InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 32 (divendres 22/04/2011) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
1) Eugeni S. Reig - acudit
 
2) Eugeni S. Reig - Llevar-se anys
 
3) David Pagès i Cassú - UNA JOVE ACADÈMIA CENTENÀRIA
 
4) Màrius Serra - Motejar?
 
5) Antoni Llull Martí - Si fa sol, parlem de música
 
6) Pau Vidal - Alto les seques!
 
7) Pere Ortís - La parla de l'Urgell (Lletra M)
 
8) Joan-Lluís Lluís - On s'ha ficat, el nostre argot?
 
9) Màrius Serra - Bíblia grafia
 
10) Quim Gibert - La cultura de la renúncia
 
11) Ramon Sangles i Moles - La novetat genera escolta
 
12) Joan Tudela - Comunicació presencial: mirada i celles
 
1)
 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

(Llibre inèdit)

 

acudit

Joc de paraules o historieta breu d’intenció humorística.

–¿Vols que t’explique un acudit molt graciós que he sentit este matí?

–No cal que me l’expliques, jo entenc els acudits que em conten sense necessitat d’explicacions. Tu conta-me’l i prou.

El la narració Un aplec en Sant Esperit de Jordi Valor i Serra podem llegir:

El pare Frederic contava algun acudit adequat a l’auditori, i el de correus li acabà per dir al nostre Ernest:

–Ai, don Ernest; qui fos ara fadrí en aquest planteret de xiquetes que hi ha ací per a triar!… I acabà: I vosté, moix que moix.

La paraula acudit –sovint pronunciada [ako'dit]–, participi substantivitzat del verb acudir, és una creació expressiva deguda a l’enginy del nostre poble. La paraula encara és viva en algunes zones del nostre domini lingüístic, sobretot en la zona del valencià nord-meridional. El 7 de juny del 2006 Josep Saborit va enviar un missatge a la llista Migjorn en el qual deia: «Recorde que el pare d'una amiga meua és de Fageca, una vila xicoteta del Comtat. La meua amiga em deia que la seua àvia emprava acudit de forma habitual: "vine filla meua, que·l contaré un acudit".» La paraula no apareix enregistrada en els diccionaris valencians dels segles xviii i xix (Carles Ros, Josep Escrig, Joaquim Martí i Gadea) però sí que l’arreplega en el seu diccionari Pere Labèrnia que era de Traiguera (Barcelona, 1864, 2ª edició) a on trobem: «acudit 'occurrencia viva y repentina' Joan Coromines en el seu DECat (VI, 443b14) arreplega la frase següent que apareix en un article anònim publicat en la revista El Camí el 14 d’octubre de 1935: «encara riem de l’acodit». Com veiem, l’any 1935 ja era corrent entre valencians la pronuncia [ako'dit]. A més, l’ús del valencià normatiu en les escoles i els mitjans de comunicació ha fomentat el coneixement del mot i ha fet que en l’actualitat estiga assumit pràcticament per tothom. He vist que el Diccionari ortogràfic i de pronunciació de l’AVL inclou la paraula xiste, que és, simplement, la paraula castellana chiste adaptada a la nostra ortografia normativa. Pense que si l’AVL decidix normativitzar el mot xiste incloent-lo en el Diccionari normatiu del valencià serà un greu error que contribuirà a desvirtuar i despersonalitzar la nostra llengua i no aportarà cap avantatge. Jo considere que cal normativitzar únicament els castellanismes que, o bé són molt antics en la nostra llengua, o bé aporten algun significat o algun matiç que contribuïx a enriquir-la. El mateix verb acudir és un castellanisme, però del segle xvi. La paraula xiste no aporta absolutament res de nou i no crec que siga molt antiga entre nosaltres. Jo, nascut a Alcoi l’any 1942, recorde que en la meua infància, els meus avis i altres familiars del meu entorn, no usaven mai la paraula castellana chiste, usaven sempre la paraula chascarrillo, que també és castellana.

Si l’AVL decidira normativitzar xiste, l’única explicació que li trobaria és la voluntat d’intentar arraconar acudit perquè és una d’aquelles paraules que se’ls ha penjat l’estigma injust, fals i arbitrari de “no valencianes”. Si cerquem la paraula acudit en el Diccionari valencià-castellà de la RACV no la trobarem. Si cerquem chiste en el Diccionari castellà-valencià de la RACV trobem succeït, gracieta. ¿De veritat hi ha algú que crega sincerament que hi ha hagut mai cap valencià que haja dit “conta’m una gracieta”, “¿vols que et conte una gracieta?”, “vull contar-te una gracieta” o alguna cosa semblant? No cal inventar-se lèxic ni copiar-lo del castellà quan disposem del lèxic viu que ha creat la gent que parla la nostra llengua en les places i carrers dels nostres pobles i ciutats. El que s’ha de fer és salvar-lo si està en risc de perdre’s, dignificar-lo i potenciar-lo.

