InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 69 (divendres 06/01/2012) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
1) Eugeni S. Reig - braseta colgada
 
2) Albert Jané - Algunes observacions sobre l'ús de «haver-hi»
 
3) Antoni Llull Martí - Les coques i les caravel·les
 
4) Pau Vidal - Fer fila
 
5) Pere Ortís - La parla de l'Urgell (Adagis. Lletra E)
 
6) Els lligams entre els territoris de parla catalana
 
7) Entrevista a Joan-Francesc Mira
 
8) Articles d'Albert Pla Nualart
 
9) Ramon Sangles i Moles - Perdre la por
 
10) Joan Tudela - Comunicació escrita: la coherència interna del text
 
 
1)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

 

(Llibre inèdit)

braseta colgada

Persona hipòcrita que s'esforça per fer la impressió de candidesa, bondat, tendresa i innocència però que en realitat és una mala persona.

No et fies d'eixe que pareix molt dolcet però és un braseta colgada.

L'article que acompanya la locució no concorda amb el gènere de la paraula braseta sinó amb el de la persona a la qual s'aplica l'expressió. Si ens referim a un home direm que és un braseta colgada i si ens referim a una dona direm que és una braseta colgada.

Aquesta locució s'usa, com a mínim, a la Vall d'Uixó.

 

En valencià també es diu:
La llengua estàndard sol emprar: gata maula (o gata moixa)
En castellà es diu: mosca (o mosquita) muerta
 
 
2)
 
Article publicat en el núm. 35 de la revista Llengua Nacional (II trimestre del 2001)

Algunes observacions sobre l'ús de «haver-hi»

 

3)

Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 222)

 

Les coques i les caravel·les

 

Antoni Llull Martí

 

 

Un avanç tècnic molt important assolit durant l'edat mitjana fou el del timó fix a la popa d'una embarcació. Abans havien d'esser dirigides per un rem llarg situat a la borda, cosa dificultosa si es tractava de naus d'una certa grandària. També fou perfeccionat l'aparell, de manera que amb una i altra cosa per primera vegada en la història els vaixells pogueren navegar i anar avançant amb

el vent de costat. La primera, o una de les primeres embarcacions dotada d'aqueixos avanços tècnics fou la coca, predecessora de la caravella.

 

La coca (pronunciat amb o oberta, com si fos el femení de còc, ‘cuiner), era una nau de dos pals i forma semblant a mitja clovella de nou, originària del nord d'Europa, ja emprada pels anglesos i els normands al segle XIII. Dins el XIV, els catalans en construïren una versió perfeccionada, amb la qual podien cenyir el vent, és a dir, navegar fent virades a dreta i esquerra, avançant en diagonal cap al lloc d'on bufa el vent, gràcies al timó de codast (situat enmig de la popa, i un nou tipus de velam. El seu nom potser que provengui, a través del francès, del llatí caudica, una espècie de vaixell.

 

Del nom d'una mena de bot llarg i estret, anomenat caro, probablement una modificació de l'antic càreu, provinent del llatí cárabus ‘embarcació de vímens folrada de cuiro', del que sembla que també n'és derivat càrava, un tipus de barca de pescar del segle XIV, podria haver-ne sortit el nom de caravel·la, nau semblant a la coca però més llarguera i amb l'aparell més perfeccionat, que començà a fabricar-se a Portugal cap a mitjan segle XV. Fou gràcies a aqueix tipus de nau que fou possible travessar l'Atlàntic i arribar fins a Amèrica. Fou utilitzada fins al segle XVII, en el qual aparegueren altres vaixells molt més grossos i més aptes per a llargues travessies.

 

Les caravel·les, com les coques, podien navegar, si bé amb dificultats, contra el vent, i aguantar millor els temporals. Dins el segle XIV hi havia molta vacil·lació amb relació al nom correcte d'aqueix tipus d'embarcació, que es troba citat als documents d'aquell temps com a calavella, calavera, caravera, caravela, i potser encara alguna altra.

 

4)

 
Publicat en el llibre EN PERILL D'EXTINCIÓ (100 paraules catalanes per salvar) de Pau Vidal (Editorial Empúries, Barcelona, 2005, pàg. 72)
 
 
 
Fer fila
 
Pau Vidal
 
Un dels fenòmens més interessants del llenguatge és la formació d'expressions figurades. La cosa sol anar així: en un grup reduït, ja sigui una colla d'amics o una família, algú altera el sentit d'un mot ja existent per referir-se a una idea o un fet que només s'entén a l'interior d'aquell grup. És l'anomenat lèxic familiar. Alguna vegada, poques, el nou ús del mot salta a un grup més ampli, per exemple l'institut de batxillerat o la gent de la feina d'alguns dels membres del grup inicial. El més freqüent és que al cap de poc temps el mot en qüestió sigui substituït per una moda nova i igualment efímera, però hi ha casos, escadussers i sense que se sàpiga per què, que és adoptat per un conjunt social encara més ampli, de manera que el terme passa a formar part de l'argot. Així s'explica, per exemple, que entre el jovent punki barceloní dels anys 80 fes fortuna l'expressió “mira que ets gualdrapa, tio”, ressuscitant així una paraula antiguíssima i que probablement cap dels qui l'empraven sabia què volia dir (tot i ser molt pròxima al sentit figurat de ‘manta' que li atribuïen). ‘Ser un gualdrapa' va morir en aquell estadi, sense passar al següent, el de l'adopció per part de tota la comunitat de parlants, que l'integren aleshores en el llenguatge popular. Aquest penúltim pas és la consagració vital d'una expressió, a canvi, per això, d'anar-se allunyant del seu sentit primigeni a mesura que puja graons. Que a cada bugada perdi un llençol, vaja. Per això avui dia només podem fer lingüística-ficció si volem saber com és que algú que ‘fa una fila!' no té pas tres-centes persones davant seu per veure la mateixa pel·lícula sinó que ofereix un aspecte inhabitual que ens crida l'atenció.

         L'últim pas, el de la consagració ultraterrena, és naturalment ser incorporat als diccionaris. Però, ben mirat, encara n'hi ha un de posterior: ser-ne eliminat per falta d'ús. Això sol trigar molts anys, però per la fila que fa el futur de ‘fer fila'...

 

«-Jo que volia veure la fila que faria ab lo cap trencat!

–Dispensi; ho deixarém per un altre dia.

–Mare de Deu Santíssima, Deu sempre dona favas á qui no tè caixals!» (Lo Ponton. Periodich mes cuhent que un vitxo, 1870).

 

 

5)
La parla de l'Urgell
Pere Ortís

Adagis

 

En aquest apartat presentem uns quants adagis d'entre els que considerem més específics de la Plana de l'Urgell. Val a remarcar que hem consultat poc els llibres i que més que res els hem haguts de persones grans, d'abans i d'ara, i també d'alguna persona no tan gran. N'hauríem pogut escriure molts, però el fet de constatar que ja eren dits en altres bandes de Catalunya, o que ho eren en els nostres mitjans de comunicació, ha fet que en suprimíssim molts, car aquests ja no eren específics de l'Urgell.

Els adagis són d'un gran interès per allò que expressen la saviesa local. Saviesa que, en una gran proporció, és obtinguda directament de la mare naturalesa pel pagès, el qual ho fa d'una manera espontània, sense posar-hi esforç ni prendre posicions ideològiques, i ho diu a la seva manera, emprant les paraules de la seva rutina. Per tant, l'adagi és l'expressió del pensament, de la idiosincràsia i del tarannà de la gent d'un lloc determinat; factors que fan veure la gran conveniència de recopilar-los i  d'estudiar-los bé. I, per aquesta mateixa raó que són producte de l'experiència del pagès i de l'home no sofisticat, adagis, dites, proverbis o refranys parlen per si mateixos i no necessiten cap interpretació. Fan de pont entre el cor de la naturalesa i la ment del senzill. I encara que el seu sentit fos una mica críptic, bé val la pena de deixar que el lector hi faci el seu esforç i en surti amb la interpretació que més s'adigui a la seva experiència i al seu tarannà. Això, al capdavall, pot redundar en més riquesa ideològica i més diversitat d'opinions. Consultar els més grans sobre el significat d'un adagi és una manera molt profitosa de compartir, de conservar el mateix adagi i de treure'n més suc que no en trauríem nosaltres sols. Podríem aplicar-hi allò dels  clàssics de intelligenti pauca.

E

Eixir del foc i ficar-se a les brases.

El badall no pot mentir: fam, fàstic, son, o ésser roí.

El barat es paga dues vegades.

El bon pagès a la terra, al febrer la primera rella.

El canviar no fa polls.

El capellà no es recorda de quan era escolà.

El casar no fóra res, si al cap de l'any no fossin tres.

El cel amb brometes, la terra amb pastetes.

El colom menja plata i caga plom.

El corb diu a la garsa, que negra que ets!

El costum fa llei.

El cul del Jaumet, que mai s'està quiet.

El dot fa la núvia bonica.

El febrer cap o cua l'ha de fer.

El feinetes es va fer pobre, i el feinotes, ric.

El fil i l'agulla serven la vestidura.

El foc, per fondo que es faci, sempre treu fum.

El forn s'escofa per la boca.

El gat no treu les urpes fins que les ha de menester.

El greix a la cara llueix, però el cos pateix.

El jovent, postes de sol i caps de setmana.

El juliol, l'amo del sol.

El llop muda de pèl, però no de vici.

El llop muda les dents, però no els pensaments.

El mal adquirit, no fa profit.

El meu mal no vol soroll.

El meló i el casament són coses d'encertament.

El negoci de les cabres d'en Robert, que en donava dues de negres per una de blanca.

El negoci no té entranyes.

El pa no té cames i fa caminar.

El pagès, per anar bé, ha de tenir una collita a casa, una al banc i una altra al camp.

El ponent la mou, el llevant la plou.

El que bé s'aprèn, ben tard s'oblida.

El que de nit es fa, de dia es veu.

El que els ulls no veuen, al cor no dol.

El que no es paga amb diners, es paga amb dinades.

El que no passa en un any, passa en un instant.

El que no vulguis per a tu, no ho vulguis per a ningú.

El que poc costa, poc dol.

El qui a bodes va, al nuvi s'ha d'assemblar.

El qui fia no hi és, i el qui hi és no fia.

El qui menja sopes, se les pensa totes.

El qui va a missa primera és perquè Déu el vegi, i el qui va a la de dotze és perquè el vegi tot déu.

El riure ve a estones.

El ruc del moliner sempre es posa el primer.

El ruc del traginer sempre va el primer.

El sabater, el més mal calçat.

El sol de febrer emmascara com un carboner.

El sol de l'abril crema més que el de l'estiu.

Els badalls s'encomanen.

Els bancs t'obren el paraigües quan no plou, i te'l tanquen quan plou.

Els cansats fan la feina.

Els dilluns pels difunts.

Els diners que no costen de guanyar, no costen de gastar.

Els gats hi veuen a les fosques.

Els gats tenen set vides.

Els homes es troben, que les muntanyes, no.

Els mals temps ja vénen sols, no els cal cridar.

Els més valents cauen de cul.

Els testos s'assemblen a les olles.

Els teulers voldrien sempre sol i ventet.

Els tres pecats capitals del pagès: llaurar amb rucs, batre amb bous i dona replicaire.

El vi, acostumat, i el pa, canviat.

Encomana't a la Mare de Déu de Montserrat que surti tan dolç com hi ha entrat.

Encomana't a sant Elies, perquè no els guardaves quan en  tenies.

En aquest món només s'hi està una vegada.

En el pot petit hi ha la bona confitura.

En farà, mentre es bellugarà.

En temps de la formiga, no t'asseguis a la biga.

Encendre un ciri a Déu i un altre al dimoni.

Ens escalfem tots, o bé fotem puntada a l'estufa.

Ensenya més la necessitat que la universitat.

Entre el rector i el vicari passen lo rosari.

Entre lladres no es perd res.

Entre malalt i consolador hi ha molta distensió.

És ben casada la qui no té ni sogra ni cunyada.

Es fa més del poc que del molt.

És més net qui no embruta que qui neteja.

Escombra nova, escombra bé.

Espera't a oferir, que la missa és llarga.

Ésser allò que va cagar el dimoni.

Ésser l'esca del pecat.

Ésser més apegalós que el vesc.

Ésser més eixut que el mes d'agost.

Ésser més fi que la seda.

Ésser més fort que un roure.

Ésser més incrèdul que Sant Tomàs.

Ésser més llest que la gana.

Ésser més rústec que les estores d'un carro.

Ésser més tou que una arna.

Ésser més traïdor que Judes.

Ésser un sac de gemecs.

Està bé la cuina a baix, que no cal pujar escales.

Estalvia avui, si vols tenir demà.                         

Estar ensenyat de bon mestre.

Estem fumuts, si les someres no fan rucs.

Estirant els fils, se'n treu l'entrellat.

Estirar més la màniga que el braç.

 

 

6)
 
Publicat en el número 2075 de la revista PRESÈNCIA (del 2 al 8 de deasembre del 2011)
http://www.elpuntavui.cat/elements/presencia/041211presencia.pdf
 
Els lligams entre els territoris de parla catalana
 
 
7)

 

Entrevista publicada en el diari ARA diumenge 11 de desembre del 2011

http://www.ara.cat/ara_premium/cronica/JOAN-FRANCESCMIRA-No-crec-linfern_0_607139316.html

 

Entrevista de Carles Capdevila a Joan-Francesc Mira
 
JOAN FRANCESC MIRA: "No crec en l'infern, en el cel potser sí"

Perfil Joan Francesc Mira (València, 1939) és escriptor, antropòleg, acadèmic, polític, activista, divulgador, traductor de clàssics. No li agrada que l'anomenin intel·lectual: "És un concepte que no funciona i no m'interessa, prefereixo escriptor". Promociona la seva traducció de l''Odissea', i alterna aquestes missions clàssiques amb la literatura pròpia

 

Què el manté enganxat als clàssics?

Són els nostres fonaments per veure el món, són l'experiència de l'ésser humà, de la vida endins amb les trames i els conflictes interiors, i també de la vida enfora, de les relacions amb les persones, amb el conjunt de la societat, la política, la història, la violència, la pau. Quan arribe al cel Sant Pere em dirà: "Vostè què ha fet?" I li respondré que he posat a disposició de milers dels meus conciutadans els tres pilars de la cultura occidental: els Evangelis, l'Odissea i la Divina Comèdia. I Sant Pere em dirà: "Vostè, a tribuna".

Té mèrit aquesta aspiració quan vostè no és creient.

Igual resulta que m'emporte una sorpresa agradable. Desagradable segur que no: jo no crec en l'infern, en el cel potser sí.

La seva generació ha viscut tots els grans canvis.

Des de finals dels 50 a finals dels 60, aquells deu anys en què canvia tot, des de la longitud de les faldes femenines fins a les formes de viure, pensar i actuar, l'aparició massiva de les autopistes, del trànsit aeri. Jo encara he viscut una infantesa quasi medieval, diríem, vivia als afores de València i quan era nano allò encara eren camps, a casa no teníem quarto de bany, i anàvem a treure aigua del pou. Ni el meu nét més gran es pot imaginar com havia sigut la vida de sa mare quan sa mare era menuda, ni la meua filla no es pot imaginar com era la meua vida quan jo era petit. El fet que d'una generació a l'altra no es puguin imaginar com era la vida dels seus pares és una cosa que passa poques vegades en la història.

Ara tenim la revolució digital.

Aquestes maquinetes creen una estúpida densitat de comunicació que arriba a no ser comunicació.

Presenciar l'acceleració no li fa un cert vertigen?

Em fa reflexionar molt. Jo sóc molt poc vertiginós, a mi el vertigen me'l produeix la sensació del buit però no la sensació del ple. Jo sóc gran lector de física teòrica i d'astrofísica, fa quinze mil milions d'anys es va produir el Big Bang i abans d'això el temps no té sentit científic, però té un sentit emocional i personal. Aquesta sensació del buit físic o el buit metafísic és l'única cosa que em produeix vertigen.

Potser és que continua buscant Déu...

No em dedique a buscar metòdicament, però una sensació de carència d'expectativa sí, més emocional que racional. Quan veus que fa 3.000 anys ja s'ho plantejaven... Això en els grandíssims clàssics ja ho trobes. La sensació de carència, que a la vida hi falta alguna cosa, sí. La vida de Santa Teresa de Jesús és sensacional, ella tenia la sensació de plenitud, se sent plena d'una presència que per a ella és real. Aquestes persones no tenen sentit del buit, no tenen vertigen, la cosa més gran que poden tindre senten que la tenen a dins.

La mort l'espanta?

Espantar-me, no. La gran diferència dels homes sobre les altres espècies és que sabem que hem de morir. No visc angoixat per això. El que et fa por és una malaltia llarga, el patiment.

Si mira enrere pensa que ha fet el que havia de fer, a la vida?

He fet massa coses, perquè he viscut en un país i en un temps que han exigit compromís: final del franquisme, l'activitat clandestina... Quan has assumit certa responsabilitat vas fent coses que en unes altres circumstàncies o en un altre país no hagueres fet. Vivint al País Valencià, m'he dedicat durant massa temps a tapar forats, des de divulgació de gramàtica elemental fins a fundar un museu d'etnologia, fer els primers estudis d'antropologia social... Si hagués nascut a Suècia o a Holanda m'hauria dedicat a una sola cosa.

Aquest activisme, a València, fa que tingui enemics. Com ho porta?

Em molesta més la indiferència. Quan faig un llibre, a Barcelona em fan 15 o 20 entrevistes i a València me'n fan una: aquesta falta de normalitat em fa sentir tristor. És producte d'una actitud ideològica i uns prejudicis, s'han tapat els ulls. Que una societat, començant per les seues institucions i els mitjans de difusió, tinga una hostilitat o un recel o una ignorància volguda i afirmada respecte al sector possiblement més actiu, més modern i més productiu intel·lectualment i culturalment, és una malaltia col·lectiva.

I la relació amb Catalunya?

L'etapa d'histèria virulenta perfectament cultivada, manipulada, intoxicada i dirigida contra Catalunya ha baixat moltíssim. Els prejudicis d'antagonisme econòmic i els enemics de la unitat de la llengua ja són més marginals. Em preocupa més la desvalencianització de la societat valenciana, la pèrdua d'una consciència col·lectiva. Prova d'açò és la catàstrofe que hem tingut amb totes les institucions financeres, tot el que havia fet el país durant cent anys s'ha perdut en quatre dies.

El seu fill ha estat candidat per Compromís.

Sí, em va donar la sorpresa i estic content. Si a Compromís saben negociar bé la diversitat interna d'una manera amable i coherent, crec que tenim futur. Hi ha una base ideològica, política, nacional valenciana, progressista. Hi ha una minoria sòlida, consistent, per determinar una orientació política. Després de 50 anys treballant en aquest sentit m'agradaria veure'n algun resultat.

Eliseu Climent i Acció Cultural com estan de moral?

Passen una etapa molt fotuda, entre la persecució sistemàtica del senyor Camps i companyia, el tancament de TV3 i la situació econòmica. Però estic convençut que ell és capaç de traure el carro del fangar.

El president Fabra és millor que Camps?

Sí, és un home conservador però no és anti res, la delegació de l'Institut d'Estudis Catalans a Castelló està en un local municipal, cosa que a València seria inimaginable. No té manies especials, no té hostilitats, no li agrada trencar coses, crec que intentarà suavitzar les situacions. Ara, si té prou energia per fer un camí diferent això ja no ho sé.

Es considera europeista?

Em considero europeu amb totes les conseqüències. En la perspectiva històrica no em fa por una crisi purament financera i monetària: a Europa hem gastat més del que produíem, s'acaben les vaques grasses i hem de tornar a una vida amb una certa modèstia. La idea de la Unió Europea és més profunda que una crisi de comptes corrents, bancaris, de deutes. En els últims sis anys l'estat espanyol ha col·locat 25.000 milions d'euros en alta velocitat i encara farden d'això. Ens ho hem passat molt bé, hem fet una piscina olímpica, un auditori, hem fet un aeroport fantàstic en cada capital de província... i això qui ho paga? Mire què ha fet Grècia, s'han dedicat a enganyar, a estafar, a no pagar impostos...

Ha començat elogiant la cultura llatina i grega i ara criticarem Grècia i Itàlia.

Hi ha una altra Itàlia, la que representa Mario Monti, la dels grans professors d'universitat, la dels grans dirigents econòmics, Itàlia no és únicament en Berlusconi, ni és únicament la Camorra i la màfia. És cert que tot allò que era el regne de Nàpols i Sicília va deixar de funcionar cap al segle XV, quan van arribar els castellans o els Borbons. Però el nord d'Itàlia és una cosa seriosa, tranquil·la, equilibrada: empreses a l'última en disseny, en productivitat, en tecnologia.

Hi ha una altra Espanya, també?

Hi ha també una Catalunya seriosa, conscient del que s'ha de fer, però una Espanya seriosa no hi és. El percentatge de la població activa que viu del pressupost, a Extremadura és del 40% i a Castella i Andalusia està per sobre del 30%. Més els aturats, més el famós empleo comunitario, que és el cuento comunitario, que cobren per no treballar, total és més del 50% de la població. Això no es pot aguantar. Vas allà, veus una autopista nova, perfecta, i en 37 quilòmetres t'hi trobes un vehicle. Hem viscut del disbarat i de la fantasia i de la fantasmada. Hi ha una cosa molt espanyola que és la chulería. Chulería no té traducció, en tots els idiomes es diu en espanyol. Les paraules sense traducció són les que marquen la singularitat d'aquesta cultura.

Fa d'avi?

Sí, els caps de setmana, quan em necessiten. Això de la condició d'avi és una experiència biometafísica. Dos néts els tinc al costat de casa, però l'altre al tinc a Madrid. Procuro que estiguin a gust amb mi. I quan vénen a casa meva, una casa plena de llibres, saben que el seu avi és escriptor.

Prepara nou llibre?

Sí, estic maquinant. Com el que vol fer una casa, necessito fer els plànols i acumular el material. Serà una cosa de tipus narratiu memorialista. La meva infantesa i adolescència.

La mort del pare en serà l'eix?

És un punt d'inflexió.Tota experiència té una part de drama. No hi ha cap experiència vital que sigui totalment pacífica, tranquil·la.

 
8)
 
Articles d'Albert Pla Nualart
 
(Setmana del 19 al 25 de desembre del 2011)

 
----------------

Publicat en el diari ARA dilluns 19 de desembre del 2011

http://www.ara.cat/ara_premium/claus_dia/Universitat_0_611938829.html

ESMOLET DE PARAULES

Universitat

Albert Pla Nualart

És un centre educatiu dedicat a l'ensenyament superior i la investigació que atorga títols. Va néixer, a recer de l'Església, com a associació d'estudiants i professors amb drets garantits per un rei o un prelat en plena emergència de les ciutats i els gremis.

Filla directa de les escoles catedralícies, prolonga en la modernitat la funció dels monestirs com a preservadors i transmissors de saber.

El seu tresor més preuat es diu llibertat acadèmica , que comporta sempre un cert grau de malestar i antagonisme respecte als poders amb què conviu.

Tenir aquest privilegi pot fer-la viure en l'endogàmia i perpetuar coneixements inútils. Sobretot si l'absència de resultats i prestigi no li suposa cap minva de recursos.

Però si no li volem matar l'ànima, només li podem exigir excel·lència italent, dues magnituds que no poden atrapar les estadístiques.

El món econòmic li demana que sigui útil i pragmàtica i proveeixi la societat dels tècnics i experts que necessita, però la seva autèntica missió és ser un espai de reflexió prou lligat a la tradició humanista per reorientar el rumb del present quan el carro va pel pedregar.

La universitat hauria de poder-s'ho replantejar tot de cap i de nou i tornar-se a fer totes les preguntes en un debat lliure de pressions.

Quan les preguntes les dicta un programa que han elaborat altíssimes instàncies, és gairebé impossible que les respostes creïn pensament i ens adverteixin dels errors que porten al desastre.

----------------

 
Publicat en el diari ARA dimarts 20 de desembre del 2011

ESMOLET DE PARAULES

Comunisme

Albert Pla Nualart

L'ús i abús d'aquest terme crea un núvol al seu voltant que fa molt difícil saber què estem dient quan el fem servir.

I el que el fa més sinistre és que sigui el nom que donem a règims dictatorials com els del traspassat Kim Jong-il, amb un nivell de culte al líder delirant.

Estrictament, és la ideologia que propugna una organització social en la qual els béns són propietat de tots. El seu objectiu final és una societat sense classes, però també sense estat i, per tant, als antípodes de països com Corea del Nord.

S'ha tendit a identificar-lo amb l'estalinisme o el maoisme, que són, en el millor dels casos, uns derivats espuris del socialisme que havia de portar-hi; i suposen, en la pràctica, una perversió dels seus ideals.

L'expressió estat comunista és un oxímoron infiltrat en la informació i en les converses que va demonitzant aquest concepte. El comunisme, per definició, és absència d'estat, per molt que s'hi hagi d'arribar, segons Marx, a través d'un estat socialista.

És legítim i comprensible que se'l consideri aberrant, i encara més que se'l critiqui per utòpic. Però resulta sospitosa la necessitat constant d'identificar-lo amb el que es pretén fer passar per la seva pràctica. Crea la sensació que el que fa més por és el debat ideològic.

Hem volgut veure en la caiguda delMur la derrota del comunisme, però seria més exacte veure-hi una escandalosa negació de la democràcia en els estats socialistes. I si ho mirem així, la gran victòria del capitalisme té molt de pírrica.

---------------------------
 
Publicat en el diari ARA dimecres 21 de desembre del 2011

ESMOLET DE PARAULES

Retòrica

Albert Pla Nualart

Ensenya a parlar en públic amb l'objectiu de persuadir l'audiència amb arguments brillants. I té un paper estel·lar quan els afers de la ciutat es decideixen a l'àgora i la suma dels vots determina què es farà.

Haver nascut a Grècia al costat dels sofistes li ha donat una mala fama que mai més s'ha tret de sobre. Per això el diccionari la defineix alhora com l'art de l'eloqüència i una manera de parlar buida i ampul·losa. I no falten els que asseguren que no creu en res.

És un menyspreu que ens té a tots balbucejant, incapaços d'expressar convincentment el que a dintre creiem tenir tan clar. Escoltant aquest dies cert polítics ningú diria que la tradició occidental sempre n'havia fet un dels fonaments del currículum escolar.

Però si és tan important no és perquè persuadeix d'uns arguments prèviament elaborats sinó perquè, com defensava Ciceró, cap pensament està acabat del tot ni té vida pròpia fins que el transmetem als altres. Només podem dir que entenem una cosa quan som capaços de fer-la entendre a algú.

Per desgràcia, no és aquesta concepció filosòfica de la retòrica la que ha triomfat sinó la que la veu com l'aplicació mecànica de regles d'eloqüència: una mena de foc d'encenalls del virtuosisme verbal.

I el pitjor d'aquest desprestigi no és que no sapiguem parlar: és que ens manté vulnerables a oradors que, sent sofistes en el pitjor sentit, provoquen aplaudiments tan necis com els que hem sentit aquests dies al Congrés.

----------------

Publicat en el diari ARA dijous 22 de desembre del 2011

ESMOLET DE PARAULES

Redistribució

Albert Pla Nualart

L'historiador d'un futur més humà -si mai arriba-, quan estudiï l'actual model de societat, haurà d'esforçar-se molt per entendre que acumular riquesa fos legítim i despertés admiració. Sospito que ho trobarà tan bàrbar com ara ens ho pot semblar que tenir esclaus fos legal i respectable.

Si és profundament injust que uns neixin opulents i d'altres miserables, per què no fem lleis que garanteixin una equitat estructural? Tenim una fiscalitat que hi apunta tímidament, però la seva patètica impotència és a l'arrel de l'actual crisi.

Quan els diners van de punta a punta de món en dècimes de segon, el sistema fiscal d'un estat, per redistributiu que sigui, fa poc més que prendre'n als cada dia més pobres per donar-ne als pobres de solemnitat, mentre els que neden en abundància s'enfumen del mort i de qui el vetlla.

El desmantellament de l'estat del benestar és la conseqüència final d'una ideologia que, sota la disfressa de liberal, s'ha dedicat a boicotejar sistemàticament qualsevol intent d'evitar que els diners s'amunteguin en unes poques mans.

Els famosos i sinistres mercats són grans bosses de capital que troben mil maneres d'esquivar el fisc. I sembla que caldrà que sentim en pròpia pell que el seu paradís és el nostre infern, perquè ens comencem a preguntar si acumular riquesa és compatible no ja amb la justícia sinó amb la mateixa democràcia.

Si llavors fem aixecar la mà als que troben que no ho és, podrem saber finalment quants polítics d'esquerra ens queden.

----------------

Publicat en el diari ARA divendres 23 de desembre del 2011

ESMOLET DE PARAULES

Sort

Albert Pla Nualart

És tot el que s'escapa del nostre control i, per tant, és fals per definició que hi puguem influir. En tot el que depèn poc o molt de nosaltres, hi ha una part de responsabilitat incompatible amb la sort.

I, malgrat tot, per no sentir-nos tan poca cosa, volem creure que certs rituals la fan propícia. Des de tocar ferro a resar, fem de tot per decantar-la a favor nostre. Demanem a déu o un difunt que ens donin un cop de mà, portem a sobre amulets i posem ciris per aprovar un examen.

La cara bona d'aquesta irracionalitat és que impulsa el pensament positiu, dóna esperança i fomenta bons sentiments. Creure que els esperits ens ajuden té un efecte placebo que ens omple d'energia per tirar endavant. I, al contrari, pensar que estem sols en un univers indiferent pot fer que donem per perdut el que només era molt difícil.

La cara negativa és que carrega a agents externs el que, en part, és cosa nostra. Si forces ocultes teixeixen el nostre destí, ja tenim excusa per viure instal·lats en la còmoda i improductiva lamentació. Rere la constant desgràcia de certs individus hi ha la por cerval a agafar el toro per les banyes.

Però el que fa ric l'amo de la Bruixa d'Or o Doña Manolita és una alarmant ignorància de la teoria de probabilitats. Són molts els que creuen de bona fe que un dècim comprat en una administració on gairebé cada any toca té més opcions de sortir premiat que l'adquirit al costat de casa. I això ja no ho explica la superstició sinó el fracàs escolar.

----------------

Publicat en el diari ARA dissabte 24 de desembre del 2011

RETRATS QUE PARLEN

SORAYA SÁENZ DE SANTAMARÍA: La nena de Rajoy

Albert Pla Nualart

La seva frescor encara tendra s'esforça a aparentar circumspecció d'alta funcionària. Té una oratòria pautada, poc donada a exabruptes, més amant de la santa indignació d'una divina impacient que del sarcasme sagnant i barroer.

Parla tan seguit que gairebé no vocalitza, com si vomités un temari empollat. Alterna la mirada a punts indefinits amb breus cops d'ull a l'interlocutor. I fa el que pot per contenir una energia juganera que la podria desacreditar.

El nas arremangat i un físic petit i compacte l'allunyen de la bellesa barbi que tant agrada a la dreta. Massa enfeinada per perdre hores als assecadors, manté la cabellera amb un punt de desordre i humitat.

Però el seu fort seduint el mostra quan escolta. Els ulls, molt rodons, li brillen, i els llavis apunten un somriure entremaliat. En el silenci aflora l'alumna que per impressionar ha exhibit sempre un aplom que no acaba de tenir.

Als 23 anys es va enclaustrar per fer-se advocada de l'Estat, i quan als 29 va oferir el seu jove i entrenat cervell a la Moncloa, Rajoy hi va saber veure la groupie llesta, fidel i hiperactiva que li trauria un munt de feina.

Mare recent, li han criticat un meteòric retorn cedint el permís al marit. Però era el mínim que calia esperar d'una servidora d'Espanya tan entregada al jefe com una mística del Segle d'Or. Ser-ne la vicepresidenta la posa al llindar de l'èxtasi.

----------------

Publicat en el diari ARA diumenge 25 de desembre del 2011

RETRATS QUE PARLEN

SEBASTIÀ ALZAMORA: Lascívia creativa

Albert Pla Nualart

Tenia d'ell la imatge d'un home tan culte com desmesurat. Punxegut en el tracte com unes botes de rocker que portava sovint. Predicador d'una barbàrie primigènia que el feia imparable i el duia a propugnar la sodomia.

Però llegint-lo a l'ARA m'adono que és un superdotat capaç de fer-nos riure cada dia amb un rerefons prou amarg perquè no cansi ni ens faci sentir idiotes. Quan els altres ens hem d'esprémer el cervellet per dir obvietats, ell sempre deixa al tinter mil idees fèrtils.

Ara bé: que em pengin si sé què pensa. No sembla que hagi vingut al món a fer síntesis didàctiques per a beneits com jo. Més aviat, a provocar deixant-les anar pel broc gros i a penetrar en perversions que a mi, a aquestes altures, em fan més aviat mandra.

Aquest punt de sadisme no li ha impedit tenir bons amics en partits molt benpensants. En aquest sentit, segueix l'estela del mestre Baltasar Porcel, capaç de reconciliar l'anarquisme amb una ideologia tirant a carca que dóna a l'artista recers més confortables.

Un dia que dinava amb crítics literaris se'm va acudir elogiar-lo. Una mica més i he de sortir per cames. Com més petita és la cultura més fòbies potencia. Aprofito, doncs, que són massa lluny per pegar-me per tornar-ho a dir ben alt: no sabria dir si el flamant premi Sant Jordi és àngel o dimoni, però tinc clar que té més talent que molts dels que el critiquen.

 
9)
 
Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART de Ramon Sangles (2a edició, Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg. 74)
 
Perdre la por
 
Ramon Sangles i Moles

 

Parlar davant la gent sol fer por; parlar davant un micròfon sol fer pànic. Com a remei, algú ens ha dit que quan veiem dues mil persones davant nostre ens hem d'imaginar un camp de cols, i que quan veiem un micro ens hem d'imaginar un caliquenyo que ens produirà plaer de fumar-lo. No sé si els trons van per ací.

 

La veritat és que davant una assemblea de gent no ens hem d'arronsar, i davant un micro hem de ser mínimament capaços de valorar l'ajut que ens donarà i hem de saber-lo utilitzar, com és tenir-lo engegat, tenir-lo a la distància adequada i no moure'ns gaire del seu sensor de veu. Si el micro és d'aquells de clip (o de solapa), ens permet més mobilitat i no fan tanta impressió. Hem de saber discernir quin ens farà més bon servei, i no podem començar mai el discurs sense haver fet abans proves d'acústica i de bona connexió.

 

 
10) 
Comunicació escrita: la coherència interna del text
 
Joan Tudela
 
Una de les formes més evidents i més lamentables de la deixadesa a l'hora d'escriure és la incoherència interna del text. Quan revisem el primer redactat, hem d'estar atents a la qüestió de la coherència interna. No pot ser que, en una carta, l'encapçalament s'adreci als lectors tractant-los de benvolguts companys, a la quarta ratlla es tracti el lector –reduït a un de sol– de vostè i, al final de la carta, se'l tracti de tu. No pot ser que, en la mateixa carta, a la segona ratlla parlem de la SEAT en majúscules, a la tercera parlem de la Seat només amb majúscula inicial i a la cinquena parlem ja de la seat tota ella minúscula. Més enllà de la correcció o incorrecció, més enllà de l'adequació a inadequació, existeix la necessitat de la coherència interna d'un escrit. Quan hem triat una fórmula, l'hem de mantenir al llarg de tot el text. Les incoherències internes no ens han de preocupar gaire mentre redactem l'esborrany, però sí que hem d'obrir bé els ulls per detectar-les i esmenar-les en la fase de la reescriptura, quan revisem el primer redactat.
 
Del llibre Llengua i comunicació.
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net