Daniel Olivares i Joan Beltran s'han endut els premis Convit. Olivares, un jove informàtic d'Elx, s'ha endut el premi a una iniciativa de promoció per la campanya que ha aconseguit la traducció del You Tube al català. El tortosí Joan Beltran ha obtingut el Premi a la trajectòria per tota una vida dedicada a l'ensenyament de la llengua
Fins ara hem vist casos d'aglutinació en què la forma final és fonèticament igual que la inicial: a l'hora / alhora, si no / sinó, al menys / almenys. Però n'hi ha d'altres en què és diferent perquè, pel camí, alguna vocal tònica passa a àtona o alguna àtona es perd. Seria el cas de pot ser / potser (en oriental, la o passa a sonar u ) i de si us plau / sisplau (es perd la u ).
Joan Solà va batallar tota la vida pel sisplau i avui fem servir sisplau la majoria de mitjans i molts escriptors i traductors, però la normativa li tanca la porta en una mostra més de les dificultats de l'IEC per posar-se al dia. La fitxa de l'Optimot Sisplau o si us plau? diu primer que "actualment utilitzem" si us plau per a totes les persones gramaticals, però afegeix després que us pot variar segons a qui ens adrecem, i en dóna un exemple: "Anna, deixa'm un euro, si us plau / si et plau".
Però si et plau és un arcaisme del tot detonant en aquesta frase. I la fitxa (que és, recordem-ho , divulgació normativa pagada per tots) acaba així: "La normativa no recull la gra fia reduïda sisplau , que s'usa en contextos informals". Informals, afegeixo jo, com el de la frase de l'exemple. No acceptar sisplau té diversos efectes negatius: indueix a una pronúncia afectada i irreal, fa que no distingim entre les formes conjugades (arcaiques) i la invariable (actual) i posa més difícil a sisplau plantar cara a un potser menys genuí per favor.
Les raons per escriure és clar i esclar no s'aparten gaire de les que ens fan escriure pot ser i potser. Ras i curt: són formes diferents amb un significat, una sintaxi i una fonètica diferents. Però així com pot ser i potser tenen una vitalitat inqüestionable, és clar -d'una manera aclaparadora- i esclar -cada dia més- són substituïts en la llengua oral espontània per les formes paral·leles al castellà està clar i clar (en el sentit adverbial d'evidentment ).
Per a aquests està clar i clar -formes que considera incorrectes-, l'actual normativa dóna un únic equivalent, és clar, malgrat que en tots els dialectes hi ha una forma fonètica específica per a cadascun dels dos significats. És com si, tot i que diem pot ser i potser, la norma només ens deixés escriure pot ser, i ens obligués a deduir del context sintàctic quin sentit té i com l'hem de pronunciar.
Alguns diuen que esclar és un fenomen barceloní. És del tot fals: a Barcelona triomfa clar. És a les zones menys interferides del central, del Baix Camp a l'Empordà, on se sent més esclar. Que es digui en el dialecte amb més parlants ja l'abona, però és que, a més, els dialectes que no diuen esclar diuen, amb el mateix sentit, formes més iguals al castellà que la normativa tampoc no accepta. De fet, l'estàndard ja fa temps que usa esclar i ara no més cal reflectir-ho ortogràficament per fer els textos més llegibles i més intel·ligibles. Demà ho acabarem de veure.
Dia 28 de maig de 2011:
– Certificat de coneixements orals.
– Àrees 1 i 2 del certificat de grau mitjà.
Dia 4 de juny de 2011:
– Certificat de grau elemental.
– Àrees 1 i 2 del certificat de grau superior.
– Certificat de llenguatge en els mitjans de comunicació.
Dia 11 de juny de 2011:
– Àrees 3 i 4 del certificat de grau mitjà.
– Certificat de llenguatge administratiu.
Dia 18 de juny de 2011:
– Àrees 3 i 4 del certificat de grau superior.
– Certificat de correcció de textos.
NOVETATS IMPORTANTS
1. Les proves de coneixements orals, de grau elemental i dels certificats de capacitació tècnica es realitzaran cada una en una única jornada.
2. Les proves de grau mitjà i de grau superior es realitzaran en dos fases. En la primera fase s'avaluaran els continguts de les àrees 1 i 2 (les de tipus test). En la segona, s'avaluaran els continguts de les àrees 3 i 4 (redacció, dictat i expressió oral). Només podran realitzar la segona fase els aspirants que hagen superat la primera fase.
