InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 63 (divendres 25/11/2011) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
1) Eugeni S. Reig - boles al forat
 
2) Albert Jané - És quan dormo que hi veig clar
 
3) Antoni Llull Martí - Cognoms esdevinguts marques de cotxes
 
4) Pau Vidal - Escriguera
 
5) Pere Ortís - La parla de l'Urgell (Locucions i frases fetes. Lletra V)
 
6) Josep Lluís Bronchal - La prosa poètica de LES HORES de Josep Pla
 
7) Articles d'Albert Pla Nualart
 
8) Qui és qui, la base de dades més gran d'escriptors en llengua catalana
 
9) Ramon Sangles i Moles - Mesurem el volum de la veu
 
10) Joan Tudela - Comunicació escrita: l'ortografia
 
1)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

(Llibre inèdit)

boles al forat

Diners a la butxaca.

A mi em ve molt bé la faeneta eixa de guia turístic que faig els diumenges, són boles al forat.

Aquesta expressió és pròpia del parlar d'Alcoi.

 

En valencià també es diu: diners a la butxaca

La llengua estàndard sol emprar: diners a la butxaca

En castellà es diu: dinero al bote

 
 
2)
 
Article publicat en el núm. 27 de la revista Llengua Nacional (II trimestre del 1999)
http://taller.iec.cat/filologica/documents/ajr/Jane,A(1999-2)EsQuanDormoQueHiVeigClar(I).pdf
 

 

3)

Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 214)

 

Cognoms esdevinguts marques de cotxes

 

Antoni Llull Martí

 

Les darreres setmanes he parlat de l'origen del mot carro i també cotxe, i avui us parlaré dels noms de marques de cotxes. Moltes corresponen als llinatges dels seus primers fabricants. Aniré citant-los per ordre alfabètic, amb el nom del fundador de l'empresa i l'any del començament de l'activitat.

 

Austin (Herbert Austin, 1905). Austin és una forma acurçada d'Augustin ‘Agustí'. Chevrolet (Louis Chevrolet, 1911). Correspon a un diminutiu de chevreuil ‘cabirol', com si diguéssim ‘cabirolet'. Chrysler (Walter P. Chrysler, 1924). El cognom sembla una adaptació gràfica a l'anglès de l'alemany Krist(al)ler, patronímic d'un diminutiu del nom propi Kristian. Citroën (André August Citroën, 1919). Citroën és el cognom neerlandès Citroen modificat a França amb els dos punts damunt la e per adaptar-lo, fins a un cert punt, a la pronunciació francesa, i significa ‘productor (o venedor) de llimones'. Ferrari (Enzo Ferrari, 1939). Llinatge italià que també tenim a Mallorca, i que significa ‘ferrer'. Ford (Henry Ford, 1896). Correspon al nostre Gual. Honda (Soichiro Honda, pels anys quaranta, no he pogut aclarir exactament quan). Honda, en japonès, és un compost del mot hon, ‘principal' i da ‘arrossar' (camp plantat d'arròs). Lancia (Vincenzo Lancia, 1906), llinatge que significa ‘llança'. Morris (William Morris, 1913). És una forma anglesa del nom propi Maurici. Peugeot (Armand Peugeot, 1894). Peugeot significa ‘fabricant o venedor de pega'. Porsche (Ferdinand Porsche, 1947) Aquest cognom alemany sembla que és una variant de l'eslau Borschke, derivat del nom propi Borís. Renault (Louis Renault, 1998). Correspon al llinatge català Reinal o Reinalt, procedent d'un antic nom germànic, Raginalt. Rolls-Royce (Charles Stewart Rolls i Henry F. Royce, 1904). Rolls és derivat del nom germànic Rolf (Rodolf), i Royce és una variant de forma de Royse, potser derivat del llatí Rosa o d'un antic nom germànic. Skoda (Emil von Skoda, que començà amb maquinària agrícola l'any 1869). Skoda sembla que en txec significa ‘perill' o ‘pèrdua', nom no gaire apropiat per a una marca comercial. Suzuki (Michio Suzuki, 1955), és un llinatge japonès molt corrent, sembla que format amb els

mots suzu ‘campana' i ki ‘arbre'.

 

Continuarem parlant-ne la setmana que ve, si Déu ho vol.

 

 

4)
 
Publicat en el llibre EN PERILL D'EXTINCIÓ (100 paraules catalanes per salvar) de Pau Vidal (Editorial Empúries, Barcelona, 2005, pàg. 65)
 
 
Escriguera
 
Pau Vidal
 
Tenir ganes de fer una cosa no és el mateix que sentir la necessitat peremptòria i indefugible de fer-la. Pots tenir ganes d'anar a la neu i no aixecar el cul del sofà, però si t'alces impel·lit per un reclam dels budells, aleshores no és que tinguis ganes d'anar de ventre sinó que tens caguera. O pixera, si es tracta d'aigües menors. Igualment, qui no es pot estar d'encendre el ducados no ho fa tant per ganes com perquè té fumera. Per això en Biel Mesquida denomina aquell impuls que l'empeny a buidar el pap sobre el paper, coherentment, escriguera (i en versió més contemplativa, llegiguera. I encara: badallera, tossiguera, plorera, xerrera o ballera).

