Joan Tudela
(Publicat al diari Avui el 26 de maig del 1989)
Doncs no. Europa no és el remei que guareix tots els mals. Ara mateix, la Comunitat Europea ens acaba de donar una bufetada, amb l'exclusió del català del programa Lingua. Somiàvem que un dia o altre arribaríem a l'horitzó espriuà, nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç. Somiàvem... Ara ja hi hem arribat, a la Terra Promesa. Ara és l'hora de la veritat.
I la veritat és que la vigília d'una festa és sempre millor que la festa mateixa. La democràcia anunciada havia de ser l'era de la llum... la democràcia real és una època de clarobscurs. Amb Europa ens ha passat el mateix. Era d'esperar, però no ens ho esperàvem. Tot i que està estadísticament demostrat que el projecte és gairebé sempre millor que la realitat que en resulta, ens aferràvem a l'esperança de viure un d'aquells casos en què l'èxit sorprèn a l'empresa, com aquell que espera que li tocarà la loteria. Tant se val. Viure en democràcia, malgrat tot, és preferible a patir una dictadura, i tenir ciutadania europea val més que restar al marge de la Comunitat.
Hauríem de jugar fort en el present, ja que el futur ja no és el que era. El present com a terreny de joc. La democràcia com a terreny de joc. Europa com a terreny de joc. Dir aquestes coses és oportú ara que tot just acabem de descobrir l'eurodesencís, i que el 15 de juny elegirem els nostres diputats al Parlament d'Estrasburg, per primera vegada per a una legislatura completa i per primer cop de manera simultània amb els altres ciutadans comunitaris.
Nosaltres tenim quatre nivells d'Administració -el local, l'autonòmic, l'estatal i el comunitari- i és en tots quatre àmbits que cal defensar el català. La nostra llengua ja té categoria oficial i pressupostos assignats als ajuntaments i als governs de Catalunya, el País Valencià i les Illes. És indispensable que sigui també, oficialment, llengua estatal i comunitària, és a dir, que rebi ajut i diner públic de l'Estat espanyol i de la Comunitat Europea. Si no, no ens en sortirem, perquè el català serà, no pas una llengua sense Estat, que això no és veritat: voldria dir que és extraterrestre, sinó una llengua amb els Estats en contra, l'espanyol, el francès i, ara també, l'Estat europeu.
Més de vint anys després de publicar aquest article que ara reedito, l'eurodesencís ja és història. Ara ja sabem el pa que s'hi dóna, a la Unió Europea, i ja no ens fem il·lusions: els fets ens han ensenyat que, per a la nostra llengua, és un terreny de joc tan advers com el Regne d'Espanya.
Josep-Lluís Carod-Rovira
Grècia i Espanya, líders europeus en monolingüisme, encapçalen la llista d'estats amb més gent que només sap una sola llengua, la seva, i en desconeix totes les altres. Són els països d'Europa amb més ciutadans ignorants, des del punt de vista idiomàtic, més refractaris a altres realitats lingüístiques, més impermeables a la diversitat idiomàtica, més tancats i aïllats, lingüísticament parlant. A Catalunya, qui menys llengües sap en parla o n'entén dues. Amb Luxemburg, som l'únic país europeu amb tres llengües oficials en el mateix territori (català/espanyol/occità) i no hi ha avui cap catalanoparlant que, sense moure's de casa, sigui monolingüe i sàpiga parlar només català. Qui parla català sap parlar també espanyol, francès o italià, segons on visqui.
La reacció cavernícola del PP davant l'ús del català al senat és perfectament coherent amb la visió monolingüe, monocultural i mononacional que sempre ha estat hegemònica a Espanya i, quan no, apareix com una concessió exòtica que costa diners. El que mai no es diu és que els costa per culpa dels ignorants, dels senadors espanyols que només parlen la seva llengua. Quan així ho fan, per als nostres no cal que gastin ni un euro de pressupost, perquè nosaltres la seva la sabem i bé. Aquesta és la diferència. Si aprenen idiomes, si fan l'esforç intel·lectualment no desproporcionat d'entendre els altres, no caldrà que entre tots els paguem el manteniment de la seva ignorància.
És significatiu el seu concepte de normalitat. “Això no és propi d'un país normal”, diuen sense avergonyir-se'n, mentre veuen els seus senadors amb auriculars. El que no és normal és tenir senadors que només parlin una sola llengua, ministres de cultura que ignorin tres de les quatres llengües oficials de l'Estat, si no és que són catalans, bascos o gallecs, o caps d'estat o de govern en igual situació. L'arrogància analfabeta menysté, en nom de l'estalvi, l'ús d'auriculars, útils només als que no saben idiomes: ells.
Les llengües comuniquen però també simbolitzen. Ho saben al Parlament Europeu, amb 23 llengües oficials, més de la meitat de les quals menys parlades que la nostra. Els eurodiputats saben anglès o francès, però cap d'ells no renuncia a usar la seva llengua per més que, si aquests dos idiomes hi fossin els únics emprats, ens estalviarem molts diners al cap de l'any.
La constitució tan sols esmenta una sola llengua: “el castellà és la llengua espanyola oficial de l'Estat”. El tractament del tema hi és tan al·lucinant que, per a altres oficialitats, remet al que acordin els estatuts d'autonomia, però, en no mencionar cap altre idioma, què hauria passat si en algun d'aquests s'hagués declarat el bretó, l'àrab o el xinès també com a oficials? Doncs que seria plenament constitucional...
Ja fa temps que han posat en circulació conceptes polítics, disfressats de científics o de legals, com ara “llengua comuna” o l'esotèric “comunitats amb llengua pròpia”. És que n'hi ha alguna que no en tingui? Quina és la llengua pròpia de Madrid o Cantàbria? No en tenen, què hi parlen, són muts? Cada estat ha aconseguit l'oficialitat de la seva llengua a la UE i la nostra no ho serà mai, mentre no tingui estat. Espanya mai no l'ha assumida com a pròpia, ni emocionalment, ni políticament, ni jurídicament. Ells ja tenen la seva i se'n preocupen. El que no és normal és esperar-ne una altra cosa. Com deia aquell savi espanyol, “lo que no pué sé, no pué sé, y ademá é impossible”. Doncs això.
Albert Pla Nualart
Tots intentem no viure en va, que la nostra vida deixi marca. D'aquesta marca en castellà se'n diu huella . De huella sempre en deixem, encara que sigui als calçotets. (D'aquesta, per cert, se'n diu llepet .) Però de l'altra: de la profunda i duradora que deixa un geni, o una obra literària, sempre n'havíem dit empremta i d'un temps ençà em trobo que gairebé només se'n diu petjada .
Lluís Martínez
Molt em temo que les paraules sobre el català que va pronunciar Javier Arenas el cap de setmana passat a la festa del Partit Popular (anava a escriure aquelarre, però tampoc no n'hi ha per tant) no és l'epíleg, sinó el pròleg del que ens espera els pròxims mesos. He sentit a dir, tot i que jo no m'ho crec, que la primera campanya organitzada contra el govern que va promoure un diari de Madrid fa molts anys no buscava la defensa de la mai amenaçada cohesió de l'Estat, sinó pressionar en unes negociacions.
Segons aquesta teoria, l'efecte col·lateral i inesperat és que la campanya va provocar un augment de vendes del diari. Sí: a Espanya, l'anticatalanisme ven, i molt. I és que resulta tan còmode tenir algú a qui carregar la culpa dels propis defectes! No s'ha de fer examen de consciència ni buscar solucions. Els catalans són insolidaris i egoistes. Són tancats, no volen compartir res i a més imposen un idioma artificial. Bé, amb això vull dir que tenim anticatalanisme per a una bona estona.
Javier Arenas va prometre –però no va dir com s'ho faria–, que seria “bel·ligerant” si a un nen andalús se l'intentava educar “en una llengua diferent de la seva”. Es referia, és clar, al català. El senyor Arenas hauria d'estar tranquil. No m'imagino cap horda de mestres anant a Jaén per obligar els nens andalusos a aprendre el català.
Ara bé, el que em preocupa de debò és això: si una família andalusa emigra al Regne Unit i al nen l'obliguen a aprendre l'anglès, una llengua ben diferent de l'espanyola, com de bel·ligerant serà el senyor Arenas?
RECULL DE
NOTÍCIES DE VALENCIANISME.COM
DEL 29 DE GENER AL 5 DE
FEBRER
L'OVAL dóna suport a la
campanya "Tenim drets", impulsada per ACPV
Llegiu la notícia:
http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=2822&Itemid=1
Edicions Bromera celebra el
seu 25é aniversari adaptant el seu organigrama als "reptes del
futur"
Llegiu la notícia
http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=2821&Itemid=1
Llegiu la notícia:
http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=2820&Itemid=1
Neguen l'atenció sanitària a
una anciana de 80 anys per parlar valencià
Llegiu la notícia
http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=2819&Itemid=1
Seminari d'Idees
Valencianistes
Llegiu la notícia:
http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=2818&Itemid=1
Tertúlia Miquel Martí i Pol