InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana
[10.400
membres]
Butlletí número 444 (dijous 17/02/2011) - Continguts triats i
enviats per Eugeni S. Reig
3) Carta d'Enric Garriga Trullols al
CUSC i a Emili Boix, Vanessa Bretxa i Josefina
Carreras
9) Notícies de
Valencianisme.com
10) Demà en InfoMigjorn
Cap de Setmana
1)
Publicat en el diari ARA divendres 28 de gener del
2011
Emili Boix, Vanessa Bretxa i Josefina
Carreras
Carta oberta a la nova directora de
Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, Yvonne
Griley.
Els catalans fem a vegades el ploramiques amb la llengua i hem
de ser conscients que comptem amb cartes socials i polítiques amb què jugar per
fer del català una llengua amb futur, una llengua en què els ciutadans puguem
viure còmodament, sense patir-hi constantment. Perquè això sigui possible creiem
que calen una sèrie de mesures: 1. Deixar clar que el català és una llengua
mitjana al món i que compta amb prou parlants (entre vuit i nou milions) per
poder disposar de mitjans de comunicació, administració pública, reconeixement
estatal i europeu i oferta educativa i cultural, tal com tenen comunitats
lingüístiques semblants, com la sueca, la noruega, la finesa o la danesa, si es
remouen dos tipus d'obstacles potents.
D'una banda, l'Estat hauria de donar suport decidit al català,
cosa per ara inversemblant, com es pot comprovar en l'administració central i
perifèrica de l'Estat i en l'administració de la justícia. De l'altra, s'haurien
de regular els efectes castellanitzadors dels mercats, els quals, deixats anar,
tendeixen a afavorir la llei del més fort. Els catalans hem de començar
convencent-nos nosaltres mateixos que la nostra llengua ja mil·lenària pot ser
una llengua de futur, amb una gran creativitat cultural. El poder que representa
la Generalitat de Catalunya ha de donar exemple, seguretat i suport als
ciutadans.
2. Treballar amb la resta de territoris amb què compartim la
mateixa llengua cooperativament, pacientment, amb respecte i des de la més
absoluta igualtat i fraternitat perquè la llengua és de tots, de balears, de
valencians, de catalans, d'andorrans i d'aragonesos.
3. Reconèixer el rol del castellà. Cal deixar clara la
legitimitat del català com a llengua pròpia del país i alhora impulsar un
reconeixement del castellà com a recurs cultural i com a llengua primera d'una
part important del ciutadans. Com diu la legislació vigent, al final de
l'educació obligatòria els estudiants han de dominar tant el català com el
castellà. Els projectes lingüístics de centres educatius, i el bon sentit dels
educadors, adaptats a cada cas, permetran assolir aquests objectius. Ara per
ara, els dèficits en català són clarament superiors als dèficits en
castellà.
4. Fer efectivament de Catalunya un país plurilingüe. Convé
impulsar, si cal amb programes de xoc, l'adquisició de terceres llengües
(sobretot l'anglès). El coneixement de llengües no ha de ser un motiu més de
fractura social: els més rics en saben, els més pobres, no. Cal impulsar també
les quartes llengües, com aconsella la Unió Europea: el francès, l'alemany, el
japonès, però també llengües que ens aporten les immigracions més recents, com
el xinès, l'àrab o el romanès. Les persones que vénen de fora aporten un capital
lingüístic que hem de valorar de manera especialment positiva.
5. Convé fer una feina pedagògica que mostri que cal defensar
la llengua més feble, el català, i alhora impulsar el multilingüisme. Davant les
calúmnies que propaguen alguns mitjans de comunicació sobre les llengües dels
catalans, és urgent explicar el model de plurilingüisme de què ens hem dotat.
Cal mostrar per què s'ha optat per un model de conjunció a l'escola, sense
separació per llengües. Cal mostrar persistentment que la promoció necessària i
justa del català és ben compatible amb l'obertura positiva cap a moltes altres
llengües i cultures, tal com ha fet durant segles la cultura catalana. Cal
mostrar com centenars de milers de persones han adoptat el català, com a llengua
més habitual, sense necessitat d'haver d'abandonar les llengües i cultures
d'origen.
6. Cal una acció transversal. La política lingüística afecta
tots els departaments del govern, no és sols un assumpte cultural de caràcter
lateral. Les polítiques lingüístiques no haurien de ser linguocèntriques sinó,
sobretot, contribuir a la qualitat de vida dels ciutadans, especialment en
moments de profunda crisi: cohesió i progrés socials, immigració i participació
han de ser l'objectiu.
7. És necessari fer visible què signifiquen en política
lingüística les darreres sentències homogeneïtzadores del Tribunal
Constitucional i del Tribunal Suprem i com s'hi reacciona. La lliçó principal
que se'n pot extreure és que al català li és de menester un estat propi o un
estat propici.
8. Finalment, és convenient que la política lingüística tingui
més lligam i diàleg amb la recerca del país. La ja llarga experiència
d'investigació en sociolingüística no s'hauria de desaprofitar.
En definitiva, us encoratgem a tirar endavant unes accions de
política inclusiva que poden convèncer i atreure la gran majoria de la població
catalana actual, llevat de minories recalcitrants. Bona sort!
2)
Publicat en el diari ARA diumenge 30 de
gener del 2011
Albert Pla Nualart
Les batalles ideològiques, les que fan que l'opinió pública
tendeixi a veure les coses d'una certa manera, les guanya qui és capaç d'imposar
paraules que ja són, en elles mateixes, ideologia. El nostre sentit crític és
capaç, en el millor dels casos, de detectar trampes en els raonaments, però els
raonaments es fan amb paraules i, quan la trampa és la mateixa paraula, hi caiem
de quatre potes, perquè el sentit de les paraules és per a la majoria un punt de
partida del pensament, una cambra tancada que mai s'il·lumina.
Les paraules trampa fan innocus molts debats públics, els
impedeixen abordar el nucli dels problemes. Deixen sempre en la penombra els
autèntics responsables. Són tan insidioses que fins i tot intoxiquen qui en
coneix el costat fosc. La missió d'un intel·lectual hauria de ser denunciar-les
i expulsar-les de l'àgora quan un prolongat ús pervers les ha tornat
inservibles. I denunciar els que, al servei dels poders que s'hi escuden, fan
tot el possible per potenciar-les.
En són exemples clàssics que de la
voluntat de ser de les nacions sense estat se'n digui nacionalisme ; i de
la d'un estat d'imposar una única nació, no-nacionalisme . O que la
violència desesperada d'un poble sotmès sigui terrorisme ; i la d'un
estat armat fins a les dents, legítima defensa . Saber-ho, però, no
impedeix que els gran mitjans les continuïn usant en aquest sentit i que el verí
que destil·len ens vagi penetrant i ens incapaciti per abordar conflictes
socials que demanarien la mateixa paciència i habilitat que ha de tenir un
artificier per desactivar una bomba de rellotgeria.
Pel que fa a la salut del català, hi
ha una paraula trampa que ja fa molt anys que ens anestesia i no ens deixa veure
el nucli del problema: la paraula bilingüisme . L'ús de bilingüisme
per descriure la nostra realitat lingüística ja és, per ell mateix, una
claudicació. El seu verí està fet de dues mentides. La més ingènua i popular va
escampant pel cos social que castellà i català conviuen en una bucòlica relació
d'igualtat i simetria gràcies a la tolerància i els bons sentiments.
La més perversa i intel·lectual afirma que aquesta relació és
possible i desitjable, encara que la història demostri que només serveix de
coartada perquè la llengua forta vagi devorant la que se suposa que respecta i
aprecia. Això sí, prou lentament perquè sembli que juguen.
I la prova més evident de la trampa és
que, si demanem bilingüisme, els defensors del bilingüisme se'ns giraran
en contra. La simetria exigiria que, als territoris bilingües on es parla A i B,
si hi ha bosses de monolingües de A, també n'hi hagi de B. Dit d'una altra
manera, que -mai i en cap cas- A sigui la llengua de tots i B només la d'uns
quants, perquè això condemna B a jugar en un camp que fa pendent i en què la
força de la gravetat va amb l'equip rival.
