InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 62 (divendres 18/11/2011) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
1) Eugeni S. Reig - betgetjo
 
2) Albert Jané - Duplicacions pronominals
 
3) Antoni Llull Martí - Camions, autocars, autobusos
 
4) Pau Vidal - Escarnir
 
5) Pere Ortís - La parla de l'Urgell (Locucions i frases fetes. Lletra U)
 
6) Pere Ortís - Correccions lingüístiques
 
7) Ramon Sangles i Moles - Compendi de Normes d'Estil
 
8) Articles d'Albert Pla Nualart
 
9) Josep Ruaix i Vinyet - Pleonasmes en les oracions de relatiu
 
10) Blog de Bartomeu Mestre i Sureda, Balutxo
 
11) Ramon Sangles i Moles - Tenir poder d'adaptabilitat
 
12) Joan Tudela - Comunicació escrita: la mecanografia
 
1)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

(Llibre inèdit)

betgetjo

Molt gros, exageradament gros en relació a la seua altura.

¿Te'n recordes del germà d'Elena, tan primet que era de jove? Este matí l'he vist i està fet un betgetjo i tot pelat. Si no arriba a dir-me ell qui és, no l'haguera conegut.

La paraula betgetjo la conec de la meua família. Sovint usem l'afèresi getjo. No l'arreplega cap diccionari.

 

En valencià també es diu: botjonjo, getjo
La llengua estàndard sol emprar: boterut, rodanxó, rabassut
En castellà es diu: gordinflón, orondo, rechoncho, rollizo
 
 
2)
Article publicat en el núm. 26 de la revista Llengua Nacional (I trimestre del 1999)
 
 
 
 
3)

Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 213)

 

Camions, autocars, autobusos

 

Antoni Llull Martí

 

Fa algunes setmanes que vaig parlar-vos de carros, cotxes i altres carruatges antics. Avui us parlaré d'uns altres de més moderns, els camions, els autocars i els autobusos.

 

Del camió, tan imprescindible en el transport de mercaderies i tota casta d'objectes feixucs, l'únic que és nou és la motorització. A França ja tenien un carruatge de transport de quatre rodes i sense bandes, anomenat camion, en el segle XIV, i quan es motoritzaren els primers els donaren el nom de auto-camion, però la paraula resultava massa llarga i aviat els tornaren a dir el mateix que quan eren estirats per bísties: camion, nom que fou adoptat en castellà amb la forma camión; , en portuguès camião; en italià, càmion (notau la particularitat de l'accentuació sobre la primera síl·laba; en romanès, autocamion; en turc, kamyon, i en la nostra llengua li digueren en principi camion, com en castellà, però la forma normalitzada és camió. D'aquest mot en sortiren derivats com a camionnette en francès, i camioneta en castellà i en català, però a Mallorca en férem, a més, un derivat que no tenc notícia que s'usi a les altres terres de parla catalana

ni en castellà: camiona, referint-nos a un camió modificat per al transport de persones, substituït, molt d'anys després, per l'autocar, al qual encara hi ha gent que diu camiona. El mot autocar ens arribà també de França, potser després d'haver passat per Castella, format amb el primer element d'automòbil i el mot anglès car ‘cotxe', nom que es donà a un vehicle dissenyat des del principi per al transport de passatgers, que passà al portuguès amb la forma autocarro, que també existeix en italià, però referit a un camió.

 

En el segle XVIII s'establí a París el primer transport urbà de passatgers amb un vehicle de tracció animal, de quatre rodes, proveït de seients, però fou un fracàs. Dins el segle següent, L'any 1828, es reprengué el servei, aquest pic amb èxit suficient, i ja no ha tornat interrompre's, i en pocs anys serveis similars es posaren en marxa a la majoria de ciutats importants de França i d'altres països. A aqueix carruatge li posaren el nom d'òmnibus, mot llatí que significa ‘per a tots', i quan arribà la motorització, com en el cas de camion, l'anomenaren autoómnibus, tornant aviat a la denominació primera. L'autobús és terme més modern i usat en moltes llengües, compost amb els mots auto i bus, que és com els anglesos havien arribat a reduir el mot ómnibus, abreviació màxima que ha estat imitada arreu del món.

 

 

4)
 
 
Publicat en el llibre EN PERILL D'EXTINCIÓ (100 paraules catalanes per salvar) de Pau Vidal (Editorial Empúries, Barcelona, 2005, pàg. 63)
 
 
Escarnir
 
Pau Vidal
 
La canalla i els micos aprenen per imitació; els micos no passen d'aquí i la canalla, en principi, sí. Alguns, però, de grandets retornen a l'etapa d'iniciació i es fan imitadors, que és ofici modern de gran fortuna. La gran acceptació popular d'aquesta figura s'explica perquè fa riure, però en realitat el que ens fa riure no és la imitació (la gràcia de jerseis i rellotges d'imitació rau en el preu, no en la simpatia) sinó l'escarni. La burla, la befa cruel. Amb la qual cosa es tanca el cercle cronològic: els imitadors ens fan tornar infants a nosaltres, perquè res és tan cruel com la infantesa ni res tan divertit com escarnir (els altres).

