InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 40 (divendres 17/06/2011) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
1) Eugeni S. Reig - alborç
 
2) Eugeni S. Reig - ¿Com parlem els alcoians?
 
3) Màrius Serra - Encalar?
 
4) Antoni Llull Martí - Controlar, un mot imprescindible?
 
5) Pau Vidal - Bòfia
 
6) Pere Ortís - La parla de l'Urgell (Lletra U)
 
7) Joan-Lluís Lluís - D'un combat perdut contra una francesa d'Albí
 
8) Amb cara i ulls. Diccionari de dites i refranys sobre l'ull
 
9) Articles de Gabriel Bibiloni
 
10) Apel·les Mestres - LA MEVA LLENGUA
 
11) Ramon Sangles i Moles - A l'escola, s'hi escolta o s'hi xerra?
 
12) Joan Tudela - Comunicació presencial: factors globals
 
 
1)
 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

(Llibre inèdit)

alborç

Fruit de l'arbust o arbre de la família de les ericàcies que rep el nom científic d'Arbutus unedo. Aquest fruit és una baia esfèrica de 20 a 25 mil·límetres de diàmetre, de color vermell quan està ben madur, que té tota la pell coberta de berruguetes i no té pinyol. La carn té un color grogós i és comestible. Quan està ben madur és dolç i té certa quantitat d'alcohol, per la qual cosa pot arribar a produir embriaguesa. És ric en vitamina C, en betacaroté i en tanins. Malgrat la seua dolçor, conté molt poca quantitat de sucre (entre el 7 i el 8 per cent) i per consegüent pot ser consumit pels diabètics. Conté quantitats importants de fibra alimentària.

La majoria dels valencians l'anomenem alborç (plural, alborços), però a Alcoi se l'anomena alborça (plural, alborces) i a Benissa, Calp i altres poblacions de la Marina rep el nom de boç (plural, boços).

No menges molts alborços si no vols tindre mal de cap.

La majoria dels valencians, l'arbre que produïx els alborços, l'anomenem alborcer, però a Benissa, Calp i altres poblacions de la Marina li donen el nom de bocer. En castellà, tant el fruit com l'arbust reben el nom de madroño.

Les fulles i l'escorça de l'alborcer són molt riques en tanins i, per consegüent, tenen propietats astringents. La decocció de l'escorça seca i la infusió de les fulles, s'empren per a tractar les afeccions infeccioses de l'aparell urinari i com a antidiarreic. La fusta i l'arrel són riques en flavonoides i les decoccions que s'obtenen d'eixes parts de l'arbre s'usen per a millorar la circulació perifèrica.

En el camí que va a la Caseta Verda hi ha un alborcer carregat d'alborços.

                                  

Fes-li una tasseta de fulles d'alborcer i ja voràs com li talla la diarrea ràpidament.

El que he escrit fins ací, text i exemples, és exactament el que apareix en l'entrada ALBORÇ de la segona edició del meu llibre Valencià en perill d'extinció. En la primera edició apareixien les entrades ALBORS i ALBORSER, grafiades amb s. En la segona vaig refondre les dues entrades en una de sola i vaig canviar la grafia. En la introducció de la segona edició del llibre escric:

«En aquesta segona edició he conservat les 836 paraules i locucions que vaig recollir en la primera, actualment convertides en 835 perquè ara el vocable alborcer apareix en l'entrada alborç i, a més a més, n'he afegit 605 noves, així que en aquesta edició el nombre de paraules i locucions arriba en total a 1440.

He conservat la grafia emprada en la primera edició excepte en les paraules albors i angimbori i en la locució vótou a Déu, grafiades ara alborç, atzimbori i voto a Déu. He canviat el mot equiliquà per la locució èquili qua perquè aquesta grafia és més fidel a la pronúncia real i a l'etimologia.»

Vaig decidir fer aquest canvi de grafia pel motius següents:

1) Si, com suposa Coromines, l'origen etimològic del vocable és arbŭtĕus (DECat, I 358a34), la grafia que correspon és amb ç i no amb s.

2) Si tenim les formes normatives arboç, arboça, arboçar, arboceda, arbocer i arbocera escrites amb c, per coherència s'ha d'emprar la mateixa grafia per a alborç i alborcer, ja que l'origen etimològic és el mateix en tots els casos.

