Softcatalà a les xarxes socials
Jubilar-se
Yobhel és una paraula hebrea que significa la banya del marrà, i aquesta paraula serví per a donar nom també, per metonímia, a un any sant que celebraven els jueus cada cinquanta anys, atès que l'anunciaven fent sonar la dita banya. Un any en què els camps s'havien de deixar incultes, els esclaus eren alliberats i es condonaven els deutes. La celebració en certa manera va passar al cristianisme, i els papes instituïren un any sant, en un principi cada cent anys, després cada cinquanta i finalment cada vint-i-cinc, en el qual es donaven indulgències plenàries. Tot això en llatí es digué inicialment jobelaeus (de l'hebreu yobhel), però per encreuament amb el verb llatí jubilare (fer crits d'alegria) en va sortir jubilaeus. I d'aquí ve la paraula catalana jubileu, que com la llatina, significa tant la celebració dels jueus, com la dels cristians, com la indulgència plenària associada. La mateixa paraula trobam en les llengües veïnes (francès jubilé, anglès jubilee, espanyol jubileo, italià giubileo).
D'altra banda, el llatí jubilare (fer crits d'alegria, exultar) té continuació en les llengües romàniques, amb el mateix valor semàntic. En francès jubiler, en espanyol jubilar o jubilarse (que inicialment només significava la dita expressió d'alegria) i en italià giubilare. També el nom corresponent: en espanyol júbilo, en italià giubilo i en francès jubilation, tres paraules que tenen el mateix significat. En català també hi ha jubilar i jubilació, que inicialment designen el mateix que els mots francesos equivalents. "La sglésia alegra's, canta y jubila", llegim a un text de Roís de Corella (citat per Alcover-Moll). O "La mort del meu amic no basta a esvair la jubilació que m'inspira la manera com l'hem sabuda", diu Joaquim Ruyra (també citat per Alcover-Moll).
El primer diccionari de l'Acadèmia espanyola (1734) ja indica que en espanyol el sentit de 'alegrar-se' ja és en desús, i, per tant, jubilarse i jubilación en la llengua viva es refereixen només al cessament d'una professió exercida durant molts anys. Per a l'expressió de gran alegria només va restar júbilo, perfectament diferenciat de jubilación. De fet, el significat de 'cessar una activitat professional' sembla que és molt antic: ja surt en el diccionari de Nebrija de 1492. Però per què l'espanyol va fer aquest canvi semàntic tan peculiar? Coromines creu que és per influència de jubileo, atès que la jubilación es concedia després de cinquanta anys de feina, igual que el jubileu era cada cinquanta anys. Sembla que aquests sentits (professionals) de jubilar i jubilación en un principi s'aplicaven a unes professions especials, com professors, càrrecs de dignitat, etc. Cal dir que el sentit espanyol també es troba en italià, al costat del sentit original, i no sabem si entre una llengua i l'altra hi ha hagut alguna interferència.
Torbar i
destorbar
Antoni Llull Martí
Torbar prové del llatí turbare, ‘enterbolir, agitar, torbar’, és a dir, bàsicament ‘alterar el curs normal d’una cosa, posar en desordre’ accepcions que coincideixen en les quals tenen el castellà turbar, el portuguès torvar i l’italià turbare, però en la nostra llengua en té una altra que no tenen cap d’aqueixes, la de la construcció reflexiva torbar-se amb el sentit de ‘entretenir-se més del que és necessari, retardar-se, no fer via’, sobre tot en locucions com «no et torbis a venir», «si et torbes a anar-hi faràs tard», «si et torbes a entregar la feina, no la voldran», etc.
I si torbar és ‘alterar, posar en desordre’, sembla que destorbar hauria de significar tot el contrari, és a dir, ‘tranquil·litzar, posar en ordre’, però no és així, puix que l’accepció principal de destorbar és, precisament, ‘pertorbar, molestar, impedir, interrompre el bon ordre’. D’aquest verb n’ha sortit el substantiu destorb, ‘l’acte i efecte de destorbar’, i també pertorbació ‘cosa que destorba, que obstrueix’.
I si torbar-se significa ‘retardar-se, sembla que destorbar-se hauria de voler dir ‘posar diligència, fer via’, i tampoc no és així, perquè l’usam amb el sentit de ‘entretenir-se, deixar, perdent temps, allò que es fa, no fer via». Com per exemple en les frases «si es destorba pel camí, no arribarà d’hora», o «si em destorben no tendré temps d’acabar la feina».
En castellà antic també era usual aquesta significació, però des del segle XV ençà anà substituint-se per estorbar, verb que també és usat vulgarment en la nostra llengua, però que no apareix encara al diccionari normatiu, ni en tenim cap necessitat. Disturbi és un mot format per via culta sobre el verb llatí disturbare, i germà, per tant, de destorb, però ha pres el sentit especial de ‘alteració de l’ordre públic’.
Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dijous 10 de febrer del 2011
Fatxejar?
La terminologia nàutica sovint permet analogies molt directes amb la vida entesa com a dura singladura pels set mars. Només cal veure l’ús que Artur Mas ha fet del famós timó familiar a l’hora d’exercir la presidència de la Generalitat amb “cap fred, cor calent, puny ferm, peus a terra”. Les maltempsades econòmiques amenacen la navegació i la interlocució amb Espanya resulta més agitada que mai. Mar enllà (en realitat, terra endins) els polítics espanyols fatxegen quan parlen de l’estat de les autonomies. Els partidaris del reviscolat senyor Aznar (via Rajoy) qüestionen l’Espanya esquarterada en disset bocins i es fan forts en una unitat que recorda la unitat de destí franquista. No és cap secret que molts d’ells tenen l’ànima fatxa, en la segona acepció que recull el DIEC. Però, a l’altra bancada del Congrés, quan Pérez Rubalcaba (via Rodríguez Zapatero) defensa aferrissadament el model de les disset banderetes, també fatxeja, en el sentit nàutic del terme. Propugna mantenir la nau (Espanya) en fatxa, és a dir, “fent bracejar les veles de manera que unes rebin el vent per la cara de proa i les altres per la cara de popa, per tal que la nau es mantingui aturada”.
TERMINÀLIA [ISSN 2013-6692 (impresa) – ISSN 2013-6706 (electrònica)],
revista de la Societat Catalana de Terminologia SCATERM, filial de l’IEC, és una
revista oberta, de periodicitat semestral, que pretén cobrir un espai natural
d’intercanvi d’idees i d’actualització informativa en terminologia i àmbits
afins. Els articles es publiquen, en paper i en format electrònic, i són
accessibles de manera oberta per a tota la comunitat sota la llicència Creative
Commons.
El Consell de Redacció fa una crida per a contribucions per als
números 4 i 5.
Per al número 4 (tardor 2011)
Tramesa d’articles: fins
al 31 de març
Resultats de la selecció: fins al 30 d’abril
Versió final:
fins al 31 de maig
Publicació de la revista: novembre del 2011
Per al
número 5 (juny 2012)
Tramesa d’articles: fins al 31 d’octubre
Resultats de
la selecció: fins al 30 de novembre
Versió final: fins al 31 de
desembre
Publicació de la revista: juny del 2012
Les propostes
enviades, redactades en català, anglès, espanyol o francès, han de tenir una
extensió màxima de 7.000 mots o 12 pàgines, i són avaluades per revisors
externs. La informació detallada sobre aquesta crida la trobareu a http://terminalia.iec.cat
. S’han d’enviar les propostes a terminalia@iec.cat
El
Consell de Redacció de TERMINÀLIA i la Junta de la SCATERM us animen a
participar-hi i a fer-ne difusió.
No hem pas d’escoltar
sempre
Ramon Sangles i Moles
Com veiem, escoltar requereix un acte de voluntat; vol un esforç i una
predisposició. Hom escolta perquè realment vol escoltar; ningú no ens hi
pot obligar, perquè fàcilment podríem fingir.