 

«Jo sé que molts posen oberta orella a vents de blasmes, humanals malediccions i altres oradures, proclamant que la negra porta vida damnada, i que el Ster fa volenters el consentit cornell. I tot perquè l'han vista amb els domèstics de la reina fent algun joc dubtós, perquè aquests són molt malandrins. Però us puc assegurar que, per part d'ella, sempre hi ha més intenció d'escarnir que d'altra cosa» (Josep Lozano, Crim de germania, 1980).

 

Iepa-la!

 

Encara més paradoxal la condició de l'altre imitador, el clàssic: mimar no té res a veure amb mainada, car és imitar (mimesi), però vet aquí que el mim, que porta la imitació en el nom, no es dedica a imitar ans a crear.

 

 

5)
La parla de l'Urgell
Pere Ortís

Locucions i frases fetes

Les locucions i frases fetes són expressions consagrades per l'ús. Un ús que pot venir de molts anys enrere i que, alhora que expressen maneres de pensar i de dir dels nostres avantpassats, engalanen la llengua, fent-la més rica i adaptada a la realitat del lloc. Es troben a mitjan camí de la simple paraula i l'adagi i poden contenir, com aquest darrer, un grau de saviesa popular. Tan sols els falta més revestiment i la rima. Conservo la forma de verb ésser per sintonia amb la qualitat arcaica de molts refranys, frases i mots d'aquest recull.

U

Ui, correu-hi tots! Fument-se de qui fa gestes de si mateix o anuncia desgràcies bèsties.

        Farà una pedregada que trencarà totes les teules! Ui, correu-hi tots!         

Ulleres de llarga vista. Binocles.

         Pren les ulleres de llarga vista, que hi ha uns paisatges esplèndids.

Un altre dia, germà. Dit a un pobre que demana almoina.

         Una caritat, per amor de Déu. Un altre dia, germà.

Un  bon no re. Poc, misèria.

          Per ser que és el pòndol d'aquella casa, li paguen un bon no re.

Un cas com un cabàs. Un cas fora de sèrie.

        Aquell lladre ha restituït allò que ha robat.

        Noi, un cas com un cabàs!

Un cop de puny al ventre. De folga o amb sarcasme.

         Què t'ha tocat d'herència? A mi? Un cop de puny al ventre!

         Què hi ha per darreries?   Un copdepuny al ventre!

Una cosa de no dir. En gran manera.

         La música li agrada una cosa de no dir.

Un gall fer. Ocell gros del Pirineu en perill d'extinció.

         Cal protegir el gall fer dels caçadors irresponsables.

Un gat fer. Un gat mesquer.

         Un gat fer s'ha menjat un conill.

Un porc fer. Un porc senglar.

         Els porcs fers arriben als afores de Barcelona.

Un orgue de gats. Ser un desordre detonant.

         No hi ha ningú que s'entengui, allò és un orgue de gats.

Un tot i no re. Sense valor.

         Aquet escarransit t'ha regalat un tot i no re, amb aquesta quincalla.

Un ull de vellut. L'ull amb un morat, d'un cop rebut.

         Li clavà cop de puny i li féu un ull de vellut.

Una olla de grills. Ser un desordre, un batibull.

          Aquella casa és una olla de grills.

 

