InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 23 (divendres 18/02/2011) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
1) Quim Gibert - Entre els camps de figues i el Cinca
 
2) Eugeni S. Reig - ¿Angimbori o atzimbori?
 
3) Ramon Sangles i Moles - Les normes sobre el guionet
 
4) Gabriel Bibiloni - Reacis, reticents, renitents i reluctants
 
5) Antoni Llull Martí - L’amo i sa madona
 
6) Màrius Serra - Alonso?
 
7) Pere Ortís - La parla de l'Urgell (Lletra C)
 
8) Softcatalà i The Document Foundation presenten el LibreOffice 3.3 en català
 
9) Joan-Lluís Lluís - Uns quants malentesos entre bretons i francesos
 
10) Albert Jané - Sobre els tractaments
 
11)  Ramon Sangles i Moles - No deixem perdre l’oportunitat d’escoltar
 
12) Joan Tudela - Comunicació presencial: entonació
 
 
 
1)
 
Entre els camps de figues i el Cinca
Un número de juny de 1935 de L'Acció, publicació terrassenca, subratlla els èxits dels Katalan's Jazz Orkestrina, que defineix com una proposta «cada dia més puixant i acreditada». En el més pur estil dixieland, els Katalan's Jazz amenitzaven balls populars. El més interessant és que el conjunt estava format per fragatins, les famílies dels quals s'havien establert, per raons econòmiques, a Terrassa els anys 20. Això explica que duguessin la música a les venes. Els ritmes arribats anys abans de Nord-amèrica els van marcar profundament. I es que aleshores la ciutat vallesana ja es perfilava com una futura capital del jazz. No és casualitat que el grup de Fraga es reconegués amb el nom de Katalan's Jazz. I és que equiparar allò català amb el jazz infonia prestigi.

Ben mirat, les empreses, els clubs, les iniciatives..., amb una certa ambició, no dubten a presentar-se en societat amb una denominació simpàtica, moderna, seductora. No és més que una estratègia per a potenciar la seva imatge i el savoir faire. Això és el que feren aquells músics fragatins en el moment de batejar-se artísticament. A més, dir-se «katalan's» no se'ls feia estrany atès que la identitat lingüística d'un fragatí i d'un terrassenc és exactament la mateixa (igual que la d'un madrileny i d'un sevillà o la d'un vienès i d'un berlinès). De fet, Manuel Royes, el que va ser alcalde de Terrassa (1979-2002), mai es va haver d'integrar lingüísticament quan els familiars hi van emigrar des de Fraga. Fàcilment es va convertir en un «mala raça», malnom local, perquè com aquell qui diu no s'havia mogut de casa. En paral·lel, tant Royes com els Katalan's Jazz encarnen la figura del fragatí de la diàspora que triomfa partint de zero.

L'origen del jazz, ubicat entre els camps de cotó i el Mississipí, també és el triomf dels sense veu: un esclat de creativitat fruit del dolor que exterioritzaven els esclaus de les plantacions del sud d'Estats Units. Els cants que entonaven els afroamericans mentre treballaven tenien un compàs rítmic que quedava acompanyat amb el so de les eines. Amb l'abolició de l'esclavitud, els lliberts que s'integraren al mercat laboral van poder adquirir instruments de percussió i, sobretot, banjos, amb els quals va començar l'etapa del jazz instrumental.

Un poble sense veu també és aquell que no té els mínims lingüístics reconeguts en el propi territori. És el cas de la Franja de Ponent, on la llengua autòctona, el català, no coincideix amb l'oficial. I, per tant, en matèria lingüística  els parlants són tractats injustament. Tret d'alguna excepció, tant les institucions de govern locals com les aragoneses continuen instal·lades en el monolingüisme castellà. I malgrat el seu caràcter democràtic, no combaten l'esmentada discriminació lingüística. Ans al contrari, proven de camuflar la desigualtat donant a entendre que hi ha llengües més importants que d'altres. El psicòleg Ferran Suay sosté que l'únic avantatge de tot això: «és que ens pot ajudar a traure'ns la bena dels ulls i acceptar d'una vegada que no tenim un estat de dret. O que el que tenim (i paguem) no és nostre» (El Punt, 21-11-10).

A fi i efecte de qüestionar aquest colonialisme lingüístic, presentat com una obvietat, l'Institut d'Estudis del Baix Cinca (IEBC) promou el dissabte 12 de març, a Fraga (Palau Montcada, St. Josep de Calassanç 12), la segona edició de la jornada sobre Llengua i emoció, amb la participació de l'historiador Jordi Bilbeny, la lingüista Rosa Calafat i el filòsof Josep Maria Terricabras.

El millor jazz és aquell que flueix d'una bona improvisació. Allò que enrampa, tant dels músics com de la lluita per una causa, és aquest talent desbordant fruit de l'experimentació, la recerca, el deler.
 
Quim Gibert, psicòleg i coautor d'Elogi de la transgressió.
 
2)
¿Angimbori o atzimbori?

 

Eugeni S. Reig

 

En la primera edició del meu llibre Valencià en perill d’extinció (València, 1.999) vaig incloure el mot angimbori que vaig definir com: «Objecte inútil, inservible, especialment quan té una grandària considerable i més aïna fa nosa.» I vaig afegir: «Aquest mot no té les connotacions d’objecte vell, deteriorat, fet una cafetera, que té la paraula xanca.» I vaig posar el següent exemple il·lustratiu: «A vore quan t’endús l’angimbori eixe que em vares deixar en la terrassa, que quasi no puc ni eixir a regar les plantes.»

Em vaig decidir per la grafia angimbori, perquè aquesta és la forma més generalment usada a Alcoi, la meua ciutat natal, i per consegüent, la que em resulta més familiar. Tanmateix he d’aclarir que a Alcoi també he oït la variant anzimbori, en la qual el so inicial de la segona síl·laba és fricatiu sibilant sonor en lloc de prepalatal africat sonor. Després de publicat el llibre em vaig assabentar que a Otos (la Vall d’Albaida) en diuen argimbori.

El lingüista Jordi Colomina i Castanyer, en el seu llibre Els valencians i la llengua normativa (Alacant, 1995), en fer l’estudi del lèxic de les obres festives del poeta alcoià Joan Valls Jordà (pàg. 194), grafia aquest mot engimbori, que ens diu que és la forma que usava Valls, encara que ens diu que també emprava la variant formal enximbori. A més a més ens informa que ell ha oït a Alcoi, als seus pares, la variant angimbòric. Segons ens diu Jordi Colomina en el llibre citat, aquest mot és una alteració de cimbori. He d’afegir que un amic alcoià m’ha informat que ell ha sentit usar a son pare el mot sambori amb el significat de «trasto, cosa inservible».

Després, gràcies a la informació de Joan Carles Martí  i Casanova, vaig saber que al Camp d’Elx, és a dir, a la comarca del Baix Vinalopó, encara es conserva viva la variant atzimbori amb el significat de «persona inútil, que no és capaç de fer res de profit» i Joan Mascarell i Gasol em va informar que va trobar, en una obra teatral tortosina de 1925, el mot atzimbori escrit exactament d’aquesta manera. Es tracta de l'obra de Joan Moreira titulada "No hi ha bon.olla en aigua sola". Parla un pare preocupat perquè son fill es vol fer missioner i diu: «I això que només me parla de bateijá negritos i de buscá atzimboris com los sellos i.l papé de xacolate i que només pensa i resa a san Francisco Cavier i al beato Gil de Federic, me fa creure que Sisco voldria sé també misioniste d'estos».

Com que la grafia -c- en el català preclàssic tenia un so africat alveolar sord, el mot cimbori es devia pronunciar [tsimbòri]. La variant atzimbori, actualment viva al Baix Vinalopó, conserva l'antiga consonant africada, encara que sonoritzada per la presència d’una pròtesi vocàlica inicial. Entenc que aquesta variant és la més fidel al seu origen etimològic i totes les altres variants són corrupcions fonètiques d’aquesta.

La variant anzimbori és el resultat de convertir-se el so africat [dz] en [nz] per nasalització de l'element oclusiu. Aquest mateix fenomen de nasalització del so oclusiu és el que s’ha donat en valencià en llotja ® llonja i en rellotge ® rellonge. La variant angimbori, àmpliament usada en valencià nord-meridional, s’ha originat per palatalització del so [dz] i, en canviar-se la nasal per una ròtica, s’ha format la variant argimbori, usada a Otos. La variant angimbòric, que Jordi Colomina assegura haver oït als seus pares, és el resultat d’afegir a angimbori una /-k/ adventícia, cosa gens estranya, ja que el valencià té tendència a reforçar el final dels mots acabats en i àtona afegint-los una plosiva epentètica, que en aquest cas és una -c- però que en altres és una -t-, com en premi ® prèmit, api ® àpit, etc.

Ni la paraula atzimbori ni cap de les seues variants formals les recull cap diccionari.

En el DCVB he trobat:

ESTIMBORI. m. || 1. Sostre fals, dins una habitació, per a estojar-hi coses de poc ús (Bunyola, Orient); cast. desván, buhardilla. || 2. Embalum que fa nosa (Mall.); cast. adefesio, estorbo. Enhorabona que se llevin els estimboris y paretotes que tenian encorriolada aquesta meravella arquitectònica. Ignor. 7.

ETZIBORI o ETZIGORI m. || 1. Cosa inútil o malgirbada (Ripoll, Empordà, Garrotxa. Pobla de L.); cast. trasto. «Quin etzigori que tragines en aquest vestit!» «Per què et poses aquest etzigori?» Respon que hi vagi el qui li ha manat i si no, a la casa que va li entreguen algun etsibori i riuen i costes seves, Scriptorium, agost 1925 || 2. Estirabot, atzagallada; idea o dita desbaratada (Igualada); cast. salida de pie de banco. «Sempre surts amb el mateix etzibori!» || 3. Avalot festós; cast. alboroto, juerga. I tota una colla de presidaris al voltant aguantant-se el riure pera no destorbar el gran etzigori, Coromines Presons 91.

Joan Coromines, en el seu Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana, recull el mot mallorquí etzimbori (III 778a5) del qual diu: “Estimbori; de cimbori contaminat per estibar (i potser també per timba i tomba)”. I en les pàgines 824 i 825 del volum III trobem els comentaris que fa el mestre a etzigori o etzibori, que considera probable que siga “derivat de etzibar, proveït d’un sufix o terminació com la de casori, robatori, desori, bodori, gori-gori, debitori”. També ens informa que el Diccionari Aguiló “ reporta etzibori d’Igualada, amb -b- i amb la definició «romanso, cosa inútil»”. El lingüista ens aporta nombrosos testimonis de la forma etzigori usada per son pare en la seua obra literària (almenys en una ocasió grafiada atzigori), sovint amb el significat de ‘xivarri, gresca, soroll’. També ens diu que en un escrit folklòric ripollés de 1925 apareix el mot amb la grafia etsibori i considera que fa referència a “un vestit malgirbat o un trasto inútil”.

Jo pense que els vocables atzimbori, angimbori, angimbòric, anzimbori, argimbori, engimbori, enximbori, estimbori, etzibori, etsibori, etzigori i atzigori són variants formals del mateix mot i considere que la variant atzimbori és la que hauria de ser la normativa, perquè és la que menys s’allunya del seu origen etimològic i perquè encara es conserva viva en la comarca del Baix Vinalopó. La paraula atzimbori haurien d’incloure-la el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans i el Diccionari Normatiu Valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua amb dos significats: 1. Objecte inútil, inservible, especialment quan té una grandària considerable i més aviat fa nosa. 2. Persona inútil, que no és capaç de fer res de profit.

Simultàniament també podria incloure’s en els diccionaris normatius la variant formal etzigori amb el significat que ens aporta Coromines de  ‘xivarri, gresca, soroll’.

La família de vocables formada per atzimbori i totes les seues variant formals és interessantíssima des del punt de vista lingüístic, ja que en ella concorren encreuaments lèxics i evolucions fonètiques molt diverses. Malauradament, el fet que aquesta família de mots no s’haja usat pràcticament gens en la llengua literària ha fet que hagen estat marginats de la llengua culta i no hagen estat recollits mai pels diccionaris normatius. Considere que tenim l’obligació d’esmenar aquest oblit i salvar de l’extinció aquest vocable tan nostre que és una vertadera joia lèxica.

En la segona edició de Valencià en perill d’extinció (València, 2.005) vaig ampliar considerablement l’entrada atzimbori incloent-hi part del que explique en aquest article. El Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (València, 2006) no inclou atzimbori ni cap de les seues variants formals.

No vull acabar sense donar les gràcies a Joan Carles Martí i Casanova, que em va fer saber que al Baix Vinalopó encara es conserva viva la forma atzimbori amb el significat de «persona inútil», a Joan Mascarell i Gasol que em va informar que havia trobat el mot atzimbori escrit en una obra teatral tortosina dels anys 20, a Joan Olivares Alfonso, que em va informar que la variant que s’usa a Otos, el seu poble natal, és argimbori i a Josep Saborit Vilar que, amb els seus coneixements amples i ferms de la fonètica, m’ha ajudat a  aclarir que la forma original d’aquest mot tan interessant és atzimbori.

 

3)
 
Publicat en el llibre COMPENDI DE NORMES D'ESTIL (3a edició) de Ramon Sangles (Editat per Llengua Nacional, Barcelona, 2009, pàg. 163)
 
Les normes sobre el guionet
 
Ramon Sangles i Moles
 
La Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) va divulgar un acord (del 15-3-1996) sobre l’ús del guionet en l’escriptura dels mots formats per com­posició o per prefixació, acord que venia a sancionar unes noves normes que ja s’havien aplicat al nou diccionari del IEC i que ja eren més o menys conegudes, si bé d’una manera extraoficial. Tals normes, a mesura que s’han anat coneixent, han generat oposició, oposició raonada en diversos escrits inèdits adreçats a la docta corporació, en notes de premsa i, pel que fa a llibres, en el segon volum de  Observacions crítiques i pràctiques sobre el català d’avui (Moià 1995, pp. 89-99).
 
Aquesta oposició es fonamenta en les següents constatacions: les noves nor­mes van ser elaborades amb precipitació, sense estudis previs posats a l’abast dels es­tu­­­diosos, sense tenir en compte les seves repercussions negatives, volent sim­pli­­ficar excessivament coses complexes i delicades per naturalesa, amb un caire rup­­­tu­rista (potser no en la intenció però sí en la realitat) i amb una actitud tancada o autosuficient (de fet, les nombroses gestions encaminades a evitar la consumació de l’error o a minorar-lo han estat en va). I ara ens preguntem: què hem de fer?
 
Per una banda, tots estem d’acord que és útil disposar d’una instància acadèmica que tingui cura de la normativa lingüística i estem disposats, en principi, a acatar la seva autoritat. Però quan aquesta instància s’equivoca, és evident que la seva autoritat resta en entredit, ja que hi ha uns béns, superiors a la disciplina, que s’han de salvar: la dignitat de la llengua, la seva continuïtat, la seva aptitud per a la comunicació, la seva fesomia tradicional, la veritat científica, etc. En el cas que ens ocupa, doncs, hem d’acceptar les normes en la mesura en què siguin raonables, refusar-les en la mesura en què no ho siguin i distingir, completar o matisar tot allò que sigui confús, incomplet o simplista. És el que nosaltres mirarem de fer en aquest treball, que arti­cularem segons els tres grans tipus de compostos afectats per les noves normes: 1) compostos per prefixació; 2) recompostos; 3) compostos pròpiament dits.
 
1. Compostos per prefixació
 
La normativa fins ara vigent establia que els compostos per prefixació s’es­cri­vien en general sense guionet, però preveia una sèrie d’excepcions ben cone­gudes. Les noves normes volen suprimir totes les excepcions menys una: el prefix no-, i encara usat solament precedint un substantiu. Davant d’això, què hem de dir? Doncs distingir o matisar:
 
a)  Es pot continuar dient que, en general, els prefixos van soldats al mot que modi­fiquen, i es poden suprimir algunes de les excepcions establertes, però s’han de man­tenir les següents (que expliquem breument):
    el prefix no- ha de dur guionet, tant quan precedeix substantius (p.e., no-vio­lèn­cia) com quan precedeix adjectius amb un significat consolidat (p.e., no-vio­lent);
    el prefix ex-, tònic, també s’ha d’escriure forçosament amb guionet, perquè s’ha de distingir de la seqüència inicial ex àtona, molt freqüent (p.e.: ex-tractant / extracte; ex-animador / examinador, etc.), perquè cal evitar confusions (p.e.: ex-portador de sida amb exportador de sida, ex-ponent amb exponent, etc.), perquè cal evitar altres combinacions estranyes (p.e.: exxa per ex-xa, exexi­liat per ex-exiliat, exiugoslau per ex-iugoslau, exrival per ex-rival, etc.), perquè sovint el prefix afecta no un mot sinó un sintagma (p.e.: ex-guàrdia civil, ex-alt càrrec, ex-home de confiança, etc.). I perquè les altres llengües de cultura també escriuen ex- amb el guionet (així el francès, el portuguès i l’anglès) o fins i tot l’escriuen totalment separat del mot, com si fos un adverbi (cf. castellà i italià ex presidente, etc.);
    els prefixos tònics pre-, pro-, pseudo-, quasi-, sots- també necessiten el guio­net, perquè és molt important mantenir distincions fonètiques, evitar pro­nún­­cies errònies i prevenir confusions conceptuals. Exemples (contrastats o ex­plicats): un autor pre-existencialista / la preexistència; pro-americà, ­ pro-rus / procònsol, procrear; pseudo-profeta / pseudònim, pseudomorfisme (re­com­postos); quasi-simultaneïtat (la grafia quasisimultaneïtat, massa llarga, implica repetició de la mateixa sílaba, si, amb valor fonètic distint), sots-in­ten­dent la grafia sotsintendent indueix a una pronúncia «sut-sin-ten-dent» o almenys «sot-sin-ten-dent»);
    el prefix arxi- demana igualment guionet perquè és important la distinció entre aquest prefix de tipus gramatical, significant més que i sempre tònic (p.e., arxi-milionari), i l’homònim de tipus lexical, significant preeminència o superioritat i a vegades àton (p.e.: arxiduc, arxiprest o arxipreste);
 
b)  Pel que fa al prefix vice-, es pot acceptar, ja que ho vol l’acadèmia, la supressió del guionet, com solen fer el castellà i l’italià, perquè en la majoria de casos no pre­senta inconvenients (p.e.: vicepresident, vicedegà), però sabent que així ens separem del francès, del portuguès i de l’anglès (que hi usen el guio­net) i que dificultem la lectura en casos com vicerector, vicesecretari. Sigui com sigui, s’ha de mantenir el signe quan el prefix va seguit de sintagma, com en vice-primer ministre, perquè altrament el prefix només afectaria el primer component del conjunt.
c)  Pel que fa a la resta de prefixos, encara que per regla general s’escriguin soldats, es poden escriure amb guionet en casos especials, tal com es fa en altres llengües. Exs.: propaganda anti-Castro, l’Europa post-Maastricht, etc. (da­vant de noms propis); bes-tia, per-iòdic (per a facilitar la lectura); re-crear (‘tornar a crear’), super-ràpid (per a evitar la colisió de dues erres), etc.
 
2. Recompostos
 
Existeix un tipus de compostos impropis que, per claredat, és bo d’ano­menar amb un nom especial, com fan alguns tractadistes (així nosaltres en El català / 3, pp. 76ss). Ens referim als recompostos, o sia els mots formats amb radicals greco-llatins, els quals, si més no en teoria, no es formen a partir de mots catalans, sinó de mots o arrels presos directament de les llengües clàssiques. Doncs bé, pel que fa als recompostos, el català recent presenta una doble normativa:
 
    la de Fabra (inspirada en l’ús castellà, italià i portuguès), consistent a escriu­re’ls sempre soldats, sense guionet (p.e.: gastroenteritis, gastrointestinal, gastro­no­mia, labiodental, labiovelarització, otorinolaringòleg, otoscopi);
    la de l’Enciclopèdia catalana i el Diccionari de medicina (inspirada en l’ús fran­­cès i anglès), consistent a escriure amb guionet els radicals coordinats (p.e.: gas­tro-enteritis, gastro-intestinal, làbio-dental, oto-rino-laringòleg) i soldats els radi­cals subordinats (p.e.: gastronomia, labiovelarització, otoscopi).
[...]
3. Compostos pròpiament dits
 
Els compostos pròpiament dits són aquells mots resultants de la unió de dos o més mots existents en la llengua. Doncs bé, pel que fa a les noves normes de la Sec­ció Filològica que afecten aquesta categoria de paraules, hem de dir dues coses:
 
a)    Que les noves normes semblen confondre un tipus de com­pos­tos prò­pia­ment dits, que són els adjectius coordinats, amb els re­compostos, per­què aquells, a vegades, prenen com a primer element una forma llatinitzant (ter­­mi­nada en o). Llavors, les noves normes, aplicant el criteri que hem vist sobre els recompostos, volen fer escriure aquells adjectius amb composició soldats, sense adonar-se que no són pròpiament recompostos, o bé confonent-los amb els adjec­tius coordinats que han donat origen a un concepte unitari, cas en què sí que es poden escriure enganxats. De fet, les llengües de cultura del nostre àmbit (com el castellà, l’italià, el francès, el portuguès, l’anglès, etc.) escriuen els adjectius coor­­dinats amb guionet, com també hem fet sempre nosaltres, tant si el primer ele­ment termina en o com si termina d’una altra manera. Així es veu clar que es tracta d’adjectius lligats per un nexe copulatiu o relacional i es poden distingir dels con­junts de significat unitari. Exemples:
    cultural-econòmic (= cultural i econòmic), econòmico-cultural (= econòmic i cultural), econòmico-polític, político-econòmic;
    cooperació hispano-americana (= entre Espanya i Amèrica) / els països hispa­noamericans (= de l’Amèrica espanyola); guerra franco-prussiana (= entre França i Prússia) / parlars francoprovençals (= d’una regió de transició entre el francès i el provençal);
    tractat sino-japonès o nipo-xinès, relacions anglo-franceses o franco-angleses o franco-britàniques, etc.
D’altra banda, existeix la coordinació amb més de dos adjectius, cas en què l’absència de guionet seria inimaginable. Exemples.: catalano-valenciano-balear, jurí­di­co-político-econòmico-cultural, etc.
Resumint, bo i admetent la supressió dels guionets en els mots recompostos, no es pot aplicar de cap manera tal supressió als adjectius coordinats (que en la pràc­tica es coneixen perquè llur ordre és intercanviable i perquè el darrer té una for­ma clarament catalana), llevat dels casos en què s’hagi produït una fusió o subordinació de significats. (De fet, el mateix IEC continua escrivint Secció His­tòrico-Arqueològica, i no pas «Secció Historicoarqueològica».)
 
b)    Hem de dir que les noves normes pateixen de la dèria de voler suprimir guionets tant sí com no. Únicament respecten el criteri fonètic, en aquest cas (o sia en el dels compostos pròpiament dits; en el cas dels compostos per prefixació i en els recompostos, fins i tot ignoren el criteri fonètic); concretament, admeten el guionet quan aquest facilita la lectura i en altres casos que fixen arbi­tràriament. Doncs bé, sense que puguem entrar ací en la casuística, que ocuparia massa espai, hem de dir que, en general, val més seguir la normativa tradicional o fabriana, la qual tenia en compte, ultra el factor fonètic (facilitar la lectura), altres factors; concretament:
    el factor morfològic (permetre la flexió de nombre o de gènere i nombre alhora, com en el cas de poca-vergonya, pl. poques-vergonyes);
    el factor sintàctico-semàntic (distinció entre formació irregular o paratesi i formació regular o síntesi, com en el cas de cap-gros, substantiu paratètic, i capgròs, adjectiu sintètic);
    el factor distintiu o fisiognòmic (ajudar a identificar els components originaris del compost, com en el cas de vist-i-plau, substantivació de la locució vist i plau).
En canvi, sí que es pot admetre la grafia enganxada quan els criteris exposats no ho exigeixen i el mot ha anat evolucionant cap a una major fusió (com és el cas de setciències, abans set-ciències).
 
 
4)
 
Article publicat a  l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, dissabte29 de gener del 2011
 

Amb bones paraules
 

Reacis, reticents, renitents i reluctants


Gabriel Bibiloni
 

Reacio és una paraula espanyola, tan antiga com la llengua, inexistent en cap altra idioma. D'origen incert, la seva grafia antiga (refacio o rehacio) i el seu significat originari ('esquerp') fan creure a Coromines que procedeix d'un refracidus, derivat de fracidus ('ranci, podrid'). Com que una llengua subordinada com el català agafa de l'espanyol tot quant aquest té, la nostra gent usa la paraula reaci. El castellanisme hauria pogut passar inadvertit als codificadors, com hi han passat milers d'hispanismes, però, afortunadament, va ser detectat i rebutjat  i ara és paraula que no surt als diccionaris normatius. Refractari és una de les solucions proposades.

També mereix un comentari la paraula reticent (i reticència). Reticent i reticència es relacionen amb el parlar. Reticent és aquell qui parla amb reticència, i reticència és el fet de callar intencionadament allò que es podria dir o s'hauria de dir. Reticent ve del llatí reticentem, participi de present de reticere, i aquest és format amb el prefix re i el verb tacere ('callar'). Modernament, en espanyol (ergo, també en català), però també en francès o italià, que jo sàpiga, reticent s'usa molt sovint amb el significant de 'refractari a fer alguna cosa'. Per exemple, l'oposició és reticent a augmentar els imposts. Un ús que és rebutjat regularment per les instàncies normatives, i segurament amb fonament, car és convenient servar el sentit recte de les paraules i no donar-los significats que ja cobreixen altres mots.

No s'ha de confondre reticent amb renitent, ni reticència amb renitència. Renitent ve del llatí renitentem, participi de present del verb reniti ('oposar-se, resistir'), format amb el prefix re i el verb niti ('fer esforços'). Renitent és aquell que no vol obeir, que s'oposa a fer alguna cosa. Quan un no vol dir alguna cosa (que sap) és reticent; quan no vol fer alguna cosa (que hauria de fer) és renitent. Però com que en espanyol aquesta darrera és paraula poc usada, en català això també és copiat. Precisament, renitent pot correspondre en part a l'espanyol reacio. Renitent també significa 'que resisteix a la pressió', per exemple una matèria que resisteix a la pressió d'un dit i torna a la posició inicial (teixits renitents). En aquest sentit, renitent i renitència són paraules pròximes a resilient i resiliència, mots que no sentireu en boca del comú de la gent, però que en altres llengües tenen un ús més estès. La resiliència és la capacitat de certs cossos de resistir un xoc sense que es trenquin ni deformin. I també es pot usar en sentit figurat aplicat a persones. Ja que hi som, diguem que resilient ve del llatí resilientem, participi passat de resilire, i aquest format amb el prefix re i el verb salire, amb degradació de la vocal a en i, com en tots els altres casos vists.

I encara hi ha una altra paraula relacionada amb les anteriors: reluctant, que s'aplica a aquella persona que no vol fer alguna cosa o que hesita a fer-la. Un significat pròxim a renitent o refractari (no reticent). El que passa és que aquesta paraula no és als diccionaris catalans, encara que hi ha el terme científic reluctància. Per què? El mot és present a l'anglès (reluctant), a l'italià (riluttante), a l'espanyol (reluctante) i al portuguès (relutante). Es pot considerar, doncs, una paraula culta present en diverses llengües i perfectament viable en català. Procedeix del llatí reluctantem, participi de present de reluctari, i aquest format amb re i luctari ('lluitar'). La clau deu ser que no s'ha difós en francès, i, com a conseqüència probable, tampoc no s'havia creat en espanyol. I com que no s'havia creat en espanyol, tampoc no s'ha creat en català. Aquest és un dels grans mecanismes de la subordinació lingüística, no prou tingut en consideració: una llengua subordinada no sols agafa tot el que hi ha en la llengua dominant, sinó que mai no genera allò que no existeix en aquesta. Vull dir que quan es va fer el diccionari Fabra, reluctante no figurava als diccionaris espanyols (va ser incorporat al DRAE el 1925). Per això la paraula no és als diccionaris catalans: encara no la hi han posada.
 
 
5)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 169)
 

L’amo i sa madona

 

Antoni Llull Martí

Ja sabem que en la nostra llengua tenim unes quantes dotzenes de paraules acabades en o àtona (no accentuada) com carro, ferro, suro, etc.), que no són castellanismes ni són gens incorrectes, amb tot i que la majoria de les que tenen aquesta terminació ho siguin. Com les tres citades abans, no ho és amo, per molt que no sigui de creació genuïnament catalana. Segons Joan Coromines és un mot procedent de l’hispano-llatí amma ‘dida’ i ‘mestressa’, i sembla que ama i amo passaren al català per via del mossàrab o de l’aragonès. I explica aqueix expert lingüista, possiblement el qui millor ha conegut els lèxics català i castellà, que amo s’usà primer en valencià, i després passà a altres parlars catalans. Amb aquest mot es creà el terme nàutic nostramo per designar el ‘contramestre’ o ‘segon de bord’, que molt poc alterat passà al castellà, al portuguès, a l’italià i a altes llengües. Amb el sentit d’’home que cultiva una possessió rústica de la qual paga renda al propietari’, amo s’usa a les Illes des de fa cents d’anys, però no he pogut precisar amb exactitud des de quan. Entre els segles XV i XVIII el tractament que es donava a l’illa a l’arrendatari d’una possessió no era amo, sinó honor (reducció d’honorable), i així, en lloc de dir «l’amo en Pere», deien «l’honor en Pere».
 
El cas de la procedència del mot madona és més senzill: de dona, derivat del llatí vulgar domna, forma acurçada del clàssic dómina ‘senyora’. En temps ja molt antic es formà madona, que venia a esser el mateix que misenyora, mot més tardà. Ma dona / nostra dona era el tractament que es donava a la Mare de Déu, a les reines i a les senyores d’alta categoria, i amb aquest sentit coincideix en etimologia i significació amb el francès Madame. Per devers el segle XIV, dona, que fins aleshores només havia significat ‘senyora’ començà a substituir fembra, i amb el temps, madona passà a esser denominació i tractament de la muller d’un amo, fins que se’n generalitzà l’ús com a tractament donat, sobre tot, però no únicament, dins la pagesia, a qualsevol dona respectable.
 
6)
 
Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dijous 17 de febrer del 2011
 
Motacions

per Màrius Serra

Alonso?

Al Camp de Tarragona el cognom de Fernando Alonso provoca turbulències. Dir-li a algú que és un alonso significa insultar-lo. Un insult dels que fa riure, com tanoca, talòs o carallot, però un insult, al capdavall. A Alonso, que deu viure aliè al seu drama tarragoní, li passa el mateix que al croat Davor Suker a Anglaterra (sucker en anglès també és un insult) o a l’holandès Phillip Cocu a França (cocu vol dir cabró). Hi ha noms o cognoms que viatgen malament. Només cal fixar-se en la reputada il·lustradora anglesa de llibres infantils Frances Cony. Busqueu-la per la xarxa i veureu que fa uns dibuixos collonuts. A Badalona encara recorden un excel·lent jugador de bàsquet nord-americà que va jugar a la Penya: Tanoka Bird. No n’era gens, de tanoca, però se’n deia. El fenomen de l’insult ocult no cessa. El Sevilla acaba de fitxar al mercat d’hivern un croat més aviat esquifit que es diu Ivan Rakitic. Doncs Alonso també és un insult ocult al Camp de Tarragona. Un alonsot és un paio més aviat lent de reflexos, babau i maldestre. Potser n’hem de buscar l’origen al conte “Joanet de l’onso”, que explica la història d’un home forçut (i una mica toix), fill de dona i onso (ós).

 

7)
La parla de l'Urgell
 
Pere Ortís
 

Vocabulari

En aquest apartat recollim les paraules que semblen més pròpies de l'Urgell, no únicament pel seu origen, sinó també per la seva estructura i per la manera de ser pronunciades. En donarem la versió urgellenca, exposarem un exemple de la seva pràctica i donarem el conjunt de sinònims que puguin eixamplar més el seu significat, per a enriquiment del lector.

 

C 

Ca!      Negació generalment malfiada o emfàtica.

         ¿Et sembla que el pagaran, aquest deute?

         ─Ca!

Cabaler. Fill, home, que ve després de l'hereu.

        (Segur que dit amb sorna).

        Noies, respecteu-me, perquè sóc el cabaler.

Cabiró. Cavall, biga gran per a aguantar la teulada.

        Aquet cabiró ja està massa corcat.

Cabrejar. Empipar, amoïnar, molestar.

         Mira, no em cabregis, que ara no estic d’orgues.

Cagadubtes. Que sempre dubta i estanca, entrebanca.

          No farem res, amb aquet cagadubtes.

Cagalatxa. Avariciós. Gasiu. Garrepa. Escanya-rals.

        Vigila'l, que és un cagalatxa.

Cagamànecs. Ocellet que es posa sobre la punta d’estris d’hort, aixades, arpiots i hi deixa...

       Lo cagamànecs fomut m’ha embrutat la punta de l’aixada.

Cagamiques. Esquifit en propòsits i fets. Mitja cagarrina.

       On vas a parar, encarregar-ho a aquet cagamiques!

Caganiu. Fill o germà petit que és com el caganiu del niu.

        Al caganiu no li toca res, pobret.

Caga-les! Ho diu el nen que ha guanyat, al joc de boles, i  exigeix al qui perd que les hi doni, que les tregui de la butxaca.

        Caga-les totes!

Cagastelles. Cagacalces, poruc.

         Mireu-se’l, lo cagastelles, quina por!

Cagonlou! Expressa contrarietat o desesper.

          Hai perdut dos rals, jugant a cartes, cagonlou!

Cagarrós. Caganer.

        Padrí cagarrós, do'm un sucre! (ho cantàvem, sense to, quan érem petits).

Cagot.  Caganer (despectiu).

        Deixa de runar, tu, cagot!

Calçada. Faixa de bromes que tapen el sol ponent.

        Mira, una calçada ben impressionant!

Calces. Pantalons curts per als homes.

         Lo Romà va al tros amb les seves calces.

Calçasses. De poc caràcter, que es deixa dominar.

        Ell és un calçasses i ella és una guilla.

Calça't! Imagina-t'ho. Prepara-t'hi. Sorprèn-te'n.

        Volen anar tots alhora a vacances. Calça't!

Calcigues. Mitges sense peu no taló, per a escalfar.

        Si tens fred a les cames, posa’t les calcigues.

Calçons. Pantalons de material bast.

        Els calçons es porten a tot estrop.

Calçotes. Baldragues. Sorges. Malforjat. Malfardat.

        Uiteu com li cauen els pantalons, al calçotes!

Caldre. Ésser necessari.

        Cal que hi vagis tu personalment.

        Parem ment en l'expressió catalaníssima No cal, que ara molts substitueixen per "no fa  falta", que també és bona, però que s'ha imposat des del castellà "no            hace falta", en detriment de la més correcta.

Calent. Estovat. Sumanda. Allisada. Pallissa. Batan.

        El pare li ha fumut un calent que Déu n'hi dó!

Calerenc o calarenc. Calcari.

        Pedra calerenca.

        Terra soma, que té el fiter prop.

        Terrenys calerencs.

Calers. Diners, riquesa.

        Té calers i bogeria, aquet bèstia.

Calipàndria o galipàndria. Malaltia mala de curar, en especial un refredat fort.

        Si surts amb aquest temps, agafaràs una calipàndria.

Calla (rutina). Escolta, mira, adona't que. Fins ho diu hom parlant tot sol, per a aprofitar l’ocasió.

        Calla, que ja que ets aquí, et faré un encàrrec. Calla, que surt el sol i estendré la roba.

Camàndules. Raons. Romanços. Cançons. Explicacions fútils.

        Ara no em vinguis amb camàndules!

Camí. Vegada.

         És el tercer camí que vinc.

Canalla. Mainada. Quitxalla. Infants. Nens.

        Pareu compte que la canalla no prenguin mal.

Cançons. Que sempre va amb raons, amb queixes.

        Sempre rondinant, tu, cançons!

Canella. Broc sense control per on raja sempre l'aigua d'una font.

         Una canella que es el cap d'un lleó.

Cangrí. Presó, garjola.

          Aquet tifa a la cangrí, eh?

Cànter. Mesura per al vi d’uns setze litres.

         Vull un cànter de vi negre.

Canut. Canonet, generalment de cartró.

          El marrec xisclava pel canut.

Canya-xisca. Canya-xiula.

         La sèquia és plena de canya-xisca.

Caparrada. Becaina.

         La padrina seia al sofà i vinga fer caparrades.

Capmàs.  Masia gran amb les seves terres.

         El nebot ha heretat el capmàs de l'avi.

        Avinença. Posar-se d’acord en un preu global per diversos valors.

        Els dos gats vells feren un capmàs per al preu de tantes coses.

Capçana.  Penques de cuir posades a banda i banda d’ulls dels animals perquè no hi vegin pels costats i evitar que s’espantin.

        Aquesta mula sense capçanes s’esvera. 

Carener. Capdamunt del paller.

         Un pardal acaba de plantar-se al carener.

Capitomba. Tombarella.

        Nens, no feu capitombes sobre el llit.

Carner. Armari amb tela metàl·lica on es guarda el menjar, per a evitar que s’hi fiquin les mosques.

        Desa la vianda que ha sobrat al carner.

Carnús. Bèstia, ximple, poca-solta, irreflexiu.

          Aquet carnús mos ho farà malbé tot, si el fiqueu pel mig.

Carquí. Engrut de fum, de rovell, com el de les mans dels ferrers.

          El papa, amb el carquí de les mans, es guanya el nostre pa.

Carrasclet. Brivall, entremaliat, tifa, trinxeraire.

           El galifardeu no fa un pam i és un carrasclet de por.        

Carrasquer. Procedent del coscoll.

           La base de la capterrera és de pedra carrasquera.

Carrau.  Xerraire, pesat, que no calla mai.

         Calla, tu, carrau, no m'atabalis.

Carrellada. Rodera.

         El camí està tot clivellat per les carrellades.

Carretell. Bóta petita de fusta.

         Aquest carretell és mare del vi.

         Penjoll de raïm.

         Si recerques els ceps, trobaràs algun carretell, encara

Carronya. Reganyós. Engrunyit. Pesat.

         És un carronya insuportable.

Carxofet. Dit d'una lletuga que fa les fulles apinyades i  amb tendència a arrissar-se, dalt.

         L'enciam carxofet és el que m'agrada més.

Casibé (quasi bé). Gairebé.

         Hai entrepussat i casibé m'hai fumut d'oros.

         ─Vols dinar amb nosaltres?

         ─Home, casibé que sí, perquè...

Cassa. Cullerot gros per a transvasar el vi.

         Fes anar la cassa, home, per a omplir la portadora.

Cassigall. Parrac. Pedaç.

         M'ha tornat el mocador fet un cassigall.

Cassó.   Atuell de cuina, baix i amb mànec llarg.

         El cassó em va bé per a fer bullir la llet.       

Cassolí. Cassola petita; menjar presentat dintre aquesta cassola.

         Per dinar, un cassolí per hom amb brandada de bacallà, riquíssim.

Castís.  Formós. Bell. Eixerit. Elegant. Ben plantat.

         Aquell noi és ben castís, eh?

Catarroja. Joc d'acuit, en què cal clissar qui s'amaga i córrer perquè no t'aconsigui.

         Juguem a catarroja? Juguem-hi!

Catxipàndia. Samfaina.

         Hem fet una catxipàndia per a llepar-s'hi els dits.

Catxutxa. Gorra dels pagesos.

         El Sopes portava la catxutxa tota nyafegosa.

Caure.   Raure. Estar situar en un lloc.

         On cau Bellpuig?

         Escunçar-se.

         Què hi ha si Dijous Sant cau en diumenge?

Cèntims. Diners. Cabals.

        Cal estar bé, amb aquet paio, que té molts de cèntims. Això valdrà massa cèntims.

Cenyi. Cinyell que significa autoritat o categoria.

         Aquell home que porta cenyi és l’alcalde.

Cèrcol.  Llenca de ferro o de fusta que fa perfecta circumferència. Rutlla.

         El nen fa córrer el cèrcol.

Clafoll. Pela exterior de l'ametlla.

         El clafoll no és bo més que per a podrir-se i fer d'adob.

Clarejar. Besllumar. Ser translúcid.

         L'orella del gat clareja.

         Fer-se de dia.

         Au, alceu-vos, que ja clareja.

Clasca.  Closca. Clofolla. Clova.

         Es menja els cacaus bo i amb clasca.

Clauficar. Crucificar, amargar la vida.

         Fills, de tant barallar-vos em teniu clauficada

Clenxa.  Línia que parteix els dos vessants dels cabells.

         Noi, quina clenxa! Anar ben clenxat.

Clissar. Veure. Descobrir. Filar. Afinar.

         L'he clissat de seguit, aquest paio.

Clopissa. Pollancró. Bolet del xop.

         He trobat una llocada de clopisses!

Clotxa.  Petit clot fet a terra per al joc de boles dels nens.

         No m'ha volgut caure a la clotxa, la fumuda!

Cluc.    Xotolet. Gripau. Calàput.

         De nit, sentim cantar els clucs.

Cluquissó. Becaina.

         Fer un cluquissó.

Coc.     Coca de recapte.

         M'he menjat mig coc que hi cantaven els àngels!

Cobert. Magatzem.

          L’alfals el desem al cobert i és per a les bèsties.

Cocorró. Papereta amb el nom de qui ha de ser elegit.

         Unes dames molt llestes anaven repartint cocorrons entre els votants.

Codina.  Còdol. Palet de riera.

         El jaç del riu és ple de codines.

Codolla o cadolla. Clot, clotxa que hom fa al peu d'un arbre, al fons d'una cisterna, etc.

         La codolla recull la darrera aigua bruta de la  cisterna.

Coent. Que cou, que encén les galtes.

         Quin bitxo més cient! Com cou, aquet all! Olives gordals coents.

Coig! Cridant el porc. També empipant un que menja, fent soroll.

         Coig, coig, vine a menjar, home! Coig, coig, mireu-se’l com minja, lo porc.

!Colagror. Coragror.

         El vi avui m'ha fet colagror.

Colistres. Primera llet que dóna una vaca.

          Les colistres són per al vedellet.

Coll.    Munt.

         Un coll d'alfals.

         En batre, munt de palla que es feia havent-ne destriat el gra.

         Per sort, la pluja només ha mullat el coll.   

Collortes! Eufemisme utilitzat per les dones per no dir l’obvietat masculina.

         On collortes s’ha ficat aquet vell! 

Coloret. Pintallavis.

         Déu n'hi dó del gruix de coloret que porta aquella!

Cóm.     Menjadora dels animals domèstics. Obi.

         Fica pinso al com dels conills.

Combina. Enllaç, de transport.

         Per anar a Reus hi ha bona combina.

Comuna. També el seu contingut, bassa, (adob).

           La comuna quasi bé arriba dalt de tot del forat i cal buidar-la per portar-la al tros, que és gran adob..

Contrapunts. Ferros verticals que aguanten les estebaneres.

           Aquets contrapunts ja fan figa.

Corbelles. Cistelles, en forma d’embut, per a carregar als animals.

          A la pobra somera l’empanen les corbelles.

Corder.  Be. Xai. Anyell.

         Hem menjat cuixa de corder al forn.

Corgelar. Gelar molt fort.

          Aquesta nit la gebre ha corgelat les plantes.

Corna.   Banya.

         Vigila el brau amb cornes.

Cornalera. Nansa de la portadora.

         S’ha trencat una cornalera i no s’hi pot ficar el samal.

Corralina. Cort dels porcs.

         Au, vés-te’n a la corralina, bacó!

Corretja. Banda de cuir, per a molts d'usos.

         Cal estrènyer-se la corretja dels pantalons.

         Força, virior, vigor.

         Aquest paio té corretja per a aguantar-ho tot.

Corronar. Passar el corró, el rodet, per sobre la sembra recent, per tal d’esterrossar i d’anivellar la superfície.

         De bon matí que el padrí és a corronar.

Corsec. Carronya, nyic-nyic, empipador, empudegador.

         Mira, em corseca, aquet corsec!

Cossar   Atacar algú, cercant-li el cos.

         El pagès el cossà, enfurit.

Cosset.  Peça que protegeix el tors del fred, sense  mànegues.

         Posa't el cosset, que avui fa fred.

Costent. Costós, difícil de fer, trafegós

         Ho fas més costent que no és, tot això.         

Cotna.   Pell gruixuda de la cansalada.

         Nen, rosta bé aquesta cotna.

Coure.   Picar. Causar pruïja.

         Aquest bitxo cou com un diable.

Covar.  Romandre en un lloc.

        He perdut l'esclop a la plaça i vai a cercar-lo.

        ─Sí, allà covarà l'esclop!

       Reposar l’arròs, a la cassola, una vegada cuit.

        Per a ser bo, l’arròs ha de covar vint minuts a la cassola.

Creca.  Cleca, xerrada.

          Au, que només passaríeu fent creca!  

Crepó. Carn de la part inferior de l’espina dorsal.

          El nen plora perquè no li han posat lo crepó.

Creure. Obeir. Fer cas.

        Aquest nen no creu. És un malcreient.

Cristià. Cargol gros de color fosc.

         No puc trobar cap cristià, manoi!

Cruspir. Menjar amb passió.

         Lo badall era per a mi i el lladre se l’ha cruspit ell.

Cuixals. Davantal de pell d’ovella.

         Els cuixals et guarden les cuixes.

Cul (vulgar). Sexe.

          Se li han fet nafres al cul.

Cular. Fer de cos, anar restret.

         El dia abans havia menjat codony i no podia cular.

Cullereta. Cap-gros. Renoc.

         El safareig és ple de culleretes.  

Currulla. Rutlla, cèrcol.

         El nen no pot aconsigar la seva currulla.

 
8)
 
Softcatalà i The Document Foundation presenten el LibreOffice 3.3 en català
 
El LibreOffice (http://www.libreoffice.org) és un nou paquet ofimàtic creat i gestionat per la comunitat de programari lliure a partir de l'OpenOffice.org. Promogut per l'associació internacional sense afany de lucre The Document Foundation (http://www.documentfoundation.org), Softcatalà ha adaptat la traducció catalana de l'OpenOffice.org a aquest nou paquet ofimàtic, tant a l'estàndard general com a la variant valenciana de la llengua. The Document Fundation compta amb el suport d'associacions i empreses d'arreu del món, entre les que s'inclouen Google, Canonical, Novell, GNOME Foundation o RedHat.

El LibreOffice 3.3, que tot i aquesta numeració és la primera versió estable del paquet, permet crear documents dinàmics, analitzar dades, dissenyar presentacions atractives i realitzar dibuixos espectaculars. El paquet ofimàtic inclou un processador de textos (Writer), un gestor de fulls de càlcul (Calc), un editor de presentacions (Impress), un editor de dibuixos vectorials i gràfics (Draw), un editor de base de dades (Base) i un editor de fórmules matemàtiques (Math). Els usuaris, per tant, disposen de tots els recursos necessaris per ser productius en un món modern.

El LibreOffice 3.3 es troba disponible per a sistemes Windows, GNU/Linux i Mac en 112 llengües i variants. El podeu descarregar des del Rebost de Softcatalà:

http://www.softcatala.org/wiki/Rebost:LibreOffice

El paquet ofimàtic incorpora diverses característiques noves i úniques. Les més popular entre els membres de la comunitat, sense cap ordre en particular, són:

  • Capacitat d'importar i treballar amb fitxers vectorials SVG.
  • Fàcil inserció de pàgines de títol i el format de la seva numeració en Writer.
  • Una eina de navegació més útil pel Writer.
  • Millora de l'ergonomia en el Calc per al full i la gestió de les cel·les.
  • Filtres d'importació de documents del Microsoft Works i del Lotus Word Pro.
  • Extensions que proporcionen la importació de documents PDF.

El LibreOffice 3.3 també proporciona totes les noves característiques de OpenOffice.org 3.3, com ara la gestió de noves propietats personalitzades, incrustació de fonts estàndard de PDF en els documents PDF, el nou tipus de lletra Liberation Narrow, la protecció de documents millorada en el Writer i el Calc; dígits decimals automàtics de format en el Calc, un milió de files en un full de càlcul, noves opcions per a la importació CSV al Calc, inserció d'objectes de dibuix en els gràfics, millor gestió del disseny de diapositives a l'Impress, una nova interfície fàcil d'usar a l'Impress, etiquetes de color de fulla en el Calc, etc. Diverses d'aquestes noves característiques van ser aportades pels membres de l'equip del LibreOffice abans de la formació de la Document Foundation.

Quant a la Document Foundation

The Document Foundation (TDF) té la missió de facilitar en els propers mesos l'evolució de la Comunitat de l'OpenOffice.org en una organització nova, oberta, independent i basada en el mèrit. Una fundació independent representa un millor reflex dels valors dels col.laboradors, usuaris i partidaris, i permetrà a una comunitat més eficaç, eficient i transparent. TDF protegeix les inversions anteriors, es construeix sobre els èxits de la primera dècada de l'OpenOffice.org, i fomenta una àmplia participació de la comunitat, i l'activitat es coordinarà a través de la comunitat.

Quant a Softcatalà

Softcatalà és una associació sense afany de lucre que treballa per la normalització de la llengua catalana en el sector informàtic relacionat amb Internet i les noves tecnologies, a partir de la traducció de programari lliure i de distribució gratuïta. Per a més informació sobre els programes que aquesta associació ha traduït al català, podeu consultar el seu lloc web a http://www.softcatala.org.

 
9)
  
Publicat a

Quan, el 1870, durant la seva marxa bèl·lica, l'emperador francès Napoleó III passava prop de regiments de soldats bretons, es meravellava del seu patriotisme. Aquests, en veure'l, s'aixecaven i cridaven: «Er ger! Er ger!» (que es pronuncia er guer). I l'emperador, commogut, deia: «Ah, bona gent, quina pressa d'anar a la guerra!». Els bretons, però, no cridaven la seva ànsia de matar prussians, deien, molt més pragmàticament: «A casa! A casa!»

Ignoro si aquesta anècdota, explicada sovint per militants bretons, és verídica o no. En tot cas sembla l'inici d'un malentès recurrent entre bretons i francesos. A la guerra següent, la Primera Guerra Mundial, se sap que alguns soldats bretons van ser afusellats per refús d'obediència perquè, monolingües, no entenien les ordres dels oficials... I aquests també devien equivocar-se quan els sentien remugar «Er ger...». A la Segona Guerra Mundial el malentès va ser encara més profund. Va haver-hi una divisió dels nacionalistes bretons, una part dels quals va col·laborar amb els alemanys durant l'Ocupació seguint l'adagi que «l'enemic del meu enemic és el meu amic». Aquest error, tan estratègic com moral, va conduir i condueix encara a vegades el bretonisme a ser sospitós d'idees filonazis. Una excusa perfecta per als jacobins per refusar el més mínim inici de diàleg amb les militants bretons, els quals recorden, però, que una part dels nacionalistes, en aquells anys foscos, va integrar la Resistència i que, de totes maneres, tant en nombres absoluts com en percentatge, la quantitat de nacionalistes bretons que van col·laborar amb els nazis és baixíssima en comparació amb la dels nacionalistes francesos que també van fer-ho...

Avui, en una mena d'homenatge a aquests bretons morts en guerres que no haurien hagut de ser les seves, els moviments reivindicatius de Bretanya enarboren sovint el lema «Brezhoneg er ger! Brezhoneg er skol!» ‘El bretó a casa! El bretó a l'escola!' La llengua bretona ha estat inscrita al Llibre vermell de les llengües en perill de la Unesco i aquesta inscripció sembla que ha despertat algunes consciències a Bretanya. Les col·lectivitats locals concernides fan un esforç real, en el migrat marc legal francès, per promoure aquesta llengua, un esforç infinitament més gran que el que fan per al català, en el mateix marc legal, les col·lectivitats locals de Catalunya Nord. L'ensenyament immersiu, a través de les escoles Diwan, representa una força modesta però real, i l'ensenyament públic obre línies bilingües amb molta més facilitat, encara un cop, que el mateix ensenyament públic a Catalunya Nord. Cal dir que Bretanya es beneficia d'un avantatge paradoxal. Bretanya, i encara més el País Basc Nord i Còrsega. En aquests tres territoris, l'Estat compra la pau civil. Són els tres territoris en què hi ha hagut, pot haver-hi o hi ha algun tipus de violència identitària, i els governs successius, contradient tots els discursos oficials, donen avantatges a aquests territoris, en particular en el camp de l'ensenyament. A Bretanya, al País Basc Nord i a Còrsega, molts problemes d'ensenyament –obertura de línies bilingües, iniciació de la llengua, escoles immersives– no es resolen al Ministeri d'Educació sinó al Ministeri d'Interior. Allà, un funcionari rep les trucades dels diputats o dels batlles preocupats i transmet aquesta inquietud al seu col·lega d'Educació, al qual suggereix de resoldre el problema favorablement. I, així, els més violents són els que tenen més. És indecent, indigne i extremament hipòcrita, però és així.

 
10)
 
Article publicat en el núm. 59 de la revista Llengua Nacional (pàgs. 23-24)

 

Sobre els tractaments

 

Albert Jané

 

Sobre l’ús dels diversos tractaments del català, especialment sobre l’alternativa entre el tractament de vós, el més genuí i tradicional, i el de vostè, que és una innovació relativa, val la pena d’insistir sobre diverses inconseqüències, cada cop més freqüents i usuals, que es poden observar fàcilment en el nostre llenguatge epistolar, incloent-hi el de les cartes, comunicacions i invitacions que provenen de les nostres principals institucions. I diem diverses inconseqüències perquè no es tracta solament de la més «tradicional», la que consisteix a alternar el tractament de vós i el de vostè en una mateixa comunicació, de què ja ens havíem ocupat fa uns quants lustres, i que podem exemplificar amb els següents encapçalaments o inicis de dos paràgrafs consecutius d’una mateixa carta: Tenim el goig de posar en el seu coneixement... i Us preguem que tingueu la bondat de... Havent-se generalitzat, en els darrers anys, l’ús del tractament de tu, fins i tot adreçant-nos a destinataris que el remitent no coneix, com en el cas de les circulars, les inconseqüències a què ens referim s’estenen als casos en què el tractament de tu alterna amb el de vós o el de vostè. I, encara, cal afegir-hi aquells altres en què, sigui quin sigui el tractament adoptat, tant pel que fa al remitent com al destinatari, les formes del singular alternen amb les del plural.

 

Així, en una invitació, de fa tres o quatre anys, per a assistir a l’acte de lliurament de la Creu de Sant Jordi, després de tractar de vós, com és de rigor, la persona a qui s’adreça la invitació, hi havia una nota que començava dient És indispensable confirmin la seva assistència... Deixant ara de banda l’omissió indeguda de la conjunció completiva (És indispensable que confirmin...), hom es podria preguntar a qui anava adreçada aquesta indicació. En principi, és evident que no podia anar adreçada a una sola persona, que acabaven de tractar de vós, sinó a diverses persones que tractaven de vostè, ja que sembla poc probable que es refereixin a ells, és a dir, a un conjunt de terceres persones. En tot cas, és evident que és un exemple de doble inconseqüència.
 
Les frases que reproduïm a continuació són d’una comunicació de la Institució de les Lletres Catalanes, enviada ara fa cosa d’un any: Ens posem en contacte amb tu..., Et saluda cordialment i Trobareu a continuació... És ben clar que hi ha una inconseqüència entre ens posem i et saluda, i n’hi ha una altra entre les dues frases amb tu i et saluda, d’una part, i la frase trobareu a continuació, de l’altra. Efectivament: en una comunicació o carta tramesa per una institució es pot optar, per part del remitent, per la forma del singular, que correspon a la persona que la signa (el president, el secretari, el director, etc.), o bé per la forma del plural, en què s’ha prescindit d’aquesta personalització. Però, sigui quina sigui la forma decidida, s’ha de mantenir rigorosament al llarg de tot l’escrit. I, evidentment, el mateix cal dir pel que fa al destinatari, en singular o en plural, i que hom pot tractar de tu, de vós o de vostè, com es vulgui, però amb una única forma mantinguda en tota la comunicació.
 
De fet, qui inicia la redacció d’una carta o qualsevol altra comunicació s’ha de plantejar, en primer lloc si adopta la forma del singular (considerant que la carta l’envia el president, el director, etc.) o bé la del plural (la carta, signada per qui sigui, l’envia una institució), i, és clar, pren una decisió. I, en segon lloc, decideix, ben conscientment, el tractament que donarà al destinatari, tu, vós o vostè. Sense aquesta idea prèvia, ben establerta, és més que probable que després d’un paràgraf que comença dient Us fem saber que a partir del mes... no triguem a trobar-ne un altre amb l’inici següent: Li agrairem que ens vulgui comunicar...
 
Sobre l’ús del tractament de vós cal dir encara una altra cosa que potser no s’ha dit mai, perquè és tan elemental que a ningú no se li deu haver acudit de dir-la, però escau de posar-la en relleu perquè més d’un cop hem tingut l’ocasió de comprovar que no s’ha tingut en compte. Ens referim a escrits i comunicacions que provenen de persones o institucions qualificades. I és que el tractament de vós comporta, com és sabut, l’ús de les formes verbals, pronominals i possessius de segona persona del plural (Us preguem que ens envieu la vostra conformitat), però no el dels mots que no tenen marca de persona gramatical, com els adjectius i els participis passats, els quals, doncs, han de revestir la forma del singular. Cal dir, per tant, Us preguem, benvolgut amic, que vingueu acompanyat per... i no ... que vingueu acompanyats per... tal com algú ja escriu. Anàlogament, Vós sou perfectament conscient... i no Vós sou perfectament conscients... És, sens dubte, la falta d’aptitud en l’ús del tractament de vós que origina aquestes construccions aberrants.
 
Hi ha, encara, una altra observació a fer que afecta els saludes. Segons el DIEC, un saluda és una comunicació escrita breu i cerimoniosa feta per un alt càrrec. Aquestes comunicacions s’inicien, amb lletra impresa, amb el nom del càrrec que l’envia i la paraula saluda, molt destacada i, ja d’una manera individualitzada, el nom de la persona a qui s’adreça la comunicació i el seu contingut. És en aquestes comunicacions que és d’aplicació el que nosaltres anomenem el quart tractament, el qual demana, segons el contingut de la comunicació, l’ús dels pronoms febles de tercera persona, el, la i amb les formes del plural corresponents, i exclou, rigorosament, la intervenció de qualsevol pronom fort, tu (ja no caldria ni dir-ho), vós i vostè. Encara que hi hagi la màxima franquesa entre qui envia la comunicació i el destinatari, cal no oblidar que es tracta d’una comunicació cerimoniosa. Una redacció com L’alcalde de Vilacastell SALUDA el senyor Josep Puig i us comunica que en el darrer ple del nostre consistori vós heu estat... és una manifestació més de la nostra lamentable falta de cultura epistolar.

 

11)
 
 
Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART de Ramon Sangles (2a edició, Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg. 41)
 
No deixem perdre loportunitat descoltar
 
Ramon Sangles i Moles
 
Fixeu-vos que els animals, tot d’una aixequen ben enlaire les orelles; n’hi ha que les tenen molt desenvolupades, de manera que, per l’oïda, descobreixen fàcilment la presa o són alertats de certs perills. També nosaltres hem d’anar ben orelladrets per la vida. Hem de saber rebutjar molts sons, molt de soroll, precisament per tal de concentrar-nos en allò que ens interessi i gaudir-ne. Hem de ser màximament selectius: a més oferta, més selecció. Però, feta la selecció, mullem-nos, comprometemnos a fons. Vulguem aprendre, escoltem amb profunditat, cerquem la saviesa i la veritat en els altres; tinguem la valentia i la humilitat d’acollir i compartir el tresor, la bona llavor sembrada. És clar, escoltar vol dir haver dipositat d’antuvi confiança en el parlant i haver-li donat crèdit.
 
 
12)

Comunicació presencial: entonació

 

Joan Tudela

 

Tothom té, poc o molt, la seva cantarella personal i molta gent s’enquadra, a més a més, en alguna cantarella territorial, que de vegades és molt característica (per exemple, el castellà dels aragonesos o el català dels valencians). Tots fem entonacions diferents a la nostra vida quotidiana (per exemple, a l’hora de fer una pregunta o a l’hora de parlar amb una criatura petita). Això vol dir que hem de trobar l’entonació adequada a cada situació comunicativa (no és el mateix parlar en una assemblea d’una fàbrica que negociar amb el cap de Personal).

 

Del llibre Llengua i comunicació.

joantudela@periodistes.org

 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com