InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana
[10.400
membres]
Butlletí número 513 (dilluns 20/06/2011) - Continguts triats i
enviats per Eugeni S. Reig
1) Novetat editorial:
Des del rovellet de l'ou d'Elx de Joan-Carles Martí i
Casanova
2) Sumari del núm. 75 de la revista Llengua Nacional
( segon trimestre del
2011)
3) Tudi Torró -
Equilibri lingüístic?
1)
Des del rovellet de l'ou
d'Elx
de Joan-Carles Martí i Casanova
Voliana Edicions - Argentona, 2011
15x21 cm - 214 pàgines
23 escrits que són una aportació a la catalanitat lingüistica
i cultural dels valencians de l'Extrem Sud.
Podeu adquirir el llibre demanant-li'l a l'autor –Joan-Carles Martí i Casanova <martidelx@gmail.com>–
que us l'enviarà per correu certificat a
l'adreça postal que li indiqueu
Núm. 75 de la revista Llengua Nacional (II
trimestre del 2011)
Sumari
editorial
Setanta-cinc
números
literatura
Els balls parlats.
Albert Palacín i
Artiga
sociolingüística
Saber on som. Jordi Sedó
Caldria retallar
conferenciants fantasma. Marcel
Fité
Els llimoners florits.
Quim Gibert
Sobre correccions.
Marcel Fité
Evolució o corrupció?
Pere Ortís
lèxic
Notes sobre l'ús del
possessiu llur. Albert
Jané
Els llatinismes en
-us. Lluís
Marquet
Despedida,
comiat. Gabriel
Bibiloni
Mascota.
Eugeni S.
Reig
Mots escapçats. Pere Ortís
Col·locar i colgar. Antoni Llull Martí
Sant, ara mateix!
Albert
Jané
Italianismes. Josep Ruaix i Vinyet
Les Codines. Carles Domingo
sintaxi
Les expressions errònies,
encara. Roser
Latorre
amics i mestres
Lluís Marquet i Ferigle
(1938-2011). In memoriam. Agustí
Barrera
bibliografia
El català em sedueix.
Jordi Solé i
Camardons
500 raons per parlar
català. Joan Carreres i
Péra
Diccionari auxiliar.
Carles Riera
Poliglotisme passiu. Joan-Carles Martí i Casanova
3)
Equilibri lingüístic?
Quan parlem
d'equilibrar a tots ens sona molt bé i ens ve la imatge d'una balança en
equilibri, el símbol de la justícia, cada plat de la balança està compensat.
Tanmateix, les llengües no es poden mesurar com si foren objectes en una
balança, és molt més qualitatiu, les llengües no s'aprenen enviant-les a
compartiments separats sense cap relació entre elles ni, molt menys, podem
parlar d'equilibri lingüístic acceptant la formula plantejada pel govern
valencià en l'esborrany de Decret sobre plurilingüisme on presenta a la comunitat educativa la proposta
“equilibradora” de repartir el temps curricular en un 33% en cada llengua
d'aprenentatge: valencià, castellà i anglès, deixant l'1% restant supose que pel
xinès. La situació plantejada ens porta, una vegada més, i ja en són moltes, a
una gran indignació contra els qui gestionen la política educativa del nostre
país, i una vegada més haurem de dir ja ni ha prou, amb la força de les paraules
i de la raó, amb els arguments necessaris que sé seran incapaços de contestar i
d'argumentar. Amb la proposta plantejada la Conselleria d'Educació peca
d'irresponsable alarmant a les famílies, l'alumnat i el professorat amb una
altra “ocurrència” que desacredita a l'educació valenciana, intenta manipular a
la comunitat educativa presentant un projecte “equilibrador” de llengües sense
cap rigor científic ni pedagògic, altra vegada el conseller d'educació i els
seus tècnics copien formules forànies, en aquest cas gallegues, per vendre'ns un
model que s'ha demostrat que no funciona i que té en contra a tota la comunitat
educativa gallega. L'ésser humà és plurilingüe per naturalesa, tots podem ser
plurilingües, és una capacitat que tenim i que la podem desenvolupar si es donen
les condicions idònies. La primera condició és saber d'on partim, on vivim, com
s'aprenen les llengües i què necessita els nostre alumnat per devenir
plurilingüe. Encara que no s'ho cregueu les llengües tenen ànima i és eixa
“ànima” la que ens fa defensar la llengua de la qual hem de partir per poder