 

«Descalç sobre el trespol, amb mosques que mai dormen, juraria que he vist cavalls als canelobres. D'ajagut juraria que els llençols són el vent, que la cambra és la tomba on pens el que no dic, tan avesat a escriure quan l'escriguera és molta sentint dormir els fills, i que demà és divendres» (Damià Huguet, Guarets a l'alba, 1987).

 

5)
La parla de l'Urgell
Pere Ortís

Locucions i frases fetes

Les locucions i frases fetes són expressions consagrades per l'ús. Un ús que pot venir de molts anys enrere i que, alhora que expressen maneres de pensar i de dir dels nostres avantpassats, engalanen la llengua, fent-la més rica i adaptada a la realitat del lloc. Es troben a mitjan camí de la simple paraula i l'adagi i poden contenir, com aquest darrer, un grau de saviesa popular. Tan sols els falta més revestiment i la rima. Conservo la forma de verb ésser per sintonia amb la qualitat arcaica de molts refranys, frases i mots d'aquest recull.

V

Valer més el suc que el bacallà. Ésser més cars els mitjans que l'objectiu.

          Para compte amb aquesta feina,  que t'hi pot valer més el suc que el bacallà.

Vatua el món dolent! Dit a un infant per una fotesa.

         Has fet malbé la joguina? Vatua el món dolent!

Vatua l'olla! Admiració de caire més aviat benigne.

         Tens una gana com un bou? Vatua l'olla!

Vell porcater. Vell sorneguer, astut, verd, imprevisible.

         Aquest vell porcater sap més que no li cap al cos.

Venir de l'hort. Ser ignorant del fet palès. Ser un albat.

         Li deien de les corribandes del fill i ell venia de l'hort.

Vent de Carboneres. Vent del sud-est.

          El vent de Carboneres acostuma a ser escalfadet.

Vermell com un perdigot. Enrojolar-se d'esforç, o de vergonya.

           Li treien els drapets al sol i es posà vermell com un perdigot.

Ves, que... Alertant, advertint.

         Ves, que el nen plora. Ves que no t'ensarronin.

Ves, quin... Rellevant, generalment, una mala qualitat.

         Ves quin lladre! Ves quin saboc!

         Molts ara diuen: "Vaia un lladre!", totalment inadmissible.

Vés-te'n a empaitar llagostos! Vés-te'n a passeig, vés-te'n a pondre.

         Dixa d'amoïnar-me, vés-te'n d'una vegada a empaitar llagostos!

Vetllar pels descuidats. Dit dels lladres, o quan hi ha un robatori.

         Para compte amb lo teu hort que sempre n'hi ha que vetllen pels descuidats

Vet-ho aquí! Aquí ho tens! Raó final i contundent.

         T'han ensarronat, saboc, vet-ho aquí!

Veure's les orelles. Haver d'espavilar-se, de moure's.

         Noi, aquet ha deixat la feina i ara ha de veure's les orelles.

Vianda del temps. Menjar de l'estació.

         La millor cuina és la que es fa de la vianda del temps.

Vi escaldat. Vi que agreja.

         Digos al teu home que em ven lo vi escaldat.

Virar en rodo. Girar en rodó (més en sentit figurat).

          S'ha girat la truita i ha hagut de virar en rodó.

Viure al dia. Ser pobre i anar fent cada dia.

          Cal ajudar-los, perquè viuen al dia.

Viure al primer pis, baixant del cel. Viure al ras.

         Els gitanos viuen al primer pis, baixant del cel.

Voler fer entrar el clau per la cabota. Voler fer coses impossibles.

         Ui, sí, correu-hi tots, que ell farà entrar el clau  per la cabota!

Voltar el xero. Passejar sense rumb fix.

          El veuràs sempre voltant el xero, i ell no vagi pitof.

Voltar més que el gos de cal Barrera. Anar d'ací d'allà.

         Aquet viatja a tot arreu; volta més que el gos de cal Barrera.

 

6)
 
Article publicat en el núm. 73 de la revista Llengua Nacional (IV trimestre del 2010)
 
 
 

La prosa poètica de LES HORES de Josep Pla

Josep Lluís Bronchal

 

Josep Pla i Casadevall (1897-1981) és l'escriptor més fecund i llegit de les lletres catalanes del segle XX, tant per la qualitat com per la quantitat d'obres publicades. La seva vida i obra és plena d'equívocs i contrasentits, en part deguts a la seva pròpia ambigüitat calculada. Ell va procurar de difondre una certa visió de la seva persona i obra que no sempre es correspon amb la realitat.
Pla, malgrat el que pugui dir ell de la seva pròpia obra, és un dels grans lírics de la literatura catalana. He arribat a aquesta conclusió després de rellegir amb cura el seu volum Les hores, el seu llibre poètic per excel·lència. No trobo arriscat d'afirmar que Pla és un dels gran creadors de la prosa poètica en català, per no dir el millor. Ell va escriure alguns versos, pocs, intranscendents la majoria; en un poema reflexiona sobre la poesia, el que comença dient: “La poesia té una cosa empipadora / que és la rima, la musiqueta […], etc.” (1). A ell no li interessa la pura mecànica de fer versos, sinó la poesia en estat pur, primigeni i exultant.
És un error quedar-se únicament amb la imatge d'un Pla prosista o mestre de la prosa, petit propietari rural, prosaic o materialista. Segons el meu parer, captava com ningú l'essència amagada de les coses, i, quan tracta de la natura, els seus éssers i fenòmens, és realment superb. També és una ingenuïtat pensar que en Les hores només tracta del pas inexorable del temps, de les estacions i sobre el cicle anual. Certament hi ha tot això, però també és una obra impregnada d'un lirisme i d'una poesia inigualables. Aquest vessant líric de l'obra planiana ha estat apuntat o insinuat per alguns crítics, però només de passada i marginalment. Així, Néstor Luján, quan va aparèixer l'obra en castellà, amb el títol La huída del tiempo, comenta, entre altres coses, “la sensación de que quizá se haya derramado un exceso de poesía en las palabras”, i poc després: “tocado agudamente de poeta”(2). Més endavant, Salvador Espriu, diu: “El greu i viril dolor del pas irremeiable i indiferent del temps ha dictat a la seva ploma les pàgines de més estremida qualitat, la vibració més lírica, més solemne i, per tant, més duradora de la seva prosa” (3). Més recentment, Loreto Busquets remarcava l'escassa consideració per part dels crítics de Les hores, dient que “ese texto constituye una entidad autónoma y unitaria con características propias. El mismo Pla lo distingue del resto de su producción por su carácter poético y por considerarlo fruto de un ameno e intranscendente entretenimiento” (4).
Guillermo Díaz-Plaja, en el seu magnífic estudi i antologia El poema en prosa en España, defineix aquest concepte com a “toda entidad literaria que se proponga alcanzar el clima espiritual y la unidad estética del poema sin utilizar los procedimientos privativos del verso”(5). El tema de la prosa poètica és molt més complex i suggerent del que resta esquemàticament anotat, i planteja tota una problemàtica i metodologia d'anàlisi que s'escapa de la brevetat d'aquesta aproximació. Charles Baudelaire, en el prefaci dels seus Petits poemes en prosa (L'esplín de París) diu: “¿Qui, d'entre nosaltres, en els seus dies d'ambició, no ha somiat el miracle d'una prosa poètica, musical, sense ritme i sense rima, prou flexible i prou esqueixada per a adaptar-se als moviments lírics de l'ànima, a les ondulacions del somieig, als sobresalts de la consciencia?” (6). Josep Pla s'identifica amb aquest plantejament i, amb la seva sensibilitat, capta aquesta bellesa fugissera de la natura i de les coses. Molts són els fragments de prosa poètica de Les hores que podria esmentar i comentar.
Començaré per un dels més coneguts i emblemàtics en aquest sentit, Temps de febrer: els ametllers. La seva gràcia i delicadesa és única, impensable en un escriptor vulgar o materialista: “Si els miracles altra cosa no són que una badada de la naturalesa, el florir dels ametllers, en ple hivern, és el miracle més graciós i lleuger de la terra. […] ¿Com vingueren aquestes flors? Ahir no hi eren. No hi havia més que un borrissol rosat d'una vaguetat sense pes. Nasqueren al conjur de la nit, potser al conjur de la calma de l'aire de la lluna plena” (7).
Què és el que atreia els romàntics? Sens dubte, l'espectacle calmat o desfermat de la natura en totes les seves variades manifestacions: el firmament, la lluna, el mar, les tempestes, els vents, les boires, els ocells, els insectes, la primavera, la tardor, el canvi d'estacions, etc. Els capítols que tracten aquests temes en Les hores són els que contenen més poesia de tot el llibre.
En el capítol “Lluna de gener” escriu: “Jo sóc un entusiasta de les llunes dels cels d'hivern. Són cels rutilants, d'una netedat, d'una turgència metàl·lica. A l'hivern la llum de la lluna té una qualitat tensa i una llum viva. La lluna de gener és la més clara de l'any i converteix el paisatge en un somni, en un somni lúcid i precís” (8).
És evident que en aquest i en molts altres fragments barreja la descripció poètica a través del filtre del seu propi jo, com feien els escriptors romàntics. Això que comentem resta ben palès en el capítol “Nocturn de maig”: “A mi, m'agrada la nit estelada i negra […]. Al camp, són una pura meravella. ¿S'imagina l'encant que produeix no veure res, no veure's ni a si mateix i tenir davant les estrelles? […]. Desapareix tot rastre d'obra humana. La terra i el cel s'han fos en el magma ombrívol. Immergit en aquesta situació, hom sent de seguida una onada de grandesa. I quina vida! Quina vida té la nit, Déu meu!” (9). No puc, per tant, compartir l'afirmació poc matisada que fan alguns crítics de dir que Pla és un escriptor anti-romàntic. En tot cas, podria ser totes dues coses, però les proses de Les hores són prou explícites de la seva filiació romàntica.
També dedica capítols monogràfics a parlar de determinades bestioles que marquen el pas de les estacions: les orenetes, el rossinyol, el cucut, els grills, les cigales, etc. I ho fa amb una simpatia, admiració i coneixement admirables, com si fossin les seves amigues. En determinats moments gairebé les humanitza. Així diu: “El grill no ha nascut per viure encaixonat; observat en la naturalesa, resulta un insecte solitari, fugitiu, de relació nul·la, que tendeix a amagar-se. No és ni un comensal, ni un paràsit, ni tan sols un company de viatge d'un o altre element de l'espècie humana. És un insecte que va sol, d'òrbita personal” (10).
