LA VELLETA REFRANYERA

 Eugeni S. Reig

Edicions del Bullent ha publicat, dins la col·lecció Els llibres del gat en la lluna, el llibre LA VELLETA REFRANYERA de l'alcoià Jordi-Raül Verdú i Pons. El llibre és un encert. Narra la història d'una ancianeta alcoiana de cent anys d'edat, analfabeta, que parla un valencià magnífic, amb una fraseologia lèxica riquíssima que usa espontàniament, sense adonar-se'n. La velleta va cada dia a la glorieta a donar menjar als animalets i allí coneix uns xiquets que s'interessen per la seua manera de parlar. Els xiquets li ho fan saber al seu mestre i aquest convida l'anciana a parlar en una setmana cultural que fan a l'escola. La velleta accepta i, amb l'ajuda d'un ninotet de drap que li havia regalat sa mare quan era xicoteta i que ella conservava en un vell baül de fusta que tenia amagat davall del llit, fa als xiquets de l'escola una sèrie de parlaments en els quals fa gala del seu magnífic valencià d'Alcoi, heretat per tradició oral, ple d'expressions populars. La narració de la velleta que va cada dia a la glorieta a donar menjar a coloms, ànecs, pardalets i gats i que, quasi sense adonar-se'n, es convertix en conferenciant en una escola, és l'excusa per a escriure en un llibre una quantitat considerable de locucions, frases fetes, proverbis, refranys, versets populars, cançonetes, etc. Considere que aquest llibre és molt adequat per a ser usat en les escoles, a fi que els jóvens aprenguen una fraseologia lèxica que, malauradament, va desapareixent.

Com pense que, d'aquest llibre, se'n faran més edicions, em permet fer, tot seguit, algunes observacions sobre determinades qüestions que considere que es podrien millorar en el futur.

Al començament del llibre, quan l'autor descriu la velleta, diu: «Els ulls grisos li feien joc amb el cabell, que era blanc com la paret.» El modisme comparatiu d'igualtat blanc com la paret s'ha aplicat sempre únicament i exclusivament per a manifestar que la cara d'una persona està pàl·lida, demacrada, engroguida, a causa d'una malaltia o d'una emoció forta com, per exemple, un ensurt. Per a dir que els cabells de la velleta eren molt blancs caldria haver usat blanc com la neu, blanc com una volva de neu, blanc com la llet, blanc com un glop de llet, blanc com una serrada de coloms o blanc com el cotó en pèl. De repertori, en tenim molt, afortunadament. L'ús de blanc com la paret, per a aquest concepte, és inadequat.

Per a explicar-nos com de pobra era la velleta, escriu l'autor: «Era pobra com una rata i, amb les quatre “perres” que li donava la seua pensió s'apanyava». El castellanisme “perres”, escrit entre cometes, és perfectament prescindible. Podria haver escrit perfectament amb els quatre gallets o amb les quatre aguiletes.

L'autor, per a dir que els animalets de la glorieta estaven famolencs –o esfambrats, com diem els alcoians– diu que estaven «blaus de fam i sense milotxa». Els alcoians –i també altres valencians de la zona nord-meridional– usem la paraula blau per a expressar que, de determinades coses, en tenim una gran quantitat, i així diem: estar blau de fam, que significa 'tindre moltíssima fam', estar blau de son, que significa 'tindre moltíssima son', estar blau de fred, que significa 'tindre moltíssim fred', estar blau de bulla, que significa 'badar-se de riure, riure molt a gust i amb moltes ganes', fer blau (a algú), que significa 'pegar-li molt, pegar-li una bona palissa', etc. Amb aquest valor intensiu de la paraula blau tenim les frases fetes blau de verga i sense milotxa i blau de llenya i sense milotxa que equivalen a la frase castellana como el gallo de Morón, sin plumas y cacareando. Aquestes frases signifiquen que algú no ha pogut aconseguir allò que volia i, damunt, ha eixit perjudicat. Blau de fam i sense milotxa no significa res en absolut. L'autor hauria d'haver escrit, simplement, que els animalets estaven blaus de fam.

Més avant ens diu l'autor que la velleta «Sabia més que un llibre obert, i no perquè havia anat a costura, sinó perquè tenia molta experiència i vida viscuda.» És una traducció literal del modisme castellà saber más que un libro abierto. En valencià tenim saber més que el llibre de les set sivelles, saber més que al-Xafra o saber més que Lepe. Aquest darrer modisme comparatiu és també un calc del castellà, però del segle xvii.

Quan escriu que «[...] tot anirà com del fil del vint» considere que hauria d'haver escrit de fil de vint i no del fil del vint.

En la cançoneta «Rei, vestit de budell, la panxa plena i el cul lluent», no és la panxa plena, és la panxa llisa. I no hauria estat gens malament que haguera aprofitat l'ocasió per a explicar que, en aquesta cançoneta, la paraula budell és una deformació de la paraula original, que era burell. És a dir, rei, vestit de burell –de tela de burell, una roba de pobres–, la panxa llisa –perquè menjava poc, perquè era poble – i el cul lluent. Açò, evidentment, la velleta no sabria explicar-ho, però ja trobarà l'autor manera de fer-ho.

Això de «[...] no havia pogut pegar ull en tota la nit» és un calc del castellà totalment innecessari. Els valencians no hem dit mai no pegar ull. Els valencians, quan no podem dormir gens en tota la nit, ens la passem sense tancar els parpalls o, simplement, sense dormir, però no sense pegar ull.

El modisme comparatiu com un cuc baix d'un cantal no està malament, però estaria molt millor com un cuc davall d'un cantal. Cal tindre en compte que el cuc està immediatament davall del cantal, pràcticament, tocant-lo. En aquest cas és millor davall que baix.

La dita home refranyer, gos i malfaener, jo l'he sentida de la manera següent: home refranyer, guilopo i malfaener. La darrera versió té l'avantatge que permet explicar la paraula guilopo.

La dita mentida, sofira, agarra un cagalló i estira, jo l'he sentida sempre mentira, agarra un cagalló i estira, en la qual mentira rima amb estira. Quan algú diu “mentira”, un altre li replica “agarra un cagalló i estira”. Sofira no significa res. A més, la variant formal mentira és l'única que emprem els valencians i és molt antiga. En els Sermons de sant Vicent Ferrer apareixen tant mentida i mentider com mentira i mentirós. No cal que ens esforcem en voler parlar millor que sant Vicent i menys encara tractant-se d'una dita popular. De tota manera, considere que la fraseologia lèxica de caire escatològic, escabrós, bròfec, blasfem o amb connotacions sexuals, és millor evitar-la. Si volem bastir una llengua culta digna, que siga respectable i respectada, no podem emprar expressions grolleres, malsonants o de mal gust, encara que siguen molt populars i molt conegudes.

La dita si vols que et toque la loteria, treballa de nit i de dia, jo la conec de la manera següent: si vols que et toque la loteria, agarra't a la faena, vetla i matina.

En l'expressió no para en Torreta, no sé per quins motius l'autor escriu majúscula la t de torreta. No es tracta de cap nom propi. S'anomena torreta a la porteta per la qual entren i ixen els coloms del colomer. Es diu que algú no para en torreta quan va sempre d'ací cap allà, sense parar, com els coloms que sempre van volant i no s'aturen mai en la torreta. L'espressió no parar en torreta era emprada, inicialment, pels colombaires valencians, però, després, va passar a formar part del lèxic popular general.

El modisme comparatiu més valenta que una ginesta no és valencià, és una traducció literal del castellà.

La velleta diu que «[...] en qüestió de llegir i escriure estic més verda que un suc d'herba». El modisme comparatiu més verd que un suc d'herba té dues accepcions: 1a, en sentit real, 'd'un color verd molt pujat, molt intens', i 2a, en sentit figurat i referit a qüestions de tipus sexual, 'llicenciós, indecent, obscé'. Per a dir que no sabem res en absolut d'una matèria determinada, els alcoians diem estic peix, no estic verd.

Més avant trobem «[...] que em sembla que ací hi ha per anar i vendre». A banda que s'ha d'escriure n'hi ha en lloc de hi ha, cal especificar que l'expressió és donar i vendre, no anar i vendre.

Això de llar dels jubilats és un calc del castellà hogar del jubilado. Caldria escriure casal, no llar.

No cal dir que els valencians no donem mai cops de mà, donem sempre colps de mà. En la paraula colp conservem la l etimològica.

Respecte al fet que la velleta anomene Titelleta al seu ninotet de drap és, senzillament, impossible. No hi ha cap alcoià que conega la paraula titella si no la depresa en els llibres. Si la velleta té cent anys i és analfabeta, seguríssim que no ha sentit mai de la vida la paraula titella. Una autèntica velleta alcoiana centenària anomenaria al seu ninotet de drap Perotet per una qüestió elemental: perquè els alcoians, als ninots els anomenem perots. Evidentment, a fi que qualsevol xiquet valencià poguera entendre per quin motiu la velleta anomenava Perotet al seu ninot de drap, caldria explicar-ho.

I per a acabar, em permet l'atreviment que fer un comentari no lingüístic. Quan l'autor explica l'habitatge humil –miserable, diria jo– a on viu la velleta, escriu: «Per no tindre no tenia ni llum, ni aigua corrent, ni cuina, ni nevera, ni televisor... I ja no parle d'altres aparells com el rentaplats, el microones o l'ordinador, que ni tan sola sabia que existien». Quan diu que no tenia llum a casa, s'entén que el que no tenia és electricitat i, per tant, és lògic que no tinguera cap aparell que funcione endollant-lo al corrent elèctric, perquè seria impossible fer-lo funcionar. Quan diu que no tenia cuina, supose que vol dir que no tenia cuina elèctrica o de gas, perquè un foguer, encara que funcione amb llenya, amb carbó, amb petroli o amb butà, segur que sí que el tenia, perquè si no, ja m'explicarà com els va fer als xiquets coquetes –supose que coquetes fregides– i un xocolate que estava més calent que el foc. Però el que trobe més sorprenent de tot és que en l'any 2010 puga haver a Alcoi una dona de cent anys d'edat que visca sola en un pis que no té aigua corrent. ¿Vol dir l'autor que la pobra ancianeta anava cada dia amb cànters i poals a una font pública, els omplia i, després, carregada com un burro, se n'anava a sa casa –segurament costera amunt– i se'ls pujava al piset? ¿Ella a soles? ¿Amb cent anys? Considere que no estaria malament del tot que l'autor li posara aigua corrent al piset de la velleta. No és només una qüestió d'humanitat, és una qüestió de credibilitat.

Vull que quede ben clar que tots aquests comentaris els faig únicament amb intenció que es millore el text de cara a futures edicions del llibre. És un llibre interessant i li desitge molt d'èxit. I espere que se n'escriguen més com aquest, perquè ens fan molta falta.