InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana [10.400 membres]
 
Butlletí número 454 (dimarts 08/03/2011) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
1) Eugeni S. Reig - Dignitat
 
 
 
4) Xavier Aliaga - Han tardat massa i tot
 
5) Albert Pla Nualart - Un article sobre l'article
 
6) Albert Pla Nualart - Alguns apunts sobre el 'lo' neutre
 
 
8) Flaixos d'actualitat
 
9) Presentació de l'obra  Antroponímia, poblament i immigració a la Catalunya moderna. L'exemple dels comtats de Rosselló i Cerdanya (segles XVI-XVIII)
 
 
 
1)
 
Publicat en EL PUNT dilluns 7 de març del 2011

Dignitat

 

Eugeni S. Reig

 

 

En els anys 30 del segle xx, a Alemanya, un govern elegit democràticament, triat en les urnes, va intentar eliminar –i en bona part ho va aconseguir– determinats col·lectius humans per raons diverses: ètniques, religioses, ideològiques, d'orientació sexual, de salut mental, etc. Aquella acció vergonyosa va començar per actes aïllats, no gaire importants i, a poc a poc, va anar creixent i tots sabem com va acabar: en una hecatombe de proporcions gegantines com no s'havia vist mai en la història de la humanitat. Quan tot allò va començar, la gent de bé, les persones sensates, els ciutadans honrats, podrien haver-ho aturat si hagueren plantat cara als fatxendes que volien xafigar i anorrear alguns dels seus conciutadans, però no ho varen fer, es varen inhibir del problema, com si no els afectara gens, com si no tinguera res a veure amb ells. Recordem el poema del pastor luterà i premi Nobel de la pau Martin Niemöller (Lippstadt, Westfalia, 1892 / Wiesbaden, 1984), –poema atribuït indegudament a Bertolt Brecht–, que us copie a continuació en una versió catalana (en internet podeu trobar fàcilment la versió original alemanya i també altres versions tant en català com en moltes més llengües).

Primer van anar contra els jueus,

però jo em vaig quedar tan tranquil perquè jo no era jueu;

després van anar contra els comunistes,

però jo em vaig quedar tan tranquil perquè jo no ho era pas;

van anar contra els intel·lectuals, i jo em vaig quedar tan tranquil perquè jo tampoc ho era;

després van anar contra els periodistes,

i jo em vaig quedar tan tranquil perquè jo tampoc ho era;

fins que un dia van anar contra mi, però llavors ja era massa tard.

Si consentim que la llengua que ens hem passat de pares a fills durant segles i segles siga atacada, menyspreada, vilipendiada, ridiculitzada, humiliada, arraconada, ignorada i minimitzada, si consentim que es degrade, es devalue, s'envilixca i es convertisca en una llengua degenerada, mestissa, bastarda, empobrida, debilitada, depauperada, sense personalitat i, per tant, inútil i prescindible, perdrem la dignitat i l'honor com a poble i també com a persones humanes.

Els atacs contra la llengua dels valencians són atacs contra els valencians, contra tots els valencians –independentment de la llengua que parlem habitualment–, contra la nostra llibertat, contra els nostres drets i contra la nostra dignitat com a persones. Tant els que ens impedixen parlar la nostra llengua com els que ens impedixen sentir-la parlar, atempten contra la nostra llibertat i contra els nostres drets com a ciutadans. Ens discriminen, ens perjudiquen, ens arraconen. I això és un maltractament, no únicament social, no només col·lectiu, és també un maltractament personal, individual, un maltractament a cadascú de nosaltres. És un maltractament psíquic però que moltes voltes –massa voltes– té conseqüències físiques que afecten la nostra salut. No ens en podem inhibir, tenim l'obligació moral d'actuar.

Si els enemics de la nostra llengua i de la nostra cultura –llengua i cultura que són l'essència del nostre poble– aconseguixen destruir-les, eliminar-les de la faç de la Terra, ens hauran destruït a nosaltres com a éssers humans diferenciats, en hauran aniquilat, ens hauran esborrat com a part viva de la humanitat. Serà un holocaust lingüístic i cultural del qual, en bona part, nosaltres en serem responsables per la nostra inhibició, per la nostra por, per la nostra peresa, per la nostra covardia, pel nostre conformisme, per la nostra desídia, pel nostre menfotisme. No podem restar indiferents front als atacs, les agressions, les prohibicions, les humiliacions, els maltractaments. Hem d'actuar. Ens juguem l'existència com a poble diferenciat, com a conjunt de persones amb una llengua pròpia, amb una cultura pròpia, amb una personalitat pròpia dins de l'espècie humana.

 

2)
 
Publicat en VILAWEB dimecres 2 de març del 2011

Camps ordena ara tancar Gandia TV

El Consell diu que les emissions són il·legals · Tampoc no accepta el consorci de Gandia i Oliva per desenvolupar el canal públic de TDT

La Generalitat Valenciana ha ordenat a l'Ajuntament de Gandia (la Safor) que tanqui les emissions de Gandia Televisió. La conselleria de Justícia ha declarat il·legals les emissions de la televisió pública i ha instat el consistori a 'posar fi' a la programació televisiva'. A més, segons que informa el Levante, mitjançant una resolució de la directora general de Promoció Institucional, el Consell també ha refusat el consorci creat per Gandia i Oliva per tirar endavant el canal públic de TDT.

Després d'aconseguir fer tancar les emissions de TV3 a tot el País valencià, el Consell ha posat ara el punt de mira a Gandia TV, una televisió amb programació de qualitat que emet en català.

Fa uns mesos la Generalitat ja va reclamar a l'Ajuntament de Gandia que aturés les emissions fins que no tingués llicència i va amenaçar amb sancions en cas contrari, però l'ajuntament va decidir continuar emetent.

----------------------------------

Publicat en VILAWEB dijous 3 de març del 2011

Alfred Boix (Gandia TV): 'El Consell vol la foscor informativa al País Valencià'

 
3)
 
Publicat en EL PUNT dimarts 1 de març del 2011
 
 
Ferran Suay
 

He vist que hi ha un nou manifest contra el nacionalisme lingüístic, promogut —es veu que— per pares i mares que viuen en comunitats autònomes d'aquelles que anomenen “amb llengua pròpia” (que les altres no en tenen?; són mudes?). I vull adherir-m'hi immediatament i sense reserves. Encara no he tingut l'oportunitat de llegir-lo detalladament, però d'acord amb la informació que ha aparegut en premsa, no tinc cap dubte que recollirà un conjunt de reivindicacions que tant jo com la immensa majoria de les meues amistats subscriurem plenament. N'esmentaré unes poques.

Estic content de ser capaç de parlar en diverses llengües, inclòs l'espanyol. Ara bé, em sembla ridícul estar obligat per llei —la constitució espanyola— a conéixer-lo, simplement perquè a l'apartat 'Nacionalitat' del meu passaport, diu “espanyol”. Hi ha algun argument més radicalment nacionalista per a fer conéixer un idioma? Segur que el manifest es posiciona contra aquesta intolerable aberració del nacionalisme més impositiu.

En canvi, estic ben cansat de no tenir la llibertat d'assistir a espectacles teatrals i pel·lícules en la meua llengua. Les sales de cinema de les ciutats valencianes no ofereixen cap títol en valencià, i únicament els cicles que programen universitats o entitats valencianistes venen a compensar —minsament— la brutal mancança d'oci en l'única de les dos llengües oficials que no té ni un exèrcit ni una policia que la defensen. Això, que estiguen plenament disponibles espectacles fets en llengües que disposen d'exèrcit és una mostra tan evident de nacionalisme lingüístic, que estic segur que el manifest s'hi posicionarà clarament en contra.

Si ens fixem en la televisió, resulta que l'oferta de cadenes en castellà és abassegadora, metre que —després del darrer acte de censura inquisitorial de TV3— l'oferta en valencià pot ser qualificada de miserable, ja que Canal 9 no arriba a emetre ni un 25% del temps en la llengua que els seus estatuts defineixen com a pròpia i principal de la RTVV. També estic convençut que aquest aspecte quedarà plenament recollit en les reivindicacions dels heroics opositors al nacionalisme lingüístic.

Pel que fa a la llibertat de rebre l'educació en la llengua materna, tindran en mi un aliat incondicional. Les meues filles parlen amb sa mare en èuscar, de manera que estaré ben content que puguen rebre algunes classes en la mil·lenària llengua dels bascos que —actualment— només poden practicar a casa. De ben segur que les moltíssimes criatures que —vivint en territori valencià— tenen com a idioma matern el quítxua, el romanés, l'àrab o el tamazig, estaran tan d'acord com jo amb la idea d'habilitar línies educatives en totes aquestes —i en unes altres— llengües. Vull agrair-los especialment que s'hagen fixat en aquesta meua situació familiar que —no per ser minoritària— ha de meréixer menys respecte per part dels esforçats autors del manifest.

D'altra banda, acabar amb el nacionalisme lingüístic serà un gran benefici per a la nostra societat. Ja que el vigent estatut d'autonomia estableix que tenim dos llengües oficials, resulta especialment ridícul que persones amb profundes discapacitats lingüístiques puguen accedir -no sols a la funció pública- sinó també als nivells més alts de representativitat institucional. És incomprensible que polítics com Paula Sánchez de León (PP), Ángel Luna (PSOE) o Marga Sanz (EU) —per citar-ne només tres— estiguen representant-nos mentre es mantenen en un complet analfabetisme funcional en valencià.

Només poden fer-ho perquè han usat —i abusat— dels privilegis lingüístics que l'exèrcit franquista va garantir —per la força de les armes— als parlants de la llengua nacional (la de l'exèrcit nacionalista, evidentment). Sense aquests privilegis, aquestes persones, de la capacitat intel·lectual de les quals no en tinc cap dubte, haurien aprés perfectament les dos llengües oficials i no perpetrarien el ridícul que suposa ignorar el 50% dels idiomes del poble que representen.

Aquest serà un avantatge addicional de liquidar —d'una vegada per totes— el nacionalisme lingüístic. Un nacionalisme que es va imposar a sang i foc i que —en canvi— haurà de ser desallotjat del poder a còpia de lletra, cultura, aprenentatge, obertura de ment i augment de la capacitació de totes les persones que vivim i compartim en la societat valenciana. Ja saben els valents i esforçats autors d'aquest manifest que poden comptar amb mi per a eradicar aquesta lacra inacceptable del monolingüisme caspós i empobridor que hem heretat —en última instància— del miserable franquisme, i que s'esforcen en mantenir tots els seus continuadors, independentment de les sigles en què militen.

 
4)
 
 
Publicat en EL PUNT divendres 25 de febrer del 2011
 
 
Xavier Aliaga
 

Ja en sabreu perdonar l'autocitació, però el 23 de desembre de l'any passat escrivia açò al meu bloc: “La decisió del Tribunal Suprem contra el sistema d'immersió lingüística de Catalunya és una forma de reblar el clau en la sina, una esmena a la totalitat, un gripau a engolir en vespres de Nadal. I un fruit, que no s'oblide, de la mala fe, la ignorància, la rancúnia i la ingratitud dels pares que van presentar els recursos esperonats per la caverna. El següent objectiu: el timorat i insuficient sistema d'immersió valencià. Al temps”. El temps, la circumstància que avançàvem (no érem els únics: Escola Valenciana advertia que s'albiraven canvis en la política lingüística) ha arribat amb celeritat: fa uns dies, la comissió permanent del Consell Escolar de la Comunitat Valenciana (organisme modificat pel govern via decret per assegurar-se el control) va aprovar la modificació de la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià per limitar l'extensió del valencià en els Programes d'Incorporació Progressiva (PIP). Rèquiem per la progressivitat i pels propis programes: en lloc d'anar estenent l'aprenentatge en valencià a diferents matèries, segons el criteri del centre, la qüestió es reduirà a dues. Això és: llengua i literatura valencià i alguna que passe per allà.

Uns dies abans, la Conselleria d'Educació difonia l'esborrany d'una ordre per tal que els alumnes dels centres que en formaran part de la futura xarxa plurilingüe puguen escollir la llengua en la qual fer els seus exàmens amb independència de l'idioma en què s'impartisca la matèria. Aquesta presa de posició té la gènesi en una polèmica aïllada i convenientment unflada, el cas de suposat “acaçament escolar” a una alumna d'un col·legi públic de València que contestà en castellà l'examen d'una matèria que havia cursat en valencià. El centre, òbviament, no passà pel cèrcol. I la premsa conservadora atià el conflicte amb el suport de la Asociación Nacional por la Libertad Lingüística (ANLL), un d'aquells grupuscles consagrats a massacrar els avanços de normalització en les comunitats amb llengua pròpia amb l'excusa dels drets lingüístics del castellà. Després se sabé que el progenitor de la criatura, una nena amb un expedient molt notable, era un agitador d'extrema dreta xenòfob i barroer. Un personatge odiós i intolerant. Caldria saber qui acaçava a qui.

El fons és el de sempre: qualsevol excusa els va fenomenal per qüestionar la “utilitat” social i econòmica de la llengua pròpia. La dreta valenciana mai no s'ha cregut que el valencià tinga el mateix rang que el castellà. L'esperpèntica i balbucejant demostració de coneixements lingüístics de la portaveu del Consell, Paula Sánchez de León, a preguntes dels periodistes, n'és un indicador. De fet, allò sorprenent és el temps que ha tardat la dreta valenciana en vessar àcid sobre els ciments educatius de la Llei d'Ús i Ensenyament, bandejada prèviament en l'administració i la RTVV. Potser mancava un context favorable. I la crisi econòmica, el fracàs escolar i la percepció social de l'endarreriment en l'aprenentatge d'anglès constitueixen un marc massa golafre per al PP: la culpa és del valencià, de “l'altra llengua”. El problema és que el missatge és massa potent per no obtindre rendiment entre la impressionable, desmantellada i flagel·lant societat valenciana. L'antídot és relativament senzill: Euskadi i Catalunya, malgrat les seues polítiques lingüístiques “opressores del castellà”, continuen sent les regions més avançades econòmicament i social de l'Estat. Però sostenir això al País Valencià és com esmentar Lucifer enmig d'una eucaristia.

 
5)
 
Publicat en el diari ARA divendres 4 de febrer del 2011
Albert Pla Nualart
 
Fòssils lingüístics com tot lo dia i topònims com Sant Joan Despí ( d'es pi ) proven que els tres articles que avui conviuen com a variants dialectals no van sorgir en paral·lel i en zones diferents sinó que primer va dominar un ( es, sa, es, ses ) després s'hi va sobreposar l'altre ( lo, la, los, les ) i al final va triomfar el que avui és estàndard ( el, la, els, les ). Però les noves capes no van cobrir del tot les antigues i van deixar al descobert el lo nord-occidental i l'article salat balear.
 
El llatí clàssic no tenia article. Va sorgir en llatí vulgar tardà a partir dels demostratius ille (lo/el) i ipse (so/es). Les formes d'article derivades d'aquest últim eren les dominants en català popular i per això, als segles XI i XII, la gran majoria salàvem. Però al XIII la llengua oficial de la cort, emmirallant-se en l'occità, va anar imposant el lo.
 
Això no va impedir que la gent humil que va poblar les Illes el 1229 encara salés, i el salat, aïllat, s'hi ha conservat, tot i que l'article culte, també allà, era lo.
 
El pas de lo a el, en els dialectes de més pes, es produeix al XIX i no esdevé estàndard fins al XX. De la forma plena lo, passant per l'elidida l' i la reduïda 'l , s'arriba a la reforçada el . El contacte de lo amb vocals ( l'arbre ) i preposicions ( del, al ) propicia el canvi. Ara bé: el lo no passa a el -potser per influència del castellà- quan fa d'article neutre ( lo bo ), i és Fabra qui l'obliga a fer el pas. Però aquest és un altre capítol, que ja explicaré un altre dia.
 
6)
 
Publicat en el diari ARA dilluns 7 de febrer del 2011
Albert Pla Nualart
 
El primer que cal dir sobre el lo neutre és que el que avui prescriu la normativa no havia existit mai en català. El lo literari que, a partir del segle XIII, es va anar imposant -com a article masculí- a l'article salat també va anar assumint valor de neutre, i quan al XIX va passar a el en els dialectes de més pes, només hi va passar com a masculí i va permetre al lo ser només article neutre. En això potser hi va influir el castellà però també el sistema de demostratius del català, amb un masculí ( aquest , aquell ), un femení ( aquesta , aquella ) i un neutre ( això , allò ).

Quan Fabra va proscriure l'article lo i va obligar el a ser també neutre, sabia de sobres que aquest el neutre no havia existit mai. Però partia de la base que la llengua real estava embastardida, i per això no sempre defensava una genuïnitat existent sinó que de vegades -com en aquest cas- propugnava una genuïnitat hipotètica. El seu model era el català que hauríem tingut si la història hagués anat d'una altra manera.

Partint del català medieval i observant l'evolució d'altres llengües romàniques, feia hipòtesis sobre com hauria sigut el català si la història no l'hagués forçat a una progressiva subordinació al castellà. En el cas del lo neutre, la seva hipòtesi era que el lo hauria passat a el en tots els seus valors, també en el neutre, i que si no ho havia fet era per interferència del castellà.

----------------

Publicat en el diari ARA dimarts 8 de febrer del 2011
Albert Pla Nualart
 
 
Quan Fabra legisla sobre el lo , sembla que ignori la diferencia crucial entre interferència i evolució condicionada pel castellà.

I és que en l'evolució és tota la llengua com a sistema la que es mou, i no admetre una part d'aquest moviment pot desestabilitzar tot el sistema. Un sistema que avui necessita poder distingir formalment el neutre del masculí. Per això Francesc de Borja Moll veia en el lo neutre, més que una influència castellana, una tendència espontània del català.

Segurament el que Fabra devia témer és que si admetia el lo en faríem un ús paral·lel al lo castellà, un article molt més versàtil que el nostre i que ha donat origen a un gran nom bre de girs idiomàtics que amb lo podem calcar i sense lo ens veiem forçats a dir d'una altra manera. Fabra hauria seguit el principi evangèlic que diu que si una part del cos et fa caure en pecat, val més que te la tallis.

Però un segle després de la dolorosa amputació continuem coixejant visiblement. Ens ho demostren alguns dels nostres millors escriptors quan donen a allò un valor d'article que mai no ha tingut i que és gramaticalment aberrant. Ho pateixen els editors de textos fi losòfics, que han d'acabar fent jocs malabars per expressar l'abstracció. I la pregunta que molts ens fem és si té gaire sentit basar la cor recció en una llengua ideal que complica enormement el que en la llengua real era fàcil i clar. Ho continuarem analitzant demà.

----------------

Publicat en el diari ARA dimecres 9 de febrer del 2011
Albert Pla Nualart
 

"Actualmente todos los escritores catalanes, salvo raras excepciones, admiten un artículo neutro distinto del masculino, empleando com artículo masculino el o lo reducibles a l , y como artículo neutro lo invariable". Això deia Fabra a la seva Gramática del 1912. I crec que si hagués admès aquest ús en l'estricte sentit abstractiu, el català hi hauria sortit guanyant.

Fabra no creia en la seva infal·libilitat. Era conscient que feia propostes arriscades que l'ús havia d'avalar. El lo neutre s'ha esvaït del català formal, però al preu de crear molts problemes i abocar a incorreccions més greus. Mentre la norma es mantingui, crec que l'hem d'obeir disciplinadament. Per a una llengua minoritària, no hi ha res pitjor que l'anarquia. Però també crec que, després d'un segle de transmissió reverencial, la normativa de Fabra demana un substancial aggiornamento.

Cap revisió normativa és desitjable si no parteix d'un ampli consens. I no parlo d'un consens entre acadèmics, sinó d'un consens que aculli tots els professionals de la llengua: escola, món editorial, mitjans, universitats. Un aggiornamento deixat en mans de l'IEC -per la lògica interna d'aquesta honorable ins itució- és molt difícil que tingui l'abast que convindria. Només el tindrà si al darrere hi ha la pressió dels sectors més dinàmics de la societat. Sense aquesta pressió, la nova gramàtica normativa pot néixer obsoleta.

 

7)
 
Publicat en elSingulardigital dimarts 1 de març del 2011
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2011/02/l_espanyol_del_nen_de_pa_negre_64500.php
 
L'espanyol del nen de “Pa negre”
 
"Si per a aquests és costós parlar en català també ho és per a nosaltres parlar en espanyol per la senzilla raó que no som millors que ells"
 
 
Molt il·lustratives, les paraules de l'historiador basc –basc de naixement i espanyol d'addicció– Fernando García Cortázar sobre el nivell d'espanyol de Francesc Colomer, el nen osonenc que interpreta el personatge de l'Andreu a la pel·lícula “Pa negre”, d'Agustí Villaronga. Quan l'entrevistador del diari Heraldo de Aragón li pregunta si recomanaria “Pa negre”, ell respon: “No l'he vista. Però amb relació als Goya sí que em sembla dramàtic –i si no fos així, poc respectuós amb un premi nacional– que el nen que va recollir el guardó no pogués expressar-se amb correcció en espanyol. Ens endinsa en aquest gran problema que és l'agressió a l'idioma comú i que va en perjudici dels mateixos habitants catalans”.

És tota una declaració de principis nacionals espanyols, certament. Però sobta una mica que aquest personatge no hagi tingut escrúpols de servir-se d'un nen de tretze anys emocionat i obligat a parlar per primer cop davant d'un auditori ple de gom a gom. Tot queda aclarit, tanmateix, quan, en la mateixa entrevista, i responent a la pregunta “Què n'espera, del nou mil·lenni?”, García Cortázar respon: “Esperem que el segle XXI posi, en la mesura que pugui, un cert ordre en els desordres causats per les disset autonomies”.

En aquestes declaracions destaquen, si més no, tres elements que constitueixen l'eix al voltant del qual gira la ideologia de García Cortázar. Un, la llengua espanyola com a instrument de reafirmació de l'imperi; dos, el sistema autonòmic com a amenaça desintegradora de l'Estat nació; i tres, la necessitat urgent de frenar el desacomplexament nacional de Catalunya. Tres elements que, com una mena de Santíssima Trinitat, són una mateixa cosa i es sintetitzen en un principi sagrat: “Espanya, nació única, indivisible i indissoluble”. No cal dir que davant d'una demostració de fervor religiós com aquesta, és força inútil oposar-hi raonaments. Amb tot, és important no renunciar a fer-hi algunes consideracions.

Diu García Cortázar que el nen va ser “poc respectuós amb un premi nacional”. Caldria preguntar-li per què. Potser perquè la metròpoli considera una falta de respecte que un fill de les colònies, en ser nomenat bon minyó, no parli com un fill de La Mancha? Cal tenir en compte que el Goya no és un premi nacional, per a un català. És un premi espanyol, com el César és un premi francès. Els premis nacionals de cinematografia dels catalans es diuen Gaudí i es lliuren anualment a Barcelona. I si l'Estat espanyol fos un Estat veritablement democràtic, catalans, bascos i gallecs haurien de poder expressar-se en la seva llengua, no pas en espanyol, en ser guardonats per uns premis estatals. A Catalunya, per altra banda, com es pot comprovar cada any en els Gaudí, tothom pot expressar-se en la llengua que vulgui sense que ningú ho qualifiqui d'agressió. En tot cas, si hi havia una cosa que feia sentir vergonya aliena, eren els intents d'Andreu Buenafuente de ser més espanyol que els espanyols dient dao, hablao, pensao, comentao... A més, el seu exercici d'autoodi va trobar una magnífica manera de manifestar-se gràcies a la beneita irrupció de Jimmy Jump cobrint el Goya amb una barretina. Ràpidament, Buenafuente, “como catalán”, va demanar perdó i va arribar a la violència verbal afegint que si l'hagués enxampat l'hauria atonyinat sense estar-se de res. És la reacció de manual de l'esclau enamorat de l'amo, que quan veu un dels seus fent una ximpleria, per petita que sigui, de seguida se sent culpable i demana perdó. Si fa no fa, com els catalans que s'incomoden quan un catalanoparlant no canvia de llengua davant d'un hispanoparlant. Ells també ho consideren una ximpleria. Evidentment, l'acció de Jimmy Jump és una bretolada estúpida. Però s'ha de reconèixer que no fa mal a ningú i que, per tant, la voluntat d'estomacar-lo només es fonamenta en l'autoodi: “Sobretot que l'amo no es rebaixi a apallissar un inferior. Ja ho faig jo mateix”.

Pel que fa a les declaracions de García Cortázar, sentint les emocionades paraules de Francesc Colomer com una “agressió a l'idioma comú”, només dir que expressen diàfanament la incapacitat mental d'aquest personatge per entendre que la llengua comuna dels catalanoparlants és el català en la mateixa mesura que la dels hispanoparlants és l'espanyol. I si per a aquests últims és costós parlar en català també ho és per a nosaltres parlar en espanyol per la senzilla raó que no som millors que ells. Tot plegat, és una qüestió de respecte. Un respecte que ens els Goya podria començar per la pronúncia correcta dels noms catalans. N'hi hauria prou que els diversos actors i actrius que lliuren l'estatueta posessin en la pronúncia del català el mateix zel que posen en la pronúncia de l'anglès.
 
 
8)
 
 
Flaixos d'actualitat
 
Butlletí de la Secretaria de Política Lingüística

Número 68, 1 de març del 2011

 
 
9)
 
Presentació de l'obra Antroponímia, poblament i immigració a la Catalunya moderna. L'exemple dels comtats de Rosselló i Cerdanya (segles XVI-XVIII)
 
La Secció Filològica i la Societat Catalana de Llengua i Literatura de l'Institut d'Estudis Catalans i la Societat Catalana de Genealogia, us conviden a la presentació de l'obra  Antroponímia, poblament i immigració a la Catalunya moderna. L'exemple dels comtats de Rosselló i Cerdanya (segles XVI-XVIII), de Joan Peytaví Deixona, membre de la Secció Filològica i de la Junta de Govern de la Societat Catalana de Genealogia, publicada per l'Institut d'Estudis Catalans.
 
L'acte se celebrarà el dijous 10 de març, a les 19 hores, a la Sala Prat de la Riba de l'Institut (carrer del Carme, 47, de Barcelona).
 
10)
 
Publicat a
Entrevista a Joan Peytaví Deixona, historiador nord-català i membre de l'Institut d'Estudis Catalans: "Digues-me el teu nom de família i te diré qui ets"
 
Esteve Carrera
 

La guia telefònica del segle XVIII. Joan Peytaví Deixona acaba de publicar a les edicions de l'Institut d'Estudis Catalans la tesi doctoral Antroponímia, poblament i immigració a la Catalunya moderna. L'exemple dels comtats de Rosselló i Cerdanya (segles XVI-XVIII). La primera tesi d'un nord-català publicada a l'IEC és una obra de pes: 2,4 kg, 895 pàgines i CD inclòs. A partir d'una anàlisi del cognoms de la Catalunya del Nord al segle XVIII, l'autor fa una fotografia del poblament a la Catalunya moderna.

Quina és la base d'aquest treball editat per l'Institut d'Estudis Catalans?

És una tesi doctoral amb un peu en la història i un peu en la filologia i l'antroponímia, basat en l'estudi dels noms de família. El marc és la Catalunya del Nord del segle XVIII i amb una font específica: els registres parroquials. He fet un buidatge exhaustiu d'aquests arxius del s. XVIII: dues-centes deu parròquies de la Catalunya del Nord, per les quals tenim el 97 o 98% de la documentació. En trec els noms dels casats, que constitueixen la població més establerta, i amb això obtinc una base de dades de 95.000 noms que formen la base de la tesi.

I què en traiem, dels cognoms del segle XVIII a la Catalunya del Nord?

Ens permeten estudiar la població del segle XVIII, remuntant fins al XVI, i posant el dit sobre un punt de la història demogràfica de Catalunya: la immigració occitana. És un procés general en aquell moment a Catalunya, i a la Catalunya del Nord més, perquè sem la porta d'entrada del país i és aquí que n'entren més. Entre un 15 i un 25% segons les dades. Amb aquest material es pot trobar poble a poble com es va fer el poblament en l'època moderna. Comparant les llistes del segle XVIII amb les del XVI sabem d'on ve la gent de tal poble i en quin moment s'instal·la.

Per què van venir tants occitans?

Les raons són les crisis de la baixa edat mitjana i de principi de l'època moderna (del s. XV al XVII); les epidèmies i el contagi maten una part important de la població catalana; amb a més les guerres, les males collites, hi ha una greu crisi demogràfica des de final del segle XIV. Això passa a tot Catalunya, però aquí més, perquè essent a la frontera sem teatre d'operacions de guerres i el camp és per ocupar. També cal tenir en compte que Perpinyà és la segona ciutat de Catalunya i la immigració va on hi ha població, on hi ha feina. Però el procés és a tot arreu. Falta gent i vénen occitans, els salaris a Catalunya són a l'alça per la manca de mà d'obra justament. Els nostres immigrants de tota la vida són gavatxos.

Com se sap que són noms occitans?

És la gran dificultat, ja que el corpus de noms occità s'assembla molt al corpus de noms català. Els noms de família més freqüents al Rosselló al segle XVIII són Vidal, Martí, Fabre, Bonet, Roig... I aquests cognoms els trobem tant a Catalunya com a Occitània. La procedència se sap pels detalls del registre. Quan llegim per exemple “un tal Vidal, natural del bisbat de Pàmies...” El nom sol no indica la procedència.

Només immigren occitans?

És el grup clarament més nombrós; però també vénen genovesos; són els Pacull, Travi, Brusi, Lloancí / Lluansí, Porrà, Vigo; i bascos, Erra, Llensa, Subider, Alday, Sajaloli / Sageloli, potser Guisset o Deixona... Digues-me el teu nom i te diré qui ets, o almanco d'on pots venir amb prou certesa al segle XVI o al XVII.

El període estudiat inclou l'annexió a França; quin impacte té això?

Sobre la immigració, cap, continua igual, la política no hi influeix. Pel que fa la francesització dels noms i cognoms, és un fenomen molt més tardà: del segle XVIII, ja ben entrat, quan se demana als capellans de redactar els registres sagramentals en francès a partir del 1740. En un primer temps els Josep passen a ser Joseph, els Joan passen a ser Jean, mentre queden els cognoms Figueres, Huguet, Brunet, Sabater, Ros. De vegades Ros esdevé Rous, Pi passa a ser Py. La francesització dels cognoms afecta entre un 25% i un 35% dels portadors casats del s. XVIII segons les regions. Per exemple, en Bulla esdevé Bouille, en Cadena, Cadène; en Mallol, Maillol; en Barrera, Barrere, etc., tot i que molts es queden amb l'ortografia catalana.

 

==========================================================================================================
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
Us preguem encaridament que feu arribar aquest missatge als vostres coneguts a fi que l'existència del butlletí InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la llengua catalana.
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net  Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací