alçar
la tafarra
Fer o dir coses, una persona a una altra, de manera intencionada i
sovint immoderada, per tal de guanyar-li la voluntat amb la intenció
d’aconseguir que la segona persona faça alguna cosa que interessa a la
primera.
Pep només fa que alçar-li la tafarra al director a vore si el fa
secretari. I al remat el farà, ja ho
voràs. |
L’expressió alçar la tafarra és d’ús general en
valencià.
A
Montcada (l’Horta de València) diuen tocar la panxeta. A Alcoi es diu fer el caldo
gros que és, evidentment, un calc de la frase feta
castellana hacer el caldo gordo, però
amb un valor semàntic una mica diferent. En castellà, més que no pas ‘adular’,
significa ‘fer el joc’.
Pròleg escrit per Miquel Adrover i Mascaró al llibre de Joan-Carles Martí i Casanova DES DEL ROVELLET DE L'OU D'ELX
De Campos a la part forana de
Mallorca a la Baia defora d’Elx
Dins l’estiu del 1981 passava les
vacances amb la família prop de Sisteron, al cor de l’Alta Provença. Mentre
Mallorca s’omplia a vessar de turistes centreuropeus, nosaltres fugíem cap a la
frescor d’un lloc en què la xardor mediterrània cedia el lloc a unes
temperatures més benignes.
Per un anunci afixat a
la Sala de Sisteron, em vaig assabentar que al cap de tres dies, a la ciutat
d’Apt, no gaire lluny, havia de començar un stage dedicat a la llengua i cultura
occitanes. Damunt l’anunci figurava un telèfon de contacte. M’hi vaig inscriure
i, al cap de dos dies, de bon matí, vaig agafar el cotxe i vaig partir cap a
Apt, en occità local Ate.
L’Escola Occitana d’Estiu de
Provença a Apt es feia al liceu públic i jo no hi sabia. Vaig demanar
entresenyes, en el meu occità, relativament bo, i tothom m’hi va fer una cara
més aviat astorada. Estava molt decebut de veure que cap de les persones a qui
havia demanat ajuda no tenien la menor idea de llengua occitana. Tot i que Apt
és en el cor de la Provença, em vaig resignar a parlar francès, la llengua
habitual d'aquella gent. Molt amablement, em varen indicar la manera
d’arribar-hi.
Voldria aclarir que, posteriorment, la primera impressió que la llengua
occitana s’havia extingit es va moderar: aquells mateixos dies vaig poder
comunicar amb diverses persones en la llengua que volia
perfeccionar.
Havia
après una lliçó important: no jutjar mai l’estat sociolingüístic d’un lloc sobre
la base d’unes primeres impressions, defecte en què els catalans tenim molta
tendència a caure.
Em
vaig inscriure en un curs de llengua occitana, varietat provençal. N’hi havia
d’altres, de cursets, sobretot en matèria de danses folklòriques. Al curs
elemental de llengua occitana érem una vintena d’alumnes, un professor i, com a
curiositat, un pastor que el professor havia fet davallar de la muntanya perquè
tenia l’occità com a llengua natural. El professor ens va aclarir que l’occità
era, per a ell, una llengua apresa. De tots els alumnes, només dos sabien parlar
occità: jo mateix, mallorquí, i un jovenet valencià, que em va dir que era
d’Elx.
Les
classes es feien en occità, un occità elemental que el professor parlava amb
parsimònia per fer-se entendre tant com podia. La situació era paradoxal: dels
alumnes del curs, només dos parlaven l’occità amb fluïdesa, i això que no eren
occitans. Més d’una i de tres vegades els nostres companys de curs se’ns
acostaren, al valencià i a mi, encuriosits, amb una expressió tota amable,
francesament polida, mirant-nos com una raresa: «Mais vous parlez très bien l’occitan,
messieurs. Comment ça se fait? Où est-ce que vous l’avez appris?» Va arribar
que em vaig sentir com un alienígena aterrat en un planeta la llengua antiga del
qual sabia, una llengua extingida, cosa que provocava l’admiració dels
descendents dels qui, generacions enrere, havien abandonat la llengua d’aquell
món. Estava cert que la impressió meva era la mateixa que la del jove valencià.
El professor es mostrava molt amable amb nosaltres i el pastor de la muntanya…
bé, no sé pas què devia pensar, perquè quasi no va badar boca de tots els dies
que el curs va durar.
