InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 41 (divendres 24/06/2011) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
1) Eugeni S. Reig - alçar la tafarra
 
2) Miquel Adrover - De Campos a la part forana de Mallorca a la Baia defora d’Elx
 
3) Eugeni S. Reig - Bon dia i bona nit, però mai bona vesprada
 
4) Màrius Serra - Greixando?
 
5) Antoni Llull Martí - L’estaca, l’etiqueta i els tiquets
 
6) Pau Vidal - Brega/r
 
7) Pere Ortís - La parla de l'Urgell (Lletra V)
 
8) Joan-Lluís Lluís - Sant Lluís contra sant Jordi
 
9) David Vila i Ros - L’entesa lingüística
 
10) Josep Maria Corretger Olivart - El RETRUM de Francesc Miralles
 
11) Ramon Sangles i Moles - Ràdio i televisió: s’escolten o s’apaguen?
 
12) Joan Tudela - Comunicació presencial: objectius
 
 
1)
 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

(Llibre inèdit)

alçar la tafarra

Fer o dir coses, una persona a una altra, de manera intencionada i sovint immoderada, per tal de guanyar-li la voluntat amb la intenció d’aconseguir que la segona persona faça alguna cosa que interessa a la primera.

Pep només fa que alçar-li la tafarra al director a vore si el fa secretari. I al remat el farà, ja ho voràs.

L’expressió alçar la tafarra és d’ús general en valencià.

A Montcada (l’Horta de València) diuen tocar la panxeta. A Alcoi es diu fer el caldo gros que és, evidentment, un calc de la frase feta castellana hacer el caldo gordo, però amb un valor semàntic una mica diferent. En castellà, més que no pas ‘adular’, significa ‘fer el joc’.

 

En valencià també es diu: adular, donar sabó, ensabonar, fer el caldo gros, fer el cul gros, fer l’aleta, llavar la cara, tocar la panxeta
La llengua estàndard sol emprar: adular, afalagar l’oïda, amoixar, donar sabó, encensar, ensabonar, ensofrar, fer el bus, fer (o tocar) la barbeta, fer la gara-gara, llagotejar, passar la mà per l’esquena, rentar la cara, raspallar, tocar la barbeta
En castellà es diu: adular, dar coba, dar jabón, estirar la chaqueta, hacer la pelota (o la pelotilla), lavar la cara, tirar de la levita
 
NOTA: Done les gràcies a Anna Gascó Bailach que em va fer saber que a Montcada es diu tocar la panxeta.
 
 
 2)
 

Pròleg escrit per Miquel Adrover i Mascaró al llibre de Joan-Carles Martí i Casanova DES DEL ROVELLET DE L'OU D'ELX

 

 

 

De Campos a la part forana de Mallorca a la Baia defora d’Elx

 

 

 Dins l’estiu del 1981 passava les vacances amb la família prop de Sisteron, al cor de l’Alta Provença. Mentre Mallorca s’omplia a vessar de turistes centreuropeus, nosaltres fugíem cap a la frescor d’un lloc en què la xardor mediterrània cedia el lloc a unes temperatures més benignes.

 

      Per un anunci afixat a la Sala de Sisteron, em vaig assabentar que al cap de tres dies, a la ciutat d’Apt, no gaire lluny, havia de començar un stage dedicat a la llengua i cultura occitanes. Damunt l’anunci figurava un telèfon de contacte. M’hi vaig inscriure i, al cap de dos dies, de bon matí, vaig agafar el cotxe i vaig partir cap a Apt, en occità local Ate.

 

L’Escola Occitana d’Estiu de Provença a Apt es feia al liceu públic i jo no hi sabia. Vaig demanar entresenyes, en el meu occità, relativament bo, i tothom m’hi va fer una cara més aviat astorada. Estava molt decebut de veure que cap de les persones a qui havia demanat ajuda no tenien la menor idea de llengua occitana. Tot i que Apt és en el cor de la Provença, em vaig resignar a parlar francès, la llengua habitual d'aquella gent. Molt amablement, em varen indicar la manera d’arribar-hi.

 

Voldria aclarir que, posteriorment, la primera impressió que la llengua occitana s’havia extingit es va moderar: aquells mateixos dies vaig poder comunicar amb diverses persones en la llengua que volia perfeccionar.

 

Havia après una lliçó important: no jutjar mai l’estat sociolingüístic d’un lloc sobre la base d’unes primeres impressions, defecte en què els catalans tenim molta tendència a caure.

 

Em vaig inscriure en un curs de llengua occitana, varietat provençal. N’hi havia d’altres, de cursets, sobretot en matèria de danses folklòriques. Al curs elemental de llengua occitana érem una vintena d’alumnes, un professor i, com a curiositat, un pastor que el professor havia fet davallar de la muntanya perquè tenia l’occità com a llengua natural. El professor ens va aclarir que l’occità era, per a ell, una llengua apresa. De tots els alumnes, només dos sabien parlar occità: jo mateix, mallorquí, i un jovenet valencià, que em va dir que era d’Elx.

 

Les classes es feien en occità, un occità elemental que el professor parlava amb parsimònia per fer-se entendre tant com podia. La situació era paradoxal: dels alumnes del curs, només dos parlaven l’occità amb fluïdesa, i això que no eren occitans. Més d’una i de tres vegades els nostres companys de curs se’ns acostaren, al valencià i a mi, encuriosits, amb una expressió tota amable, francesament polida, mirant-nos com una raresa: «Mais vous parlez très bien l’occitan, messieurs. Comment ça se fait? Où est-ce que vous l’avez appris?» Va arribar que em vaig sentir com un alienígena aterrat en un planeta la llengua antiga del qual sabia, una llengua extingida, cosa que provocava l’admiració dels descendents dels qui, generacions enrere, havien abandonat la llengua d’aquell món. Estava cert que la impressió meva era la mateixa que la del jove valencià. El professor es mostrava molt amable amb nosaltres i el pastor de la muntanya… bé, no sé pas què devia pensar, perquè quasi no va badar boca de tots els dies que el curs va durar.

 

De bon començament em vaig sentir en sintonia amb el valencià. Era d’estatura mitjana, primet, molt viu. No vaig haver de mester gaire estona per a adonar-me que el seu nivell cultural era molt alt i que el seu interès en aquella estada no es limitava pas a la llengua occitana: es mostrava molt interessat per una al·loteta que hi havia vingut atreta pels cursos de balls folklòrics. La imatge que em vaig fer del valencià en qüestió va ésser molt curiosa: un intel·lectual amb un fort bagatge cultural i, alhora, femeller, allò que en francès en diuen un coureur de jupons. Em va caure bé, l’elxà.

 

També em va fer una certa enveja perquè jo, per obligacions familiars que em reclamaven a Sisteron només vaig poder assistir a dues diades del curset d’occità mentre que ell, amb la llibertat del fadrí jove, va poder romandre a Apt, amb l’atenció centrada especialment en les danses folklòriques. Vaig partir amb el convenciment que les danses en si no eren pas el seu centre vertader d’interès malgrat que, com a bon valencià, dominava bé el temps i el ritme de la ballaruga. Tot el curset havia estat tan breu per a mi, tant ens havien absorbit les matèries que s’hi explicaven, que, per la carretera d’Apt a  Sisteron, em vaig adonar que ni l’elxà m’havia donat el seu nom ni jo li havia dit el meu. De fet, enduts per terbolí dels horaris no ens havia llegut de conversar gaire.      

 

Passaren vint anys i començava un nou mil·lenni alhora que s’escampaven les noves tecnologies. La meva família va créixer i jo havia de dedicar quasi tot el temps a fer feina per pujar-la. Em vaig inscriure en un fòrum que, per Internet, tenia per objecte la llengua catalana. En poc temps, MIGJORN va cobrar molta força: hi participava gent de tots els Països Catalans, si bé el protagonisme indiscutit pertanyia als valencians. Un dels collistaires més actius es deia Joan-Carles Martí i Casanova i era d’Elx. De bon començament em va atreure el seu dinamisme, la manera d’explicar-se, la riquesa de les comunicacions que ens feia, i l’evidència que, sense fer-ne exhibicionisme, havia estat i era extremament actiu en la defensa de la nostra llengua i cultura a l’extrem sud del País Valencià. Dominava a la perfecció el català patró i, alhora, revelava una gran coneixença de la parla local del Camp d’Elx. Això a part, demostrava conèixer molt bé la llengua occitana: sense comptar l’anglès, el francès, el castellà i altres llengües romàniques. Vaig entrar en sospites i vaig començar a lligar caps. La identificació va ésser ràpida. Vaig trucar al poeta i escriptor elxà en llengua catalana, arquitecte i escriptor com jo, Gaspar Jaén i Urban qui em va donar el seu telèfon:

 

— «I tu, que no series un jove així i així que l’estiu del 1981, a Apt, participava a l’Escola Occitana d’Estiu?»

— «Sí que el sóc. I no em diràs que tu ets aquell mallorquí que...» I així vàrem reprendre contacte.

 

De llavors ençà, l’amistat entre en Joan-Carles Martí i Casanova, d’Elx, i en Miquel Adrover i Mascaró, de Campos, a Mallorca, no ha fet sinó créixer i consolidar-se. I també ha augmentat i augmenta encara la meva admiració per la seva capacitat de treball, el seu entusiasme, el seu saber que abraça terrenys molt variats i extensos, la seva tasca, fonamental per al redreçament idiomàtic i cultural del nostre Extrem Sud, la seva honradesa i integritat fonamentals, la seva humilitat. Persones com ell ens fan cobrar confiança en l’esdevenidor de la nostra nació.

 

Un dia, d’ençà de la nostra represa de contacte, jo llegia els assaigs de Montaigne. Quan vaig esser al lloc on Michel de Montaigne explica i descriu la seva amistat amb Étienne de la Boétie, no em poguí estar de posar-la en paral·lel amb la que hi ha i que encara creix entre en Joan-Carles i jo. Ens ajudam, ens sostenim l’un a l’altre, ens donam coratge en moments de mig esfondrament de la nostra moral, quan l’un s’alegra, l’altre també. L’any 2003 diversos collistaires de MIGJORN, Eugeni S. Reig i sa muller Conxin Valor des de València, Joan Mascarell i sa muller Cinta des de Tortosa, Enric Gil i Gonzàlez des de Vila-real, l’acadèmica valenciana de la llengua Marisol Gonzàlez i Felip, des de Nules, Vicent-Josep Pérez i Navarro i sa muller Trini des de Crevillent i una jove adolescent, de nom Lydia Martí, des de Sant Vicent del Raspeig, que havia après el català de manera admirable, vàrem fer un viatge a Elx i la seva rodalia (Martí i Fleury 2003: 37). En Joan-Carles ho havia organitzat tot. Sé cert que tots nosaltres, que ell va orientar, acompanyar i agombolar, guardam i guardarem un gran record d’aquells dies en què vàrem prendre contacte, tan a fons com la brevetat del temps ens ho permeté, amb aquella part del territori nostre, poc coneguda per la generalitat dels catalans, amb aquella terra de frontera nostra, tan viva, tan vitenca, tan captivadora. Temps després hi vaig tornar tot sol i em va acompanyar a Guardamar, Santa Pola, la Baia, Crevillent i Monòver des d’Elx on vaig comprovar la vitalitat del català en situacions diverses. En aquells viatges vaig conèixer, també, la família d’en Joan-Carles Martí: la muller, na Lídia, una dona ferma, encantadora, amable i culta. A Mallorca diuen que una dona fa o desfà una casa. No vaig tenir dubte que na Lídia és de les primeres, i que darrere tot gran home hi ha una dona també gran. També vaig conèixer en Guillem i na Beatriu els seus fills tot just entrats en l’adolescència aleshores i l’evolució dels quals he anat seguint amb satisfacció.

 

Amics, llegiu, tornau llegir, rellegiu encara, d’una tirada o a bocins, a passatges, part per part, aquest llibre d’en Joan-Carles. Sé cert que us entusiasmarà com a mi que l’he llegit en l’original. Gaudiu-ne, deixau-vos-en penetrar, assaboriu-lo, mastegau-lo, assimilau-lo. I alegrau-vos de l’existència, dins el nostre país, de persones com l’autor.

 

Miquel Adrover i Mascaró, de can Manacor, a Campos, Mallorca, dins la primeria de l’abril de 2011.

 

 

3)

Bon dia i bona nit, però mai bona vesprada

Eugeni S. Reig

 

Tots els idiomes del món tenen determinades salutacions que els seus parlants utilitzen per a expressar que desitgen a la persona a qui s’adrecen que, el període de temps immediatament posterior a l’instant de la salutació –d’unes quantes hores–, li siga propici i que, per tant, durant eixe espai de temps, no li passe res de negatiu, res que el perjudique, res que li resulte desfavorable, advers, nociu. Els valencians hem usat des de temps immemorials i continuem usant les salutacions bon dia i bona nit. Actualment el problema el tenim, com en tants altres casos, en la interferència del castellà que, per a desgràcia nostra, és omnipresent, ja que ens el trobem a tota hora i en tots els llocs: en la televisió, en la ràdio, en el cinema, en els diaris, en les revistes, en les tanques publicitàries, en converses pel carrer, etc. El castellà té un sistema de salutacions diferent del nostre i això influïx negativament en els valencianoparlants i fa que el nostre sistema tradicional patisca deformacions, les quals són perfectament evitables si actuem amb el respecte que es mereix la nostra llengua.

El sistema de salutacions valencià.

El nostre sistema de salutacions consta, únicament, de les locucions bon dia i bona nit. La primera s’usa durant el període de temps que dura la claror del sol i la segona quan ja s’ha post el sol. Per tant, hem de dir bon dia mentres hi haja llum del sol (a les nou del matí, a les onze del matí, a les dotze del migdia, a les tres de la vesprada o a les cinc de la vesprada). I bona nit, quan és de nit, naturalment. De vegades s’usen les expressions bon dia de matí (o bon dia pel matí) i bon dia de vesprada (o bon dia per la vesprada), en les quals, a més de desitjar al nostre interlocutor que passe un bon dia, explicitem en quin moment del dia ens trobem.

En el sistema de salutacions valencià, desitgem al nostre interlocutor que passe un bon dia (o una bona nit), és a dir que passe bé les hores del dia (o de la nit) que resten des del moment de la salutació fins que es ponga el sol (o fins que isca el sol).

El sistema de salutacions castellà.

El sistema castellà és diferent del nostre. La llengua castellana usa tres salutacions: buenos días, buenas tardes i buenas noches. Hi han, doncs, dos elements distorsionats: el fet de tindre tres salutacions en lloc de dues i l’ús del plural en lloc del singular.

En castellà es diu buenos días d’ençà que ix el sol fins a l’hora de dinar (una hora indeterminada que oscil·la entre les dotze del migdia i les tres o tres i escaig de la vesprada), buenas tardes des de després de dinar fins que en pon el sol i buenas noches quan és de nit. De matí es desitja a l’interlocutor que pase un bon dia, és a dir que passe bé totes les hores que queden del dia, però per la vesprada se li desitja que passe una bona vesprada, és a dir se li desitja que passe bé les hores que resten del dia que, com que ja només poden ser de vesprada, perquè ens trobem a la vesprada, es diu així de manera clara i explícita. I per la nit, evidentment, se li desitja que passe una bona nit.

El castellà diu en plural moltes coses que, en bona lògica, hauria de dir en singular, però això és així, forma part del geni de la llengua. Expressions com ara a finales (o a principios) de semana (o de mes, o de año, o de siglo), andar por esos mundos de Dios, bajar (o subir) las temperaturas, subir a los cielos, estar bajo las faldas de la madre (de uno), estar hasta las narices, felices Navidades, felices Pascuas, hablar a espaldas de alguien, muchas felicidades, poner las barbas en remojo, ponerse de espaldas a la pared, máquina quitanieves, saltar por los aires, hacer las Américas, tener muchas ganas de hacer algo, sonarse las narices, tocarse las narices, a los efectos de, salir a hombros (o en hombros), a todas horas, caerse de narices, en estos momentos, en aquellos tiempos, hacerse añicos, heces fecales, tener pocas luces, etc., o paraules com ara felicidades, cortafuegos, guardabarros, guardaespaldas, parabrisas, Navidades, etc., són sempre en plural en llengua castellana mentres que els seus equivalents valencians els fem en singular, com fan les altres llengües del nostre entorn. De la mateixa manera el castellà diu buenos días, buenas tardes i buenas noches, sempre en plural.

La influència perniciosa del castellà sobre la nostra llengua fa que els valencianoparlants vulguem emprar tres salutacions quan només en tenim dues i ací és a on comencem a dir barbaritats molt grosses. La salutació que correspon al matí i a la nit no té cap problema i continuem dient com sempre bon dia i bona nit. Però quan volem dir en valencià quelcom equivalent al buenas tardes castellà, no sabem com fer-ho. Davant d’aquest problema, un valencianoparlant tradicional pot fer dues coses: 1) continuar usant el sistema de dues salutacions, com s’ha fet sempre (bon dia i bona nit), i 2) passar-se’n al sistema de tres salutacions incorporant directament el buenas tardes castellà dit exactament així, en castellà, (bon dia, buenas tardes i bona nit).

Com que els catalans, en lloc de vesprada, usen el castellanisme tarda (que ells no volen reconéixer de cap manera que ho és) els va resultar molt fàcil transformar el buenas tardes castellà en un bones tardes que no té res, però res en absolut, de català. No sé a qui se li va acudir la desafortunada idea de substituir el bones tardes, en plural, per un bona tarda, en singular, que, segurament, va considerar més català. L’invent el va difondre durant els anys 60 del segle xx el locutor Salvador Escamilla, per mitjà del seu programa Radioscop que emetia per Ràdio Barcelona, primerament en castellà amb alguns afegitons en català i, en els darrers anys, ja íntegrament en català. Una vegada més els mitjans de comunicació varen demostrar la seua força de difusió i l’invent va fer fortuna. Salvador Escamilla no va inventar l’expressió bona tarda, però la va escampar arreu de les terres catalanes.

Com que els valencians, no diem tarda sinó vesprada, algú va considerar que el bona tarda català s’havia d’adaptar a la manera de parlar dels valencians dient-hi bona vesprada, cosa completament artificial que els valencians no hem dit mai de la vida, que destrossa totalment el nostre sistema tradicional de saludar i causa un perjuí molt important a la nostra llengua. Actualment, la televisió i la ràdio s’encarreguen de saludar-nos cada dia, tantes vegades com consideren oportú fer-ho, amb el servil bona vesprada. Cada volta que un presentador de televisió o un locutor de ràdio diu bona vesprada, espenta la nostra llengua una miqueta més cap al castellà. ¡Quina llàstima!

Curiosament –i per a desgràcia de tots nosaltres– els lingüistes han caigut en el parany i, en lloc de lluitar per a aconseguir que la llengua conserve la seua fesomia autèntica, col·laboren en la tasca de convertir-la en un dialecte del castellà. Si cerquem la paraula tarda en qualsevol diccionari català considerat normatiu (DIEC, GDLC, GD62, etc.) trobarem l’exemple Bona tarda! Si busquem vesprada en el Diccionari Valencià, editat conjuntament per l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, la Generalitat Valenciana i Editorial Bromera trobarem l’exemple Bona vesprada! I si llegim el contingut de l’entrada vesprada en el diccionari del SALT3 veurem que, sorprenentment, apareix la subentrada bona vesprada amb la definició «Salutació que es fa al llarg de tota la vesprada». Ací tenim l’oficialització de l’esguerro.

El sistema de salutacions en altres llengües.

Hi han altres llengües en les quals es desitja a l’interlocutor que tinga un bon dia (portugués bom dia, francés bon jour, italià buon giorno) però n’hi han d’altres en els quals, de matí, se li desitja simplement que tinga un bon matí (anglés good morning, alemany guten Morgen). És a dir, hi han idiomes en el quals, quan comença el dia, es desitja a l’interlocutor que tot el que resta de dia siga bo per a ell, i, a mida que avança el dia s’empren altres salutacions específiques que s’usen a partir de la vesprada, del capvespre o de la nit, segons llengües, mentres que hi han altres idiomes que dividixen el dia en compartiments (matí, migdia, vesprada, capvespre, nit) i usen salutacions específiques per a cada part o per a determinades parts, segons llengües.

