InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 16 (divendres 31/12/2010) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
1) Eugeni S. Reig - pam
 
2) Antoni Rubio - És molt senzill: digueu-li diàleg
 
3) Guillem Gómez i Blanch - Esperanto i política avui
 
4) Comunicat de l'Associació Catalana d'Esperanto davant la sentència del Tribunal Suprem Espanyol
 
5) Antoni Llull Martí - Consideracions siderals
 
6) Joaquim Torrent - "Homenassos", en reconeixement
 
7) Josep Ruaix - Abús de 'tot + gerundi
 
8) Ramon Sangles i Moles - Els petons i les abraçades
 
9) Albert Pla Nualart - Ball de pals a Regent Street
 
10) La Biblioteca Tècnica de Política Lingüística incorpora dos volums
 
11) Notícies sobre InfoMigjorn Cap de Setmana
 
 
1)
 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

(Llibre inèdit)

pam

Mesura de longitud corresponent a la distància que hi ha entre l'extrem del dit polze i  l'extrem del dit xicotet de la mà d'una persona, tenint-la completament oberta i amb els dits tan separats com siga possible. El pam valencià és la quarta part de la vara.

En la nevada del 26 hi havia un talló de neu de més de deu pams.

Aquesta antiga mesura de longitud és fàcil trobar-la en les obres dels diversos escriptors valencians. Així, en la novel·la Sense la terra promesa d'Enric Valor trobem:

L'alcova, neta i sense olor, era a l'esquerra de l'entrada i tenia un finestral, mitjanament alt el trespol, un llit de ferro d'a cos i mig en un racó, amb dos bons matalafs, i vora el llit una cantera desbastada de tres pams d'altària, polida per damunt, que feia de tauleta de nit.

I en la narració curta Roc el Pollastre de l'escriptor alcoià Jordi Valor i Serra podem llegir:

I deixant-li en les seues mans l'obsequi per a Isabeleta, es llançà contra els atacadors del solitari, un dels quals tragué una faca andalusa de més d'un pam de fulla i li la clavà en el baix ventre al nostre valent jovençol.

En el Diccionari Valencià, editat conjuntament per l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, la Generalitat Valenciana i Editorial Bromera (2a edició, València, 1996), en l'entrada pam diu: «Mesura lineal aproximativa, consistent en la distància que hi ha entre el cap del dit polze i el del dit menut, tenint la mà oberta i els dits estesos. El pam comú és la huitena part de la cana.» I en l'entrada cana diu: «Antiga mesura de longitud dividida en huit pams.». Si cerquem aquestes definicions en el Gran Diccionari de la Llengua Catalana de l'Enciclopèdia Catalana ens adonem que són pràcticament idèntiques. El redactors del DVal copiaren el contingut del GDLC i feren alguns canvis per tal de valencianitzar-lo. En el cas que ens ocupa, únicament varen canviar petit per menut, vuitena per huitena i vuit per huit, canvis irrellevants i innecessaris. Però el DVal no explica allò que és vertaderament important: que la unitat de longitud en l'antic sistema de peses i mesures de l'Antic Regne de València era la vara i que el pam valencià és la quarta part d'una vara mentres que la unitat de longitud en l'antic sistema de peses i mesures de Catalunya era la cana i que és el pam català el que és la huitena part d'una cana, no el valencià. A Mallorca, l'antiga unitat de mesura era la mitja cana.

En tot l'Antic Regne de València la vara es dividia en quatre pams i el pam en quatre quarts. L'equivalència de la vara en unitats del S.I. (sistema internacional) és: 0,9060 m a València i a Castelló i 0,9120 m a Alacant i a Xàtiva. Per tant, el pam valencià, a València i a Castelló equival a 22,65 cm i a Alacant i a Xàtiva a 22,80 cm.

Després d'implantar-se en Espanya el sistema mètric decimal es va crear el pam de 25 cm que va continuar utilitzant-se en terres valencianes durant molt de temps, sobretot per a determinats usos com ara mesurar peces de tela.

 

En valencià també es diu:
La llengua estàndard sol emprar: pam
En castellà es diu: palmo
 
NOTA 1:
- VALOR I VIVES, Enric; Sense la terra promesa (Editorial Prometeo, València, 1980, vol. I, pàgines 273 i 274)
- VALOR I SERRA, Jordi; Roc el Pollastre dins Històries Casolanes. Narracions alcoianes de (Editorial Lletres Valencianes. Alcoi, València, 1950, pàg. 69)
- OLCINA LLORENS, Gilberto; Orígenes y desarrollo de la cuenca industrial del río Barchell (Edició de l'autor, Alcoi, 2006)
 
NOTA 2 : L'equivalència de la cana en unitats del S.I. (sistema internacional) és: 1,5550 m a Barcelona, 1,5590 m a Girona, 1,5560 m a Lleida i 1,5600 m a Tarragona. La mitja cana mallorquina equival a 0,7820 m. Veiem, doncs, que tant el pam català com el mallorquí són sempre inferiors a 20 cm i, per consegüent, inferiors al pam valencià. A Catalunya, actualment, encara és d'ús habitual el pam quadrat per a mesurar superfícies de solars urbans, encara que cal aclarir que el pam quadrat que s'usa ara és de 400 cm2, adaptació al sistema mètric decimal dels pams quadrats antics (25 pams quadrats catalans actuals = 1 m2 ).
 
2)
 
Publicat en el diari digital L'INFORMATIU divendres 17 de desembre del 2010
http://www.linformatiu.com/nc/opinio/detalle/articulo/es-molt-senzill-digueu-li-dialeg/

És molt senzill: digueu-li diàleg

Antoni Rubio

Sí, ho confesse, el passat 2 de desembre vaig anar a la conferència d'Abelard Saragossà a Lo Rat Penat. Sóc així, i no ho puc evitar. Hi haurà qui pensarà que és un problema de morbositat però, més que això, jo diria que es tracta d'un cert cansament dels debats absurds. I estèrils. Fins i tot, un company de la premsa escrita que va anar a cobrir l'acte em va veure i es va estranyar moltíssim, i em va preguntar què dimonis feia allà, a Lo Rat Penat, un defensor dels Països Catalans, de les quatre barres, del fusterianisme, i de tot això i allò. Mira per on, com diu la cançó, la vida et dóna sorpreses.
 
I per què vaig anar-hi? Doncs, parafrasejant el títol del conegut llibre, és molt senzill: digueu-li diàleg. I prou. A hores d'ara, no crec que ningú em vinga amb allò de ser un neoblaver, o un traïdor a no sé quins purismes ideològics. No caldria ni dir que la unitat de la llengua no serà mai posada en dubte per aquest humil opinador, ni que la visita a aquella casa –en altres temps, precisament, ferma defensora de la llengua compartida per valencians, catalans i balears- haja canviat uns pensaments bastits amb anys de lectures, estudis i curiositat científica. Però, a banda d'aquestes qüestions, hom creu també en la política i el principal valor d'aquesta activitat és o, almenys, hauria de ser el diàleg amb qui vol parlar.
 
La distància ideològica que em separa del president de Lo Rat Penat, Enric Esteve, és grandíssima. Quilomètrica, diria jo. Però em sembla molt positiu el seu allunyament explícit dels elements cavernícoles del secessionisme lingüístic que responen amb anònims covards, amenaces i altres violències al fet que un professor universitari protagonitze un acte en una institució. Desitge, sincerament, que aquesta posició no es quede només en les paraules, que no responga a cap interés fosc o partidista i que es mantinga ferma.
 
Amb tot, resulta evident que, dintre del diàleg, hi ha la discrepància. No és necessari tindre la mateixa opinió que el professor Saragossà, la Taula de Filologia Valenciana, l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, l'Institut d'Estudis Catalans o l'Acadèmia Valenciana de la Llengua per estar a favor de parlar com a persones adultes i raonables. Jo, de fet, tinc punts de coincidència i d'allunyament amb tots ells; fins i tot, també compartisc els neguits de gent que respecte i admire profundament, com l'escriptor Toni Cucarella o altres professors de la Facultat de Filologia, que no veuen clars els moviments de les darreres setmanes, nafrats com estem de dubtes i renúncies d'altres temps que ens han fet molt de mal i que no han donat cap resultat.
 
No obstant això, crec que és important obrir noves vies per a deixar-nos de batalletes entre persones que parlem la mateixa llengua, encara que tinguem certes divergències sobre la natura de la mateixa, i que defensem les nostres postures amb raonaments i no a pedrades. A més, si això li senta malament a personatges com Teresa Puerto –catedràtica de l'insult barroer i inflamat contra qui no pensa com ella- o l'ex falangista Sentandreu i els “demòcrates” del GAV, és que la pensada té quelcom de positiu.
 
I és que sempre ha sigut millor discutir de filologia, de política o de qualsevol cosa amb un café al davant i un cigarret que no esquivant bufes i insults. L'imperi de la raó, crec que en deien.
 
3)
 

Esperanto i política avui

 

Guillem Gómez i Blanch

 

Contribució a la presentació del llibre ”Història de l'esperanto als PaïsosCatalans”/”Historio de esperanto en la Kataluna Landaro” .

 

València, 9 Novembre 2010 Centre Octubre de Cultura Contemporània

 

 

Benvolguts amics:

 
Com va proclamar el seu iniciador, Ludovic Zamenhoff, l'idioma esperanto és  propietat de tots i cadascun dels ciutadans del Planeta. Ningú, pel seu origen o creència se'l pot apropiar en exclusiva.  Per tant, pot ésser utilitzat per a qualsevol projecte de comunicació i, al terreny polític en particular, l'esperanto  és en principi utilitzable per qualsevol força política. Tanmateix, és innegable que l'esperanto porta associades connotacions  d'universalitat, pau  i tolerància cap a totes les cultures, qualitats que han condicionat històricament la seua utilització política.
 
INTRODUCCIÓ HISTÒRICA
 
Començarem donant una breu perspectiva històrica de l'ús  de l'esperanto en l'esdevenir polític que inclourà dues vessants: la seua utilització  com a instrument de comunicació  i la inclusió del propi esperanto dins el projecte polític, com a finalitat concreta, com a part del programa.
 
Des dels primers moments, l'esperanto va ser utilitzat com a eina de comunicació política i de vegades integrada en la visió política, més o menys formalment, pels moviments d'esquerra. Per exemple els moviments anarquistes i socialistes de finals del segle XIX i principis del XX es reclamen de l'esperanto com a eina de comunicació universal, que preserva els diferents idiomes nadius i que impulsa un internacionalisme agermanador. M'avance  a la següent intervenció per a esmentar al respecte les paraules de Pi i Margall (Partit Republicà Federal)  al 1898, recollides al llibre que avui presentem.
 
La primera guerra mundial va suposar un gran daltabaix per al moviment esperantista general, tant per les morts que va provocar entre els esperantistes com pel fracàs del projecte internacionalista, i essent la causa de la davallada delmoviment obrerintegrat enla segona internacional,que pràcticament hi va desaparéixer.
 
Cal citar ací la suggerència d'utilitzar l'esperanto a les internacionals obreres, En la primera, l'esperanto encara no havia aparegut;(finalitza pràcticament en 1872);en la segona no en tenim notícies, però en la tercera, organitzada rera la revolució rusa, al seu segon congrès (Agost 1920), va asistir Angel Pestaña, sindicalista de la CNT, i durant les seues deliberacions a Moscú va demanar-ho a Zinoniev, per tal de superar el caos lingüístic que es produïa durant aquestes. Proposava que cada orador parlés en la llengua més fàcil per a ell i que se'n fera una única traducció a l'esperanto. Sembla que tal proposta li va fer també per escrit un grup de 25 assistents entre els quals hi havia Lefebvre  i Bombacci. La seua petició va ser estudiada per una comissió d'estudi, (perllongant-se a l'any següent i essent finalment liquidada la dita comissió.) Tanmateix era en aquell àmbit, evidentment, on era més necessària una llengua internacional, per a evitar les interminables traduccions, les sortides de la sala dels compromissaris quan no comprenien l'idioma,etc.
 
 En l'aspecte polític, aprofitant el congrès esperantista de Praga de 1921 es forma el moviment S.A.T. Sennacieca Asocio Tutmonda o Societat Anacional Mundial. El seu objectiu, promocionar la formació, solidaritat i lluita dels treballadors de qualsevol lloc del món, per damunt de qualsevol consideració  nacional. L'anti nacionalisme radical del moviment cal situar-lo en la postguerra de la dita I guerra mundial, en què el nacionalisme havia mostrat com podia ser manipulat per les classes dirigents per a  fer combatre els treballadors pels interessos d'aquelles.
 
La S.A.T. va ser creada per Lanti (Lanti era el sobrenom d'Adam i vol dir , en francès com en català, “aquell que és anti”, doncs l'anti) per tal de donar cobertura als moviments d'esquerra a les diverses seccions tals com l'anarquista,la comunista, la socialista i d'altres. SAT va tindre una assemblea anual a València en Agost de 1934. Membres de SAT combatràn a les brigades internacionals a la Guerra Civil, morint-hi molts d'ells.
 
Quant al seu ús com a mitjà d'intercomunicació amb rellevància política podem citar la seua funció en la correspondència intensa entre esperantistes de Rússia i la resta del món per a mantenir-se informat de la vida política durant la dècada dels anys 20. De fet, la tolerància del règim comunista rus va endurint-se fins a arribar a la prohibició durant l'època de Stalin que va reprimir durament el moviment esperantista, per a controlar les comunicacions de Rússia cap a l'exterior...i per por a què l'esperanto esdevingués “massa important”, com ens conta Lins a la seua obra “La danĝera lingvo”. Alguns comunistes pro-govern rús abandonaren SAT, però aquesta associació mantingué la seua fracció comunista .
 
El règim totalitarista nazi va ser netament contrari a l'esperanto, condemnat expressament per Hitler com a llengua de bolxevics- el que és una mica xocant tenint en compte l'anteriorment dit- i jueus (Zamenhof era d'origen jueu, però políticament no es coneix cap connexió entre l'esperantisme i el sionisme. Com sabem,els israelites revitalitzaren l'hebreu, llengua morta, per a tenir una llengua nacional, res a veure amb l'esperanto).
 
Un altre gran moment d'ús de l'esperanto en la comunicació política internacional té lloc durant la Guerra Civil i es centra precisament a València:  l'ús de l'esperanto com a arma de difusió de noticies durant la Guerra Civil sobretot per la publicació “Popola Fronto”-que s'editava a València a “Strato Mar, num.25”  . Per si algú no ho enten Strato Mar vol dir “Carrer del Mar”. També s'edità “Informa Bulteno”, anarquista. Tot això es detalla al llibre que desprès serà presentat.
 
Durant la segona meitat del segle XX la dinàmica política de l'esperanto no ha estat molt intensa, en particular en Europa occidental,en què “l'estat del benestar”, aixecat per a frenar tota simpatia de les Classes Treballadores vers el comunisme, (especialment a França i Itàlia) es dirigí sota bandera anglo-americana, marc en el què políticament l'interès per l'esperanto era nul.  La imposició de l'anglès va ser molt intensa i es perllonga fins a avui .
 
Durant aquest llarg període el moviment cultural esperantista -esperanta movado- dibuixa, particulament als seus congressos, diferents estratègies per a dirigir el moviment,l'anàlisi dels quals només indirectament afecta el tema que ens ocupa. En particular, als anys 80 es presenta una concepció (manifest de Raûmo,Finlandia) tendent a tancar el moviment esperantista en un moviment tipus diàspora (raumisme), Un altra de les possibles estratègies apunta a recolzar el moviment esperantista sobre moviments “de dalt a baix i de baix a dalt” (Manifest de Voss, 1991) suggerint d'alguna manera el recurs a moviments polítics, trencant així la tradició de neutralisme i no intervenció política de la  “esperanta movado.”
 
L'expressió més  extrema del tancament “raûmista” es concreta al projecte de la ”Esperanta Civito” (finals dels 90), organització proestatal d'aquella pretesa diàspora. Temps aquells d'un ambient politic i cultural en què alguns podía pensar sobre el fí de les ideologies(Bell) i la història (Fukuyama) ,de la invalidesa del concepte de classe socials i del triomf dolç del neo.lliberalisme. Encara faltaven alguns anys per a les supprymes, la crisi del capitalisme financer, la veu dels mercats, els rescats dels bancs i l'atur massiu. 
 
MOMENT ACTUAL
 
Al principi del segle XXI es detecta a diversos països europeus un interès per la projecció política de l'esperanto. Coincideix amb l'aparició de fenòmens contradictòris: certa crisi al moviment esperantista tradicional així com l'augment de la importància de la formació reconeguda oficialment a Brasil, Cuba i  Xina fora d'Europa, i al nostre continent  Hongria i darrerament a França. D'altre costat cal esmentar l'augment de la formació i dels intercanvis via internet, que condiciona el fet que el nombre d'esperanto-parlants estiga augmentant clarament, a part de la formació reglada als països abans esmentats.
 
Pel que fa als moviments polítics, cal dir que SAT  es manté viva i que fins i tot comença a créixer tímidament. La fracció comunista de SAT realitzà un congrès a Alacant en 2003;posteriorment es forma SAT eH (SAT en Hispanio).
 
Destacaríem un moviment d'esquerres diferent de SAT i que també es centra a París al seus inicis, com és el grup al voltant de “Le monde diplomatique ”, animat entre d'altres per Ignacio Ramonet. Com és sabut, Le Monde diplomatique” juga un important paper al moviment altermundista, el foro de Porto Alegre i l'anomenat socialisme del segle XXI, que tant està influint sobre l'àrea entre Veneçuela, Bolivia i Brasil. Es crea “Le monde diplomatique esperanto”. Al seu voltant neix una associació político-cultural “Monda Asamblea Asocio”, que genera texts de gran rigor, com els seus tres volums sobre la crisi econòmica mundial, així com una notable activitat  traductora animada per Vilhelmo Lutermano.
 
Anecdòticament, esmentem també un petit partit democristià denominat “Unu Mondo”, amb base a Alemanya i d'àmbit internacional.
 
Un element més a considerar és la projecció paneuropeista de l'esperanto que fan autors com ara Zlatko Tišljar, que veu en l'esperanto la llengua que concentra la identitat europea, en uns “Estats Units d'Europa” en què cada país o àrea lingüística conserva la seua identitat. Evidentment,res a veure amb EEUU, on no hi ha oficialment més identitat lingüistica que la de l'anglès i els partits politics es limiten a dos que pràcticament diuen el mateix, front al variat ventall polític europeu. D'altra part, un cert corrent en la Associació Esperantista Europea (EEU) evoca una mena de nacionalisme paneuropeu que utilitzaria l'esperanto com a vincle d'unió entre les diverses nacions ètniques europees.
 
Dels corrents esperantistes i europeistes sorgeix en diversos països, sobretot a França, Alemanya i Hongria, un moviment que es concreta en  la formació d'una federació de partits i associacions polítics d'àmbit europeu “Eŭropo Demokratio Esperanto” que proposen l'ús de l'esperanto com al llengua oficial a la Unió Europea junt a totes les llengües dels “hejmlandoj” o nacions culturals en el marc d'una Unió Europea realment democràtica. (E.D.E) intervingué a les eleccions europees de 2003 (França) i 2009 (França i Alemanya), amb resultats insuficients per a quallar en un eurodiputat . El seu programa insisteix en la  política lingüística , la protecció de les llengües minoritàries i les nacions culturals, així com la democràcia a les institucions europees i tímidament sobre la protecció del medi ambient.
 
Als darrers temps en EDE apareixen posicions sobre l'ecologia i de clara crítica a l'opressió del capitalisme salvatge i invoca un model social on el capitalisme financer tinga un fre.  Tanmateix, l'esborrany de programa que inclou aquestes posicions encara no  s'ha aprovat, de manera que això ho citem a nivell il.lustratiu
 
EDE té l'estructura federal ,formant-la seccions a França, Alemanya, Hongria i Polònia. La secció polaca, la darrera en formar-se s'ha aliat conjunturalment amb el partit d'esquerres SLD “Aliança de l'Esquerra Democràtica”- qui ha acceptar incloure l'esperanto al seu programa- per a les eleccions municipals.
 
CONCLUSSIÓ
 
Notem doncs dues maneres d'incidència política de l'esperanto: com a mitjà de comunicació, és a dir com diem en esperanto “per” esperanto o com a finalitat en si mateixa, barrejada en un model polític general, “por” esperanto.
 
Tanmateix, al context històric actual de fortíssima crisi social,que no és ni tant sols evident que estiga superada, és coherent utilitzar l'esperanto com a llengua de la consciència social, en lloc d'utilitzar  l'anglès, l'idioma que impulsa l'economia.  Degut al seu caràcter neutral,l'esperanto no s'identifica amb els interessos colonials, culturals i econòmic,de cap país o grup de països.
 
D'altre costat, l'esperanto permet resoldre favorablement conflictes de llengües en perill d'absorció a causa d'una llengua dominant per motius sociopolítics. Així,actua com a protector de les llengües minoritàries.
 
Per extensió, l'esperanto permet la integració dels nacionalismes identitaris amb diversitat lingüística en un projecte d'àmbit supranacional.  Això és clarament aplicable a Europa, espai de relacions polítiques i econòmiques particularment intens i en el que l'ús d'una llengua comuna o franca és clarament necessari.
 
Aleshores, la utilització de l'esperanto com a mitjà o eina d'intercomunicació, és a dir la seua instrumentalitat, esdevé un component polític que en principi pot incloure qualsevol partit o sindicat. La CGT ha anunciat recentment la seua actitud positiva al respecte, i també COS hi ha mostrat cert interès.
 
Podem plantejar-nos: ¿Quin futur polític té l'esperanto a curt-mig termini?. Hom en podria diferenciar dos àmbits:l'internacional i l'europeu.
 
-A l'àmbit internacional extra europeu li veiem un cert paper al moviment altermundista, sobretot si es concreta en una Cinquena Internacional, com alguns han suggerit. Es notable també l'atenció que l'ensenyament de l'esperanto rep a la Xina. Tanmateix, seríem molt prudents sobre aquesta possibilitat.
 
-A l'àmbit europeu és possible que l'esperanto forme part significativa de la transformació del paradigma polític que comportarà la crisi econòmica. Podría fins i tot formar part de l'univers cultural d'una certa consciència supranacional europea, com a ciment d'unió entre els europeus, com a expressió d'una certa ciutadania europea. Notem la pujada d'uns nacionalismes populistes d'extrema dreta, per sort totalment aliè al nostre nacionalisme identitari. Un europeisme d'esquerres,  “il·lustrat” i laic, cercant l'Europa Federal, podria aixoplugar les identitats culturals de tots els pobles europeus i disposar d'un idioma comú neutral, per a desenvolupar-se universalment. Les Classes Treballadores Europees,cercant un futur de supervivència, cultural però sobretot econòmic, poden utilitzar l'esperanto com,de manera oposada, l'economia sense més consciència que el benefici al preu que siga, utilitza l'anglès, d'altre costat llengua digna de tota estimació.  En aquest context veiem possibilitats d'èxit si, en lloc de ser contemplada la qüestió com a espectadors, ens considerem com a actors i impulsors.
 
-Finalment, considerem poc probables moviments tendents a utilitzar l'esperanto prenent com a referència la idea de replegament interna , de diàspora, tipus raumista.
 
 
Esquemàticament, així veiem la qüestió, ara i ací. Gràcies per l'atenció.
 
 
Guillem Gómez i Blanch
 
 
4)
 
Comunicat de l'Associació Catalana d'Esperanto davant la sentència del Tribunal Suprem Espanyol
 
El Tribunal Suprem espanyol per mitjà de tres sentències coherents entre elles ha distorsionat severament el model lingüístic usat a les escoles catalanes des de fa 30 anys. La legitimitat del sistema català es fonamentava en l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, que té rang de llei orgànica. Durant la seva vigència, el sistema català va demostrar la seva validesa i era reconegut com molt recomanable per part de diverses instàncies europees. Per exemple, concordava amb l'informe ‘Multilingualism: an asset for Europe and a shared commitment', votat al Parlament Europeu el 24 de març de 2009. Sobre el model lingüístic català a les escoles, a l'estudi d'alt nivell presentat pel comisari de Multilingüisme Leonard Orban en el marc de la Comissió Europea el 27 de setembre de 2007, es deia "és un model a seguir per la resta dels països de la Unió Europea."

Per tal cosa el Tribunal Suprem es basà en una recent i antidemocràtica sentència del Tribunal Constitucional, sentència que canviava una llei feta pel Parlament Espanyol i posteriorment aprovada en referèndum pel poble català.

L'Associació Catalana d'Esperanto protesta energicament contra aquesta sentència que ataca la voluntat del poble català i que posa en perill la nostra cohesió social. A més, la nostra associació, coherent amb les altres organitzacions de drets humans i lingüístics, considera la desobediència civil com la resposta més democràtica.

Associació Catalana d'Esperanto, 24 de desembre de 2010.
www.esperanto.cat
 
5)
 
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 160)
 

Consideracions siderals

 

Antoni Llull Martí
 
El mot llatí sideralis, del que sortí el nostre sideral, era derivat del grec sidus, ‘constel·lació', ‘estel'. És un cultisme que es creà per devers mitjan segle XIX, però un altre derivat de sidus, a través del llatí considerare, és molt més antic (ja l'usava en Ramon Llull en el segle XIII). Es tracta de considerar, que en principi, volia dir ‘examinar els estels'. Devia referir-se a la labor dels astròlegs, que després de contemplar l'aspecte del cel, havien de pensar atentament, tenint en compte les posicions del sol i de la lluna i dels planetes amb relació a la de les constel·lacions, en allò que tot això podia indicar, i després es generalitzà l'ús d'aqueix verb amb el sentit d'examinar curosament tots els aspectes d'un afer o d'un problema abans de prendre una decisió. Un derivat del mateix verb llatí que altre temps fou popular i convisqué amb considerar és consirar, que acabà arraconat pel primer, si bé encara s'usa, però no gaire, el seu derivat consirós
amb el sentit d'‘absorbit per un pensament o preocupació'. També provenen de sidus, sideri, equivalent a sideral; sideració, ‘influència atribuïda als astres sobre les persones', i siderisme, ‘creença en la influència dels astres'.
 
Altres mots que en principi sembla que han de tenir el mateix origen que els que acabam de veure, però que amb tot i la seva similitud provenen d'un altre mot, són els derivats del grec síderos ‘ferro', entre els quals els cultismes siderotècnia, siderúrgia, sideròlit, siderita i el terme mèdic siderèmia, ‘presència de ferro a la sang', que si hi és en excés es diu siderosi. I també el nom d'un gènere de plantes anomenat sideritis, nom que en grec i llatí es donava a una herba medicinal que era emprada per a fer cicatritzar les ferides d'armes o instruments de ferro. I tampoc no té res a veure amb cap dels mots esmentats el nom de la terrible malaltia anomenada SIDA, sigla que correspon als mots síndrome d'immunodeficiència adquirida, en anglès AIDS, que ve a esser el mateix: acquired inmunodeficiency syndrome. Tingueu en compte que, en cas d'haver d'anomenar aquest trastorn de la salut per la sigla que el representa no heu de dir el SIDA, sinó la SIDA, perquè sindrome és un mot femení, en la nostra llengua.

 

6)

"Homenassos", en reconeixement
 
   
Normalment el sufix "as" té com a funció més habitual la de formar augmentatius, tot i que també serveix per a indicar un augment en la intensitat de les qualitats intrínseques del nom o adjectiu al qual és adjuntat.  Precisament, per aquesta darrera funció em decanto quan faig servir el terme "homenàs". Així, aquest seria algú dotat d'una gran humanitat, entesa com a empatia i capacitat per a donar-se als altres i connectar amb ells. I no només això, sinó també -i íntimament relacionat amb aquest darrer aspecte- autor d'una obra o tasca apreciable i profitosa per als seus consemblants.

Amb això, però, no vull dir que hagi de ser l'autor d'una obra  d'una magnitud i una transcendència fora de mida. No necessàriament. Estem parlantd'una mena de persona accessible, a l'escala humana, no d'un geni que potser fa una gran obra però que, suposem, està mancat de qualitats morals i, a més, "viu en una altra galàxia". Aquest darrer segurament seria l'estereotip corresponent als "homenots" planians,  que respondrien, com ens indica el sufix "ot", a un patró caracteritzat per una certa estranyesa i distanciament; tot i que res no impedeix que un "homenot" pugui tenir els atributs d'un "homenàs", però no és condició necessària, sinó accessòria.

    En principi, la qualitat d'"homenàs" comporta molta més calidesa i entranyabilitat que no pas la de simple "homenot", i és tan digna de reconeixement  -o més- que la d'aquests. Certament, allò ideal seria tenir el màxim de persones que compartissin les qualitats d'ambdós comceptes. És clar que és bastant difícil, però tampoc no és impossible. Tant de bo hi hagués una més alta densitat d'homenassos. D'una altra manera anirien les coses!  Només cal pensar en l'esforçada i constant tasca, amb tota mena de sacrificis i patiments inclosos, duta a terme des de tots els racons de la nostra geografia per molts d'ells,  que ben sovint ens han servit d'exemple i guia. Segur que a tots nosaltres quan fem un cop d'ull a la realitat que ens envolta ens venen a la memòria uns quants noms d'abnegats "homenassos" -o "donasses", tant s'hi val-, sense els quals seríem molt menys del que som; i  la nostra Franja també, ben segur...
 
Joaquim Torrent
 
Nota:  Per a il.lustrar amb un exemple molt adequat els meus raonaments suggereixo la visita a la web  
www.lasquarre.net
,  creada i dirigida  per un "homenàs" riibagorçà anomenat Baltasar Sin.
 
 
7)
 
Publicat en el núm. 61 de la revista Llengua Nacional, 4art trimestre del 2007, pàg. 15
 
 
Abús de 'tot + gerundi

  

Josep Ruaix i Vinyet

 

 

Si bé és veritat que el mot tot acompanya sovint el gerundi indicant la idea de simultaneïtat o la d'oposició, cal alertar contra l'abús de posar sistemàticament aquest tot davant de gerundi, abús en què avui cauen molts usuaris de la llengua, interpretant, potser, que «així és més català» i, per tant, cometent un hiperpurisme. Exemples:

 

—   «... la fe realitzada com una vida que Déu mateix inspira i comunica, la qual esclata en la senzillesa i sociabilitat humanes tot prenent la forma del "testimoni"». Hauria de dir: ... esclata en la senzillesa i sociabilitat humanes prenent la forma del "testimoni").

 

—   «Ens referirem breument a tal cosa, tot deixant per a una altra ocasió l'estudi aprofundit.» Hauria de dir: Ens referirem breument a tal cosa, deixant per a una altra ocasió l'estudi aprofundit.

 

Mirem, doncs, de fer servir el reforç tot davant el gerundi únicament quan vulguem remarcar la simultaneïtat o l'oposició.

 

Dins Observacions... / 1, p. 128

 

8)
 
Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART de Ramon Sangles (2a edició, Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg. 33)

Els petons i les abraçades

Ramon Sangles i Moles

Tant en els petons com en les abraçades fem servir un llenguatge no verbal altament significatiu i penetrant. A l'home i a la dona aquest llenguatge els fa bé i l'han de fer servir. De tota manera, com sempre, però en aquest punt més que en cap altre, es pot pecar per defecte o per excés. El punt dolç, doncs, on es troba? Jo el situaria en la disponibilitat, però no en la necessitat. Si tenim la sort de poder rebre i oferir petons i abraçades, perfecte! Ei!, també poden embafar. Tanmateix, si aquesta oportunitat no es presenta, vés a saber per quines circumstàncies de la vida, hom no s'ha pas de sentir frustrat o fracassat en la relació d'amor. Els mendicants d'afecte fan força pena; els qui no n'admeten, creen rebuig.

Els petons i les abraçades, com han de ser? Sovint, en el comiat d'una carta, fins i tot escrita a una persona que no hem vist mai (o que no abraçaríem si la tinguéssim al davant), diem, més que res per educació i elegància: «Una abraçada», o «Un petó» si hi ha molta franquesa. En general, però, hem de distingir entre grau de familiaritat i situació. Si hi ha coneixença i amistat, els petons i les abraçades va bé que hi siguin, però fets amb molta discreció segons en quin lloc o ambient ens trobem. Jo diria que en llocs molt institucionalitzats (en congressos, en convencions, en parlaments, en esglésies...) amb una bona encaixada de mans ja n'hi hauria d'haver prou. Petons i abraçades hi són excessius. En aquests llocs s'hi ha de sacrificar la bona coneixença i amistat per una general cordialitat i acceptació de tothom.

Tampoc no hi hauria d'haver petons i abraçades la primera vegada que dues persones es coneixen o quan són presentades per un tercer. Una bona encaixada de mans ja trava amistat. Sí que podem fer ja un petó després d'haver dinat o estat una bona estona junts amb el nou conegut. Quan dues persones es fan un petó estableixen o renoven entre elles l'amor i l'amistat. El petó representa una salutació calorosa i d'estimació prolongable i respectuosa. Els petons solen fer-se a una banda i a l'altra de la cara fent que els llavis, flonjament girats a l'exterior en forma arrodonida, toquin l'altra cara però sense ensalivar-la. Els petons no suposen tanta intimitat o donació com les abraçades, per bé que els fets boca a boca sí que en connoten.

Les abraçades tenen les mateixes peculiaritats dels petons però van un xic més enllà. Quan dues persones s'abracen es comprometen a escoltar-se, a obeir-se, a estimar-se, a ser l'una per a l'altra perquè entre elles hi ha ja certa intimitat. De tota manera, les abraçades poden revestir matisos molt diversos i significats molt diferents: per una banda, poden ser fluixes o intenses; per l'altra, breus o prolongades. Una abraçada que comprimeixi excessivament un cos a l'altre no és satisfactòria; va més bé que, dins la intensitat, hi hagi un punt de respiració o de deseiximent; els dos cossos no s'han de percebre enrigidits sinó flexibles i com gronxant i elevant-se. I, pel que fa a l'abraçada fluixa, no ha de servir per a fer entendre a l'altre que després es mantingui a quatre pams de distància.

Referent a la duració, les abraçades breus equivalen a una salutació entranyable; les abraçades llargues connoten enamorament, possessió, donació. Sols haurien tenir lloc quan entre dues persones hi ha ja el fet de compartir la vida d'alguna manera o altra.

9)
 
Publicat en el diari ARA dimarts 14 de desembre del 2010
http://www.ara.cat/ara_mes/opinio/Ball-pals-Regent-Street_0_389961069.html

Ball de pals a Regent Street

 
Llegeixo que “Camilla va ser colpejada amb un pal” dins el seu Rolls-Royce a Regent Street. Fem-ne una petita anàlisi lingüística. En la meva llengua espontània, mai hauria dit colpejar. De fet, en dialecte central, tan estrany hauria de ser colpejar com colp, formes antigues avui només vives al País Valencià i Eivissa. I, tanmateix, colpejar s'ha imposat a copejar tant en l'estàndard com en la llengua literària, per una inconfessable però molt probable pressió de golpear.

Tampoc era gens viu, en un català genuí, l'ús de pal associat a pegar o a castigar. Sí que sempre hem dit els pals de l'electricitat, el pal de la bandera i el pal major d'una embarcació. Però, quan algú rebia, parlàvem de  bastó o garrot. El jarabe de palo és el xarop de bastó i moler a palos és, o era, baldar a garrotades. El tió, per exemple –i pocs han rebut tant com ell–, fins fa ben poc no sabia què era un pal.

En el català de tota la vida, a la Camilla li haurien donat un cop de bastó o, si volem ser més neutres, un cop amb un bastó. Quan ho llegim en un diari, però, ens sona col·loquial, una mica fora de registre. I és que tants segles de persecució han fet que sovint associem castellà a formal i català a col·loquial. I aquest  complex s'estén a la fraseologia: els bastons que sempre s'havien posat a les rodes ara són pals. I em fa por que qualsevol dia, davant una picabaralla en un camp de futbol, a algun locutor se li escapi dir que hi ha ball de pals.
 
 
10)
 
La Biblioteca Tècnica de Política Lingüística incorpora dos volums
 
Legislació lingüística de Catalunya. La Llei de política lingüística i altres normes lingüístiques anotades i Model de protocol d'usos lingüístics per a la Generalitat de Catalunya i el sector públic que en depèn  són els títols dels dos nous volums de la Biblioteca Tècnica de Política Lingüística, la col·lecció de publicacions digitals de la Secretaria de Política Lingüística adreçades a l'actualització i al suport tècnic dels professionals de la llengua catalana i a les persones interessades en la llengua en general
 
El volum Legislació lingüística de Catalunya. La Llei de política lingüística i altres normes lingüístiques anotades constituirà el volum número 5 de la Biblioteca Tècnica de Política Lingüística. És la tercera edició d'aquesta obra que, per primera vegada, es publica en format digital. Centrada principalment en la Llei de política lingüística, presenta sobretot novetats en l'extens sistema de notes. Les qüestions relatives a les lleis del cinema, el codi de consum i de l'occità, aranès a l'Aran, aprovades fa pocs mesos, s'hi incorporaran en properes reedicions.
 
També s'afegeix a la col·lecció, amb el número 6, el volum Model de protocol d'usos lingüístics per a la Generalitat de Catalunya i el sector públic que en depèn. El treball ofereix una relació de pautes clares a l'hora d'utilitzar tant les llengües oficials (català, castellà i aranès a la Vall d'Aran) com les no oficials en el seu àmbit d'actuació i en el del sector públic que en depèn. L'objectiu és doble: facilitar una eina que garanteixi l'accés als serveis de les persones que encara no coneixen les llengües oficials i, alhora, que la llengua catalana pugui afirmar-se en els àmbits d'ús en què continua tenint dificultats per ser present.
 
Els llibres es poden descarregar en format PDF des del lloc següent: http://www.gencat.cat/llengua/btpl

 

 
11)
 
 

Notícies sobre InfoMigjorn Cap de Setmana

 

 

Des del 17 de setembre d'enguany, tots els membres d'InfoMigjorn rebeu, gratuïtament, cada divendres, el butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana. A partir de l'any 2011, tots continuareu rebent InfoMigjorn de franc, com fins ara, però InfoMigjorn Cap de Setmana el rebran cada divendres únicament els que decidiran fer-se socis d'aquest nou butlletí. El preu per fer-se'n soci és de 25 euros anuals. Si voleu continuar rebent InfoMigjorn Cap de Setmana heu de manifestar-ho explícitament en un missatge electrònic que heu d'enviar a l'adreça infomigjorn@telefonica.net en el qual heu de fer constar el vostre nom i cognoms i l'adreça electrònica on voleu rebre'l. Podeu fer-ho ja a partir d'ara mateix. Oportunament se us indicarà el procediment per a abonar els 25 euros.
Fer-vos socis del nou butlletí no implica únicament tindre dret a rebre una informació addicional cada divendres, implica, sobretot i per damunt de tot, ajudar al manteniment d'InfoMigjorn i a fer realitat altres projectes relacionats amb la llengua catalana. Els poders públics dels estats on es parla la llengua catalana no la respecten ni la protegeixen com cal i hem de ser els ciutadans particulars, la societat civil, qui ens hem d'encarregar de fer els esforços necessaris per tal de protegir-la, defensar-la, potenciar-la i difondre-la tant com siga menester. El butlletí InfoMigjorn fa arribar cada any, de manera gratuïta –des de l'1 de setembre del 2008–, vora de dos mil ítems (notícies, articles, avisos, ressenyes de llibres, etc.) a més de deu mil persones. Fer i enviar els butlletins informatius i elaborar i mantenir la web Migjorn / InfoMigjorn, a més d'un esforç considerable i moltes hores de dedicació, implica, lògicament, unes despeses econòmiques. És imprescindible la vostra col·laboració per a poder continuar treballant en favor de la llengua catalana. Perquè només treballant, treballant i treballant aconseguirem l'èxit i d'això, de treballar, el nostre poble en sap i molt.
Gràcies per la vostra atenció. I gràcies de bestreta per la vostra col·laboració.

 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com