En la primera edició del meu llibre Valencià en perill d’extinció (València, 1.999) vaig incloure el mot angimbori que vaig definir com: «Objecte inútil, inservible, especialment quan té una grandària considerable i més aïna fa nosa.» I vaig afegir: «Aquest mot no té les connotacions d’objecte vell, deteriorat, fet una cafetera, que té la paraula xanca.» I vaig posar el següent exemple il·lustratiu: «A vore quan t’endús l’angimbori eixe que em vares deixar en la terrassa, que quasi no puc ni eixir a regar les plantes.»
Em vaig decidir per la grafia angimbori, perquè aquesta és la forma més generalment usada a Alcoi, la meua ciutat natal, i per consegüent, la que em resulta més familiar. Tanmateix he d’aclarir que a Alcoi també he oït la variant anzimbori, en la qual el so inicial de la segona síl·laba és fricatiu sibilant sonor en lloc de prepalatal africat sonor. Després de publicat el llibre em vaig assabentar que a Otos (la Vall d’Albaida) en diuen argimbori.
El lingüista Jordi Colomina i Castanyer, en el seu llibre Els valencians i la llengua normativa (Alacant, 1995), en fer l’estudi del lèxic de les obres festives del poeta alcoià Joan Valls Jordà (pàg. 194), grafia aquest mot engimbori, que ens diu que és la forma que usava Valls, encara que ens diu que també emprava la variant formal enximbori. A més a més ens informa que ell ha oït a Alcoi, als seus pares, la variant angimbòric. Segons ens diu Jordi Colomina en el llibre citat, aquest mot és una alteració de cimbori. He d’afegir que un amic alcoià m’ha informat que ell ha sentit usar a son pare el mot sambori amb el significat de «trasto, cosa inservible».
Després, gràcies a la informació de Joan Carles Martí i Casanova, vaig saber que al Camp d’Elx, és a dir, a la comarca del Baix Vinalopó, encara es conserva viva la variant atzimbori amb el significat de «persona inútil, que no és capaç de fer res de profit» i Joan Mascarell i Gasol em va informar que va trobar, en una obra teatral tortosina de 1925, el mot atzimbori escrit exactament d’aquesta manera. Es tracta de l'obra de Joan Moreira titulada "No hi ha bon.olla en aigua sola". Parla un pare preocupat perquè son fill es vol fer missioner i diu: «I això que només me parla de bateijá negritos i de buscá atzimboris com los sellos i.l papé de xacolate i que només pensa i resa a san Francisco Cavier i al beato Gil de Federic, me fa creure que Sisco voldria sé també misioniste d'estos».
Com que la grafia -c- en el català preclàssic tenia un so africat alveolar sord, el mot cimbori es devia pronunciar [tsimbòri]. La variant atzimbori, actualment viva al Baix Vinalopó, conserva l'antiga consonant africada, encara que sonoritzada per la presència d’una pròtesi vocàlica inicial. Entenc que aquesta variant és la més fidel al seu origen etimològic i totes les altres variants són corrupcions fonètiques d’aquesta.
La variant anzimbori és el resultat de convertir-se el so africat [dz] en [nz] per nasalització de l'element oclusiu. Aquest mateix fenomen de nasalització del so oclusiu és el que s’ha donat en valencià en llotja ® llonja i en rellotge ® rellonge. La variant angimbori, àmpliament usada en valencià nord-meridional, s’ha originat per palatalització del so [dz] i, en canviar-se la nasal per una ròtica, s’ha format la variant argimbori, usada a Otos. La variant angimbòric, que Jordi Colomina assegura haver oït als seus pares, és el resultat d’afegir a angimbori una /-k/ adventícia, cosa gens estranya, ja que el valencià té tendència a reforçar el final dels mots acabats en i àtona afegint-los una plosiva epentètica, que en aquest cas és una -c- però que en altres és una -t-, com en premi ® prèmit, api ® àpit, etc.
Ni la paraula atzimbori ni cap de les seues variants formals les recull cap diccionari.
En el DCVB he trobat:
ESTIMBORI. m. || 1. Sostre fals, dins una habitació, per a estojar-hi coses de poc ús (Bunyola, Orient); cast. desván, buhardilla. || 2. Embalum que fa nosa (Mall.); cast. adefesio, estorbo. Enhorabona que se llevin els estimboris y paretotes que tenian encorriolada aquesta meravella arquitectònica. Ignor. 7.