 
6)
Correccions lingüístiques
 
Pere Ortís
 
     Les revistes en català proliferen com bolets  al nostre territori i és un fet que ens alegra força. Factor que parla d'un amor a casa i a la llengua, d'una constància, d'un esforç, d'una disciplina. I perquè les estimem aquestes revistes, els som puntimirats, en especial pel que fa a la llengua, que l'hi volem neta, senzilla i elegant.
     Heus ací, doncs, que en un exemplar de recent aparició, hi trobem la pàgina que conté una agenda adreçada a la dona, que dalt diu: “Dona informa't”. Si això es referís a la colla de coneixements que brinda l'univers a la dona, estaria ben dit; però referint-se a què la dona s'informi concretament de l'agenda que li despleguen a la vista, cal que hi digui: Dona, informa-te'N.
     En en escrit sobre una residència assistida, hom diu referent a un torneig de bitllets que hi organitzaren: “Han participat onze residents..” i cal que hi digui: HI han participat onze residents... 
     Ai, aquests pobres adverbis pronominals, EN i Hi, que els tenim en perill d'extinció!
     En aquell editorial surt tres vegades l'expressió més o menys, la qual evidentment porta l'empenta del castellà “más o menos”. Hem relegat a l'oblit l'ancestral, i tan bonica, si fa no fa. On diu, per exemple, ...de tractors n'hi havia “més o menys” com l'any passat, podria dir-hi: ... de tractors, n'hi havia si fa no fa com l'any passat.
     El “menos” castellà ha fet destrosses, en el català actual.
     I com que alguns lectors m'han comentat escrits com aquest sobre correcció lingüística en positiu, transcric, un poc escurçada, aquesta carta que he enviat a la senyora Mònica Sorribes, Directora dels nostres mitjans de comunicació:
  Després de la parafernàlia de salut i d'expressar satisfacció pels nostres mitjans, li dic:   
 El dia 24 d'octubre, a dos quarts de nou del matí, un noi que parla a una velocitat que fa que se li perdin conceptes, en el programa El matí, de Manuel Fuentes, a “Catalunya Ràdio”, va dir: “... farem la tertúlia, en Tal, en Tal i en Tal, i tots els oients que vulguin participar...” I calia que digués: I tots els oients (jo hi diria oïdors) que vulguin participar-HI. D'això en vaig avisar l'emissora, trucant al 012, de la Generalitat, i em va respondre una noia molt bonica, sí, molt amable,  però en demanar-li jo el telèfon dels responsables de la llengua ben parlada a “Catalunya Ràdio”, em digué: “Ells, telèfon no tenen”, (“ellos teléfono no tienen”), i calia que em digués: Ells, DE telèfon, no EN tenen.
A la mateixa emissora, sentim de tant en tant la veu d'una noia  que diu: “Catalunya Ràdio... ningú et donarà més”, (nadie te dará más”), i cal que digui: Ningú no te'N donarà més. On EN fa referència a tot allò que dóna una emissora.
Perdoneu si us dic amablement que molts dels vostres locutors suprimeixen aquests adverbis pronominals, EN i Hi, i que així mutilen lletjament la llengua catalana. I només ens faltava això, puix que tot el jovent català els ha perdut o va pel camí de perdre'ls. Com també els grans els han perdut, en especial a l'àrea de Barcelona. I una llengua catalana sense aquests pronoms ja no val la pena, més val parlar d'una vegada en castellà.
També us vull dir que el senyor Tomàs Molina, a Espai Terra, a dos quarts de nou del vespre, tot sovint diu “anem a veure” (“vamos a ver”), i no es mou de lloc. Si no hi ha trasllat físic, no pot ser dit així, en català. Cal dir: A veure.  Vegem. Mirem a veure què hi ha, etc. També diu “empañar” i en català és enllorar,o entelar.
 La Cori Melero pronuncia el grup plosiva més ela, com en castellà: “moble, poble, amable” i no com toca en català, que dobla la plosiva davant la líquida ela: Pobble, amabble, nobble, cobbla. És fals que a la Terra ferma abans ho féssim com en castellà. Tinc molts anys i sóc testimoni que abans a tot Lleida ho dèiem bé.
Al programa de sardanes de dissabtes i diumenges al mati, una noia també pronuncia com en castellà “cobla”, per cobbla.
Els locutors i comentaristes de futbol diuen ben sovint: “I Valdés atrapa”, (“y Valdés atrapa”). Cal que diguin: I Valdés bloca la pilota. I no és que m'inventi la sopa d'all, que així ho dèiem quan érem petits, pugeu-hi de peus. El català no ho fa això de deixar verbs penjats, sense el seu complement de nom o de pronom. Mireu el verb blocar al diccionari de la llengua. Li dóna exactament aquests significat, entre d'altres accepcions
Bé, espero que em sereu benigna i m'ho rebreu amb la mateixa bona voluntat que us ho dic, per amor a la llengua tan bonica que tenim els catalans i que tant embrutem.
Afectuosament
                                   Pere Ortís
 

7)
 
Compendi de Normes d'Estil
 
http://www.llenguanacional.cat/pdf/compendi.pdf
 
Ramon Sangles i Moles
 
 
Text complet en format pdf de la quinta edició del llibre Compendi de Normes d'Estil. Manual per a redactors i correctors de Ramon Sangles i Moles
 
 
8)
 
Articles d'Albert Pla Nualart
 
(Setmana del 31 d'octubre al 6 de novembre del 2011)
 

----------------

Publicat en el diari ARA dilluns 31 d'octubre del 2011

http://www.ara.cat/ara_premium/claus_dia/Eufemisme_0_582541789.html

ESMOLET DE PARAULES

Eufemisme

Albert Pla Nualart

El fem servir per no afrontar idees que ens neguitegen o ens fan por, per suavitzar el que pot ofendre i per fer que sembli acceptable el que no ho és.

El primer va molt lligat al mot tabú. Encara que ens vantem d'haver deixat de creure en el poder màgic -potencialment malèfic- de certes paraules, diem coses tan curioses com mal lleig o llarga malaltia per no dir càncer.

El segon posa guant de seda al cop de puny i arriba a forçar tant la llengua que genera confusió. La RAE, per exemple, admet que incierto vulgui dir alhora fals i poc clar, legitimant així que al Congrés es puguin acusar de dir mentides sense desprestigiar-se tant. És el mateix cas de no ser de rebut, bàrbar castellanisme que els nostres polítics adopten per no dir és inadmissible.

Un exemple del tercer és dir foc amic al que causa morts i ferits en el propi bàndol. I no és gens casual que l'inventés l'exèrcit dels Estats Units.

L'eufemisme popular és un reflex de com som, però quan té un autor concret és sovint una forma de propaganda que els mitjans no haurien de vehicular cegament si pretenen informar.

Intervenció humanitària és l'ús de la força militar d'un estat o estats contra un altre per evitar que s'hi segueixin violant drets humans. Però és tan difícil determinar si el que la motiva són els interessos dels estats agressors o de la població civil del país agredit, que quan passem de militar a humanitària podem estar contribuint a propagar un eufemisme de la pitjor mena.

----------------

 
Publicat en el diari ARA dimarts 1 de novembre del 2011

ESMOLET DE PARAULES

Joventut

Albert Pla Nualart

És el tram de vida que va de la fi de la infantesa a l'inici de la vida adulta. El progrés l'ha allargat i ara mateix ningú sap ben bé quan s'acaba. Segons l'ONU i el Banc Mundial, va dels 15 als 24 anys, però a Dinamarca ja l'allarguen fins als 34.

Demogràficament, el món viu un pic de joventut, però ser jove avui pot ser molt frustrant perquè t'amorra a un aparador ple de coses desitjables que queden fora del teu abast.

L'actual sistema econòmic, per ser viable, necessita dues coses de la joventut: que es cregui que només pot ser feliç consumint i que treballi per sous de misèria. Li crea grans expectatives alhora que li impedeix fer-les realitat amb una feina honrada. Recorda molt el sistema d'estímuls contradictoris que feia tornar bojos els gossos de Pàvlov.

I per acabar-la d'enfonsar hi ha el mite que associa joventut a felicitat. Molts joves es demanen què poden esperar de la vida si ara, quan se suposa que haurien de ser tan feliços, se senten buits i desenganyats.

Els pot ajudar saber que per als que toquen de peus a terra, com ara Josep Pla, la joventut és potser l'etapa més trista i depriment de la vida, perquè el jove no ha après a concretar, no sap posar-se límits. I divagar aïlla i és sempre dolorós.

L'únic que fa estimulant la joventut és entendre-la com l'edat d'aprenentatge que ha de fer possible, si ens esforcem al màxim, que quan arribi la maduresa i sapiguem més bé qui som, puguem començar a viure d'una manera interessant.

---------------------------
 
Publicat en el diari ARA dimecres 2 de novembre del 2011

ESMOLET DE PARAULES

Tarannà

Albert Pla Nualart

És la paraula que per molts sintetitza la presidència espanyola que ara s'acaba. L'única herència indiscutible de l'últim inquilí de la Moncloa. I encara que avui ja sigui molt difícil deixar d'identificar tarannà amb talante -un abús semàntic que els mitjans han practicat entusiàsticament-, deixeu-me que ho intenti.

L'efecte Zapatero és tan fort que a mi m'han arribat a dir "Has de tenir més tarannà", com si fos sinònim de diàleg, tolerància i bon rotllo. Però en català vol dir només la manera de ser i fer d'algú i no té, per tant, cap valor positiu intrínsec.

Passa el mateix amb talante, que és, segons el filòsof Aranguren, la manera subjectiva d'enfrontar-se emocionalment a la realitat. Un estat d'ànim primari de base biològica que no depèn de nosaltres sinó que ens hi trobem.

Entès així, el talanteés com una primera matèria del caràcter. A diferència del caràcter, el talante el patim i és absurd elogiar-lo perquè no té ètica ni virtut. Per contra, el tarannà suma a la manera de ser emocional i biològica la racional i voluntària. Així ho veu l'Alcover-Moll, que el fa equivalent de carácter i no pas de talante.

En el gran malentès que ha sigut Zapatero hi ha aquesta confusió entre talante i tarannà. Té una gran predisposició biològica a quedar bé amb tothom i dir que sí a l'últim que passa, però poc caràcter per ser fidel a unes idees. Tot el que li sobra de talante li falta de tarannà. Però això en política, lluny de ser un handicap, és un trumfo.

----------------

Publicat en el diari ARA dijous 3 de novembre del 2011

ESMOLET DE PARAULES

Sobirania

Albert Pla Nualart

En sentit etimològic, vol dir "el que està per sobre de tot", però a efectes pràctics ha donat nom al poder que permet a un estat poder manar internament com a instància suprema sent alhora independent dels altres estats.

De Rousseau ençà admetem que la sobirania la té el poble, que a través del sufragi universal expressa una voluntat general a la qual s'obliga a obeir perquè està formada per dosis sobiranes idèntiques de cada ciutadà.

Tots aquests principis Europa els haurà d'ignorar si vol que l'euro sobrevisqui. Com que ha arribat a la moneda única sense haver deixat de ser un club d'estats, ara no pot deixar que un estat mani a casa seva ni que la voluntat general decideixi res.

