InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 19 (divendres 21/01/2011) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
1) Eugeni S. Reig - fer com les martes de Tetuan, que tot lo que veuen fer, fan
 
2) Josep Daniel Climent - Els homenatges a Enric Valor: un balanç provisional
 
3) Antoni Llull Martí - Les males i les maletes
 
4) Jordi Davó - Conferència de pau
 
5) Màrius Serra - Mistaire?
 
6) Ramon Sangles i Moles - Crisi en la comunicació
 
7) Softcatalà presenta el nou Recull de termes versió 4.2
 
8) Pere Ortís - La parla de l'Urgell (L'autor, El llibre, Presentació i Contingut i fonts)
 
9) Parla Pompeu Fabra: document sonor amb les veus de Pompeu Fabra, Delfí Dalmau, Joan Fuster i Josep Maria Llompart
 
10) Premi Lupa d'Or per al llibre Doble oficialitat i llengua pròpia: dues llengües i un territori, de Josep Maria Puig Salellas
 
11) Oferta de feina a Andorra
 
12) Joan Tudela - Comunicació presencial: respiració
 
 
1)
 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

(Llibre inèdit)

fer com les martes de Tetuan, que tot lo que veuen fer, fan

Es diu quan algú vol imitar el que fa una altra persona sense tindre’n els coneixements adequats, la preparació adient. Es diu, de manera molt especial, dels xiquets quan volen imitar les coses que fan els adults i no saben ni poden fer-les.

–Mira quina gràcia el teu netet, volent fer un forat amb el villamarquí.

–Sí, és com les martes de Tetuan, que tot lo que veuen fer, fan.

Aquesta dita és pròpia del parlar d’Alcoi, a on s’ha usat sempre i ha sigut, i encara és, molt popular. Cal aclarir que, en aquesta expressió, la paraula marta signfica mona, és a dir, primat antropomorf. En el parlar tradicional d’Alcoi els primats de formes més o menys semblants a la dels éssers humans s’han anomenat sempre martes, mai mones. I sempre s’ha dit fer la marta o fer martades, mai fer la mona o fer monades. A un alcoià, la paraula mona li recorda la mona de Pasqua o, com a molt, la sota d’oros, però mai de la vida un primat antropomorf. Això ha sigut sempre així, però no estic molt segur que actualment els jóvens alcoians continuen usant la paraula marta amb el significat que tradicionalment han emprat els seus avantpassats i que encara emprem els alcoians de certa edat. La influència, tant del castellà com de la llengua normativa, fa que aquestes denominacions divergents desapareguen ràpidament. Però abans que desaparega del tot, jo, alcoià nascut l’any 1942 i que ha heretat per tradició oral eixa accepció del mot marta, vull deixar-ne constància escrita, perquè si no, d’ací a poc temps, ningú entendrà què dimonis fa eixa paraula en la dita que estudiem.

Joan Coromines en el seu DECat (V, 505a14) diu: «Eiv. “marticala: mona; marticot: mico”» i més avant afig: «Sembla clar que han resultat de catalanitzacions divergents d’un mossàrab eivissenc arabitzat». Probablement la paraula marta usada pels alcoians per a denominar els primats antropomorfs té un origen semblant al de les paraules eivissenques que cita Coromines i que caldria esbrinar. Ací tenen els lingüistes un treball d’investigació molt interessant a fer.

La paraula marta, amb el significat de primat antropomorf, no l’arreplega cap diccionari, valencià o català, antic o modern. Ni tan sols apareix en el Diccionario general valenciano-castellano de Joaquim Martí i Gadea (València, 1891). Cal aclarir que, encara que habitualment es diu que Martí i Gadea era alcoià, no era d’Alcoi sinó de Balones (el Comtat) i el seu valencià no era exactament el parlar tradicional d’Alcoi, encara que, evidentment, era molt semblant.

Tetuan és el nom d’una ciutat de Marroc i també el d’un mas d’Alcoi: el Mas de Tetuan. No crec que la paraula que apareix en la dita tinga res a veure ni amb la ciutat marroquina ni amb el mas alcoià, més aïna sospite que és un simple redolí i res més.

En valencià també es diu:
La llengua estàndard sol emprar: fer com el forat caganer, que fa tot el que veu fer
En castellà es diu: si todo lo que veo no hago, en todo me cago

NOTA: Les dites equivalents a l’alcoiana estudiada, tant l’usada pel català normatiu com la castellana, són clarament escatològiques però, malauradament, no n’he trobat cap més amb el mateix significat.

 

2)
 
Publicat en el núm. 731 de POSDATA, suplement de lletres del diari Levante-EMV, de divendres 14 de gener del 2011
 
 
 

Els homenatges a Enric Valor: un balanç provisional

 

Josep Daniel Climent [1]

 

El 13 de gener del 2000 ens deixava Enric Valor. Per aquest motiu, al llarg del 2010 han sigut nombroses les iniciatives i homenatges duts a terme per part d’institucions i entitats civils valencianes en record del desé aniversari de la seua desaparició.
 
Pel que fa a les institucions oficials, sense cap dubte, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, amb la proclamació d’Enric Valor com escriptor de l’any 2010, ha sigut la que ha posat en marxa un conjunt d’iniciatives més interessants, destinades no únicament a reconéixer la seua aportació com a escriptor i gramàtic sinó també a estudiar i analitzar el conjunt de la seua obra des de múltiples vessants. Hem de destacar la inauguració de l’exposició Enric Valor, el valor de les paraules, comissariada per Verònica Cantó amb la col·laboració de Vicent Brotons i Òscar Pérez, així com la publicació d’un dens i completíssim catàleg, una unitat didàctica, un còmic i una auca, el projecte Uns pobles de rondalla i un documental, El valor de les paraules, emés el passat 20 de desembre per Nou 2. Així mateix, l’AVL publicarà els propers dies el llibre Enric Valor, estudi i compromís per la llengua i prepara per a finals del 2011 l’edició digitalitzada de la seua obra periodística.
 
Una altra institució que també ha engegat diverses iniciatives en record d’Enric Valor ha sigut l’Institut d’Estudis Catalans, entitat de la qual el gramàtic castallut era membre des de 1986. Així, el 8 de juny proppassat, la Delegació de l’IEC d’Alacant, al front de la qual es troba Brauli Montoya, inaugurava la Biblioteca Enric Valor, situada a la Seu Universitària Ciutat d’Alacant, i també el 8 d’octubre s’iniciaven les Tertúlies valorianes, que se celebraran un dimecres de cada mes durant tot el curs 2010-2011, amb l’objectiu de fomentar la conversa amb els principals estudiosos de la figura de l’escriptor de Castalla. No tenim notícies, però, de l’organització de cap altre acte per part d’aquesta institució a Barcelona o València, tot i que considerem que seria molt més que desitjable.
 
Dissortadament, però, a nivell institucional no podem ressenyar més iniciatives; en aquest sentit és especialment cridanera la incomprensible absència en aquests homenatges de diverses entitats oficials. La primera, el Ministerio de Cultura del govern de Madrid: ¿Algú de vostés pot entendre per què aquesta entitat ha dedicat tants esforços a promocionar l’obra del poeta valencià Miguel Hernández amb motiu del centenari del seu naixement -de la qual cosa me n’alegre moltíssim-, però ha sigut incapaç d’organitzar el mínim acte de reconeixement a la figura de l’escriptor valencià Enric Valor? ¿El motiu d’aquesta arbitrària actuació ha sigut la diferent qualitat literària entre tots dos o es tracta purament i simplement d’un flagrant cas de discriminació per motius de la llengua emprada en les seues obres? Em sembla que la resposta és bastant òbvia i crec que a Madrid i a la Delegació del Govern al País Valencià s’ho haurien de mirar amb deteniment.
 
En àmbit valencià, llevat de l’AVL, cap altra institució de la Generalitat ha preparat ni anunciat, per ara, actes commemoratius del centenari d’Enric Valor. Ni la Conselleria de Cultura, ni la d’Educació, ni el Consell Valencià de Cultura. Però tampoc la Diputació de València, que el 1983 li concedí el Premi Sanchis Guarner, ni la Diputació d’Alacant, que el 2001 li atorgà la Medalla d’Or, ni l’Ajuntament de València que li adjudicà el Premi de les Lletres Valencianes el 1985 i el nomenà Fill Adoptiu de València el 2001. Evidentment, encara estan a temps d’organitzar els actes que estimen convenients per homenatjar Enric Valor, però de cap de les maneres es podria entendre un oblit institucional del centenari d’un dels nostres escriptors més universals. Bé, es podria entendre, però només des del sectarisme i la intolerància, sentiments que mai poden marcar la línia d’actuació d’entitats oficials.
 
En l’àmbit acadèmic, ara per ara, els actes de record i homenatge envers Enric Valor encara són molt minsos; de les cinc universitats que li van concedir el títol de Doctor honoris causa, només la de València ha acollit l’exposició organitzada per l’AVL i va col·laborar en l’acte acadèmic amb motiu de la seua inauguració, i la de les Illes Balears ha anunciat per al febrer del 2011 una sèrie de conferències i la presentació de l’exposició organitzada per l’AVL; en els propers mesos la resta de les universitats s’hauran de sumar, esperem, al merescut homenatge a l’escriptor de Castalla.
 
Però si la participació institucional és, com hem pogut comprovar, bastant migrada en els homenatges a Enric Valor tant pel desé aniversari de la seua desaparició com en el centenari del seu naixement, a excepció, com ja hem assenyalat, de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, en l’àmbit cívic i social la veritat és que la situació canvia bastant. En aquest sentit, cal destacar les iniciatives de dues entitats cíviques, Acció Cultural del País Valencià i Escola Valenciana-Federació d'Associacions per la Llengua (FEV), que han estat les que més s’han implicat en el record del gramàtic castallut. Pel que fa a la primera, el 6 de febrer del 2010 se celebrava un dels actes més primerencs, la Jornada «Homenatge a Enric Valor», organitzada pel Centre Carles Salvador, dirigit per Isidre Crespo, amb la col·laboració de la xarxa d’ensenyants 1entretants. A més a més, durant els mesos de setembre i octubre, dins dels actes organitzats arreu de les terres valencianes amb motiu del Correllengua 2010, s’ha retut un especial homenatge a la figura d’Enric Valor en moltíssimes poblacions valencianes, entre els quals destaquem el dut a terme a Gandia on el nét d’Enric Valor, Carles, llegí el manifest del Correllengua 2010. Així mateix, ACPV ha editat una auca sobre Valor, obra de Xipell. Per altra part, Escola Valenciana també ha estat especialment activa en el record del nostre escriptor, tant a través de l’exposició Sendes i carenes, el món d'Enric Valor com en les activitats des les Trobades d'Escoles en Valencià del 2010 i sobretot en les previstes per al 2011, que tindran com a lema “El valor del valencià”.
 
Altrament, també són nombroses les entitats culturals que han organitzat actes en record d’Enric Valor o els han anunciat per als propers mesos: l’Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida, la Societat Coral el Micalet, el Col·lectiu L’Andana de Puçol, l’Associació cultural “El barranc” de Paiporta, la Unió Musical L’Horta de Sant Marcel·lí i l’Associació de Veïns d’aquest barri de València, els Maulets de Castalla... Alguns ajuntaments també s’han sumat a aquestes celebracions com ara el de Muro, dins dels actes de la Fireta de Sant Antoni i el de Cocentaina, amb un ampli ventall d’activitats. En el camp teatral cal destacar la representació de l’obra Els valents de Valor, de Manuel Molins, i Els barrets de Valor, de Dani Miquel, en homenatge a la seua memòria.
 
Per altra banda, al llarg de 2010 s’han publicat nombrosos articles periodístics recordant la figura de l’escriptor valencià; especialment al Levante-EMV de València, però també a El País, edició valenciana, a Información d’Alacant, a l’Avui de Barcelona i a publicacions digitals com Pàgina 26, L’Informatiu, Pica’m, El Metropolità, Portal de Xàtiva, Notícies Musicals i moltes altres. La revista Saó dedica el seu Quadern del mes de desembre a Enric Valor. L’Editorial Denes anuncia la publicació de l’estudi L’obra literària d’Enric Valor, de Vicent Escrivà. La revista El Tempir d’Elx prepara el seu rellançament amb diversos articles sobre Enric Valor i la Falla El Mocador de Sagunt celebra aquests dies una setmana cultural i ja té pràcticament enllestit un volum molt interessant amb una desena d’articles sobre l’escriptor castallut. No tinc notícia, però, dels actes que té previst organitzar Lo Rat Penat a qui fou el primer professor dels cursos de llengua el 1949 i el president de la Secció de Literatura i Filologia el 1960, però seria una manera de demostrar que alguna cosa comença a canviar veritablement dins de l’entitat ratpenatista.
 
Finalment, m’agradaria destacar, per la novetat que suposa, les nombroses iniciatives sorgides en diverses xarxes socials sobre Enric Valor, especialment a Facebook on s’han creat pàgines que porten per nom Enric Valor, Amics i amigues del Sr. Enric Valor de Castalla o Cent Anys Enric Valor, que possibiliten la ràpida difusió de qualsevol iniciativa ciutadana al voltant del nostre gramàtic.
Evidentment, no és la meua pretensió elaborar una llista exhaustiva de totes les activitats realitzades durant el 2010 ni les previstes per al 2011, entre altres coses, perquè només podria fer-me ressò d’un nombre molt reduït. I això és així perquè Enric Valor fou, i ho és encara, un referent per a molts valencians tant per la seua defensa i compromís en l’estudi i la difusió del valencià i la seua tasca per enfortir l’aportació valenciana al conjunt de la llengua catalana com per la seua immensa obra literària.
 
No ens ha d’estranyar, per tant, la bona acollida de les iniciatives populars en la realització d’homenatges i celebracions a Enric Valor, que espere que porten a reflexionar les “nostres” autoritats i responsables polítics sobre la necessitat d’un reconeixement més ferm a nivell institucional. El personatge bé que s’ho val. I la nostra societat també.

[1]  Autor del llibre Enric Valor, estudi i compromís per la llengua (AVL, 2011).
 
3)
 
 
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 163)
 

Les males i les maletes

 

Antoni Llull Martí


 

Un mot que avui ja no s’usa si no és per referir-nos a cosa del passat és mala, com a substantiu, amb el significat de ‘saca (o cartera) per a transport del correu’. Aquest terme prové d’un mot germànic, que es troba en antic alt alemany amb la forma malaha, i en neerlandès, maal, en francès antic male i més modernament malle, i en català i en castellà mala. Els qui sàpiguen anglès, segur que tot d’una hauran pensat amb mail, i hauran encertat, puix que es tracta d’una variant de forma de la mateixa paraula. En català medieval el mot mala, per referir-se al correu, es va usar bastant.
 
Durant el segle XIX era corrent referir-se, col·lectivament, als vaixells que transportaven el correu de la Corona Britànica, i també passatgers i mercaderies, sobretot des d’Anglaterra a Amèrica i a l’Extrem Orient, com a The English Mail, que es traduïa al castellà com a «la Mala Inglesa».
 
Del mot mala sortí ja en temps antic (està documentat en el segle XIII) el diminutiu maleta, com poc més o menys pel mateix temps del francès male, sortí malete, que no era exactament la caixa que avui coneixem amb aquest nom, sinó una mena de sarró o sac. Una cosa curiosa, a la qual es refereix el gran lingüista Joan Coromines al seu Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, tom V, p. 392, és que a la gent del poble, ignorant de la procedència i significació de maleta, aquest nom els devia semblar de mal averany i els basters devien trobar-lo poc atractiu per als compradors, i per això intentaren canviar-lo per boneta, mot documentat en el segle XIV, però que no arrelà i hagué de tornar a deixar el lloc que li corresponia a maleta.
 
El mot maleta amb el sentit actual de ‘caixa amb ansa i tanca per dur-hi roba i altres coses’, és d’ús relativament modern. S’usa sobre tot a Espanya i alguns països d’Amèrica, però a l’Argentina, maletas solen esser ‘alforges’, i a la maleta li solen dir valija, que és la forma que prengué en castellà el mot italià valigia, que passà al francès com a valise, de la que sembla que prové la nostra valisa. Alguns etimologistes creuen que valigia prové d’un mot àrab que significa ‘sac gros’, però altres hi posen serioses objeccions. Coromines en diu que és d’etimologia
desconeguda.

 

 

4)

Publicat en el blog EL GRAN DUC dimecres 8 de desembre del 2010

Conferència de pau

Jordi Davó
 
El passat 2 de desembre, Abelard Saragossà va fer una conferència sobre el lingüista Josep Nebot (1835-1914). Que un professor universitari parle a un auditori, més o menys nombrós, d’un tema que coneix bé no hauria de ser notícia. De fet, i amb tota la consideració que mereixen el treball de Saragossà i la memòria de Nebot, l’interés en este cas el suscitava el lloc on el conferenciant havia de dissertar: el número 10 del carrer Trinquet de Cavallers de València, la seu de Lo Rat Penat. Un poc de passió per este país i d’interés per la seua història recent són suficients per a saber que, des de la seua creació i especialment durant el franquisme, Lo Rat Penat va ser una entitat promotora de la llengua valenciana tal com la consideraven Meyer-Lübke i tota la romanística internacional, ço és, una part del català. Allà, a Lo Rat Penat, un jove Eliseu Climent s’indignà un dia perquè el temari afirmava que Ausiàs March era un poeta català. “No pot ser català, era de Gandia”, replicaria l’alumne, i Xavier Casp i Miquel Adlert el tancaren en una habitació per a aclarir-li que sí, Ausiàs March era un poeta català. Anys després començava la batalla, Casp i Adlert canviarien de criteri i la trajectòria digníssima de Lo Rat Penat fou esborrada dels annals, per a donar una excusa d’antiga legitimitat al blaverisme, un fenomen gens antic, molt dels anys 70. Abans d’això, el mateix Saragossà estudiaria a Lo Rat Penat. Per això, saludà als assistents dient que ell havia nascut allí, com a amador de les glòries valencianes, suposem. Esta conferència no serà una fita històrica, ni marcarà un abans i un després, ni serà el principi de la fi de res, però fa llum en comptes de fum entre unes parets ennegrides de tanta sutja. Alguns s’han digustat perquè un professor de la Universitat es rebaixara a parlar en una entitat secessionista. Potser preferixen que Lo Rat continue donant la paraula a pardalots com César Vidal. Ho entenc, així és tot més fàcil i còmode: bons i roïns, blaveros i quadribarrats, elitisme i populisme… i en el llarg camí a la llibertat dels Països Catalans votar al PSOE, “però nosaltres al vent, la cara al vent, les mans al vent, els ulls al vent!”. Sí, quatre cançons basten per a callar la mala consciència. Jo felicite el professor, l’entesa s’ha de buscar amb qui no t’entens i la pau amb qui estàs barallat. Tan erroni és creure que tots els que defensem la unitat de valencià i català som uns pancatalanistes, com pensar que tots els qui sostenen el contrari són uns espanyolistes. En fi, de maniqueus, envejosos, botiflers i resignats, Déu te’n guard, Abelard.
 
 
5)
 

Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dijous 20 de gener del 2011

 
Motacions

per Màrius Serra
 
Mistaire?

 

A les Memòries literàries de Narcís Oller trobo una tirallonga de novel·les possibles explicades en poques paraules. Queda clar que Oller, avui, faria d’argumentista a la indústria televisiva. Un d’aquests embrions de novel·la porta per títol La rateta: “procés de la perversió d’una mistaire ambulant corrompida pels joves de la high life”. Em crida l’atenció el terme mistaire, venedora de mistos. Oller també el fa anar, com a mínim, a La papallona, quan descriu l’ambient urbà com un garbuix de “municipals, agents de policia, mistaires, criades i mariners”. Fa pocs anys, al bar Cosmos de la Rambla encara hi havia una mistaire. Era una raresa, perquè les màquines van provocar-ne la desaparició, però potser en aquests temps de lluita anti-tabac puguin reaparèixer les mistaires en punts de venda clandestins. La mistaire d’Oller em recorda una reivindicació verbal del mestre Puyal a Catalunya Ràdio. A instàncies del lingüista Albert Jané, per designar els professionals que van a caçar talents per aquests camps de Déu (dits ojeadores en espanyol), Puyal proposa recuperar el terme vistaire: “fadrí que va a vistes per tractar de festejar o de casament” (Alcover-Moll).
 

6)
 
Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART de Ramon Sangles (2a edició, Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg. 39)

Crisi en la comunicació

 

Ramon Sangles i Moles

 

 

Malgrat viure en l’anomenada època de les comunicacions, ens adonem que per una banda la gent viu més incomunicada que mai i, per l’altra, que sovint té com una xerrera irreprimible i incontrolada. Hi ha persones que de seguida es fan mestresses del temps de l’altre i xerren pels descosits, sense dir, al capdavall, res de rellevant ni pensar que l’altre pot tenir obligacions a fer.

 

Si escoltar és ja de per si un art que requereix molt domini d’un mateix, imaginem-nos el fet de trobar-nos davant unes digressions interminables i de paraules banals que el vent s’enduu. Solem dir que generalment no se sap parlar prou bé, però malauradament tampoc no se sap escoltar. No hi ha dubte que l’art de la comunicació està en crisi. Ens trobem davant un gran problema, molt estès, que posa de manifest: (a) que qui no es comunica, no viu, car allò que no és comunicat es fa malbé dins nostre; (b) que qui té tendència a parlar massa, degut sovint a problemes d’ansietat i de solitud, pot acabar essent per als altres un pes en comptes d’un al·licient, i (c) que els qui tenen les orelles a cal ferrer poden donar a entendre una certa superficialitat i manca d’interessos.

 
7)
 

Softcatalà presenta el nou Recull de termes versió 4.2

 
Es presenta la versió 4.2 del Recull de termes de Softcatalà. Es tracta d'un recull de termes informàtics en anglès amb la corresponent traducció al català, elaborat i actualitzat de manera continuada per
Softcatalà. Aquests termes han estat extrets dels textos originals en anglès dels diferents programes que Softcatalà ha traduït fins ara, o que estan en procés de traducció.

Aquest document és una eina important i útil per a traductors ja que inclou les traduccions de gairebé 1.967 entrades, algunes de les quals apareixen força sovint en els textos que cal traduir i per a les quals -de vegades- resulta força enrevessat de trobar una traducció adequada i coherent. En altres ocasions, les traduccions ja estan normalitzades i Softcatalà es limita a deixar-ne constància en aquest recull.

La versió que es presenta avui recull 154 canvis, que inclouen termes nous i esmenes. Els termes nous que s'hi recullen són principalment de l'àmbit de la telefonia mòbil, d'aplicacions d'Internet i d'aplicacions gràfiques fruit de l'experiència recollida en aquest àmbits per Softcatalà amb projectes recents.

Tothom qui vulgui fer algun comentari o suggeriment sobre aquest nou Recull ho pot fer mitjançant la llista la llista de correu de terminologia; per a donar-s'hi d'alta només cal accedir a la pàgina de llistes de Softcatalà (http://www.softcatala.org/llistes [1]).

Es pot accedir al nou Recull de termes des de l'adreça http://www.softcatala.org/recull [2]. Aquesta edició del recull ha estat revisada pel centre de terminologia TERMCAT.

[1] http://www.softcatala.org/llistes
[2] http://www.softcatala.org/recull


Softcatalà és una associació sense afany de lucre que treballa per la normalització de la llengua catalana en el sector informàtic, relacionat amb Internet i les noves tecnologies, a partir de la traducció de programari lliure i de distribució gratuïta. Per a més informació sobre els programes que aquesta associació ha traduït al català, podeu consultar el seu lloc web a http://www.softcatala.org

 
 
8)
  
La parla de l'Urgell
 
Pere Ortís
 
 
A partir d'avui, InfoMigjorn Cap de Setmana publicarà, per gentilesa del seu autor Pere Ortís Escuer, LA PARLA DE L'URGELL. El llibre va ser editat pel propi autor l'any 2002.
 
 
L'autor
 
     Pere Ortís és nascut a Bellpuig, l’Urgell. De jovenet que milita per la llengua catalana i per la sobirania de Catalunya. Té dues publicacions més, de llengua. I publicades unes quantes novel·les, de temes americans i d’aquí. Junt amb aquest obsequi, t’invita, amable lector, a parar ment en les seves darreres produccions, La Rosa de Harlem, recull de vint-i-un contes novaiorquesos, Amables collites, novel·la sobre la fruita de Ponent, que té Bellpuig com a centre de l’acció, i La bella Guaimura, llibre de viatges íntim, extens, sobre la geografia de la república tropical d’Hondures, tots plegats a punt d’esclatar.
 
El llibre
 
     L’intent bàsic d’aquest llibre és aplegar i preservar el tresor de la parla de l’Urgell. Inestimable contingent de riquesa de la llengua comuna. Es tracta d’un llibre fet amb senzillesa i molt de cara a l’ajuda al lector. Adreçat al jovent de l’Urgell, perquè estimi i practiqui amb goig la seva llengua. I a tots plegats. Recordem la força enorme que la paraula materna té a l’hora de forjar un geni. La paraula és l’home, és la seva dignitat, és l’encuny racial.
 
 
Presentació
 
Com totes les llengües vives, la catalana té els seus dialectes, els quals vénen marcats per les diferències en la morfologia, en la sintaxi i en la fonètica, que s'han donat a través de la història i que han estat motivades pel condicionament físic, geogràfic, cultural, social i pel tarannà de la gent de cada comarca. El català en té sis, de generals, que són el rossellonès, el català central, el balear, l'alguerès, el nord-occidental i el valencià, més la subdivisió de pràcticament un per cada comarca en què es divideix el territori dels Països Catalans. Que les particularitats, els tresors de tots els nostres dialectes siguin compilats en un diccionari general, definitiu, de la llengua catalana ─net de barbarismes, és a dir, de mots manllevats d'altres llengües innecessàriament─ és un ideal pel qual gruem molts i molts de catalans. Així ho han fet, per exemple, el Webster's Dicctionary respecte als dialectes de l'àmbit anglosaxó, i la Real Academia Española, amb el seu Diccionario de la Lengua Española, on aplega totes les variants dialectals peninsulars i llatinoamericanes.

La nostra variant dialectal, la parla de l'Urgell, cau dintre la denominació genèrica de nord-occidental i la compartim amb el Pla d'Urgell, llevat de petites diferències. Ja és sabut que la divisió entre aquestes dues comarques és més arbitrària que real, ja que en ambdues hi fan força els mateixos condicionaments. Més encara, en ésser el nostre territori tan pla i obert als quatre vents ─a diferència de les comarques pirinenques, aïllades per les altes muntanyes─ el nostre parlar s'imbrica amb el de les comarques veïnes, i fins amb el de més llunyanes, raó per la qual es fa difícil de traçar aquí un caràcter de parla tan específic com és ara el del Pallars.

Que una llengua minoritària, i tan perseguida, hagi tingut tants dialectes pot haver estat una de les raons de la seva supervivència a través dels segles. Algunes regions han estat més sotmeses a la influència i a la persecució estrangeres, i aquestes haurien perdut el seu català si no era pel suport que han trobat en les altres regions més arrecerades de la penetració forastera, és a dir, del flux de castellanoparlants. Barcelona, actualment, i tota la seva àrea metropolitana, estan en un greu perill de perdre el català, el qual ja hi ha estat suplantat en un percentatge esfereïdor pel castellà, i l'esperança més consistent que tenen ─juntament amb l'escola en català─ és la llengua parlada a comarques, la qual, malgrat el propi perill que afronta, encara és prou viva i mitjanament neta.

Aquest estat de coses fa veure com ens cal netejar els dialectes i vigoritzar-los a còpia d'una sana pràctica. Els dialectes donen riquesa, vigència i policromia a la llengua comuna. Per aquesta raó, cada dialecte i subdialecte ─a part del diccionari general─ haurien de ser ben estudiats i compilats en llibres planers i de ràpida difusió. El senyor Pep Coll ho ha fet amb el del Pallars, en el llibre El parlar del Pallars, que he llegit amb gust i profit, i m'ha inspirat de fer el mateix amb el de l'Urgell. No sé si n'hi ha més de fets; tant de bo que sí.

Aquí vull remarcar unes paraules de Joan Fuster: "Pensem i sentim en la mesura que ens ho permet la nostra llengua". Pensar i sentir són l'home, la mesura i l'expressió de la seva personalitat. Heus ací si és important de conèixer el propi dialecte, tot adquirint-ne cada dia més paraules, més frases fetes i més refranys. El coneixement de la nostra paraula ens capacita, ens fa autèntics, obre àmbits al nostre coneixement, estableix vies de comunicació amb el món que ens envolta i, després, amb l'univers. Com més en sabem, més podem sentir i pensar, fenomen que comença a ésser vàlid a partir de les instàncies més íntimes de la llengua que ens ensenyà la mare. Grans dons culturals i de relació humana arriben amb la paraula amb què hem estat alletats de petits.

 

 
Contingut i fonts
 
El contingut d'aquest recull el formen els dos primers components d'aquella trilogia expressada suara, la qual constitueix els eixos bàsics de tot llenguatge: morfologia, sintaxi i fonètica (ja veurem adés què hi ha respecte a aquesta darrera), és a dir, substantius, girs o frases fetes i proverbis; tot allò més peculiar de l'Urgell i que configura la seva fesomia dialectal.
 
Una vegada es tractarà tan sols d'una variant de grafia o, si voleu, una corrupció local com és ara escofar per escalfar, uita per guaita, dixar  per deixar. Una altra, d'una matisació de concepte, d'un sentit que un mot usat a tot Catalunya pot adquirir aquí, a l'Urgell, sensiblement diferent i que no li és donat arreu; tal podria ésser el verb atrapar significant subjectar bé el llençol i la flassada, doblegant-los sota els peus del matalàs. Una altra pot ésser una accepció totalment nova de la paraula, o de l'expressió, i peculiar d'aquí. Per exemple: treure-s'ho del cap, la qual aquí també vol dir crear-ho, inventar-s'ho. Una altra pot ser fins i tot un barbarisme camuflat, 'sàput', el qual és bonic i de casa, de baix del celler, i relleva l'instint del poble per donar caient catalanesc a un mot que ell mateix pressent espuri (qualitat que avui manca a molts intellectuals). Naturalment que aquestes peculiaritats no han d'anar a parar mai al diccionari general.
 
Enllà d'això, el lector sabrà ésser indulgent si un parell o tres de vegades empro paraules o expressions, també dites en altres llocs, però que estan en greu perill de perdre's o que ja s'han perdut del tot, substituïdes per barbarismes abusius i arraconades a casa seva d'una manera injusta. Uns amics filòlegs de Barcelona han llegit aquest recull i m’han suplicat que per res del món no en tragués cap, d’aquestes expressions. Certament que dites a l’Urgell, però decandint perillosament en altres bandes. És una falca de suport a una llengua global no normalitzada, un intent de salvar allò que no ha de morir fins i tot per mitjà d'aquest recull.

Per a fer-lo, m'he valgut d'uns quants mitjans. Potser el més efectiu ha estat prestar atenció a la manera de parlar dels avis, distrets en totes les escaiences de la vida. Ells conserven les escorrialles ─ai las!─ d'aquell català que parlàvem abans de l'esbatussada que fou la dictadura de quaranta anys i la subsegüent defecció dels catalans. He visitat pobles i m'he assegut amb els pagesos ja granats parlant de tota cosa oportuna i inoportuna, delatant-los la que duia de cap. He trobat bona voluntat i gust a fer-ho, conscients, els interlocutors, de la importància de salvar un llenguatge que s'adonen que estimen de debò.

Un altre mitjà ha estat esprémer el meu record d'allò que deien en cada cas els padrins i els pares, quan era petit, i en tot temps.

Un altre, llegir autors de ponent, dels d'ara i d'abans, especialment els més notats per la seva tendència a usar l'argot local.

El Diccionari Alcover-Moll, és a dir, el Català-Valencià-Balear, també ha estat una magnífica eina de treball. He tingut cura de cercar totes les particularitats nostres en el seu repertori i he descobert que moltes paraules i frases fetes no les recull. I cal inserir-les-hi, perquè se salvin. Aquest diccionari -el Moll- és el canemàs obvi del general i definitiu que volem els catalans, on no manqui res de l'increïble tresor que amaga la nostra llengua. Sense partidismes lleigs i a la pràctica tan nocius.
 
 
9)
 
Publicat en el blog Badalona 1940-1980, divendres 9 de juliol del 2010
 

Document sonor amb les veus de Pompeu Fabra, Delfí Dalmau, Joan Fuster i Josep Maria Llompart

Parla Pompeu Fabra

 

10)

 
Premi Lupa d'Or per al llibre Doble oficialitat i llengua pròpia: dues llengües i un territori, de Josep Maria Puig Salellas
 
 
La Societat Catalana de Sociolingüística (SOCS) http://socs.iec.cat/ ,filial de l'IEC, va lliurar el dia 16 de desembre el Premi Lupa d'Or al llibre Doble oficialitat i llengua pròpia: dues llengües i un territori, de Josep Maria Puig Salellas, en edició a cura d'Ester Franquesa i Lluís Jou. El guardó, dotat amb mil euros, reconeix un text sobre sociolingüística catalana en format llibre que s'hagi editat en l'últim any.
 
Doble oficialitat i llengua pròpia: dues llengües i un territori, coeditat per la Fundació Noguera i Marcial Pons, recull una desena d'articles sobre la regulació de les llengües en contacte, escrits pel membre de l'IEC Josep Maria Puig Salellas http://apmembres2.iec.cat/detall.aspx?pkMembrePLE=322 (1924-2007), un dels juristes més destacats dels darrers cinquanta anys. En els textos, escrits entre 1983 i 1999, el notari basteix, de manera lúcida i crítica, els conceptes de llengua pròpia, llengua oficial, doble oficialitat i normalització lingüística. A més, el llibre inclou les dues lleis de política lingüística aprovades pel Parlament de Catalunya (1983 i 1998), en les quals Puig Salellas va contribuir, i diverses sentències en què el Tribunal Constitucional es pronuncia sobre l'ordenament jurídic de les llengües pròpies i oficials als territoris autònoms.
 
L'obra, a cura d'Ester Franquesa, llicenciada en filologia catalana, i de Lluís Jou, notari, és útil per a comprendre la regulació jurídica en contextos de llengües en contacte i per a conèixer l'evolució de la normativa catalana i la jurisprudència del Tribunal Constitucional en aquesta matèria. També és un instrument indispensable per a la interpretació de les normes de l'Estatut del 2006 relatives a la llengua. En el marc del lliurament del Premi, Joan Pujolar, professor d'arts i humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya, va pronunciar la conferència «Trajectòries
lingüístiques dels joves catalans».
 
 
11)
 
Oferta de feina a Andorra
     
Per a Centre d’Autoaprenentatge de Català a Andorra necessitem un assessor de català.

Requisit: llicenciat en filologia catalana
Es valorarà l’experiència docent, que sigui un bon dinamitzador lingüístic i que tingui coneixements informàtics bàsics. Incorporació immediata.

Interessats envieu CV a:
accionsinternacionals@gmail.com
amb còpia a
eva_royo@govern.ad

Govern d'Andorra, Ministeri d'Educació i Cultura

 
12)

Comunicació presencial: respiració

 

Joan Tudela

 

La respiració és invisible. Però és molt important en la comunicació presencial, perquè influeix en l’emissor i és percebuda i interpretada pel receptor. Si tenim una bona salut i un bon estat d’ànim, probablement tindrem també una bona respiració a l’hora de comunicar-nos presencialment. Però, a més a més, quan escoltem, quan ens disposem a enraonar i quan ja estem parlant hem de respirar en cada moment de manera que gaudim de la nostra respiració.

 

Del llibre Llengua i comunicació.

joantudela@periodistes.org

 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com