anar reconeixent les altres llengües que necessitem conèixer i que ens seran
útils en la nostra vida i, com la vida de cadascú és diferent, els educadors
sabem que la llengua ànima del nostre poble és el valencià i d'ella sorgiran les
altres. Per això, només amb un ensenyament amb plantejaments rigorosos i
programes plurilingües contrastats i avaluats que ens indiquen per on hem d'anar
i què és el que hem d'evitar podran facilitar a les generacions futures i no tan
futures una formació plurilingüe que ens agrairan. Al País Valencià ja tenim els
programes contrastats que sabem que funcionen malgrat els entrebancs que ha anat
posant la pròpia Administració Educativa, i són els Programes d'Ensenyament en
Valencià i d'Immersió Lingüística, funcionen garantint l'equilibri entre el
valencià i el castellà, després vindrà una llengua estrangera i per això tenim
aquests programes “enriquits”, només ens falta una cosa, que els que ens
governen s'ho creguen i posen els mitjans necessaris per la seua correcta
aplicació, invertint en la formació del professorat no només en anglès, també en
valencià però per damunt de tot en pedagogia, recursos materials i personals. Un
sistema plurilingüe necessita de més esforç econòmic, no tot ha de partir dels
centres, del professorat, de les famílies. Les famílies ho saben i per això cada
any augmenten les sol·licituds per matricular-se en els Programes d'Ensenyament
en Valencià i d'Immersió Lingüística enriquits, i per això el govern valencià,
que no està pel valencià, suprimeix línies i desvia la matrícula als programes
d'Incorporació Progressiva que no garanteixen, com està demostrat, aquest
aprenentatge. Siguem
positius, reconeguem el que tenim i sabem que funciona, valorem lo propi,
consolidem plantejaments rigorosos i contrastats que ens han funcionat els
darrers vint-i-cinc anys, respectem el valor de la nostra paraula, dels nostres
mots.
Tudi Torró i Ferrero
Inspectora
d'Educació
Membre de
la UEM
(Unitat per l'Educació Multilingüe de la Universitat
d'Alacant)
Publicat en elSingulardigital.cat dimecres 8 de juny del
2011
Eloi Torrents i
Vivó
Plataforma per la llengua
"L'exemple més
paradigmàtic és el de França, on el francès és d'ús obligat on tots els aspectes
anteriorment comentats, malgrat ser una de les llengües més parlades del
planeta"
En els darrers anys el debat sobre l'obligatorietat d'emprar,
almenys, el català en la retolació comercial a Catalunya ha generat rius de
tinta i un profund debat, sovint atiat des dels mitjans de comunicació més
escorats cap a la dreta i l'espanyolisme més ranci. Sovint aquests suposats
defensors de la llibertat s'aixopluguen sota la bandera de la llibertat
d'empresa, menystenint el dret dels consumidors catalans de rebre les
informacions comercials en la llengua pròpia, i titllen la mesura de totalitària
i, fins i tot, de feixista. Malauradament, molts d'aquests que titllen aquesta
mesura de feixista no han condemnat encara una de les dictadures feixistes més
sagnants i llargues del segle XX.
Fent una ullada a la legislació en
matèria de protecció dels consumidors de diversos països europeus o d'altres amb
tradició democràtica podem observar l'existència de diverses obligacions
lingüístiques en l'àmbit comercial. Per posar alguns exemples de comunitats
lingüístiques mitjanes, trobem els casos de Lituània, Estònia, Letònia,
Eslovàquia, Eslovènia d'entre d'altres, on l'ús de la llengua oficial en
l'etiquetatge, la retolació comercial i la publicitat comercial és una obligació
legal. Per altra banda, també trobem països multilingües amb democràcies
avançades, com Bèlgica o Canada, on els drets lingüístics dels consumidors són
garantits per llei: obligatorietat d'emprar el francès i el neerlandès, en el
primer cas, i l'anglès i el francès, en el segon cas, tant en l'etiquetatge com
en la retolació i la publicitat comercial.
