InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana
[10.400
membres]
Butlletí número 401 (dilluns 06/12/2010) - Continguts triats i
enviats per Eugeni S. Reig
1) Gabriel Bibiloni - Les carreres: dels carros a les
universitats
2) Màrius Serra - Frescs?
3) Jesús Bernat Agut -
EL ‘PA NEGRE' DE CADA DIA
6) JORDI SOLÉ I COMAS GUANYA EL III PREMI HELENA
JUBANY
1)
Article publicat a l'Espira, suplement
cultural del Diari de Balears, dissabte 20 de novembre del
2010
Amb bones
paraules
Les carreres: dels
carros a les universitats
Gabriel Bibiloni
Tot va començar amb el carro, aquesta invenció de fa uns
quants mil·lennis, conseqüència de la invenció de la roda, que va fer avançar la
humanitat una cosa de no dir. Carro és una paraula d'origen cèltic,
però no sabem qui va fabricar els primers. Els camins per on passaven els carros
es deien en llatí carraria, substantivació de via carraria, i
d'aquí surt la nostra paraula, carrera. A partir del seu primer
significat, carrera va anar fent una remarcable expansió semàntica i
s'aplicà a diverses coses relacionades amb l'accepció inicial: primer els camins
que unien les poblacions i també les vies interiors d'aquestes, que ara diem
carrers, però que a l'Edat Mitjana també es deien carreres,
fins que els dos mots es van especialitzar. N'ha quedat el refrany mallorquí
no deixis les carreres velles per les novelles, que ens exhorta a no
canviar els mètodes segurs de sempre per innovacions perilloses. A Mallorca
també ha quedat el mot carrera per a designar la part de carrer que
correspon a la façana d'una casa, i a foravila l'espai que hi ha davant les
cases. La carrera va passar a ser també la distància entre dos llocs (entre tal
i tal lloc hi ha una bona carrera) i el desplaçament o la ruta per a anar d'un a
l'altre. A l'Edat Mitjana també trobam sovint les expressions sortir a
carrera (sortir a camí) i tenir carrera (tenir dret de pas per a
anar a algun lloc).
En italià la paraula carriera també va tenir el
mateix significat inicial de 'pas per a carros', i d'aquesta llengua segurament
va passar al francès, especialment en els usos de l'equitació. En francès
carrière designa el lloc on corren els cavalls, d'on surt el sintagma
cheval de carrière. En el Tesoro de Covarrubias (1611)
carrera encara és bàsicament també el lloc on corren els cavalls, i no hi
apareix l'accepció de 'cursa' o 'competició' ni la de 'acció de córrer', que van
sortir per metonímia (potser un canvi bàsicament espanyol). Amb tot, algun
document coetani ens mostra que aquests canvis ja s'havien produït: "con veloz
carrera atravecé aquel cerro", Juan de la Cierva, final del segle XVI). El
català medieval també coneix un ús especialment vinculat als cavalls. "Com la
trompeta sonà los cauallers feriren los caualls dels esperons, e feren moltes
carreres" es diu en el Tirant. Però no és del tot clar aquí l'abast semàntic de
la paraula carrera, i no he vist en època medieval altres usos del mot
en què el significat sigui 'acció de córrer'. Els exemples del Tirant deuen
haver inclinat la Secció Filològica a incorporar carrera al DIEC amb el
valor de 'cursa'. Un fet, però, que no hauria de motivar que cessàssim de
preferir 'cursa' o 'correguda' per a les competicions.
Però no volia parlar d'aquest hipotètic castellanisme
(carrera en el sentit de competició), sinó d'un altre de més greu i que
no ha estat crec denunciat per ningú. Tornem, doncs, a la nostra història.
Després dels sentits estrictes de carrera, aparegueren els usos
metafòrics, i carrera va acabar designant el camí que fa una persona
per la vida. I de la carrera de la vida a la carrera professional, que és una
altra carrera, un altre camí. La carrera és tot allò que fa un professional,
especialment la gent de lletres, els científics, els polítics, els cantants i,
fins i tot, els futbolistes: totes aquelles persones que avancen, progressen i
guanyen prestigi o reconeixement. No es parla, però, de la carrera d'un
conductor d'autobús o d'un taxista, tot i que els taxistes, de carreres
n'arriben a fer moltes. Per a referir-se a la carrera professional les llengües
del nostre entorn tenen la mateixa paraula: francès carrière, anglès
career, espanyol carrera, italià carriera, alemany
Karriere, etc. Totes sorgides del primitiu pas de carros i difoses
d'una llengua a l'altra. Però la carrera és sempre el progrés professional al
llarg de tota la vida. Només en una llengua que jo sàpiga, l'espanyola,
carrera es refereix a uns estudis universitaris regulars que porten a
l'obtenció d'un títol. I aquesta és una innovació (feta segurament a partir de
l'expressió dar carrera, pagar els estudis a qualcú) i una peculiaritat
de l'espanyol molt recent: el primer diccionari acadèmic espanyol que duu
aquesta accepció és el de 1983 ("Conjunto de estudios repartidos en cursos, que
capacitan para obtener un título y ejercer una profesión"). En totes les altres
llengües aquesta carrera es diu estudis, grau, etc. Si
decidíssim de no parlar una llengua subordinada, no diríem estudiar una
carrera sinó estudiar un grau o una cosa equivalent. I no
pensaríem mai que un estudiant que arriba a la llicenciatura o a la graduació
acaba la carrera. No: es troba just en el moment de començar-la.
Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI
dijous 2 de desembre del 2010
Motacions
per Màrius Serra
Frescs?
Una falca de la cadena de supermercats Consum, si
més no a Catalunya Ràdio, em fa sentir fresc. No és cap prodigi, però una veu
femenina (jovenívola) hi pronuncia una paraula curiosa amb naturalitat. En
parlar dels productes que comercialitza l'anunciant, diu: “aliments frescs, com
sempre”. Aquest frescs, acabat
en una zigazaga ensordida que gairebé sembla l'onomatopeia d'una lluita
d'espases, em crida l'atenció. L'adjectiu fresc (fins i tot quan fa de
substantiu per referir-se a una pintura mural) és un d'aquests mots que admeten
dos plurals: frescs i frescos. N'hi ha uns quants, d'aquests. També passa amb
bosc (boscs i boscos), impost, text... I amb boig (boigs i bojos), passeig,
desig... En general, la fórmula més
curta es fa servir per escrit i l'oralitat recorre a la crossa vocàlica per
facilitar-ne la pronúncia. Per això és notable sentir, en un anunci radiofònic
de supermercats, el triplet ensordit SCS, perfectament pronunciat per una
professional jove. Té una certa lògica. Si tot sovint hem d'entomar la
fagocitosi de vocals escrites inherent al llenguatge SMS, ¿per què no hauríem de
recuperar una pronúncia SCS? Passeigs als boscs a buscar vescs com
boigs...
3)
Publicat al diari Levante-EMV (edició de Castelló) el 12 de
novembre del 2010
EL ‘PA NEGRE' DE CADA
DIA
Recentment s'ha
estrenat la pel.lícula d'Agustí Villaronga ‘Pa negre', basada en la
novel.la homònima d'Emili Teixidor de qui pren també fragments d'altres
narracions. La sala Babel de València ha estat l'única al nostre país,
esdevingut Comunidad, on l'hem poguda gaudir en versió original. No
mereixeria cap comentari si la V.O. fóra en xinès o alemany. Sobta, però, que
tot tractant-se d'una pel.lícula rodada en la nostra llengua haja d'aplegar a
les sales de Castelló doblada al castellà. Cal dir que a Babel hem hagut de
visionar-la subtitulada en castellà, per si hom hi trobava dificultats
dialectals. Una veïna, castellanoparlant, em confessa que va trobar més
entrebancs amb ‘Carancho', cinta argentina que encara volta per les pantalles i
que no preveu, confiada a mostrar les variants d'una llengua tan diversa com
l'espanyola, cap subtitulació aclaratòria.
La pel.lícula
produïda per Isona Passola compta, a més de les habituals del Ministeri de
Cultura, ICO, TVE
, amb la
col.laboració de les televisions de Catalunya i de les Illes Balears. No cal dir
que la TVV no està per a gaites
ni per a dolçaines, i encara menys per a
tenores!
Que a Castelló
no poguem veure un film rodat en la nostra llengua no deixa de palesar allò que
l'Emili Teixidor, metafòricament, exposa a la novel.la i que, tan encertadament,
recull Villaronga: després de la guerra, Catalunya es va vendre al vencedor.
També nosaltres, els valencians, fa temps que anem
venuts!
Jesús Bernat Agut
Article publicat en el DIARI DE BALEARS
dijous 25 de novembre del 2010
Joan Melià
Les llengües són molt més que codis de
comunicació. Quan la llengua d'una comunitat desapareix és senyal que també ho
fan molts altres components de la seva identitat. No desapareixen les llengües
dels qui tenen plena sobirania, sinó que, quan passa, sempre són, amb més o
menys acarnissament, comunitats sotmeses.
