InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 10 (divendres 19/11/2010) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
1) Eugeni S. Reig - agulla d’estendre
 
2) El president del Consell Social de la Llengua Catalana fa cas omís a la petició d'una plenària del Consell
 
3) Ramon Sangles i Moles - Les cometes
 
4) Antoni Llull Martí - Astròlegs, astrucs i desastres
 
5) Presentació del llibre: Obra gramatical i lingüística completa. Vol I, de Jaume Vallcorba
 
6) Felip Gumbau Morera - La pronúncia de escala i orella i la grafia de l’article femení
 
7) Ramon Sangles i Moles - El cos no menteix
 
8) Debat de llengua: “Ep, què passa amb el català?”
 
9) David Vila i Ros - Full de ruta vers l’assertivitat lingüística
 
10) Joan Tudela - DIÀLEG AMB L'ENEMIC (VIII)
 
 
1)
 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

(Llibre inèdit)

agulla d’estendre
 

Pinça que s’usa per a subjectar la roba al fil d’estendre.

 

Quan estengues vés en l’erta que no et caiga cap de peça de roba ni cap d’agulla d’estendre al desllunat.

 

La roba, quan acabem de llavar-la, la suspenem, encara humida, d’una corda o d’un fil de ferro que anomenem fil d’estendre i la subjectem, perquè no caiga, amb unes pinces de fusta o de plàstic que anomenem agulles d’estendre. ¿Per quin motiu quan pengem la roba perquè s’eixugue diem que l’estenem i no que la pengem si en realitat el que fem és penjar-la i no estendre-la? ¿Per què les pinces que usem per a subjectar la roba perquè no caiga ni se’n vole si fa vent reben el nom d’agulles d’estendre si no són agulles, són pinces? L’explicació és molt senzilla si mirem cap al passat. Antigament, quan les dones llavaven la roba en el riu, l’estenien –és a dir, l’escampaven– per damunt de les mates de les herbes del camp perquè s’eixugara al sol. Després, quan en lloc d’estendre-la damunt de les plantes silvestres, varen passar a penjar-la d’una corda o d’un fil de ferro, varen continuar dient que l’estenien. Quan en lloc d’estendre la roba en terra varen començar a penjar-la d’una corda o d’un filferro, la subjectaven amb agulles de cap –amb autèntiques agulles– perquè no caiguera ni se’n volara si feia aire. Més avant varen començar a usar-se pinces de fusta –actualment es fan també de plàstic– i varen continuar anomenant-les agulles d’estendre, encara que ja no eren agulles, eren pinces.

 

En valencià també es diu: pinça d’estendre, pinça de la roba

La llengua estàndard sol emprar: agulla d’estendre, pinça de la roba

En castellà es diu: pinza de la ropa

 

 

2)
 
 
El dia 3 de juliol del 2009 (fa més d’un any) trenta membres del Consell Social de la Llengua Catalana (CSLC) adreçaren una demanda oficial (número de registre d’entrada 098E/5806/2009) al president del Consell [per convocar una reunió plenària extraordinària, davant la gravetat de la situació de la llengua]. No havent-hi hagut cap resposta oficial, els trenta signants han consensuat que la demanda
sigui publicada per Llengua Nacional.

Publicat en el núm. 73 (IV trimestre del 2010) de la revista Llengua Nacional

http://cv.uoc.edu/~grc0_003638_web/2010%20Llengua%20Nacional%2073%20-%20CSLC.pdf

Font: Miquel Strubell Trueta

3)
 
 
Publicat en el llibre COMPENDI DE NORMES D'ESTIL (3a edició) de Ramon Sangles (Editat per Llengua Nacional, Barcelona, 2009, pàg. 77)
 
Les cometes
 
Ramon Sangles i Moles
 

Les cometes s’usen per parelles, unes per a obrir i unes altres per a tancar (com els parèntesis, els guions i els claudàtors), i no hi va espai blanc entre elles i el text que tanquen. Vegeu també la p. 83. Tenen dues funcions bà­siques:

a) Encloure, d’una manera literal, una transcripció textual, una expressió o una citació.

b) Connotar el mot o expressió que tanquen, és a dir, fer adquirir un significat e­s­­­pe­cial o un segon sentit a la part tancada.

