'éssers humans. Traduir no és pas només substituir unes paraules per unes altres, ni només adaptar mecànicament frases fetes. Hi ha subtileses, intencions, sentits metafòrics i altres complexitats només perceptibles per algú que té alguna cosa més que intel·ligència programada. Ni tan sols tots els humans estem preparats per traduir, com no pas tots ens en sortim calculant o dissenyant mobles. Permeteu-me dubtar, doncs, que els fabulosos avenços tecnològics de la nostra espècie acabin, també, traint els traductors.

 
7)
 
Article  publicat en el núm. 247 de la revista Allioli (gener del 2012)
 

Des del sud valencià

 

La llengua no té color

 

Tudi Torró

 

Fa unes setmanes eixia un reportatge en el diari El País, “Todos los colores del valenciano”, que tractava de la iniciativa de la Federació Escola Valenciana d'implicar els nostres polítics en el programa de voluntariat lingüístic, una iniciativa que ja fa uns quants anys que està en marxa, concretament des del 2005, en la qual s'han implicat ajuntaments, casals i universitats i això ha propiciat que, a hores d'ara, més de 5.000 parelles lingüístiques hagen passat per aquesta experiència tan enriquidora. Tanmateix, han hagut de passar quasi 7 anys perquè la premsa de “gran tirada” es faça ressò del voluntariat lingüístic ¿I per què? Perquè els nostres polítics, després de 7 anys i amb una bona cobertura mediàtica s'han sumat a la iniciativa. Que 3 diputades i 1 diputat (2 parelles lingüístiques) d'un total de més de 80, siga notícia ja diu molt de com van les coses en qüestions de llengua pròpia; ara bé, això també ens mostra el poder mediàtic de la classe política; el que es podria aconseguir si només el 50% dels polítics que ens representen tingueren clar que la llengua no té color, que és patrimoni de tots els valencians, que usar el valencià de manera normalitzada, amb respecte i amb cura, és el mínim que es pot demanar als nostres representants, que el domini de la llengua pròpia és cultura. Tanmateix, ens sorprenem que una diputada del PP forme part de la minvada representació ¿Per què? Per que en tot el món la llengua si que té color, no només ací, i les llengües de prestigi tenen el color del poder, i el poder sempre mata als més desafavorits i les llengües que no tenen un Estat que les protegisca són fagocitades per les poderoses i no importa tot el que es perda en aquesta fagocitació. Al País Valencià només ens queda l'Escola i també l'estem perdent perquè els polítics no hi creuen  i molts mestres tampoc, i ara me'n adone que, com sempre, aquest escrit pren vida pròpia i acabe escrivint el que no volia escriure, volia fer una columna positiva, d'agraïment una vegada més a la Federació Escola Valenciana que és quasi l'únic motor que quan més afonats estem en aquestes qüestions s'engega i ens fa surar, i ara m'ix que aquesta iniciativa ha de continuar estenent-se sense oblidar l'escola, perquè molts docents de tots els nivells educatius necessiten urgentment una parella lingüística.

 

 

8)
 
Ressenya publicada en la revista Saó (desembre del 2011)
Ressenya publicada en la web de la Fundació Nexe divendres 13 de gener del 2012
http://www.fundacionexe.org/web/article/188#.TxB8yPdwUso.facebook
 
Quan ‘tolerar' significa ‘perdonar la vida'
 
Òscar Pérez Silvestre
 
Títol: La política lingüística al País Valencià. Del conflicte a la gestió responsable.
Autores: Susanna Pardines i Nathalie Torres.
Fundació Nexe, 2011.

A l'amic Josep Andrés Torres, tècnic lingüístic de Dénia, en aquests moments de dificultat.

