InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 33 (divendres 29/04/2011) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
1) Eugeni S. Reig - acabar com Camot
 
2) Quim Gibert - Com assassinar una llengua sense embrutar-se les mans
 
3) Màrius Serra - Peperepep?
 
4) Antoni Llull Martí - La investigació i altres pèdies
 
5) Pau Vidal - Andròmines
 
6) Pere Ortís - La parla de l'Urgell (Lletra N)
 
7) Joan-Lluís Lluís - A peu per les terres embruixades de Finlàndia
 
8) Josep Daniel Climent - Enric Valor, la passió pel valencià
 
9) Nova publicació: Diccionari d'agricultura
 
10) David Vila i Ros - La llengua, un dret dels pobles
 
11) Ramon Sangles i Moles - Escoltar enforteix la relació
 
12) Joan Tudela - Comunicació presencial: somriure i rialla
 
 
1)
 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

(Llibre inèdit)

acabar com Camot

Acabar de mala manera.

 

Ja veus, tanta amistat que tenien i tan bé que es portaven i al remat varen acabar com Camot.

 

Marisol Gonzàlez Felip en el seu llibre Frases fetes al nord de la llengua arreplega aquesta expressió i diu: «acabar com Camot Fracassar algun assumpte en la intenció que es tenia en un principi. Ex: Vam fer el sopar per aclarir l’herència, però vam acabar com Camot. SIN.: acabar com el rosari de l’aurora, acabar com una “picà” de fesols

 

El dia 28 de abril del 2005 l’escriptor Toni Cucarella va publicar en el seu blog l’escrit Els habitants de l’idioma: Camot, a on explica detalladament qui era Camot i l’origen de l’expressió que ens ocupa, encara que ell, en lloc d’acabar com Camot, escriu quedar com Camot. Transcric a continuació la major part de l’escrit de Toni Cucarella:

 

«[...] cal, primer de tot, donar les gràcies a Vicent Orquín, bibliotecari de Xàtiva, que va ser qui em va proporcionar les dades que tot seguit escudellaré. El que referiré de Camot ho he amprat –manllevat– de l’article que l’any 1911 va publicar el prevere Pere Sucias a l’Heraldo de Játiva, i que va titular, com no podia ser d’una altra manera, Has quedat com “Camot”.

 

» Francesc Navarro, més conegut pel malnom de Camot, va nàixer a Xàtiva, al barri de les Barreres (extramurs de la ciutat), l’any 1780. De jove va seguir l’ofici de son pare: carreter. Però, segons Sucias, Camot era amic del comboi i la gresca, freqüentava les tavernes i tenia fama de fatxenda i buscaraons. Com que li agradava la bona vida i defugia la faena –fuig, faena, fuig!–, es va posar a roder, sobretot per la zona de Cerdà, és a dir, pel camí reial. Feia robatoris de poca consistència, però que el dugueren sovint a la presó. Fins que l’any 1826 feren la feta del canonge Cebrià, home de família rica. Era vell, el canonge, i en tenien cura una fadrina tan vella com ell i un acòlit. Vivia en el carrer que avui porta el seu nom, i que puja des del final del carrer de Sant Francesc a la plaça de Santa Tecla o de la Zona.

 

» La colla de Camot va intentar robar a cal canonge Cebrià. Amb un filaberquí feren un forat en la finestra, despres amb un serrutx ampliaren el forat per tal de passar-hi el braç i moure el passador que tancava la finestra. L’acòlit que convivia amb el canonge va sentir el soroll i va descobrir el braç del lladre que intentava manipular el passador. L’acòlit va agafar la corretja del pantaló i amb ella va lligar el braç del lladre, de manera que aquest no podria fugir-se’n. Què feren els seus companys ara que havien estat descoberts? El mataren d’una punyalada al cor i li tallaren el cap i el despullaren, tot amb la idea que no pogueren identificar el cadàver i, per tant, que no pogueren aclarir amb qui treballava el mort.

 

» Abans de tres mesos, un llaurador va trobar el cap tallat en un paller de la partida de Divendres. Ara que ja sabien qui havia intentat aquell robatori, la colla de Camot va ser detinguda. Eren cinc en total, comptant-hi Camot. I tots foren condemnats a morir en la forca. Camot havia de ser penjat l’últim i a part. Però se’n va fugir esmunyint-se pel forat del comú. Va travessar tot el clavegueram, i “molt va patir en el trajecte, unes voltes per l’estretor del camí, i unes altres per les emanacions que l’ofegaven”. Finalment, va poder eixir a la Font del Lleó, vora la porta principal de la ciutat emmurallada. Anava espentolat i ple de merda. Va llavar-se en la font i va acudir a demanar ajuda al forn de Santa Anna. Allí, un aprenent es va avenir a socórrer-lo, i mentre Camot s'amagava a l'alcavor el xicon va anar a buscar-li roba neta. Però mentre Camot dormia la fornera el va descobrir i va avisar la justícia. I el detingueren sense saber que era Camot. Pura xamba. A partir d’aquell moment, Camot no pararia de lamentar-se: “Que desgraciat que sóc!”.

 

» Diu Sucias, i jo li ho traduesc: “Als tres dies va arribar el botxí, a poqueta nit. L’endemà, se li va llegir la sentència, i transcorregut el termini legal, allà a les onze del matí va ordenar-se una processó a la porta de la presó. Al cap hi anava un redoblant marcant un pas llarg; el seguia un cruscifix amb dos fanalets, l’un al costat de l’altre; darrere hi venien moltes persones amb llargues capes, a la usança d’aquell temps, i presidia tota aquella filera Camot en mànegues de camisa a cavall d’un mal burro…” La comitiva va resseguir el carrer Montcada, la plaça de l’Almodí, la plaça de Santa Tecla, fins a la plaça de la Bassa (dita de les Forques). En tot aquest trajecte, Camot se’n planyia: “Sóc molt desgraciat! No he mort ningú, però vaig a ser penjat. Sóc molt desgraciat!”.

 

» Val a dir que el relat sencer, i extens, del prevere Pere Sucias, és ben colpidor; fins i tot s’hi atreveix a fer una crítica contundent contra la pena de mort dient poquet i bo de l’ofici de botxí.»

 

Tot açò ho explica també Toni Cucarella en la seua novel·la Heretaràs la terra.

 

El significat de la paraula Camot, malnom del roder Francesc Navarro, és ben clar: camot és, simplement, un augmentatiu de cama. Segurament aquell home o algun dels seus avantpassats tenia les cames molt llargues i per això li posaren el malnom de Camot. Quan fem l’augmentatiu d’algun nom femení, si el masculinitzem, sembla que siga una mica més gran encara. Així, si algú té una panxa molt gran diem ¡quina panxota que té!, però si volem que faça l’efecte que és més gran encara diem ¡té un panxot! De la mateixa manera podem dir un missot, un botellot, un esquenot o un camot.

 

 

En valencià també es diu: acabar com el ball de Moixent (o de Torrent), acabar com el rosari de l’aurora, acabar com una picada de fesols
La llengua estàndard sol emprar: acabar com el rosari de l’aurora, fer la fi del cagaelàstics
En castellà es diu: acabar como el rosario de la aurora
 
NOTA 1: L’expressió acabar com Camot que arreplega Marisol González podem trobar-la en Frases fetes al nord de la llengua. Diccionari de les comarques de Castelló de Marisol González Felip (Diputació de Castelló, Castelló de la Plana, 2000, p15)
 
NOTA 2: L’escrit de Toni Cucarella Els habitants de l’idioma: Camot podem trobar-lo en Internet fent clic en l’enllaç http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/8694
 
NOTA 3: En la novel·la Heretaràs la terra de Toni Cucarella (Editorial Tres i Quatre, València, 2006) trobem notícies de Camot en les pàgines, 57, 85, 87, 88, 89 i 90.
 
 
2)
Com assassinar una llengua sense embrutar-se les mans

 

Cada llengua és única perquè transmet d'una manera peculiar la visió que els seus parlants tenen del món. Per deixar constància que hi ha una retirada entre pares i fills, posem per cas, el refranyer català apunta que «els testos s'assemblen a les olles». Per venir a dir el mateix, en castellà afirmen que «de tal palo, tal astilla». I en francès, «chat et chaton chassent le raton». La perspectiva, segons la cultura, canvia: allà on nosaltres hi veiem olles, altres hi veuen estelles i ratolins.

 

També hi ha una colla de mots genuïnament catalans lligats a les festes populars, als àpats nadalencs, a la pastisseria, que formen part en exclusiva de l'imaginari català (caramelles, tió, galets, panellets... ). En paral·lel, la lingüista Rosa Calafat (Andratx, 1963) afegeix, en el llibre Per a un ús ètic del llenguatge (Angle Editorial, 2010), que el terme castell, en el sentit de torre humana, és un mot que no té cap lloc en el món cultural espanyol: «els diccionaris en línia bilingües i multilingües en espanyol i altres llengües només incorporen aquest mot al diccionari castellano-catalán». Per tant, Calafat afirma que castell és un mot de mercat a partir del món cultural català: «castell es projecta a l'exterior a partir dels diccionaris bilingües en català i una altra llengua».

 

L'ús de dites i expressions pròpies, entre d'altres aportacions, ens singularitzen com a identitat diferenciada. La lingüista mallorquina no té cap dubte que una llengua és una eina de poder i de domini simbòlic, amb capacitat per modelar el pensament col·lectiu: «Si no, que ho demanin als estats nació veïns nostres, que han gastat cervell i trets i guerres i democràcies per tenir llengües expansives lliures de culpa!». Això explica que hi hagi catalans que recorren al «apaga y vámonos», al «da igual» o bé al «más de lo mismo» podent dir «tanca la parada», «tant se val» o «la cançó de mai acabar» respectivament. En aquesta línia, la d'Andratx assenyala que «si en català perdem el trosset, el trast, aleshores perdem el matís, perdem la diferència. Perdem la diversitat cultural». Justament per això, Calafat també denuncia l'estigmatització de les nostres realitzacions fonemàtiques: «perquè en parlar espanyol amb pòsit fonemàtic català ens situam fora del grup nacional espanyol» i «perquè en parlar qualsevol altra llengua aplicant-hi pòsit català, el món no ens reconeix com a hispanoparlants». I és que la fonètica catalana és una traça de referència que ens diferencia de les altres llengües.

 

Ras i curt, Calafat és del parer que la llengua catalana té tres enemics: «la legalitat vigent d'un Estat que li denega àmbits d'ús; l'opacitat d'un discurs en punt de vista català, que impedeix una conformitat social capacitada per donar categoria de valor únic a la cultura catalana; i la lliure circulació del discurs de la por, un discurs que es basa en el fet que l'ús del català o l'exercici d'un punt de vista particular i en català són elements de conflicte social i de mercat».

 

Per a un ús ètic del llenguatge, guardonat amb el Premi d'assaig breu Josep Irla de 2010, és tanmateix un al·legat contra certes invisibilitats escolars (l'expansió de la catalanitat que va protagonitzar el rei en Jaume; la fi del president Companys en termes d'«assassinat»; la presència de l'espanyol a Catalunya en termes d'«imposició per violència») i invisibilitats socials (la hibridació lingüística com a tret d'un procés colonial; la castellanització del mercat laboral a Catalunya; els factors limitadors de la conducta lingüística, la negativa d'una part dels castellanoparlants i residents comunitaris a adoptar el català). Les de Rosa Calafat són unes reflexions d'alt voltatge: un llibre imprescindible!
   
Quim Gibert, psicòleg i coautor d'El despertar dels Països Catalans

 

3)
 
 
Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dijous 28 d'abril del 2011
 
Motacions

per Màrius Serra
 
Peperepep?
 
Podria ser un crit de suport al gran Pep Guardiola, però és la denominació que reben les roselles a Tremp. Peperepep la flor i ruella la planta. La flor de les roselles (Papaver rhoeas) té una propietat màgica que probablement emana de la seva natura al·lucinògena: cadascú els diu com vol però provoca quequeig. A la Franja de Ponent, per exemple, en diuen ababols, un nom proper al castellà amapola que popularitzà Machín. Ababols encara dóna poc joc (només repeteix ba-bo), però en general els noms populars de la rosella són espectaculars, fins al punt que els podríem cantar. Més enllà de la guardiolesca via trempolina, a El Vendrell en diuen quequerequecs, a Girona quiquiriquics, a Besalú gallgallarets (o gallarets), a Manresa pipiripips, a Agramunt pupuruputs (o puputs) i a Calella de Palafrugell quicaracocs. Però el millor que he descobert, fins ara, del fascinant món de la rosella és que dues poblacions tan properes (i enfrontades) com Sabadell i Terrassa tenen en aquesta flor al·lucinògena un nou fet diferencial. A Sabadell en diuen badabadocs i a Terrassa paparoles. Si Machín hagués cantat en català, hauria fet lletres més variades: “paparooola, lindíssima ababoools...” 

4)
 
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 181)
 

La investigació i altres pèdies

 

Antoni Llull Martí 
 
 
Possiblement haurà vingut de nou a la majoria de lectors el títol d’aquest article. Com es pot relacionar investigació amb els peus i d’on m’he tret el mot pèdia? Aquest mot és realment molt nou i poc usat, però figura al diccionari normatiu, el de l’Institut d’Estudis Catalans, que diu pedi, pèdia, «adj. relatiu o pertanyent al peu». Permeteu-me que us expliqui la relació entre un i l’altre. Investigar prové d’un verb llatí, investigare que al seu torn es formà sobre el mot vestigium ‘planta del peu’, ‘petjada’ i, finalment, ‘vestigi’. Investigar, amb la seva accepció més antiga, significa ‘observar les marques deixades pels peus’, ‘seguir les petjades’, ‘seguir el rastre’, i amb el temps prengué el significat de ‘indagar’. I vestigi, que en català medieval era usat amb el sentit primitiu de ‘petjada’, acabà per voler dir ‘senyal d’una cosa que ja no hi és’ (una marca que ha deixat, uns efectes causats, etc.). Les actuals accepcions d’investigar, investigació i investigador són relativament modernes.
 
Impedir és un altre verb relacionat amb els peus. El verb llatí del que procedeix, impedire, era derivat de pes, en genitiu pedis, la rel del qual és ped, ‘peu’. Amb el prefix in (= im) afegit a la rel esmentada, i la terminació pròpia de la conjugació verbal, es constituí el verb, i se li atribuí el significat de ‘travar els peus’, i se n’amplià el significat a ‘entrebancar’, ‘destorbar’, ‘no deixar fer una cosa’. D’aquest verb sortí el substantiu impediment, i del seu plural, impedimenta, igual en llatí a com ho és actualment en català i en castellà, i que ja en l’època de l’Imperi Romà designava el bagatge i atuells que necessàriament havien de dur les tropes, i que impedia que poguessin moure’s amb la celeritat i soltesa desitjables. D’una variant d’impedire, impedicare, sortí el popular empatxar, més usat a
Mallorca en la locució negativa no me n’empatx (de tal cosa), per mostrar que allò de què parlam no ens impedirà fer allò que volem. El verb contrari a aquest era expedire ‘destravar els peus’, ‘sortir d’una situació que ens impedia avançar’. Anys enrere eren corrents expressions com expedeix! o expediu! per comminar a donar-se pressa. Derivats d’aqueix verb són expedició, expedient, expeditiu, i formes semblants.

 

5)
 
Publicat en el llibre EN PERILL D'EXTINCIÓ (100 paraules catalanes per salvar) de Pau Vidal (Editorial Empúries, Barcelona, 2005, pàg. 14)
 
 
Andròmines
Pau Vidal
 
 
És veritat que en temps dels grecs passaven unes coses de no dir, però que un monstre marí se’t vulgui cruspir de viu en viu, aparegui en Perseu a salvar-te i, agraïda, t’hi casis, no deixa de ser una història fantàstica. Tant que, si al damunt tens un epítet tan bonic com Andròmeda, pots donar nom als embolics o les males arts que s’usen per enredar algú amb faules increïbles. Que l’etimologia sigui certa o no, al capdavall, tant se val, perquè la història ha acabat reduint aquesta deformació del nom de la filla de Cassiopea a un ús molt més quotidià, per referir-se a tot aquest trastam atrotinat i inútil que en captiveri corre per casa i en llibertat pels Encants.
 
 «La vigília de sant Josep, per celebrar el retorn a temps en què no calia treballar de nit, els fusters feien una foguera amb l’estai, encenalls i altres estelles i fustes inservibles. Aquest foc es féu popular i amb el temps va anar creixent, nodrit amb les desferres i andròmines velles que el veïnat aportava per engruixir la pira. La mainada curava de voltar pel barri cercant aliment per a engrossir la falla, animant-se amb la cançoneta típica». (Joan Amades, Les diades populars catalanes I, 1932)
 
Iepa-la!
Mobles tronats i estris inútils conformen la tropa de l’exèrcit de les andròmines. Però quan són prou petits per ser manejables i transportables, aleshores es queden en simples fòtils, sense perdre, això sí, llur caràcter fútil (no en va vénen de la mateixa arrel). El fòtil per excel·lència de l’era moderna és això petitó que duem a la butxaca i que anomenem, malbaratant l’excel·lent oportunitat de batejar-lo amb un nom tan escaient, mòbil.
 
6)
La parla de l'Urgell
 
Pere Ortís
 

Vocabulari

En aquest apartat recollim les paraules que semblen més pròpies de l'Urgell, no únicament pel seu origen, sinó també per la seva estructura i per la manera de ser pronunciades. En donarem la versió urgellenca, exposarem un exemple de la seva pràctica i donarem el conjunt de sinònims que puguin eixamplar més el seu significat, per a enriquiment del lector.

 

N 

 

Nap-buf. Marrec, patuf, tap de bassa.
       Un dia aquet nap-buf em manarà a mi.
Neular-se. Una planta malmetre's per la neula.
     No miris els carabassons, que es neulen.
Nofri. Nofre. Ruc. Beneit. Babau.
     Portar un barret així fa ser nofri, home.
Ninial. Ou d’enganyifa que es posa al ponedor perquè les gallines hi ponguin.
     El nen ha pujat el ninial, pensant-se que era un ou de va debò
Noncara. Encara no.
     ─Vols que t’ajuda?
     ─Noncara.
Nyigui-nyego i nyigui-nyogui. Moviments que fa un objecte esbalandrat.
      Aquesta taula ja fa nyigui-nyego.
 

 

7)
 
Publicat a
http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/374867-a-peu-per-les-terres-embruixades-de-finlandia.html
 
A peu per les terres embruixades de Finlàndia
 
Joan-Lluís Lluís
 
A mitjans de segle XIX un metge finlandès, Elias Lönnrot, va abandonar el seu hospital per recórrer el país i recollir les llegendes orals, les poesies, les cançons i les endevinalles que, moribundes a les ciutats, encara vivien al món rural. D'entrada, els pagesos es malfiaven i molts refusaven de recitar a davant seu: tenien por que fos un espia de la jerarquia luteriana que els acusés d'acte de bruixeria. Aquesta por havia travessat els segles, des del temps en què els missioners cristians –primer catòlics i més tard protestants– anaven vencent l'antiga religió politeista. En l'organització religiosa pagana, els sacerdots eren no només els qui recitaven sinó els qui componien els relats poètics que confegien la seva mitologia. Els bruixots eren poetes i els poetes, bruixots. La llengua finesa, doncs, era d'alguna manera portadora de poders sobrenaturals... A poc a poc, Lönnrot va convèncer aquests pagesos i va arribar a compondre allò que es considera encara avui com el sòcol de la literatura en llengua finesa, el Kalevala, una epopeia de dotze mil versos que narra les aventures del vell però sempre heroic Väinämöinen, ell mateix poeta, guaridor i fertilitzador de les terres eixutes. Existeix en català la traducció d'aquestes aventures (ed. Columna, traduït per Ramon Garriga-Marquès i Pirkko-Merja Lounavaara) en què sovintegen les batalles èpiques, els déus enfurismats i els animals fabulosos.
 
La llengua finesa, que no està emparentada amb les llengües escandinaves veïnes sinó amb l'estonià i l'hongarès, porta l'accent tònic, sistemàticament, sobre la primera síl·laba de cada mot. Per això, la poesia popular prescindeix de les rimes però exigeix al·literació en aquestes primeres síl·labes: a cada vers cal que un màxim de paraules comencin per la mateixa lletra, com es pot veure en aquests quatre versos del Kalevala: «Sanat suussani sulavat / Puheet putoelevat, / Kielelleni kerkiävät, / Hampahilleni hajoovat». De fet, Lönnrot no va pretendre mai fer obra científica sinó poètica i el Kalevala és una mena de compilació d'un conjunt de poemes antics de temàtica propera, als quals va saber donar una unitat. Com si Homer no hagués escrit la Ilíada sinó que hagués cosit sàviament poemes narratius anteriors fins a donar la seva envergadura definitiva al conjunt. En qualsevol cas, sense Lönnrot, aquesta epopeia hauria desaparegut per sempre més ja que, quan travessava Finlàndia per recollir aquesta memòria poètica, era un gènere en clara extinció per culpa de la pressió religiosa. Va salvar alguns fragments importants de la boca mateixa de vells recitadors que ja no tenien ningú a qui transmetre el seu saber.
 
A finals del segle XX, l'escriptor finlandès més traduït, Arto Paasilinna, va dedicar una novel·la al món dels déus antics, amb un estil humorístic molt allunyat de la solemnitat de Lönnrot. A El fill del déu de la tempesta (no traduït al català) explica com el déu major del panteó antic, Ukko Ylijumala, envia el seu fill Rutja entre els humans per convèncer els finlandesos de tornar a la vella religió... Aquesta novel·la és una mena d'homenatge càustic al Kalevala i a la força poètica d'una llengua i d'un poble, alguns ciutadans del qual van anar fins a canviar el seu cognom per defugir els seus orígens suecs i reivindicar la seva identitat finlandesa. Va ser el cas del pare d'aquest escriptor, que va triar d'anomenar-se Paasilinna, és a dir «fortalesa de pedra». I, no sé per què, veig així un lligam bastant clar entre aquell metge caminador del segle XIX i aquest novel·lista entremaliat d'avui dia.
 
8)
 
Article publicat en Posdata, suplement de llibres del diari Levante-EMV, divendres 8 d'abril del 2011 (pàg. 5)
http://medias.levante-emv.com/documentos/2011-04-15_DOC_2011-04-08_01_21_40_posdata.pdf
Article publicat en el diari digital L'Informatiu, dimarts 12 d'abril del 2011
http://www.linformatiu.com/opinio/tribuna-oberta/articulo/enric-valor-la-passio-pel-valencia/
 

 
Enric Valor, la passió pel valencià
 
Josep Daniel Climent  [1]
 
 
Ja de ben jove, Valor defensava treballar per la llengua pròpia per tal «d’enlairar la pàtria». L’escriptor és un dels protagonistes de la Fira del Llibre en el centenari del seu naixement.

 

L’ensenyament del valencià ha estat una de les principals inquietuds d’una part ben significativa de la societat valenciana, que durant segles ha vist com la llengua pròpia dels valencians era marginada, prohibida i fins i tot perseguida per part de les institucions del poder central. Aquesta preocupació, però, no es convertí en reivindicació política i social fins al primer terç del segle XX, i això gràcies a la ferma actuació de persones com Carles Salvador, Enric Soler i Godes, Nicolau Primitiu Gómez, Josep Giner, Manuel Sanchis Guarner o Enric Valor i Vives que proclamaven als quatre vents la urgència i la necessitat de l’ensenyament del valencià a l’escola, com l’únic mitjà per garantir la seua transmissió i supervivència. És en aquests moments que els sectors valencianistes se n’adonen de la rellevància política que per als valencians tenia la llengua pròpia en el procés de construcció nacional. De fet, Enric Valor ja afirmava el 1935 que la llengua «és l’expressió màxima de la nació mateixa», i per això des de la premsa valenciana feia una crida demanant que «treballem, doncs, per la llengua pròpia si volem enlairar la nostra pàtria».

 

Els primers cursos de llengua durant la II República

 

Poc després de l’aprovació de les Normes de Castelló el 1932 sorgí la necessitat de difondre la nova normativa ortogràfica, però com que l’ensenyament del valencià a l’escola no fou autoritzat per part del govern republicà, malgrat les nombroses peticions com ara de l’Ajuntament de València o el Centre de Cultura Valenciana, hagué de ser des de la societat civil valenciana que s’organitzaren els primers cursos de valencià. Així fou que el 1933 Carles Salvador publicà al setmanari El Camí un «Curs d’Ortografia Valenciana per correspondència», que l’any següent es repetia a Alacant de la mà d’Enric Valor al setmanari El Tio Cuc, iniciant una obligada tradició d’utilització de la premsa escrita com a mitjà per a ensenyar la seua llengua als valencians i valencianes.

 

Els cursos de llengua durant el franquisme

 

Com bé sabem, durant el franquisme, la situació de l’ensenyament del valencià no féu més que empitjorar. De fet, haurem d’esperar al febrer de 1949 per veure com s’iniciava el primer curs de valencià presencial en la societat Lo Rat Penat. La iniciativa sorgí de Carles Salvador i el primer professor fou Enric Valor; poc després Josep Giner, Francesc Ferrer Pastor i altres estudiosos s’incorporaren al claustre de professors de l’entitat ratpenatista. Enric Valor participà activament en aquests cursos, bé com a professor, bé com a responsable de la revisió de la Gramàtica Valenciana de Carles Salvador i, fins i tot, com a president de la Secció de Filologia de Lo Rat Penat el 1959.

 

A principis de la dècada de 1960 Enric Valor inicià, amb la complicitat de l’administrador del periòdic Levante, Francesc Soriano, una veritable «campanya de normalització lingüística» a través de la premsa valenciana. La iniciativa es concretà amb la publicació el maig de 1960 d’unes notes breus sobre llengua en el suplement Valencia del periòdic, amb el títol «Cuestiones lexicográficas valencianas»; poc després, des de novembre de 1962 fins gener de 1964, aparegueren, sota el títol «Lecciones de valenciano. Parlem bé», 175 fitxes gramaticals de temàtica variada que tenien la finalitat de millorar la manera de parlar i escriure el valencià; a continuació, des de gener a octubre de 1964, Valor publicà el curs «Gramàtica elemental per a valencians», amb un total de 114 fitxes; i, finalment, des d’octubre del 1964 fins setembre de 1965 aparegué la sèrie «Vocabularios», 134 fitxes lexicogràfiques. Aquesta fou, sens dubte la iniciativa més significativa d’ensenyament de la llengua en la premsa valenciana durant el franquisme, tant per la quantitat com per la qualitat dels temes tractats.

 

Posteriorment, els cursos de llengua publicats en el periòdic Jornada es convertiren en diverses obres gramaticals; la primera el Curso de lengua valenciana (1966), després Millorem el llenguatge (1971) i, posteriorment, el Curso medio de gramatica catalana referida especialmente al Pais Valenciano (1973). S’ha de dir que fou en aquestes obres on es formaren la major part de valencians durant la dècada dels 70 i 80 del segle XX, i que les propostes gramaticals que aportà Valor contribuïren significativament a la construcció d’un model de llengua estàndard molt útil per als valencians, que combinava la normativa fabriana amb les solucions genuïnes valencianes.

 

El valor de Valor

 

Gràcies als cursos de llengua i a les obres gramaticals d’Enric Valor s’aconseguí formar milers de valencians en els coneixements bàsics de la seua llengua i preparar el camí per encetar tímidament un procés de normalització lingüística de la societat valenciana a l’acabament del règim franquista, recuperant per al valencià els àmbits d’ús que la repressió política ens havia negat durant segles.

 

Amb tot el que hem vist podem comprovar que Enric Valor ha sigut un dels grans precursors de l’ensenyament del valencià, i que amb les seues iniciatives actuava amb intel·ligència i perícia, perquè davant de la prohibició de l’ensenyament del valencià en les escoles durant la II República i el període franquista calia dur endavant activitats enginyoses que permeteren la transmissió intergeneracional de la llengua tant de manera oral com escrita amb uns mínims de dignitat.

 

Aquesta ferma i decidida actuació en favor de l’ensenyament del valencià ens permet constatar el compromís cívic de Valor amb la seua llengua, amb la seua terra i amb la seua gent, la convicció i fortalesa dels seus ideals, la tenacitat esmerçada en la seua defensa i la constància de les seues actuacions en les situacions més adverses, que no foren escasses, aspectes aquests que bé mereixen ser recordats i homenatjats pels valencians actuals com fan aquests dies des l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, la Fira del Llibre de València o les Trobades d’Escoles en valencià organitzades per Escola Valenciana.

 

[1] Autor del llibre Enric Valor. Estudi i compromís per la llengua (AVL, 2011).
 
9)
  
Nova publicació:
 
Diccionari d'agricultura
 
ÀREA D'AGRICULTURA I PESCA. GABINET DE TERMINOLOGIA.
 
Conselleria de Presidència, Govern de les Illes Balears, Palma, 2011
 
ISBN 978-84-614-7187-4

 
El Diccionari d’agricultura conté 1.893 termes catalans amb definicions i amb les equivalències en castellà sempre que ha estat possible. Tant els termes castalans com els castellans van acompanyats de les categories gramaticals. Així mateix hi ha termes amb notes aclaridores, que poden informar sobre aspectes lingüístics o poden ser una ampliació d’informació d’un concepte determinat. Els termes que s’hi recullen fan referència principalment al medi rural, a les tècniques i els sistemes de conreu, a eines, màquines i arreus de les bísties, a fitopatologia, a adversitats climàtiques i a biologia, fisiologia i química aplicades. Per facilitar-ne la consulta, després del cos del diccionari hi ha un índex de termes catalans, un índex de termes castellans i un índex de noms científics. També es pot consultar, al final del llibre, la bibliografia que s’ha fet servir per elaborar-lo, tant les obres especialitzades, com les obres terminològiques i les lexicogràfiques.
 
10)

 

Publicat a la Revista Papers, hivern 11

La llengua, un dret dels pobles

 

 

Àngel Guimerà deia que la llengua i la història són els botins més preuats a l’hora de sotmetre un poble. No debades, la Història amb majúscules és la que han escrit els vencedors, mitjançant la qual han ofert la seva particular visió dels fets i amb què han justificat les seves accions. Una història que, lògicament, està escrita en la seva llengua, imposada als vençuts com un instrument incomparable d’assimilació. La història de la humanitat és també la història de la vulneració constant dels drets individuals i col·lectius. I els drets lingüístics, expressió genuïna dels pobles, no n’han estat una excepció. Com s’entén, sinó, que el 50% de la població mundial s’expressi habitualment en alguna de les deu llengües més parlades, mentre l’altre 50% empra les 6.000 llengües restants? Només podrem comprendre-ho si estudiem els processos de substitució lingüística que al llarg dels segles han funcionat com a mecanisme d’uniformització i, en conseqüència, d’empobriment. Per fer-ho, però, hem d’anar a pams.

Molt més que eines de comunicació

Les llengües serveixen per entendre’ns. Cert. Però no només amb els altres, sinó també per entendre el nostre entorn i, per tant, a nosaltres mateixos. Cada llengua és una manera única de copsar el món i el lèxic respon a la necessitat de descriure aquest entorn. Nous coneixements van lligats a noves paraules. Per posar-ne un exemple, la paraula xocolata no va existir en català fins que els primers europeus van dur-ne d’Amèrica i, per anomenar-la, van manllevar un mot del nàhuatl, la llengua asteca. A voltes, fins i tot un mateix objecte conegut és interpretat i, en conseqüència, descrit de maneres distintes. Sense anar gaire lluny, el vi ho palesa. El nostre vi negre, equivalent a l’ardo beltza de l’èuscar, es torna red wine en anglès, com ho fa també en francès, vin rouge, en espanyol, vino tinto, i en italià, vino rosso. Per què? Els catalans i els bascos ens hem fixat en el color del raïm (negre); els anglesos, els francesos, els espanyols i els italians, en canvi, han pres de referència el color del propi vi (vermell). D’exemples com aquest en trobaríem un munt. Llengües diferents, interpretacions diverses. Així doncs, si cada llengua interpreta el món d’una manera diferent, no hi ha millor eina contra el pensament únic.

L’univers particular de les llengües les converteix també en un tret d’identificació col·lectiva. Qui no s’ha sentit identificat amb algú quan, estant en un país estranger, ha sentit que parlaven la seva llengua? Les llengües cohesionen les societats, els ofereixen un marc comú de referències, les situa en el món. A l’ensems, les llengües, lluny de ser barreres, són portes obertes a una comunitat. Així ho expliquen molts nouvinguts als Països Catalans: quan s’han llançat a parlar català, han passat a ser considerats un català més.

Aquests valors afegits de les llengües –descripció genuïna de l’entorn i element d’identificació col·lectiva– les converteixen en quelcom que cal protegir. La diversitat és riquesa. Tanmateix, els lingüistes coincideixen en el fet que entre un 50% i un 90% de les llengües que es parlen actualment cauran en desús durant aquest segle. La causa? L’abandonament per part dels parlants, que no les utilitzen en contextos públics i que n’interrompen la transmissió intergeneracional. I per què ho fan? Evidentment, no és una decisió lliure en el sentit ampli del terme, ans és fruit de les polítiques de repressió que els estats han aplicat des de fa segles. Vegem-ho.

L’arraconament de les llengües

Al món hi ha 200 estats independents i, com dèiem, prop de 6.000 llengües. La consolidació de l’estat-nació va afavorir l’adopció de polítiques d’uniformització “nacional”, sent la de caire lingüístic una de les que va tenir més pes. Si volien que tots els ciutadans pensessin d’una mateixa manera, calia que parlessin la mateixa llengua, la de l’estat, i que per tant abandonessin les seves llengües pròpies, les que havien parlat històricament en els seus territoris. Per aconseguir-ho, alguns estats van utilitzar mesures dràstiques, com l’escolarització forçosa –i exclusivament en anglès– dels nadius nord-americans reclosos en reserves, o el segrest directe dels aborígens australians amb la finalitat d’integrar-los a la societat blanca. En ambdós casos es buscava trencar el fil històric que els unia amb els seus avantpassats i, per tant, posar fi a la seva identitat col·lectiva. Sense història pròpia, sense llengua pròpia, només podien esdevenir ciutadans del nou estat uniforme.

No ens cal, però, anar a les antípodes per trobar-ne exemples. Els estats espanyol i francès han aplicat des de fa 300 anys polítiques d’assimilació cultural i lingüística. Tant en un cas com en l’altre, les mesures preses han estat similars: consideració de les “altres” llengües com a dialectes o patois; escolarització en la llengua de l’estat i ensenyament exclusiu d’aquesta llengua; i oficialitat única de la llengua estatal i prohibició d’ús de qualssevol altres. L’objectiu de tot plegat és ben clar: si la teva llengua és inferior no cal aprendre-la, ergo no s’ensenya a l’escola, la gent cada vegada l’usa menys i, finalment, acaba desapareixent.

Aquestes polítiques han reeixit a l’estat francès, on les llengües no oficials tenen poquíssima presència social i, en alguns casos, estan al límit de la desaparició. A l’estat espanyol, però, les mateixes polítiques han anat sovint vinculades a règims dictatorials i aquest fet ha generat una reacció social en contra que ha permès que encara tinguin un pes considerable. Actualment, algunes d’aquestes llengües han accedit a la cooficialitat, si bé en una posició d’inferioritat legal respecte l’espanyol. Tot i així, les estadístiques continuen indicant que l’ús social en retrocedeix.

Arribats a aquest punt, per què una llengua reconeguda legalment després d’anys de prohibició continua perdent pes social? Ens cal recórrer a la psicologia per entendre-ho. Els parlants de les llengües minorades s’han avesat, durant anys, a renunciar a la seva llengua en qualsevol situació: algú que s’expressa en la llengua dominant, un desconegut, una persona que sembla estrangera... En lloc de preguntar-li si parla la llengua minorada o si, com a mínim, l’entén, el gest inconscient és adreçar-s’hi en la dominant. És el que es coneix tècnicament com a submissió lingüística o, dit d’una manera menys contundent, timidesa lingüística: canviar a la llengua de l’interlocutor en situacions en què no és necessari (no hi entren, lògicament, les situacions en què l’altra persona ens demostra que realment no ens entén). No cal ser un expert en números per comprendre que, com més habitual sigui la submissió lingüística, més feble és una llengua socialment. Si un 10% dels parlants tenen aquest hàbit, la llengua no corre un perill excessiu; si, per contra, són el 90% els que canvien sempre de llengua, el seu ús social anirà minvant en favor de la llengua dominant. Això és, precisament, el que passa amb la majoria de llengües del món, aquestes 5.000 que corren el risc de desaparèixer. I, amb elles, una manera d’entendre la realitat, una visió genuïna i, també, uns coneixements únics.

L’alliberament lingüístic

Què ens cal fer per aturar-ho? D’entrada, és essencial prendre consciència del valor intrínsec de les llengües. Cada poble, com una via més d’accés a la normalitat col·lectiva, necessita recuperar plenament la seva llengua, desempallegant-se de complexos adquirits, de prejudicis i d’hàbits submisos. Per aconseguir-ho cal exigir als estats respecte envers els drets lingüístics dels pobles; les llengües no són un problema per un estat, ans una font de riquesa. I cal, sobretot, que els parlants aprenguin –i no és fàcil– a utilitzar-les amb comoditat. Nosaltres, com a catalans, hi tenim molt a dir. La nostra llengua, malgrat no ser minoritària –té més de nou milions de parlants–, continua minorada. Una majoria aclaparadora de catalanoparlants, ja siguin d’origen o d’adopció, canvien de llengua en situacions en què no caldria fer-ho (les enquestes d’ús social del català indiquen que la comprensió oral de la llengua està al voltant del 95% al Principat i en un 80% al conjunt del país). Parlar en la llengua pròpia en qualsevol context, i molt especialment amb les persones nouvingudes, és la millor manera de cohesionar una societat, acollir i integrar plenament els que vénen de fora i, de retruc, ajudar a preservar la diversitat lingüística global. Tornant a les paraules d’Àngel Guimerà, si la llengua i la història són botins per als vencedors, també poden ser l’arma que permeti als pobles del món alliberar-se de la negació, la uniformització i l’assimilació.

David Vila i Ros

Dinamitzador lingüístic. Membre fundador i secretari de l’entitat Tallers per la Llengua

 

11)
 
Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART de Ramon Sangles (Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg. 48)

Escoltar enforteix la relació

 

Ramon Sangles i Moles

 

Saber escoltar és el primer ingredient en l’harmonia d’una bona relació. Si, com hem dit, els fruits dels savis són la pau, el benestar i el progrés, els fruits d’una bona relació, perquè s’ha sabut escoltar bé, són l’estimació, la solidaritat i el gaudi.

 

Pot donar-se el cas que la relació entre parlant i escoltant no sigui tan fluida com seria d’esperar. Aleshores hi ha d’intervenir el respecte, el qual marca equidistància entre l’allunyament (o indiferència) i la invasió (o trepitjament del terreny de l’altre). El respecte fa que hi hagi una proximitat no feridora ni fiscalitzadora quan les opinions són diferents o divergents o quan no mereixen admiració de part nostra ans reprovació.

 

Tanmateix, continuant pel camí d’una bona harmonia relacional, no hi poden pas faltar els elements focals i connectius com mirar als ulls, tenir la cara desperta, somrient, atractiva, concentrada, xucladora...; és més, tot el cos ha d’estar en actitud d’escoltar; per això és també molt important la manera com tinguem posades les mans, les cames, el cap.

 

Estem parlant d’una escolta harmònica i activa, que aporta un plus de qualitat a les paraules que el parlant emet a fi que la relació entre parlant i escoltant sigui plena, rica i satisfactòria.

 

Indiscutiblement, una persona demostra saber escoltar tal com Déu mana si tot el seu cos va acompanyat d’una actitud diríem seductora, que fa que, destil·lant una irresistible harmonia i fascinació, tothom vulgui estar al seu voltant per l’empatia que genera.

 
12)

Comunicació presencial: somriure i rialla

 

Joan Tudela

 

Molts dels factors i els aspectes de la comunicació presencial són relativament fàcils de millorar. Alguns, en canvi, són allò que se’n diu un do. Hi ha persones –una minoria– que tenen el do de la rialla i altres persones –la majoria– que no el tenen. Els qui tenen la fortuna de tenir el do de la rialla, n’han de ser conscients i treure’n profit (per exemple, una bona rialla quan es comet un error evident desarma els qui el criticarien). Si formem part,  en aquest aspecte, de la majoria de la gent i no tenim el do de la rialla, sempre ens queda el somriure. Sense renunciar, naturalment, a la rialla davant de situacions que fan riure, haurem de treballar el somriure, que és una cosa modulable per part de tothom i un recurs comunicatiu que, ben usat, és a dir, amb consciència i adequació, pot arribar a ser molt rendible en la comunicació presencial.

 

Del llibre Llengua i comunicació.

joantudela@periodistes.org

 

 

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net 
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net