3) Si a Benissa, Calp i altres poblacions de la Marina denominen boç a la fruita i bocer a l'arbre que la fa, i el DCVB grafia amb c eixes paraules i jo mateix ho vaig fer així en la primera edició del meu llibre, no té sentit emprar una grafia diferent per a alborç i alborcer.

Les paraules albors i alborser, grafiades amb s, apareixen en els diccionaris de Carles Ros, Josep Escrig, Martí i Gadea i Francesc Ferrer i Pastor. El DCVB té les entredes albors i alborser, té també l'entrada alborcer, que remet a alborser, però, en canvi, no té l'entrada alborç. En el Diccionari valencià-castellà castellà-valencià de la RACV (1992-1993) trobem albors i alborser, però en el Diccionari ortogràfic valencià-castellà castellà-valencià de la RACV (2004) ja trobem alborç i alborcer. En el SALT1 i en SALT2 apareix albors i alborser, però en el SALT3 ja apareix alborç i alborcer. No arrepleguen les paraules en qüestió, ni grafiades amb s ni grafiades amb c, cap dels diccionaris següents: Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra, Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, Gran Diccionari de la Llengua Catalana, Diccionari Valencià. M'ha sorprés veure que el Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua inclou les paraules albors i alborser –grafiades amb s– però no inclou ni alborç ni alborcer. Considere que hauria d'haver sigut exactament al revés. Espere amb interés veure quina grafia adopta el Diccionari normatiu del valencià de l'AVL per als vocables que estudiem.

 

En valencià també es diu: alborça, boç
La llengua estàndard sol emprar: arboça, cirera d'arboç, llipota
En castellà es diu: madroño
 
NOTA 1: Hi ha també el cognom valencià Albors, d'origen àrab, que, aquest sí, s'ha de grafiar amb s. (Onomasticon Cataloniae de Joan Coromines, II, 90b32).
 
NOTA 2: Done les gràcies a Miquel Boronat Cogollos i a Joan Antoni Lluch i Hervàs per la seua ajuda.
 
 
2)

¿Com parlem els alcoians?

 

Eugeni S. Reig

 

Alcoi és un poble valencianoparlant des de temps immemorials. Els alcoians, durant segles i segles, ens hem transmés oralment  de pares a fills la nostra llengua, el valencià, i hem estat capaços de fer arribar fins al segle xxi un llenguatge pràcticament idèntic al que es parlava en els segles xviii, xix i xx. El valencià tradicional d'Alcoi és un dels parlars valencians més genuïns, un dels millors, amb una fonètica magnífica, una sintaxi perfecta i un lèxic riquíssim. L'insigne lingüista valencià Josep Giner i Marco va escriure en la introducció del llibre Històries Casolanes de Jordi valor i Serra (Lletres valencianes, Alcoi-València, 1950, pàg. 6): «Hem pres com a model i arquetip de valencià normal el valencià de la ciutat d'Alcoi, segurament el valencià bàsic de la nostra llengua literària [...]»

Podem dir, sense por d'equivocar-nos gens, que, al llarg de la història, han hagut ben pocs alcoians castellanoparlants, si entenem per alcoià castellanoparlant “home (o dona) nascut a Alcoi que té el castellà per llengua materna i que parla sempre en eixa llengua”. No dic que no hi haja hagut cap cas, perquè alguns n'hi han hagut, com ara l'eximi i enyorat Juan Gil-Albert, però n'han sigut ben pocs. I açò és veritat, fins i tot, per a les persones procedents de territoris de llengua castellana, com ara la Manxa o Andalusia que, quan arribaven a Alcoi, no sabien gens de valencià, però l'entorn social feia que s'integraren ràpidament a la llengua i a la cultura de la terra que els acollia i, ben prompte, tant ells com els seus descendents eren tan alcoians i tan valencianoparlants com els nadius.

Si bé al llarg de la història quasi tots els alcoians hem parlat valencià, cal afegir que, més bé o més malament, també hem sabut parlar castellà, llengua que, fins fa molt pocs anys, era l'única oficial a Espanya. (Actualment, algunes comunitats autònomes amb llengua pròpia en tenen dues, de llengües oficials). La pressió de l'escola, el servici militar (en el cas dels hòmens) i, en els darrers temps, els mitjans audiovisuals (ràdio, televisió, cinema) han fet que tots els alcoians fórem també sempre, més o menys castellanoparlants. Açò ens porta a preguntar-nos ¿quin castellà hem parlat–i continuem parlant– els alcoians? La resposta és: un castellà elemental, bastant pobre, fortament influït en la sintaxi, en el lèxic i, sobre tot, en la fonètica, pel nostre valencià nadiu. La fonètica valenciana és molt diferent de la castellana. El grau d'obertura de les vocals castellanes és molt diferent del de les valencianes, i no parle de la e oberta ni de la o oberta, vocals que el castellà no té, sinó de les cinc que sí que té. Algunes consonants són també diferents. La ele castellana, per exemple, és apicodental i la valenciana és velar o, almenys, té una certa ressonància velar que en castellà no té mai. Quan els valencians pronunciem el fonema /l/ la llengua adopta una posició còncava de manera que aquest fonema esdevé notablement velaritzat, fenomen que és més perceptible quan el fonema /l/ es troba a final de paraula, a principi de síl·laba tònica o en síl·laba tancada per labials. La ressonància velar es nota d'una manera molt clara en les paraules acabades en -al com ara animal, timbal, mortal, verbal, estomacal, local, etc. Quan pronunciem la darrera síl·laba d'eixes paraules podem observar fàcilment com arquegem la llengua i produïm la ressonància velar que tant ens caracteritza. La qüestió és que, quan parlem castellà, ho pronunciem exactament de la mateixa manera perquè som incapaços de posar la llengua plana, com fan els autèntics castellanoparlants. Una altra diferència notable és la pronúncia dels grups consonàntics, que els valencians pronunciem perfectament, fent sonar totes i cadascuna de les consonants, mentres que els castellans en fan una simplificació dràstica. I no cal que diguem res de l'entonació, força diferent en les dues llengües. Per exemple, pronunciar correctament en castellà la paraula “cómetela” exigix fer recaure l'accent principal en la o de “come” i el secundari en la a de “la”, però un valencianoparlant pronunciarà sempre dos accents primaris, l'un en la o de “come” i l'altre en la e de “te”, amb la qual cosa fa l'efecte que diga al seu interlocutor que menge “tela”, cosa que resulta bastant hilarant als qui parlen castellà autèntic. Els que tenim una estructura mental lingüística valenciana, el nom propi castellà “Luis” el pronunciem sempre com a bisíl·lab (Lu-ís) quan en realitat és una paraula monosíl·laba i per eixe motiu no du accent gràfic damunt la i. Tot açò fa que es distingisca immediatament un alcoià que parla castellà d'un autèntic castellanoparlant, de la mateixa manera que localitzem immediatament un anglés, un francés, un alemany o un japonés quan parlen castellà. Però l'accent fortament valencià i les deficiències lèxiques i sintàctiques no tenen una importància gran quan un alcoià parla castellà perquè parla en una llengua que no és la seua i massa fa que la parla d'una manera prou digna i perfectament entenedora. Tant els valencianoparlants que s'esforcen en parlar bé el castellà com els castellanoparlants que fan tot el que poden per parlar un valencià correcte i digne, tenen tot el meu respecte i la meua admiració. Qui fa l'esforç sincer d'intentar parlar un idioma diferent de la seua llengua nadiua de la millor manera possible es mereix el suport dels parlants de la llengua que l'aprenent intenta parlar tan bé com pot, mai el rebuig o la burla. Com diu la dita popular: “qui fa tot el que pot, no està obligat a més”.

He dit que al llarg de la història ben pocs alcoians hi han hagut que parlaren només castellà, però en els darrers temps –exactament, des dels anys 60 del segle xx– la cosa està canviant d'una manera notable, és a dir, “que es nota”. Alguns pares, pensant que fan un favor als seus fills, els parlen en castellà des del bressol, en un castellà deficient des del punt de vista de la sintaxi i del lèxic, però, sobretot, de la fonètica i l'entonació, i, per això, els deixen incapacitats per a poder parlar un bon castellà la resta de les seues vides, perquè els defectes que queden gravats en la ment en els primers anys de vida d'una persona són molt difícils de corregir. Com diu molt bé el professor Juan Carlos Moreno Cabrera, són «unos hábitos lingüísticos constituidos y adquiridos en la etapa infantil pre-educativa de adquisición de la lengua, que no se pueden modificar de modo sustancial en la vida adulta.»

Jo vaig tindre la immensa sort de tindre una família –començant pels meus pares– que em varen transmetre oralment el valencià tradicional d'Alcoi i després, en l'escola primària i en el batxillerat, vaig tindre professors autènticament castellans que em varen ensenyar la llengua de Cervantes. Però els pobres xiquets que reben un castellà deficient d'uns pares valencianoparlants que es volen ficar a ensenyar allò que no saben ho tenen molt malament, els pobrets. Els ensenyen que els camals dels pantalons es diuen “camales” perquè no tenen ni idea que en castellà es diuen perneras, que un gínjol es diu “chínchol” perquè no saben que es diu azufaifa o que els lledons o llidons es diuen “lidones” perquè desconeixen per complet que en castellà eixos fruits s'anomenen almezas o almecinas. És possible que sàpien què és un baladre, però dubte molt que sàpien que en castellà s'usa el substantiu adelfa, un bell vocable d'origen àrab, per a denominar eixe arbust. Els ensenyen a dir “embozo” en lloc d'atasco, “cagallón” en lloc de zurullo, “pechina” en lloc de concha, “para la mano” en lloc de pon la mano, “bufa” en lloc de zullón, “galtada” en lloc de bofetón, “rebolicar” en lloc de desordenar, “llémena” en lloc de liendre, etc. I les rajoles que s'usen per a pavimentar el sòl de terra de les cases els diuen que són “ladrillos” en lloc de baldosas i les safanòries de color de carabassa els ensenyen que s'anomenen “carlotas” en lloc de zanahorias. I així, desenes i desenes de barbaritats. Per a dir que una persona és molt alta i prima, en castellà –que és una llengua amb un lèxic molt ric– es pot dir que és un gansaron, un perantón, un perigallo, un cangallo, un varal o una estantigua. Repertori n'hi ha i molt però, els que saben molt poquet castellà, l'única cosa que poden dir als seus fills és que és “alto y delgado”. I res més perquè no en saben més. En valencià sí que serien capaços de dir que és (o pareix) una canya d'haure nius, una perxa o un gànguil. En el Ciumenge, suplement dominical del periòdic Ciudad de Alcoy, corresponent al 3 de maig del 2009, en l'article Masos, masías y heredades (núm. 8.544, pàg. 14), el seu autor, Adrián Espí Valdés, escriu: «Los portalones de vieja madera, las paredes emblanquinadas en la cocina [...]» Evidentment, això de “emblanquinadas” és una espardenyada i ben grossa. En castellà cal dir paredes encaladas. Com a molt, podríem dir paredes blanqueadas, però mai de la vida “paredes emblanquinadas”. Si un home com Adrián Espí, que està avesat a llegir i a escriure en castellà, pot cometre espifiades com aquesta ¿que faran els que no en saben tant, de castellà? El fet que un alcoià que sap un castellà pobre i deficient s'atrevisca a ensenyar el seu fill a parlar eixa llengua és com si algú que només sap sumar, restar, multiplicar i dividir es pensara que sap matemàtiques i s'atrevira a fer-ne classe. Sense tindre ni idea que les equacions ciclotòmiques, els quaternions de Hamilton, la trigonometria esfèrica, el càlcul infinitesimal, els espais vectorials o les equacions diofàntiques estan en el món, com ell ja sap les quatre regles, es pensa que sap matemàtiques i es considera capacitat per a fer-ne classe. La ignorància, la neciesa i l'atreviment, combinats, són cinquanta mil vegades més perillosos que la maldat. Són un còctel terrible, tremendament destructor.

Si bé, com he dit adés, el fet que un alcoià parle un castellà deficient, amb una fonètica aliena, no és massa important perquè parla en una llengua que no és la seua i prou fa que la parla, si, en canvi, resulta que l'alcoià en qüestió no sap parlar valencià i només parla en eixe pseudocastellà caricaturesc, la cosa passa de ser digna i encomiable a ser tragicòmica. Recorde, per exemple, el cas de l'empleada d'una coneguda sucreria alcoiana que sempre parlava en allò que ella es pensava que era castellà. Els clients –alcoians la immensa majoria– li demanaven els pastissos, els dolços, el torrat, les monjàvenes, etc., en valencià però ella sempre responia en el seu pseudocastellà, sense ser conscient del ridícul tan espantós que feia, la pobra. I recorde casos semblants en altres llocs com ara botigues, farmàcies, parades del mercat, oficines bancàries, dependències municipals, etc. És molt grotesc el cas d'alguns jóvens polítics alcoians que es vanagloriegen que ells parlen sempre només en castellà i, en efecte, ho fan, però en un castellà d'opereta que fa riure. I el cas és que ells es pensen que el parlen com si foren de Burgos o de Valladolid. I tots nosaltres hem sentit pel carrer més d'una volta jóvens alcoians parlant en eixe castellà empobrit, deficient i fonèticament valencianíssim. Fan llàstima, els pobrets. Fills d'una ciutat que ha tingut sempre una personalitat tan forta i tan marcada, com és Alcoi, que abans parlava un valencià magnífic i un castellà imperfecte, hui en dia, eixos pobres xicons parlen únicament i exclusivament un castellà mediocre i postís, un pseudocastellà que fa riure i ignoren la llengua ancestral dels seus avantpassats. Quan els sent tinc la mateixa sensació que quan veig una imatge de la cara que tenia darrerament el malaguanyat Michael Jackson, no puc evitar-ho. Els pares els han fet uns desgraciats. Els han arrancat la llengua que ens hem passat de generació en generació durant un bon grapat de segles i que té acumulada tota la sapiència del nostre poble en una fraseologia lèxica fabulosa i els l'han baratada per un castellà elemental, paupèrrim i ridícul, un castellà de sainet. I la qüestió és que ho han fet perquè consideraven que això era millor, perquè pensaven que feien un favor als seus fills. És allò que la saviesa popular, que mai s'enganya, diu «de tant que et vull, et trac un ull».

 

NOTA.- Moreno Cabrera, Juan Carlos. Gramáticas y academias. Para una sociología del conocimiento de las lenguas. (Arbor, Madrid, vol. clxxxiv, núm. 731, 2008, pàg. 526)

 

3)
 

Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dijous 16 de juny del 2011

 
Motacions

per Màrius Serra
 
Encalar?
 
Fa dos articles parlàvem de dues maneres d'anomenar la clàssica entremaliadura infantil de penjar una pilota al terrat de cal veí. Els banyolins fan servir el verb esperxar. Els vendrellencs fan anar catxar, un verb que curiosament a Ponent és sinònim de cardar. L'article va provocar dues pilotes verbals ben penjades a l'àrea lingüística. Un lector de Tremp assegura que de penjar pilotes en diu embarcar. Tenint en compte que els trempolins són gent de terra endins, no costa gaire imaginar que l'al·lusió a la barca és una manera de dir que l'han penjada molt lluny. Des d'Alcoi em remeten a l'utilíssim llibre Valencià en perill d'extinció d'Eugeni S. Reig. I concretament a l'entrada del verb encalar, equivalent a penjar o esperxar o catxar o embarcar. Només cal llegir-ne un dels exemples d'ús per adonar-se'n: “Ara sí que l'has feta bona, has encalat la pilota dalt de la teulada de la fàbrica. Ara vorem qui és el valent que la baixa”. Reig també recull dues frases fetes procedents de l'argot de la pilota valenciana que atenyen el llenguatge figurat. “Val i ratlla i la pilota encalada” o “A dos de val i la pilota encalada”. S'usen en situacions de gran indecisió general. Com ara.
 
4)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 187)
 
Controlar, un mot imprescindible?
 
Antoni Llull Martí 
 
És de suposar que des que el món és món, vull dir des que començà a haver-hi comunitats humanes, l'home ha volgut exercir un control sobre el comportament i activitats dels seus congèneres i sobre els animals i plantes i fenòmens naturals, fins allà on ha pogut. Però mai, fins als nostres dies, hi havia hagut un afany tan notable per controlar-ho tot. Els industrials i comerciants, i els polítics, volen saber què pensen, què volen, què necessiten, les persones, i quins recursos tenen, en què gasten el seu temps, si van en cotxe o a peu, si utilitzen transports públics, si viatgen, etc., tot això per influir damunt elles i obtenir-ne un benefici. També es controlen el tràfic aeri i el marítim, i el que té lloc a les carreteres i a les vies fèrries, i la producció de tota casta de béns de consum, i els preus, i, en un pla individual, molta gent vol controlar el que fan els seus fills, els seus parents, els seus veïns, i fins i tot autocontrolar-se: controlar les pròpies emocions, les pròpies forces, el propi pes, les pròpies despeses, etc.
 