ETZIBORI o ETZIGORI m. || 1. Cosa inútil o malgirbada (Ripoll, Empordà, Garrotxa. Pobla de L.); cast. trasto. «Quin etzigori que tragines en aquest vestit!» «Per què et poses aquest etzigori?» Respon que hi vagi el qui li ha manat i si no, a la casa que va li entreguen algun etsibori i riuen i costes seves, Scriptorium, agost 1925 || 2. Estirabot, atzagallada; idea o dita desbaratada (Igualada); cast. salida de pie de banco. «Sempre surts amb el mateix etzibori!» || 3. Avalot festós; cast. alboroto, juerga. I tota una colla de presidaris al voltant aguantant-se el riure pera no destorbar el gran etzigori, Coromines Presons 91.
Joan Coromines, en el seu Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana, recull el mot mallorquí etzimbori (III 778a5) del qual diu: “Estimbori; de cimbori contaminat per estibar (i potser també per timba i tomba)”. I en les pàgines 824 i 825 del volum III trobem els comentaris que fa el mestre a etzigori o etzibori, que considera probable que siga “derivat de etzibar, proveït d’un sufix o terminació com la de casori, robatori, desori, bodori, gori-gori, debitori”. També ens informa que el Diccionari Aguiló “ reporta etzibori d’Igualada, amb -b- i amb la definició «romanso, cosa inútil»”. El lingüista ens aporta nombrosos testimonis de la forma etzigori usada per son pare en la seua obra literària (almenys en una ocasió grafiada atzigori), sovint amb el significat de ‘xivarri, gresca, soroll’. També ens diu que en un escrit folklòric ripollés de 1925 apareix el mot amb la grafia etsibori i considera que fa referència a “un vestit malgirbat o un trasto inútil”.
Jo pense que els vocables atzimbori, angimbori, angimbòric, anzimbori, argimbori, engimbori, enximbori, estimbori, etzibori, etsibori, etzigori i atzigori són variants formals del mateix mot i considere que la variant atzimbori és la que hauria de ser la normativa, perquè és la que menys s’allunya del seu origen etimològic i perquè encara es conserva viva en la comarca del Baix Vinalopó. La paraula atzimbori haurien d’incloure-la el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans i el Diccionari Normatiu Valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua amb dos significats: 1. Objecte inútil, inservible, especialment quan té una grandària considerable i més aviat fa nosa. 2. Persona inútil, que no és capaç de fer res de profit.
Simultàniament també podria incloure’s en els diccionaris normatius la variant formal etzigori amb el significat que ens aporta Coromines de ‘xivarri, gresca, soroll’.
La família de vocables formada per atzimbori i totes les seues variant formals és interessantíssima des del punt de vista lingüístic, ja que en ella concorren encreuaments lèxics i evolucions fonètiques molt diverses. Malauradament, el fet que aquesta família de mots no s’haja usat pràcticament gens en la llengua literària ha fet que hagen estat marginats de la llengua culta i no hagen estat recollits mai pels diccionaris normatius. Considere que tenim l’obligació d’esmenar aquest oblit i salvar de l’extinció aquest vocable tan nostre que és una vertadera joia lèxica.
En la segona edició de Valencià en perill d’extinció (València, 2.005) vaig ampliar considerablement l’entrada atzimbori incloent-hi part del que explique en aquest article. El Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (València, 2006) no inclou atzimbori ni cap de les seues variants formals.
No vull acabar sense donar les gràcies a Joan Carles Martí i Casanova,
que em va fer saber que al Baix Vinalopó encara es conserva viva la forma atzimbori amb el significat de «persona
inútil», a Joan Mascarell i Gasol que em va informar que havia trobat el mot atzimbori escrit en una obra teatral
tortosina dels anys
Reacis, reticents, renitents i reluctants
Reacio és una paraula espanyola, tan antiga com la llengua, inexistent en cap altra idioma. D'origen incert, la seva grafia antiga (refacio o rehacio) i el seu significat originari ('esquerp') fan creure a Coromines que procedeix d'un refracidus, derivat de fracidus ('ranci, podrid'). Com que una llengua subordinada com el català agafa de l'espanyol tot quant aquest té, la nostra gent usa la paraula reaci. El castellanisme hauria pogut passar inadvertit als codificadors, com hi han passat milers d'hispanismes, però, afortunadament, va ser detectat i rebutjat i ara és paraula que no surt als diccionaris normatius. Refractari és una de les solucions proposades.
També mereix un comentari la paraula reticent (i reticència). Reticent i reticència es relacionen amb el parlar. Reticent és aquell qui parla amb reticència, i reticència és el fet de callar intencionadament allò que es podria dir o s'hauria de dir. Reticent ve del llatí reticentem, participi de present de reticere, i aquest és format amb el prefix re i el verb tacere ('callar'). Modernament, en espanyol (ergo, també en català), però també en francès o italià, que jo sàpiga, reticent s'usa molt sovint amb el significant de 'refractari a fer alguna cosa'. Per exemple, l'oposició és reticent a augmentar els imposts. Un ús que és rebutjat regularment per les instàncies normatives, i segurament amb fonament, car és convenient servar el sentit recte de les paraules i no donar-los significats que ja cobreixen altres mots.
No s'ha de confondre reticent amb renitent, ni reticència amb renitència. Renitent ve del llatí renitentem, participi de present del verb reniti ('oposar-se, resistir'), format amb el prefix re i el verb niti ('fer esforços'). Renitent és aquell que no vol obeir, que s'oposa a fer alguna cosa. Quan un no vol dir alguna cosa (que sap) és reticent; quan no vol fer alguna cosa (que hauria de fer) és renitent. Però com que en espanyol aquesta darrera és paraula poc usada, en català això també és copiat. Precisament, renitent pot correspondre en part a l'espanyol reacio. Renitent també significa 'que resisteix a la pressió', per exemple una matèria que resisteix a la pressió d'un dit i torna a la posició inicial (teixits renitents). En aquest sentit, renitent i renitència són paraules pròximes a resilient i resiliència, mots que no sentireu en boca del comú de la gent, però que en altres llengües tenen un ús més estès. La resiliència és la capacitat de certs cossos de resistir un xoc sense que es trenquin ni deformin. I també es pot usar en sentit figurat aplicat a persones. Ja que hi som, diguem que resilient ve del llatí resilientem, participi passat de resilire, i aquest format amb el prefix re i el verb salire, amb degradació de la vocal a en i, com en tots els altres casos vists.
L’amo i sa madona
Antoni Llull Martí
Alonso?
Al Camp de Tarragona el cognom de Fernando Alonso provoca turbulències. Dir-li a algú que és un alonso significa insultar-lo. Un insult dels que fa riure, com tanoca, talòs o carallot, però un insult, al capdavall. A Alonso, que deu viure aliè al seu drama tarragoní, li passa el mateix que al croat Davor Suker a Anglaterra (sucker en anglès també és un insult) o a l’holandès Phillip Cocu a França (cocu vol dir cabró). Hi ha noms o cognoms que viatgen malament. Només cal fixar-se en la reputada il·lustradora anglesa de llibres infantils Frances Cony. Busqueu-la per la xarxa i veureu que fa uns dibuixos collonuts. A Badalona encara recorden un excel·lent jugador de bàsquet nord-americà que va jugar a la Penya: Tanoka Bird. No n’era gens, de tanoca, però se’n deia. El fenomen de l’insult ocult no cessa. El Sevilla acaba de fitxar al mercat d’hivern un croat més aviat esquifit que es diu Ivan Rakitic. Doncs Alonso també és un insult ocult al Camp de Tarragona. Un alonsot és un paio més aviat lent de reflexos, babau i maldestre. Potser n’hem de buscar l’origen al conte “Joanet de l’onso”, que explica la història d’un home forçut (i una mica toix), fill de dona i onso (ós).
Vocabulari
En aquest apartat recollim les paraules que semblen més pròpies de l'Urgell, no únicament pel seu origen, sinó també per la seva estructura i per la manera de ser pronunciades. En donarem la versió urgellenca, exposarem un exemple de la seva pràctica i donarem el conjunt de sinònims que puguin eixamplar més el seu significat, per a enriquiment del lector.
Ca!
Negació generalment malfiada o emfàtica.
─¿Et sembla que el pagaran, aquest deute?
─Ca!
Cabaler. Fill, home, que ve després de l'hereu.
(Segur que dit amb sorna).
Noies, respecteu-me, perquè sóc el cabaler.