Són molts els sons i les veus que pul·lulen pel cosmos; dins el nostre
aparell auditiu hi arriben infinitat d’impactes sonors. Tots sentim
d’una manera involuntària i no selectiva que la vida de l’univers bull entorn
nostre; sentim també que nosaltres mateixos emetem sons. I, vulgues
que no, sovint hem de sentir sons o veus que evitaríem. Dissortadament,
veiem que, com més modernització hi ha, més contaminació acústica
patim: la plaga dels cotxes, la maquinària industrial, els decibels
sobrers de les discoteques i de les sales de ball... Malauradament, vivim
condemnats a haver de sentir més soroll del que
voldríem.
Però, referent a escoltar, ah!, això ens ho cuinem nosaltres. Escoltem a
qui volem i sols allò que ens interessa. Ja anirem parlant de com
fer-ho.
Vocabulari
En aquest apartat recollim les paraules que semblen més pròpies de l'Urgell, no únicament pel seu origen, sinó també per la seva estructura i per la manera de ser pronunciades. En donarem la versió urgellenca, exposarem un exemple de la seva pràctica i donarem el conjunt de sinònims que puguin eixamplar més el seu significat, per a enriquiment del lector.
B
Bací. Gibrelleta, orinal.
Amaga el bací, que ve
visita.
Bacó.
Obscè.
Tapa't bé, bacó.
Badall. Entrepà gros, de
pagès.
Un badall de pernil per a anar al tros.
Badejo. Bacallà.
M’agrada molt l’esqueixada de
batejo i les croquetes.
Baf.
Alè pudent, emanació fètida.
Baf d'estómac abarrotat.
Bagó. Penjoll de raïm.
Cull-te un bagó, per fer passar la
set.
Baixant. Estrany, poc convencional.
És baixant, aquet cal veure-li la
taleia.,
Bajoc.
Ruc. Talòs. Babau. Encantat. Pallús.
Au, no siguis tan bajoc i mira més per tu.
Bajoca. Mongeta tendra.
A l’hort hi ha un esplet de
bajoques, per a enguany.
Baldar-se. Cansar-se molt.
He jugat a futbol i estic baldat.
Gronxar-se, al gronxador.
Aquest galifardeu s’ha passat el
sant dia baldant-se.
Baldragues. Calçotes. Mal forjat. Matusser. Sorges.
És un baldragues que sempre va fet un
sorges.
Balejar. Treure el boll de sobre el blat romanent al sedàs,
etc.
Baleja el munt de blat de
l’era.
Baliga-balaga. Sense formalitat, tocacampanes.
No n’esperos res d’aquet, és un
baliga-bajaga.
Ballofa. Butllofa.
El perelló se m'ha fet una ballofa.
Balsó.
Cadascun dels carreus d'una arcada.
Aquest balsó prové de l'arcada d'una
pallissa.
Bandau o mandau. Cop. Patacada.
Ventallot.
Li ha clavat un bandau i l'ha suprimit.
Banqueta. Costat, passadís vora un riu, un canal.
La parella es passejava per la banqueta del
riu.
Baor.
Baf, bafarada. Bavor. Bovor. Bugor. Tel que enllora el vidre fred, pel
cantó escalfat de dintre.
Estaven tancats allí din,s amb una
baor que ofegava.
Baratar. Canviar amb algú un bé en espècie per un altre.
Li he baratat la baldufa per la fona.
Barrafunda. Un mal averany, una desgràcia.
No la vèiem venir, aquesta
barrafunda.
Barram. Dentadura.
D’un copdepuny li ha espatllat el barram de
baix.
Barrinar. Rumiar intensament.
Mira, barrinant n’he trobat la
manera.
Barró. Peça tranversal d’una cadira, d’un moble, etc.
S’ha trencat un barró de la
cadira.
Bassa. Comuna, però el contingut de la comuna.
Aquesta tarda buidarem la comuna i
baixarem la bassa a l’hort en barrals.
Bast, bastet.
Coixí sobre l’animal, entre els seus guarniments.
No et descuidos de posar el bastet
a l’animal.
Batan. Estovat. Tacó. Calent. Pallissa.
Perquè se'n burlava, ell li ha clavat un
batan.
Baticor. Acceleració del cor, sotrac del cor.
En veure el lladre a casa, la Treseta va
tenir un baticor.
Batueques. Lloc o temps molt llunyà.
Aquet costum ve de les
batueques.
Batxiller -ra. Tafaner -ra.
Aquesta noia és ben batxillera.
Batzac, batzacada. Cop. Patacada. Ventallot. Bandau.
D'un batzac l'ha tret fora del camí.
Bàvol. Herba que fa una flor blanca i es cria a la vora dels
camins.
Mira, quin munt de
bàvols!
Becada. Aliment que l’ocell porta als pollets.
La vella porta becada als
pelatxos.
Bèstia. Ruc. Ximple. Poca-solta. Tararot.
Aquest sempre ve amb sortides de bèstia.
Bestiar. Cap de ramat, ramat.
Transport de bestiar.
Bestiesa. Rucada. Bajanada. Animalada. Bacinada.
No feu bestieses, que el pont és perillós.
Bestiota. Animalot. Tros de fust. Tabalot. Groller. Cafre.
M'ha aixafat i no se n'excusa, el bestiota.
Beure. Vol dir beure aigua.
Vaig a beure, que tinc set.
Birbar. Arrencar les males herbes d'un hort, etc.
Birba els alls i para compte a no aixafar-ne
cap.
Bitxo. Dit a la dona de mal geni i guita. (No del cast. “bicho”, sinó del bitxo
coralet que cou tant).
Ui, ets un bitxo, no et se pot dir
res!
Blau. Morat. Marca d’un cop al cos.
Què és que el nen té aquet
blau?
Bleda. Somera, fava, pàmfila, ruca.
Aquella paia és una bleda que
esgarrifa.
Blet. Herba que es fa molt als
horts, difícil d’eradicar i molesta.
A l’hort hi ha un herbassar ple de
blets.
Blocar. El porter aturar la pilota amb les mans o contra el pit.
Que bé que bloca aquest porter!
Ara
els locutors d'esports diuen "atrapar", sense cap complement, i el català poquíssimes vegades deixa un verb sense
complement -aquest nom o pronom -i
mai, en particular, aquest verb.
Bòbila. Lloc on fan toves, maons, ceràmica.
Anem a proveir a la bòbila, amb el
carro.
Boç.
Morrió.
Pel carrer, cal que el gos porti boç.
Boga. Tros, mas, propietat.
A les tardes vai a treballar a la
boga.
Boixa. Punt d'inserció de l'eix a
la roda del carro.
Cal greixar les dues boixes.
Peça cònica de pedra o de fusta que serveix per tapar els ullals d’aigua
d’un rec.
Vés a ficar la boixa perquè l’aigua vingui cap aquí.
Bolet. Clatellot.
─Mama, ets massa vanitosa, tu.
─Ves
si t'emportaràs un bolet, llenguallarga!
Bolfa. Pols de la palla, durant la batuda.
Aquesta bolfa cou a la gargamella i em fa
tossir.
Bolló. Boll, palla petita del blat.
El bolló només és bo per a
fem
Boo! Dit a l’animal, perquè s’aturi.
Boo, cap de
paner!
Bordegàs. Noi jove, nen dolent.
És un bordegàs que no té
seny.
Bordegot. Bordegàs, gambirot, galifardeu, destraler,
trinxeraire.
Aquests bordegots només són bons
per a fer destrosses.
Bòria. Parcel×la de terreny no gaire extensa.
El jaio, de bon matí, va a treballar a la seva
bòria.
Borra. Llana que es fa sota el llit, herba seca.
Escombro cada dia perquè no s’hi faci
borra.
Borralló. Floc de neu. Volva.