Diversos capítols van dedicats exclusivament a observar els subtils canvis estacionals: “L'olor de la Quaresma”, “El cant universal de la primavera”, “Primavera”, “Fugacitat d'abril”, encara que molts altres contenen elements de transició entre les diverses estacions de l'any. “Calmes de mar pel juny” probablement és un dels més aconseguits des del punt de vista poètic. Cadascun d'aquests capítols que he esmentat fins ara té la categoria de magnífic poema en prosa. Poquíssims poetes de la natura han aconseguit d'expressar tanta poesia i bellesa com ho fa Pla. No tot ho aconsegueix forçant l'adjectivació com ha remarcat Glòria Casals (11); els autèntics poetes, a part de tenir un notable domini dels recursos de la llengua, també estan dotats d'una intuïció singularíssima. Alguns d'aquests capítols són petites obres mestres d'observació, sensibilitat i sensualitat, que mereixerien ser comentades amb cert deteniment. Aquest seria un recomanable i immillorable exercici d'aprenentatge lingüístic i poètic.
En un parell de capítols Josep Pla sembla com si no es pogués permetre d'haver arribat tan lluny en el seu plantejament líric i volgués excusar-se amb un exabrupte incomprensible, segurament calculat i que ha estat molt comentat. Em refereixo al fragment final del capítol “Temps de febrer: els ametllers”, on escriu: “Jo crec que, en efecte, els ametllers són cosa de poesia, figuracions bellíssimes. Són cosa de tanta bellesa que quan, en virtut de la fugacitat de les coses, es produeix el desflorament, jo sento la mateixa buidor fonamental que vaig sentir el dia que a Càller, a Sardenya, em robaren la cartera” (12). És això una evident manifestació d'anti-lirisme? (13) De cap de les maneres. Considero que Pla és molt conscient de la seva capacitat poètica, i encara que manifesti aquesta aparent aprensió a la seva vena lírica, ho fa més aviat per humilitat o perquè aquesta faceta desdiu de la imatge d'home dur i insensible que ell s'ha anat construint sobre el seu materialisme. Res més lluny de la realitat. Segons el meu parer, es tracta d'una altra màscara més d'en Pla.
El capítol “Fugacitat d'abril” és molt significatiu en el sentit que comentem. Després d'haver escrit amb un lirisme extraordinari sobre la precarietat d'aquests canvis estacionals en la natura, afirma contundent, com qui no vol la cosa: “De tota manera, a mi em sembla que només els poetes poden formular aquestes hipótesis” (14). Ell les ha formulades i, en conseqüència, és poeta per mèrit propi. En la segona part d'aquest mateix capítol troba un amic que esporga la seva vinya, el qual li explica amb detall diversos aspectes pràctics del seu conreu. Novament Pla, amb un punt d'ironia, com si tot el lirisme que ha vessat en el capítol no tingués per a ell cap importància, diu: “I a la fi em demano si les preocupacions, els esforços, la tenacitat, l'amor per les coses concretes, no són infinitament més consoladors, més satisfactoris, que el meu petulant desvariejar” (15). Aquest “petulant desvariejar” o divagacions serien les seves magnífiques proses líriques, que, aparentment, infravalora.
També cal remarcar la dimensió contemplativa de Pla. En el capítol “Les hores incertes”, parla de “la posició que mantingueren els vells, arcaics artistes xinesos, alguns dels quals es passaren mitja vida silenciosos i atents davant d'un arbre, d'un animal o d'un paisatge qualsevol…”. Tot seguit considera “aquests fenòmens de lúcida badoqueria” (16). Pla és un panteista convençut, i el cosmos per a ell són les forces cegues i imprevisibles de la natura, sobre les quals insisteix una vegada i una altra en diferents capítols. Ell, en el fons, fa el mateix davant la natura que aquells artistes xinesos, contemplatius o badocs, i el seu llibre Les hores n'és la prova més evident. Hi apareixen multitud d'aspectes i detalls en molts capítols que només els contemplatius poden recollir a través de la seva fina observació i subtil sensibilitat.
Aquesta actitud que Pla intuïa, procedent de la cultura oriental, és possible entendre-la molt millor a través del concepte del haiku, petit poema d'origen japonès de disset síl·labes, que ha assolit en els últims anys un èxit extraordinari a Occident i també a casa nostra. Què pretén el haiku? Doncs, captar l'essència de les coses amb una actitud d'astorament, explicitant l'ara i l'aquí. Aquest senzill exercici poètic intenta contemplar el món creat, en especial el de la natura en les quatre estacions, per tal de captar aquell instant únic i màgic que no tornarà mai més i del qual els poetes han estat testimonis privilegiats. Vicente Haya Segovia, l'estudiós més important de la matèria en el món hispànic, niponòleg, defineix el haiku com “una impresión natural que se hace poesía” (17). També assenyala un concepte fonamental de la poesia japonesa, l'aware, del qual diu que és «la conmoción del poeta –del hombre que siente– por la propia existencia, no de los seres vivos sufrientes, sino de todos los seres, conscientes del milagro de que cada cosa exista, de que la realidad cambie, de que cada hecho ocurra, de que el tiempo pase. Todo ello es asombroso y, aún más, es emocionante: introduce al poeta en la esfera de lo “sagrado”» (18). Estic convençut que Josep Pla experimentava sentiments semblants de commoció i astorament quan escrivia aquestes proses líriques. En Les hores hi ha moltíssims fragments poètics que en la seva formulació s'aproximen als conceptes japonesos de haiku i de aware. Un exemple significatiu d'això que comentem es troba en el capítol “La neu”: “De sobte un pardal, més mort que viu, es posà sobre la branca d'un arbre i caigué una empolsimada dispersa, polvorescent de neu. Fou un instant, rapidíssim, fascinant, de claror viva” (19). A continuació, Pla afegeix que aquestes coses foren pintades pels vells xinesos. La imatge és prou explícita del que comentem.
Si després d'haver llegit les magnífiques proses líriques de Les hores s'escau que un dia, per atzar, us trobeu amb l'espectacle sempre màgic i meravellós de la natura, com podria ser davant d'una lluna plena d'hivern, o contemplant els ametllers florits, o veient caure la neu, o mirant un cel d'abril, o observant una tempesta, o sentint el rossinyol o el grill, o escoltant la tramuntana..., tindreu l'oportunitat de poder sentir, amb la vostra pròpia sensibilitat, aquella emoció primigènia que Pla va experimentar i transmetre com ningú. Sovint, els poetes escriuen per demostrar les seves habilitats lingüístiques i magnificar el seu propi ego; Pla ho fa senzillament per absorbir la saba de la vida en tota la seva complexitat i compartir-la amb amb els seus lectors. D'aquesta manera ens apropa amb molta més eficàcia al món de la natura a través de tots els sentits. Això només ho poden aconseguir els veritables poetes.

 

NOTES

1. Josep Pla, “Notes per a Sílvia”, Obra completa, volum XXVI, pp. 423-424.
2. Néstor Luján, “Josep Pla y la vida del tiempo”, dins Destino, núm. 448, 16 de febrer de 1946, p. 13.
3. Salvador Espriu, “El temps, Josep Pla i el seu nou llibre Les hores”, dins Miscel·lània de Literatura Catalana, Raixa, Mallorca 1953, p. 137 (text que recull el parlament pronunciat per Espriu a la Casa del Libro, de Barcelona, el 17 d'abril de 1953).
4. Loreto Busquets, “Un libro de poesía de Josep Pla: Les hores”, Cuadernos Hispanoamericanos, núm. 567, 1997, p. 61.
5. Guillermo Díaz-Plaja, El poema en prosa en España. Estudio crítico y antología, Editorial Gustavo Gili, S.A., Barcelona 1956, p. 3.
6. Charles Baudelaire, Petits poemes en prosa (L'esplín de París), traducció d'Anna Montero i Vicent Alonso, Edicions del Mall, Barcelona 1983, p. 9.
7. Josep Pla, “Les hores”, Obra completa, volum XX, Edicions Destino, Barcelona 1971, pp. 79-80.
8. Op. cit., p. 49.
9. Op. cit., p. 192.
10. Op. cit., p. 139.
11. Aquest capítol ha estat analitzat per la professora de la Universitat de Barcelona, Glòria Casals, en el seu treball «Filologia i antropologia. Una lectura de “Calmes de mar pel juny”», dins Josep Pla, memòria i escriptura (2001), Actes del Col·loqui de l'Any Pla, Universitat de Girona, octubre 1997.
12. Les hores, op. cit., p. 81.
13. Recollit en Història de la literatura catalana, A. Carbonell, A.M. Espadaler, J. Llovet, A. Tayadella, Edhasa, Barcelona 1979 (1a ed.), p. 458.
14. Les hores, op. cit., p. 177.
15. Op. cit., p. 179.
16. Op. cit., p. 111.
17. Vicente Haya Segovia, El corazón del haiku; la expresión de lo sagrado, Mandala Ediciones, Madrid 2002, p. 15 (assaig fruit de la seva tesi doctoral 1993-2000).
18. Op. cit., p. 106.
19. Les hores, op. cit., p. 54.
 
 
7)
 
Articles d'Albert Pla Nualart
 
(Setmana del 7 al 13 de novembre del 2011)
 

----------------

Publicat en el diari ARA dilluns 7 de novembre del 2011

http://www.ara.cat/ara_premium/claus_dia/Transicio_0_586741354.html

ESMOLET DE PARAULES

Transició

Albert Pla Nualart

La transició és el canvi gradual d'un estat a un altre i, en política, el procés no violent pel qual una comunitat canvia la seva manera de governar-se. Al contrari de la ruptura o la revolució, permet, en teoria, un canvi profund i substancial sense fer trencadissa.