De bon
començament em vaig sentir en sintonia amb el valencià. Era d’estatura mitjana,
primet, molt viu. No vaig haver de mester gaire estona per a adonar-me que el
seu nivell cultural era molt alt i que el seu interès en aquella estada no es
limitava pas a la llengua occitana: es mostrava molt interessat per una
al·loteta que hi havia vingut atreta pels cursos de balls folklòrics. La imatge
que em vaig fer del valencià en qüestió va ésser molt curiosa: un intel·lectual
amb un fort bagatge cultural i, alhora, femeller, allò que en francès en diuen
un coureur de jupons. Em va caure bé,
l’elxà.
També
em va fer una certa enveja perquè jo, per obligacions familiars que em
reclamaven a Sisteron només vaig poder assistir a dues diades del curset
d’occità mentre que ell, amb la llibertat del fadrí jove, va poder romandre a
Apt, amb l’atenció centrada especialment en les danses folklòriques. Vaig partir
amb el convenciment que les danses en si no eren pas el seu centre vertader
d’interès malgrat que, com a bon valencià, dominava bé el temps i el ritme de la
ballaruga. Tot el curset havia estat tan breu per a mi, tant ens havien absorbit
les matèries que s’hi explicaven, que, per la carretera d’Apt a Sisteron, em vaig adonar que ni l’elxà
m’havia donat el seu nom ni jo li havia dit el meu. De fet, enduts per terbolí
dels horaris no ens havia llegut de conversar gaire.
Passaren vint anys i començava un nou mil·lenni alhora que s’escampaven
les noves tecnologies. La meva família va créixer i jo havia de dedicar quasi
tot el temps a fer feina per pujar-la. Em vaig inscriure en un fòrum que, per
Internet, tenia per objecte la llengua catalana. En poc temps, MIGJORN va cobrar
molta força: hi participava gent de tots els Països Catalans, si bé el
protagonisme indiscutit pertanyia als valencians. Un dels collistaires més
actius es deia Joan-Carles Martí i Casanova i era d’Elx. De bon començament em
va atreure el seu dinamisme, la manera d’explicar-se, la riquesa de les
comunicacions que ens feia, i l’evidència que, sense fer-ne exhibicionisme,
havia estat i era extremament actiu en la defensa de la nostra llengua i cultura
a l’extrem sud del País Valencià. Dominava a la perfecció el català patró i,
alhora, revelava una gran coneixença de la parla local del Camp d’Elx. Això a
part, demostrava conèixer molt bé la llengua occitana: sense comptar l’anglès,
el francès, el castellà i altres llengües romàniques. Vaig entrar en sospites i
vaig començar a lligar caps. La identificació va ésser ràpida. Vaig trucar al
poeta i escriptor elxà en llengua catalana, arquitecte i escriptor com jo,
Gaspar Jaén i Urban qui em va donar el seu telèfon:
— «I
tu, que no series un jove així i així que l’estiu del
— «Sí
que el sóc. I no em diràs que tu ets aquell mallorquí que...» I així vàrem
reprendre contacte.
De
llavors ençà, l’amistat entre en Joan-Carles Martí i Casanova, d’Elx, i en
Miquel Adrover i Mascaró, de Campos, a Mallorca, no ha fet sinó créixer i
consolidar-se. I també ha augmentat i augmenta encara la meva admiració per la
seva capacitat de treball, el seu entusiasme, el seu saber que abraça terrenys
molt variats i extensos, la seva tasca, fonamental per al redreçament idiomàtic
i cultural del nostre Extrem Sud, la seva honradesa i integritat fonamentals, la
seva humilitat. Persones com ell ens fan cobrar confiança en l’esdevenidor de la
nostra nació.
Un
dia, d’ençà de la nostra represa de contacte, jo llegia els assaigs de
Montaigne. Quan vaig esser al lloc on Michel de Montaigne explica i descriu la
seva amistat amb Étienne de la Boétie, no em poguí estar de posar-la en
paral·lel amb la que hi ha i que encara creix entre en Joan-Carles i jo. Ens
ajudam, ens sostenim l’un a l’altre, ens donam coratge en moments de mig
esfondrament de la nostra moral, quan l’un s’alegra, l’altre també. L’any 2003
diversos collistaires de MIGJORN,
Amics,
llegiu, tornau llegir, rellegiu encara, d’una tirada o a bocins, a passatges,
part per part, aquest llibre d’en Joan-Carles. Sé cert que us entusiasmarà com a
mi que l’he llegit en l’original. Gaudiu-ne, deixau-vos-en penetrar,
assaboriu-lo, mastegau-lo, assimilau-lo. I alegrau-vos de l’existència, dins el
nostre país, de persones com l’autor.
Miquel Adrover i Mascaró, de can Manacor, a Campos, Mallorca, dins la primeria de l’abril de 2011.
Bon dia i bona nit, però mai bona
vesprada
Eugeni S. Reig
Tots els idiomes del món tenen determinades salutacions que els seus
parlants utilitzen per a expressar que desitgen a la persona a qui s’adrecen
que, el període de temps immediatament posterior a l’instant de la salutació
–d’unes quantes hores–, li siga propici i que, per tant, durant eixe espai de
temps, no li passe res de negatiu, res que el perjudique, res que li resulte
desfavorable, advers, nociu. Els valencians hem usat des de temps immemorials i
continuem usant les salutacions bon dia i bona nit. Actualment el
problema el tenim, com en tants altres casos, en la interferència del castellà
que, per a desgràcia nostra, és omnipresent, ja que ens
el trobem a tota hora i en tots els llocs: en la televisió, en la ràdio, en el
cinema, en els diaris, en les revistes, en les tanques publicitàries, en
converses pel carrer, etc. El castellà té un sistema de salutacions diferent del
nostre i això influïx negativament en els valencianoparlants i fa que el nostre
sistema tradicional patisca deformacions, les quals són perfectament evitables
si actuem amb el respecte que es mereix la nostra llengua.
El
sistema de salutacions valencià.
El
nostre sistema de salutacions consta, únicament, de les locucions bon dia
i bona nit. La primera s’usa durant el període de temps que dura la
claror del sol i la segona quan ja s’ha post el sol. Per tant, hem de dir bon
dia mentres hi haja llum del sol (a les nou del matí, a les onze del matí, a
les dotze del migdia, a les tres de la vesprada o a les cinc de la vesprada). I
bona nit, quan és de nit, naturalment. De vegades s’usen les expressions
bon dia de matí (o bon dia pel matí) i bon dia de vesprada
(o bon dia per la vesprada), en les quals, a més de desitjar al
nostre interlocutor que passe un bon dia, explicitem en quin moment del dia ens
trobem.
En el
sistema de salutacions valencià, desitgem al nostre interlocutor que passe un
bon dia (o una bona nit), és a dir que passe bé les hores del dia (o de la nit)
que resten des del moment de la salutació fins que es ponga el sol (o fins que
isca el sol).
El
sistema de salutacions castellà.
El
sistema castellà és diferent del nostre. La llengua castellana usa tres
salutacions: buenos días, buenas tardes i buenas noches. Hi
han, doncs, dos elements distorsionats: el fet de tindre tres salutacions en
lloc de dues i l’ús del plural en lloc del singular.
En
castellà es diu buenos
días d’ençà que ix el sol fins a l’hora de dinar (una hora indeterminada que
oscil·la entre les dotze del migdia i les tres o tres i escaig de la vesprada),
buenas tardes des de després de dinar fins que en pon el sol i buenas
noches quan és de nit. De matí es desitja a l’interlocutor que pase un bon
dia, és a dir que passe bé totes les hores que queden del dia, però per la
vesprada se li desitja que passe una bona vesprada, és a dir se li desitja que
passe bé les hores que resten del dia que, com que ja només poden ser de
vesprada, perquè ens trobem a la vesprada, es diu així de manera clara i
explícita. I per la nit, evidentment, se li desitja que passe una bona
nit.
El
castellà diu en plural moltes coses que, en bona lògica, hauria de dir en
singular, però això és així, forma part del geni de la llengua. Expressions com
ara a finales
(o a
principios) de semana (o de mes, o de año, o de
siglo), andar por esos mundos de Dios, bajar (o subir)
las temperaturas, subir a los cielos, estar bajo las faldas de
la madre (de uno), estar hasta las narices, felices Navidades,
felices Pascuas, hablar a espaldas de alguien, muchas
felicidades, poner las barbas en remojo, ponerse de espaldas a la
pared, máquina quitanieves, saltar por los aires, hacer las
Américas, tener muchas ganas de hacer algo, sonarse las
narices, tocarse las narices, a los efectos de, salir a
hombros (o en hombros), a todas horas, caerse de
narices, en estos momentos, en aquellos tiempos, hacerse
añicos, heces fecales, tener pocas luces, etc., o paraules com ara
felicidades,
cortafuegos, guardabarros, guardaespaldas,
parabrisas, Navidades, etc., són sempre en plural en
llengua castellana mentres que els seus equivalents valencians els fem en
singular, com fan les altres llengües del nostre entorn. De la mateixa manera el
castellà diu buenos
días, buenas
tardes i buenas noches, sempre en
plural.
La influència perniciosa del castellà sobre la nostra llengua fa que els
valencianoparlants vulguem emprar tres salutacions quan només en tenim dues i
ací és a on comencem a dir barbaritats molt grosses. La salutació que correspon
al matí i a la nit no té cap problema i continuem dient com sempre bon
dia i bona nit. Però quan volem dir en valencià quelcom equivalent al
buenas tardes castellà, no sabem com fer-ho. Davant d’aquest problema, un
valencianoparlant tradicional pot fer dues coses: 1) continuar usant el sistema
de dues salutacions, com s’ha fet sempre (bon dia i bona nit), i
2) passar-se’n al sistema de tres salutacions incorporant directament el
buenas tardes castellà dit exactament així, en castellà, (bon dia,
buenas tardes i bona nit).
Com que els catalans, en lloc de vesprada, usen el castellanisme
tarda (que ells no volen reconéixer de cap manera que ho és) els va
resultar molt fàcil transformar el buenas tardes castellà en un bones
tardes que no té res, però res en absolut, de català. No sé a qui se li va
acudir la desafortunada idea de substituir el bones tardes, en plural,
per un bona tarda, en singular, que, segurament, va considerar més
català. L’invent el va difondre durant els anys 60 del segle xx el locutor Salvador Escamilla, per
mitjà del seu programa Radioscop que emetia per Ràdio Barcelona,
primerament en castellà amb alguns afegitons en català i, en els darrers anys,
ja íntegrament en català. Una vegada més els mitjans de comunicació varen
demostrar la seua força de difusió i l’invent va fer fortuna. Salvador Escamilla
no va inventar l’expressió bona tarda, però la va escampar arreu de les
terres catalanes.
Com que els valencians, no diem tarda sinó vesprada, algú
va considerar que el bona tarda català s’havia d’adaptar a la manera de
parlar dels valencians dient-hi bona vesprada, cosa completament
artificial que els valencians no hem dit mai de la vida, que destrossa totalment
el nostre sistema tradicional de saludar i causa un perjuí molt important a la
nostra llengua. Actualment, la televisió i la ràdio s’encarreguen de saludar-nos
cada dia, tantes vegades com consideren oportú fer-ho, amb el servil bona
vesprada. Cada volta que un presentador de televisió o un locutor de ràdio
diu bona vesprada, espenta la nostra llengua una miqueta més cap al
castellà. ¡Quina llàstima!
Curiosament –i per a desgràcia de tots nosaltres– els lingüistes han
caigut en el parany i, en lloc de lluitar per a aconseguir que la llengua
conserve la seua fesomia autèntica, col·laboren en la tasca de convertir-la en
un dialecte del castellà. Si cerquem la paraula tarda en qualsevol
diccionari català considerat normatiu (DIEC, GDLC, GD62,
etc.) trobarem l’exemple Bona tarda! Si busquem vesprada en el Diccionari Valencià, editat conjuntament
per l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana,
El
sistema de salutacions en altres llengües.
Hi han
altres llengües en les quals es desitja a l’interlocutor que tinga un bon dia
(portugués bom dia, francés bon jour, italià buon giorno)
però n’hi han d’altres en els quals, de matí, se li desitja simplement que tinga
un bon matí (anglés good morning, alemany guten Morgen). És a dir,
hi han idiomes en el quals, quan comença el dia, es desitja a l’interlocutor que
tot el que resta de dia siga bo per a ell, i, a mida que avança el dia s’empren
altres salutacions específiques que s’usen a partir de la vesprada, del
capvespre o de la nit, segons llengües, mentres que hi han altres idiomes que
dividixen el dia en compartiments (matí, migdia, vesprada, capvespre, nit) i
usen salutacions específiques per a cada part o per a determinades parts, segons
llengües.
Cap sistema és millor de cap altre i no n’hi a cap que siga més lògic, més racional, més intel·ligent, més adequat, més eficaç o més bo. Però cada idioma té el seu sistema i cada llengua ha d’emprar el que l’enginy del poble que la parla ha creat. Tan postís, extravagant i poc digne és que els valencians diguem bona vesprada, que correspon a la mentalitat dels castellanoparlants, com ho seria si diguérem bon matí, com fan els anglòfons. Seria bo que no ens encabotàrem emprant salutacions estranyes i que usàrem només les que s’adiuen amb la idiosincràsia del nostre poble.
Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dijous 23 de juny del 2011
La brega té una certa mala fama per culpa d’un dels seus
usuaris més conspicus, el buscabregues, bessó d’un altre inquilí
d’aquest llibre, el busca-raons (i
mireu si en té, de mala fama, que el diccionari només el deixa entrar sota la
seva altra identitat, la de cercabregues). Però deu ser un malentès,
perquè la tombarella que va portar del verb al substantiu en va reduir el sentit
al de baralla o combat, ja que bregar significa lluitar per obtenir
alguna cosa, és a dir, esforçar-se.
No en va és un terme que prové ni més ni menys que del gòtic, que en aquest cas
no és un temple per a l’oració sinó la llengua dels aguerrits i combatius
gots.
«Jo tenia un vell mas amb balcons però ja el deixava per córrer la
terra, sols quan tornava recordava els trons i la falguera que em movia
brega» (Joan
Salvat-Papasseit, La gesta dels
estels, 1922).
«Jutgessa: –Ai, la paraula dita, qui la pot deturar? Contra la vela i el
vent que se l’enduu, qui pot bregar-hi? Qui podria fermar l’estel que vola?» (Carles Fages de Climent, El jutge està malalt,
1935).
Vocabulari
En aquest apartat recollim les paraules que semblen més pròpies de l'Urgell, no únicament pel seu origen, sinó també per la seva estructura i per la manera de ser pronunciades. En donarem la versió urgellenca, exposarem un exemple de la seva pràctica i donarem el conjunt de sinònims que puguin eixamplar més el seu significat, per a enriquiment del lector.
Va! Au! Apa! Ara! Som-hi! Ara mateix!
La mere diu que hi vagis. Va!
(“Ia!” és “¡Ya!”, inadmissible).
Vaca. Dona impúdica. Bagassa.
Tot l'espectacle ensenyant lo cul, la vaca!
Vagó. Penjoll de raïm.
Aquets vagons, penjats a la golfa, es
guardaran fins Pasqua.
Valona. Sostre de garbes, al carro.
Podeu ficar-hi una altra valona ben bona.
Vànova. Cobrellit.
Una vànova brodada per treure al balcó.
Vares. Els dos braços del carro.
El carro necessita les vares ben
consistents.
(Vastruç, contracció de “avestruz”, inadmissible; però fa gràcia quan la padrina
diu al nebot tarit-tarot: No digos
rucades, tu, vastruç!).
Vatua. Interjecció bonancera.
T’ha sortit la nou fullada? Vatua
el món dolent!
Vell, vella. Ocell pare o mare d'un niu.
La vella porta becada als pelatxos.
Vellut. Herba que és fa fàcilment als horts i sufoca molt.
Cal arrancar aquests velluts que
ofeguen les mongeteres.
Els pagesos també la coneixen per alberginiera, per la seva semblança amb
aquesta planta.
Vençar. Ventar les campanes. Tirar-les al vol.
En sortint la processó, vencen les campanes.
Vencill. Cordill.
Porta’m un vencill per a lligar
una garba
Venicí! Ordre per fer girar el ruc a l'esquerra.
Venicí, cap buit!
Ventallot. Ventallada, cop violent.
Amb la postada li clavà ventallot.
Ventrellada. Mal de ventre, generalment d’haver-se fet un fart.
Quina ventrellada que tinc,
noi!
Verol. Agre, ganes de fer.
El verol de
caçar.
Verós. Verd, però menjable.
A mi el prèssic m'agrada verós.
Verro, verra. Porc, truja.
La verra ja ha
garrinat.
Femení, la peça de doble sis al dominó.
Aquí teniu la verra, nois, apa!
Ves. Dubitatiu.
Ves, doncs, anem-hi.
Indica no voler dir clar.
─Què et sembla la meva peça teatral? ─Ves...
Ponderatiu. Ves si és
gran això!
Mena d’interjecció perquè hom pari compte.
Ves que aquests bergants no et
prenguin els diners!
Vistaire. El promès que visita per primer cop la xicota.
El vistaire ja és aquí i amb quina
fe, xiquet!
Vixell. Bocoi. Bóta molt grossa.
Al celler hi tenim un vixell molt antic.
Volant. Falç grossa.
Amb lo volant se n’avança més, de
segar l’herba.
Voltabasses. Libèl·lula.
Hai vist un voltabasses d’uns
colors més bonics!
Voltar. Rondar.
-On és l'Arnau? -Volta per aquí.
Molts ara diuen: "Està por ahi", totalment
inadmissible.
Vuliana. Voliana. Papallona. Vanessa.
M'ha entrat una vuliana a la cambra.
8)
9)
L’entesa lingüística
Una persona entra en una fleca, demana pa i, a l’hora de pagar, es produeix aquest diàleg:
- Un euro amb trenta, si us plau.
-
¿Cómo?
- Un euro amb trenta.
-
¿Cómo?
- Un euro amb trenta.
-
¿Cómo?
-
Un euro con
cincuenta.
-
¡¿Pero no me había dicho un
euro con treinta!?
Aquesta anècdota –si non è vera, è ben trovata– la sol explicar Ferran Suay en les sessions del Taller d’Espai Lingüístic Personal per exemplificar la subtil diferència que hi ha entre no entendre una llengua i no voler entendre una llengua.
Sé que descobriré la sopa d’all si dic que l’ús social del català tendeix a baixar perquè els catalanoparlants, com a norma general, renuncien a la llengua en contextos en què no n’hi ha cap necessitat. Però és així i cal remarcar-ho. Certament, una part de la població dels Països Catalans declara que no sap parlar català; tanmateix, només un percentatge molt menor afirma que no l’entén. Per tant, les situacions en què tenim al davant un interlocutor que, a priori, es declari incapaç d’entendre’ns, són estadísticament poques. O capgirant l’enfocament, les situacions en què tenim un interlocutor que ens entén són abassegadorament majoritàries. Conclusió desitjada de tot plegat: podem expressar-nos en català amb la mateixa normalitat amb la qual un holandès s’expressa en neerlandès als Països Baixos.
De tota manera, la minoració a què esta sotmesa la nostra llengua condiciona aquesta normalitat. Un munt de prejudicis han fet habitual –és a dir, han convertit en un hàbit– la pràctica sistemàtica de la convergència a la llengua de l’interlocutor. Incidir en aquest hàbit, i fer-ho des d’una òptica psicològica, és el que proposem en les sessions de Tallers per la Llengua. D’entrada, cal prendre consciència de la importància d’usar el català amb naturalitat. I tot seguit, cal començar a trencar prejudicis: no jutgem la capacitat lingüística de les persones en funció del color de la pell, de l’origen, de la llengua que estan utilitzant o, fins i tot, del fet que ens indiquin que no saben parlar català. Si tots els catalanoparlants aprenguessin a expressar-se còmodament en català en aquests casos, la tendència en l’ús social s’invertiria. Sense comptar, inclús, l’efecte dominó que aquest ús normal exerciria sobre les persones que encara no el parlen...
Un darrer incís: i si ens expliciten que no ens entenen? Arribats a
aquest punt, fóra bo tenir present l’anècdota del principi, ja que potser
simplement no volen entendre’ns. O bé, en el millor dels casos, i suposant que
no hi ha cap hostilitat manifesta envers la nostra llengua, potser el que passa
és que l’interlouctor està convençut que no ens pot comprendre. Ara bé, si viu
als Països Catalans i coneix l’espanyol, és francament difícil que no entengui
el català, sobretot si l’hi parlen a poc a poc i amb voluntat de fer-se
entendre, ja que entre llengües tan properes la intercomprensió és fàcil. Comprenez-vous?
David Vila i
Ros
Membre fundador
de Tallers per la Llengua
Publicat a
laxarxa informa, 7/6/11
10)
EL RETRUM
DE FRANCESC MIRALLES
Josep Maria Corretger
Olivart
Cerdanyola del Vallès
15 de juny del 2011
11)
Ràdio i televisió: s’escolten o
s’apaguen?
Comunicació
presencial: objectius
Joan
Tudela