En les proves de grau mitjà i de grau superior, els aspirants que no superen el 40% en la mitjana ponderada de les dos àrees de la primera fase no podran continuar en la segona fase. Així mateix, no podran continuar tampoc en la segona fase els aspirants que no hagen obtingut un mínim d'un 30% en alguna de les dos àrees de la primera fase.
4. Al llarg de la setmana següent de la realització de les proves, la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià publicarà en la web <www.edu.gva.es/jqcv> els resultats dels aspirants que s'han examinat de les àrees 1 i 2 de les proves de grau mitjà i de grau superior. Els aspirants que no hagen superat els criteris expressats en el punt anterior seran qualificats com a no aptes.
L'acte de lliurament del guardó, instituït per Òmnium Cultural l'any 1969, tindrà lloc al mes de juny al Palau de la Música Catalana
L'escriptor, filòleg i historiador, triat per al 43è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes "per la importància i l'exemplaritat de la seva tasca intel·lectual, que ha contribuït de manera notable i continuada a la vida cultural dels Països Catalans"
Albert Manent (Premià de Mar, 1930) ha
estat guardonat amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes que atorga Òmnium
Cultural a una persona que per la seva trajectòria ha contribuït a la vida
cultural dels Països Catalans. L'escriptor, filòleg i historiador rep el premi
"per la importància i l'exemplaritat de la seva tasca intel·lectual, que ha
contribuït de manera notable i continuada a la vida cultural dels Països
Catalans".
Manent, que ha assistit a l'acte en què s'ha anunciat el premi a la seu d'Òmnium Cultural, ha assegurat que estava "sorprès, content i agraït" per la distinció, ha estat acompanyat per personalitats guardonades en anys anteriors com ara Josep M. Espinàs, Jaume Cabré, Montserrat Abelló, Feliu Formosa i Antoni Maria Badia Margarit.
"Sóc molt contrari als ploramiques i als Jeremies, als que sempre tenen els mocadors als ulls, si estem tan malament, plega o ves-te'n al desert". Així de contundent s'ha expressat pel que fa a la situació de la llengua catalana, i ha recordat que, per exemple, amb la immersió lingüística s'ha fet "un salt gegant".
"Estem millor que mai", ha dit Manent referint-se a la cultura del país. El guardonat, que se sent "orgullós" sobretot dels seus llibres memorialistes, ha recordat que "mai no hi havia hagut tants novel·listes, tants poetes per metre quadrat, tants investigadors de la literatura, la història i la llengua, i tants memorialistes, un gènere que s'ha posat de moda".
Fill del poeta Marià Manent (Barcelona, 1898-1988), que també va rebre aquest Premi d'Honor de les Lletres Catalanes l'any 1985, Albert Manent ha destacat en el camp de la poesia, la narrativa, l'assaig i la història.
Va ser un membre actiu de la resistència cultural contra Franco. Va formar part de la generació que va publicar des de la Universitat –on estudiava dret– l'Antologia Poètica Universitària, que als anys 50 es reivindicava com una nova fornada literària (amb Josep Maria Espinàs, Joan Raventós, Josep Maria Ainaud, etc.). Abans de complir els dinou anys publica el seu primer llibre, Hoste del vent, el maig de 1949. El 1950 s'afegeix a la revista Curial, aixafada per estar escrita en català, i suma a aquest cercle les lectures de poesia clandestines de Miquel Saperes, les tertúlies de J.V. Foix i Carles Riba i l'historiador Josep Iglésies. En aquesta època coneix Jordi Pujol,Joaquim Molas i Max Cahner. Després seria assessor del president de la Generalitat Jordi Pujol i tindria diversos càrrecs a l'administració convergent. Amb Max Cahner encetaria als 70 la carrera de Filologia Catalana i va ser un dels primers redactors de la Gran Enciclopèdia Catalana. Als 60 va començar a escriure les biografies de personalitats del Noucentisme com Carles Riba, Josep Carner, Fèlix Millet, J.V.Foix i el mateix Marià Manent.
Va ser un dels fundadors de la revista Serra d'Or, va escriure en revistes de l'exili i va ser col·laborador de l'Editorial Joventut, a banda de diversos mitjans de premsa. També ha rebut diversos premis literaris, com el Serra d'Or per Josep carner i el Noucentisme (1970), el Josep Pla per Solc de les hores: retrats d'escriptors i de polítics (1987) i el Ramon Llull per Marià Manent, biografia íntima i literària. I ha rebut el títol de Mestre en Gai Saber (1959) i la Medalla al Mèrit Cultural de l'Ajuntament de Barcelona (2003).