Si d'aquest camp en diem
bilingüisme només cal deixar passar el temps perquè el resultat sigui
d'escàndol: els gols van caient pel seu propi pes. Però si gosem demanar un
terreny més pla, encara que sigui amb petits avenços per reduir el desnivell
-com ara la llei del cinema-, es remouen els ossos del Cid Campeador i torna
l'esperit de Reconquesta.
Ara que s'ha demostrat que l'Espanya federalista era una
il·lusió i que a l'Espanya real fins i tot li sembla massa el cafè per a tothom,
potser ha arribat el moment d'entendre que si tenir un estat és l'única manera
de salvar la nació, tenir una llengua és l'única manera de salvar el català.
Una llengua que serà prou petita perquè el poliglotisme sigui
més necessari que mai, però que també ha de ser la comuna i necessària en el seu
territori, com ho és l'holandès a Holanda i el suec a Suècia.
El bilingüisme és l'altre camí:
és el que ha seguit l'irlandès a Irlanda. A Irlanda van aconseguir la
independència i fa temps que són estat, però mai no van baixar del tren del
bilingüisme . No dic que fessin mal fet: és una opció respectable. El que
dic és que hauríem de decidir què fem sense autoenganys, sent conscients que si
no baixem del bilingüisme, encara que arribem a tenir estat, el català se'ns
anirà fonent fins a convertir-se en una realitat folklòrica com l'irlandès.
Carta d'Enric Garriga Trullols al CUSC i
a Emili Boix, Vanessa Bretxa i Josefina Carreras
CUSC (Centre Universitari de
Sociolingüística i Comunicació de la Universitat de
Barcelona)
Sr. Emili
Boix
Sra. Vanessa
Bretxa
Sra.
Josefina Carreras
Benvolgut/Benvolgudes,
He llegit al
diari ARA del 28 de gener del 2011 un article titulat "Les llengües dels
catalans" que alhora és una "carta oberta a la nova Directora de Política
Lingüística de la Generalitat de Catalunya, Yvonne
Griley".
Crec que
l’exposició de la situació de la llengua catalana que fan els tres autors de
l’article és correcta i ben sabuda per la Directora de Política Lingüística i
per tots o quasi tots els catalans.
Pel que fa a
la situació de monopoli de la llengua castellana, producte d’una imposició de
300 anys (que encara persisteix amb molta força) el fet de conèixer aquesta
situació de domini sobre el català no significa que hem de continuar acceptant
que continui subordinat al castellà per sempre, ja que m’ho fa sospitar la seva
frase "Reconèixer el rol del castellà". Ara per ara el rol del castellà és
devorar el català inexorablement. Sempre la llengua forta es menja la llengua
feble. Aquí s’amaga la paraula "bilingüisme" malgrat que en l’article vostès
repeteixen que la situació òptima és un país plurilingüe i demanen la impulsió
del multilingüisme.
Però vostès,
que titulen l’article " Les llengües dels catalans" s'obliden (o no saben) que
Catalunya només té dues llengües territorials: el català i l'occità les quals
són oficials a Catalunya i que no són llengües d'imposició estrangera, com el
castellà, que gaudeix de la situació prepotent d'oficial i
imposada.
Això ho sap
perfectament la Directora de Política Lingüística que té com a missió d'aquesta
legislatura el desplegament de l'oficialitat de la Llei de l'Occità, aprovada el
22 de setembre del 2010 i proclamada per l'Estatut d'Autonomia de Catalunya del
2006.
Com vostès
diuen "el català és la llengua més feble" (i encara més l'occità) i la seva
conclusió és que Catalunya necessita un estat propi (atès que l'estat propici no
existeix).
Amb això
coincideixen amb el lingüista Albert Pla Nualart (que sap què és l'occità) que
en un article publicat també a l'ARA, dos dies després (30 de gener) titulat "El
regust amarg del cafè irlandès" diu "si tenir un estat és l'única manera de
salvar la nació, tenir una llengua és l'única manera de salvar el
català.
Afegeix que
tenir una llengua no s’oposa al fet que el poliglotisme sigui necessari
en el cas dels catalans.
En canvi "el
bilingüisme és l'altre camí que ha seguit l’irlandès a Irlanda, que a causa de
no haver baixat mai del tren del bilingüisme, l’irlandès s'ha anat fonent fins a
convertir-se en una realitat folklòrica".
Tal com diu
Albert Pla Nualart "la mentida més gran és dir que el català i el castellà
conviuen en una bucòlica relació i que aquesta relació és possible i desitjable,
ja que només serveix de coartada perquè la llengua forta devori el
català”.
En el combat
per la defensa de la llengua hi hem de ser tots, però no siguem
ingenus.
Ben
cordialment,
Enric Garriga Trullols
President
IPECC
IPECC - Institut de Projecció Exterior de la
Cultura Catalana
Hotel Entitats. Providència, 42
08024 BARCELONA
Tel/Fax 93.213.76.48
Publicat en el diari digital laMalla.cat
dilluns 7 de febrer del 2011
(Publicat al diari Avui el 2 de juny del 1989)
Fa tres anys que Xavier Pericay i Ferran Toutain
van publicar Verinosa llengua. El llibre va ser tot un esdeveniment.
Els autors una mica pecaven d'exageració, cosa inevitable quan algú gosa dir en
veu alta allò que tothom calla, però plantejaven de forma seriosa alguns
problemes lingüístics reals i apuntaven solucions discutibles però enraonades.
Tres anys. El català que propugnaven Pericay i Toutain és el català de Pere
Calders i de Josep M. Espinàs. Però vet aquí que, primer l'un i després l'altre,
tots dos escriptors han fet saber als lectors del nostre diari que han decidit
embarcar-se en el vaixell i no voler saber res del barco. I que tenen la
intenció de separar les cartes escrites per ells de les escrites per a ells. Són
dos prosistes que s'expressen en una llengua rica, natural i genuïna i, en
comptes de donar suport al corrent lingüístic que vol precisament això, s'hi
giren en contra. Per què? És una pregunta important.
La meva resposta és que el tàndem Pericay-Toutain
ha tingut mala sort en una cosa i és que han apartat les adherències
ideològiques -patriòtiques- de les qüestions lingüístiques i s'han trobat sense
voler que les seves tesis suscitaven unes altres adhesions ideològiques
-anticatalanistes-, de manera que han canviat unes connotacions
extralingüístiques per unes altres. Aquesta és la primera pega. Han tingut mala
sort en una altra cosa i és que el català encarcarat contra el que ells es van
rebel·lar es veu que era un arbre corcat i a hores d'ara és un arbre caigut, de
manera que continuar atacant-lo fa un efecte una mica anacrònic, com aquell
anticlerical que avui encara lluita contra uns excessos eclesiàstics que de fet
ja han passat a la història. Aquesta és la segona pega. Han tingut mala sort en
una tercera cosa i és que al debat hi han participat més que res els lingüistes,
però ni els periodistes i els escriptors ni els mestres i professors no hi ha
dit la seva: l'Espinàs, l'altre dia, es considerava un intrús en la matèria. I
no. Aquesta és la tercera pega. Ara ha arribat l'hora d'un debat nou, aquesta
vegada contra el català aparent. La setmana vinent en continuarem parlant.
Quan, l'any 1989, vaig publicar
aquest article que ara reedito, ni jo ni cap dels qui vam llegir el llibre
Verinosa llengua amb benevolència no podíem saber que
Xavier Pericay tenia una determinada agenda oculta. La que l'ha dut a ser un
dels inspiradors de l'anticatalanista partit Ciudadanos, un actiu
articulista al diari de la dreta espanyolista ABC i un col·laborador
notable de la fundació FAES, la fàbrica de males idees del PP; és a dir, un
propagandista del neofranquisme
lingüístic.
Publicat en VILAWEB dimecres 16 de febrer del
2011
El govern podria multar ACPV amb 60 mil
euros cada quinze dies
El govern valencià
torna a amenaçar Acció Cultural del País Valencià (ACPV) pel
funcionament dels repetidors que emeten el senyal de TV3. L'amenaça és ara més
greu que mai perquè el Consell ha modificat una llei per poder multar l'entitat
amb seixanta mil euros cada quinze dies, mentre durin les emissions. La llei
entra en vigor divendres i no es pot descartar que la seva aplicació sigui el
cop definitiu a les emissions de TV3 al País Valencià.