És un concepte recobert de connotacions positives. La lentitud i reflexió que s'hi associa porta implícita la idea de millora. No es té constància escrita de cap transició de la democràcia a la dictadura, que sol entrar amb la fúria del cavall de l'Espartero.

Pretén posar fi a l'espiral d'odis a l'altíssim cost de cobrir d'impunitat els botxins i donar a les víctimes un rajolí de justícia. Viu de la il·lusió de fer truites sense trencar ous. I ningú pot dir fins a quin punt la seva clemència és covardia.

Si mirada en retrospectiva ja és enganyosa -¿qui, si no, permet als que ens governaran d'aquí dos dies anar pel món amb la cara alta?-, quan ens la venen com a programa polític té la consistència vaporosa de la música celestial.

En l'estret horitzó de quatre anys, és la perfecta coartada per legitimar totes les renúncies i fer passar per hàbils marrades flagrants desviacions del camí marcat. Dóna tants allargs a les promeses que quan tocaria complir-les han caducat com els iogurts.

D'aquesta gran troballa del màrqueting polític podem esperar que ens dugui a l'objectiu desitjat a la velocitat meteòrica amb què els fulls de ruta posen fi a certs conflictes internacionals.

----------------

 
Publicat en el diari ARA dimarts 8 de novembre del 2011

ESMOLET DE PARAULES

Rescat

Albert Pla Nualart

L'associem a accions èpiques d'herois que es juguen la vida per salvar les víctimes innocents de la cega naturalesa o la perversitat dels humans. Negar-se a dur-lo a terme o veure'l de manera crítica és propi de covards, mesquins i pobres d'esperit.

Com a traducció del terme anglès bailout, és un exemple més de com algunes paraules que fem servir per influència dels mitjans, lluny de ser neutrals, contribueixen a legitimar el que, posant-hi una altra etiqueta -què us semblaria regal?-, faria de més mal pair.

El bailout o rescat financer consisteix a donar diners o crèdits públics a una economia que, altrament, s'ensorraria: sigui un negoci privat, un banc o un país sencer. Atempta clarament contra el lliure mercat i respon a un principi tan injust com pragmàtic: si deus poc, tens un greu problema, però si deus una immensa fortuna, el problema és de tots.

Només hi ha una manera efectiva de prevenir-lo: posar sota un rigorós control democràtic tot allò que, si fes fallida, l'anomenat sistema no tindria més remei que rescatar. No fer-ho dóna a alguns l'escandalós avantatge d'embutxacar-se tots els beneficis i socialitzar les pèrdues.

Aquesta indecència la tapa la semàntica de rescat, que converteix el responsable en víctima. No és el cas de bailout, ja que bail vol dir fiança, és a dir, la quantitat que es paga perquè l'acusat d'un delicte no hagi d'ingressar a la presó o en pugui sortir.

---------------------------
 
Publicat en el diari ARA dimecres 9 de novembre del 2011

ESMOLET DE PARAULES

Insídia

Albert Pla Nualart

Alguns dels seus sinònims són parany, emboscada, perfídia, traïció. Darrere la insídia hi ha voluntat de fer mal de manera prou hàbil i astuta perquè el que el fa no en sembli el causant ni en rebi cap conseqüència.

Ve del verb llatí insidere, que en sentit literal vol dir seure en un lloc, i en sentit figurat, estar a l'aguait.

En lloc de donar la cara, l'insidiós bèl·lic para una trampa, i el dialèctic crea les condicions, planteja les qüestions i sembra els dubtes perquè el seu adversari s'enredi en les pròpies contradiccions.

Aplicat a un procés o canvi, la idea clau d'insidiós és que s'estengui prou lentament perquè no n'arribem a percebre el perill. Quan en veiem els estralls, ja és massa tard.

I si parlem de malalties, són les que es presenten amb una benignitat que no fa altra cosa que emmascarar la seva gravetat.

La insídia va minant el que vol destruir com un riu subterrani, però l'observador no pot apreciar el dany que fa perquè no altera l'aparença externa fins al final, quan de sobte tot s'ensorra.

Aposta per la insídia qui sap que en camp obert té totes les de perdre. Quan abans-d'ahir Rajoy va acusar Rubalcaba d'insídies, definia també l'actitud d'uns polítics que, com ell mateix, esperen emboscats el millor moment per assaltar el poder.

Però mentre ells esperen, la crisi, insidiosament, els ha anat despullant tant de crèdit que l'únic que ara veiem en les seves campanyes és l'escenografia d'una democràcia de cartró pedra.

----------------

Publicat en el diari ARA dijous 10 de novembre del 2011

ESMOLET DE PARAULES

Funcionari

Albert Pla Nualart

El concepte funcionari arrossega, entre nosaltres, la merescuda mala fama de 40 anys de dictadura. I potser per això vivim convençuts que en sobren i que la meitat no fan res, malgrat l'evidència que països més avançats i eficients en tenen molts més.

En una manera de veure la vida molt d'aquí: oposem emprenedor -l'eufemisme guai d'empresari- a funcionari; com qui oposa el que crea riquesa, s'exposa i sua sang al paràsit que tira de la rifeta d'un simulacre de feina per assegurar-se el plat a taula.

Però aquesta caricatura també es pot capgirar dient que l'empresari té l'obsessió d'arribar a ser milionari explotant els altres; i el funcionari dedica la vida a un servei públic per un sou modest. És difícil negar que és molt més productiu el mestre que forma ciutadans que el promotor que va encatifar el paisatge de casetes.

Al país, per avançar en cohesió -l'únic que ens salva de la barbàrie-, li calen més empresaris... i també més funcionaris, i tan important és evitar que els segons s'hi arrepengin com que els primers defraudin. Tan aberrant és no poder despatxar el funcionari nefast com resignar-se a acceptar que una gran fortuna trobi mil maneres de no tributar.

Deia Gregorio Luri ahir que el 70% del joves volen ser funcionaris, i hi veia por al futur. Però els que aposten pel futur, tenint fills, ¿no és lògic que aspirin a horaris racionals i estabilitat? Ser competitius també exigeix xuclar recursos del frau fiscal per convertir-los en places públiques de llars d'infants ateses per funcionaris.

----------------

Publicat en el diari ARA divendres 11 de novembre del 2011

ESMOLET DE PARAULES

Prima

Albert Pla Nualart

De les subprime a les primes de risc, passant per les que han cobrat alts directius després de deixar bancs en fallida, poques paraules estan tan lligades a l'actual crisi. Totes tres són filles de la cobdícia i han portat milions a la misèria.

Les primeres, les subprime, eren hipoteques que encolomaven als desgraciats. Com que el banc sabia que eren insolvents, en lletra petita fixava interessos altíssims que es disparaven al cap d'un temps. Per tant, si pagaven, ganga i, si no, es quedaven una casa que ja valia més.

Per no arriscar tant, ho van escampar per tot el món empaquetat en atractius hedge funds que agències de ràting subornades guarnien amb llacets.

Les segones primes han permès que uns delinqüents, aprofitant la salvatge desregulació de l'economia, es fessin multimilionaris després d'haver-nos empobrit a tots obligant els estats a omplir l'esvoranc que ells van obrir.

Les terceres, les de risc, són la recompensa que exigeix l'inversor per assumir un risc addicional i posen l'euro contra les cordes fent insostenible el deute de Grècia o Itàlia.

Igual que les altres, responen a la lògica implacablement insolidària del mercat: al ric li deixa els diners gairebé regalats; al pobre li apuja els interessos fins a arruïnar-lo.

Però són, sobretot, la millor prova que l'última paraula no la té el poble ni els seus representants. El més humiliant per als italians no és haver votat tants anys Berlusconi: és que ni tan sols l'han pogut fer fora. El fa fora la prima.

----------------

Publicat en el diari ARA dissabte 12 de novembre del 2011

RETRATS QUE PARLEN

Jorge Fernández Díaz: Solvència desenganyada

Albert Pla Nualart

Ha sigut tan baquetejat per la política que si la campanya fos un combat de boxa, seria el púgil que, esgotat i tenint coll avall la victòria per punts, no para d'abraçar-se al contrincant.

Quan parla parpelleja, encreua els dits i diu amic al rival dialèctic. Defensa amb tanta moderació uns arguments saturats d'ideologia que al final t'acabes preguntant si no ets tu l'extremista.

Les seves bèsties negres han sigut perifèrics que, havent d'exhibir el seu espanyolisme, l'han fet passar per tou. Amb el temps ha comprès que ell és un figurant de la política que ha de fer mutis quan arriba la vedet.

Més eloqüent i astut que el seu germà petit, torna de Madrid amb menys reflexos i un precari catanyol.

Les pitjors punyalades les ha rebut al PP, però l'ombra vampiresca de Vidal-Quadras -que ahir semblava que l'hagués posseït- fa que ressalti,per contrast, la seva bonhomiosa silueta de pare de la família Ulisses.

Va dir que havia fumat porros amb un sí tan impassible que crec que els confonia amb els de menjar. Més que caragolant cigarrets el veig resant en una asèptica capella.

Ara és més madur i savi que fa 15 anys, quan feia de tertulià amb el Bassas i tothom li deia Jordi, però també més apàtic i desenganyat. Sense l'enèrgica Alícia fent d'àngel de la guarda, al final d'un dels seus mítings algú es podria confondre i donar-li el condol.

----------------

Publicat en el diari ARA diumenge 13 de novembre del 2011

RETRATS QUE PARLEN

Santiago Niño Becerra: La fruïció de predir el desastre

Albert Pla Nualart

Amb cara de predicador del Far West i nom que se t'enganxa, no para de recordar que "lo pitjor no ha arribat". Haver publicat el que altres veien però callaven en part per seny i en part per covardia, ara li dóna carta blanca per abocar negres especulacions als mitjans. L'acusen de Cassandra, però el seu do profètic, lluny de ser una font de frustració, li dóna sucosos beneficis.