Cabiró. Cavall, biga gran per a aguantar la teulada.
Aquet cabiró ja està massa
corcat.
Cabrejar. Empipar, amoïnar, molestar.
Mira, no em cabregis, que ara no
estic d’orgues.
Cagadubtes. Que sempre dubta i estanca, entrebanca.
No farem res, amb aquet
cagadubtes.
Cagalatxa. Avariciós. Gasiu. Garrepa. Escanya-rals.
Vigila'l, que és un cagalatxa.
Cagamànecs. Ocellet que es posa sobre la punta d’estris d’hort, aixades, arpiots i
hi deixa...
Lo cagamànecs fomut m’ha embrutat
la punta de l’aixada.
Cagamiques. Esquifit en propòsits i fets. Mitja cagarrina.
On vas a parar, encarregar-ho a
aquet cagamiques!
Caganiu. Fill o germà petit que és com el caganiu del niu.
Al caganiu no li toca res,
pobret.
Caga-les! Ho diu el nen que ha guanyat, al joc de boles, i exigeix al qui perd que les hi doni, que
les tregui de la butxaca.
Caga-les totes!
Cagastelles. Cagacalces, poruc.
Mireu-se’l, lo cagastelles, quina
por!
Cagonlou! Expressa contrarietat o desesper.
Hai perdut dos rals, jugant a
cartes, cagonlou!
Cagarrós. Caganer.
Padrí cagarrós, do'm un sucre! (ho cantàvem, sense to, quan érem
petits).
Cagot. Caganer
(despectiu).
Deixa de runar, tu, cagot!
Calçada. Faixa de bromes que tapen el sol ponent.
Mira, una calçada ben
impressionant!
Calces. Pantalons curts per als homes.
Lo Romà va al tros amb les seves calces.
Calçasses. De poc caràcter, que es deixa dominar.
Ell és un calçasses i ella és una
guilla.
Calça't! Imagina-t'ho. Prepara-t'hi. Sorprèn-te'n.
Volen anar tots alhora a vacances. Calça't!
Calcigues. Mitges sense peu no taló, per a escalfar.
Si tens fred a les cames, posa’t les
calcigues.
Calçons. Pantalons de material bast.
Els calçons es porten a tot
estrop.
Calçotes. Baldragues. Sorges. Malforjat. Malfardat.
Uiteu com li cauen els pantalons, al
calçotes!
Caldre. Ésser necessari.
Cal que hi vagis tu personalment.
Parem ment en l'expressió catalaníssima No cal, que ara molts
substitueixen per "no fa falta",
que també és bona, però que s'ha imposat des del castellà "no
hace falta", en detriment de la més correcta.
Calent. Estovat. Sumanda. Allisada. Pallissa. Batan.
El pare li ha fumut un calent que Déu n'hi
dó!
Calerenc o calarenc. Calcari.
Pedra calerenca.
Terra soma, que té el fiter prop.
Terrenys calerencs.
Calers. Diners, riquesa.
Té calers i bogeria, aquet
bèstia.
Calipàndria o galipàndria. Malaltia mala de curar, en especial un refredat
fort.
Si surts amb aquest temps, agafaràs una
calipàndria.
Calla (rutina). Escolta, mira, adona't que. Fins ho diu hom parlant tot sol,
per a aprofitar l’ocasió.
Calla, que ja que ets aquí, et faré un encàrrec. Calla, que surt el
sol i estendré la roba.
Camàndules. Raons. Romanços. Cançons. Explicacions fútils.
Ara no em vinguis amb camàndules!
Camí. Vegada.
És el tercer camí que
vinc.
Canalla. Mainada. Quitxalla. Infants. Nens.
Pareu compte que la canalla no prenguin mal.
Cançons. Que sempre va amb raons, amb queixes.
Sempre rondinant, tu, cançons!
Canella. Broc sense control per on raja sempre l'aigua d'una font.
Una canella que es el cap d'un lleó.
Cangrí. Presó, garjola.
Aquet tifa a la cangrí,
eh?
Cànter. Mesura per al vi d’uns setze litres.
Vull un cànter de vi
negre.
Canut. Canonet, generalment de cartró.
El marrec xisclava pel
canut.
Canya-xisca. Canya-xiula.
La sèquia és plena de canya-xisca.
Caparrada. Becaina.
La padrina seia al sofà i vinga
fer caparrades.
Capmàs. Masia gran amb les seves terres.
El nebot ha heretat el capmàs de l'avi.
Avinença. Posar-se d’acord en un preu global per diversos
valors.
Els dos gats vells feren un capmàs per al preu de tantes coses.
Capçana. Penques de cuir posades a banda i banda d’ulls dels animals perquè no hi
vegin pels costats i evitar que s’espantin.
Aquesta mula sense capçanes
s’esvera.
Carener. Capdamunt del paller.
Un pardal acaba de plantar-se al
carener.
Capitomba. Tombarella.
Nens, no feu capitombes sobre el
llit.
Carner. Armari amb tela metàl·lica on es guarda el menjar, per a evitar que s’hi
fiquin les mosques.
Desa la vianda que ha sobrat al
carner.
Carnús. Bèstia, ximple, poca-solta, irreflexiu.
Aquet carnús mos ho farà malbé
tot, si el fiqueu pel mig.
Carquí. Engrut de fum, de rovell, com el de les mans dels
ferrers.
El papa, amb el carquí de les
mans, es guanya el nostre pa.
Carrasclet. Brivall, entremaliat, tifa, trinxeraire.
El galifardeu no fa un pam i és un
carrasclet de por.
Carrasquer. Procedent del coscoll.
La base de la capterrera és de
pedra carrasquera.
Carrau. Xerraire, pesat, que no calla mai.
Calla, tu, carrau, no m'atabalis.
Carrellada. Rodera.
El camí està tot clivellat per les
carrellades.
Carretell. Bóta petita de fusta.
Aquest carretell és mare del vi.
Penjoll de
raïm.
Si recerques els ceps, trobaràs algun carretell, encara
Carronya. Reganyós. Engrunyit. Pesat.
És un carronya insuportable.
Carxofet. Dit d'una lletuga que fa les fulles apinyades i amb tendència a arrissar-se,
dalt.
L'enciam carxofet és el que m'agrada més.
Casibé (quasi bé).
Gairebé.
Hai entrepussat i casibé m'hai fumut d'oros.
─Vols dinar amb nosaltres?
─Home, casibé que sí, perquè...
Cassa. Cullerot gros per a transvasar el vi.
Fes anar la cassa, home, per a
omplir la portadora.
Cassigall. Parrac. Pedaç.
M'ha tornat
el mocador fet un cassigall.
Cassó.
Atuell de cuina, baix i amb mànec llarg.
El cassó em va bé per a fer bullir la llet.
Cassolí. Cassola petita; menjar presentat dintre aquesta
cassola.
Per dinar, un cassolí per hom amb
brandada de bacallà, riquíssim.
Castís. Formós. Bell. Eixerit. Elegant. Ben plantat.
Aquell noi és ben castís, eh?
Catarroja. Joc d'acuit, en què cal clissar qui s'amaga i córrer perquè no
t'aconsigui.
Juguem a catarroja? Juguem-hi!
Catxipàndia. Samfaina.
Hem fet una catxipàndia per a llepar-s'hi els
dits.
Catxutxa. Gorra dels pagesos.
El Sopes portava la catxutxa tota
nyafegosa.
Caure.
Raure. Estar situar en un lloc.
On cau Bellpuig?
Escunçar-se.
Què hi ha si Dijous Sant cau en diumenge?
Cèntims. Diners. Cabals.
Cal estar bé, amb aquet paio, que té molts
de cèntims. Això valdrà massa cèntims.
Cenyi. Cinyell que significa autoritat o categoria.
Aquell home que porta cenyi és
l’alcalde.
Cèrcol. Llenca de ferro o de fusta
que fa perfecta circumferència. Rutlla.
El nen fa córrer el cèrcol.
Clafoll. Pela exterior de l'ametlla.
El clafoll no és bo més que per a podrir-se i fer
d'adob.
Clarejar. Besllumar. Ser translúcid.
L'orella del gat clareja.
Fer-se de dia.
Au, alceu-vos, que ja clareja.
Clasca. Closca. Clofolla.
Clova.
Es menja els cacaus bo i amb clasca.
Clauficar. Crucificar, amargar la vida.
Fills, de tant barallar-vos em
teniu clauficada
Clenxa. Línia que parteix els dos
vessants dels cabells.
Noi, quina clenxa! Anar ben clenxat.
Clissar. Veure. Descobrir. Filar. Afinar.
L'he clissat de seguit, aquest paio.
Clopissa. Pollancró. Bolet del xop.
He trobat una llocada de clopisses!
Clotxa. Petit clot fet a terra per al joc de boles dels
nens.
No m'ha volgut caure a la clotxa, la fumuda!
Cluc. Xotolet.
Gripau. Calàput.
De nit, sentim cantar els clucs.
Cluquissó. Becaina.
Fer un
cluquissó.
Coc.
Coca de recapte.
M'he menjat mig coc que hi cantaven els
àngels!
Cobert. Magatzem.
L’alfals el desem al cobert i és
per a les bèsties.
Cocorró. Papereta amb el nom de qui ha de ser elegit.
Unes dames molt llestes anaven
repartint cocorrons entre els votants.
Codina. Còdol. Palet de
riera.
El jaç del riu és ple de codines.
Codolla o cadolla. Clot, clotxa que hom fa al peu d'un arbre, al fons
d'una cisterna, etc.
La codolla recull la darrera aigua bruta de la cisterna.
Coent. Que cou, que encén les galtes.
Quin bitxo més cient! Com cou,
aquet all! Olives gordals coents.
Coig! Cridant el porc. També empipant un que menja, fent
soroll.
Coig, coig, vine a menjar, home! Coig, coig, mireu-se’l com minja, lo
porc.
!Colagror. Coragror.
El vi avui m'ha fet colagror.
Colistres. Primera llet que dóna una vaca.
Les colistres són per al
vedellet.
Coll.
Munt.
Un coll d'alfals.
En batre, munt de palla que es feia havent-ne destriat el
gra.
Per sort, la pluja només ha mullat el coll.
Collortes! Eufemisme utilitzat per les dones per no dir l’obvietat masculina.
On collortes s’ha ficat aquet vell!
Coloret. Pintallavis.
Déu n'hi dó del gruix de coloret que porta
aquella!
Cóm.
Menjadora dels animals domèstics. Obi.
Fica pinso al com dels conills.
Combina. Enllaç, de transport.
Per anar a Reus hi ha bona combina.
Comuna. També el seu contingut, bassa, (adob).
La comuna quasi bé arriba dalt de
tot del forat i cal buidar-la per portar-la al tros, que és gran
adob..
Contrapunts. Ferros verticals que aguanten les estebaneres.
Aquets contrapunts ja fan
figa.
Corbelles. Cistelles, en forma d’embut, per a carregar als
animals.
A la pobra somera l’empanen les
corbelles.
Corder. Be. Xai.
Anyell.
Hem menjat cuixa de corder al forn.
Corgelar. Gelar molt fort.
Aquesta nit la gebre ha corgelat
les plantes.
Corna.
Banya.
Vigila el brau amb cornes.
Cornalera. Nansa de la portadora.
S’ha trencat una cornalera i no
s’hi pot ficar el samal.
Corralina. Cort dels porcs.
Au, vés-te’n a la corralina,
bacó!
Corretja. Banda de cuir, per a molts d'usos.
Cal estrènyer-se la corretja dels pantalons.
Força, virior, vigor.
Aquest paio té corretja per a aguantar-ho
tot.
Corronar. Passar el corró, el rodet, per sobre la sembra recent, per tal
d’esterrossar i d’anivellar la superfície.
De bon matí que el padrí és a
corronar.
Corsec. Carronya, nyic-nyic, empipador, empudegador.
Mira, em corseca, aquet
corsec!
Cossar
Atacar algú, cercant-li el cos.
El pagès el cossà, enfurit.
Cosset. Peça que protegeix el
tors del fred, sense
mànegues.
Posa't el cosset, que avui fa fred.
Costent. Costós, difícil de fer, trafegós
Ho fas més costent que no és, tot
això.
Cotna.
Pell gruixuda de la cansalada.
Nen, rosta bé aquesta cotna.
Coure. Picar. Causar
pruïja.
Aquest bitxo cou com un diable.
Covar. Romandre en un lloc.
─He perdut l'esclop a la plaça i vai a
cercar-lo.
─Sí, allà covarà l'esclop!
Reposar l’arròs, a la cassola, una vegada cuit.
Per a ser bo, l’arròs ha de covar vint minuts a la
cassola.
Creca. Cleca, xerrada.
Au, que només passaríeu fent
creca!
Crepó. Carn de la part inferior de l’espina dorsal.
El nen plora perquè no li han
posat lo crepó.
Creure. Obeir. Fer cas.
Aquest nen no creu. És un malcreient.
Cristià. Cargol gros de color fosc.
No puc trobar cap cristià,
manoi!
Cruspir. Menjar amb passió.
Lo badall era per a mi i el lladre
se l’ha cruspit ell.
Cuixals. Davantal de pell d’ovella.
Els cuixals et guarden les
cuixes.
Cul (vulgar). Sexe.
Se li han fet nafres al
cul.
Cular. Fer de cos, anar restret.
El dia abans havia menjat codony i
no podia cular.
Cullereta. Cap-gros. Renoc.
El safareig és ple de culleretes.
Currulla. Rutlla, cèrcol.
El nen no pot aconsigar la seva currulla.
El LibreOffice 3.3, que tot i aquesta numeració és la primera versió estable del paquet, permet crear documents dinàmics, analitzar dades, dissenyar presentacions atractives i realitzar dibuixos espectaculars. El paquet ofimàtic inclou un processador de textos (Writer), un gestor de fulls de càlcul (Calc), un editor de presentacions (Impress), un editor de dibuixos vectorials i gràfics (Draw), un editor de base de dades (Base) i un editor de fórmules matemàtiques (Math). Els usuaris, per tant, disposen de tots els recursos necessaris per ser productius en un món modern.
El LibreOffice 3.3 es troba disponible per a sistemes Windows, GNU/Linux i Mac en 112 llengües i variants. El podeu descarregar des del Rebost de Softcatalà:
http://www.softcatala.org/wiki/Rebost:LibreOffice
El paquet ofimàtic incorpora diverses característiques noves i úniques. Les més popular entre els membres de la comunitat, sense cap ordre en particular, són:
El LibreOffice 3.3 també proporciona totes les noves característiques de OpenOffice.org 3.3, com ara la gestió de noves propietats personalitzades, incrustació de fonts estàndard de PDF en els documents PDF, el nou tipus de lletra Liberation Narrow, la protecció de documents millorada en el Writer i el Calc; dígits decimals automàtics de format en el Calc, un milió de files en un full de càlcul, noves opcions per a la importació CSV al Calc, inserció d'objectes de dibuix en els gràfics, millor gestió del disseny de diapositives a l'Impress, una nova interfície fàcil d'usar a l'Impress, etiquetes de color de fulla en el Calc, etc. Diverses d'aquestes noves característiques van ser aportades pels membres de l'equip del LibreOffice abans de la formació de la Document Foundation.
Quant a la Document Foundation
The Document Foundation (TDF) té la missió de facilitar en els propers mesos l'evolució de la Comunitat de l'OpenOffice.org en una organització nova, oberta, independent i basada en el mèrit. Una fundació independent representa un millor reflex dels valors dels col.laboradors, usuaris i partidaris, i permetrà a una comunitat més eficaç, eficient i transparent. TDF protegeix les inversions anteriors, es construeix sobre els èxits de la primera dècada de l'OpenOffice.org, i fomenta una àmplia participació de la comunitat, i l'activitat es coordinarà a través de la comunitat.
Quant a Softcatalà
Softcatalà és una associació sense afany de lucre que treballa per la normalització de la llengua catalana en el sector informàtic relacionat amb Internet i les noves tecnologies, a partir de la traducció de programari lliure i de distribució gratuïta. Per a més informació sobre els programes que aquesta associació ha traduït al català, podeu consultar el seu lloc web a http://www.softcatala.org.
Quan, el 1870, durant la seva marxa bèl·lica, l'emperador francès Napoleó III passava prop de regiments de soldats bretons, es meravellava del seu patriotisme. Aquests, en veure'l, s'aixecaven i cridaven: «Er ger! Er ger!» (que es pronuncia er guer). I l'emperador, commogut, deia: «Ah, bona gent, quina pressa d'anar a la guerra!». Els bretons, però, no cridaven la seva ànsia de matar prussians, deien, molt més pragmàticament: «A casa! A casa!»
Ignoro si aquesta anècdota, explicada sovint per militants bretons, és verídica o no. En tot cas sembla l'inici d'un malentès recurrent entre bretons i francesos. A la guerra següent, la Primera Guerra Mundial, se sap que alguns soldats bretons van ser afusellats per refús d'obediència perquè, monolingües, no entenien les ordres dels oficials... I aquests també devien equivocar-se quan els sentien remugar «Er ger...». A la Segona Guerra Mundial el malentès va ser encara més profund. Va haver-hi una divisió dels nacionalistes bretons, una part dels quals va col·laborar amb els alemanys durant l'Ocupació seguint l'adagi que «l'enemic del meu enemic és el meu amic». Aquest error, tan estratègic com moral, va conduir i condueix encara a vegades el bretonisme a ser sospitós d'idees filonazis. Una excusa perfecta per als jacobins per refusar el més mínim inici de diàleg amb les militants bretons, els quals recorden, però, que una part dels nacionalistes, en aquells anys foscos, va integrar la Resistència i que, de totes maneres, tant en nombres absoluts com en percentatge, la quantitat de nacionalistes bretons que van col·laborar amb els nazis és baixíssima en comparació amb la dels nacionalistes francesos que també van fer-ho...
Avui, en una mena d'homenatge a aquests bretons morts en guerres que no haurien hagut de ser les seves, els moviments reivindicatius de Bretanya enarboren sovint el lema «Brezhoneg er ger! Brezhoneg er skol!» ‘El bretó a casa! El bretó a l'escola!' La llengua bretona ha estat inscrita al Llibre vermell de les llengües en perill de la Unesco i aquesta inscripció sembla que ha despertat algunes consciències a Bretanya. Les col·lectivitats locals concernides fan un esforç real, en el migrat marc legal francès, per promoure aquesta llengua, un esforç infinitament més gran que el que fan per al català, en el mateix marc legal, les col·lectivitats locals de Catalunya Nord. L'ensenyament immersiu, a través de les escoles Diwan, representa una força modesta però real, i l'ensenyament públic obre línies bilingües amb molta més facilitat, encara un cop, que el mateix ensenyament públic a Catalunya Nord. Cal dir que Bretanya es beneficia d'un avantatge paradoxal. Bretanya, i encara més el País Basc Nord i Còrsega. En aquests tres territoris, l'Estat compra la pau civil. Són els tres territoris en què hi ha hagut, pot haver-hi o hi ha algun tipus de violència identitària, i els governs successius, contradient tots els discursos oficials, donen avantatges a aquests territoris, en particular en el camp de l'ensenyament. A Bretanya, al País Basc Nord i a Còrsega, molts problemes d'ensenyament –obertura de línies bilingües, iniciació de la llengua, escoles immersives– no es resolen al Ministeri d'Educació sinó al Ministeri d'Interior. Allà, un funcionari rep les trucades dels diputats o dels batlles preocupats i transmet aquesta inquietud al seu col·lega d'Educació, al qual suggereix de resoldre el problema favorablement. I, així, els més violents són els que tenen més. És indecent, indigne i extremament hipòcrita, però és així.
Sobre els
tractaments
Albert Jané
Sobre l’ús dels diversos tractaments del català, especialment sobre l’alternativa entre el tractament de vós, el més genuí i tradicional, i el de vostè, que és una innovació relativa, val la pena d’insistir sobre diverses inconseqüències, cada cop més freqüents i usuals, que es poden observar fàcilment en el nostre llenguatge epistolar, incloent-hi el de les cartes, comunicacions i invitacions que provenen de les nostres principals institucions. I diem diverses inconseqüències perquè no es tracta solament de la més «tradicional», la que consisteix a alternar el tractament de vós i el de vostè en una mateixa comunicació, de què ja ens havíem ocupat fa uns quants lustres, i que podem exemplificar amb els següents encapçalaments o inicis de dos paràgrafs consecutius d’una mateixa carta: Tenim el goig de posar en el seu coneixement... i Us preguem que tingueu la bondat de... Havent-se generalitzat, en els darrers anys, l’ús del tractament de tu, fins i tot adreçant-nos a destinataris que el remitent no coneix, com en el cas de les circulars, les inconseqüències a què ens referim s’estenen als casos en què el tractament de tu alterna amb el de vós o el de vostè. I, encara, cal afegir-hi aquells altres en què, sigui quin sigui el tractament adoptat, tant pel que fa al remitent com al destinatari, les formes del singular alternen amb les del plural.
Comunicació presencial:
entonació
Joan Tudela