 

En valencià també es diu:
La llengua estàndard sol emprar: acudit
En castellà es diu: chiste
 
NOTA 1:
- Valor i Serra, Jordi; Un aplec en Sant Esperit dins Narracions alacantines de muntanya i voramar (Sicània, València, 1958, pàg. 68)
- Labèrnia i Esteller, Pere; Diccionari de la llengua catalana: ab la correspondència castellana y llatina: considerablement aumentat y corretgit per una societat de literats, cultivadors de la llengua catalana (2a edició, Espasa Germans, Barcelona, 1864-1865)
 
NOTA 2: Done les gràcies a Joaquim Martí Mestre pe la seua ajuda.
 
 
2)

Llevar-se anys

Eugeni S. Reig

 

Diem que dues persones es lleven una quantitat determinada d’anys quan una d’eixes persones té eixa quantitat d’anys més que l’altra.

Podem dir, exemple, “el meu germà i la meua germana es lleven cinc anys”. Significa que un dels dos té cinc anys més que l’altre.

Quan vaig llegir la novel·la L’estrep de Joan Olivares em varen cridar poderosament l’atenció els fragments que reproduïsc a continuació. En la pàg. 30 diu: «Se’n devien de donar, marit i muller, prop d’una vintena d’anys, i haurien passat molt millor com a pare i filla que no com a matrimoni». En la pàg. 111 diu: «El senyor Higinio li treia vint anys i cinquanta quilos, a la seua flamant esposa [...]». I en la pàg. 112 trobem: «Donya Maria devia dur ben bé vint anys a donya Amàlia [...]» L’ús que fa Joan Olivares dels verbs donar, treure i dur per al concepte especificat em varen desconcertar, la veritat. Jo, en el meu valencià d’Alcoi, heretat per tradició oral, si dues persones tenen una diferència d’edat de tres anys, dic que es lleven tres anys. En castellà també es diu que se llevan tres años, però cap de les dues construccions és calc de l’altra, són, simplement, construccions paral·leles. En l’actualitat el verb llevar té, en valencià, diverses accepcions, però la més habitual és la de ‘separar quelcom d’una cosa a la qual està unit o de la qual n’és una part o un membre’. Així, si dic em lleve la boina vull dir que separe la boina del meu cap, damunt del qual estava col·locada. Eixa mateixa idea de separar és la que subjau en construccions com llevar taula o llevar la taula amb la qual posem de manifest que separem de la taula tot allò que hi hem posat al damunt per a poder fer una menjada, és a dir, el parament de taula. I eixa mateixa idea és la que subjau en la construcció llevar-se anys dues persones, la idea que hi ha una separació entre l’edat d’una persona i la de l’altra. Expressions com llevar taula o llevar la taula i llevar-se anys són construccions arcaiques que es conserven fossilitzades en la llengua actual i en les quals fem un ús del verb llevar que no és exactament el que fem en l’actualitat, encara que hi està relacionat. Si volem aplicar a eixes construccions antigues l’ús actual del verb llevar, hauríem de pensar que llevar taula o llevar la taula significa agafar la taula, llevar-la del lloc a on està situada i endur-se-la a un altre lloc i, de la mateixa manera, dir que dues persones es lleven dos anys significaria que cadascuna d’eixes persones diu que té dos anys menys dels que té en realitat, que s’amaga dos anys. En castellà, en l’actualitat, el veb llevar té també diverses accepcions, però la majoritàriament usada, la més coneguda, és la que equival als nostres verbs dur, portar, endur i emportar. Així, si en castellà algú diu me llevo la boina, significa que agafa la boina i se l’emporta a un altre lloc. Però no hi ha cap castellanoparlant que, si algú diu que dos persones se llevan dos años, pense que se’ls emporten a cap lloc. L’ús que fa el castellà dels verb llevar en la construcció llevarse años és el mateix que fem nosaltres, és un ús arcaic que es conserva fossilitzat en eixa construcció i d’altres semblants.

En valencià també es fa servir el verb llevar per a indicar el temps transcorregut entre la mort de dues persones. És molt corrent preguntar als familiars d'una persona que acaba de faltar quant de temps s'ha llevat amb una altra que s’ha mort abans, generalment un familiar pròxim.

Si en valencià, per a expressar els conceptes especificats, usem els verbs dur, portar, endur o emportar, fem un calc de la construcció castellana equivalent, però, damunt, fem una mala traducció, ja que donem al verb castellà llevar un significat que no és el que té en eixa construcció castellana. Fóra bo que tinguérem més confiança en la nostra manera de parlar, la que ens hem passat de pares a fills des de temps immemorials, i que no ens passàrem la vida mirant obsessivament la llengua dels veïns, ja que, fer això, és una pràctica gens saludable i bastant degradant.

 

NOTA: Olivares Alfonso, Joan, L’estrep (Editorial Tres i Quatre, València, 2005, pàgs. 30, 111 i 112)

 

 

3)
 
Article publicat en el DIARI DE GIRONA dimarts 29 de març del 2011
http://www.diaridegirona.cat/opinio/2011/03/29/jove-academia-centenaria/475664.html
 
 
UNA JOVE ACADÈMIA CENTENÀRIA
 
         El passat 14 de febrer es commemorà el centenari de l’aprovació, per part de l’Institut d’Estudis Catalans, de la creació de la Secció Filològica i de la de Ciències.
         En uns moments en què urgia normativitzar la llengua, el naixement de la Secció Filològica fou un esdeveniment d’importància excepcional. La tasca ingent que dugueren a terme Pompeu Fabra i tots els seus col·laboradors donà, ben aviat, una collita ben copiosa: les Normes Ortogràfiques, la Gramàtica, el Diccionari...  
         La Secció Filològica, que actualment dirigeix l’eivissenc Isidor Marí, acompleix la funció d’acadèmia de la llengua catalana que l’Institut té encomanada, la qual cosa comporta el seu estudi científic, l’establiment de la normativa lingüística i el seguiment del procés de normalització en tots els territoris on es parla.
         El mateix Institut i la Institució de les Lletres Catalanes han convidat tota la societat a promoure, al llarg d’aquest any 2011, iniciatives que “contribueixin a descobrir, compartir, exercitar i celebrar la vitalitat, la creativitat expressiva i el dinamisme innovador de la llengua catalana sota el lema 2011, l’any de la paraula viva”, en homenatge, també, al poeta Joan Maragall, que en fou membre, tot i que morí aquell mateix any 1911.
         Aquest convit, engrescador i suggestiu, ens recorda que una llengua representa un veritable tresor humà. I que cal viure-la i veure-la des de molts vessants. També, des  de la creativitat, la diversió, l’enginy... I, sobretot, des de l’estimació profunda per tractar-se d’una de les expressions més aconseguides de l’esperit d’un poble i d’un d’aquells atributs que, a les diferents generacions, ens donen sentit de continuïtat.
Heus ací unes belles paraules del poeta Carles Duarte que vénen molt a tomb amb el que estem diem: “La llengua demana de ser viscuda, de ser estimada, de ser recreada i renovada des de l’expressivitat de la gent, el talent dels escriptors o la ciència i la tecnologia que no deixen d’avançar, de fer descobertes o d’idear nous conceptes que un terme que cal adoptar ha de poder representar”.
         Hi ha moltes maneres de fer passos a favor de la seva normalitat i plenitud. El seu conreu sempre ha de ser amb ànim positiu i esperit optimista. La joventut de l’acadèmia centenària és un motiu més que ens empeny a escriure, cada dia, amb lletres plenes de confiança i convenciment, el futur de la  llengua catalana. El nostre agraïment i la nostra felicitació.
David Pagès i Cassú
 

 4)

 
Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dijous 21 d'abril del 2011
 
Motacions
 
per Màrius Serra
 
Motejar?
 
Sant Jordi és, també, la diada dels mots. Ara fa vint-i-quatre anys que vaig viure el meu primer sant Jordi a la Rambla amb un bolígraf a la mà per intentar signar algun exemplar del meu primer llibre (de contes). Recordo que llavors escrivia L’home del sac, la primera novel·la, i l’experiència santjordiesca em va empènyer a situar un personatge a la Rambla (dels Mots, en vaig dir). El vaig fer vendre enigmes en una paradeta sense sospitar que jo mateix m’hi dedicaria professionalment. Quan escrivia L’home del sac volia aplicar el verb motejar a aquell personatge, però me’n vaig estar perquè em va semblar que hi pesava massa l’accepció despectiva (motejar és posar malnoms). Però ara tot sovint em sento dir que em motejaran. A la celebració dels 25 anys del Termcat i a la nit dels premis Ciutat d’Olot, per exemple. En tots dos casos el verb surt dels llavis del tècnic de so que controla el micròfon de corona que duc instal·lat, i el motejador se l’imagina escrit amb u perquè el deriva de la inscripció anglesa Mute. Mutejar? Quan emmudir és transitiu, vol dir que s’ha elidit un fonema i potser serviria, però la força del malnom motejat fa triar un mal nom com mutejat.
 
5)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 176)
 

Si fa sol, parlem de música

 

Antoni Llull Martí

Amb tot i que jo mai hagi sabut tocar un instrument ni hagi après gens de solfeig, sempre m’ha agradat la música i m’han interessat els mots que hi estan relacionats, començant pel seu nom, música, que prové de musa, nom de cadascuna de les nou filles de Zeus i de Mnemósine que en la mitologia grega representaven les diverses arts: Clio, la poesia èpica i la història; Urània, la poesia didascàlica i l’astronomia; Melpomene, la tragèdia; Talia, la comèdia; Terpsícore, la poesia coral i la dansa; Erato, la poesia amorosa, la geometria i el mim; Cal·líope, la poesia elegíaca; Euterpe, la poesia monòdica i l’aulètica, i Polímnia, la dansa i el cant sagrat. Música, per tant, vendria a voler dir ‘cosa pròpia de les muses’.

 
I us heu preguntat mai, si és que no us ho han ensenyat, d’on provenen els mots amb què es denominen les notes musicals, do, re, mi, fa, sol, la, si? Idò la idea de donar-los aquest nom és atribuïda a Guido d’Arezzo, un monjo italià que visqué entre els segles X i XI, el qual es va basar en un himne a Sant Joan que cantaven al seu monestir en el qual el primer vers deia Ut queant laxis, i sobre el
primer mot, ut, requeia la primera nota, a la qual en principi se li donà el nom de ut, però després, supòs que per raons d’eufonia, l’anomenaren do, per la primera síl·laba, segons diuen, de Dómine; el segon vers començava per resonare, i a la primera síl·laba d’aquest mot corresponia el so de re; amb mira s’iniciava el vers tercer; amb famuli, el quart; amb salve (transformat en sol) el cinquè, i amb labii el sisè. El setè vers començava per Sancte Iohannes. No sé per quina raó, san no fou considerat apropiat, i dels dos mots representant el nom del sant se n’agafaren les inicials, S. I., i se’n feu el nom de la setena nota, si. Però als països germànics això no els entrà, i tradicionalment han donat a les notes musicals noms diferents dels que els donam al nostre país i als altres que tenim més acostats. Utilitzen lletres per a designar les notes: C (do), D (re), E (mi), F (fa), G (sol), A (la) i B (si). Aquesta aparent falta d’orde en les lletres és deguda que abans de la reforma de la notació musical iniciada al segle XI, l’escala de notes començava per la (A). Però amb la particularitat que a Alemanya en lloc de representar el si per B el representen per H.
 
6)
 
Publicat en el llibre EN PERILL D'EXTINCIÓ (100 paraules catalanes per salvar) de Pau Vidal (Editorial Empúries, Barcelona, 2005, pàg. 13)
 
Alto les seques!
Pau Vidal
 
Que durant més d’un segle donar l’alto hagi estat privilegi de la guàrdia civil no significa que alto sigui un castellanisme, car ve del verb alemany halten, que vol dir ‘detenir, aturar’. L’expressió té l’origen en una fonda de sisos, cases de menjars barats, de Barcelona. Es veu que, cap a la primeria del segle, un client especialment garrepa, que havia comprat un llonguet a la fleca, es va ofendre quan el cambrer va cantar la comanda a la cuina: “Un plat de seques sense pa, que el senyor ja el duu de casa”. En veure que el client, avergonyit, marxava del local, hi va tornar: “Alto les seques, que el senyor s’ha enfadat i se’n va”.
 Una expressió sinònima d’aquesta, però d’origen molt més obvi, és la interjectiva “Para el carro!” A totes dues, això sí, els nous temps els estan donant l’alto.
 
“-Alto les seques, mestre! On aneu tan rabent, si es pot saber?” (Jaume Fuster, Les claus de vidre, 1984)
 
 
7)
La parla de l'Urgell
 
Pere Ortís
 

Vocabulari

En aquest apartat recollim les paraules que semblen més pròpies de l'Urgell, no únicament pel seu origen, sinó també per la seva estructura i per la manera de ser pronunciades. En donarem la versió urgellenca, exposarem un exemple de la seva pràctica i donarem el conjunt de sinònims que puguin eixamplar més el seu significat, per a enriquiment del lector.

 

M 

 

Maçana o mançana. Poma.
     L'horta de Lleida fa unes maçanes úniques.
Macanet. Mins.
     Tant d'esforç i el resultat macanet.
Macarulles. Boles que fa una mena d’alzina.
      Els porcs fers es mengen les macarulles.
Macarra. Llardó.
     Coques amb macarres.
Macerada. Farnat de les gallines.
     Un calder de macerada.
Maduganya. Persona antipàtica.
      Si no fossis tan maduganya, tindries més amigues.
Magarrufa. Festa a un infant.
      A aquet galifardeu prou que li agraden les magarrufes.
Magolar. Cansar, baldar.
      Noi, no puc dir fava, estic magolat!
Majos. Tiges de blat, plantat en testos, que creixen a les fosques i es fan d’un groc daurat.
      Enguany el monument l’han farcit de majos.
Mangrana. Magrana.
     Hai donat dos grans de mangrana a la mama.
Maixant. Dolent. Xerec. De mala qualitat.
     Un vi maixant.
Malabeurat. Malcarat. Carronya.
     Aquell metge és un malabeurat, lo poca-solta.
Malagraït. Desagraït.
     Tot i que no m'hi miro a fer-li favors, és una malagraïda.
Malaguanyat. Perdut. Fet malbé. Tudat.
     El malaguanyat Oriol morí sense reconeixement.
Malcreient. Desobedient.
     Aquest murri és un malcreient.
Maleses. Malifetes. Entremaliadures.
     Els galifardeus fan maleses.
Malgirbat. Mal forjat, mal vestit, mal fet.
     Aquet sorges és un malgirbat.
Malícia. Disgust, ràbia.
      Mira, em fa malícia que m’arrenquin els clavells!
Mamelló. Porquet de llet. Garrinet. Porcellet. Verratellet.
     No facis soroll, que els mamellons popen.
Malmorós. Que està de malhumor, que no es troba bé.
      Aquet marrec està malmorós.
Mangraner. Magraner.
     Tenim un mangraner que fa unes mangranes precioses.
Mania.   Fàstic. Angúnia. Oi.
     Quina mania, un gos mort!
Mantornar. Llaurar per segona vegada.
     El fill de catorze anys ha mantornat el bancal.
Manxiula. Indirecta, pulla, figueta. Reny fort.
      Li ha clavat una manxiula que Déu n’hi do!
Manyac.  Patuf. Rei, reietó. Galindoi.
     Anem cap a l'escola, manyac.
     Ara als petits i grans els diuen "cariño", que és un barbarisme horripilant.
Manyoc. Bolic un poc deforme.
     Quin manyoc que has fet amb tot això, poca traça!
Marrà.   Porc. Cafre. Destraler. Brètol. Gambirot.
     Aquest polític és un marrà.
     Deshonest. De mala vida.
     Ell és un pobre-de-mi i ella una marrana.
Marrabunda. Adversitat grossa, desastre.
     La marrabunda que han passat, pobra gent!
Marraco. Espantall, personatge de por per als nens.
     Si no fas bondat, vindrà el marraco.
Marrameu! Onomatopeia del parlar del gat. Anunci de desastre.
     ─Han perdut, avui?
     ─Marrameu!
Mascara. Taca de carbó.
      Frega’t, que portes una mascara a la galta.
Matafaluga.  Batafaluga. Anís. Comí.
     Al pastís, no hi planyis la matafaluga.
Matalot.  Minyó d'hostal, especialment el qui té cura de leshaveries.
     El matalot els carregà l'equipatge a la tartana.
     Home gran i sapastre.
     Has contractat un matalot que t’ho esgavellarà tot.
     Alguns donen a aquesta paraula el sentit de tabalot, però no el veig confirmat en cap diccionari. Ve del francès matelot, mariner.
Mateix.  (adverbi). Bo i...
     Vestit mateix s'agità.
Mau!     Indica desconfiança, temor.
     ─El nen el veu el doctor X.
     ─Mau!
Melindrós. Molt triat, que va amb romanços.
      No li encertes mai el gust, a aquesta melindrosa.
Menat.   Manat.
     Un menat de calçots.
Menester. Necessitar.
     ─Que necessitaràs la garlopa i el tornavís?
     ─No, ja els pots prendre.
Menjuc. Petita cosa que hom menja.
     Fem menjuc amb alguna menjua.
Meno. Vedell. Però persona de veu esfotrassada.
     El sagristà, quan canta, sembla un meno.
Merlet. Peça d’os que tapa el forat del bóta del vi.
      S’ha perdut el merlet i no puc tapar la bóta.
Més. Adverbi no comparatiu, sinó ponderatiu. En grau superlatiu.
     És més bo aquest vi ranci! Se n'ha anat més torrat! Xalem més, jugant!
     Molts.
     El senyoruncle té més llibres!
Mesa. Mesada. Brot. Tany. Lluc. Plançó.
     Totes aquestes meses són d’enguany.
Metxut. Escabellat, mal pentinat.
     Mireu-se’l, lo metxut!
Meuca. Mussol.
     La meuca fa una traca de guinyols  al capvespre.
     Dona pública, bandarra.
     Aquesta és una meuca i s’ho amaga.
     Nena ploranera.
     Au, no sigos meuca, no ploros tant, dona! 
Millor.  Bo i celebrant un mal d'altri.
     Has caigut? Millor!
Minjar.  Menjar.
     Minja i calla!
Miqueteta. Realment poquet.
     Fica-hi una miqueteta de sal.
Missa. L'església, l'edifici.
     El campanar del poble està clavat darrere missa.
Mitenes. Peça de roba femenina que cobreix el braç i part de la mà.
     Fas goig, amb aquestes mitenes.
Mixó. Moixó. Ho diuen les dones i nenes. Pardal.
     Hai trobat un mixó a terra.
Moc. Miquel, entretoc, pebrot.
     A aquesta patum li han clavat un moc!
Molla (adverbi).  Quantitat ínfima.
     No tens molla de vergonya!
Morca. Oli dolent, escorrialles d’oli.
      Apa, nois, pa sucat amb morca!
Morral. Bossa de tela basta que es penja del musell de l’animal perquè en mengi el contingut.
     Lliga el morral a la mula que és guita de gana.
Mos. Bocada. Mossegada. Porció de recapte que cap a la boca.
     Anem a fer un mos. D'un mos, m'he menjat el dinar.
Mossada. Mos. Queixalada.
     Els caçadors s'assegueren a fer una mossada.
    'Bocata', "boccata", és barbarisme, és italià.
Motejar. Posar motius a altri.
     ─El cagacalces de cal Pigot!
     ─No motegis!
Mula.  Gramull de sang coagulada que es fa sota la pell amb un cop, o amb un pessic fort.
            M’hai agafat el braç al galze de la porta i se m’hi ha fet una mula
Mullina. Mullena. Mullim. Mullader.
     Les parets del celler reixumen mullina.
Muntera. Munt de coses.
     Hi ha una muntera de plats per rentar.
Murri. Mosca morta. Imprevisible. Brètol. Dropo.
     D'aquest murri te les pots esperar totes.
Murriar. Les ovelles pair, de panxa al sol.
     No les amoïnis que ara les ovelles murrien.
Mussol. Infecció al lòbul de l'ull i veïnat.
     Al Roc de ca l'Apol·lònia li ha sortit un mussol.

 

8)
 
Publicat a
http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/371700-on-sha-ficat-el-nostre-argot.html

On s'ha ficat, el nostre argot?

Joan-Lluís Lluís
 
A vegades, l'argot és tan obscur que una traducció pot semblar indispensable. Així, l'escriptor francès Albert Simonin incloïa glossaris d'argot al final d'alguna de les seves novel·les, que solien evocar el món del crim parisenc de la postguerra. En l'adaptació al català d'un d'aquests llibres, el traductor, Josep Estruch, va respectar aquesta particularitat, incloent també un glossari d'argot català. Aquest glossari de No toqueu la guita (ed. de la Magrana, 1989) integra setanta mots; el glossari de la novel·la original, Touchez pas au grisbi (ed. Gallimard, 1953) en conté dos-cents vint-i-set... Aquesta diferència no és deguda a una distracció, i menys a una eventual incompetència del traductor, el qual, al contrari, es va enfrontar amb enginy a un text opac. L'argot francès, tradicionalment, és molt ric, tot i que molt volàtil: les paraules argòtiques neixen, envelleixen i moren a gran velocitat. L'argot català podria semblar més estable però pateix d'un mal mortal: el d'haver passat a ser constituït, de manera gairebé exclusiva, de calcs de l'espanyol.

L'essència mateixa de l'argot, com a llengua del carrer, de la marginalitat, de l'exclusió –de l'autoexclusió–, fa que sigui difícil corregir aquesta tendència, ja que de poc serviria que es fessin classes d'argot a la universitat. L'argot neix del context sociolingüístic en què es troben els seus parlants i, per tant, per canviar l'origen de l'argot caldria que fos modificat aquest context. Alguns, amb coratge i abnegació, proven d'influir sobre allò que a la França del segle XIX s'anomenava la «llengua verda», anant més enllà de diccionaris que recullen l'argot present o passat. Així, Jaume Salvanyà va dirigir la concepció del Diccionari català col·loquial, publicat el 2009 per Enciclopèdia Catalana i el Grup Flaix. Sense explorar en exclusiva el món argòtic, aquest llibre té l'ambició d'ajudar els locutors de ràdio i de televisió a trobat les paraules justes, i catalanes, per poder animar programes en diversos registres de to informal. És clar, l'objectiu final dels conceptors d'aquest llibre és que les paraules emprades pels locutors passin a ser assumides pels oients i els teleespectadors.

No és un projecte utòpic, ja que l'argot és sempre molt permeable a les aportacions exteriors. Per això sempre hi ha hagut en l'argot català importacions de l'espanyol, del francès i del caló. Ara bé, la tendència actual és d'un empobriment espectacular de l'especificitat de l'argot català, si més no en l'àmbit més general, en l'argot passat a la llengua popular corrent. Així, la paraula que sembla avui en situació d'obtenir el monopoli gairebé absolut per descriure el sexe masculí en català és la paraula espanyola polla. Adéu-siau pixes, pardals, perdius i cigales... Com es fa que, al seu Diccionari eròtic i sexual (ed. 62, 1989), Joan J. Vinyoles i Ramon Piqué hagin repertoriat cinc-centes quaranta-set paraules catalanes per anomenar aquesta part del cos si, avui, només sembla que pugui subsistir-ne una, manllevada a una altra llengua? En aquest glossari, Vinyoles i Piqué van recollir alguns invents literaris, però la majoria d'aquests mots són argot real, molt sovint argot rural. Encara que no ho sembli, a les nostres ments contemporànies tan acostumades a fer de la ciutat l'únic centre de creativitat, el món pagès representa també una font d'invent verbal, avui en desús, ja que a pagès també, cada vegada més, tendeixen a parlar com a ciutat. I per això ja no deuen cantar, com aquells mallorquins: «Perdiueta vola, vola, / vés a cercar tons remeis. / Ses perdius van a parells, / sa meva va tota sola».

 

9)
 
La traducció al castellà d'aquest article, escrit originalment en català i traduït pel mateix Màrius Serra, es va publicar en el diari La Vanguardia dilluns 4 d'abril del 2011
 
La versió original de l'article, que podeu llegir tot seguit, es pot trobar el el blog HOTEL DILLUNS

Bíblia grafia

Màrius Serra
 
La conjuntura astral Dissabte-Sant/Sant-Jordi sembla ideal per a la Bíblia popular il·lustrada per Perico Pastor
 
Em sap greu pels autors que aspiren a succeir Jordi Puntí i les seves Maletes perdudes (Empúries) com a llibre més venut per sant Jordi, però em temo que el supervendes de 2011 serà la Bíblia catalana interconfessional en l’edició popular que acaben de llançar sis editorials. Sant Jordi cau, enguany, en Dissabte Sant. Un argument de venda d’un pes similar al clàssic “per sant Jordi, el premi sant Jordi” que hauria d’afavorir L’home de la maleta (Proa) de Ramon Solsona. No sé si posaran la Bíblia a la llista de Ficció o de No Ficció, però la conjuntura astral Dissabte-Sant/Sant-Jordi sembla ideal per gastar-se els 9,95 euros que costa aquesta edició il·lustrada per Perico Pastor d’una manera extraordinària. La jugada és rodona. El dimecres passat, al Petit Palau, la presentació va aplegar veus molt diverses que vam expressar què significa llegir la Bíblia des de la fe i des de fora d’ella. Tots vam estar d’acord que el llibre dels llibres és un dels pilars de la cultura occidental, però les aproximacions dels no creients van ser més variades, potser perquè la fe és un camí clar i els dubtes són intricats com les giragonses d’un laberint. Rafael Argullol es va rebel·lar contra l’etiqueta de no creient i va dir que creia en moltes coses. Salvador Giner va contraposar el laïcisme a l’anticlericalisme. Perico Pastor, després de la feinada de llegir-se-la sencereta per il·lustrar-la, va dir que no havíem de transformar-ne la lectura en una tasca domèstica, com ara “rentar-se les dents”; que cal rentar-se-les, sí, però per pròpia iniciativa, sense tenir el pare tothora al darrere vigilant que agafem el raspall. El pretext bíblic va fer que tots, poc o molt, anéssim definint l’abast de les nostres creences en un exercici prou inèdit en la societat actual. Pilar Rahola es va declarar racionalista. Va assegurar que envejava els creients perquè en els moments difícils no podia comptar amb la fe i se sentia ben sola. Una solitud corroborada per altres agnòstics o ateus que també vam prendre la paraula per lloar la Bíblia des de punts de vista diversos. 
 
La veritat, però, és que jo no envejo gaire ni els que afirmen creure en l’existència de Déu ni els que asseguren creure en la seva inexistència. Són dues respostes ben respectables, però em temo que no m’interessa gaire la pregunta. A casa, com a totes les cases, hem passat per alguna circumstància dolorosa. En el nostre cas hem hagut d’enterrar un fill, i em temo que el desempar que hem sentit no ha depès de les nostres creences. M’he sentit sol, esclar, però també he sentit l’escalf de molta gent. Propera i llunyana, estimada i desconeguda, religiosa i atea. I l’escalf no venia només de les seves ments o ànimes o psiques o el terme amb què cadascú es refereixi a la nostra identitat incorpòria. No era només espiritual. També venia dels cossos, de les abraçades i petons, de les converses i àpats, de les cartes i missatges encreuats, de la música i les imatges, del sexe. Tot molt efímer, precari i imperfecte. Molt humà. No puc saber si la fe hauria apaivagat la sensació de desempar pròpia de la nostra espècie quan les coses van mal dades, però sí sé que una certa bellesa atesa a través dels sentits també juga el seu paper. Lectura o ball. Audició o mirada. Rialla, plor, joc, foc. Ara escric aquest article incòmode amb els ulls fits en el traç de Perico Pastor. Les il·lustracions que apareixen mentre fullejo la Bíblia es perllonguen al dibuix de mon fill volant amb què l’amic Perico ens va obsequiar poc després de la mort del Llullu. I penso, conhortat, que el present és l’única eternitat documentada.
 
10)

La cultura de la renúncia

Fraga, tardor de 2010, la biblioteca municipal infantil promou un cicle de contes per a xiquets. Així doncs, durant alguns dijous hi haurà pares de família que, de forma voluntària, contaran contes a partir de les 6 de la tarda. De la primera sessió, en forma d'experiència pilot, se'n fa càrrec una de les bibliotecàries, coneguda per la seva expertesa i amabilitat. A més de ser una persona que ningú dubta del seu compromís des de fa dècades amb la llengua i la cultura. Per mitjà de dues rondalles molt divertides ens submergeix en el món animal, però tant l'una com l'altre les conta en castellà. Acabat el contacontes, s'expressa espontàniament en català tant dins com fora de la biblioteca.

Fraga, hivern de 2010, la sala d'actes del Palau Montcada acull una festa nadalenca amb la participació de l'agrupament escolta fragatí. Una de les principals representants de l'escoltisme local, que s'estima la llengua com ningú, relata un conte sobre aquells que no s'accepten tal com són. Però el conta en castellà. «És que entre el públic he vist una sèrie de persones que m'imposen i no he pogut», em dirà més tard l'esmentada activista fragatina quan goso suggerir-li que en una altra ocasió faci servir la nostra llengua.

Fraga, primavera de 2011, la biblioteca municipal infantil és plena de gom a gom. És la penúltima sessió de contes de la temporada. Tinc el goig de ser uns dels pares, que junt amb una altra mare amiga, hem preparat conjuntament dos contes. Mesos abans, hem pres la decisió que el català serà la llengua que utilitzarem. El respectable segueix amb atenció el primer conte. Però quan som a punt de contar el segon, que parla de les pors infantils i la imaginació desbordant (els monstres, les ombres, els sorolls sospitosos), la meva companya fa un parèntesi, per iniciativa pròpia, i pregunta al públic si tothom entén el català. Es fa un silenci que deixa entreveure que podem continuar en català. «És que entre els presents he vist unes cares que em miraven fixament i m'he atabalat», em fa aquest comentari, moments més tard. Així justifica la improvisada pregunta, que no era ni molt menys en el guió.

Tant l'esmentada bibliotecària com la dirigent escolta i la mare de família contacontes, són tres dones d'un talent creatiu indiscutible. Però en moments clau, on el català podria ser la llengua amb majúscules, la por escènica les desborda. Aquesta manca de referents culturalment actius en català, tant a Fraga com a qualsevol altre indret dels Països Catalans, malmet seriosament la nostra vitalitat lingüística.

La lingüista Rosa Calafat (Andratx, 1963) subratlla que la comunitat linguística catalana fa segles que rep una pressió sistemàtica en contra de tot el seu sistema cultural: «tots aquests comportaments lingüístics d'ara són herència cultural imposada, de fa anys i panys». Aquests mecanismes de conformitat social són abordats per Calafat en el llibre Torcebraç entre dues cultures (IEC, 2010). La d'Andratx analitza la necessitat de dependència del castellà, que atribueix als efectes psicolingüístics de no molestar i, per tant, a l'enorme dificultat «de deixar de banda el que els veïns més propers i externs pensen de nosaltres».

Descartar parlar el català en públic (o en privat) per por és un gest covard, una manera d'escapar de la vida, és optar per la cultura de la renúncia. En aquest sentit, el filòsof Francesc Torralba assenyala que fóra trist acabar els darrers dies de la vida sense poder contar un record viu, sense haver fet mai cap transgressió: «quan es fa balanç, són aquests instants els que de veres compten, aquells que tenen densitat existencial i que queden segellats en l'ànima».
                   
Quim Gibert, psicòleg i coautor d'Elogi de la transgressió

11)
 
Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART de Ramon Sangles (2a edició, Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg. 47)

La novetat genera escolta

Ramon Sangles i Moles

L’home aprèn sempre coses i, sortosament, vivint d’hàbits, s’estalvia molts esforços. Però, és clar, la monotonia de la relació i del tracte i la del quefer diari no solen despertar gaire interès per a l’escolta. Per això és bo que ens llevem cada dia mirant-nos les coses amb ulls nous i que vegem els nostres consemblants com a nous coneguts.

En el fons, tot se’ns ha de fer un xic sorprenent, i no cal dir que la mateixa vida també. Hem de tenir consciència que el joc de la vida un dia o altre s’acabarà. ¿Us imagineu, per exemple, un partit de futbol que no s’acabés mai? Amb quina poca il·lusió que jugarien els futbolistes! Doncs, la vida ho és, com un partit de futbol; és un joc que un dia o un altre haurà de tenir un final. Hi cal, per tant, molta emoció, sorpresa, expectació. Per això és bo aquest punt d’estranyesa, de complicitat, d’imprevisió que a vegades amara les coses de cada dia. Generalment, les ments clares i equilibrades tenen consciència de la finitud de la vida i l’accepten, no pas amb por, sinó amb satisfacció i passió. Per a elles, cada moment present és nou i va carregat de força; podríem dir que reinventen constantment el viure.

En un estil de vida innovador, l’escolta té l’èxit assegurat, perquè l’escolta és més viva com més novetat i sorpresa té al davant.

 
12)

Comunicació presencial: mirada i celles

 

Joan Tudela
 
En la majoria de situacions comunicatives presencials, hi som de cos sencer. Comunicativament parlant, quina és la part més important del nostre cos? Sense cap mena de dubte, els ulls. Amb la mirada podem dir moltes coses. Per exemple, podem dir: t’escolto atentament i m’interessa el que dius. O bé: això que dius m’indigna. O m’agrada. O m’avorreix. Etcètera. Mirar a qui ens parla o a qui parlem o evitar el contacte ocular són coses molt significatives. El criteri principal que no hem de perdre de vista és la consciència. Hem de ser en cada moment, tant si parlem com si escoltem, perfectament conscients d’allò que diem amb la nostra mirada o amb la nostra falta de contacte ocular. Cal, simplement, que els nostres ulls actuïn d’acord amb les nostres intencions. De fet, hi actuen sempre, tant si volem com si no volem. Però, de vegades, actuen d’acord amb el nostre inconscient i els nostres ulls desmenteixen les nostres paraules. Si parlem amb convicció i no patim cap mancança greu en el nostre llenguatge no verbal –per exemple, una timidesa aguda– el més probable és que els nostres ulls i les nostres paraules expressin el mateix. Tot i que els ulls ho expressaran amb més intensitat que les paraules. Les celles hi juguen un paper força secundari, en la comunicació presencial. Així i tot, tenen la virtut, compartida amb les espatlles, de dir algunes expressions determinades (per exemple, sorpresa o contrarietat). Per tant, les hem d’usar conscientment i adequadament.
 

Del llibre Llengua i comunicació.

joantudela@periodistes.org

 

 

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net 
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net