InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana
 
Butlletí número 564 (dijous 01/12/2011) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
1) Eugeni S. Reig - Aigua cavallera
5) Maria R. Mariné - Una obra de teatre ben complerta
 
6) Francesc Gisbert guanya el premi Bernat Capó amb l'obra A què juguem? Els nostres jocs i joguets tradicionals
 
 
 
 
10) Andreu Bosch i Rodoreda - Cromos en català
 
11) 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú
 
12) Demà en InfoMigjorn Cap de Setmana
 
 
1)
 
Article publicat en EL PUNT dilluns 21 de novembre del 2011
 

Aigua cavallera

Eugeni S. Reig

 

 
Aigua cavallera és l’aigua del sòl i del subsòl que corre lliurement però de manera tranquil·la i assossegada, que fluïx sense que l’impulse res més que la força de la gravetat, però que es desplaça amb suavitat, lentament, plàcidament, de manera serena, no ràpidament i de manera enèrgica, violenta o turbulenta com l’aigua d’un torrent o la que cau d’una cascada. A aquestes darreres podríem anomenar-les aigües braves. L’aigua cavallera és sempre un aigua mansa.
La denominació aigua cavallera és àmpliament usada pels valencians de les comarques centrals i meridionals, excepte les de l’antiga Governació d’Oriola. És una denominació molt emprada, sobretot, a l’Horta de València, el Camp de Túria, la Ribera del Xúquer, la Marina, l’Alcoià, la Costera, la Vall d’Albaida i la Safor. Podríem dir, metafòricament, que l’aigua cavallera avança de manera solemne, senyorial, amb parsimònia, com ho faria una senyora noble en determinats cerimonials. En el Diccionari Català-Valencià-Balear trobem que la segona accepció de la paraula cavallera és: «Dona de cavaller, senyora de la noblesa». Potser d’ací vinga el seu nom.
Joan Coromines, en el seu Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana, parlant de la paraula cavaller, dins l’entrada CAVALL (DECat, II, 67b47), escriu: «El mot pren aviat ample desenvolupament semàntic p. ex. pot significar ‘superior, lliure’ [...] D’ací l’ús, vivíssim en tots els pobles valencians Dellà Xúquer, de les aigües cavalleres ‘les quals flueixen lliurement, en fonts, sense mines, aixetes ni canalització’; “en este terme no hi ha cap de font que ixca cavallera (totes provenen del sistema de reg), L’Énova; “quan ha plogut molt, la font pot vidre cavallera”, Bufali; per la frase “allí eixia una fonteta cavallera” explicada “que no la trau el motor”, a Barxeta, es veu clar el matís originari de ‘no servil, lliure’ [...]»
En la nota 3 de l’entrada CAVALL (DECat, II, 650a59) escriu Coromines: «Campos regados directamente por las derivaciones del canal descrito, sin alterar este cauce, ni la distribución del partidor real y presa del Albelló, a lo que se da el nombre, en esta localidad, de aguas caballeras» en l’edició castellana (ed. 1951) de les Ordenances de la Séquia del Puig, de Xàtiva.
I en la nota 4 de l’entrada CAVALL (DECat, II, 650b5) escriu Coromines: «De tota manera es podrà estudiar millor si no hi ha una mica de calc de mots aràbics, [...] Afegeixo l’ús adverbial de vegades (a la Font d’En Carròs “a la Cava l’aigua ix cavallera”); “la Font del Beneteixir és mig-cavallera”, Potries; i referint-se a mines i sèquies: “la Rambla dels Molins ve d’un minat, que ix cavallera” a Biar; “entrava l’aigua cavallera dins de la mina”, “ la séquia agarra l’aigua cavallera” a Càrcer. És eloqüent, com a paradigma de tot, el nom de La Font Senyora, al Genovés (1962).»
En l’estudi «Un sistema de drenatge a la marjal d’Algemesí: l’alcaduf» de Vicent Castell i Llàcer, publicat en el llibre L’espai de l’aigua. Xarxes i sistemes d’irrigació a la Ribera del Xúquer en la perspectiva històrica (Furió, Antoni & Lairón, Aureliano (eds), Ajuntament d’Alzira / Universitat de València, 2000, pàg. 267) llegim: «Els conreus s’havien de regar en moments precisos, individualitzadament, amb aigua cavallera en cada parcel·la.»
En el capítol titulat AIGUA CAVALLERA de llibre L’Ullal de Martí Domínguez Barberà (Tres i Quatre, València, 1986. pàg. 180) llegim: «El terme és tot pla, de terra campa, d’horts, de basses d’arròs; i rega de la séquia reial, que creua la planúria per l’oest. L’aigua de reg entra en els camps a peu pla, sense més esforç que el d’alçar les paletes dels estelladors. A això, la gent campestre, li diu aigua cavallera. L’aigua, al camp sempre és or. Però si està fonda allà dins d’un clot, d’un pou i cal pujar-la per mitjà d’una sénia, l’or ja no és or: és plata. El veritable or és l’aigua cavallera.»
A primeries de desembre del 2009 un amic d’Oliva em va enviar un escrit en el qual em preguntava sobre la denominació aigua cavallera. Ell coneix eixa expressió de tota la vida –és molt corrent en la comarca de la Safor– però li va cridar l’atenció llegir que en una notícia publicada el 12 de gener del 2005 en el diari digital VilaWeb titulada Dénia produirà 38.200 metres cúbics d'aigua al dia per a poder abastir els turistes l’expressió que ens ocupa apareix escrita amb b, no amb v (aigua caballera). Em preguntava si el mot caballera podria ser un derivat de cabal. La idea del meu amic té la seua lògica perquè l’aigua cavallera només corre si hi ha un cabal adequat que la faça avançar i escampar-se. De tota manera, el derivat lògic de cabal hauria de ser cabalera, no cavallera. El canvi de bilabial a labiodental és fàcil però ¿per quin motiu s’hauria de palatalitzar la l? No sembla molt lògic, la veritat. Vaig exposar el problema en la llista de debat Migjorn en un missatge que vaig enviar el 3 de desembre del 2009. Varen respondre diversos collistaires valencians de terres de migjorn. Tots coneixien l’expressió –excepte Joan-Carles Martí, d’Elx– i tots varen estar d’acord que l’aigua cavallera és la que corre lliure, sense cap obstacle, la que raja a peu pla. I també tots varen estar d’acord en què en la zona no betacista es pronuncia cavallera (amb v labiodental) i no caballera (amb b bilabial).
Després d’aquell encreuament de missatges en Migjorn, el collistaire Miquel Boronat va elaborar la fitxa aigua cavallera que podem trobar en la seua web Eines de Llengua. En la fitxa arreplega les paraules següents del diputat autonòmic alcoià Lluís Torró Gil en les Corts Valencianes el 26 de maig del 2010: «[...] les enormes despeses d’energia, que li ho va dir, l’aigua no cau cavallera, ¿eh?, cal pujar-la i baixar-la moltes voltes, ¿no?»
El meu amic d’Oliva em va telefonar altra volta a primeries de febrer del 2011 per a dir-me que pensava que la paraula cavallera podria derivar de cap avall o de cara avall perquè l’aigua, si no va cara avall no corre. Això també té la seua lògica. Evidentment, l’aigua no corre mai cap amunt, sempre ho fa cap avall. És la força de la gravetat la que la fa avançar. Però, en aquet cas, el derivat de cap avall seria capavallera (pronunciat 'cabavallera') i el de cara avall seria caravallera. A fi que capavallera o caravallera es convertira en cavallera s’hauria de produir una síncope, és a dir, s’hauria de perdre una síl·laba de l’interior de la paraula. Això no és impossible en absolut, és un fenomen bastant corrent en la formació de les llengües romàniques. La síncope, així com altres fenòmens fonosintàctics com ara l’assimilació, la dissimilació, la metàtesi, l’epèntesi, la pròtesi, l’epítesi o paragoge, l’afèresi, l’apòcope, l’encreuament amb altres mots, l’obertura o tancament de vocals, etc., són correntíssims en el valencià viu. Així, per exemple, és bastant corrent sentir 'vitat' en lloc de veritat, 'vermar' en lloc de veremar, 'fredat' en lloc de feredat, 'ma' en lloc de mira, 'encà' en lloc d’encara, 'a' en lloc d’ara, 'embrassada' ('embrassà') en lloc d’embarassada, etc. Perdre la síl·laba 'ra' en caravallera és un fenomen semblant a aquests. No té res d’estrany.
L’etimologia de la paraula cavallera en la locució aigua cavallera no és clara. Podria derivar, com em suggerix el meu amic oliver, de cabal, de cap avall o de cara avall, però la hipòtesi de Joan Coromines és ben lògica. Caldrà estudiar a fons el problema. Ací tenen els lingüistes una tasca ben interessant.
El que és veritat, i això és el que és més important, és que l’expressió aigua cavallera és ben viva i molt emprada en valencià i, en canvi, no la recull cap diccionari valencià ni català, ni antic ni modern (excepte del DECat de Coromines). Espere que el futur Diccionari Normatiu del Valencià de l’AVL sí que l’arreplegarà.

 

 
2)
 
Publicat a

L'AVL revisa Llorente

El patriarca de la Renaixença valenciana és homenatjat en el centenari de la seua mort amb ànim de “superar els prejudicis” que va generar el nacionalisme fusterià

Teodor Llorente (1836-1911) ha estat sempre reconegut com l'iniciador i capdavanter de la Renaixença valenciana. Una altra cosa és la valoració que al llarg de la història s'ha fet de l'aportació de la seua obra, i del moviment que va encapçalar a les lletres i cultura valencianes i, especialment, al valencianisme polític.

La seua defenestració va arribar durant el tardofranquisme i la transició democràtica. Joan Fuster, en 1962, afirmava, en referència als renaixentistes valencians, que “o bé repetien incessantment els tòpics jocfloralescos —Pàtria, Fe i Amor— en termes d'una retòrica buida i absolutament prevista, o bé cultivaven una altra mena de tòpic, el rural, reduït a la visió “localista” característica del provincialisme de València. Llorente fou un virtuós de totes dues inanitats”.

Més tard, el 1971, l'historiador i polític Alfons Cucó, sentenciava que “la ideologia de Llorente no va influir en el desenvolupament ulterior del valencianisme polític, sinó que significava —en realitat— una postura completament oposada. En tot cas, donaria com a fruit un estadi híbrid, indecís i fluctuant”.

Les cites dels dos intel·lectuals es poden trobar en el catàleg de l'exposició Teodor Llorente: patriarca de la renaixença, organitzada per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) dins dels actes commemoratius del centenari de la mort del poeta, oberta al públic ahir en el Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat (MUVIM).

Exemplifiquen el fet que els intel·lectuals valencians començaren a veure Llorente i la Renaixença com els elements del passat que havien frenat i obstaculitzat l'avanç i el progrés de la literatura valenciana, i que li feien pagar els deutes del valencianisme del seu temps.

L'exposició de l'AVL intenta trencar aquesta imatge. “Pretén reivindicar el seu llegat i superar els prejudicis amb què s'ha abordat l'estudi de la Renaixença”, va manifestar Antonio Ferrando, acadèmic de l'AVL i president de la comissió Any Llorente, en la presentació de la mostra.

El president en funcions de l'AVL, Manuel Pérez Saldanya, present també en l'acte, va recalcar que l'exposició respon a la “revisió” en les dues darreres dècades de l'obra i la figura de Llorente per part d'una nova generació d'investigadors sorgida al si de la Universitat de València. El comissari de l'exposició, el professor Rafael Roca n'és, precisament, un dels més destacats.

L'investigador va declarar que Llorente “és un clàssic, mai no s'ha deixat de parlar, d'ell, de lloar-lo i de criticar-lo, totes dues coses en excés”. “Ara intentem equilibrar la balança, descarregar-lo d'apreciacions desmesurades”, va afegir.

Roca també va destacar de Llorente el fet que va ser l'escriptor que “va dignificar el valencià [català] com a llengua literària, culta, d'alt nivell” i “l'iniciador de la poesia valenciana moderna”; la connexió estètica de Llorente amb el moviment romàntic de l'època a Europa i els “estrets” lligams que va mantenir amb els escriptors catalans, balears i provençals, com ara Jacint Verdaguer, Miquel Costa i Llobera i Frederic Mistral.

Sobre el perfil polític de Llorente, Roca va reafirmar el seu caràcter conservador, que va compatibilitzar amb una “sensibilitat envers el particularisme valencià”. “Propugnava un sentiment regionalista que encaixava en la unitat d'Espanya, corrent en l'època, igual al dels inicis de la Renaixença catalana”, va definir Roca, que també va remarcar la defensa per part de Llorente de la unitat de la llengua. “Pretenia dignificar l'ús literari del valencià [català], depurar la llengua de castellanismes, i va implantar un model de llengua culta”, va precisar.

L'exposició explicita la faceta de Llorente com a escriptor en català, historiador, traductor, polític –va liderar el Partit Conservador–, periodista –va fundar Las provincias– i també la seua influència en l'època.

LA FRASE

Llorente va dignificar el valencià [català] com a llengua literària culta, d'alt nivell
 
Rafael Roca
Comissari de l'exposició
 
3)
 
Article publicat en el Levante-EMV divendres 18 de novembre del 2011
 
 
J. Leonardo Giménez
 
Podem xillar (si pot ser, sense ofendre) i dir (i escriure) que xillem. Als selectes inventors i als seguidors de l'estàndard únic, i variants afins, els molesta el verb «xillar» i el substantiu «xillit». Sobretot els emprenya molt que eixos vocables, injustament titlats de castellanismes, apareguen en lletra impresa. Com també els dóna pena el rabo, el bigot, el divorç, espatarrar-se, avant i arrere, la faena i tants vocables i expressions tan valencians com l'illa de Tabarca, l'arròs caldós o el Grau de Castelló (a banda de ser també catalanes i/o balears).

Però ocorre que el repugnant «xillar», a més de ser un vocable que usem des de temps immemorial, de manera natural, apareix en la literatura del nostre Segle d´Or, i concretament en l'Espill de Jaume Roig, que com tots sabem no és un sainet farcit de castellanismes ni és un poemari de recent publicació, sinó de més arrere, de fa cinc segles i mig.

Francesc Ferrer Pastor, sempre a l'aguait de poar en el valencià viu i natural, ja va incloure «xillar» en els seus diccionaris, com també ho han fet l'AVL i el SALT, i anteriorment el DCVB. Eugeni S. Reig, en Valencià en perill d´extinció, en l´explicació de l´article «xilladissa» diu que este substantiu «és un derivat del verb xillar, rebutjat per la llengua estàndard, però àmpliament usat des de l'edat mitjana». Abelard Saragossà, en El valencià de Bernat i Baldoví, assenyala, també, l'antiguitat del seu ús. Com a prova de legitimitat, a més, esmenta «xillit, xilladissa», que mostren el caràcter integrat i productiu del verb marginat.

El nostre elitisme idiomàtic sempre ha proposat, i proposa, amb un cert èxit en el valencià selecte i universitari, «xisclar» i «xiscle» (a banda de «cridar» i «crit», només faltaria això) i ha marginat, i margina, «xillar» i «xillit», però amb un fracàs rotund d'ús dels mots exquisits en la parla natural i corrent dels valencians, perquè no hi ha ara i ací eixa administració i eixe poder polític únic que prime el model d'estàndard on imperen eixes formes. És un brindis al sol com tantes altres propostes i pautes del valencià de llibre.
 
 
4)
 
Nou llibre:
La política lingüística al País Valencià
Del conflicte a la gestió responsable


Títol: La política lingüística al País Valencià. Del conflicte a la  gestió responsable
Autores: Susanna Pardines i Nathalie Torres.
Fundació Nexe, 2011. 82 pàg.
Demos, 1.
ISBN: 978–84–938315–4–7.

Aquest treball aborda la qüestió lingüística valenciana des d’una  perspectiva crítica amb les polítiques lingüístiques dutes a terme pels successius governs autonòmics, i insisteix en la necessitat de posar en pràctica noves polítiques lingüístiques que deixen enrere l’enfrontament i cerquen el benestar dels valencianoparlants.

Susanna Pardines és llicenciada en Filologia Hispànica-Secció de Filologia Valenciana per la Universitat de València-Estudi General. Treballa com a tècnica lingüística en l’administració autonòmica. És
sòcia de l’ACV Tirant lo Blanc i patrona de la Fundació Nexe.

Nathalie Torres és llicenciada en Filologia Hispànica-Secció de Filologia Valenciana per la Universitat de València-Estudi General. Treballa com a tècnica lingüística en l’administració local. És sòcia
fundadora de l’ACV Tirant lo Blanc i patrona de la Fundació Nexe.


Podeu llegir el llibre en PDF en l'enllaç: http://www.fundacionexe.org/documents/demos001.pdf
 
5)
 
Publicat en el blog PUNYETERA LLENGUA divendres 4 de novembre del 2011
 
Una obra de teatre ben complerta
 

Una de les pitjors seqüeles de la inseguretat és la ultracorrecció. Què ens empeny a dir “Després d’un àpat ben complert s’ha de descansar” o “Amb ella em sentia complerta, i ja no recordava què era sentir-se complert”? La primera frase és d’un article del diari que no s’ha arribat a publicar. La segona, d’una obra de teatre que vaig anar a veure fa poc.

Potser el desig inconscient de diferenciar-nos del castellà ens juga una mala passada i ens fa col·locar aquesta erra. Però en castellà no és el mateix completo (complet) que cumplido (complert). Amb tot, les ultracorreccions no són el pitjor. És més, sovint s’acaben acceptant i al cap d’un temps ni ens en recordem. Si ja fem cops d’ull com aquell qui res, quant trigarem a fer cops de mà?

El problema és que sovint les ultracorreccions van acompanyades de les interferències més flagrants. “M’he caigut del món”, deia una altra de les protagonistes de l’obra en qüestió. Si l’haguessin situat a la Barcelona actual, errors com aquest haurien contribuït sens dubte al realisme, però no es deia en cap moment. Al contrari, pretenia estar situada en un no-lloc i en un no-temps, en una mena de conte.

I la cosa va continuar. “No t’escolto”, li diu una noia a una altra parant l’orella en una discoteca. Continuen la conversa com poden i veiem que n’hi ha una que vol lligar però l’altra li dóna carabasses. “Això no és el que volia escoltar”, li contesta la primera. “Doncs em sap greu que no fos el que volies escoltar, però…” “Doncs no, no ho volia escoltar”. Ni fet expressament per accelerar les pulsacions de la pobra lingüista mestretites que hi ha entre el públic.

Hem hagut d’aprendre a explicar la diferència entre escoltar i sentir perquè cada cop queda menys gent que en faci un bon ús de manera espontània. Escoltar és una acció voluntària, implica fer atenció; sentir només vol dir percebre. Podem escoltar un discurs però no un soroll. Si algú parla fluix no el sentirem; només no l’escoltarem si no ens interessa el que diu. Per no sentir-hi ens hem de tapar les orelles.

¿És només la lingüista de torn la que s’enrabia cada cop que algú es cau d’un lloc o diu que no escolta quan no hi sent? Deu ser així, perquè els castellanismes d’aquest estil són cada cop més freqüents en l’ús públic de la llengua. La nostra sensibilitat es va atrofiant i posts com aquest acaben semblant repel·lents

6)

Guanyador del 13é Premi Bernat Capó, de difusió de la Cultura popular

 

 

Francesc Gisbert guanya el premi Bernat Capó

 

Amb l'obra A què juguem? Els nostres jocs i joguets tradicionals .

 

El 2007 ja el va guanyar amb Màgia per a un poble.

 

El divendres 25 de novembre es celebra a Dénia el lliurament del Premi Bernat Capó de difusió de la cultura popular. Enguany compleix 13 edicions però, lluny de ser un signe de malastrugança, la vetllada convida a l'optimisme.

 

Encara que només siga per no afegir més negre al fosc panorama que ens envolta, els parlaments d'Antoni Joan Bertomeu Vallés (President de la MACMA), Joan Seguí, (Director del Museu Valencià d'Etnologia de la Diputació de València), Núria Sendra (Editora d'Edicions del Bullent), Pepa Font (Regidora de Cultura de Dénia) i Bernat Capó han defugit la tristor.

 

El premi i l'acte d'entrega són organitzats per Edicions del Bullent, el Museu Valencià d'Etnologia, l'Ajuntament de Dénia i la Mancomunitat de Municipis de la Marina Alta, que aporta el grup de música que amenitza la vetlada, la Jove Orquestra de la Marina Alta.

 

Francesc Gisbert i Muñoz és un primera espasa de la nostra literatura i ja va guanyar el 2007 aquest premi amb Màgia per a un poble, un treball sobre l'imaginari fantàstic dels valencians, ben allunyat del tema que li ha donat el premi enguany. Nascut a Alcoi el 1976, és llicenciat en Filologia i professor a l'IES Mutxamel (L'Alacantí). És autor de més de vint obres infantils i juvenils, com també de novel·les per adults. En destaquem El fantasma de la torre, Una llegenda per a Draco, Misteris S.L, Les cares de la integració… Ha rebut nombrosos premis (Enric Valor, Carmesina, Bancaixa, Laurèdia, Folch i Torres de Barcelona, de la Crítica, Ciutat de Torrent, Ciutat de Borriana, etc). També ha elaborat materials didàctics i llibres de text.

 

A què juguem? Els nostres jocs i joguets tradicionals és un estudi de caràcter divulgatiu dividit en dos parts. En la primera, es fa una catalogació i anàlisi de quins són els jocs tradicionals valencians a què jugaven els nostres avis i pares. Més d'un centenar de jocs com ara les tabes, el sambori, l'escampilla, les birles, els cartons… són descrits i comentats. En la segona part, es recorden quins són els joguets tradicionals, des dels instruments fabricats amb canyes (flautes, xiulets, mussoleres…) fins als elaborats amb els materials més diversos i econòmics. L'obra es tanca amb un recull dels jocs més propis de zones urbanes i de zones rurals, així com una mostra d'enigmes i jocs verbals. 

        

L'estudi pretén ser un material didàctic, útil per a les escoles, però també un llibre divulgatiu per a les famílies i els curiosos, amb un estil clar i amé

Com diu l'autor a la mateixa obra: “Els jocs no moren, tan sols, passen de moda, resten adormits, oblidats. La majoria poden tornar, despertar, recordar-se, això sí, evolucionats i diferents de com els jugàvem abans. L'objectiu del treball no és oferir una col·lecció de mots i costums per als museus d'arqueologia. Sinó recuperar la idea bàsica dels jocs, perquè reviscolen i tornen a la vida. I com torna un joc a la vida, una vegada ha estat oblidat? Només hi ha una manera: a jugar, s'aprén jugant. El nostre llibre va adreçat als xiquets, però passant primer per famílies, mestres i educadors.”

 

Declaracions de l'autor: L'autor ha declarat: “A què juguem? és un llibre especial en la meua trajectòria. Arreplega tot el tresor de jocs populars que van protagonitzar la infantesa de tantes i tantes generacions. Unes formes de diversió hui dia, a punt de desaparéixer, pels canvis en la forma de vida”.

            “Es tracta d'un llibre no sols per a ser llegit, sinó per a ser “jugat” i “practicat”. Un manual de recursos per a famílies, educadors i curiosos, a fi de preservar de l'oblit els nostres jocs i joguets populars”.

 

Valoració de l'obra per part del jurat: El jurat ha estat format per José V. Aguilar (Conservador del Museu Valencià d'Etnologia), José Antonio López Mira (Conselleria de Cultura. Direcció General de Patrimoni), Francesc Tamarit (Conservador del Museu Valencià d'Etnologia), Antoni Prats (Secretari de l'Institut d'Estudis Comarcals de la Marina Alta) i Pablo Vidal (Instituto de Antropología de la UCV). El jurat ha valorat de l'obra l'amplitud geogràfica del tema que abasta i l'oportunitat del treball per ser, indubtablement, una obra de difusió de la cultura popular en un àmbit tan necessari com són els jocs infantils. A més, es tracta d'un treball molt complet, ben escrit, amb un llenguatge fluid i amè.

 

7)
 
Publicat a VilaWeb dissabte 26 de novembre del 2011
 
 
Laia Noguera obté el Premi Ausiàs March de Poesia

En el marc dels Premis Literaris de Gandia, ahir es va celebrar al Palau Ducal de Gandia l'acte de lliurament del Premi de Narrativa Joanot Martorell, que ha estat per a l'escriptor i periodista Xavier Aliaga, amb la novel·la 'Vides desafinades'; i el Premi Ausiàs March de Poesia, que ha guanyat Laia Noguera amb 'Caure'. Publicarà les obres Edicions 62. L'editora Pilar Beltran destacava que es tracta d'autors joves, que han escrit obres de qualitat, modernes i que aporten sensibilitats actuals.

Es van presentar 28 originals al Joanot Martorell i 54 a l'Ausiàs March. Pilar Beltran valorava de manera molt gratificant la col·laboració d'Edicions 62 amb l'Ajuntament de Gandia per publicar aquests premis, que l'any vinent celebraran la cinquantena edició. Es van crear per primera vegada el 1959 i ja llavors l'editor Josep Maria Castellet hi va fer de jurat i encara n'ha estat enguany. 'És un premi històric i emblemàtic que a nosaltres ens permet sovint descobrir autors que són coneguts i llegits al País Valencià, però que a Catalunya encara no es coneixen prou. És el cas del Xavier Aliaga', explicava Beltran.

Aliaga ha escrit una novel·la contemporània, amb el teló de fons de la crisi econòmica: dues noies a la trentena intenten salvar del naufragi el seu modest segell discogràfic amb el llançament d'un nou grup. Segons Pilar Beltran, 'és una novel·la que pot connectar bé amb la sensibilitat actual, i que lectors entre els vint-i-cinc i els quaranta-cinc anys s'hi podran sentir identificats, sobretot lectors de València i de Barcelona. És una novel·la urbana que se situa a València amb un protagonista barceloní.'

Xavier Aliaga (bloc i facebook) va néixer a Madrid el 1970, però des de la seva infantesa ha viscut a Xàtiva. Actualment es dedica al periodisme cultural i també ha estat guionista de televisió. Té dues novel·les publicades: 'Si no ho dic rebente' (Moll, 2005, Premi Vila Lloseta) i 'Els neons de Sodoma' (Tres i Quatre, 2008, Premi Andròmina de narrativa).

El jurat del Premi Joanot Martorell l'han format Ignasi Mora, Pilar Beltran, Miquel de Palol, Adolf Beltran i Josep Maria Castellet.

Laia Noguera, poemes essencials

El jurat del Premi Ausiàs Mach va premiar per unanimitat el llibre de poemes de Laia Noguera, 'Caure', 'uns poemes breus, deia la nota del jurat, concisos, despullats, essencials i presentats amb la voluntat que dialoguin els uns amb els altres'. Van formar el jurat l'editor Jordi Cornudella, Jaume Pont, Maria Josep Escrivà, Anna Maria Moix i Marc Granell.

Laia Noguera i Clofent (Calella, 1983) és ben jove però ja porta tota una carrera literària a l'esquena. Ha publicat els llibres de poesia L’oscultor (premi Amadeu Oller 2002, ex-aequo, publicat per Galerada el 2002), Fuga evasió (premi Recvll 2003, publicat per Pagès Editors el 2004), Incendi (Cafè Central, 2005), No et puc dir res (premi Martí Dot 2006, publicat per Viena el 2007), Els llops (La Garúa, 2009; escrit a sis mans amb Esteve Plantada i Joan Duran), Triomf (premi Miquel de Palol 2009, publicat per Columna), L’U (Arola Editors, 2010; amb fotografies de Fiona Morrison) i Parets (Edicions 96, 2011). També ha publicat l’adaptació teatral (feta juntament amb Albert Mestres) de la Disputa de l’ase, d’Anselm Turmeda (ReMa 12, 2009). Ha traduït del basc Kirmen Uribe, Leire Bilbao i Itxaro Borda; de l’italià, Teresa di Cosimo i Luigi Manzi; del gallec, Xavier Rodríguez Baixeras, i de l’occità, Aurélia Lassaque. Ha traduït, juntament amb Jon Elordi, Bitartean heldu eskutik (Mentrestant agafa’m la mà), de Kirmen Uribe, publicat per Proa el 2010.

8)
 
Publicat a tribuna.cat dilluns 21 de novembre del 2011
 
 
El director del diari Ara, Carles Capdevila, ha avançat una novetat en la distribució del rotatiu: el proper mes de febrer l'Ara es podrà comprar també als quioscos del País Valencià.
 
A un article publicat al mateix diari, Capdevila ha avançat que la direcció del diari està "treballant per fer possible una notícia: arribar al País Valencià", una realitat que pot esdevenir-se a partir del febrer de 2012.

El nou rotatiu, que d'aquí una setmana celebra el seu primer aniversari, també ha adquirit presència a les Illes Balears a través d'un acord de col·laboració entre l'Ara i el diari mallorquí dBalears.

Des d'aquest passat 20 de novembre, les dues capçaleres es presenten de manera conjunta als quioscos de les Illes, una unió que ha permès a l'Ara tenir presència més enllà del Principat, i que ha facilitat a dBalears deixar de dependre de les agències de notícies estatals per informar de tot el què passa més enllà del seu àmbit estricte.
 
 
9)
 
Publicat a tribuna.cat dimarts 22 de novembre del 2011
 
 
"Els territoris tenen llengua. Però, en el nostre cas, discutim quina ha de ser la llengua d'aquest territori. La compartida. I aquest és un debat que es juga en la política".
 
L'escriptor Vicenç Villatoro ha opinat sobre la frase llargament sentida que diu que Els territoris no tenen llengua. Els qui en tenen són els individus. "Aquesta frase [...] apareix d'una manera cíclica en el nostre debat polític i cultural. Tendeix a sortir quan es parla de considerar el català llengua pròpia o quan es discuteix sobre la necessitat que tenir tothom un bon coneixement de català sigui una obligació jurídica".

A l'article Llengua i territori, publicat al setmanari El Temps, Vicenç Villatoro ha indicat que "contra aquestes idees" s'alça la frase que pretén "lligar la llengua amb l'individu i a través d'ell amb els drets individuals": "La llengua seria una cosa dels individus i per tant cada individu tindria dret a expressar-se i a ser atès en la seva llengua pròpia. [...]Com que els territoris no tenen llengua, no existiria la possibilitat de fer polítiques lingüístiques".
L'autor de l'article, però, ha denunciat que "en moltes ocasions l'ús d'aquest argument és poc sincer i poc convençut", i ha sentenciat que la prova que ratifica aquesta afirmació és que "no és un argument utilitzat de manera igual per a totes les llengües, sinó que es fa servir selectivament": "Es fa servir respecte al català a Catalunya o a tot l'àmbit lingüístic. No es fa servir respecte al castellà. L'obligatorietat referida al català és pecaminosa. Referida al castellà és imperceptible".

Finalment, Villatoro ha conclòs que és precisament perquè en un territori "hi ha comunitats que funcionen internament amb llengües diverses" que "cal que hi hagi una llengua compartida, una llengua de coneixement general obligatori, que permeti de funcionar a totes aquestes comunitats juntes, que els permeti de compartir territori en convivència, que vertebri els territoris i eviti que esdevinguin confederacions de bombolles impermeables o confrontades".

"Ha d'haver-hi llengües del territori ─ha conclòs─, que actuïn de llengua franca de tothom, [...]. Els territoris tenen llengua. Més que mai. Però de fet, malgrat que aquesta sigui la frase, no és això que discutim. Discutim, en el nostre cas, quina ha de ser la llengua d'aquest territori. La compartida. I aquest és un debat que es juga en la política. És a dir, un debat de poder".
 
 
10)

Publicat a

 
 
Andreu Bosch i Rodoreda

A Presència núm. 2060, del 19 al 25 d'agost, llegíem el dossier d'Andreu Mas De la xocolata a la consola, un reportatge sobre la passió pel col·leccionisme de cromos i l'evolució “des que [els cromos] els regalaven les empreses xocolateres fins ara”. Esmentava els àlbums de cromos educatius de Chocolates Torras, com ara Cosmorama de África, certament educatius, si bé jo recordava especialment Panorama zoológico (1975-1978), àlbum amb el qual vaig descobrir Linné (Linneo, al cromo) i una pila d'animals... Quantes rajoles havíem de comprar per enllestir la col·lecció! La llàstima era que, naturalment, eren àlbums en castellà, malgrat que l'empresa era de Banyoles i Cornellà del Terri... Potser el meu article queda absorbit per l'enrenou de la sentència del TSJC sobre la immersió lingüística, molt més seriós i preocupant. Però hi ve a tomb. Serem un país normal, també, quan els infants puguin col·leccionar cromos en català.

L'únic àlbum en català que recordo de quan era jovenet (no pas infant) és West. L'Oest, la veritable història dels indis, de l'empresa italiana Panini i Cromo Crom, de Torroella de Montgrí (relació comercial que l'article d'Andreu Mas explica a bastament). Eren 400 cromos adhesius que repassaven de manera molt enriquidora les tribus nord-americanes i les guerres provocades pels europeus occidentals... Recordo haver acabat la col·lecció el 1983 i també haver felicitat el director de l'empresa pel fet d'afavorir la normalització del català en aquest àmbit. De fet, en l'àlbum hi col·laborava la direcció general de Política Lingüística, i en el pròleg Miquel Strubell i Trueta, aleshores cap del Servei de Normalització de l'Ús Oficial de la Llengua Catalana, deia: “El català ha de ser emprat per a tota mena de temes i en tota mena d'àmbits, des del sistema educatiu fins a les activitats comercials.” Llàstima que, malgrat que Strubell anticipava que “perquè el món dels infants catalans ha d'ésser objecte d'una acció preferent, la iniciativa de l'empresa Cromo Crom S.A. d'iniciar el que tots esperem que serà una sèrie d'àlbums en llengua catalana és doblement digna d'elogi”, una flor no fa estiu i la cosa no va tenir continuïtat en l'empresa catalana, absorbida definitivament per Panini el 1986. Panini ni tan sols va pensar, 25 anys després, a editar en català l'àlbum de Ratatouille (2007), de Disney-Pixar, i això que la pel·lícula, que fou un èxit, es va doblar al català, amb el suport de la Generalitat de Catalunya.

D'ençà d'aleshores, al marge dels àlbums per a adults de l'Avui dels anys vuitanta, conservo encara l'àlbum pòster dels personatges de la Història de Catalunya explicada per en Dragui de TV3, una col·lecció de 24 cromos adhesius que sortien fa gairebé 25 anys als pastissets Phoskitos, en català! Després, haurem d'esperar fins al 2005 per col·leccionar un àlbum ben curiós, impulsat per Llet Nostra, sobre la Cow Parade a Barcelona el 2005, amb els cromos d'una campanya solidària a través d'una exposició urbana de vaques de mida real, decorades i pintades per artistes de tot el món (també de catalans, com la vaca d'en Ferran Adrià), un àlbum que va coincidir amb la campanya promocional del Cacaullet d'aquesta agrupació de cooperatives catalanes de la llet.

En el món de l'esport, els cromos de la Liga, també editats per Panini, constitueixen un altre monopoli del castellà. En català disposem de l'excepció futbolística de Catalunya, porta del mundial 82, del diari Avui, amb el suport de la direcció general de l'Esport i amb salutació del president Pujol. Va ser el primer d'una sèrie d'onze àlbums, amb el suport de diversos departaments de la Generalitat de Catalunya. Després van venir Catalunya. Paisatge, flora i vegetació (1983), Catalunya, el teu país. Història i cultura (1984), Catalunya, història de la pintura. Occident, I (1984) i II (1985), El món animal. Fauna, I: invertebrats (1985) –que va tenir el suport de la Diputació de Barcelona– i Fauna II: vertebrats (1986), El món forestal (1989), El Modernisme a Barcelona (1990) –patrocinat per l'Ajuntament de Barcelona, amb salutació de Pasqual Maragall–, Els aliments. Origen, manipulació i consum (1992) i Els bolets (1993). I no vull oblidar l'àlbum Arbres de Barcelona (1983), editat pel Servei Municipal de Parcs i Jardins de l'Ajuntament de Barcelona, amb cromos de les 60 espècies diferents d'arbres dels carrers de Barcelona, amb dibuixos de Joma.

Tot plegat un panorama força escàs. En el món dels cromos, més encara que en el del cinema infantil en català, som certament a les beceroles... Ara que tenim tanta premsa nacional en català (El Punt Avui, Ara, El Periódico, La Vanguardia...), i, per fi, també esportiva, amb El 9 Esportiu, ens caldria un esforç per recuperar l'art del lleure del tengui i el falti en català.

11)
 
Publicat en el llibre 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú (CCG edicions, Girona, 2011, pàg. 23).
 
 

36. Ens trobam, ara, en un moment d’una importància històrica sense precedents. No vull dir que no hàgim de saltar parets i que no trobem molts d’entrebancs. Però aquesta vegada l’empenta sembla irreversible i l’increment del català també, i en tots els àmbits. Malgrat això, com ha estat sempre, el poble hi dirà la darrera paraula. Ell és qui l’usa i l’ha mantinguda viva al llarg de tants segles.

 

Biel Barceló

Professor de català i poeta mallorquí

 

 
12)
Demà en InfoMigjorn Cap de Setmana
Sumari
 
 
1) Eugeni S. Reig - bollisnar
 
2) Albert Jané - Correcció i intel·ligibilitat
 
3) Antoni Llull Martí - Seguim amb les marques de cotxes
 
4) Pau Vidal - Esma
 
5) Pere Ortís - La parla de l'Urgell (Locucions i frases fetes. Lletra X)
 
6) David Paloma - Un any després
 
7) David Paloma - Elogi del llenguatge
 
8) Articles d'Albert Pla Nualart
 
9) Ramon Sangles i Moles - Pronunciar bé les paraules
 
10) Joan Tudela - Comunicació escrita: el lèxic
 
 
Si voleu rebre cada divendres el butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana heu de manifestar-ho explícitament en un missatge electrònic que heu d’enviar a l’adreça infomigjorn@telefonica.net en el qual heu de fer constar el vostre nom i cognoms i l’adreça electrònica on voleu rebre’l.
 
El preu de la subscripció al butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana corresponent a l'any 2011 és de 25 euros.
El preu de la subscripció al butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana corresponent a l'any 2012 és de 25 euros.
 
Els nous subscriptors podreu llegir en la web tots els butlletins d'InfoMigjorn i d'InfoMigjorn Cap de Setmana que s'han publicat fins ara.
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
Us preguem encaridament que feu arribar aquest missatge als vostres coneguts a fi que l’existència del butlletí InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la llengua catalana.
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací