Tot i que oncle és el mot estàndard per designar el germà del pare o la mare, són molt pocs els catalans que diuen oncle espontàniament. Els valencians -també alguns catalans i balears- diuen tio ; i la majoria de catalans, tiet. La cosa ve de lluny: Coromines ja va observar que oncle retrocedia davant tio i tiet. I, a més, al tio l'avala la tia , com al viudo la viuda i al nino la nina . Malgrat tot, al DIEC no hi ha ni tio ni tiet .
El GDLC entra tiet però encara no tio. Només el D62 i el Diccionari valencià en línia accepten tio i tiet . Com a forma estàndard, oncle té el problema que és molt poc usat; tio , que du l'estigma de castellanisme; i tiet , que l'afectuós diminutiu no el deixa ser prou neutre. Crec, però, que tots tres s'haurien d'admetre i deixar que el temps decideixi quin serà l'estàndard.
I si avui en parlo és perquè algun lector s'ha queixat que en una entrevista a l'ARA féssim servir els termes neboda néta i tiet avi , dos parentius que, en estàndard, són reneboda (o besneboda ) i besoncle . Tot i que algun lector deu trobar més fàcil d'entendre el que vam escriure, crec que hauríem d'haver optat per les formes estàndards existents. En la vida d'avui el parentiu no té el pes que tenia i això explica que una redacció tan jove com la de l'ARA tingui lapsus com aquests. Per sort, hi ha lectors que ens ho fan veure i nosaltres els hi agraïm i en prenem nota.
Els noms d'alguns temps verbals eren, quan jo estudiava, una font de confusió. Del nostre pretèrit indefinit (he cantat) el castellà en deia pretérito perfecto (he cantado), i del nostre pretèrit perfet (vaig cantar), pretérito indefinido (canté). Per sort, del contrast no se n'ha fet marca identitària i tant l'IEC (2003) com l'AVL (2006) han modificat els noms per fer-los més racionals. Ara he cantat és perfet (d'indicatiu) i vaig cantar és passat (perifràstic d'indicatiu).
El canvi resol fortes inconsistències. El terme indefinit no expressava la idea que a he cantat l'acció és acabada (és a dir, perfeta), i tampoc tenia sentit que del temps paral·lel en subjuntiu (hagi cantat) sí que se'n digués pretèrit perfet. Ara tots dos es diuen perfet i, en castellà, es diuen perfecto. El paral·lelisme s'estén a l'anglès, que amb el present perfect (I have sung) recull no només que l'acció és acabada sinó que ho és respecte al present.
Però els nous noms no s'han divulgat com caldria. Si avui posem pretèrit indefinit i pretèrit perfet en el cercador de l'Optimot, encara trobem fitxes que usen perfet en els dos sentits i definicions del Termcat que corresponen a la vella nomenclatura. I si les webs de llengua més dinàmiques no acaben de fer el pas -la Viquipèdia, en canvi, sí que l'ha fet- és difícil que una novetat que fa més clar i precís aquest punt gramatical arribi amb força a l'ensenyament i els llibres de text.
CURS INTENSIU MES DE JULIOL
INTRODUCCIÓ A LA LLENGUA I CULTURA OCCITANES
(Nivell A2, 60h)L'Associació de Juristes en Defensa de la Llengua Pròpia promou una campanya per combatre el retrocés del català als jutjats i tribunals de justícia del país. Només un 16% de les sentències que es dicten a Catalunya estan escrites en català, una llengua que els ciutadans cada cop usen menys quan declaren davant del jutge o jutgessa. Les mateixes persones que entren al jutjat i saluden l'agent dels Mossos o parlen amb el personal d'administració en català fan un canvi sobtat de registre lingüístic a l'hora de declarar i respondre a les preguntes dels advocats i de la fiscalia. La campanya de Juristes per la Llengua ens demana que “no canviem” d'idioma, i ens recorda que usar el català als jutjats és un dret indiscutible reconegut per l'Estatut, la llei de política lingüística, la carta europea de llengües regionals o minoritàries i, fins i tot, la llei orgànica del poder judicial espanyol.
No hi ha dubte que el ciutadà pot declarar en català. El problema és que la immensa majoria de jutges es dirigeixen al personal de justícia, als advocats, als acusats i als testimonis en llengua castellana. La posada en escena, amb togues, banderes i fotografies del rei incloses, sovint intimida les persones que han de prestar declaració. En la majoria de casos prou nerviosos que estan per la incomoditat de la situació. En aquest moment de debilitat, fins i tot de por escènica, i veient que els propis advocats són els primers que fan l'exposició i formulen les seves preguntes en espanyol, els ciutadans canvien de llengua. El ciutadà és culpable del retrocés del català a la justícia o víctima d'un ecosistema públic hostil amb la llengua pròpia? Crec que, lingüísticament i d'entrada, n'és víctima.
A Catalunya estem acostumats a demanar militància eterna als ciutadans per garantir una normalitat inexistent en molts àmbits públics. Els governs i l'administració han de fer entendre als jutges que per impartir justícia en un país amb llengua pròpia i oficial el primer que cal és que la facin servir habitualment. En lloc de “No canviem de llengua”, la campanya hauria de dir: “Canviï de llengua, senyor jutge”.