Els catalans som malparlats. El 1980, la professora d'institut Carme Plaza va fer l'estudi El renec i la paraulota dels pagesos a Barberà de la Conca i en un sol poble va identificar 200 paraules i 50 expressions que atemptaven contra les bones maneres. Només de la paraula hòstia en va relacionar setze varietats diferents, per quinze del mot collons i onze de consagrat. En la relació hi havia des del collons clàssic fins a collonada, collonassos, collonets, collonut i torracollons, i expressions que queien en el terreny de la blasfèmia com els collons de Déu o, els collons de la Maria Santíssima, i altres d'iròniques com els collons que t'aguanten. O bé invocacions més elaborades com així t'arrosseguessin per un canyar mal podat i untat lo cul de bitxos.
Segons Carme Plaza, el renec té una funció catàrtica, d'alliberament d'emocions contingudes i també de sentiments humans. Serveix per expressar força, ràbia i frustració, va lligat a una transgressió del codi moral i sovint suposa un crit espontani contra els bons costums i el bon parlar.
Origen del renec
Per ser efectiva, la paraulota ha de ser emprada amb èmfasi i, curiosament, sempre acostuma a referir-se als mateixos temes: la religió, l'origen de la vida, el sexe, els excrements i els animals de tir.
Ara bé, si ens comparem amb altres cultures, els catalans parlem pitjor? Lluís Payrató, doctor en filologia catalana i autor del llibre Català col·loquial, no gosa donar una resposta científica: "Tenim una gestualitat més continguda que al sud i bastant més viva que la gent del nord, però no hi ha cap treball científic que ens permeti comparar amb altres països".
Des de Washington, el periodista Antoni Bassas descriu la manera d'actuar dels nord-americans: "Estan fortament educats en les formalitats, i això fa la vida més ordenada, però no necessàriament més agradable ni molt menys sincera". "Aquí tothom està educat per saludar-se amb un «Hola, com va tot?», que, òbviament no espera una resposta literal ni extensa, però actua com a reconeixement mutu". "No sentiràs mai una paraulota a la tele. Estan censurades amb un xiulet i les cadenes són les primeres a tenir-ho present per no pagar una multa".
També l'escriptor Jordi Soler, nascut a Mèxic de pares catalans, esquiva respondre de manera oberta a la pregunta de si som uns malparlats. Via mail, en aquest cas des del Canadà, Soler explica que Mèxic "és un país on la llengua està plena de cortesies, on res es diu directament, sinó que es fa a través d'un serpenteig barroc". L'escriptor va aprendre a parlar de manera directa i sense circumloquis en una família catalana a l'exili, raó per la qual a Mèxic sovint l'han titllat d'"home rude i ximple".
Soler comenta: "La manera de parlar catalana és bastant brusca. Tot i això, aquesta qualitat entra, igual que la cortesia, en el regne de l'aparença: quan has après el codi, s'hi conviu sense cap problema. Després de quasi una dècada de viure a Barcelona he arribat a un acord amb mi mateix, que no és més que la síntesi natural de la meva condició d'híbrid: prefereixo la rudesa catalana, que és molt més clara i té menys duplicitats, però prefereixo conversar a la mexicana, en què hi ha molta cortesia en parlar amb una altra persona. Es discrepa quan s'ha de fer i no tant com a punt de partida, com passa aquí, on molt sovint la primera frase del teu interlocutor és «no t'equivoquis», encara que ell estigui radicalment equivocat", conclou Soler.
Insults nostrats
Carme Plaza va fer una relació de renecs al llibre El renec i la paraulota dels pagesos. Aquí n'hi ha alguns dels més nostrats:
- Bacona
- Mala bèstia
- Cap de ruc, de cony, de mort
- Carabassot, carallot
- Cigala
- Esgarrapacristos
- Recristina puta, puta d'oros
- Enza
- Fava
- La figa de ta mare
- Fotre, fúmer, xotre
- La mare del tano
- Lladre de Cristo
- Repunyeta
- Mal llamp
- Pollós, tinyós, tronxo
- Les freixures de Déu