Neva i fa uns borrallons més grossos!
Borrassa. Extensa peça d’arpillera per recollir ametlles i olives quan són
collides, sota l’arbre.
Primer de tot cal estendre la
borrassa.
Borrissol. Pèl moixí.
És un xitxarel×lo que no fa ni borrissol.
La pelfeta que recobreix alguns fruits.
El borrissol del prinyó.
Botera. Forat a la part baixa de la porta. Gatera.
Tanca i deixa la clau a la botera.
Boterut. De superfície irregular, amb bonys i cantells.
Juguen amb una pilota boteruda,
perquè no en tenen d’altra.
Botó. Centre de la roda del carro.
El botó xiriga perquè li falta
greix.
Botxa. Arbret llenyós que serveix per a fer escombres.
D’aquesta botxa tan preciosa en
farem unes quantes escombres.
Botxes. Espines, brossa, punxes.
Els seients del pati estan plens de botxes.
Botzina. Clàxon.
Si no cal, no toquis mai la botzina.
Bovor. Baf, vapor acumulats en un lloc tancat.
La sala era plena d’una bovor que es podia
tallar amb ganivet.
Braçal. Sèquia.
L'aigua d'aquest braçal ve del canal.
Brena. Menjar que es porta al camp.
Ens asseiem a l’era a menjar la brena que
portem.
Bres. Bressol.
El nadó dorm al bres.
Brià.
Taca infecciosa la
pell.
Al Jordi li ha sortit un brià que
li fa molta gratera.
Bridó. Coratge. Impuls. Braó.
La veu d'ella li donava bridó.
Cabeçades, conjunt de
corretges que guarneixen el cap del cavall, mul o ruc.
El cavall anava mudat amb els bridons nous de trinca.
Broma.
Núvol.
Tantes bromes que hi ha al cel i no plou! Hi ha broma cap a sol
ixent.
Bromera. Escuma.
La fera treia foc pels queixals i
bromera per la boca.
Brossar-se. La llet, coagular-se, de passada. Amatonar-se.
La llet s'ha brossat i el nen plora, perquè no en
té.
Brosta. Conjunt de brots d'un arbre. En especial, fulla d'oliver
seca.
Als conills els agrada la brosta amb deliri.
Brufada. Bromes que es converteixen en aigua o pedra.
Mireu aquella brufada, a córrer
s’ha dit!
Bufarell. Corrent d’aire que passa per portes i finestres.
Hi ha un bufarell que
gela.
Bufó.
Bonic. Eixerit. Preciós.
Quin nen més bufó!
Buhó. Baf, vapor.
La buhó enllora els
vidres
Buidasacs. Vent fort de garbí que, al final de la primavera, sacseja el sembrat i
en fa caure espigues.
Aquet buidasacs sí que mos buidarà
els sacs, enguany, noi!
Buïga. Forat fet a la roba pel foc.
Amb la cigarreta li ha fet una buïga al
vestit.
Buina. Excrement del corder.
El camí era ple de buines.
Buixardar. Llavorar la pedra amb la buixarda.
El picapedrer ha buixardat la mesa de
l'altar.
Buixir. Lladrar. Clapir. Bordar.
El gos ha buixit tota la nit.
Burxoc. Sortint afusat de qualsevol cosa.
Aquest sac és ple de burxocs.
Butirí. Maixant. De mala raça.
Aquest furó és un butirí.
Petit, agradós, graciós.
La nena, amb el tutú, és un butirí.
Comunicació
presencial: ritme
Joan Tudela
El ritme de la nostra parla pot ser més ràpid o més lent. Tothom té el seu ritme personal, però tothom pot i ha d’adequar-lo a cada interlocutor i a cada situació comunicativa. Parlar massa ràpid o massa a poc a poc pot perjudicar la bona marxa de la comunicació presencial. Enraonar a la velocitat adequada, en canvi, és una cosa que contribueix clarament al nostre èxit com a comunicadors.
Del llibre Llengua i
comunicació.