La relació entre identitat i llengua és forta i complexa. Una llengua
crea solidaritats i complicitats entre els individus que la comparteixen, les
quals fan aflorar amb entusiasme singular quan coincideixen fora del seu
territori. Quan som fora del nostre país i sentim qualcú que parla en la nostra
llengua, tendim a parar-hi atenció o a establir-hi contacte, simplement per
aquest fet; cosa del tot inusual dins el nostre territori. Això s'intensifica
quan es comparteix, a més de la llengua, la varietat dialectal. Segurament
perquè compartir una llengua o una varietat seva és, en general, indici de
compartir més coses. D'altra banda, les llengües solen associar-se a perfils
humans determinats (a característiques físiques i, en determinats casos, també a
funcions socials). Aquest fenomen es fa més evident quan la llengua de què es
tracta és marginada en el seu propi territori, com en el nostre
cas.
Sovint trobam exemples que les característiques de l'interlocutor
(ja siguin físiques o de rol) dificulten l'ús de la llengua catalana o, fins i
tot, l'amaguen. Passa amb les professions. Per exemple, comença a ser habitual
que a infermers i metges els pacients catalanoparlants, advertits per
l'experiència, s'hi adrecin en castellà, alguns amb dificultats evidents. I
associen tant el castellà a aquesta professió que el sanitari pot contestar-los
en català i els pacients no percebre-ho i continuar -n'he estat testimoni- en
castellà.
També amb les procedències. A una al·lota francesa adesiara li
passa que parla en català amb un interlocutor que li contesta en català, fins
que diu, si la conversa hi du, que és francesa, llavors l'altre canvia al
castellà.
I amb l'aspecte físic. Un conegut em va contar que un pic va demanar
una informació a una dona que no el veia (el tenia darrere), la qual li va
començar a respondre en català, però, quan es va girar i va veure que era negre,
es va com a espantar i, mig travant-se, passà a parlar-li en
castellà.
Aquests exemples mostren l'arrelament que, en algunes persones,
té la idea que la llengua catalana només la poden usar persones d'unes
característiques concretes; tant que arriben a no percebre-la quan qui la parla
no té aquest perfil. L'aparença de l'interlocutor amaga la llengua. Però també
pot passar al revés. Que la llengua amagui l'aspecte de l'interlocutor. El
protagonista de la darrera anècdota un dia anava per un carrer del seu poble
darrere una dona, que el coneix, i el qui devia ser el seu nét, que no viu al
mateix poble; el nin el va veure i va dir a sa padrina que hi havia un negre; la
dona es gira i, quan el veu, diu: "No és un negre, és en tal (el nom de pila)".
És un cas semblant al d'una al·lota gal·lesa que va anar a l'Escola Oficial
d'Idiomes per a matricular-se a un examen per a obtenir un certificat de llengua
espanyola i es va adreçar en català a la persona que l'atenia; aquesta li va dir
que no ho podia fer perquè només s'hi podien presentar els estrangers.
Hi
ha aquestes dues alternatives. Que avancem en un sentit o un altre, que sigui un
factor de reclusió o segregació o un pont cap a la integració, depèn de com
desitgem que es gestioni aquesta situació i de les intencions de les persones
que posem al capdavant de les nostres institucions.
5)
Publicat en el diari EL PAÍS
dimarts 30 de novembre del 2010
El presupuesto de la universidad de Castellón para 2011 crece un 10%
El Tribunal Superior de Justicia valenciano ha admitido a
trámite el recurso presentado por la Universidad Jaume I de Castellón contra la
supresión del término catalán de sus estatutos, llevada a cabo por la
Generalitat, según ha informado hoy a su consejo de gobierno el rector Vicent
Climent. El caso tiene el aspecto de las cosas ya vistas: la Jaume I, como otras
universidades valencianas, ya han derrotado judicialmente al Consell en
ocasiones anteriores por el mismo motivo. La historia se repite porque, a raíz
de los cambios en las leyes universitarias, los campus se vieron obligados a
adaptar y volver a publicar sus estatutos, momento que la Generalitat aprovechó
para suprimir de nuevo la expresión "académicamente catalán" referida a la
lengua propia.
La Jaume I ha aprobado hoy, por otro lado, su presupuesto
para 2011: serán 114,6 millones de euros, que representan un 10,11% más que el
de este año. El aumento, explica la universidad, responde a las obras que se
acometerán en la Facultad de Ciencias Humanas y Sociales (que albergará
temporalmente los estudios de Medicina a partir de septiembre de 2011); la
urbanización del parque científico; el proyecto de rehabilitación del edificio
de Hacienda, y la Casa Forestal de Vistabella.
Las inversiones serán financiadas por fondos de la Jaume I,
el recurso al endeudamiento (a través de la figura del factoring
habilitada por la Generalitat) y los seis millones de euros que el Consell
acordó con la universidad destinar a infraestructuras académicas en 2011.
6)
JORDI SOLÉ I COMAS GUANYA EL III PREMI HELENA
JUBANY
El periodista sabadellenc Jordi Solé i Comas ha estat guardonat aquest
vespre amb el III Premi Helena Jubany de narració curta o recull de contes per a
ser explicats, únic premi existent d'aquestes característiques, per la seva obra
Blanc.
El també
periodista Pep Andreu ha conduït l'acte de lliurament del premi, que s'ha
celebrat a la Sala d'Actes de Can Palauet de Mataró amb la presència de prop
d'un centenar de persones, que omplien la sala.
Hi han
intervingut Sílvia Sebastián,
directora de la Biblioteca Pompeu Fabra de Mataró, en representació de l'IMAC de
l'Ajuntament de Mataró, Joan
Jubany, president de l'Associació Cultural Helena Jubany i
Lorente, Núria Ribas, com
a portaveu del Jurat, el mateix guardonat i Elvira Carrió, membre també del Jurat,
que ha llegit fragments de l'obra premiada.
El Jurat va
acordar per unanimitat, segons explicat Núria Ribas, atorgar el III Premi Helena Jubany a l'obra Blanc de Jordi Solé i Comas “per la seva prosa
fresca, fluida i suggeridora d'imatges; pel seu lèxic en sintonia amb la
intencionalitat que vol expressar: humor, ironia, tendresa, etc.; i per la
capacitat, a partir d'un fet real, de capgirar-lo i fer-ne un relat creïble,
dirigit en tot moment a un imaginat oient i una possible audiència
juvenil”.
També ha fet
esment de l'obra finalista, Història
natural i altres contes, per
la seva capacitat creadora de personatges que fan avançar la narració amb traços
calderians.
És previst que
l'edició de Blanc surti a la llum a
començament de març de 2011. En tindrà cura l'editorial Tantàgora. L'edició serà
il·lustrada i inclourà, a més del text escrit, la narració oral de l'obra i una
versió signada amb llengua de signes catalana per a persones
sordes.
L'OBRA
El protagonista del relat guanyador és un noi sabadellenc que està
destinat a ser químic seguint la tradició familiar. Des de ben petit els Reis ja li porten
jocs de química, però ell té, a més, un altre hobby que l'apassiona encara més:
els animals.
Així és que un bon dia agafa els Catalans decidit a fer una visita al zoo de Barcelona
i
aquesta visita canviarà la seva vida, perquè hi trobarà l'Altarriba. un
personatge curiós que li ofereix feina en veure'l tan embadocat amb les feres.
Començarà netejant la gàbia dels micos i anirà fent mèrits. La seva felicitat
serà total quan arribi al zoo el seu habitant més famós, un goril·la blanc.
Tots sabeu la història de Floquet de Neu o, més ben dit, us penseu que
la sabeu, perquè aquesta història amaga un terrible secret
El llibre és una
meravella de tan ben escrit, irònic, intel·ligent. Ben segur que no us podreu
estar d'acabar-lo. El podreu tenir a les mans a començament de març.
L'AUTOR
Jordi
Solé i Comas és periodista, escriptor. Ha estat col·laborador de la revista
“Fotogramas”, del programa de TV3 “El club” i del radiofònic “Versió càmping” a
RAC1. Actualment treballa com a free lance i és lector professional de guions
cinematogràfics. Com a escriptor ha publicat Telemanía las 500 mejores series
de TV (Salvat, 2000), la novel·la històrica sobre el fill de Juli Cèsar i
Cleopatra Hijo de Dioses (Ed. Pàmies, 2010) i el thriller històric sobre
l'estada de Buffalo Bill a Barcelona l'any 1889, “Barcelona Far West” (Pàmies,
2010).
EL PREMI HELENA
JUBANY
La d'enguany és
la tercera edició del Premi Helena Jubany. En les dues edicions anteriors els
guanyadors foren l'alacantí Joan-Lluís Moreno i Congost (Premi 2009) amb Compta comptes i el barceloní Xavier
Cabús (Premi 2008) amb El karma del
carnisser, les obres dels quals ja han estat publicades per l'editorial
Tantàgora.
Aquest premi
literari ha estat creat per mantenir viu el record de l'Helena Jubany i Lorente
encomanant el seu gust per la lectura, la creació literària i la narració oral.
L'Helena va ser assassinada el dia 2 de desembre de 2001 a Sabadell i tant la
policia com la judicatura han desistit dàclarir els fets i identificar els
culpables de la seva mort.
Mataró, 2 de
desembre de 2010
Joan Jubany i
Itxart
Associació
Cultural Helena Jubany i Lorente
-----------------------------
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges
informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos,
conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes,
etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb
sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política
lingüística, normativa, etc.
Us pregue encaridament que feu arribar aquest missatge
als vostres coneguts a fi que l'existència del nou butlletí InfoMigjorn siga
coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la
llengua catalana.