Pretendre recuperar espais d'ús per al valencià comporta, jo diria que indefectiblement, permetre que l'altra llengua n'haja de perdre. ¿Està per la labor aquest país, aquest hipotètic país? En això estem, cremant energies i energies, sobrecarregant- nos d'unes funcions i d'un estrés social suplementari que unes institucions normals haurien de fer en un país normal que treballa per l'estat del benestar; també pel benestar dels valencianoparlants. Gestió? Responsable? Gestió responsable? No, senyors: més aviat, improvisació, mà tremolosa o puny de ferro i no perdre la poltrona si és possible, que de valents n'és ple el cementeri...

Aquestes reflexions només apuntades ara i ací són ben argumentades en el treball que Nathalie Torres i Susanna Pardines presentaren fa uns dies en l'àmbit de la XXI Universitat del Tirant, celebrada amb motiu dels vint anys de l'entitat de reflexió i aportació valencianista amb el lema «20 anys de Tirant. Claus per a encarar el futur del país». En l'estela dels principals sociolingüistes nostrats, aquestes dues filòlogues d'estudi i d'ofici fan un recorregut a l'abast de tots els lectors sobre la caracterització del conflicte lingüístic (i social) valencià que ens minva benestar i salut democràtica encara. Aquella Constitució de 1978 disfressà i maquillà la indiferència -si no, l'aversió- envers les llengües diferents del castellà amb una redacció fal·laç: «respeto y protección», en deien. El resultat, aquest: un laissez-faire incontrolat al servei sempre de la monolítica madre patria. De tolerància, la justa; de respecte, ni gota; de contraplanificació, tota la possible. Si amb la mitificada LUEV es despenalitzava l'ús del valencià, els anys han demostrat que una llei no era suficient i que calia concretar-la contínuament per desestigmatitzar la llengua i donar-hi prestigi, cosa que no han sabut fer els diversos governs dels partits majoritaris que, cadascú des de la seua idiosincràsia ideològica, han instrumentalitzat la qüestió a la seua raó de ser, és a dir, als seus interessos electorals.

En els darrers anys, l'interés creixent dels il·luminats en l'extensió entre nosaltres d'altres idiomes d'ús mundial només ha agreujat el problema. Abans ens volien monolingües en la societat, tots igualets i igualats; ens volien bilingües en la intimitat, i ara, ves per on, ens volen multilingües funcionals. La caverna ha refet l'argumentari, tot i que l'estructura profunda continua sent la mateixa: per què dedicar temps a les coses inútils si podem aprofitar eixe temps en altres de més productives? I eixos són els que ens governen, sí, abans de i després en democràcia. Així no és estrany que, qui en els anys 80 lluitava en contra de l'ús del valencià a les aules, es postulara com a responsable de la mudíssima «Ciudad de las Lenguas» de Castelló de la Plana, que dubte molt que es dedique a ensenyar valencià al món si mai no es construeix.

Al meu parer, el pragmatisme dels governants ha estat sempre molt per damunt de les discussions de la denominació i de la normalització de la llengua. Evidentment, no pot estimar-se una llengua qui no l'ha tinguda mai com a pròpia, qui no ha tingut la voluntat ferma d'aprendre-la o quan el que volen és desempallegar-se'n (autoodi, se'n diu, d'això). La dinàmica sociolingüística valenciana és tan conservadora i immobilista que no mira cap arrere, sinó tan sols cap a davant per veure com pot desfer-se per sempre més del llast de l'herència que exigeix esforços. Per què cal refer-se com a poble? Refer-se de què? De res, absolutament de res. Qui se sap vençut o qui vol ser com els vencedors, no cal que faça res sinó assemblar-se tant i tan prompte com puga a la imatge de prestigi que emanen les altes esferes. No ens enganyem: ¿volen dir que si ara diguera la comunitat científica que valencià i català no tenen res a veure, guanyaria adeptes (fidelitat) la llengua? Jo diria que no; que ni u, ni mig, ni cap. La cosa va per un altre cantó. La invenció del País Valencià -en termes de Ferran Archilés- fou això: una hipòtesi que no s'ha confirmat encara, venint com venim d'una minusculització tan exagerada (minoració en termes sociolingüístics).

Com diuen amb molt d'encert les autores, «la pregunta que haurien de respondre els responsables de la política lingüística al País Valencià no és quina classe de valencià s'ha d'utilitzar, sinó si es vol fer del valencià un instrument pràctic de comunicació, un element de dignificació social, d'afirmació, d'autoestima i de cohesió social », atés que «sense una voluntat política ferma no pot haver-hi una planificació lingüística normalitzadora». I com hauria de ser aquesta intervenció, aquesta gestió? Doncs, responsable des d'una perspectiva social, amb la transversalitat i la cohesió social com a estratègies fonamentals. Sobre els detalls de tot plegat, vos remet al darrer capítol del llibre, que llegireu amb fruïció, n'estic segur.

9)
 
Queixa a Carrefour i resposta de l'hipermercat
 
El passat 14 de gener, el ciutadà Josep Agustí va enviar a l'hipermercat Carrefour, a l'adreça cuentaseloacarrefour@carrefour.com el missatge elctrònic següent:
 
CARREFOUR - País Valencià
 
Distingits senyors / Distingides senyores:
 
Els manifeste el meu rebuig per l'eliminació del valencià en els rètols dels seus caixers de pagament automàtic. Els demane que, com fan altres establiments i cadenes comercials, contribuesquen a l'avanç i la normalització de la nostra llengua amb una actitud positiva, moderna i oberta. Confie que rectifiquen i tornen a incorporar el valencià en la retolació dels seus caixers.
 
Atentament,
Josep Agustí
 
 
El 20 de gener, Carrefour li envia la resposta següent:
 
 
Estimado Sr. Josep:
 
En primer lugar, desearía darle las gracias en nombre de Carrefour, por haber tomado la iniciativa de escribirnos, ya que a través de la valiosa información que nos proporciona, esperamos poder mejorar nuestro servicio y poder ofrecerle a Vd. y a todos nuestros clientes un servicio eficaz y un trato profesional.
 
En relación a su mail, le informamos de que la lengua que se estaba utilizando en las pantallas de las cajas de libre servicio instaladas en los hipermercados Carrefour de la Comunidad Valenciana era el catalán. Para poder ofrecer un mejor servicio a todos nuestros clientes se están realizando mejoras en el software utilizado, incluyendo en la selección del idioma el valenciano pese a que la normativa vigente no lo exige, y lógicamente dicha adaptación, llevará un tiempo que se intentará acortar en la medida de lo posible.
 
Reiteramos nuestra gratitud por sus comentarios y tenga la seguridad de que nuestro espíritu es aprender de nuestras experiencias y seguir trabajando para ofrecerle a Vd. y a todos nuestros clientes un servicio eficaz y un trato profesional.
Por todo ello, esperamos seguir contando con su confianza para poder ofrecerle en el futuro el servicio que Vd. merece y al que nosotros aspiramos.
 
Atentamente,
Centro de Atención al Cliente Grupo Carrefour
902.20.20.00
www.carrefour.es
 
 
10)
 
Ja està ací Humors agres, de Sico Fons, obra guanyadora del darrer Premi Soler i Estruch de narrativa curta
 
Aquest divendres es presenta a la Casa de la Cultura de Tavernes de la Valldigna.
 
Aquest divendres, 27 de gener, farem la presentació de la darrera obra guanyadora del Premi Soler i Estruch de narrativa curta, Humors agres, de Sico Fons. Serà a les 20 hores a la Casa de la Cultura de Tavernes de la Valldigna, i comptarà amb la presència de l'autor i de Rosa Magraner, professora de l'IES Jaume II de Tavernes.
També hi haurà actuació musical del quartet de saxofons So de Sax, format per Josep Castelló Juan (Saxo Soprano), Fran Grau Picot (Saxo Alt), David Felis Alberola (Saxo Tenor) i Miguel Clar Escrivà (Saxo Bariton)

Com deia Jacinto Benavente “La ironia és una tristesa que no pot plorar i somriu”. I això és el que trobem en aquests relats. Tant és que s'hi relate el desig de no fer-se vell ni morir, com qui s'enamora perdudament d'un home molt especial, la ironia és omnipresent i com mig amagada darrere de cada frase, cada situació, cada personatge. Moltes vegades és l'escut o el recer que fa servir la ment humana per a protegir-se de l'absurd, el dolor o la dissort de la vida quotidiana. Tot això és, el que es pot trobar en aquest recull de relats que va guanyar el 56é Premi Soler i Estruch de narrativa curta.

Punxa ací per llegir el primer capítol del llibre.


Sico Fons (Tavernes de la Valldigna, 1963), ha exercit múltiples oficis, com ara muntador de mobles, collidor de taronja o apicultor –activitat que encara practica, per herència familiar-. Té publicats diversos llibres, entre els quals destaquem L'udol de la sirena (2001), Els crits de la follia (2004), Infants adormits (2005), Parelles imperfectes (2006)., El desfici dels herois (2008) o Un estiu a l'infern (2010). I ha guanyat, entre altres el III Premi Literari de Constantí de Tarragona, el VII Certamen de Cuentos “al margen” i el Premi Nacional de Microrelats “El Basar”

També ha col·laborat en premsa a Turia, el Diari Levante, el Temps, l'Avui o L'Avanç i és col·laborador habitual a La Veu de la Valldigna, Quinzedies de la Safor i Gandia Express.


Punxa ací per vore a l'autor parlant sobre el llibre.

 

Dades del llibre:

ISBN: 978-84-9904-085-1 - Preu: 12,50 EUR

13 x 19 cm · 176 pàgs

Col·lecció Miratges, 23

 

Edicions del Bullent
c/Taronja, 16 · 46210 Picanya
tel. 961 590 883 · fax 961 590 845
info@bullent.net
www.bullent.net

 
 
11)
 
 
Publicat en el llibre 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú (CCG edicions, Girona, 2011, pàg. 32).
 
 

68. En les relacions amb els clients, el català facilita la comunicació, afavoreix un  tracte personalitzat i proper, millora la imatge de l'establiment, genera una bona experiència de compra, atorga confort comunicatiu, comporta la fidelització del client, millora el servei. En definitiva, suposa un valor afegit per a l'empresa, que es desmarca de la competència perquè el seu producte o servei obté una millor imatge.

 

Cambra de Comerç de Girona

 
12)
Demà en InfoMigjorn Cap de Setmana
Sumari
 
 
1) Eugeni S. Reig - bunyolada
 
2) Albert Jané - Sobre I'omissió indeguda i I'ús abusiu del pronom «hi»
 
3) Antoni Llull Martí - Orientar-se dins un vaixell
 
4) Pau Vidal - Feta
 
5) Pere Ortís - La parla de l'Urgell (Adagis. Lletra H)
 
6) David Pagès - Grans dones
 
7) Entrevista a Rafael Nadal, guanyador del premi Josep Pla 2012
 
8) Articles d'Albert Pla Nualart
 
9) Ramon Sangles i Moles - Planifiquem
 
10) Joan Tudela - Comunicació escrita: revisió final des del punt de vista de l'objectiu de l'escrit
 
 
Si voleu rebre cada divendres el butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana heu de manifestar-ho explícitament en un missatge electrònic que heu d'enviar a l'adreça infomigjorn@telefonica.net en el qual heu de fer constar el vostre nom i cognoms i l'adreça electrònica on voleu rebre'l.
 
El preu de la subscripció al butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana corresponent a l'any 2012 és de 25 euros.
 
Els nous subscriptors podreu llegir en la web tots els butlletins d'InfoMigjorn i d'InfoMigjorn Cap de Setmana que s'han publicat fins ara.
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
Us preguem encaridament que feu arribar aquest missatge als vostres coneguts a fi que l'existència del butlletí InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la llengua catalana.
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací