bufar
cullera
Menjar de calent en
taula, és a dir, menjar plats que es mengen calents i amb
cullera.
Xe, ja està bé de xarrar. ¿Per què no deixeu tots els romanços
eixos per a la vesprada i ara dinem, que ja és hora? Jo ja tinc ganes de
bufar cullera. |
Això de la coca amb tomaca i les olives trencades hauràs de
guardar-ho per a sopar. El meu home, a migjorn, ha de menjar de calent. Si
no bufa cullera és com si no
dinara. |
Aquesta expressió és pròpia del parlar d'Alcoi.
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 223)
La grandària d'una nau
Antoni Llull Martí
Podem
fer-nos una idea de la grandària d'un vaixell si ens en diuen el pes
total o les
mides de la sega longitud, amplària i altura, però convé saber com solen expressar-se aquestes
dades.
En
primer lloc tenim l'eslora, mot que prové del neerlandès sloeri,
nom que antigament es donava a la peça de fusta que reforçava l'embarcació de
proa a popa, i
que al seu torn era derivat del verb sloeren, ‘amidar un vaixell'.
Llavors tenim
la mànega, amb el sentit d'amplària del buc amidada transversalment a la
part més ampla
de la coberta, i el puntal que és l'altura des de la quilla fins a la
coberta, o fins
a la coberta principal en cas de tenir-ne més d'una.
Pel
que fa al pes, sol esser donat pel de l'aigua desplaçada pel vaixell quan
es troba
flotant, cosa que pel principi d'Arquimedes equival al seu pes real.
Com és natural,
no és el mateix si la nau està buida o carregada. S'expressa sempre en tones mètriques, que com
sabeu equival, cada una, a mil quilograms. Aqueix mot, tona,
prové del llatí tardà tunna i aquest del cèltic tunna, que
significava ‘pell' i ‘odre', i quan aquest tipus de recipient per a líquids (oli,
vi, etc.) fet
amb el cuiro sencer d'un quadrúpede, generalment una cabra, fou substituït
per un
recipient de fusta, més durador i resistent, seguiren dient-li tona. En
francès antic
sortí el derivat tonel (actualment tonneau) per designar un tipus
de bóta grossa,
que passà al castellà amb la forma tonel¸ en català tonell. El
mateix mot
francès passà, en l'edat mitjana, a l'anglès, amb la forma tunnel, que en
principi
significà només ‘bóta grossa' i finalment ‘cova de forma rodonenca excavada al subsòl', i amb
aquesta accepció tunnel passà, amb idèntica grafia, al francès i a l'italià, i una
mica transformat, a altres llengües: túnel, en català, castellà
i portuguès;
tunel en romanès.
La mesura de capacitat d'un vaixell de transport comercial, durant l'edat mitjana, solia expressar-se pel nombre de tones (bótes) que podia transportar. Amb el sistema mètric s'establí la tona com a mesura equivalent a mil quilograms. En castellà se li donà el nom de tonelada, que en principi es deia de l'espai dins la bodega del vaixell on es col·locaven dues bótes o tonells. L'arqueig és el càlcul referit a la capacitat del vaixell amb relació al volum de les coses que pot transportar, és a dir, l'espai interior disponible per a càrrega.
4)
Fer
via
«El sol ixent, la frescor de la matinada, lo agradable del lloc y la
ilusió de la pròxima cassada m'omplíen d'alegría y dolç ben estar. No hi havía
remei; per molta vía que féssem sempre eren passats els primers esbarts de sól·leres quant tot estava a
punt. De tot d'una, fins devês les nou, no‘ns cansávem gens ni mica perque
veníen aucells sempre seguit y eren les millors hores per agafar ne» (Joan
Rosselló i Crespí, Manyoc de fruita
mallorquina, 1903).
Iepa-la!
Parlant de ferrocarrils. “Això que has escrit és de can
passavia”, em van dir als Hostalets de Balenyà, per donar-me a entendre que
estava fet de qualsevol manera, amb una sabata i una espardenya. Que era un
llibre de pa sucat amb oli, vaja, d'estar per casa. “I doncs?”, vaig preguntar,
temeràriament. “Perquè tu ets un lingüista de via
estreta”.
Adagis
En
aquest apartat presentem uns quants adagis d'entre els que considerem més
específics de la Plana de l'Urgell. Val a remarcar que hem consultat poc els
llibres i que més que res els hem haguts de persones grans, d'abans i d'ara, i
també d'alguna persona no tan gran. N'hauríem pogut escriure molts, però el fet
de constatar que ja eren dits en altres bandes de Catalunya, o que ho eren en
els nostres mitjans de comunicació, ha fet que en suprimíssim molts, car aquests
ja no eren específics de l'Urgell.
Els
adagis són d'un gran interès per allò que expressen la saviesa local. Saviesa
que, en una gran proporció, és obtinguda directament de la mare naturalesa pel
pagès, el qual ho fa d'una manera espontània, sense posar-hi esforç ni prendre
posicions ideològiques, i ho diu a la seva manera, emprant les paraules de la
seva rutina. Per tant, l'adagi és l'expressió del pensament, de la idiosincràsia
i del tarannà de la gent d'un lloc determinat; factors que fan veure la gran
conveniència de recopilar-los i
d'estudiar-los bé. I, per aquesta mateixa raó que són producte de
l'experiència del pagès i de l'home no sofisticat, adagis, dites, proverbis o
refranys parlen per si mateixos i no necessiten cap interpretació. Fan de pont
entre el cor de la naturalesa i la ment del senzill. I encara que el seu sentit
fos una mica críptic, bé val la pena de deixar que el lector hi faci el seu
esforç i en surti amb la interpretació que més s'adigui a la seva experiència i
al seu tarannà. Això, al capdavall, pot redundar en més riquesa ideològica i més
diversitat d'opinions. Consultar els més grans sobre el significat d'un adagi és
una manera molt profitosa de compartir, de conservar el mateix adagi i de
treure'n més suc que no en trauríem nosaltres sols. Podríem aplicar-hi allò
dels clàssics de intelligenti
pauca.
Gallina vella fa bon brou.
Gat escaldat, amb aigua tèbia en té
prou.
Gat escaldat ja no rata.
Gat escarmentat amb aigua tèbia en té
prou.
Gat vell, rateta tendra.
Geni i figura fins a la
sepultura.
Gent del camp, gent del llamp.
Gent jove, pa tou.
Girar sempre on bufa el vent.
Gos que lladra no mossega.
Gossos i gats vetllen pels
descuidats.
Gotetes fa, mal camí tindrem. (També ho digué un agonitzant, quan l'aspergien).
No hi ha llibre d'estil o repertori d'aclariments lingüístics que no s'hi referisca (vegeu l'Infomigjorn 576, del 22-12-2011).
Si es limiten a distingir la forma nominal (el vistiplau) de la verbal (vist i plau) no hi ha res a dir, i sembla que és clar que la forma nominal apareix al text del document i la verbal al peu.
En el llenguatge general, el vistiplau equival a la conformitat, l'autorització, la vènia, el permís, etc.
Però on s'erra sistemàticament és en el significat del vist i plau del peu del document. En efecte, eixa fòrmula, tècnicament, en sentit jurídic i administratiu, és d'un ús força freqüent en l'àmbit de l'administració pública i, singularment, en el de l'administració local on proliferen els certificats (no les certificacions) que fa el secretari de la corporació per ordre del president (l'alcalde), i que acaben amb la fòrmula: “I perquè conste i tinga efecte on convinga (o davant la Diputació Provincial, o la Conselleria, o el Tribunal de Justícia, o de part interessada, etc.), estenc aquest certificat per ordre i amb el vistiplau del president”, o una de semblant.
Doncs bé, eixe vist i plau del peu del document no es referix (com es repetix a tort i a dret) a la verificació o conformitat del contingut material del document, sinó exclusivament al fet que el funcionari que certifica (el secretari) és qui exercix legalment el càrrec en aqueixa corporació. El DIEC no contribuïx a aclarir-ho, ans al contrari :” Verificació o conformitat d'un certificat”.
A aquest propòsit es reporta el cas de l'Ajuntament de
Madrid, ja fa anys, en què l'alcalde tenia el costum de llegir els certificats
que el secretari li posava a la firma i la reacció del funcionari que tot seguit
presentà la dimissió per tal com considerava que això era una mostra de
desconfiança, ja que l'únic responsable del que es diu en el certificat és qui
certifica, és a dir, el secretari i no pas l'alcalde o el
president.
Salvador
Pardo
Encetem l'any recuperant el tast del català després d'uns mesos d'esmolar conceptes perquè, com deia l'altre dia un lector, continua havent-hi molta desorientació en l'ús de la llengua i, com diria Cruyff, és bo que cada jugador posi al camp el que sap fer millor.
Sense moure'ns-en, del camp, comentarem avui la peculiar manera que té en Puyal de cantar els gols de Messi -el seu "I més, i més, i més"-, tan èpic com interessant per analitzar un aspecte fonètic del català que sovint ens passa per alt.
En català, la s final d'un mot seguida de pausa només pot ser sorda, però si l'enllacem amb la vocal inicial del mot següent, només pot ser sonora. A "I més", dit tot sol, és sorda. Però a "I més, i més, i més", dit seguit, és sonora. I, per tant, sense ser-ne conscients, estem dient "Mesi, Mesi, Mesi", amb una s tan sonora com la de casa .
Per dir Messi, caldria enllaçar una s final amb una s inicial. Podríem dir, per exemple, "Més, sí, més, sí, més, sí", una petició potser més pròpia d'un film eròtic. Els manuals de català, poc apassionats, ho solen exemplificar oposant "les ales" a "les sales".
I això no ho dic per esmenar en Puyal. El seu "I més, i més, i més" és una troballa que no té sentit qüestionar per motius tan subtils. Ho dic per parlar d'algunes formes ortogràfiques del català que poden sobtar i que s'expliquen per aquesta particularitat fonètica. Demà ho veurem.
----------------
UN TAST DE CATALÀ
Albert Pla Nualart
Potser perquè l'escriptura s'ha vinculat tradicionalment a l'ús formal de la llengua, si demaneu a algú escolaritzat en català que escrigui certes formes tal com les diu no sabrà com posar-s'hi.
Demaneu-li, per exemple, que escrigui anem-nos-en tal com es diu en dialecte central. Després de rumiar-hi molt, potser escriurà anem-se'n . Però escrivint-ho així, la s està en posició inicial i sona, per tant, sorda, contradient l'ús majoritari.
Una llengua ha de poder reflectir trets de parla en l'escriptura si vol estar viva de debò. Ningú qüestiona que un anglès, en un diàleg o una cançó, prefereixi I'm here o I'll go a I am here i I will go . I ningú hauria de qüestionar Verdaguer per haver escrit un vers com el del títol.
Fabra, que era un pioner en aquest sentit, va donar solucions per al que ell anomenava estil familiar. Per exemple, com a alternativa familiar d' anem-nos-en va proposar anem's-en , una forma en què la grafia s és tot el que queda de nos i el guionet fa que la pronunciem sonora perquè l'enllaça amb la vocal del mot següent. Igual que la del "I més, i més..." que comentàvem ahir.
El problema és que com més ens acostem a la parla, més hem de triar un dialecte en concret, en aquest cas el central, i això crea recels. Però quan aquests recels ens impedeixen reflectir la col·loquialitat, fem el nostre estàndard menys flexible i competitiu.
UN TAST DE CATALÀ
Els canvis de criteri mereixen una explicació. Hi som contraris i en fem molt pocs, però quan mantenir una convenció és clarament incoherent, preferim fer el pas i assumir el risc de crear un cert desconcert inicial.
Fa uns mesos, a l'ARA hi trobàveu sovint "Estat espanyol", ara hi hauríeu de trobar "Espanya", "l'Estat" i, en casos molt excepcionals, "l'estat espanyol".
Un cop decidit que no escrivim sempre Estat quan vol dir país per diferenciar-lo d'altres sentits de la paraula, i que, per tant, escrivim "els estats europeus", "un estat en fallida" o "una qüestió d'estat", l'únic que justifica escriure l'Estat és que es tracti d'un nom propi equivalent a l'estat espanyol.
En totes les llengües, certs noms comuns es fan servir com a nom propi per designar l'exemple més proper i emblemàtic del concepte per a aquella cultura. I així en català escrivim la Península, el Delta, la Guerra Civil o la Transició.
Ara bé: com que la Transició ja vol dir la transició espanyola, no té cap sentit escriure la Transició espanyola. Com tampoc en té escriure, com trobem sovint, la Guerra Civil espanyola. I per aquest motiu parlarem de l'Estat (o Espanya) en clau de política espanyola, i d'Espanya en clau internacional.
Perquè cap ideologia justifica que fem el ridícul, i el fem quan escrivim "els ministres de França, Alemanya i l'Estat" o bé "l'atleta etíop supera l'estatal".
UN TAST DE CATALÀ
La història del Soufian, emesa dilluns passat per TV3, a més del gran coratge d'un nen de Manlleu d'origen magribí, mostravacom podria arribar a ser aquest país si reforcés la cohesió social i l'estat del benestar que ara aguanten com poden magnífics funcionaris.
També mostrava un ús lingüístic vacil·lant que barreja minusvàlua , minusvalidesa i minusvalia .
Direm, primer, que el nom valia , tot i que l'Alcover-Moll en recull usos del segle XV, és considerat avui de manera unànime un castellanisme.
De fet, la majoria dels parlants saben que no han de dir valia sinó vàlua , però amb el minus al davant la paraula agafa un aire erudit que fa que passi inadvertida.
Les altres opcions, minusvàlua i minusvalidesa , són correctes totes dues, però a diferència dels que vénen a ser els seus equivalents formals en castellà, minusvalía i minusvalidez , no són sinònimes sinó que volen dir coses clarament diferents.
Una minusvàlua , una paraula que el DIEC2 encara no recull, és una minva en el valor que té alguna cosa,sobretot la que provoca vendre accions a un preu inferior al de compra. El seu antònim és plusvàlua.
Una minusvalidesa , en canvi, és una discapacitat que limita algú en la seva interacció amb l'entorn, i li fa més difícil integrar-s'hi i desenvolupar el rol social que li pertoca.
En el cas del Soufian, el seu esperit de superació fa que una greu discapacitat gairebé no li suposi cap minusvalidesa i acabi sent, en termes de ganes i resultats, més aviat una plusvàlua.
----------------
UN TAST DE CATALÀ
Albert Pla Nualart
Sempre que en derivats del que sembla una única arrel lèxica hi alternen diferents grafies, topem amb un problema ortogràfic que crea força maldecaps.
Sovint això passa perquè part dels derivats són, de fet, pseudoderivats, és a dir, no provenen del lèxic comú: els agafem directament del llatí.
Això explica asimetries com ara títol però titular o jove però juvenil o avortar però abortiu. I no falta el que assegura que titola els llibres, cosa que resulta força xocant.
Altres asimetries, però, s'expliquen perquè un nom i un verb del mateix origen han acabat divergint. És el cas de joc i jugar .
Ahir mateix, mentre corregia el Criatures, vaig detectar amb horror un tipus de pare joganer que, ràpidament, vaig convertir en juganer .
Per acabar-ho d'embolicar, hi ha parlants occidentals que diuen amb u tant juganer com joguina. I és que aquest camp semàntic, tan de Reis, és molt lúdic.
Al costat de la joguina hi tenim el joguet, que n'és un sinònim secundari, tot i que si aneu a Figueres podreu visitar el Museu del Joguet de Catalunya. I de qui fabrica joguines en diem joguinaire .
En canvi, del lloc on les podem comprar la norma actual no ens en deixa dir joguineria . Diu que n'hem de dir botiga de joguines. Tenint el sufix -eria i tenint fruiteries, camiseries i sabateries , no hi ha raons per pensar que la joguineria serà sempre incorrecta.
És un mot disponible en català que si se'ns fes molt necessari podria acabar entrant al diccionari.
----------------
ESMOLET DE PARAULES
És com un assaig de la vida, una preparació que ens fa forts per suportar tota mena de frustracions i dificultats. Servint-se de la imaginació, ens posa davant situacions insòlites i ens obliga a afrontar reptes que la quotidianitat no és capaç de plantejar.
A diferència d'una feina, és gratuït. No en traiem cap profit material i, sobretot, no el fem per obligació. "Juga!" és una demanda impossible perquè el joc neix de l'espontaneïtat igual que tota força creativa.
Només juguem quan ens sentim mínimament protegits i estimats, i és potser l'activitat que més entrena a ser feliç perquè genera comunicació, confiança i alegria i foragita els mals esperits que coven la depressió.
Té unes fronteres invisibles de temps i espai i unes regles tàcites. Crea un univers paral·lel on tot té sentit i, com que hi sabem qui som i què hem de fer, viure es torna una aventura emocionant que exorcitza pors i conflictes creant complicitats.
Avui, l'endemà de Reis, hauria de ser l'activitat dominant, però la progressiva intrusió dels adults en l'espai de la infantesa fa que alguns nens n'hagin perdut l'esma.
Quan una joguina és tan intel·ligent que només s'hi pot jugar tal com ella mana, passa a ser un producte de consum que deixa un intens regust d'insatisfacció.
No hi pot haver oci creatiu sense un avorriment previ que torni a connectar cada nen amb el seu desig. Res no pot ser màgic si no ha sigut llargament cobejat. El pitjor enemic del joc és la saturació d'estímuls.
----------------
Publicat en el diari ARA diumenge 8 de gener del 2012
http://www.ara.cat/ara_premium/claus_dia/RISTO-MEJIDE-borde-que-cau_0_623937606.html
RETRATS QUE PARLEN
S'amaga rere un personatgeamagat rere unes ulleres. Seu tirat enrere, una cama damunt l'altra i la mà davant la boca.
És uns ulls vius que, travessant el dégradé dels vidres fumats, es claven, escrutadorament, en una presa jove i inexperta, i amb una intel·ligència sense pietat es disposa a devorar-la dient-li la veritat.
El seu èxit beu del plaer morbós de la humiliació pública, però potser l'expliquen millor els excessos de la pedagogia progre, que per no frustrarno posa notes. Esclar que és difícil, si no cínic, instar a la cultura de l'esforç flirtejant amb la teleporqueria.
Deixeble pijo de Don Cicuta,és l'amargat que amarga refregant pels morros misèries personals. Fingeix l'aire retret d'un superdotat que se sent desplaçat entre la xusma, però quan relaxa el posat d'inquisidor en un somriure, revela l'home tendre sota la closca del dur.
És un borde que cau bé perquè té alguna cosa d'aquell professor que el primer dia de classe feia por i amb el temps aprecies més que els altres.
En les coses que diu, quan en treus la desmesura que només busca fer pujar l'audiència, hi ha molta veritat entre la mala bava.
I és que la veritat, dita breument, rarament és amable. Potser per això la publicitat, on el tempsés or, explica mentides.
No és estrany, doncs, que qui s'hi dedica professionalment vulgui equilibrar-se caient en l'altre extrem.
Vestim-nos
bé
Tanmateix, dins la personal faisó de vestir, allò que principalment
compta, a més del que ja hem dit, és mantenir un estil propi en el qual ens
sentim de gust i còmodes. I sempre hauríem de fer per manera que, qui ens vegi,
pugui dir: «Quin goig que fa, en Tal!» Per tant, ni massa presumits ni
deixadesa: elegància i bon gust!
Si fóssim persones solitàries en un desert, a qui hauríem d'atraure?
Potser no caldrien tants miraments. Però vivim en societat, en comunitat.
Aleshores, ser atractius és un deure, precisament perquè també desitgem que les
altres persones ens atreguin. La persona que tinc al davant s'ha de sentir
atreta per mi, ha de descobrir que és important per a mi; jo, doncs, l'he de
captivar. I ara no es tracta pas d'anar enjoiats o pintats. És qüestió, com
acabem de dir, d'elegància i de ganes de fer
goig.