Tipus de cometes

En català existeixen tres tipus de cometes:

(«...») Cometes baixes, llatines, franceses, angulars o guillemets. Són les tra­di­cionals en la nostra tipo­grafia i, per tant, les que generalment farem servir en els nostres llibres o revistes.

(“...”) Cometes altes, angleses o saxones. Són dues parelles de comes volades amb la primera parella capgirada. S’empren en substitució de les cometes baixes quan aquestes no es poden usar per raons d’incompatibilitat.

(‘...’) Cometes simples.

En cas de cometes dins altres cometes, la gradació segueix l’ordre següent:

«...   “...   ‘...’   ...”   ...». Ex.:

    Tot seguit va dir: «Considero important que es tracti amb més profunditat l’apartat “Els ‘telecos’ i les empreses”, per poder arribar a enriquir les con­clusions.»

a) Ús de les cometes quan enclouen (n’hi ha més exs. en les pp. 69 i 70)

Indiquen transcripcions o citacions literals, les quals poden ser directes o indirectes.

Vegem algun exemple de citacions directes:

    ... i l’interrogat respongué: «Vaig dir-me: “Si no el mato jo em matarà ell.”»

    «Actualment, el progrés tecnològic i científic», afirmà J. Weber, «és constant, imparable.»

    «Actualment, el progrés tecnològic i científic –afirmà J. Weber– és constant, im­parable.»

    No comprenia l’acusació que li feia («Què és això que m’has fet?»).

    En el paradís l’home gaudia de tota mena de fruits (Gn 2,9: «Senyor Déu va fer néixer de la terra tota mena d’arbres, atractius a la vista i amb bons fruits per a menjar»).

Vegem algun exemple de citacions indirectes:

    En el segon llibre Antoni Canals tracta de la «contemplació dels órdens del cel e de la glòria del paradís».

    El professor eficaç «és una persona que sap fer ús [...] del seu talent».

En transcripcions o citacions literals de més d’un paràgraf s’usen les d’o­ber­tura només en el primer paràgraf, i les de tancament, a l’inici de cadascun dels se­­­­­güents i a l’acabament del darrer. Llavors s’anomenen cometes de seguiment:

    «Considerem que les propostes [...]

     »Recomanem d’establir mecanismes [...]

     »I suggerim que les persones interessades han de poder [...]»

Funcions de les citacions indirectes:

Assenyalen lemes, eslògans i campanyes (i, com en els títols, no hi ha d’anar punt a dins). Exs.:

    La nostra divisa és «Català a l’atac» / Plataforma «Aturem la guerra»

Indiquen capítols o parts d’una obra. Ex.:

    El llibre XII de Lo crestià incorpora el capítol «Regiment de la cosa pública».

Serveixen per a indicar títols de capítols, articles, poemes, cançons... que for­men part d’un llibre, una revista, un diari, un àlbum... També per als títols de les ex­­­po­sicions quan el mot exposició no forma part del nom propi. Exs.:

    «Com apostrofem», dins Escola Catalana, núm. 239.

    El millor poema del llibre Engrunes és «Al vespre».

    S’inaugura a Lleida l’exposició «Ramon Llull i l’encontre de les cultures».

Indiquen coleccions editorials. Exs.:

    El Termcat ha publicat la colecció «Criteris Lingüístics per a la Terminologia».

    Aquest llibre que demaneu el trobareu dins la colecció «Els Nostres Clàssics», de l’editorial Bar­cino.

Indiquen: conferències, discursos, parlaments, ponències, coloquis, de­bats, tau­­­les rodones, exposicions i mostres. Exs.:

    La conferència inaugural, «La meva trajectòria d’escriptor», de Joan Triadú.

    «La tradició administrativa avui» és una ponència de les Jornades sobre Tèc­ni­ques i Mètodes d’Estudi del Llenguatge Administratiu.

Advertiments

Les citacions literals han de respectar al màxim el text original. Si en aquest s’hi fa una omissió, l’assenyalarem escrivint-hi tres punts tancats amb claudàtors, així [...]. Si hi afegim alguna cosa, també la tancarem entre claudàtors, com, per exemple: Va dir que [la vida] mereixia tot el respecte.