Cal remarcar, també, que
pràcticament tots els parlants de les comunitats lingüístiques esmentades tenen
un alt coneixement d'una altra llengua i no per això renuncien a regular els
usos dels idiomes propis en l'àmbit socioeconòmic.
Però, no només les
comunitats lingüístiques mitjanes regulen els usos lingüístics en l'àmbit
socioeconòmic. L'exemple més paradigmàtic és el de França, on el francès és d'ús
obligat on tots els aspectes anteriorment comentats, malgrat ser una de les
llengües més parlades del planeta. Exactament igual passa amb el romanès a
Romania i el polonès a Polònia.
En resum, per molt que ens repeteixin la
mateixa mentida mil vegades, si fem una ullada a la legislació internacional
constatem que el català continua sent una de les llengües mitjanes del món amb
menor protecció legislativa en l'àmbit socioeconòmic.
5)
Publicat en el diari EL PAÍS dissabte 11
de juny del 2011
Manuel Sanchis-Guarner
Cabanilles
Este año, 2011, se cumple el centenario del nacimiento de Manuel Sanchis
Guarner. También se cumplen treinta años desde que murió ("Nos lo mataron", que
diría Alfons Llorens), pero se me antoja que ese triste aniversario tiene menos
importancia. Quizá esté demasiado cercano y, además, treinta no es un número
redondo.
Cien años sí que es un número redondo. Es el número que suelen utilizar
las instituciones y las ciudades para recordar públicamente a las personas que
contribuyeron a su engrandecimiento. Los centenarios (del nacimiento o de la
muerte) de los ciudadanos importantes, se suelen aprovechar para recordarles
públicamente, glosar su obra y, eventualmente, revisar como el paso del tiempo
ha modulado su legado. Creo que es indiscutible que el profesor Manuel Sanchis
Guarner, que utilizó la mayor parte de su vida en estudiar y fomentar nuestra
lengua, nuestra historia, nuestra geografía y nuestra etnología puede ser
considerado una de las personas importantes que han tenido nuestras
instituciones. Quizá, brevemente, valga la pena repasar por
qué.
Lingüista casi desde niño, fue el firmante más joven de las
Normes de Castelló (1932), la base normativa, aún hoy, de nuestra lengua.
Al año siguiente publica La Llengua dels valencians, reeditado
innumerables veces, y que ahora, casi ochenta años después, se sigue vendiendo y
estudiando. Después deja su carrera para irse a la guerra, a defender con las
armas la traicionada democracia republicana. Esa conducta ejemplar le costó
cárcel (donde se dedicó a traducir del alemán una obra sobre la Albufera) y
exilio en Mallorca, donde, además de otras muchas actividades, contribuyó de
modo fundamental a la redacción de la obra magna del catalán, el Diccionari
català-valencià-balear, que sigue siendo el gran referente necesario para
quien quiera escribir en cualquiera de las variedades del catalán.
Otra vez en Valencia vivió de ser profesor de francés de
instituto (la docencia fue una de las constantes de su vida) hasta poder
regresar a la Universidad, su meta de siempre. Además se dedicó intensamente a
ser un ciudadano ejemplar. Miembro de varias entidades, participó muy
activamente en la vida cultural valenciana, lo que le costó más de un disgusto.
Tuvo que dimitir (poco antes de ser expulsado) de Lo Rat Penat, por
defender la visión científica de la unidad de la lengua y tuvo que ver como su
pasado de luchador antifascista le impedía ser nombrado Cronista de la Ciudad de
Valencia.
Supo contestar a esta humillación como lo hacen los grandes
hombres. Publicó La Ciutat de València, síntesi d'història i geografia
urbana, probablemente la mejor crónica escrita sobre la ciudad que no lo
quiso como cronista y, posiblemente, su obra más conocida y divulgada.
Pero no sólo se ocupó de la ciudad. Sus estudios y
publicaciones cubren todo el territorio que hoy gobierna la Generalitat
valenciana. No existe, que yo conozca, un autor valenciano menos dogmático y con
una visión tan global de nuestro país.
Su llegada a la Universidad significó la elevación, por
primera vez en la Historia, del valenciano a la categoría de lengua
universitaria. La fase definitiva de esta larga lucha de Manuel Sanchis Guarner
comenzó con la creación de una curiosa Agregaduría de Lingüística Valenciana,
plaza que ganó en una oposición en la que presentó una memoria en la que
desarrollaba un concepto que, muchos años después de su muerte, seria clave para
la definitiva resolución del mal llamado "conflicto lingüístico
valenciano".
Su concepto de Policentrismo Normativo Convergente,
utilizable para todas las lenguas que se hablan en más de un territorio
nacionalmente diferenciado fue el que permitió al Consejo Valenciano de Cultura
emitir su dictamen y a las Cortes Valencianas crear la Academia Valenciana de la
Lengua (AVL), hoy autoridad indiscutible en la materia.
Su carrera universitaria, hasta su muerte, fue enormemente
fecunda, no sólo por lo que enseñó y publicó, sino también por las entidades que
fundó y dirigió y que fueron la cuna de los múltiples profesionales de la
docencia que hoy mantienen viva la Escola Valenciana y que nutren el Instituto
Universitario de Filología Valencia y la propia Academia. Sin su trabajo, el
panorama lingüístico valenciano de hoy sería muy diferente, probablemente con
nuestra lengua en grave peligro de extinción.
Pues bien, en el centenario de su nacimiento, ni la
Generalitat, que le debe, en buena parte, la normalización de nuestra lengua, ni
el Ayuntamiento de la ciudad que tanto estudió, amó y publicitó, ni la
Universidad en la que tanto trabajó, han anunciado, a estas alturas del año, y
que yo tenga conocimiento, acto alguno para recordar su figura. Aún queda tiempo
para hacerlo, pero, en cualquier caso, si las múltiples obligaciones de los
dirigentes de esas instituciones les impiden programar algún homenaje a Manuel
Sanchis Guarner, en su centenario, sirva el presente artículo para proclamar
públicamente que, además de todo lo expuesto, también fue un excelente
padre.
6)
Publicat en el diari Levante-EMV diumenge
12 de juny del 2011
Josep Piera
Després d'un viatge, solc tindre guardada la premsa dels dies que he
estat lluny i em pose a llegir-la amb avidesa. No busque les pàgines
internacionals, perquè les notícies són les mateixes a tot arreu; busque les
notícies de prop, les que m'informen de com van les coses pròximes, perquè
aquestes són les que més m'interessen. Aquesta vegada, el que m'hi he trobat és
un altre desficaci del conseller que ja no serà d'Educació en el pròxim govern
popular, tot i que en les corts «continuarà», com se solia dir als tebeos o les
novel·les per entregues d'abans.
Recorde que no fa molt, aquest mateix senyor conseller va
eixir també dient que el que calia estudiar a les escoles públiques i les
privades era el «chino mandarín», perquè els xinesos aviat seran -diuen- els
amos del món, i pot ser convenient que ens acostumem a fer-los de criats. Ara,
com a «despedida i cierre» ens ix amb una proposta de decret de trilingüisme que
en realitat el que pretén no és que la gent sàpia i domine tres llengües, sinó
esborrar «sin ser notado», i fins a fer desaparèixer de les pissarres, el
valencià. Sóc dels que crec que, en les coses de la vida, i de les llengües,
«quan més sucre, més dolç», és a dir que, quan més coneixements, millor.
Però no tinc clar què es vol amb aquesta destrellatada
proposta trilingüe, a no ser que siga corrompre l'eficient sistema educatiu,
especialment el que funciona i bé a l'escola pública, convertint-ho tot en un
guirigall que condemnarà al fracàs permanent els alumnes, i a la paranoia
inquisitorial els propis ensenyants. ¿Hi ha algú amb trellat que crega que és
possible formar i pagar milers de professor trilingües en poc temps i en plena
crisi? El suposat trilingüisme ens condemnaria al guirigall sistemàtic, a la
ignorància, i al fracàs cultural com a persones, i el civil com a valencians.