Les conseqüències d'haver unit econòmicament el que no sabem convertir en unió política -de posar el carro davant dels bous- és que les decisions que ens sotraguejaran la vida les acabaran prenent polítics a qui no podem votar.

A escala mundial, passa el mateix: hem fet global l'economia mantenint com a hipotètic govern del món una patètica pantomima.

L'estúpida obediència al dogma neoliberal que ens prometia que ens faria rics si deixàvem fer i desfer a la cobdícia, és aquest amarg despertar: votem persones sotmeses a un monstre que ningú vota, els mercats.

El que avui desprestigia la política és aquesta desaparició en combat de la sobirania. ¿A qui voleu que engresqui un programa electoral quan algú que, en el millor dels casos, voten altres, te'l pot reescriure de dalt a baix?

----------------

Publicat en el diari ARA divendres 4 de novembre del 2011

ESMOLET DE PARAULES

Drama

Albert Pla Nualart

Contra el que molts afirmarien, un drama pot acabar bé. En grec clàssic volia dir acció i algunes llengües, com l'anglès, el fan sinònim de teatre. Per a nosaltres, com a terme literari, té un sentit més restrictiu: el de gènere ple de conflictes psicològics i socials a mig camí entre la tragèdia i la comèdia.

En llenguatge col·loquial, i si ens atenim al que diuen els diccionaris, és dramàtic un esdeveniment de la vida real que ens interessa i commou vivament. Usant-lo en sentit recte, doncs, hauríem de poder dir que un segrest té un desenllaç dramàtic si genera fortes emocions, incloent-hi un final feliç.

En la pràctica, però, i potser perquè només ens commouen les desgràcies, dramàtic ha esdevingut sinònim de tràgic i el lliscament, de retruc, ha convertit en fals amic l'adjectiu anglès dramatic, que només vol dir sobtat i impactant. "La informació accessible augmenta dramàticament" no expressa desig latent de censura: és una mala traducció.

El drama grec, i ara em refereixo a l'actual, també té molts números per acabar en tragèdia. S'hi donen tots els elements clàssics: un heroi, l'euro, mogut per l'hybris de guanyar territori a qualsevol preu, i uns déus que, servint-se dels mercats, estan a punt de provocar la seva caiguda.

Ens encantaria fer d'espectadors plens de pietat i por davant un tràgic desenllaç que ens purificaria. Però som, per desgràcia, a dalt de l'escenari, i la nostra hybris té la forma d'una desolada urbanització nova de trinca. Aquest és el drama o, més ben dit, la tragèdia.

----------------

Publicat en el diari ARA dissabte 5 de novembre del 2011

RETRATS QUE PARLEN

Joan Coscubiela: Els meandres del sindicalisme

Albert Pla Nualart

La sobrietat quasi eremita de maratonià xuclat de galtes troba el seu punt de fuga en la muntura moderniqui de les ulleres. Aquest xava de la Barceloneta que es deixa un munt de pronoms febles i no sap "callar-se", transmet amb els ulls la serena bondat del que creu que és fidel a una gran causa.

Quan un fill únic d'obrers industrials arriba a professor d'Esade, l'exaltat discurs sindicalista s'encalma en uns meandres que permeten apreciar tot el rigor teòric del torrent de justa indignació que els alimenta.

Sense fer sang i fetge, dius coses tan fàcils d'entendre com que la causa profunda de la crisi és un brutal desequilibri entre el poder desbocat de l'economia i el cada cop més minso de les institucions democràtiques.

Assegura que els neoliberals són ultraintervencionistes que després de predicar que era aberrant econòmicament redistribuir els guanys, fan terribles esgarips si no redistribuïm les immenses pèrdues que han generat enriquint-se.

El Coscu no crida mai. Creu prou amb la raó per exposar-la amb un parlar pausat, gairebé monòton, molt en la línia de la retòrica no tan sorprenentment jesuítica d'ICV.

S'ha posat com a repte de campanya reciclar el cabreig i convertir-lo en compromís cívic. Ara cal que demostri que el seu motor dièsel de corredor de fons pot tenir aquell punt de mala llet que permet aguantar un llarg esprint.

----------------

Publicat en el diari ARA diumenge 6 de novembre  del 2011

RETRATS QUE PARLEN

Alfred Bosch: L'èpica com a programa

Albert Pla Nualart

Cap de brot de moviments cívics, dels Jocs a la consulta popular, la crisi d'un partit l'ha empès a fer de polític. I ell ens ho ven com si ens prestés durant un temps la seva força d'animal de tir i es proclama als quatre vents el nostre humil servidor.

Té la mirada del talp que ha sortit de la penombra per fets excepcionals, com un Salman Rushdie, i la compensa amb un to de veu tan sostingudament enèrgic que els seus discursos semblen arengues militars.

Diu que entra en política pels fills i que el poder no el fa trempar, i actua com si no fos dins un partit: passant d'estratègies i caps de premsa que només desinflarien un messianisme inspirat en Luther King i Mandela.

Ens injecta autoestima repetint que som tan bons que, per poc que ens hi posem, ens en sortirem. Ser tan a tocar de la glòria inflama el seu discurs d'èpica i crea la il·lusió que s'adreça a les masses des d'un balcó.

Ha viatjat pels cinc continents i fabricat llibres amb més alegria que criteri. Té formació i facilitat per fer moltes coses bé, però un neguit intern que no el fa fàcil de tracte transmet la inquietant sensació que li costa creure's el seu personatge.

A Madrid hi pot fer un gran paper, però no farà que semblem més simpàtics. Esclar que això a ell l'amoïna ben poc: assolida la independència, es tancarà a la biblioteca i n'escriurà una gran crònica per a la posteritat.

 
9)
 
Article publicat en el núm. 73 de la revista Llengua Nacional (IV trimestre del 2010)
http://www.llenguanacional.cat/pdf/1294852096.pdf
 
 
 
 
 
Josep Ruaix i Vinyet
 
                La qüestió dels pleonasmes en les oracions de relatiu és una qüestió poc o mal coneguda des del punt de vista teòric i sovint mal resolta des del punt de vista pràctic. Per això creiem oportú de reprendre, ampliant-ho, el que en diem en el nostre manual Català complet / 2, 2ª edició (Ed. Claret, Barcelona 2007), pp. 136-137.
 
                La llengua espontània tendeix a fer pleonasmes en les oracions de relatiu, és a dir, a inserir-hi un pronom feble que representa per segona vegada l'antecedent del pronom relatiu. La sintaxi normativa no admet, en general, tals pleonasmes. Exemples (primer, entre cometes, la forma incorrecta, amb pleonasme, i després, en cursiva, la forma correcta, sense pleonasme):
 
                1) «una lliçó que ja la sé de memòria» / una lliçó que ja sé de memòria
                2) «aquesta joventut, a la qual li toca d'aixecar el nostre poble» / aquesta joventut, a la qual toca d'aixecar el nostre poble
                3) «el principi del qual en provenen tots els mals» / el principi del qual provenen tots els mals
                4) «unes coses de les quals ja en parlarem més endavant» / unes coses de les quals ja parlarem més endavant
                5) «Ha tornat el mestre, de qui tothom n'estava content» / Ha tornat el mestre, de qui tothom estava content.
                6) «la casa on hi viuen els teus cosins» / la casa on viuen els teus cosins
                7) «la nostra conducta, en la qual tots hi podeu veure...» / la nostra conducta, en la qual tots podeu veure...
                8) «una reunió en què hi participen diverses persones» / una reunió en què participen diverses persones
 
                És veritat que alguns autors contemporanis toleren aquests tipus de pleonasmes (anomenant-los, per tal d'evitar el terme pleonasme, «duplicacions pronominals»). Però, ben mirat, cal distingir:
 
                a) El pleonasme després del relatiu àton que sí que té una certa justificació: el relatiu adquireix un to de conjunció consecutiva, amb la qual cosa sembla que demana un pronom feble (vegeu el primer dels exemples anteriors). Tanmateix, en un estil culte és sens dubte millor de no fer-hi el pleonasme.
                b) Els pleonasmes després dels relatius compostos (el qual, la qual...), del relatiu personal (qui), del relatiu tònic (què) i del relatiu adverbial (on) no es justifiquen, llevat de les excepcions que veurem més avall, ans són una interferència del relatiu col·loquial (1) –justificat, perquè la forma àtona que no indica la funció sintàctica del pronom relatiu, i per això necessita un pronom específic– en els altres relatius. Essent, doncs, una barreja d'estructures i d'estils, han de ser fermament desaconsellats, aquests pleonasmes (o aquestes «duplicacions pronominals»), per la normativa gramatical (2).
 
                Per altra banda, és clar que no hi ha pleonasmes en aquelles frases complexes en què el pronom feble referit a l'antecedent no forma part de l'oració de relatiu, sinó d'una altra subordinada. Exemples comentats:
 
                1) Una falta que, tot adonant-vos-en, no heu volgut esmenar. Notem que les partícules que i en tenen el mateix antecedent (falta), però formen part d'oracions distintes (la primera, una oració de relatiu; la segona, una oració de gerundi).
                2) Aquest mot, que apareix en el text d'on crèieu haver-lo tret... Notem que les partícules que i lo tenen el mateix antecedent (mot), però formen part d'oracions distintes (la primera, una oració de relatiu; la segona, una altra oració de relatiu, introduïda per d'on).
 
                Finalment, observem que pot donar-se, en una oració de relatiu, una tematització a l'esquerra (3). Si en aquesta tematització a l'esquerra hi ha implicat el pronom feble en amb valor partitiu (4), el pleonasme no sols és justificat sinó obligatori. També és justificat i obligatori quan hi ha implicat el pronom feble hi. A més, observem que pot donar-se una tematització a l'esquerra d'una oració de relatiu. Exemples comentats:
 
                1) Els vuit primers contractes, dels quals ja se n'han assignat dos, seran per a companyies estrangeres. Notem que l'ordre lògic (és a dir, sense tematització) seria dos dels quals ja s'han assignat; però, de fet, ens interessa de tematitzar el relatiu col·locant-lo a l'esquerra i deixar el numeral per al lloc del rema. Això, doncs, ens obliga a fer-hi el pleonasme, és a dir, a indicar el mateix terme, contractes, mitjançant el relatiu, dels quals, i mitjançant el pronom feble, n'. Notem també que aquest pronom feble té valor partitiu, perquè es refereix a un numeral (dos).
                2)  ... assedegats, requerim la font d'aigua viva, de la qual els qui en beuen ja mai no tindran set ... Frase amb tematització a l'esquerra i pleonasme que equival a aquesta altra (sense tematització ni pleonasme i, en aquest cas, potser més clara i, per tant, preferible): ... assedegats, requerim la font d'aigua viva, els qui beuen de la qual ja mai no tindran set ... Notem que el pronom feble (en) té també valor partitiu, perquè es refereix a un complement directe indeterminat (aigua viva).
                3) Un bosc on qui hi entra no en surt. Frase també amb tematització a l'esquerra i pleonasme que equival a aquesta altra (sense tematització ni pleonasme): Un bosc qui entra en el qual no en surt. Notem que, en la variant sense tematització ni pleonasme, hi hem hagut de canviar el relatiu on per la variant en el qual.
                4) Per consegüent, sense el do del talent no podríem estimar d'una manera plena, ja que on manca el talent hi abunden i regnen la tenebra i la mediocritat, dos exponents d'absència del talent arrelat en l'amor. En aquest cas, pròpiament, és tota l'oració de relatiu (on manca el talent) la que es tematitza a l'esquerra i és represa, en l'oració de la seva dreta, pel pronom feble hi. En efecte, l'ordre lògic (del fragment que ens interessa) seria: ja que la tenebra i la mediocritat abunden on manca el talent.
                                              
                Més exemples (comentats breument):
 
                1) De manera que el futur de la política continuarà anant per aquí: continuarà essent una lluita entre els qui tenen i els qui no tenen. I continuarà havent-hi, en aquesta lluita, diversos tipus d'intermediacions, de les quals en destacaria dues: la dels qui tenen però els sap greu que molts no tinguin i miren de fer algunes coses per arreglar-ho, i la dels qui, tant si tenen com si no, es posen com a objectiu prioritari lluitar contra la desigualtat. Ordre lògic (sense tematització ni pleonasme): dues de les quals destacaria. Noteu el valor partitiu de en (referent al numeral dues).
                2) Hi ha set intel·ligències distintes, de les quals cada persona en sol tenir dues o tres desenvolupades i gens o molt poc les altres. Ordre lògic: Hi ha set intel·ligències distintes, dues o tres de les quals cada persona sol tenir desenvolupades ... Noteu el valor partitiu de en (referent al numeral dues o tres).
                3) Llull usa moltíssim tals adverbis, dels quals em limitaré a anotar-ne alguns que per la forma o pel significat difereixen de ... (5). Ordre lògic: alguns dels quals ... em limitaré a anotar. Ara bé, aquesta construcció sonaria estranya (potser per raons semàntiques) i més aviat es diria: només alguns dels quals ... anotaré. Noteu el valor partitiu de -ne (referent a l'indefinit alguns).
                4) El nostre treball és un curtmetratge d'animació amb plastilina, en el qual els personatges que hi intervenen són dos fongs, o més aviat dos bolets, pertanyents a la família de les amanites muscàries. Ordre lògic: els personatges que intervenen en el qual.
                5) «En el lèxic lul·lià apareixen sovint aquests vocables, dels quals citaré només alguns» (6). Cas d'ultracorrecció (és a dir, hom vol evitar un pleonasme... justificat). Hauria de dir: dels quals en citaré només alguns.
                6) «Els tractats de Ciceró foren objecte de traduccions catalanes, de les quals resten una del “De officiis” i dues de les “Paradoxes”» (7). Un altre cas d'ultracorrecció. Hauria de dir: de les quals en resten una ... i dues ...
                7) «La seva producció poètica es redueix a quatre composicions, de les quals hem traduït dues, la segona fragmentàriament» (AA. VV., Poemes hebraics de jueus catalans (segles XI-XV), Barcelona 1976, p. 117). Nou cas d'ultracorrecció. Hauria de dir: de les quals n'hem traduïdes dues.
                8) ... aquesta poesia, de la qual hem traduït, aproximadament, una tercera part (Ib.). En aquest cas no cal pas dir «de la qual n'hem traduït», perquè el pronom feble en (en la seva forma elidida, n') no hi tindria pròpiament valor partitiu, sinó que representaria un complement determinatiu del sintagma nominal una tercera part (és a dir, una tercera part del llibre).
 