Tanmateix, són permeses (però avisant-ho) modificacions ortogràfiques: correcció d’errors d’im­­premta, ortografia modernitzada o normativitzada. Ara bé, si en comptes de retocar el text volem posar de manifest els errors, aleshores escriurem, entre clau­dàtors, en cursiva l’expressió sic, així [sic] o bé el signe [!], que expressa iro­nia. Ex.: Segons ell, cal atendre’s [sic] a les circumstàncies.

Les citacions literals no haurien de sobrepassar mai la llargària de deu ratlles i han de dur una crida que emmeni a la bibliogafia corresponent a fi que el lector la pugui anar a consultar fàcilment.

Sempre que una citació superi les tres ratlles o bé el seu contingut es consideri im­por­tant, la posarem com a bloc separat, amb marges entrats i caràcters de di­men­sió menor. Naturalment, aleshores les cometes s’ometen:

    
Perdona mi, si follament te parle:

     de passió parteixen mes paraules.

     Jo sent paor d’infern, al qual faç via:

     girar la vull e no hi disponc mos passos...  (Ausiàs Marc)

b) Ús de les cometes quan connoten

S’usen per a assenyalar les paraules que apareixen amb un sentit distint de l’ha­­bitual, amb un matís d’ironia o èmfasi. Exs.:

    L’entrenador ha estat destituït per «incapacitat».

    Són solucions que els nostres «magnànims» opressors fan viables.

    L’«encertadíssima» decisió de l’Ajuntament.

    La malaltia de les «vaques boges».

    L’absència del «meu» metge.

    Aquest cap de setmana m’han «netejat» el pis.

    Fan activitats per a joves «enganxats».

    El «full de ruta».

    La «guerra santa».

    La «guerra del xampany».

    L’«eix del mal».

    El «triangle de la mort».

I encara:

Atenuen el significat d’un mot.

Expressen renúncia a reconèixer com a nostra una expressió.

Marquen barbarismes.

Indiquen vulgarismes, rusticismes, etc.

S’usen per a fer pseudo-citacions o citacions sense atribució específica i que es po­den considerar termes específics. Ex.:

    En la crítica actual es parla molt de «teatre comercial».

Les cometes simples

Les cometes simples o senzilles (‘ ’) tenen una funció especialitzada, a saber:

a) Indiquen, expliquen, el significat d’una paraula o una frase, és a dir, deli­miten la definició d’un mot precedent. Exs.:

    El mot mesa significa ‘conjunt de persones que dirigeixen una assemblea’.

    El mot sorrofoll ‘soroll’ no és pas en tots els diccionaris.

    La filosofia, literalment ‘amor a la saviesa’, és la ciència que...

    En aquest vocabulari hi apareixen els mots següents: cardigassa ‘planta de la fa­mí­lia de les compostes: Cirsium ferox’ (Diccionari català-valencià-balear), cos­si­golles ‘pes­sigolles’ [...]

b) Tradueixen el títol d’una obra (encara no traduïda al català [vegeu p. 54]):

    Konflikt und Handlungskontrolle [‘Conflicte i control de l’acció’].

c) Emmarquen glosses o traduccions d’un mot o d’una frase. Exs.:

    Una bajoca és, en català occidental, el que en català oriental es coneix com a ‘mon­geta tendra’.

    Les famílies s’agrupen mitjançant grans unitats de parentiu, les qab’il (‘tribus’), que se situen en un pla o en un altre d’un estricte sistema d’estrats.

d) També hi podem recórrer, com mostrem en l’exemple, per a indicar els títols d’obres inse­rits en un títol (una alternativa, no del tot aconsellable, seria escriure’ls en rodona). Ex.:

    Edició crítica i estudi de la ‘Doctrina Pueril’ de Ramon Llull, tesi doctoral de Jo­an Santanach.

e) Marquen paraules que haurien d’anar en cursiva en un títol que ja va en cur­siva (una alternativa, no del tot aconsellable, seria escriure-les en rodona). Ex.:

    Cultura material i economia a través dels inventaris ‘post mortem’, de Xavier Lencina. u

 
 
4)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 152)
 

Astròlegs, astrucs i desastres

 

Antoni Llull Martí
 
Ja us vaig parlar un altre dia d’astres i termes relacionats amb l’estelada, però no d’aquests als quals em referiré avui.
 