Per absurd, per car, i per impossible.
josep.piera@gmail.com
7)
8)
Publicat a
- Avui 12-06-2011 Pàgina 39
La novel·lista Isabel-Clara Simó aspira que
Montserrat Carulla protagonitzi ‘La visita', una obra de teatre premiada ahir al
vespre
La novel·lista Isabel-Clara Simó es
rebel·la quan la gent de teatre diu que els novel·listes no saben escriure obres
de teatre: “Ens menystenen”. Fa cosa de tres anys, va decidir demostrar que
podia saltar a l'escena. Un cop va escriure La visita, una peça que és
alhora un homenatge a l'actriu Montserrat Carulla, va decidir enviar-lo al premi
de teatre Ciutat d'Alcoi. Ahir a la nit, Simó va rebre el premi, amb dret a
publicació, en què va ser el primer acte oficial del nou alcalde d'Alcoi, Toni
Francés (PSOE), després de dues dècades de govern del Partit Popular.
No es pot avançar gaire de la trama de
La visita. Només que hi ha una parella d'avis, que enyoren la filla i que
rebran una visita misteriosa d'una jove. La conversa dels avis ronda
insistentment sobre la mort, “sigui la d'un gos, la de Sòcrates o la de la
protagonista”, comenta l'autora. No és el primer cop que Isabel-Clara Simó
escriu un text teatral. Al 2005, va debutar amb el monòleg Còmplices, que
interpretava l'actor Pep Cortés. Simó és la guanyadora de la 39a edició del
premi de teatre d'Alcoi, on s'havien presentat una trentena d'obres. La seva
esperança és dur-la a escena i que Carulla, que ja l'ha llegida, la
protagonitzi.
Ricard Salvat al TNC
Isabel-Clara Simó va escriure una carta oberta a
l'Avui al conseller Mascarell demanant que la Sala Gran del TNC es nomeni Ricard
Salvat, un directori dramaturg mort fa un any que sempre va defensar la creació
del TNC i mai hi va poder dirigir. La proposta va rebre una vintena d'adhesions.
Simó està il·lusionada per la carta privada del conseller, en què anuncia que
s'està estudiant fer-li un reconeixement.
Per a la narradora, la dificultat de saltar al
teatre no és la capacitat de fer dialogar els personatges, sinó donar una acció,
un moviment que eviti la conversa quieta dels personatges al sofà.
9)
Publicat en indirecte.cat divendres 10 de
juny del 2011
Toni Fernandez
La Llei del Cinema ja fa temps que es va aprovar,
hi ha hagut canvi de govern a la Generalitat, però la situació del cinema en
català al nostre país és gairebé més penosa i humiliant que no pas fa un cert
temps.
A la ciutat de Barcelona, avui per exemple només hi ha TRES
PEL·LÍCULES en català a tres sales de cinema barcelonins, distribuïdes en
unicament NOU PASSIS. Dues són de factura catalana ("Midnight in Paris", i
"Barcelona, abans que el temps ho esborri"), i l'altra és europea, concretament
de Finlàndia i Dinamarca, "Homes que criden". Cap pel·lícula infantil o juvenil
en la nostra llengua.
L'oferta d'avui a Barcelona és de SEIXANTA TÍTOLS
diferents, que es mostren a VINT-I-SET CINEMES de la capital. O sigui el 5 per
cent de l'oferta cinematpogràfica (per títol) en català, però per no
desanimar-vos excessivament, us estalviaré el nombre de sales i sessions que les
pel·lícules en espanyol tenen, comparat amb les sales i sessions en
català.
I jo demano als nostres governants: Aquesta situació humiliant i
de discriminació del ciutadà català té data de caducitat o per ventura els
pactes contra-natura CiU-PP ja s'encarregaran que la Llei del Cinema quedi
aparcada dins un calaix oblidat de la Generalitat, o convenientment aigualida
per no molestar els espanyols i botiflers de casa
nostra?
10)
Publicat a
- Avui 13-06-2011 Pàgina 25
Els pares decideixen
portar els fills a les escoles en català malgrat la poca presència de la llengua
als carrers de la Catalunya del Nord
El francès és la principal
llengua de relació també entre els escolaritzats en llengua
catalana
Els alumnes que continuen
l'aprenentatge sovint aspiren a estudiar al Principat
“La visió del sud sobre l'ús del català aquí
sempre ha estat falsa, perquè voleu retrobar els mateixos models que teniu allà.