Barreja de neocon i astròleg, un dogmàtic determinisme fa que no vegi culpes enlloc. Poc podem fer, pobres de nosaltres, si estem ficats en un cicle que, cada X anys, esgota un model i n'enceta un altre.

Sobta i repugna que sigui al·lèrgic al més petit raig d'esperança. La seva fòbia a la llum només és comparable a la que sent per la política.

Ell gestionaria un país com la General Motors. Entreveu un paradís dominat per tècnics que optimitzant la producció deixaran les masses desvagades i malvivint de subsidis.

És el missatge desmoralitzador que nega que siguem amos del nostre destí. El que fa inútil l'esforç i obre la porta al plaer morbós d'esperar, de braços plegats, la catàstrofe que ens iguala en la misèria.

Encara que tingués raó, em nego a pensar com pensa, perquè no ajuda a viure ni empeny a la noblesa, perquè paralitza en un malson hostil i fred. Només ens farem millors somiant futurs més humans. Si el meu destí és anar a l'infern vull saber-ho quan hi entri.

 
8)
 
 
La base de dades més gran d'escriptors en llengua catalana

 

Més de 1500 fitxers actualitzats setmanalment

 

http://cultura.gencat.net/ilc/qeq/cerca.asp

 
 

9)

 
 
Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART de Ramon Sangles (2a edició, Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg. 71)
 

Mesurem el volum de la veu

 
Ramon Sangles i Moles
 

A vegades convé de parlar alt, a vegades, de parlar fluix. És molt empipador que una persona et parli massa alt (i, per postres, que se t'acosti en excés), però encara és pitjor veure que una persona et parla i, malgrat parar bé l'orella, constatar que no la sents (o que no l'entens); segur que us hi haureu trobat més d'una vegada. Hi ha persones que en comptes de parlar sembla que masteguin xiclet. És clar que pot ser que tinguin un defecte a la boca, però el noranta per cent de vegades es tracta de casos solucionables si s'hi posa interès, voluntat, amor, i un mínim de sentit comunicatiu. En situacions d'aquestes qui escolta no s'hauria d'estar de dir: «Més alt!», «Més fluix!»

 

Per exemple, parlant per telèfon, ¿no us heu trobat mai d'haver de separar dos pams l'auricular de l'orella perquè qui us parla de l'altra banda us eixorda? O, ¿no heu hagut d'anar repetint mai: «Si us plau, més alt que no us sento»?, o «Torni-ho a repetir, que no ho he entès!»?

 

D'altra banda, s'ha de tenir present la mena de local on ens trobem, la qualitat (o presència) de la megafonia, la quantitat de persones i la manera com estan distribuïdes... Saber trobar, doncs, el punt dolç amb el qual hem de ser sentits és molt important. De fet, per a assegurar-nos que els altres ens senten bé, sempre és recomanable d'alçar el to de veu una mica més del que ens semblaria normal.

 

Incomprensiblement, molta gent passa per alt aquests detalls.

 
 
10)
Comunicació escrita: l'ortografia
 
Joan Tudela
 
 
L'ortografia és una cosa exacta i inapel·lable. Indiscutible. A més a més, resulta que la gran majoria de la gent opina que escriure bé vol dir més que res no fer faltes d'ortografia. I no hem de desestimar l'opinió de la majoria de la gent. Davant l'ortografia, hi ha sis criteris essencials a tenir en compte. Primer. Tots tenim un bagatge de coneixements ortogràfics, adquirit o bé a través de l'estudi de l'ortografia o bé a través de la impregnació social en rebre missatges escrits; però el més important i decisiu és la sensibilitat visual ortogràfica, que fa que una paraula que conté una falta d'ortografia ens faci mal als ulls. En principi, hem de refiar-nos de la nostra sensibilitat ortogràfica, perquè normalment no ens fallarà. Segon. Les ortografies del català i del castellà s'assemblen força; podem perfectament aprendre-les o recordar-les alhora i evitar que hi hagi interferències entre l'una i l'altra. Tercer. La lectura freqüent (de llibres, de premsa, de rètols) en català i en castellà fa que l'ortografia ens entri pels ulls i, sense adonar-nos-en, se'ns quedi al cap; a l'hora d'escriure, gràcies al creixement de la nostra sensibilitat visual ortogràfica, descobrirem que hem après molta ortografia sense estudiar-la, simplement llegint. Quart. La pràctica freqüent de l'escriptura és, evidentment, bàsica per anar consolidant una bona qualitat ortogràfica; però, tot i que cal ser autoexigents, també cal evitar el pànic a les faltes d'ortografia, perquè no ajuda a millorar. Cinquè. Hi ha algunes poques normes ortogràfiques que són tan rendibles que resulta molt útil aprendre-les de memòria i tenir-les sempre presents; per exemple, la que ens diu que el so castellà ñ s'escriu en català sempre ny. I sisè. Els correctors informàtics són una eina molt útil i, per tant, als nostres ordinadors no hi hauria de faltar un bon corrector de català i un bon corrector de castellà; però els correctors els hem de saber interpretar lingüísticament, de manera que no ens estalvien la feina d'aprendre l'ortografia.
 
Del llibre Llengua i comunicació.
 
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net