El mot astre prové del llatí astrum i aquest del grec ástron, i ja era usual en la nostra llengua en el segle XIII. A més del seu significat de ‘estel’, també prengué durant l’edat mitjana el de ‘fat, predestinació’, i per això es parlava de bon astre i de mal astre per ‘bona sort’ i ‘mala sort’, i també s’usà antigament l’adjectiu astruc per ‘sortat’, i malastruc per ‘desgraciat’. Cap d’aquests mots són usuals en el parlar actual, però Astruc i Bonastre, que durant l’edat mitjana foren usuals com a nom de persona, especialment entre els jueus catalans, han sobreviscut com a llinatges. També hi ha el mot malastrugança, però no s’usa gaire.

 

Entre els mots derivats d’astre, un dels més coneguts és astrologia ‘ciència dels astres’, i el seu derivat astròleg. Fins ben entrada l’edat moderna la majoria de la gent creia fermament que el destí de les persones i de la humanitat estava escrit en el cel, i que per conèixer-lo només calia saber interpretar els moviments dels cossos celestes, sobretot els del sol, de la lluna i dels planetes, cosa en la qual es declaraven experts els astròlegs, i per això tenien molt de prestigi, encara que en moltes ocasions no encertassin gens ni mica en les seves prediccions.

 

El prefix des- en mots composts sol convertir el significat de l’element principal del compost en tot el contrari del que tot sol significa, com ocorre amb fer i desfer, conèixer i desconèixer, etc. I així, anteposat a astre amb el seu sentit de ‘sort’ o ‘destí’, significa tot el contrari a astre, amb el sentit de bona sort (recordau que també es diu «ha nascut amb estrella» de qualcú a qui li van molt bé les coses), i sol esser aplicat com a substantiu a un fet perjudicial, generalment amb conseqüències lamentables. De desastre sortí desastrat, i segles enrere es trobaven expressions com home desastrat i cosa desastrada, però fa temps que caigueren en desús. En canvi és molt usual desastrós, que el veim escrit o el sentim molt espesses vegades, i que més valdria no haver-lo d’utilitzar amb tanta freqüència.

 

5)
 
Presentació del llibre:
 
Obra gramatical i lingüística completa. Vol I
 
de Jaume Vallcorba i Rocosa
 
Data i hora: 24 de novembre del 2010, a les 19 h.
 
Lloc: Seu d'Omnium Cultural - Diputació, 276, pral. - Barcelona
 
ENTRADA LLIURE
 
Hi intevindran Muriel Casals. presidenta d'Omnium Cultural; Josep Massot i Muntaner, historiador i director de Publicacions de l'Abadia de Montserrat, i Josep Ferrer i Lluís Marquet, filòlegs, recopiladors de l'obra i curadors de l'edició.
 
Jaume Vallcorba i Rocosa (Barcelona, 1920-2010), figura clau de la represa de l'ensenyament de la llengua des del 1960, escriví una extensíssima obra al llarg de 45 anys, el conjunt de la qual -fins ara escampat en diferents publicacions, moltes gairebé introbables- constitueix una pedrera riquíssima per a la recuperació del català no acastellanat. L'obra completa constrarà de 3 volums.
 
Aquest volum, de 692 pàgines, conté les monografies següents:
 
1. Sobre el règim dels verbs ésser i estar (Premi Pompeu Fabra dels Jocs Florals de la Llengua Catalana, Marsella, 1967)
2. La campanya lingüística de L'Avenç (1977)
3. Punts essencials de català en lliçons breus (1978)
4. Els mots parasintètics del català (1978)
5. Els verbs ésser i estar en català (1978)
6. Història dels verbs ésser i estar en català (en català i en castellà). Primera part (1996)
7. El sorprenent camí de ser a estar. (Per què el castellà féu parcialment aquesta evolució i no l'ha feta el català) (1997).
 
Atès que, malauradament, l'autor ha mort fa molt poc, aquest acte serà també un homenatge a la seva memòria.
 
