InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana [10.400 membres]
 
Butlletí número 419 (dimecres 05/01/2011) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 

A partir de divendres que ve, dia 7 de gener del 2011, només rebreu el butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana els subscriptors d'aquest nou butlletí, no tots els subscriptors d'InfoMigjorn, com fins ara.

Si encara no us hi heu subscrit, podeu fer-ho enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net on heu d'especificar nom i cognoms i l'adreça electrònica en la qual voleu rebre InfoMigjorn Cap de Setmana.

 

1) Eugeni S. Reig - Begudes típiques d'Alcoi
 
2) Albert Pla Nualart - Vocabulari erudit a 'La Marató'
 
3) Víctor Alexandre - El salvament de Ràdio Arrels
 
 
5) Bartomeu Mestre i Sureda "Balutxo" - Feliĉan novan jaron, esperança!
 
 
7) Llengua i emoció: Jornades per la dignificació lingüística
 
 
 
1)
 
Publicat en EL PUNT dilluns 20 de desembre del 2010
 
 

Begudes típiques d'Alcoi

 Eugeni S. Reig

 
L'article de hui el dedique a parlar de quatre begudes alcoianes: el café gelat, l'herberet, el nuvolet i l'ou imperial. Les dos primeres les coneix tothom, les altres dues no tant.
El café gelat
És una beguda espirituosa de café característica d'Alcoi.
Per a elaborar el café gelat hem de tindre café torrat i mòlt de la millor qualitat, alcohol etílic de 96 graus i aigua. El café es fica en uns contenidors especials –una mena de calces– que es submergixen en l'alcohol i es deixa en maceració durant deu dies o més. Després es retiren les calces amb el café i s'hi afig l'aigua que calga per a obtindre una beguda d'una graduació alcohòlica d'uns 17 graus. Cal aclarir que l'aigua que s'ha d'emprar per a elaborar el café gelat ha de ser de molt bona qualitat a fi que no comunique cap sabor estrany a la beguda i permeta mantindre l'aroma del café com més pur, millor. La més adequada és l'aigua desmineralitzada, equivalent a l'aigua destil·lada. És un tema que conec bastant bé perquè mon pare va ser representant d'una casa de tractament d'aigües i la immensa majoria dels equipaments que es varen instal·lar en la indústria alcoiana entre 1940 i 1970 els va vendre ell. Jo mateix vaig treballar uns quants anys en aquella empresa, actualment desapareguda.
Aquesta beguda va nàixer a Alcoi en la primera meitat del segle xix, en l'època de la revolució industrial, com un estimulant per a ajudar a suportar les jornades laborals d'aquell temps, molt llargues i molt pesades. La beguda es consumia sola o barrejada amb gasosa. Actualment continua consumint-se i és molt popular en les comarques de l'Alcoià, el Comtat, la Vall d'Albaida, la Marina Alta i la Marina Baixa, sobretot en les festes de moros i cristians. Es beu sola o en combinació amb diverses begudes, alcohòliques o no alcohòliques (cervesa, orxata, refresc de cola, granissats diversos, llet i batuts diversos, etc.). Hi ha un bon grapat de combinacions –més de quinze– i totes tenen el seu nom. Les més conegudes i més consumides són la mentira (1/3 de café gelat i 2/3 de granissat de llima), la negreta (1/3 de café gelat i 2/3 de cervesa), la burreta (1/3 de café gelat i 2/3 de refresc de cola) i el plis-plai (1/2 de café gelat i 1/2 de refresc de cola).
El nom que els alcoians del segle xix varen donar a aquesta beguda va ser café gelat, per a distingir-la del café calent o infusió de café. La immensa majoria dels valencians usem habitualment l'adjectiu gelat amb el significat de fred. En el cas que ens ocupa el significat de la paraula gelat és, exactament, 'a la temperatura ambient'. Café gelat és una denominació popular antiga, però també moderna perquè actualment continua usant-se amb total normalitat. És un nom original i molt encertat i és el que s'hauria d'haver usat com a denominació comercial de la beguda. Durant molt de temps s'ha emprat la denominació café licor, totalment inadequada perquè la beguda en qüestió no és un licor. Ara s'usa la denominació geogràfica aperitiu café d'Alcoi. És una llàstima que els alcoians no hagen tingut la personalitat d'imposar el nom genuí de la seua beguda com a denominació comercial. I em dol molt dir-ho perquè jo sóc d'Alcoi.
L'herberet
Anomenem herberet (o herbero) a un aiguardent d'herbes típic de diverses poblacions del migjorn valencià.
Per a elaborar l'herberet posarem en maceració en un litre d'aiguardent de vi de 45 graus, un pessiguet de cadascuna de les herbes següents, si és possible acabades de recol·lectar:
Cantauesso (Thymus longiflorus)
Donzell (Artemisia absinthium)
Marialluïsa (Lippia triphylla)
Panical (arrel) (Eryngium campestre)
Poliol (Satureja fruticosa)
Rabet de gat (Sideritis leucantha)
Sàlvia (Salvia officinalis)
     Santònica (Stachis heraclea)
     Te de Mariola o rabet de gat ver (Sideritis hirsuta)
Te de roca (Jasonia saxantilis)
Timó (Thymus vulgaris)
Timó reial (Dictamnus hispanicus)
Es mantenen les herbes en maceració en l'aiguardent durant tres mesos, transcorreguts els quals es filtra. Hi ha qui preferix no filtrar-ho i deixar les herbes dins de la botella perquè li agrada més que es vegen.
Aclariments
1) La fórmula que he donat per a elaborar l'herberet és una de les més usades, però n'hi han moltíssimes més. Es poden emprar fins a 40 herbes diferents. (També s'hi podria posar, per exemple, batafaluga, betònica, fenoll, romer, ruda, camamirla dolça, tarongina, anís estrelat, fulles de llimera, etc.). Uns n'hi posen unes i altres n'hi posen altres, uns n'hi posen més i altres n'hi posen més poques, depén de la recepta que a cadascú li haja arribat per tradició familiar. Però el donzell i el timó reial sempre han de ser-hi presents.
2) El cantauesso (abans Thymus longiflorus, avui Thymus moroderi) és un timonet propi del territori lucèntic amb el qual es fabrica el licor aromàtic del mateix nom. No li conec altre nom que el de cantauesso (no cantueso), que no té res de valencià. La planta que en castellà s'anomena cantueso és el que nosaltres anomenem cabeçuda, caps d'ase, bofarull o tomaní (Lavandula stoechas) i no té res a veure amb el Thymus longiflorus. En el llibre La vegetació al nostre medi, els autors assignen al Thymus longiflorus el nom de tomello de capdell.
3)  El poliol que he posat en la fórmula és el poliol blanc (Satureja fruticosa), que és el propi de les nostres terres. Però també seria igual de vàlid posar poliol negre (Mentha pulegium) o fins i tot uns brinets de cadascun.
El nuvolet
Anomenem nuvolet a un refresc que es fa posant a l'aigua (si és fresca, millor) una xorradeta d'un aiguardent dolç i anisat que, en entrar en contacte amb aquesta, l'enterbolix i fa que prenga l'aspecte d'un núvol.
En el capítol de la telenovel·la L'Alqueria Blanca que va emetre Canal 9 el diumenge 21 d'octubre del 2007 a la nit, hi ha un moment en què un personatge li demana al cambrer del bar del poble “una paloma” i el cambrer li pregunta, fent brometa, “¿que vole o que no vole?”. Després es veu com el cambrer té en les mans una botella d'aiguardent. És evident que el que el personatge en qüestió demanava era un nuvolet. En castellà, eixe refresc es diu una paloma, probablement perquè l'enterboliment que es produïx quan entra en contacte l'aiguardent amb l'aigua recorda un colom blanc volant. Ja sabem que, en castellà, un colom es diu una paloma. Els catalans, a aquesta beguda, l'anomenen marsinada, vocable que podem trobar en el DOPV. Però la denominació popular valenciana, ben viva encara, és i ha sigut sempre nuvolet.
Considere lamentable que la televisió pública valenciana, que hauria de defendre i potenciar el nostre lèxic genuí i ajudar a què cada vegada es parle un valencià més autèntic i més digne, contribuïsca a empoblr i castellanitzar la nostra llengua. Lamentable i vergonyós.
En el Diccionario de uso del español de María Moliner trobem que la setena accepció de la paraula paloma és: «Bebida compuesta de agua y aguardiente anisado». També s'usa en castellà, amb el mateix significat, el diminutiu palomita.
No hi ha cap diccionari valencià o català, antic o modern, que assigne el significat definit a les paraules paloma o palometa, excepte el diccionari del SALT 3 que en la sisena accepció de l'entrada palometa diu: «Beguda elaborada amb aigua i anís o cassalla.» Trist paper el d'aquest diccionari: actuar com a cavall de Troia per a introduir de manera subreptícia en la nostra llengua castellanismes innecessaris.
Només em resta afegir que si en lloc d'afegir-li a l'aigua una xorradeta d'aiguardent se li n'afig una bona xorrada, en eixe cas el refresc rep, per raons obvies, el nom de tempesta.
Tenim un poble creatiu i enginyós que inventa noms propis i adequats per a cada cosa, ¿quina necessitat tenim d'adoptar els de la llengua veïna?
L'ou imperial
Els alcoians anomenem ou imperial a una beguda reconstituent que s'elabora de la manera següent: es posa en un got un rovell d'ou i una o dues cullerades de sucre (al gust) i es bat fins que quede una barreja homogènia. S'hi afig, a poc a poc, sense deixar de remenar-ho, llet calenta fins a omplir el got. Aquesta beguda s'ha considerat tradicionalment un remei eficaç contra els catarros. Si s'usa com a reconstituent, no cal que la llet estiga calenta. Pot estar tèbia o, fins i tot, fresca.
La denominació ou imperial és la que conec d'Alcoi, però la denominació més generalment usada pels valencians és ou celestial.
 

 2)

 
Publicat en el diari ARA dimarts 21 de desembre del 2010
 
Sembla lògic que de lògic fem lògica i no pas logica, com de músic fem música i no pas musica. De fet, en la llengua popular existia music i també musica. Jo encara tinc un os de la musica. Per la mateixa regla de tres sembla que hemiplègic ens porta a hemiplègia, com estratègic ens porta a estratègia. Totes dues són paraules que vénen del grec passant pel llatí, i res no sembla justificar que una sigui plana i l'altra esdrúixola. La veritat és que fa força estrany que hàgim de dir hemiplegia, paraplegia i tetraplegia.
 
El motiu deu ser que en un cas pesa més l'arrel culta que en l'altre, però la norma ha de pensar també en l'usuari. Ahir a La Marató es va sentir de tot, perquè violentar regularitats i contradir l'ús sempre genera inseguretat. Parlar bé exigeix esforç i disciplina però una norma més regular també hi ajudaria. Per posar l'accent a un cultisme s'ha de tenir en compte la llengua d'origen però també, i potser més encara, la d'arribada.
 
Fer la norma des de l'erudició no hauria de portar a fer-la per a erudits. S'ha de fer pensant en el carrer, i escoltant el carrer. En el camp de les malalties tinc la impressió que amb els accents no hem tingut gaire sort.
 
Us en faig una petita tria: èczema, medul·la, torticoli, diòptria, acne . Si al costat de variça el DIEC admet variu , potser ja seria hora que en algun altre cas acceptés també, al costat del terme erudit, la forma popular.
 
3)
 
Publicat en el blog de Víctor Alexandre dilluns 27 de desembre del 2010
 
 
Víctor Alexandre
 
Fa cosa d'un mes i mig, l'emissora nord-catalana Ràdio Arrels llançava un SOS a la societat arran de la greu situació que travessava per culpa del deute impagat de la Generalitat. El deute total era de 52.200 euros i corresponia a una part de l'any 2009 i a la partida del 2010. Cosa que va fer que l'emissora -amb una plantilla de sis persones i una trentena de voluntaris- es veiés obligada a acomiadar un treballador com a mesura immediata per reduir despeses, fins i tot bàsiques, com aquesta, i a demanar ajuda en forma de petites aportacions que li permetessin afrontar el dèficit i els costos del 2011. Per sort, com sabem, la resposta de la gent va ser molt positiva. Però encara ho va ser més l'efecte que va tenir en el govern de Catalunya. I és que no hi ha res que faci més por a aquells partits que es vanten de catalanistes que la difusió de la contradicció entre allò que diuen i allò que fan. És a dir, que va ser el rebombori mediàtic, no pas cap convicció catalanista ni sentiment de país, el que va obligar el govern a rectificar en plena campanya electoral i a pagar 30.450 euros. Amb tot, el tripartit ha marxat deixant Ràdio Arrels amb un deute de 21.750 euros que el nou govern haurà d'afrontar.
 
Hom es pot preguntar com és possible que la direcció d'Esquerra, tan catalanista ella -la mateixa que no va moure un dit per salvar la llibreria Ona de Barcelona-, dediqués voluntàriament un milió d'euros a la protecció de les llengües amazòniques i que, en canvi, es negués a complir el seu compromís de protegir la llengua catalana. Sembla el joc dels disbarats, certament. Qui sap, potser és que Ràdio Arrels no regala llances com fan els shuars amazònics en senyal de gratitud. El líder shuar, Luis Kuash, agraint al poble català la donació del milió d'euros, va donar una llança a Carod-Rovira i aquest, en lloc de lliurar-la a la Generalitat, se la va endur a casa seva tot creant un conflicte diplomàtic i fent que el líder shuar, empipat, digués: "Si em donen alguna cosa com a president de la Federació Shuar, no puc endur-me-la a casa meva o a la meva habitació. És un record de l'home i de la dona Shuar al poble català". Va ser així com, davant la negativa de Carod a desprendre's de la llança, els shuars es van veure obligats a enviar-ne un altra a la Generalitat. Ràdio Arrels, com diem, no regala llances, però fa una tasca extraordinària en favor de la llengua catalana en la part del nostre país dominada per l'Estat francès i té molts projectes, com ara l'obertura de delegacions al Vallespir, a l'Alta Cerdanya i al Conflent.
 
Esperem que el nou govern de Catalunya sigui més receptiu a aquests projectes del que ho ha estat el govern anterior i que, a banda d'eixugar el deute heretat i d'abonar la partida del 2011, prengui consciència del panorama desolador que, lingüísticament parlant, oferiria la Catalunya del Nord sense Ràdio Arrels. Una emissora que aquest 2011 celebrarà els seus trenta anys d'existència.
 
Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat
 
 
4)
 
Article publicat en indirecte.cat dilluns 27 de desembre del 2010

Roc Casagran

Funciona, la immersió lingüística al Principat de Catalunya? Ara que ja fa més de vint-i-cinc anys que segons la llei s'aplica als centres educatius no universitaris (i en altres àmbits) és un bon moment per preguntar-nos-ho.

Seguint les lliçons magistrals de retòrica que ens va impartir en Sandro Rosell, no em mullaré (d'acord, se m'escapa el riure per sota el nas) i simplement esgrimiré quatre motius per dir que sí que ha funcionat i cinc raons per argumentar que ha estat un (absolut) fracàs.

Ha funcionat perquè gràcies a aquesta llei la canalla no és separada per motius d'origen, ni de llengua, ni polítics. Tots a la mateixa escola, com ha de ser per cohesionar un país.

Ha funcionat perquè alguns alumnes que no haurien estat mai en contacte amb el català han tingut l'oportunitat de conèixer-lo.

Ha funcionat perquè, fins ara, gairebé tothom ha dit que era un mètode exemplar i ha generat un fort consens. De fet, la llei d'immersió lingüística va ser aprovada pel Parlament de Catalunya per 133 vots d'un total de 135, amb el suport de CIU, PSC, PSUC, UCD i només amb la negativa del Partido Socialista de Andalucía, que no va trigar a desaparèixer del panorama polític.

Ha funcionat perquè si busquem una mica trobem joves d'origen no catalanoparlant que ara s'expressen en la llengua de Jaume Pastallé amb total normalitat.

Però, de la mateixa manera, també podem sentenciar que ha estat un fracàs absolut.

Ha estat un fracàs perquè continua havent-hi una part important de la societat que mostra un rebuig notori vers el català, i perquè certs alumnes apliquen el blingüisme passiu, és a dir, el professor se'ls dirigeix en català i ells responen en espanyol. I santes pasqües.

Ha estat un fracàs perquè pots anar a un bar, demanar un cafè amb gel i que et posin un cafè amb llet. Sí, sí, això és cosa de la immigració (que diria l'Anglada) però no només, no ens enganyem, eh!

Ha estat un fracàs perquè al Principat hi ha (fent un capmàs) la meitat de la població que és bilingüe i l'altra meitat que és monolingüe, i si són monolingües sempre són castellanoparlants (ves tu quina cosa!). Quan passa això, tard o d'hora, la llengua que tothom sap parlar és la que preval i l'altra mor. Català caput, doncs.

Ha fracassat perquè el català continua estant per sota de la llengua castellana pel que fa a l'ús, i el que pretenia aquesta llei era aconseguir situar-les en un punt d'igualtat.

Ha fracassat perquè malgrat el que dicta la llei, se sap i és profecia que no a tot arreu es compleix, i hi ha centres educatius (i no només els privats, que això ja és tot un altre tema) en què els professors es dirigeixen en espanyol als alumnes, en què els llibres no són en català i en què les cartes als pares (i mares) s'escriuen en altres llengües (normalment una de concreta). Per ser pràctics, diuen alguns. Sí, per ser pràctics a curt termini, però a la llarga... a la llarga és continuar condemnant el català a l'ostracisme, a ser un ornament gairebé folklòric, no un objecte necessari, que és l'única manera de potenciar-lo de veritat.

Vistos aquests arguments, ara és el vostre torn. La qüestió no és si el Tribunal Suprem o els pares que s'han queixat tenen raó. Si es tenen dos dits de front i un mínim coneixement de sociolingüística cal dir (i ben fort ) que no.

(Espai destinat als vostres insults cap al Tribunal Suprem i cap a les famílies denunciants i els partits polítics que els donen suport. O també per llegir el poema que vaig penjar l'altre dia.) 

El tema és si amb una immersió lingüística així n'hi ha prou per salvar la llengua, l'única llengua pròpia del nostre país, no ho oblidem. Vosaltres direu.
 
5)
 
Article publicat en el DIARI DE BALEARS dimecres 29 de desembre del 2010

Feliĉan novan jaron, esperança!

Bartomeu Mestre i Sureda "Balutxo"

Fa quinze dies, els amics Josep Maria Solé i Sabaté i Ferriol Macip Bonet presentaren Història de l'esperanto als Països Catalans, un tercer volum que tracta, de manera amena i rigorosa, aspectes diversos del moviment entre 1900 i 1940. La premsa illenca no se n'ha fet ressò, tot i la petjada històrica i cultural de les Balears reflectida a les ponències de Xavier Margais, historiador i autor, entre d'altres llibres, d'El moviment esperantista a Mallorca i Elisabet Abeyà, traductora, escriptora i impulsora de l'escola Mata de Jonc. Margais publica en el nou volum: El moviment esperantista a Mallorca: Una víctima més de la repressió franquista, Noves sobre l'esperantisme a Maó i L'esperanto, l'esperantisme i la seva relació amb alguns règims, mentre que Abeyà hi aporta Joan Mascaró: Entre Orient i Occident.

A final del s. XIX, Lluís Llàtzer Zamenhof, un oftalmòleg polonès d'origen jueu, publicà la primera gramàtica per establir una llengua universal complementària, perquè creia que els conflictes entre nacions derivaven de no disposar d'un codi neutral comú. Sobre 16 regles, sense excepcions, i un vocabulari procedent de molts d'idiomes, encara que fonamentat sobre el llatí, l'esperanto s'expandí a Rússia, Amèrica, la Xina i el Japó. A Europa, al principi, s'encerclà en àmbits d'alta cultura i professions liberals. El 1905 se celebrà el primer Congrés Universal que, excepte els anys de les guerres mundials, s'ha celebrat anualment amb la participació destacada dels Països Catalans: 1909 a Barcelona, 1925 a Mallorca i 1993 a València. L'esperantisme va néixer amb valors que van més enllà dels estrictament lingüístics. És un moviment que juga a favor de l'enteniment entre els humans, per un món més just i solidari. Això constitueix la interna ideo de l'esperanto, connotat de pacifisme i de germanor entre els pobles. És fàcil deduir que, amb aquest objectius, patiria repressió. Un dels grans defensors del nou idioma, Lleó Tolstoi, va veure com, després de col·laborar en la revista, La esperantisto era prohibida a tot l'imperi rus per la censura dels tsars. Les vicissituds del s. XX jugaren sempre a la contra. La Gran Guerra i la mort, el 1917, de Zamenhof provocaren una reculada, però quan l'esperanto va revifar va prendre embranzida entre la classe treballadora, fins al punt que era conegut com "el llatí dels obrers". A Alemanya, on gaudia de gran popularitat, Hitler la criminalitzà a Mein Kamf qualificant l'esperanto de "llengua universal de la conspiració jueva".

També Stalin, l'any 1937, la va denominar "llengua d'espies" i, a més de prohibir-la, va ordenar l'assassinat d'esperantistes. La insurrecció feixista militar de Franco també va significar repressió. La Segona Guerra Mundial va dividir el món en dos grans blocs, representats per Rússia i els Estats Units, i caps d'ells no va tenir el més mínim interès per potenciar una llengua neutral per a tothom. Un cas no gaire divulgat, que ultrapassa l'anècdota i s'endinsa en la política internacional, és el de la República de l'Illa de les Roses. Construïda l'any 1964 al mar Adriàtic, a 12 km de la costa, amb permís del govern italià, era una plataforma de 400 m² on s'instal·laren establiments comercials, una oficina postal i una emissora de ràdio. En proclamar la independència la nit de Sant Joan de 1968, adoptà l'esperanto com a llengua oficial. La marina italiana va procedir a dinamitar aquella illa artificial que recordava Utopia.

L'esperanto va recular per allò que va combatre: les guerres i les dictadures. Ens hem de retre a la fatalitat i donar la raó als repressors? Si no han prescrit el pacifisme ni els ideals d'igualtat, val la pena lluitar per a que els drets lingüístics siguin un complement indissoluble dels drets humans. Avui n'hi ha que presenten l'esperanto com un intent fracassat i, malgrat la repressió i les peripècies patides, l'esperanto és una magnífica i ben vigent idea que defuig l'estereotip que li assignen alguns com a relíquia del passat o invent romàntic. El 1994, l'economista alemany Reinhard Selten, era el tercer parlant d'esperanto que guanyava un Nobel. Quatre anys després, William Auld era candidat al premi per la seva obra en esperanto. Només són exemples, però destaquen la potencialitat d'un idioma que es resisteix a claudicar davant de l'envestida anorreadora de la globalització. Al marge de la nostra història, al marge de les aportacions de Joan Amades, Carles Riba, Andreu Nin, del margalidà Joan Mascaró i altres col·laboradors de La Nostra Terra, potenciar l'esperanto com a llengua complementària és també preservar el català. Avui internet ha reanimat l'esperanto i es troben cursos senzills que, en 14 lliçons, brinden una perspectiva pràctica d'aquest idioma regular, ben pensat i creatiu. L'esperanto ens obri al món per rebre informacions que no interessen als mitjans o que esquiven la censura. Elisabet Abeyà hi afegeix: "Em permet passar bones estones amb un grup d'infants i tenc la il·lusió (ves a saber si és cert!) que, a més a més d'ensenyar-los una llengua, els ajud a construir uns valors, ja que ens escrivim amb grups d'infants d'altres països i crec que tot això fa pau". Doncs, això: facem pau sempre, des de la llibertat, en català i en esperanto!.

 
6)
 
Publicat a www.radiocatalunya.ca divendres 24 de desembre del 2010
 
 
Les famílies que vulguin escolaritzar els seus fills en català al País Valencià a qui se'ls negui aquest dret poden reclamar-lo amb les sentències del TS que han tocat de mort la immersió lingüística a Catalunya. Així ho ha confirmat la vocal del Consell General del Poder Judicial espanyol (CGPJ), Gabriela Bravo, que aquest dimecres recordava que "qualsevol ciutadà pot invocar" una sentència del TS si considera que s'estan vulnerant els seus drets, ja que aquestes "creen jurisprudència" i vinculen la resta de tribunals de l'Estat espanyol.

Així, qualsevol ciutadà d'un territori oficialment bilingüe a l'Estat espanyol pot exigir l'escolarització del seu fill en qualsevol dels idiomes oficials. Per tant les desenes de milers d'alumnes que al País Valencià que no poden continuar l'ensenyament a Secundària amb el català com a llengua vehicular per manca de places de la Generalitat poden demanar empara al TS en base a aquesta sentència que els garanteix el dret a rebre tota l'educació obligatòria en centres depenents del govern valencià. Naturalment això també garantiria el dret dels pares a demanar l'ensenyament en castellà a pobles on només hi hagi línia en valencià.

És el cas per exemple d'una familia de Biar (la Vall de Biar, l'Alt Vinalopó) que ha presentat al TS un recurs de cassació per no haver pogut escolaritzar el seu fill de 12 anys en castellà. Mitjançant l'Asociación Nacional por la Libertad Lingüística (ANLL), la família havia recorregut la negativa de la Conselleria d'Educació del govern valencià d'escolaritzar el menor el castellà, recordant que la "Llei d'Ús i Ensenyament de Valencià" (LEV) considera Biar un municipi catalanoparlant i per tant no hi ha obligació de tenir línies d'ensenyament vehicular en castellà. El Tribunal Superior de Justícia valencià (TSJCV) va donar la raó a la Conselleria i va desestimar la reclamació de l'ANLL. Ara però ha recorregut la sentència al Suprem, en espera que com ha passat amb les sentències del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), el TS les anul·li i acabi donant la raó a la família.

En el recurs de l'ANLL al TS a part també s'hi planteja la inconstitucionalitat de la LEV perquè en certs casos impedeix l'escolarització en castellà (per exemple, en municipis considerats valencianoparlants sense prous línies), fet que al seu entendre contradiu la Constitució espanyola

 
7)
 
Cinga Fòrum '11
 
Llengua i emoció (2)
 
Jornades per la dignificació lingüística
 
Fraga (Baix Cinca), divendres 11-3-11 i dissabte 12-3-11
 
Franja de Ponent i creativitat. Propostes pràctiques i concretes per a viure en català.
 
Programa:
 
- Divendres, 11-3-11, Restaurant Sanara (Cegonyer, 18).
 
21:00: Sopar-tertúlia amb motiu dels 100 números, 10 anys de Temps de Franja a càrrec de Màrio Sasot, director de la revista, i Francesc Ricart, articulista d'opinió.     
 
 
- Dissabte, 12-3-11, Palau Montcada (c/ St. Josep de Calassanç, 12).
 
10:00.- Obertura a càrrec de Pep Labat, president de l'Institut d'Estudis del Baix Cinca, IEBC.
 
10:15.- Ponència Llengua, injustícia i veritat a càrrec de Jordi Bilbeny, historiador. Presentarà: Joaquín Paris, professor de l'IES Ramón J. Sender.
 
11:00.- Ponència L'imaginari col·lectiu a càrrec de Rosa Calafat, lingüista. Presentarà: Hugo Sorolla, estudiant de lingüística.
 
11:45.- Descans
 
12:15.- Presentació de Quedem, programa de cohesió social i promoció de la llengua, a càrrec de membres d'Òmnium Cultural de Ponent.
 
12:45.- Ponència Com es transmet l'amor per la llengua? a càrrec de Josep Maria Terricabras, filòsof. Presentarà: Berta Menén, estudiant de psicopedagogia.
 
 
Organitza: Fogaril i Calaixera i l'Institut d'Estudis del Baix Cinca. Amb el suport d'Òmnium Cultural de Ponent i la col·laboració del Casal Jaume I de Fraga.
 
Programa complementari del cap de setmana:
 
Dissabte 12-3-11:
 
16:00: Cafè a càrrec del Casal Jaume I de Fraga en el Sanara.
 
17:00: Visita per la Fraga antiga. Punt de trobada: rotonda del Sotet.
 
 
Diumenge 13-3-11:
 
10:00: Visita al Museu de la Mina de Mequinensa i altres espais culturals d'interès. Punt de trobada: plaça de l'Ajuntament de Mequinensa.
 
 
Nota: Totes les propostes són de franc.
 
 
 
-----------------------------
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
Us pregue encaridament que feu arribar aquest missatge als vostres coneguts a fi que l'existència del nou butlletí InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la llengua catalana.
 
Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com