InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana
[10.400
membres]
Butlletí número 409 (dilluns 20/12/2010) - Continguts triats i
enviats per Eugeni S. Reig
2) Màrius Serra - Divises?
6) Selecció de professorat de
català a Xile
1)
Article publicat en el blog de Víctor Alexandre dilluns 6
de desmbre del 2010
L'encara recent visita del papa de Roma i l'ús que va fer de
la llengua catalana ha tornat a obrir el debat sobre el tracte discriminatori
que rep del Vaticà. És veritat que en la cerimònia de la Sagrada Família el
català va tenir una certa presència, però també ho és que només en els aspectes
menors. I és que no totes les coses que es diuen en una cerimònia com aquella
tenen el mateix rang. Hi ha textos com ara fragments de l'Antic o del Nou
Testament que, pel seu caràcter menor, poden ser dits per lectors, cantaires o
fidels, però mai l'Evangeli. L'Evangeli requereix un sacerdot, perquè representa
les paraules i els fets de Jesús i la seva importància és molt superior. Doncs
bé, precisament per aquesta importància, l'Evangeli va ser llegit en espanyol.
Però encara ha estat més lamentable el comportament submís de l'Església
catalana, que es troba a anys lluny de la insubornable catalanitat de bisbes com
l'estimat Antoni Deig, a qui vaig tenir l'honor de poder incloure com a
personatge del meu llibre
Jo no sóc
espanyol. Antoni Deig, malauradament, va morir l'any 2003, però dos
anys abans, en el decurs d'un homenatge que se li va retre al Solsonès, va dir:
"Si no hagués treballat per Catalunya i pels Països Catalans, la meva
consciència no hauria quedat tranquil·la". Aquestes paraules van ser
pronunciades fa deu anys i, des d'aleshores, no hi ha hagut cap bisbe capaç
d'expressar-se en els mateixos termes.
El cardenal Ricard Maria Carles, per exemple, es troba als
antípodes del pensament i de la fermesa del bisbe Deig. L'any 2001, en qualitat
de cardenal arquebisbe de Barcelona, Carles va dir que Catalunya no hauria de
ser tan bel·ligerant en la seves demandes al papa per tal que usi el català en
les seves benediccions "urbi et orbi", ja que, des del seu punt de vista, "les
campanyes que insisteixen tant en aquest punt generen una imatge falsa del
nostre país".
Té gràcia, francament, que Ricard Maria Carles digués això,
perquè si una cosa persegueixen aquestes campanyes lingüístiques és precisament
canviar la falsa imatge que el Vaticà té de Catalunya. És a dir, desmuntar les
falses i malintencionades informacions que allí arriben a través de la
Conferència Episcopal Espanyola i preguntar per què l'home que es fa dir vicari
de Crist a la Terra i que parla cada dia de respecte, de comprensió i de
solidaritat, menysprea despòticament la llengua catalana i el poble que la
parla. Contràriament al que diu Ricard Maria Carles, mai no ens ha de fer por la
defensa d'un dret. És la por de defensar-lo allò que hem de témer.
Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI
dijous 16 de desembre del 2010
Motacions
per Màrius Serra
Divises?
Des de l'arribada de
l'euro les oficines de canvi han perdut pistonada. Encara corren dòlars, iens i
francs suïssos, però en general la clàssica tirallonga abanderada del
Canvi cambio
change exchange wechsell valuta– ha quedat obsoleta a la zona euro. Fora d'aquí és
diferent. El meu amic Oriol Comas i Coma sempre que viatja a un país amb moneda
pròpia utilitza la mateixa expressió per referir-s'hi:
pifòstios. Tant se val que
porti corones sueques com txeques, xéquels israelians, lats letons o forints
hongaresos. Ell sempre els anomena pifòstios i tothom l'entén. Per això, ara que amb l'Oriol
hem inventat una cinquantena de Jocs Reunits Verbals amb un tauler en forma de
llengua i fitxes lletrades (Verbàlia, el joc, editat per Devir), hem pensat que el nostre país
ha de tenir divisa. Pensat i fet: acabem de convocar un concurs de disseny de la
moneda oficial del país dels verbívors. Tothom qui vulgui participar-hi pot
fer-ho publicant les seves propostes a la pàgina de Facebook “Moneda de
Verbàlia”: verbosos? coverbos? verbalins? A primers de març triarem el millor
bitllet, n'imprimirem centenars d'exemplars i nomenarem el seu creador Conseller
d'Economia de Verbàlia.
Ara que ens trobem enmig de l'inici d'una ofensiva contra totes les lleis
que en els últims anys han intentat aconseguir consolidar la presència de la
llengua catalana a nivell social i, doncs, contra la possibilitat que les
persones que no la parlen, o que no ho fan habitualment, puguin trobar nous
àmbits d'ús per tal d'aprendre-la i poder-la fer servir; segurament no és el
millor moment per revisar i fer crítica dels hàbits d'ús que mantenim els
catalanoparlants (d'origen o d'adopció).
Tanmateix, cal reconèixer que les lleis que
determinen la presència social de les llengües no tan sols són les que apareixen
en els papers, les quals són, d'altra banda, les més vulnerables. Sinó que també
hi ha unes altres lleis, soterrades i discretes, però del tot dominants, que són
les que determinen els automatismes dels nostres hàbits lingüístics a l'hora de
gestionar les llengües que parlem. Aquestes lleis no escrites, hereves
ancestrals d'algunes altres de repressives i impositives que sí que es varen
escriure ara ja fa molt, tant, que ni en som conscients, són les que cal revisar
i qüestionar perquè, entre d'altres motius, són les úniques que poden escapar-se
de les ofensives que la nostra llengua comuna rep des de la veda que es va
iniciar al juliol arran de la sentència del TC sobre el nostre
estatut.
Per tot plegat, cal fixar-se en els motius pels
quals gestionem de la manera com ho fem les dues llengües més parlades a casa
nostra. I aquests motius, sovint, mostren la manca d'una justificació raonada i
lògica en la majoria de casos
M'explicaré. La gestió lingüística no és una
altra cosa que “el repartiment”o “la distribució” de les llengües que parlem en
els diversos contextos en els quals ens anem trobant al llarg del dia. Doncs bé,
sovint els catalanoparlants, (bilingües tots, és clar) “repartim” i “distribuïm”
el català amb un criteri “d'estalvi” per no dir “gasiu” que fa que el parlem
molt menys del que el podem parlar i, compte!, del que convé que el parlem.
Aquest criteri de gasivitat provoca que retirem el català de l'escena del diàleg
sense haver-nos assegurat que el seu personatge no tingui res més a fer ni a dir
en la trama. Com si l'argument del “bilingüisme passiu” no fos factible i, ben
al contrari, resulta que el bilingüisme passiu atorga el coprotagonisme que
totes dues llengües requereixen per tal d'assolir un just
desenllaç.
Les “acotacions” del nostre inconscient ens fan
renunciar i abandonar el català davant d'un interlocutor que no el parla, i que
potser l'entén o el vol entendre, perquè gairebé mai no ens plantegem si aquesta
renúncia i abandonament són necessaris per a l'altra persona. Perquè no parlar
català no implica desconèixer-lo, o no voler escoltar-lo, o no voler millorar-ne
la comprensió, o no buscar àmbits d'ús en els quals atrevir-se a parlar un
català tímid que recerca insegur l'empenta i l'ànim d'una situació i un
sentiment de normalitat. Aquestes “acotacions” perverses que ens fan abandonar
la llengua les hem de treure del guió, ja toca.
D'altra banda, si l'interlocutor no entén el
català perquè demostra una real manca de comprensió o bé perquè ho expressa amb
l'assertivitat que el civisme i el respecte per la diversitat lingüística
mereixen, el fet de canviar a la llengua de l'altra persona serà totalment
justificat i pertinent i es donarà en un marc i un context de gestió lingüística
que respectarà la vitalitat de les llengües que parlem. Així doncs, l'actant del
canvi justificat ens aboca a un final feliç. En canvi, el de l'abandonament
injustificat podria dur la llengua per un destí tràgic de lenta i agònica
substitució lingüística.
I abans de fer caure el teló
ara que ja
coneixes els fils protagonistes de la trama de la teva gestió lingüística
tu
que fas, abandones o canvies?
Puri Pinto
Plataforma per la
Llengua
Publicat en el DIARI DE BALEARS dijous 9
de desembre del 2010
S'atribueix a Churchill l'encertada afirmació
que la democràcia és el menys dolent del sistemes polítics. L'encert és que
indica que és el millor alhora que deixa clar que té tares. Una és la pràctica
massa freqüent dels partits polítics que consisteix a fer fracassar els
projectes dels adversaris, malgrat que sigui a costa del bé comú. En lloc de fer
aportacions per a millorar-los els projectes, maldar perquè fracassin. En
paral·lel hi sol haver la voluntat d'atrinxerar els partidaris, de fer que només
escoltin les propostes pròpies, els parers i les (des)informacions que
corroboren les seves creences. Tots reaccionam davant la realitat d'acord amb la
representació que en tenim, construïda més sovint a partir de la versió d'altres
que de l'observació pròpia. Avui dia, els mecanismes per a transmetre
massivament representacions que deformen la realitat són més poderosos que mai;
i el seu control es va concentrant en més poques mans.
En totes les
societats democràtiques, la confrontació entre els partits polítics té molts de
flancs. Però només en una part d'aquestes societats són objecte de debat segons
quins aspectes. En cap comunitat sobirana no discrepen sobre la funció social
prioritària de la seva llengua. Tots hi estan d'acord. Per tant, quan en una
comunitat aquest tema és objecte de disputa política és símptoma que ja no té
bona part del poder decisori. I prosseguir en la renúncia de la llengua pròpia
és accelerar el procés de pèrdua de capacitat d'autoregir-se. Quan, per exemple,
en una societat es planteja renunciar a considerar el coneixement de la seva
llengua com a condició per a poder-hi viure amb plena normalitat, com a requisit
per a accedir a determinats rols socials, no fan més que dinamitar un factor de
prioritat lògica. Després, se n'imposen uns altres de més irracionals. Així, no
sembla raonable que el lloc de naixement sigui un factor discriminador per a
l'accés a la funció pública; en canvi, sí que ho pot ser reunir les
característiques que, normalment, implica aquest fet. Encara que en el marc de
la Unió Europea s'estableix la lliure circulació de treballadors, no es
considera oposada a aquest principi l'exigència, si s'aplica a tothom, de
coneixements d'una determinada llengua (la del territori, per exemple). Saber la
llengua del territori possibilita o afavoreix la qualitat de l'atenció als
ciutadans, per tant és lògic que sigui un factor seleccionador. El lloc de
naixement no es pot adquirir; però sí els coneixements lingüístics.
La
normalitat social es manifesta de moltes maneres. Una d'elles és la coincidència
en un element tan, aparentment, superflu (a parer dels qui no qüestionen mai la
seva) com la llengua. ¿Hi ha cap enfrontament entre els partits polítics sobre
el paper que ha de tenir el castellà als territoris de parla castellana? ¿I del
finès en el seu territori? ¿Per què n'hi ha sobre el paper del català?
Compartir una llengua és indici de compartir molt més i per això sol
generar solidaritat. Marginar la llengua és afeblir la cohesió de la societat,
fer-la més vulnerable. En aquest mateix sentit, no afavorir que tots els infants
escolaritzats adquireixin els coneixements de la llengua territorial, és
posar-los entrebancs perquè assoleixin els privilegis que, lògicament, dóna a
tots els ciutadans aquest coneixement. Davant els qui relacionen els resultats
escolars negatius amb el model escolar que prioritza el català, l'informe PISA
del 2009 serveix per a mostrar que aquesta relació no existeix. Però d'això, i
dels sembradors de cugula, n'haurem de continuar parlant en un altre
article.
5)
Publicat en EL PUNT dimarts 14 de desembre
del 2010
Està dotat amb 3.000
euros
L'Àrea de Promoció i Normalització Lingüística de la
Universitat Politècnica de València ha convocat la tercera edició del Premi
Carles Salvador de poesia.
El guardó està dotat amb 3.000 euros i l'obra guanyadora serà
publicada per l'editorial Denes.
Les obres hauran de presentar-se abans del 31 de gener de
2011. El jurat està compost per Vicent Berenguer, Francesc Calafat, Marc
Granell, Àngels Gregori, Manel Rodríguez-Castelló i Josep
Cortés.
6)
Selecció de professorat de català a
Xile
S'ha publicat al Diari Oficial de la Generalitat de
Catalunya i al Butlletí Oficial de les Illes Balears la convocatòria
de selecció de professorat de català per a la Universitat de Xile i la
Pontifícia Universitat Catòlica de Xile. La incorporació a aquestes dues
universitats està prevista per a mitjans de febrer 2011, d'acord amb el
calendari acadèmic xilè.
En cas que hi
tingueu interès, caldrà que presenteu el formulari de sol·licitud que us podeu
descarregar des del
web de l'IRL, una
carta de motivacions personals, currículum, informe favorable emès per un dels
vostres professors de llicenciatura, còpia del títol de llicenciatura, còpia del
nivell superior de coneixements de llengua catalana en cas que no sigueu
llicenciats en filologia catalana i una unitat didàctica pensada per a aprenents
de català com a llengua estrangera.
El termini de presentació de sol·licituds acaba el pròxim 26
de desembre.
Publicat a VILAWEB dissabte 18
de desembre del 2010
Ramon Solsona guanya el Premi Sant Jordi amb la novel·la 'L'home de la
maleta', protagonitzada per un músic d'envelat perplex pel món
contemporani
Ramon Solsona és el guanyador del Premi Sant Jordi 2010, amb 'L'home de la
maleta', que publicarà Proa la primavera vinent. 'És una novel·la de personatge,
explica Solsona, la història d'un músic que toca el trombó amb el trio Bella
Aurora, d'envelat en envelat. L'home, que ja es troba a la setantena i està
jubilat, es queda vidu i decideix instal·lar-se un mes a casa de cadascuna de
les tres filles que té. L'home és converteix en espectador i cronista d'uns
models de família que no entén i d'un món que canvia massa de pressa.
Jordi
Cabré ha estat finalista del Sant Jordi amb 'Després de Laura', novel·la que
també té banda sonora, com l'obra guanyadora. En aquest cas no és feta de
'cha-cha-cha' ni de 'pas doble' sinó de la música de Beethoven. Rosa Font
ha guanyat el Carles Riba de poesia amb 'Un lloc a l'ombra', que enlaça amb la
tradició dels poetes-pintors. El premi Mercè Rodoreda de narracions se l'ha
endut la jove Alba
Dedeu (Granollers, 1984) amb set contes llargs, de mirada molt personal,
aplegats sota el títol 'Gats al parc'. És la seva òpera prima. Pel què fa a la
literatura infantil i juvenil, el Folch i Torres ha estat per David Nel·lo
amb 'Ludwig i Frank', protagonitzat per dos nens peculars que viuen en dos
països europeus diferents. I el Joaquim Ruyra és un premi escrit a quatre mans
per Salvador Macip i Sebastià Roig,
'Ullals', basat en una història real, la d'una mena de reformatori situat a
l'Alt Empordà, on els joves patien tractes vexatoris. Els premis s'han atorgat
en el sí de la 60a Nit de Santa Llúcia a Viladecans, que convoca Òmnium
Cultural.
L'home de la maleta
Diu
Ramon Solsona que la maleta és un element amb una càrrega molt forta en la
novel·la. De jove el protagonista portava una maleta d'un local a un altre quan
anava a tocar, i deprés també va amb una maleta de casa en casa de les seves
filles. Alhora, té relació amb un misteri que el músic amaga sobre els seus
orígens. Solsona pinta el protagonista com un personatge que va a la seva,
rondinaire, burleta, sorneguer i barrut també. Al llarg de la història té
l'oportunitat de cicatritzar una ferida fonda que l'ha marcat tota la vida.
Solsona també explica que el músic és un personatge molt treballat i que li ha
donat una expressivitat, una llengua, que no és literària, sinó que recupera la
manera de parlar que ell havia sentit de petit al barri de Gràcia de Barcelona.
Finalment, assegura que no és una novel·la d'humor però que hi ha humor, ironia
i sarcasme.
Sobre l'obra finalista del Sant Jordi, 'Després de Laura' de
Jordi Cabré, el secretari del jurat, Àlex Broch, ha explicat que gira entorn la
música, que tan pot ser celestial com malèfica. Dues trames paral·les porten el
lector del present al passat. I darrera hi ha la música de Beethoven i la
voluntat de perseguir la perfecció absoluta. Jordi Cabré aclareix l'origen de la
història, que 'va començar en un tanatori durant la vetlla d'un difunt. Va
arribar un empleat i va demanar a la vídua quina música volia que sonés durant
l'enterrament. I aquesta pregunta va derivar en una llarga discussió. Això em va
fer pensar en articular una novel·la sobre el poder de la música.' El
protagonista és un músic mediocre que toca el piano en enterraments. La història
transcorre entre aquest home enamorat d'una dona, la Laura, i el fantasme de
Beethoven. Jordi Cabré situa la música com a connexió dels vius amb els morts i
facilita el pas del passat al present. Mostra com la música pot condicionar una
vida, una història d'amor i una mort.
Poetes
pintors
Rosa Font proposa a 'Un lloc a l'ombra' una posició del
jo poètic, ha explicar la secretària del jurat, Lluïsa Julià. 'És una nova
manera d'enfrontar-se amb un mateix a través de la literatura i també de les
arts plàstiques.' I diu la poetessa: 'He intentat trobar un llenguatge
essencial, primigeni, que dóna sentit a l'ombra del títol. L'ombra com a recer
del propi jo, també d'allò que és més soterrat (la nit, la por
). Hi ha un
intent d'una doble mirada: l'exterior, que es projecta al món amb un llenguatge
propi, que es relaciona amb la natura, i la mirada interior, que es projecta
sobre les ombres, que s'expressa a través del llenguatge del silenci.'
La
descoberta d'aquesta edició de la Nit de Santa Llúcia és la jove autora Alba
Dedeu, que amb vint-i-sis anys ha guanyat el premi Mercè Rodoreda de contes i
narracions. La seva òpera prima, 'Gats al parc' conté set contes que segons la
secretària del jurat, Sílvia Soler, 'són contes sorprenents, amb una veu nova,
original, fresca. Són com retalls de diversos àmbits de la vida (la família, la
feina
).' Soler ha explicat que el conte 'Últimes pàgines del quadern groc' ha
colpit especialment al jurat. I Alba Dedeu explica que 'són contes que parteixen
de coses que he vist, de converses que he sentit, i els personatges que hi
apareixen ens els podriem trobar pel carrer.' Dedeu va estudiar medicina però no
exerceix. 'Tenia la carrera molt idealitzada. Vaig exercir poc temps. És que
m'interessaven més els pacients i el que deien que les malalties que patien.'
Ara treballa de traductora.
Novel·la gòtica? No, en tot cas
novel·la romànica
El premi Joaquim Ruyra és la primera vegada
que l'obté una novel·la escrita a quatre mans. El científic Salvador Macip i el
periodista Sebastià Roig proposen 'Ullals', una història que no va de vampirs,
que no és una novel·la gòtica ('en tot cas, romànica', fa broma Roig). Aquesta
parella literària va debutar amb la novel·la 'Mugrons de titani'
(Premi eròtic la Vall d'Albaida).
'Ullals' és una història basada en
fets reals i, segons Ricard Ruiz, secretari del jurat, és un thriller trepidant
amb una reflexió de fons sobre l'autoritat. 'Es llegeix molt bé, però alhora és
un llibre que deixa un pòsit llarg.' Salvador Macip ha destacat que en tot
moment van escriure la història pensant en els lectors com a adults, amb molt de
respecte. Han barrejat gèneres: 'És un western i també és un llibre de terror de
sèrie B, i també té elements de thriller.' Sebastià Roig recorda la perplexitat
que van patir quan van llegir a la portada d'un diari la història d'un jove que
va denunciar una mena d'escola-reformatori a l'Alt Empordà on tancaven els
alumnes en gàbies de senglars, a la nit. 'Ja ho diuen que la realitat sempre
supera la ficció
Hem volgut recuperar el gènere dels drames rurals i de 'Els sots
feréstecs'.'
-----------------------------
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges
informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos,
conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes,
etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb
sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política
lingüística, normativa, etc.
Us pregue encaridament que feu arribar aquest missatge
als vostres coneguts a fi que l'existència del nou butlletí InfoMigjorn siga
coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la
llengua catalana.