 
 
6)

La pronúncia de escala i orella i la grafia de l’article femení

 

Felip Gumbau Morera

 

 

            Fixem-nos com actuem els parlars tortosins quan hi ha una a àtona a final de paraula en contacte amb la vocal inicial d'una altra paraula.
§        Per un costat, quan la segona paraula comença per vocal tònica, practiquem l'elisió de la a final de la primera paraula (l'alça, un'era, l'illa, un'altr'hora, est'ungla).
§        Per contra, quan la segona paraula comença per vocal àtona, practiquem quatre solucions diferents segons la vocal:
ú       si és la a, llavors elidim la a final de la primera paraula (un'amiga);
ú       si és la e, elidim eixa e no només quan va seguida de s, com ja feia veure Giner l'any 1934 (1998: 123) sobre els parlars valencians (la'scala), sinó en qualsevol cas (la'rmita, una'xposició, bona'mpresa);
ú       si la vocal àtona inicial de la segona paraula és la o, forcem el tancament de o a u per a diftongar-la amb la a (qui-na_u-lor, la_u-re-lla, s'ha_u-fe-gat, vés-a_u-(b)rir);
ú       finalment, si són la i o la u, tendim a diftongar (u-na_i-de-a, la_u-lle-ra).
            El contacte de la a final d'una paraula amb la vocal mitjana (e/o) inicial d'una altra, però, va provocar interpretacions errònies en els nostres parlars, que vam fer el que anomenem un "tall sil·làbic fals", és a dir, que interpretem l'ascala en comptes de la'scala i l'aurella en comptes de la urella, raó per la qual avui diem ascala i aurella.
§        Per un costat, la pronúncia de o com a au en paraules com aurella no és ni general –perquè la fem els parlars tortosins i algun parlar occidental més– ni sistemàtica –perquè només afecta uns set noms femenins (aurella, auvella, auliva, aulor, haumitat i a(u)roneta), uns sis verbs (aufendre, aufegar, au(b)rir, auperar, aulorar i aurinar) i uns tres noms masculins (aucell, aurinal i aurins); és per això que tots els lingüistes coincidixen a considerar que eixa pronúncia no és recomanable, encara que no ho justifiquen.
§        Per l'altre costat, la pronúncia de la e inicial com a a en paraules com ascala la fem «en quasi tot el català occidental» i és bastant sistemàtica perquè afecta «moltes paraules començades amb en-, em-, es- i eix-» (Lacreu, 1990: 33), tant els noms femenins (aspardenya, anclusa) i els verbs (antrar, aixir) com els noms masculins (ambut, astornell); és per això que els lingüistes solen acceptar esta pronúncia com a general però en el registre informal, llevat de Julià-Muné, Romero i Creus (2004: 56-58), que proposen admetre-la «en l'àmbit de la dicció formal».
            És evident que, des d'un criteri quantitatiu, les pronúncies com aurella són restringides, mentres que les pronúncies com ascala les fem molt en el bloc occidental i de fa temps; només per això no caldria tindre cap recança a desaconsellar les primeres i acceptar les segones en la llengua comuna. Ara bé: si, des d'un criteri qualitatiu, considerem que el paper de la normativa deuria ser el de sospesar les solucions lingüístiques i fomentar la justesa, llavors resulta que, en el cas dels térmens ascala i aurella, a la llengua comuna li convindria una solució equilibrada, això és, que no rebutjara les dos pronúncies perquè són populars ni n'acceptara una perquè és general i l'altra no perquè no ho és. O siga, que la normativa, en la seua missió de promoure les virtuts dels parlants i rectificar-ne els defectes, hauria de reconéixer la manera intel·ligent que tenim els parlants d'estalviar síl·labes quan hi han en contacte una a àtona final i una vocal àtona inicial, alhora que hauria de rebutjar el tall sil·làbic fals que fem sense criteri. Per tant, des d'esta proposta, convindria que els parlants pronunciàrem una'scala i una urella, com també vaig a'stendre i s'ha ufegat, però, per contra, tendírem a pronunciar escala i orella, com també estendre i ofegar i embut i ocell.

           

Una tal proposta suposa, però, un replantejament de la grafia de l'article femení davant les paraules que comencen per les vocals e i o àtones. Així, mentres que les grafies de l'aigua, la idea i la unió responen a la pronúncia dels parlars, les grafies normatives de l'escala i l'orella no hi responen.

§        En el primer cas, tots els parlars occidentals fem una elisió, però no de la a de femení (l'escala), sinó de la e del nom (la'scala), de manera que la grafia més adequada seria la mateixa que la de una escala, és a dir, la escala, com ja proposava Giner l'any 1934; caldria veure, de més a més, si eixa grafia s'adiu a la pronúncia dels parlars orientals, per a la qual cosa només cal obervar si pronuncien ləscalə o lascalə.

§        I, en el segon cas, quan la vocal és la o, en els parlars tortosins, com a mínim, no fem tampoc una elisió (l'orella) per la tendència a mantindre la a del femení, sinó que forcem el diftong tancant la o a u (la urella), de manera que la grafia més adequada seria la mateixa que la de una orella, és a dir, la orella; de fet, esta grafia respon a la pronúncia de no pocs parlars, inclosos els orientals, que no debades pronuncien u la o àtona.

            Encara més: vist que tenim tendència a mantindre la a del femení no només davant i i u àtones (la història, la humanitat), sinó també davant e i o àtones (la esponja, la oració), és lògic que davant a àtona siga eixa a la que elidim (la'bella), i no la a de femení (l'abella). En conseqüència, potser seria convenient que en la llengua comuna només apostrofàrem l'article femení davant les paraules que comencen per vocal tònica (l'aigua, l'hedra, l'illa, l'ora, l'ungla) i no apostrofàrem –com els escrits antics– l'article femení davant les paraules que comencen per vocal àtona (la abella, la esponja, la història, la oració, la humanitat), tenint en compte que el contacte de la a amb la vocal àtona inicial d'una altra paraula no pot donar mai més d'una síl·laba.

 

 

Fragment adaptat de l’article “L’estalvi de síl·labes en els parlars tortosins. Una aportació de criteris per a la llengua comuna” (pàg. 280 i 281), de Felip Gumbau Morera, publicat dins Art i lletres a les comarques de la diòcesi de Tortosa, Miquel Àngel Pradilla (ed.), Onada Ed., Benicarló, 2008

 
7)
 
Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART de Ramon Sangles (Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg. 27)

El cos no menteix

Ramon Sangles i Moles

 

 

Moltes vegades les paraules no diuen el que l’home en realitat pensa. Per diferents motius, l’home sol mentir. Però el cos ens delata: el cos diu allò que les paraules amaguen; el cos mai no enganya. N’hi ha prou de fixar-nos en els microgestos del cos de l’interlocutor; no cal pas anar als sofisticats aparells detectors de mentides.

 

Entre el cos i el cor hi ha una harmonia molt difícil de trencar. Per això, tractant-se de credibilitat, es diu «parlar amb el cor a la mà». Quina imatge tan bella! També diem que «el cor té raons que la mateixa raó no sap explicar». I és així en moltes situacions de la vida. La simbiosi cos-cor és compacta i no admet deformacions. En canvi, ja no ens podem fiar tant de tot allò que és expressat amb la paraula. Es diu que «les paraules se les enduu el vent» i també diem: «Fets!, i no paraules».

 

La paraula sempre està exposada a perills: sobrevalora fets o virtuts; consent on hauria de plantar cara; diu sols una part de la veritat...

 

Si, doncs, no volem ser enganyats, a més d’escoltar les paraules, hem de mirar atentament el cos de l’interlocutor.

 

 

8)
 
Debat de llengua: “Ep, què passa amb el català?”
 
Dia: 20 de novembre, a les 19 h
Lloc: La Massa Centre de Cultura Vilassarenc: C/ Mestre Vladrosa, 56  Vilassar de Dalt
Dades de contacte:
Joan Abril: joan.abril@ono.com
Noemí Molinero: nmolinero@hotmail.com
Ajuntament de Vilassar de Dalt: http://www.vilassardedalt.org/
La Massa Centre de Cultura Vilassarenc: lamassaccv@wordpress.com
 
Hi intervindran els següents ponents: Joan Abril, filòleg i autor de diversos diccionaris de català; Mireia Plana, representant de Plataforma per la Llengua; Agustí Pou, tècnic lingüístic del Departament de Justícia, i Carles Palau, vicepresident de Tallers per la Llengua.
 
Objectiu:
El debat promogut per Joan Abril i Noemí Molinero, i organitzat per La Massa Centre de Cultura Vilassarenc i l’Ajuntament de Vilassar de Dalt, vol fer arribar al poble diverses opinions i aspectes de la llengua pròpia i històrica del país. L’acte pretén apropar als vilatans, als pobles veïns i, per extensió, a tota la ciutadania, aspectes varis sobre la vida actual del català des de diversos punts de vista: lingüístics, acadèmics, legals. El debat serà conduït pel regidor de Cultura de l’Ajuntament de Vilassar de Dalt, Xavier Yelo, que farà de moderador.
L’objectiu és obrir un diàleg entorn les dificultats en l’ús de la llengua, el seu nivell d’interès cultural, com també analitzar-ne la qualitat per saber com el parlem i per què. D’altra banda, es vol fer una reflexió sobre el compromís de la societat i de les institucions per avançar en la plena normalitat lingüística i fer inventari dels reptes i les oportunitats: reptes davant les sentències contra el català, reptes davant actituds inhibidores o passives que entorpeixen l’ús social de la llengua, i oportunitats davant el diàleg social a partir de les consultes populars pel dret a decidir, com també davant els horitzons sobiranistes que vinculen llengua amb poder.
 
 
9)
 
Full de ruta vers l’assertivitat lingüística
 
Parmènides, un dels grans filòsofs presocràtics, deia que tot és immutable, perenne, constant; a l’altre extrem, Heràclit assegurava que tot canvia, tot està en moviment, tot és efímer, un enfocament que segles després inspiraria els pintors impressionistes. De fet, tant una interpretació com l’altra han tingut aplicacions en incomptables àmbits. Fins i tot, amb una mica d’imaginació, la podem aplicar a la llengua o, per ser més exactes, a la percepció dels hàbits lingüístics.
 La majoria de persones, com a parlants -i especialment les catalanoparlants-, tendim a pensar que els nostres hàbits lingüístics són fixos: “no puc canviar la llengua amb què m’he adreçat sempre a algú”, “si em parlen en espanyol, seria incapaç de contestar en català”, “em seria impossible usar el català amb nouvinguts”... 100% Parmènides. La conseqüència de tot plegat? L’ús social del català és baix, malgrat que hi ha més gent que mai que sap parlar-lo. Si volem, doncs, potenciar aquest ús social, només ens queda l’alternativa d’Heràclit, és a dir, entendre que els hàbits lingüístics es poden canviar. I per fer-ho, us recomano que seguiu el full de ruta que teniu més amunt. Us l’explico tot seguit:
1.      Classifiqueu per escrit totes les vostres possibles interaccions lingüístiques en funció de la llengua que hi utilitzeu, espanyol o català.
2.      De les primeres situacions, identifiqueu quines us agradaria canviar -potser no són totes- i passar a parlar-hi en català.
3.      Ordeneu-les per ordre de dificultat i agrupeu-les en les categories següents: fàcils de canviar, mitjanes, difícils i impossibles.
4.      Comenceu a intentar canviar les fàcils; les altres, deixeu-les de banda.
5.      Amb temps, pràctica i l’ajuda de recursos específics -seria massa complicat exposar-los aquí, de manera que us recomano que assistiu a una sessió del Taller d’Espai Lingüístic Personal-, podreu fer-hi servir el català amb total comoditat.
6.      Arribat aquest moment, serà l’hora de reclassificar les situacions. Les que us semblaven mitjanament difícils, passaran a ser fàcils; algunes de les difícils, les veure més factibles; i, fins i tot, alguna de les impossibles ja no us ho semblarà. Serà l’hora, doncs, d’introduir el català en les que ara ja considereu fàcils.
 I així, anar fent, fins que no en quedi cap! Quan hagueu aconseguit parlar català còmodament en totes les situacions en què volíeu fer-ho, haureu assolit l’assertivitat lingüística. Un gran pas per vosaltres, un immens pas per la llengua!
David Vila i Ros
 
 
 
10)
 
DIÀLEG AMB L'ENEMIC (VIII)
 
Joan Tudela

 

      Igual que Franco, però al revés: el catalanisme imposa el català com el franquisme imposava el castellà.

      Franco encapçalava una dictadura. Comparar les imposicions idiomàtiques del franquisme amb la regulació lingüística de la democràcia actual vol dir, senzillament, no diferenciar entre una dictadura i una democràcia, error gravíssim que només poden cometre aquelles persones que no són demòcrates.

 

-----------------------------
 
Si voleu donar-vos de baixa d'InfoMigjorn i d'InfoMigjornPlus, cliqueu ací
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com