Cap sistema és millor de cap altre i no n’hi a cap que siga més lògic, més racional, més intel·ligent, més adequat, més eficaç o més bo. Però cada idioma té el seu sistema i cada llengua ha d’emprar el que l’enginy del poble que la parla ha creat. Tan postís, extravagant i poc digne és que els valencians diguem bona vesprada, que correspon a la mentalitat dels castellanoparlants, com ho seria si diguérem bon matí, com fan els anglòfons. Seria bo que no ens encabotàrem emprant salutacions estranyes i que usàrem només les que s’adiuen amb la idiosincràsia del nostre poble.

 

4)
 

Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dijous 23 de juny del 2011

 
Motacions

per Màrius Serra
 
Greixando?
 
A Banyoles em parlen de greixandos. Mentre amago la panxa, convençut que es refereixen a la meva massa corporal, veig que en busquen a la vora de l’estany. El terme no consta al DIEC, però l’Alcover-Moll sí que el recull, tot atorgant-li dues acepcions complementàries. D’una banda el defineix com jo em temia (“algú molt gras”), l’associa a l’espanyol gordinflón i n’ofereix un augmentatiu més feridor: greixandàs. Fot-li! Però també, en una segona accepció circumscrita a Banyoles, diu que un greixando és un “cap-gros, granota petita”, tot afegint-hi, com sol fer, la traducció a l’espanyol: renacuajo. Alguns gripaus (del gènere Bufo) fabriquen una substància al·lucinògena de gran potència anomenada bufotenina, un alcaloide derivat de la serotonina que ens pot provocar al·lucinacions durant una hora. Potser això explica que el gripau tingui tants noms: sàput, calàpet, galàput... Fins i tot el tòtil és una mena de gripau, l’anomenat gripau llevadora, i d’aquí l’expressió de ser una mica tòtila. Encara no m’he tret el greixando banyolí del cap que vaig a La Bisbal d’Empordà i em diuen que allà dels capgrossos en diuen papibous. Papibou greixando, quin gran nom per a un grup de rap!
 
 
5)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 188)
 
L’estaca, l’etiqueta i els tiquets
 
Antoni Llull Martí
 
D’un antic mot germànic que lleugerament transformat es troba en diferents llengües germàniques actuals (stake en anglès, stock en alemany i en suec, staak en neerlandès) sortiren el mot català i castellà estaca, i d’un derivat del mot germànic esmentat el verb anglès stick ‘aferrar, penjar’ (en principi a una estaca) i el neerlandès sticken, que entrà al francès amb la forma estiquier. En l’evolució
fonètica del francès, les esses que seguien una vocal i anaven precedides d’una consonant deixaren de pronunciar-se, però generalment segueix marcant-se, en l’escriptura, la desaparició de la essa mitjançant un accent circumflex damunt la vocal que la precedia. Es pot veure en els mots hôtel (de hostel ‘hotel’), tôt (de tost ‘tost, aviat’), etc. Idò bé; d’estiquier (pronunciat etiquié), es féu étiquette per designar un rètol de cartró que es penjava a les bosses o saquets en els quals es guardaven els protocols i altres documents o a una paret o porta per donar instruccions al personal de servei, o recordar-li alguna cosa.
 
Durant el regnat de l’emperador Carles V es començà a parlar d’étiquette referint-se al protocol escrit en el qual s’ordenaven les normes de polidesa i comportament dels cortesans. El nom tingué èxit i aviat fou adoptat per altres corts i adaptat a diverses llengües, entre les quals les altres romàniques de la Península Ibèrica, amb la forma etiqueta. I d’una manera semblant, etichetta en la italiana, etiket en l’alemanya i la sueca, eticheta en la romanesa, etikéta en serbi, etc.
 
També s’utilitzà el francès étiquette i les variants de forma sortides en altres llengües per designar un retolet penjat o aferrat a diversos objectes per classificar-los o indicar-ne el preu. Amb això, els anglesos inventaren un mot nou, relacionat amb aqueix, ticket que es donà a un bitlletet o nota que amb el temps arribaria a tenir moltíssima utilitat, entre les quals servir per acreditar el dret a passar per un determinat lloc, entrar a veure un espectacle, rebut d’una caixa registradora, etc., etc. Aquest mot ja ha estat adaptat a la nostra llengua amb la forma tiquet, però en moltes altres l’usen talment com és escrit en anglès, com ocorre en italià i en francès. Dos usos curiosos del mot ticket son l’anglès per ‘multa’, i l’italià per la part del preu que han de pagar els usuaris de la seguretat social per algunes especialitats farmacèutiques.
 
6)
 
Publicat en el llibre EN PERILL D'EXTINCIÓ (100 paraules catalanes per salvar) de Pau Vidal (Editorial Empúries, Barcelona, 2005, pàg. 27)
 
 
Brega/r
Pau Vidal
 
 

La brega té una certa mala fama per culpa d’un dels seus usuaris més conspicus, el buscabregues, bessó d’un altre inquilí d’aquest llibre, el busca-raons (i mireu si en té, de mala fama, que el diccionari només el deixa entrar sota la seva altra identitat, la de cercabregues). Però deu ser un malentès, perquè la tombarella que va portar del verb al substantiu en va reduir el sentit al de baralla o combat, ja que bregar significa lluitar per obtenir alguna cosa, és a dir, esforçar-se. No en va és un terme que prové ni més ni menys que del gòtic, que en aquest cas no és un temple per a l’oració sinó la llengua dels aguerrits i combatius gots.

 

«Jo tenia un vell mas amb balcons però ja el deixava per córrer la terra, sols quan tornava recordava els trons i la falguera que em movia brega» (Joan Salvat-Papasseit, La gesta dels estels, 1922).

 

«Jutgessa: –Ai, la paraula dita, qui la pot deturar? Contra la vela i el vent que se l’enduu, qui pot bregar-hi? Qui podria fermar l’estel que vola?» (Carles Fages de Climent, El jutge està malalt, 1935).

 

 

7)
La parla de l'Urgell
 
Pere Ortís
 

Vocabulari

En aquest apartat recollim les paraules que semblen més pròpies de l'Urgell, no únicament pel seu origen, sinó també per la seva estructura i per la manera de ser pronunciades. En donarem la versió urgellenca, exposarem un exemple de la seva pràctica i donarem el conjunt de sinònims que puguin eixamplar més el seu significat, per a enriquiment del lector.

 

V 

 

Va! Au! Apa! Ara! Som-hi! Ara mateix!

        La mere diu que  hi vagis. Va!

        (“Ia!” és “¡Ya!”, inadmissible).

Vaca. Dona impúdica. Bagassa.

        Tot l'espectacle ensenyant lo cul, la vaca!

Vagó. Penjoll de raïm.

        Aquets vagons, penjats a la golfa, es guardaran fins Pasqua.

Valona. Sostre de garbes, al carro.

        Podeu ficar-hi una altra valona ben bona.

Vànova. Cobrellit.

        Una vànova brodada per treure al balcó.

Vares. Els dos braços del carro.

         El carro necessita les vares ben consistents.

(Vastruç, contracció de “avestruz”, inadmissible; però fa gràcia quan la padrina diu al nebot tarit-tarot: No digos rucades, tu, vastruç!).

Vatua. Interjecció bonancera.

         T’ha sortit la nou fullada? Vatua el món dolent!

Vell, vella. Ocell pare o mare d'un niu. 

         La vella porta becada als pelatxos.

Vellut. Herba que és fa fàcilment als horts i sufoca molt.

         Cal arrancar aquests velluts que ofeguen les mongeteres.

         Els pagesos també la coneixen per alberginiera, per la seva semblança amb aquesta planta.

Vençar. Ventar les campanes. Tirar-les al vol.

         En sortint la processó, vencen les campanes.

Vencill. Cordill.

         Porta’m un vencill per a lligar una garba

Venicí! Ordre per fer girar el ruc a l'esquerra.

         Venicí, cap buit!

Ventallot. Ventallada, cop violent.

         Amb la postada li clavà ventallot.

Ventrellada. Mal de ventre, generalment d’haver-se fet un fart.

         Quina ventrellada que tinc, noi!

Verol. Agre, ganes de fer.

         El verol de caçar.

Verós. Verd, però menjable.

         A mi el prèssic m'agrada verós.

Verro, verra. Porc, truja.

         La verra ja ha garrinat.

         Femení, la peça de doble sis al dominó.

         Aquí teniu la verra, nois, apa!

Ves. Dubitatiu.

         Ves, doncs, anem-hi.

         Indica no voler dir clar.

         Què et sembla la meva peça teatral?  ─Ves...

         Ponderatiu. Ves si és gran això!

         Mena d’interjecció perquè hom pari compte.

         Ves que aquests bergants no et prenguin els diners!

Vistaire. El promès que visita per primer cop la xicota.

         El vistaire ja és aquí i amb quina fe, xiquet!

Vixell. Bocoi. Bóta molt grossa.

         Al celler hi tenim un vixell molt antic.

Volant. Falç grossa.

         Amb lo volant se n’avança més, de segar l’herba.    

Voltabasses. Libèl·lula.

         Hai vist un voltabasses d’uns colors més bonics!

Voltar. Rondar.

         -On és l'Arnau? -Volta per aquí.

         Molts ara diuen: "Està por ahi", totalment inadmissible.

Vuliana. Voliana. Papallona. Vanessa.

         M'ha entrat una vuliana a la cambra.

 

8)

 

Publicat a
 
Sant Lluís contra sant Jordi

 

9)

L’entesa lingüística

 

Una persona entra en una fleca, demana pa i, a l’hora de pagar, es produeix aquest diàleg:

-         Un euro amb trenta, si us plau.

-         ¿Cómo?

-         Un euro amb trenta.

-         ¿Cómo?

-         Un euro amb trenta.

-         ¿Cómo?

-         Un euro con cincuenta.

-         ¡¿Pero no me había dicho un euro con treinta!?

Aquesta anècdota –si non è vera, è ben trovata– la sol explicar Ferran Suay en les sessions del Taller d’Espai Lingüístic Personal per exemplificar la subtil diferència que hi ha entre no entendre una llengua i no voler entendre una llengua.

 

Sé que descobriré la sopa d’all si dic que l’ús social del català tendeix a baixar perquè els catalanoparlants, com a norma general, renuncien a la llengua en contextos en què no n’hi ha cap necessitat. Però és així i cal remarcar-ho. Certament, una part de la població dels Països Catalans declara que no sap parlar català; tanmateix, només un percentatge molt menor afirma que no l’entén. Per tant, les situacions en què tenim al davant un interlocutor que, a priori, es declari incapaç d’entendre’ns, són estadísticament poques. O capgirant l’enfocament, les situacions en què tenim un interlocutor que ens entén són abassegadorament majoritàries. Conclusió desitjada de tot plegat: podem expressar-nos en català amb la mateixa normalitat amb la qual un holandès s’expressa en neerlandès als Països Baixos.

 

De tota manera, la minoració a què esta sotmesa la nostra llengua condiciona aquesta normalitat. Un munt de prejudicis han fet habitual –és a dir, han convertit en un hàbit– la pràctica sistemàtica de la convergència a la llengua de l’interlocutor. Incidir en aquest hàbit, i fer-ho des d’una òptica psicològica, és el que proposem en les sessions de Tallers per la Llengua. D’entrada, cal prendre consciència de la importància d’usar el català amb naturalitat. I tot seguit, cal començar a trencar prejudicis: no jutgem la capacitat lingüística de les persones en funció del color de la pell, de l’origen, de la llengua que estan utilitzant o, fins i tot, del fet que ens indiquin que no saben parlar català. Si tots els catalanoparlants aprenguessin a expressar-se còmodament en català en aquests casos, la tendència en l’ús social s’invertiria. Sense comptar, inclús, l’efecte dominó que aquest ús normal exerciria sobre les persones que encara no el parlen...

 

Un darrer incís: i si ens expliciten que no ens entenen? Arribats a aquest punt, fóra bo tenir present l’anècdota del principi, ja que potser simplement no volen entendre’ns. O bé, en el millor dels casos, i suposant que no hi ha cap hostilitat manifesta envers la nostra llengua, potser el que passa és que l’interlouctor està convençut que no ens pot comprendre. Ara bé, si viu als Països Catalans i coneix l’espanyol, és francament difícil que no entengui el català, sobretot si l’hi parlen a poc a poc i amb voluntat de fer-se entendre, ja que entre llengües tan properes la intercomprensió és fàcil. Comprenez-vous?

 

David Vila i Ros

Membre fundador de Tallers per la Llengua

Publicat a laxarxa informa, 7/6/11

 

10)

EL RETRUM DE FRANCESC MIRALLES

 

El proppassat mes de maig a Cerdanyola del Vallès va tenir lloc la presentació de la segona part de Retrum, La neu negra, editat per Estrella Polar, de Francesc Miralles (1968), un escriptor prolífic i en progressió ascendent dins la literatura catalana actual, però també músic, traductor i assagista. En aquesta ocasió oferia un llibre adreçat a la gent jove, amb el rerefons del vampirisme, tant de moda en els nostres dies i amb subtemes com el suïcidi dins la gent jove, que fa ballar el cap a un dels principals protagonistes. Christian, el protagonista viu una història d’amor amb Alèxia, que té el seu destí com a principal incògnita, junts exerceixen una sèrie de rituals que seran imitats per una banda rival amb la qual lluitaran.
 
Francesc Miralles realitzà una petita xerrada-concert sobre el seu llibre, ben original, atès que estava amenitzada per dos músics, un guitarrista i una cantant i violinista, amb una entonació molt colpidora, fins i tot el mateix Miralles els acompanyava a les cançons, amb un híbrid de flauta i trompeta, la melòdica. Plegats formen el grup Nikòsia, que ha realitzat una banda sonora per al llibre Retrum, The long journey of wolves. La presentació de Retrum 2, juntament amb l’acompanyament musical, feren una perfecta banda sonora per a la vetllada literària. Miralles ens parlà d’alguns ingredients temàtics inclosos dins el llibre i que a nivell personal també el van influir, com el suïcidi d’un ser estimat, els seus viatges a l’estranger, els seus estudis de psicologia, anècdotes durant la realització del llibre, com per exemple, volien que el llibre fos completament negre i un senyor d’avançada edat es va encarregar de pintar els costats de les pàgines del llibre per tal que fos tot negre exteriorment parlant.
 
Miralles és un escriptor que ha publicat llibres d’autoajuda i diverses novel·les de ficció, com per exemple, Perdut a Bombai (2001), Una haikú per Alícia (2002), El somni d’Occident (2002), Cafè balcànic (2004), Jet Lag (2006), Barcelona blues (2004), Amor en minúscula (2006), Interrail (2007), El viatge d’Indigo (2007), El quart regne (2008) i entre elles Profecia 2013 (2008), amb ella vaig entrar en contacte amb el seu món, una obra que estava ambientada en el call jueu de Girona, Retrum: quan estàvem morts (2009). D’entre les de no ficció destaquen: Barcelona romàntica (2004), La Barcelona insòlita (2005), L’autoajuda al descobert (2006), Converses sobra la felicitat (2007), El laberint de la felicitat (2007), del qual n’és coautor amb Àlex Rovira, llibre traduït a deu idiomes; L’última resposta (2009) de nou amb Rovira.
 
Aquest nou valor de la nostra literatura donarà molt a parlar en els propers anys. Té afany en l’escriptura i dèria de novel·lista. No cal dir-ho, amb Retrum 2 arribarà a l’ànima dels més joves. Paraula.

 

Josep Maria Corretger Olivart

Cerdanyola del Vallès

15 de juny del 2011

 

11)

 
Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART de Ramon Sangles (2a edició, Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg. 52)
 

Ràdio i televisió: s’escolten o s’apaguen?

Ramon Sangles i Moles

 
Tant la ràdio com la televisió són considerats dos potents mitjans de comunicació de masses. Esbatanen successos amb rapidesa i ens fan arribar la notícia fresca. Creen opinió i tracen normes de conducta.
 
Ara bé, malauradament, sovint envaeixen el nostre camp creatiu, pensant i planificant ja per nosaltres; debiliten la nostra personalitat i fins i tot ens demanen silenci mentre mengem en família; a part, ofeguen el diàleg que tantes vegades hi hauria entre amics, comensals o companys de feina. Jo recordo que de petit, a pagès, cada dia resàvem el rosari (i sé de moltes cases que també ho feien); ara es venera la televisió.
 
Hi ha, però, dues coses que trobo més greus encara: (a) els vergonyosos espectacles que ens ofereixen, exempts de les mínimes regles de la cortesia, del bon gust, de la continència verbal, de la qualitat... (ja sé que tots podem caure a dir bajanades, però és que allí s’hi solen amplificar i emfatitzar) i (b) la manca de voluntat dels escoltants de no apagar aquests aparells quan no ens ofereixen un contingut mínimament acceptable. Com a consumidors hauríem de sancionar, fent-los emmudir, aquests artefactes audiovisuals tan nocius per a la societat en general, sempre que no garanteixin una educació en els valors cívics i culturals. Groucho Marx deia que trobava la televisió molt educativa: «Cada vegada que un l’engega», deia, «jo me’n vaig a una altra estança a llegir un llibre.» Els emissors són culpables de la greu degradació on hem arribat, però els receptors ho són també per fer-ne mal ús. Si els telespectadors tinguessin més força de voluntat per a fer-ne un bon control, segur que el nostre món canviaria.
 
No vull pas menystenir ara d’una manera general la televisió, ans crec que ha estat un dels invents més significatius de la nostra època de les comunicacions. Evidentment, el consum de televisió pot ser molt positiu si seleccionem a consciència els programes. N’hi ha que fins i tot val la pena que siguin gravats i de tornar-nos-els a mirar, sia perquè amb tranquil·litat podem aprofundir més en la matèria tractada, sia perquè volem que els nens se n’aprofitin i hi aprenguin, sia perquè volem passar una estona de lleure amb la família i gaudir, relaxats, d’una interessant
pel·lícula o d’unes belles imatges.
 
Concloc dient que lògicament ens hem de sentir satisfets dels grans invents del nostre temps i de tots els progressos que hi ha hagut en els mass media, ja que, ben emprats, són una eina extraordinària amb vista al progrés, la pau i la solidaritat en el món. Jo em queixo del mal ús que massa vegades se’n fa. I, malauradament, constato que, com més els anys passen, pitjor i més tova i escandalosa és la qualitat que ens ofereixen, sobretot si els poders polítics hi fiquen el nas.
 
 
12)

Comunicació presencial: objectius

 

Joan Tudela

 

Quin és el més important dels factors que intervenen en la comunicació presencial? Doncs, curiosament, és l’únic factor que no és pròpiament comunicatiu. Ens referim a l’objectiu o objectius que tenim. És essencial tenir-los clars i no perdre’ls de vista. L’èxit o el fracàs de la comunicació presencial es basa en l’assoliment o no dels nostres objectius. Si som un desastre integral com a comunicadors, però aconseguim el nostre objectiu (per exemple, que determinada persona ens digui que sí a allò que volem), haurem triomfat. Si som uns comunicadors modèlics, però no assolim l’objectiu, haurem fracassat. Hem de tenir present que, de vegades, alguns companys o companyes nostres poden tenir objectius personals inconfessats i fins i tot inconscients, que són incompatibles amb els objectius col·lectius (per exemple, el típic cas de la persona que va a les reunions a lluir-se i no pas a acordar o aconseguir coses). Desactivar aquests objectius pertorbadors i centrar-se en els objectius reals és bàsic.

 

Del llibre Llengua i comunicació.

joantudela@periodistes.org

 

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net 
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net