 
NOTES
                (1) Sobre el relatiu col·loquial, vegeu Català complet / 2, pp. 129-130.
                (2) Un cas concret d'aquest pleonasme és la combinació «on hi diu», que alguns admeten perquè consideren que el pronom hi integra el verb. En realitat, el verb és dir (no dir-hi) i s'hi sobreentén un subjecte com el text. Així, una frase com «On hi diu A hi ha de dir B» s'ha d'esmenar per On diu A ha de dir B. Aquesta darrera forma (sense pleonasme) és la pròpia de la nostra tradició literària i continua ben viva, almenys en el català central (i l'altra s'ha de considerar, si de cas, dialectal). Per a més detalls, vegeu el nostre manual Observacions crítiques i pràctiques sobre el català d'avui / 1, Moià 1994, pp. 67-68, on es podria afegir un exemple del català antic com ara aquest: «E per ço allí on diu “quorum remiseritis peccata, remituntur et eis”, no diu remitentur, mas remituntur» (Sant Vicent Ferrer, Sermons, vol. V, Barcelona 1984, p. 231).
                (3) Sobre les tematitzacions a l'esquerra, vegeu Català complet / 2, pp. 24-25.
                (4) Sobre el pronom en partitiu, vegeu Català complet / 2, pp. 117-118.
                (5) Frase de Fr. de B. Moll citada per J. Solà dins Sintaxi normativa: estat de la qüestió, Barcelona 1994², p. 256.
                (6) Frase de Fr. de B. Moll citada per J. Solà ibídem.
                (7) Frase de M. de Riquer citada per J. Solà ibídem.
 
 
10)
 
 
 
 

11)

 
Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART de Ramon Sangles (2a edició, Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg. 70)
 

 Tenir poder d'adaptabilitat

Ramon Sangles i Moles
 

Hem parlat de ser coherents, de preparar bé el discurs... Però, ¿i si ens trobem davant un públic totalment inesperat i que no té res a veure amb el que ens havíem imaginat? Si som intel·ligents no ens caurà pas el món a sobre, i tot seguit sabrem adaptar-nos a la nova situació. Deixarem per complet de banda la matèria pensada i mirant i escoltant qui ens envolta, adonant-nos del diferent nivell d'edat o d'interessos personals, planificarem un altre discurs, el qual, si bé no serà tan perfectament ben muntat, serà molt més eficaç en adaptar-nos a la situació present. O, d'altra banda, si, per exemple, hem començat un discurs pensant que seria adequat al públic i que captivaria, i, en canvi, veiem endormiscament o manca d'atenció, hem de donar mitja volta al que argumentem i dir: «De fet, on vull anar a parar és en aquell altre punt...», i així anar a parar en una altra cosa que atregui més.

 

És molt important d'implicar els qui ens escolten en el que diem, fer que se sentin part activa del que desenvolupem. Si tenim pagesos al voltant, parlem-los del bestiar, de les granges, de la clonació, dels veterinaris, de com adobar els camps, de la qualitat i diversitat dels cereals, de les fonts, del bosc, de la cacera, del bon temps i del mal temps, de les èpoques de l'any, dels recursos tecnològics que poden utilitzar, de la importància en l'alimentació planetària, de la venda dels seus productes.

 

Sobretot, no mostrem mai incomoditat davant qui ens escolta ni estiguem massa pendents de la formalitat que hem de mantenir. Valguemnos, per a la distensió, de tenir alguna cosa entre mans (que no distregui gaire), d'acompanyar les paraules amb gesticulació (no exagerada) de mans i braços; no adoptem posats ni massa rígids ni massa relaxats.

 

 
12)

Comunicació escrita: la mecanografia

Joan Tudela

 

Parlem de mecanografia perquè el teclat de l'ordinador és si fa no fa el mateix que el de l'antiga màquina d'escriure. Sabem per experiència que l'ordinador és una màquina que fa allò que li diem que faci i no pas allò que volem que faci. També sabem per experiència que, de vegades, falla l'entesa entre els nostres dits i les tecles de l'ordinador. Ras i curt: teclegem la lletra que no toca. El nostre cap sap perfectament, sense cap mena de dubte, que determinada paraula s'escriu de determinada manera, però vet aquí que, a l'hora de transmetre amb les mans les nostres instruccions a l'ordinador, hi ha un malentès. Solució? Dues: d'una banda, el corrector informàtic, que és especialment útil a l'hora de detectar els errors mecanogràfics; d'altra banda, la relectura atenta del primer redactat del text que hem escrit. De fet, la relectura atenta de l'esborrany –feta no pas una, sinó diverses vegades– és bàsica en tota la fase de la reescriptura.
 
 
Del llibre Llengua i comunicació.
joantudela@periodistes.org
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net