Aquí vivim amb un altre xip, és un altre model. El català és una llengua íntima
aquí, viu en les famílies, és a dir que no surt sistemàticament al carrer i això
fa una distorsió entre la percepció que es té de l'ús i l'ús real”, així
s'expressa el professor de català al liceu Aristides Maillol de Perpinyà, Lluc
Bonet, quan és preguntat sobre l'ús del català a la Catalunya del Nord. De fet,
però, hi ha una premissa clau en aquest debat: el català en aquest territori no
és llengua oficial. Per Elena Gual, la directora de l'escola Arrels de Perpinyà,
“en 30 anys d'escola catalana” no es pot “canviar un procés de 300 anys”, i
afegeix: “És un miracle que, 350 anys després, encara hi hagi gent que parli
català aquí”.
Dins d'aquest panorama, destaca que, durant
el curs 2010-2011, 13.750 alumnes han rebut ensenyament en català a la primària
i a la secundària. “Hem d'intentar una certa continuïtat en la nostra llengua”,
afirma Jocelina Benet, mare d'un alumne de l'escola Arrels, mentre un grup
d'escolars l'envolten al pati. Els nens i nenes juguen i es relacionen en
francès, però, quan els preguntem si parlen català, tots responen que sí amb
tota la normalitat del món: “Jo parlo el català d'Espanya, la meva àvia parla
espanyol i també parlo l'espanyol i el català normal”, diu satisfeta una nena de
família gitana. Al seu costat, dues companyes més d'uns sis anys: una explica
que quan sigui gran vol treballar al zoo i l'altra, ser periodista.
Jocelina Benet introdueix també un altre
factor destacat en l'ensenyament del català a la Catalunya del Nord: “Tota
aquesta mainada a l'escola vol dir que molts pares es fan la pregunta de què
podem fer perquè la llengua sigui utilitzada”. La directora d'Arrels descarta
que els pares vulguin portar els fills a l'escola perquè pensin que hi ha menys
immigració: “D'immigració n'hi ha”, i així els ho fa saber en l'entrevista
personal que té amb els pares durant la preinscripció. Amb vista al curs
2011-2012, les sol·licituds ja superen l'oferta en el que és l'únic centre
públic a la Catalunya del Nord on hi ha immersió en català. Des de l'àmbit
privat, el director general de la Bressola, Joan Pere Le Bihan, sosté que des
d'un inici, el 1976, quan l'ensenyament del català “semblava una bogeria per tot
el món polític i cultural del país”,
s'ha pogut “demostrar que el fet
d'estudiar en català no perjudica gens, fins i tot al contrari, el coneixement
del francès”.
Per Cristià Martínez, director pedagògic del
col·legi Comte Guifré, “el mètode d'immersió garanteix i té demostrada la seva
viabilitat al Principat, i també pensem en els altres països de parla
catalana”.
La decisió dels pares de portar els fills a
rebre educació en català és un factor important, però també ho és, assegura Lluc
Bonet, que aquests nens i nenes, un cop ja adolescents, decideixin continuar l'
aprenentatge. Al liceu Aristides Maillol, set alumnes de primera general
bilingüe han escrit una novel·la curta, El paio del Call, guardonada en
la Nit de Sant Jordi d'Òmnium Cultural a la Catalunya del Nord amb el premi
Joves Escriptors. “Faig català per estudiar a Girona a la universitat”, explica
Marie Authier, una de les alumnes. “Em considero català abans de tot i s'ha de
continuar de donar i aprendre català a les altres generacions i guardar la
cultura”, remata Joan Baylac-Suarez, un altre estudiant que recorda que “només
el francès és oficial” i que veu que una de les sortides és anar a estudiar a la
Catalunya del sud. Ja siguin adolescents o més petits, quan surten de l'escola,
entre ells, parlen francès. “Si et vols integrar a Perpinyà o al sud de França,
has de parlar francès”, apunta Robin Brymer, una noia d'origen anglès que amb un
català perfecte afegeix: “La cultura catalana és molt antiga, té arrels que
vénen de molt lluny”.
El futur, al món associatiu
La continuïtat en l'ús del català requereix una xarxa
social on l'ús de la llengua sigui habitual. En aquest sentit, a la Catalunya
del Nord han aparegut en els darrers temps entitats que potencien la cultura
catalana des d'un compromís amb
la llengua, com són Aire Nou de Bao o els
Castellers del Riberal. També la USAP destaca pel seu suport al
català.
11)
Publicat a
La xarxa de La Bressola i
el col·legi de secundària Comte Guifré ofereixen educació amb immersió en
llengua catalana
L'escola Arrels també
proposa un model immersiu, mentre que altres escoles aposten pel model
bilingüe
L'any 1976 es va inaugurar al barri de Sant Galdric de Perpinyà
la primera escola de La Bressola. Avui, trenta-cinc anys després, ja són més
d'una trentena els centres on és possible aprendre català a la Catalunya del
Nord, tant al sistema privat com al públic i amb models diferents, des de
l'ensenyament només de llengua catalana fins a la immersió lingüística.
El gros del sector privat correspon a La Bressola, que
actualment té una xarxa de set escoles d'ensenyament maternal i infantil, dues a
Perpinyà –als barris de Sant Galdric i el Vernet– i la resta a les localitats
del Soler, Nils, Prada, Càldegues i Sant Esteve del Monestir, i un col·legi
d'ensenyament secundari de primer cicle –equivalent a sisè de primària i primer,
segon i tercer d'ESO– al Soler. Joan Pere Le Bihan, director general de La
Bressola, considera totalment demostrat que “estudiar en català no perjudica
gens el coneixement del francès”.
També dins d'aquest sector privat hi ha el col·legi Comte
Guifré, situat al centre de Perpinyà, nascut el 1991 amb la intenció de “donar
continuïtat als estudis en català dels alumnes de La Bressola i Arrels”, segons
afirma Cristià Martínez, director pedagògic del centre. Tant La Bressola com el
col·legi Comte Guifré practiquen la immersió lingüística en català.
Pel que fa al sector públic, l'escola Arrels és una excepció
dins l'ensenyament nationale, ja que, segons explica Elena Gual,
directora de l'establiment, “el 1994 va esdevenir escola pública amb immersió
dins l'ensenyament públic”, l'únic a tot França que practica la immersió
lingüística en una llengua diferent del francès.
Línies bilingües
L'oferta pública té també un seguit d'escoles i
col·legis en què s'inclou algun tipus d'ensenyament en català, des de la
inclusió d'una assignatura en aquesta llengua fins al model de línia bilingüe
amb paritat horària, és a dir, amb la meitat d'hores d'ensenyament en català i
l'altra meitat en francès.
Pel que fa a la secundària, tant als col·legis
com als liceus –ensenyament equivalent a quart d'ESO i primer i segon de
batxillerat– de Ceret, Prada i l'Aristides Maillol de Perpinyà, és possible
estudiar català i una assignatura més, normalment la d'història i geografia, un
fet que al principi va ser tot un “esdeveniment”, segons Lluc Bonet, professor
de català al liceu Aristides Maillol, ja que història “és una assignatura
vertebral per a la constitució de l'estat com a nació”.
Quantitativament, reben estudis en català un 20%
dels alumnes sobre el total de la Catalunya del Nord, tot i que només un 5%
forma part de programes bilingües i d'immersió. Un 80% d'escolars amb algun
tipus d'estudis en llengua catalana va al sector públic.
LA XIFRA
13.750
alumnes
de la Catalunya del Nord fan algun tipus d'ensenyament
en català, aproximadament un 20% del total.
Pendents del finançament
La mateixa estructura de les escoles privades que
fan immersió lingüística en català a França fa que depenguin en gran mesura del
finançament públic. L'Estat francès hi col·labora a través dels ministeris
d'Educació i Treball i d'institucions territorials com ara la regió
Llenguadoc-Rosselló i el Consell General dels Pirineus Orientals. Així mateix,
també reben aportacions de la Generalitat de Catalunya.
Totes aquestes institucions viuen –assenyala Joan
Pere Le Bihan– un moment de “retallades enormes”, que afecten directament La
Bressola. Cal tenir en compte que la vicepresidència de la Generalitat, a tall
d'exemple, va aportar 2,9 milions d'euros per a la construcció del col·legi de
secundària del Soler durant el segon tripartit.
Per la seva banda, Cristià Martínez recorda que, en
el mateix període, el mateix departament va “primer retallar i després suprimir
la subvenció” al col·legi Comte Guifré, tot i que l'actual govern “ha garantit
el seu suport”.
Per compensar els dèficits de finançament, tant La
Bressola com Comte Guifré són oberts a l'aportació econòmica de particulars per
mitjà de l'Associació d'Amics de la Bressola i l'Associació d'Amics Comte Guifré
12)
Publicat en el diari digital L'INFORMATIU
dimarts 14 de juny del 2011
Joan-Carles Girbés
Imagineu-vos una bèstia enorme que arriba a la
ciutat de València per a quedar-s'hi. Un ésser de grans dimensions que atemoreix
els contrincants i guanya tots els combats. Fins que un dia, vés per on, un grup
de gent preocupada pel futur (“cavallers, València sencera és un plor i una
gran calamitat ens amenaça”) es reuneix per trobar una solució a les seues
desgràcies. Això, que podria estar passant avui mateix en algunes de les nostres
places, va ocórrer (o se suposa que va ocórrer) fa temps, molt de temps, quan el
cap i casal hagué de fer front a l'amenaça d'un drac i un ciutadà valent, amb
inspiració divina i més astúcia que força, aconseguí deslliurar la població de
la por que els tenallava.
Això, més o menys, narra la llegenda d'El
dragó del Patriarca que Josep Franco ha literaturitzat per inaugurar
la nova edició de la campanya Llegir en valencià que impulsa la Fundació
Bromera per al Foment de la Lectura. La temàtica escollida per a la sisena
temporada d'aquesta iniciativa són les llegendes valencianes: l'oroneta i el rei
Jaume, el misteri d'Elx, el miracle de Morella i tants altres, que ens permetran
recuperar un fragment de la memòria col·lectiva per facilitar que la tradició
oral continue viva entre les noves generacions. Un repte ambiciós. Quasi res
porta el diari!
El valencià és un país caïnita, en el qual la
suma d'esforços pel bé comú, els horitzons compartits i les línies bàsiques de
consens estan poc menys que proscrites. Els qui alguna vegada s'han proposat dur
endavant algun projecte cultural, educatiu, social o econòmic integrador i
plural saben que l'esforç per aplegar adhesions d'una banda i altra (i ja no
direm patrocinis!) resulta titànic, descoratjador, pràcticament impossible.
Però, per fortuna, no està escrit enlloc que els valencians no puguem construir
ponts d'enteniment en les qüestions fonamentals, siga quina siga la nostra
ideologia, i avançar com a poble.
Tenim motius quasi infinits per a la indignació,
però aquest clima hostil que ens ha tocat viure no ha de silenciar aquelles
accions que ens fan sentir un poc més orgullosos del que som i podem ser. És un
goig comprovar que la campanya Llegir en valencià continua comptant amb
el suport d'organismes, empreses i institucions com ara Bancaixa, la Generalitat
Valenciana, el Ministeri de Cultura, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, Consum
i Escola Valenciana, juntament amb mig centenar d'entitats més (tots els partits
polítics valencians, les universitats, els sindicats, les associacions
d'empresaris i mitjans de comunicació). No és gens fàcil veure'ls compartint
absolutament res, per això cal elevar aquest modest punt de trobada a la
categoria de notícia, un exemple del que ens agradaria veure més sovint. Tant de
bo aquesta coincidència es repetira en altres esferes (l'educació de qualitat,
el corredor mediterrani, la sostenibilitat del territori...). Seria símptoma,
sens dubte, d'un sistema democràtic més madur, tolerant i sòlid. Mentre arriba
eixe moment, sempre podem recórrer a les ensenyances que contenen les llegendes
populars per aprendre dels encerts i els errors dels nostres
avantpassats.
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges
informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos,
conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes,
etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb
sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política
lingüística, normativa, etc.
Us preguem encaridament que feu arribar
aquest missatge als vostres coneguts a fi que l'existència del butlletí
InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones
interessades en la llengua catalana.
PROTECCIÓ DE DADES. En
virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem
que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu
facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a
sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades,
incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb
nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací