Anar a escola significa ‘assistir un xiquet regularment a un centre docent
d’ensenyament primari a fi de rebre l’educació, la instrucció i els coneixements
adients’.
Exemple:
No hem de confondre anar a escola (sense article), que
expressa el concepte definit, amb anar a
l’escola (amb article), que significa anar a l’edifici a on s’impartixen les
classes.
Exemple:
El meu xiquet ja fa dos anys que va a escola, però ell no
va a l’escola en autobús com el teu, se’n va a peu amb la seua
cosineta.
Actualment, a la porta dels centres docents públics d’ensenyament primari a on es formen els xiquets valencians, podem llegir: “Col·legi públic d’Educació Infantil i Educació Primària”. Alguns energúmens intransigents i d’esperit justicier s’han permés empastifar amb pintura negra alguns d’eixos cartells posant al damunt la paraula colege. I fan açò, sense cap mena de dubte, perquè pensen que en valencià no es diu col·legi, es diu colege. Però estan completament equivocats, perquè en valencià, els citats centres docents, no es diuen ni s’han dit mai de la vida ni col·legis ni coleges, s’han dit sempre escoles. La paraula escola és una de les més dignes i més belles de la nostra llengua. Sempre s’ha dit anar a escola per a expressar el concepte ací definit. És una locució molt antiga com ens ho demostra el fet que diem anar a escola i no anar a l’escola, de la mateixa manera que diem parar taula i no parar la taula. Les construccions sense article com ara anar a escola, parar taula, llevar taula, fugir d’estudi, anar a missa, anar a costura, anar a cama-coixa, anar en cama crua, seure a taula, servir taula, dinar en taula, primavera d’hivern, primavera d’estiu, tornar paus, fer paus, quedar-se a fosques, partir palletes, caminar a palpes, a primeries, a darreries, a migjorn, a migdia, a mitjanit, de matí, de vesprada, de nit, d’estiu, d’hivern, posta de sol, eixida de sol, a poqueta nit, de totes maneres, passar per baix cameta, deixar baix taula, etc., són autèntiques relíquies de temps antics que hem conservat durant segles. Ara, després d’haver-nos transmés la locució anar a escola de generació en generació durant anys i anys, ens permetem el luxe de llançar-la per la borda i substituir-la per l’expressió anar al cole, enormement allunyada de la idiosincràsia del nostre poble. ¿És pot dir alguna cosa més ridícula, més cursi i més coenta que anar al cole?
(Publicat al Diari de Barcelona el 19 de març del 1992)
La mort és una cosa molt personal, de manera que el comentari sobre la mort d’algú ha de ser, per força, una cosa personal. Hi pensava l’altre dia, a la missa en llatí que hi va haver a la cripta del convent de Pompeia, plena d’amics de l’Enric Moreu-Rey, que se n’ha anat, deixant-nos una obra d’allò més interessant i un record ben viu.
La faceta de Moreu-Rey que jo vaig conèixer més bé va ser la de factòtum de la Societat d’Onomàstica, és a dir, la seva passió pels noms. Si l’hagués de definir amb una sola paraula, triaria la paraula divertit. Encara que sembli mentida, havíem rigut molt plegats parlant d’onomàstica, tot i que ell era un home erudit, ja vell i malalt sense remei.
Jo li explicava el cas de l’últim governador civil del franquisme a Girona: “La culpa la va tenir son pare, que era un bromista. El cognom de la família era Murga. I ell va ser batejat amb el nom d’Armando. Els diaris en tenien prou amb titular Armando Murga, otra vez, perquè tothom se’n rigués. I sa germana, la pobra, sabeu com es deia? Doncs Perpètua. Era la Perpètua Murga.” I ell: “Anys enrere, un prohom empordanès s’anomenava Pere Pi Pi. En aquest cas, el bromista va ser l’atzar, que va unir son pare i sa mare en una parella que no era precisament un matrimoni de conveniència.”
El millor que podria fer ara és rescatar de l’arxiu un fragment d’un dels articles que ell em va inspirar, per mirar d’encomanar l’interès per un tema que ell sabia fer apassionant. Comencem pel començament, deixant-nos guiar per la saviesa de Moreu-Rey.
“Temps era temps, els cognoms no existien. A cada poble, tants caps, tants barrets, tants noms i cap de repetit. Durant la més remota Edat Mitjana, els homes i les dones d’aquí duien noms germànics o bé llatins, que poques vegades eren noms de sants. Ells es deien, per exemple, Bernat, Guillem, Adrevald, Ansofred, Ermeniscle, Edelmir o bé Amat, Anastasi, Servusdei, Bonhome, Borrell. Elles es deien Elo, Adalvira, Valdejòncia, Martesinda o bé Madrona, Sabadella, Gloriosa. Coses així. Però va arribar un moment que hi havia alguns noms repetits i llavors van aparèixer els sobrenoms, que a la llarga esdevindrien cognoms. Rebobinem la màquina del temps, a veure si ens entenem. En un poble medieval, l’un li deia a l’altre no sé què d’en Pere. Quin Pere? Doncs el del mas que hi ha dalt del puig, o el de la vora del riu, o el de cal pujol, o el de la masia de la serra, o el que ha vingut de Tarragona. El lloc de residència és, doncs, l’origen de molts cognoms. Quin Pere? Doncs el fill d’en Joan. Molts altres cognoms provenen de la filiació. A Catalunya, com a França, aquesta mena de cognoms es formen per juxtaposició: en Pere Joan, en Ramon Berenguer. Molts noms antics catalans han esdevingut d’aquesta manera cognoms actuals. En altres terres, s’han format amb una preposició (van, els holandesos; von, els alemanys) o amb un prefix o amb un sufix. Prefix: els irlandesos (com els O’Hara, d’Allò que el vent s’endugué), els escocesos (com el McDonald, el rei de les hamburgueseries), els jueus (com l’immortal Ben Hur). Sufix: els castellans (com Pérez o Muñoz), els valencians (com Peris), els russos (com Gorbatxov o Ivanòvitx), els polonesos (com Jaruzelski). Quin Pere? Doncs el gros, el petit, el roig, el bru. Una característica física o moral del primer a fer servir el sobrenom ha donat lloc a molts cognoms. Quin Pere? El teixidor, el fuster, el traginer, el boter i, sobretot, el ferrer, perquè de ferrers n’hi havia un a cada poble. Molts cognoms, doncs, són noms d’ofici.”
Reedito amb molt de gust aquest article meu de fa vint anys, ara que també fa vint anys que vam dir adéu a l’Enric Moreu-Rey. Val a dir que la Societat d’Onomàstica, que ell va fundar, continua ben viva. Nota a peu de pàgina: l’onomàstica estudia els noms propis i té dues branques, que són la toponímia (noms de lloc) i l’antroponímia (noms de persona).
Psoes?
per Màrius Serra
Ja ho saben, Carme Chacón opta a liderar el PSOE.
Dissabte ho va proclamar oficialment des d’Almeria, i concretament des de la
vila natal de son pare Baltasar: Olula del Río. Sentint els seus visques a Olula
vaig veure la llum sobre l’origen etimològic d’un dels galimaties més
emblemàtics de la història del rock: el mític Be-Bop-A-Lula de Gene Vincent and
His Blue Caps. Després, en ple arravatament etimologista, vaig obrir el
diccionari per la P i hi vaig trobar la paraula psoes. Acabat en s, com si fos un PSOE
plural: psoes. El DIEC en diu:
“Múscul parió situat en part a l’abdomen i en part a la cuixa”. Fa pensar en la
pugna entre Rubalcaba i Chacón, i no pas per la contraposició entre abdomen i
cuixa, que tots dos candidats en tenen, sinó per la qüestió muscular. El terme
prové del mot grec psóa, que designa
el múscul lumbar o, més col·loquialment, el llom. El DGLC també en recull dues variants: el
psoes ilíac i el psoes menor (“múscul molt prim, situat
davant el psoes ilíac”). No em facin dir perquè, però de sobte em sembla evident
que Rubalcaba és el més ilíac dels dos, i més per l’accepció troiana del terme
ilíac que no pas per les qüestions pèlviques derivades del seu còccix. Per tant,
em temo que a Chacon li tocarà representar un paper menor.
El mateix fenomen el trobem en algunes expressions: “la situació és diferent de la que hi havia” (no diferent a); “una doctrina contradictòria d'una altra” (no contradictori a); “l'argument gira entorn del protagonista (no entorn a); “fa cas omís dels consells que li donen” (no fer cas omís a); “ha tret profit dels anys que ha viscut a l'estranger” (no treure profit a)... Finalment, també hi ha alguns verbs que s'utilitzen incorrectament, com per exemple escapar: “l'afer escapa de tot control” (no escapar a).
Ara que l'han feta consellera d'Educació, alguns articles han recordat la penosa actuació de Maria José Català en un acte electoral del seu partit, quan —demanant disculpes per si se li escapava alguna paraula en valencià— arribà a dir que tenia el defecte de ser valencianoparlant.
No diré que no siga greu això. Jo mateix vaig escriure una columna denunciant la vergonya que un càrrec públic exhibira un nivell d'autoodi tan espaterrant (El Punt 14/03/2011). I tanmateix ara trencaré una llança en el seu favor: no crec que la Sra. Català considere sincerament que parlar valencià siga un defecte. Pense que va dir això, després de sentir com els assistents esbroncaven el seu company, el batle de Vila-real, que havia gosat de parlar en valencià, i que ho va fer moguda per una emoció tan potent com la por.
Proporcionant un magnífic exemple d'aprenentatge observacional digne de figurar en els manuals de psicologia, la Sra. Català va escarmentar en cap d'altri, i —en el seu esforç per evitar-se un atac com el que acabava de patir el seu company— es passà de frenada, i amollà allò del defecte de ser valencianoparlant.
Aquesta consideració potser l'exculpa a ella del càrrec d'insultar els valencians. S'ha de reconéixer que —moguts per la por— els éssers humans som capaços de fer i dir pràcticament qualsevol cosa. Ara bé, la realitat que ens mostra aquest fet no fa menys feredat. Si la Sra. Català va tindre por és perquè l'audiència —és a dir— la militància del seu partit és diàfanament i brutalment antivalenciana.
Estem parlant de gent que, en un acte electoral del PP valencià, previ a unes eleccions a les corts valencianes, es posen a bramar perquè un dels seus líders s'expressa en valencià (”Deixeu-me que vos parle del meu poble” va dir el Sr. Rubert). S'imagina algú l'audiència d'un míting del PP andalús indignant-se i protestant perquè un orador s'expressa en andalús? És possible ser més valencianofòbic?
I aquest és el partit que ha fet consellera la Sra. Català, i el partit que governa la Generalitat valenciana. Un partit ple de gent que brama i interromp el discurs d'un dels seus candidats, al crit unànime de “en castellano, en castellano!”. Després, si convé, ja faran pomposes declaracions d'amor a la llengua (generalment expressades en espanyol), i miraran d'enganyar tants innocents i desinformats com puguen (que per això han invertit milions i milions en mitjans de desinformació).
Però, ja que parlàvem adés de psicologia, convé recordar que allò que millor prediu la conducta —ja siga d'una persona, d'un grup o d'una societat— és la mateixa conducta. I el comportament dels energúmens del PP, davant dels seus propis candidats, no deixa cap dubte sobre quina és la conducta que podem esperar d'aquesta gent. Davant d'això, la covardia momentània de la nova i flamant consellera d'Educació, és una anècdota sense importància.
I no passa res, perquè del que es tracta és de poder continuar fent el ploricó i dient que tot és culpa de Madrid. De llàgrimes, moltes. D'accions executives, cap ni una. Rectifico. D'accions executives sí que en fem, però només contra nosaltres mateixos. Ens castiguem per mitjà de retallades, apugem els nostres impostos, rebaixem la qualitat de la nostra sanitat i del nostre ensenyament, aboquem a la fallida les nostres petites i mitjanes empreses, augmentem el nombre d'aturats... I ho fem perquè som incapaços d'agafar el bou per les banyes i dur a terme una acció executiva contra Espanya.
La revista Tretzevents va néixer el 1951 -inicialment es deia L'infantil- i ha estat fins aquest moment no sols una eina determinant en la promoció de la lectura en la nostra llengua, sinó un element cultural clau amb el qual han crescut, s'han entretingut i s'han educat milers d'infants. Tretzevents no era un mer producte comercial per a la canalla com els que hi ha en espanyol als quioscs, Tretzevents era una revista amb uns principis ètics i uns valors molt en la línia dels que podem trobar en les modèliques publicacions escandinaves d'aquest àmbit. Tretzevents, per dir-ho clar, era una revista infantil i juvenil de nivell que, amb paraules i situacions planeres, estimulava la intel·ligència dels nens i nenes que la llegien. I sempre ho feia, com és natural, des d'una visió catalanocèntrica de la vida. Va ser per això que la Generalitat li va concedir la Creu de Sant Jordi l'any 1987.
Però ja és ben sabut que els diferents governs de Catalunya donen molt poc valor a les distincions que concedeixen. A la llibreria Ona tampoc no li va servir de res haver estat condecorada amb la Creu de Sant Jordi el 1986. Va morir sense que ningú no mogués un dit per salvar-la i la vam enterrar a la fossa comuna, que és la fossa on ara sembla que toca enterrar la revista Tretzevents. És la fossa comuna on els catalans hi enterrem tot allò que hem elogiat en els discursos i que hem menystingut en el dia a dia.
Tretzevents necessita ajuda per continuar existint i lluitant en un mercat profundament espanyolitzat i espanyolitzador. I ho ha de fer amb una sabata i una espardenya, perquè la manca d'Estat propi no ens permet protegir-nos de l'hegemonia espanyola del mercat. I com que no tenim els quatre rals que Tretzevents necessita d'ajut per subsistir, perquè la nostra pusil·lanimitat ens impedeix acabar amb el robatori espanyol, li tanquem la porta de la Generalitat, ens arronsem d'espatlles i mirem com es mor. Però tinguem-ho clar: Tretzevents no mor per culpa d'Espanya, Tretzevents mor per culpa nostra.
www.victoralexandre.cat
Twitter:
@valex_cat
64. El català en l’àmbit
comunicatiu és cabdal per a la integració de tots els ciutadans d’aquest
país.
Miquel Calçada, Mikimoto
Periodista