El mot control és molt nou en la nostra llengua, i en la majoria de les europees. No fa ni cent anys que s'usa. Prové del francès contrôl, que al seu torn és contracció de l'antiquat contrerôle, mot amb el qual es designava un sistema de doble registre que portava l'administració per a poder comprovar i verificar les dades, compost de contre ‘contra' i rôle ‘roll' (de paper), és a dir, «roll contra roll». Després sortiren contrôler i controleur, ja ben antics en francès, i en el segle XVII qualcú els imità a Espanya creant contralor per designar l'interventor dels comptes de la Casa Reial, i el seu derivat, contralorear, mots que no tingueren gaire èxit. No fou fins dins el segle XX que aparegueren controlar i controlador en català, en castellà i en portuguès, i amb formes similars en la majoria de llengües europees, i en moltes d'altres llocs del món, sobre tot per la universalització del control de la circulació aèria. I si l'acció de controlar és tan antiga i fins fa poc no teníem aquest nom, com els deien abans, als qui controlaven? Idò depenia d'allò que controlaven. Podien esser censors, inquisidors, veedors, oïdors de comptes, inspectors, interventors, revisors, vigilants, etc. La humanitat ha passat milers d'anys controlant sense conèixer els mots controlar i controlador, però em sembla que a hores d'ara no sabríem prescindir-ne.
 
5)
 
Publicat en el llibre EN PERILL D'EXTINCIÓ (100 paraules catalanes per salvar) de Pau Vidal (Editorial Empúries, Barcelona, 2005, pàg. 26)
 
 
Bòfia
Pau Vidal
 
 

Cada poli té el seu temps i el seu espai. La guàrdia civil necessitava maquis, els grisos estudiants barbuts i contestataris i els mossos conductors a 180. I la bòfia? La bòfia volia tramvies, estraperlo i lladres de roba molla.

         (Per cert, sabíeu que el sentit primigeni de bòfia és ‘butllofa' i que figuradament també volia dir ‘mentida'?)

 

«Miqueló [continua parlant al passadís]: I els altres dos?... Què dius, ara?... Però no veus que t'han afaitat en sec? No comprens que no es pot ser tan càndid, quan es porta l'uniforme de la bòfia... Encara que sigui de la bòfia andorrana, home!» (Ventura Porta i Rosés, El rastre de la guineu, 1986).

 

6)
La parla de l'Urgell
 
Pere Ortís
 

Vocabulari

En aquest apartat recollim les paraules que semblen més pròpies de l'Urgell, no únicament pel seu origen, sinó també per la seva estructura i per la manera de ser pronunciades. En donarem la versió urgellenca, exposarem un exemple de la seva pràctica i donarem el conjunt de sinònims que puguin eixamplar més el seu significat, per a enriquiment del lector.

 

U 

 

Ubelta. Faldilla interior.

         Noia, et se veu massa la ubelta.

Ufanar-se. Vanar-se.

         Tant com s'ufanava pel seu premi!

Uita, uiteu. Mira, mireu.

         Uita quina llocada de bolets que hai trobat!

Ullada. Bastó llarg que té una punta per a fer obeir les vaques.

         Mira aquesta vaca, clava-li la ullada!

Ullera. Sentit de l'humor. Bon humor. Plagasitat. Folga.

         Aquest sempre està d'ullera. Estàs d'ullera!

Urpa. Grapa de la fera.

         L'urpa del gat.

Userda. Alfals.

         Ja han segat la userda.

 

7)

 
Publicat a
 
D'un combat perdut contra una francesa d'Albí
 
Joan-Lluís Lluís
 

Si el dia hagués estat més gris hauria caminat més de pressa i, arribat al Portal de l'Àngel, no hauria fet una lleu marrada per veure de què anaven aquelles parades. El sol, però, va incitar-me a apropar-me d'aquella mitja dotzena d'estands que vantaven als barcelonins l'excel·lència d'alguns territoris occitans, evidentment presentats com a francesos. I amb una retolació perfectament bilingüe: francès i espanyol. Com si fos un inspector de la Policia Lingüística de la Generalitat (a l'existència de la qual semblen creure alguns mitjans de comunicació francesos) miro la documentació de cada parada i, a cadascuna, amb un somriure franc, pregunto, en català, si tenen res escrit en català. Amb accent francès i somriure igualment franc em responen, en espanyol, que no. Fins que arribo a la parada d'Albí, una ciutat no només noble i bella sinó agermanada amb Girona, per la qual cosa, penso, s'hauran mostrat més clarividents que els altres.

Efectivament, la senyora somrient que m'atén em respon, en espanyol: «És clar que sí!», i forfollant una mica sota el taulell, n'extreu un fascicle escrit en la llengua de Toni Soler (dic Toni Soler i no Ramon Llull o Jacint Verdaguer perquè la conversa que segueix, rigorosament autèntica, té, crec, un toc polonesc). Abans de dir res verifico d'un cop d'ull que, damunt de la taula, només hi consta documentació en espanyol. Llavors, per evitar interferències, decideixo passar al francès, i la conversa és la següent. Jo: «Però... per què amagueu la versió catalana?» Ella: «Oh, no l'amaguem, la donem quan ens la demanen!» Jo: «Però és estrany que la tingueu aquí sota, que us fa por d'ensenyar-la?» Ella: «No, i ara! Però no tothom vol documentació en català». Jo: «És clar que no, però alguns, sí... I no tothom la vol en espanyol....» Ella: «Sí, però aquí som a Espanya primer i, després, a Catalunya...» Jo: «Bé, això és una opinió, i jo sóc de l'opinió contrària, però amb opinions no avançarem. A Catalunya hi ha dues llengües oficials i, per tant, seria normal que exposéssiu les dues llengües. A més, si el vostre objectiu és d'atreure turistes, em semblaria intel·ligent atreure'ls amb la llengua que volen ells, i no amb la que vós preferiu...» Aquí el meu somriure franc comença a convertir-se en somriure forçat, però abans de cedir-li la paraula encara afegeixo: «Molts catalans són sensibles al respecte cap a la seva llengua i és una manera d'interessar-los...» I ella respon: «Sí, ho sé, Albí està agermanada amb Girona, per tant ja podeu pensar que els coneixem, els catalans...» Jo: «Doncs, justament, per això mateix...» Ella: «Escolteu, Albí ha estat inscrit al Patrimoni de la Humanitat de la Unesco, llavors entendreu que no podem tenir documentació en català...» Jo: res. Ja no dic res. Una ombra blanca, espessa, humida, s'ha apoderat del meu cervell i ja no puc dir res. Somric de nou, d'un somriure somort, i sense ni adonar-me ben bé, me'n vaig...

Conec bé els francesos, en tinc arreu al voltant meu, al meu poble, a Perpinyà, sé quin és el pensament majoritari francès en el tema identitari i lingüístic, sé com s'articula la ideologia dominant francesa que defensa que el món aniria millor si cada país fos un bloc de formigó monolingüe. Ho sé, ho combato com puc tot i sabent que el combat és va, però, a vegades, així, inesperadament, quan etziben arguments amb una força de convicció proporcional a la seva vacuïtat, em declaro, momentàniament, fora de servei.

 

8)

 

Amb cara i ulls. Diccionari de dites i refranys sobre l'ull

 

http://fraseologia-ulls.blogspot.com/

 

Víctor Pàmies

 

9)

 

Articles de Gabriel Bibiloni

 

http://bibiloni.cat/ambbonesparaules/index.html

 

10)

LA MEVA LLENGUA

Apel·les Mestres
No em preguntis per què, però l'estimo
de cor la meva llengua:
no em preguntis en va, sols puc respondre't:
"L'estimo perquè sí, perquè és la meva".
.
L'estimo perquè sí, perquè eixa parla
és la parla mateixa
que al so d'una non-non la més hermosa
bressà amorossament ma son primera.
.
L'estimo de tot cor, per catalana,
l'estimo perquè en ella
la primera rondalla em contà l'àvia
un capvespre d'estiu mentre el sol queia.
.
L'estimo de tot cor, perquè en descloure's
l'exquisida poncella
de mos vint anys, aquell sublim "t'estimo"
va dictar-me l'amor en eixa llengua.
.
L'estimo de tot cor, perquè la parlen
els meus amics de sempre,
els que ploren amb mi i els que amb mi riuen,
els que em criden avant, i avant m'empenyen.
.
L'estimo de tot cor, perquè cigales,
i espigues i roselles,
i els rossinyols i el mar i el cel i l'aire
sos grans secrets en català em revelen.
.
L'estimo de tot cor, perquè no en trobo
de més franca i més bella...
I em preguntes perquè? i, això em preguntes?
L'estimo perquè sí, perquè és la meva.

 

11)

 
Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART de Ramon Sangles (2a edició, Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg. 51)
 

A l'escola, s'hi escolta o s'hi xerra?

Ramon Sangles i Moles

Els estudiants són el futur de la nostra societat. Per tant, a l'escola ens hi juguem molt; i, per consegüent, tant els llocs d'ensenyament com els mestres han de gaudir del màxim prestigi i reputació. Que les famílies, les institucions i la societat en prenguin nota.

 

Per una banda, qui ens governa ha de prioritzar la bona organització de les escoles i ha d'invertir-hi diners; per l'altra, els professors ho han de ser per vocació, car tenen un gran deure a acomplir i s'han de preparar bé; no cal dir que han de ser ben pagats, respectats i admirats; també diríem que no han de ser sotmesos a canvis bruscos o rupturistes, car la seva feina és molt metòdica i la seva preparació ha volgut anys d'estudi i d'investigació. Direm també que han de ser els primers a saber escoltar els alumnes i a respectar-los. El mestre, així mateix, ha de tenir present que no ho és perquè sap, sinó perquè té desig i capacitat de comunicar allò que sap. I, ensenyant, sempre s'aprèn.

 

Els alumnes van a l'escola per escoltar el mestre i per aprendre. Han de ser sotmesos a les regles de la disciplina i del màxim respecte. En entrar el professor a classe regnarà el màxim silenci i tots s'aixecaran per donar-li la benvinguda. Això jo ho veig cada dia en escoles molt modernes i avançades de països que no són el nostre. Durant les explicacions del professor, els alumnes mai no l'interrompran; en ells l'escolta activa marcarà la pauta general; en cas d'haver de preguntar res, alçaran la mà i esperaran que els sigui donada la paraula. Quan un alumne sigui preguntat, serà amatent a respondre i, amb tota l'elegància possible, exposarà els seus coneixements de la matèria. La resta d'alumnes se'l miraran i l'escoltaran amb interès i respecte.

 

Pot haver-hi vegades que el mestre vulgui desenvolupar la classe d'una manera participativa amb els alumnes, com ara seguint el mètode Montessori. Aleshores, els alumnes, prenent part activa en la classe i en mútua operativitat entre ells, estaran contínuament pendents de qualsevol orientació que pugui donar-los el professor i vigilaran de no interferir-se entre el que han de fer els uns i el que han de fer els altres. També el Pla Bolonya apunta en la part activa i participativa dels alumnes.

 

Resumint: a l'escola s'hi va per aprendre; per escoltar els professors, interioritzant els ensenyaments que inculquen; s'hi va a adquirir una disciplina que ha de servir en els compromisos de la vida i perquè els alumnes siguin unes persones dignes de qualsevol responsabilitat el dia de demà. No s'hi va, però, ni a xerrar, ni a distreure's, ni a jugar o mandrejar, i encara menys a contradir el professor.

 

Totes aquestes exigències poden ser realitat si per part dels professors hi ha autoritat i el desig de comunicar el que saben, i si per part dels alumnes hi ha obediència i el desig de deixar-se educar i instruir.

 
 
12)

Comunicació presencial: factors globals

 

Joan Tudela

 

A més a més dels factors exclusivament auditius o visuals, en la comunicació presencial també hi intervenen factors que hauríem d'anomenar globals i que val la pena de tractar un a un.

 

Del llibre Llengua i comunicació.

joantudela@periodistes.org

 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net 
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net