L’amenaça de multa es fonamenta en
la modificació de la Llei 1/2006 de la Generalitat, del Sector Audiovisual.
Aquesta modificació s’ha fet per la Llei 16/2010 de 27 de desembre de Mesures
Fiscals, de Gestió Administrativa i Financera i d’Organització de la
Generalitat.
ACPV diu que 'som
davant de la modificació d'una llei amb l'únic objectiu d'incrementar les multes
a l'entitat'. El termini per al compliment del requeriment rebut per ACPV
s'esgota demà. L'entitat reunirà demà la seva junta directiva i farà una
conferència de premsa divendres per comunicar la decisió que s'hagi
pres.
6)
Publicat en directe.cat dimarts 1 de
febrer del 2011
Villatoro vetllarà perquè els
productors de cultura catalans surtin a l'exterior i tinguin
visibilitat
Malgrat la contenció i
l'austeritat que marcaran el seu mandat al capdavant de la direcció de
l'Institut Ramon Llull, Vicenç Villatoro s'ha compromès a treballar perquè la
cultura catalana guanyi visibilitat a l'exterior i els productors i la creació
cultural catalana surtin de les fronteres de Catalunya. Ser internacionals
doncs, és una de les prioritats de Villatoro, que creu que és un dels
requeriments de la cultura catalana actual i considera que l'IRL n'és la
principal eina. L'escriptor i periodista que aquest dilluns ha estat ratificat
al càrrec pel consell de govern de l'Institut Ramon Llull ha assegurat que
treballarà amb 'immediatesa, entusiasme, il·lusió i ganes'.
Vicenç Villatoro ha estat nomenat aquest dilluns director de
l'Institut Ramon Llull pel consell de govern de la Institució que s'ha reunit a
la seu de la Conselleria de Cultura. Villatoro agafa el relleu de Josep Bargalló
satisfet de la confiança que li ha fet el consorci en un terreny que li sembla,
ha reconegut, importantíssim.
Donar-se a conèixer
fora, principal prioritat
El nou director del Ramon Llull
ha defensat que 'el requeriment essencial' de la cultura catalana i balear és
'sortir a fora', perquè considera que hi ha una 'potència de creació' que no en
té prou amb el mercat i consum intern. Per això, segons el periodista i
escriptor, calen eines que afavoreixin aquesta internacionalització i ha
reconegut, l'Institut Ramon Llull n'és una. Per això ha dit que agafa el càrrec
amb 'immediatesa, entusiasme, il·lusió i ganes'. Una de les primeres tasques que
durà a terme és completar l'equip i les vacants que a finals d'any van quedar
per cobrir. Villatoro és conscient de l'època en què agafa aquest relleu i per
això ha defensat treballar amb contenció econòmica i austeritat.
En
aquest sentit, està convençut que es pot treballar 'interioritzant' aquesta
austeritat però cal, ha afegit, que la cultura catalana, la màxima beneficada de
l'IRL, la noti 'el menys possible'. Per aquest motiu, segons Villatoro, cal
explicar la tasca de l'IRL per demostrar que el diner públic destinat a
l'Institut Ramon Llull s'utilitza correctament.
7)
Publicat en el diari Levante-EMV divendres 4 de febrer del
2011
Josep Lluís Doménech
La possibilitat d´usar els senadors una llengua espanyola diferent de la
castellana és un fet històric que ha fet manifestar-se a cada partit d´una
manera. Diríem que cada formació política ha hagut de dir la seua, en unes
ocasions volent justificar allò que és injustificable i en unes altres ocasions
actuant en conseqüència, en silenci, però que no ha deixat de ser una manera més
d´adopció d´una postura. El PSOE i els partits de tall nacionalista han actuat
com crec que cal actuar en estos casos, emprant aquell que ha sabut i ha volgut
la llengua pròpia de la seua terra. Enfront d´això ens trobem amb la postura del
Partit Popular. Cap senador d´eixe partit utilitza les llengües pròpies d´unes
altres terres diferents a Castella. S´ha al·legat que això comporta molta
despesa en traductors, que és inútil perquè tothom sap el castellà, que si tal,
que si qual. Apareixen tal com són. I prou. Destaquen les contradiccions
històriques del senador José María Chiquillo, en un altre temps dirigent d´Unió
Valenciana i hui en dia en el PP, que no veu necessari l´ús del valencià en el
Senat, quan en una altra època defenia que la llengua autòctona hauria d´estar
pertot arreu. Pels seus fets els coneixereu.
Totes les explicacions per a
desprestigiar la mesura de permetre l´ús de les llengües autòctones cauen pel
seu propi pes. Cal tindre en compte, per tal d´aclarir la qüestió, que el basc,
el gallec i el valencià-català, perquè en definitiva d´això s´està parlant
bàsicament, també són llengües espanyoles, si entenem per llengua espanyola
aquella que es parla en el territori estatal. Caldrà tindre present, a més a
més, que quan es parla d´inversió en traductors, s´està fent una inversió en
cultura, i que la rendibilitat en eixe terreny no es mesura en termes econòmics,
sinó en rendibilitat social, i que l´ús extensiu i exclusiu d´una única llengua
en un ample i ric territori multilingüe, com és el cas d´Espanya, no és el
millor mètode per al foment de les llengües minoritàries. I caldrà finalment
recordar que el foment d´una llengua minoritària no correspon només a la
comunitat autònoma corresponent, sinó a tot l´Estat.
Entrevista a Eugeni S. Reig,
lingüista
Llegiu la notícia:
El ‘ciberactivisme’ pel
valencià continua amb la seua campanya de queixes al Síndic de
Greuges
Llegiu la
notícia:
Escola Valenciana es reunix
amb el PSPV-PSOE per a cercar consensos en matèria
lingüística
Llegiu la
notícia:
El Consell insta ACPV a pagar
600 000 euros abans del 20 de març, o les conseqüències seran "molt
greus"
Llegiu la
notícia:
L'AVL i la UJI donen el seu vistiplau a
declarar les Normes de Castelló com a BIC
Llegiu la
notícia:
Es presenta a la UJI de Castelló una campanya
per l'ús social del valencià entre els estudiants
Llegiu la
notícia:
Compromís reitera al nou
president d'Escola Valenciana el seu suport en la defensa del
valencià
Llegiu la
notícia:
Denuncien que FGV "s'oblida"
del valencià a la ciutat d'Alacant
Llegiu la
notícia:
Diego Gómez fa el salt a la
política i s'incorpora a la candidatura BLOC-Compromís per Alzira
Llegiu la
notícia:
Parlarem amb Josep Nadal,
cantant de la Gossa
Sorda. Què li voldríeu preguntar?
Llegiu la
notícia:
Demà en InfoMigjorn Cap de
Setmana
Sumari
1) Quim Gibert - Entre
els camps de figues i el Cinca
2) Eugeni S. Reig - ¿Angimbori o atzimbori?
3) Ramon Sangles i Moles - Les
normes sobre el guionet
4) Gabriel Bibiloni - Reacis, reticents, renitents i
reluctants
5) Antoni Llull Martí - L’amo i sa
madona
6) Màrius Serra - Alonso?
7) Pere Ortís - La parla de l'Urgell
(Lletra C)
8) Softcatalà i The Document
Foundation presenten el LibreOffice 3.3 en català
9) Joan-Lluís Lluís - Uns quants malentesos entre bretons i
francesos
10) Albert Jané - Sobre
els tractaments
11) Ramon Sangles i Moles -
No deixem perdre l’oportunitat
d’escoltar
12) Joan Tudela - Comunicació presencial: entonació
Si voleu rebre el butlletí
InfoMigjorn Cap de
Setmana heu de manifestar-ho explícitament en un missatge electrònic
que heu d’enviar a l’adreça infomigjorn@telefonica.net en el qual heu de fer constar el vostre nom i cognoms i l’adreça
electrònica on voleu rebre’l.
El preu de la subscripció al butlletí
InfoMigjorn Cap de Setmana corresponent a l'any 2011 és de
25 euros.
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - -
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges
informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos,
conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes,
etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb
sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política
lingüística, normativa, etc.
Us pregue encaridament que feu arribar aquest missatge
als vostres coneguts a fi que l’existència del nou butlletí InfoMigjorn siga
coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la
llengua catalana.