InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana [10.400 membres]
 
Butlletí número 389 (dilluns 15/11/2010) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
1) Conferència d'Eugeni S. Reig: El lèxic popular en la llengua culta
 
2) El Ciutat d'Alzira de Novel·la aposta per l'humor
 
3) Gabriel Bibiloni - El misteri de Son "Bordoy"
 
4) Joan Melià - New Son Bordoy
 
5) Màrius Serra - Solàrium?
 
6) Carles Ribera - Catalunya no és bilingüe
 
7) Ferran Suay - Ells sempre ens suspenen
 
8) Sessió sobre terminologia i treball terminològic
 
 
 
1)
 
El lèxic popular en la llengua culta
 
Conferència d'Eugeni S. Reig
 
Mes del Valencià  organitzat per l'Ajuntament de Nules
 
Data i hora: Dimarts 16 de novembre del 2010 a les 11,30 h.
 
Lloc: Sala d´actes de la Caixa Rural Sant Josep - Carrer Major, 66 - Nules
 
Presenta: Ascensió Figueres. Presidenta de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua
 
Els valencians ens hem transmés, de pares a fills, durant quasi 800 anys, un lèxic que ens permet expressar més bé la nostra manera de veure el món. Hi ha una quantitat immensa de paraules genuïnament valencianes que hem emprat quotidianament des de temps immemorials que ara els nostres jóvens estan perdent perquè la llengua normativa que usen l'escola i els mitjans de comunicació margina bona part d'aquest lèxic tradicional valencià.
 
 
2)
 
El Ciutat d'Alzira de Novel·la aposta per l'humor

Joaquim Biendicho és el guardonat en novel·la, un estudi que relaciona genètica i llibertat guanya en divulgació científica, mentre que Rafa Roca i Iban L. Llop ho fan en assaig i poesia

L'escriptor de Tarragona Joaquim Biendicho és el guanyador del XXII Premi de Novel·la Ciutat d'Alzira amb Els embolics dels Hoover. El XVI Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General ha estat per a David Bueno per L'enigma de la llibertat. Una perspectiva biològica i evolutiva de la llibertat humana. L'XII Premi d'Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta ha correspost a El valencianisme de la Renaixença, de Rafa Roca, mentre que el V Premi de Poesia Ibn Jafadja l'ha guanyat Iban L. Llop amb Batalles de Sardenya.

Tal com ja es va fer públic, el V Premi de Teatre Ciutat d'Alzira Palanca i Roca ha estat per a Miquel Àngel Vidal amb La nit de glòria d'A.M.; Josep Millo, ha guanyat el XV Premi Bancaixa de Narrativa Juvenil per El verí de la cobra, mentre que Barça ou barzakh!, de Gemma Pasqual, ha estat distingida com a finalista del Premi Bancaixa. Vicent Enric Belda, autor de El secret de Meritxell, ha estat guardonat amb el XV Premi de Narrativa Infantil Vicent Silvestre.

Els guanyadors de les diferents modalitats han recollit l'estatueta dissenyada per l'artista Manuel Boix la nit del divendres 12 de novembre, en el tradicional sopar de lliurament dels premis. L'acte ha estat presentat per l'actriu Iolanda Muñoz, amb l'acompanyament musical de The Goors, i amb prop de 750 assistents, entre les quals hi havia una bona representació del món de la política, la cultura i l'educació, que fa que any rere any es consolide el prestigi dels Premis Literaris Ciutat d'Alzira. A aquesta edició s'havien presentat un total de 155 originals i els guanyadors es repartiran una dotació global de 82.000 euros.

El XXII Premi de Novel·la Ciutat d'Alzira, dotat amb 18.000 euros per l'Ajuntament d'aquesta localitat, ha correspost a Els embolics dels Hoover, de Joaquim Biendicho. Amb un llenguatge àgil i ple de tocs d'humor, Els embolics dels Hoover ens acosta la divertida persecució per Europa d'uns americans ben singulars que es mouen a ritme frenètic per diferents ciutats turístiques. Tot comença quan una de les filles dels Hoover fuig amb el malabarista que entreté el passatge del creuer pel Mediterrani que gaudeix tota la família. S'inicia així la recerca de la jove per diferents ciutats turístiques, encapçalada pel senyor Hoover, que s'oposa a aquella relació. Aquesta pintoresca aventura permet descobrir les ciutats per on viatgen i el caràcter estrafolari dels protagonistes.

Joaquim Biendicho (Tarragona, 1964) és llicenciat en Geografia i història i actualment imparteix aquesta disciplina en un institut de Secundària a Tarragona. La seua primera incursió en la literatura va ser amb la novel·la 1937 (Proa, 2009), un relat que narra diferents històries de la reraguarda rural durant la Guerra Civil, pel qual va obtenir el Premi Calders de Literatura Catalana. Amb Els embolics dels Hoover, la seua segona obra, ha guanyat el Premi de Novel·la Ciutat d'Alzira, certamen que aposta una vegada més pel descobriment de nous valors i de propostes originals que contribueixen a revitalitzar el nostre panorama literari.

L'enigma de la llibertat. Una perspectiva biològica i evolutiva de la llibertat humana, de David Bueno, és l'obra guardonada amb el XVI Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General, dotat amb 18.000 euros per la Universitat de València. En un viatge fascinant a les intimitats biològiques de la nostra espècie, l'obra ens acosta a la base biològica i evolutiva d'una de les característiques que ens és més preuada, la nostra llibertat per proposar-nos que aquesta és la millor adaptació que l'evolució ens ha oferit per garantir la nostra supervivència, de la qual en podem treure un bon profit.

David Bueno (Barcelona, 1965) és doctor en biologia, especialista en genètica i en biologia del desenvolupament. Actualment és professor i investigador de la Universitat de Barcelona i membre del Centre d'Estudis i Recerca en Conflictologia (CREC) de la Universitat Oberta de Catalunya. Ha publicat uns quaranta-cinc articles científics especialitzats i diversos llibres de divulgació. Col·labora amb diversos mitjans, com ara, els diaris Avui i Público i al programa Eureka! de COMRàdio.

El jurat de l'XII Premi d'Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta –que la Mancomunitat de la Ribera Alta dota amb 10.000 euros– ha distingit El valencianisme de la Renaixença, de Rafa Roca. El llibre fa un repàs a l'activitat cultural durant la Renaixença, en la segona meitat del segle xix, sobretot a través dels certàmens literaris coneguts com Jocs Florals. Rafa Roca (Alaquàs, 1971)  és doctor en Filologia Catalana i professor de la Universitat de València i forma part del Consell de Redacció de Saó i de la Societat Verdaguer d'estudis literaris. Entre les seues obres destaquen: Poesies valencianes de Constantí Llombart o Teodor Llorente, líder de la Renaixença valenciana –guardonada amb el XXIII Premi Ferran Soldevila.

Un dels guardons que, tot i ser dels últims en incorporar-se al certamen, tenen una participació més elevada, el V Premi de Poesia Ibn Jafadja patrocinat amb 6.000 euros per la UNED ha estat per a Iban L. Llop, per Batalles de Sardenya. Aquest poemari completa la trilogia sobre l'experiència vital de l'autor a Itàlia, amb Crònica de Calàbria (2009, Premi Alfons el Magnànim) i Llibre de Nàpols (2003, Premi Ausiàs March). Iban L. Llop (Borriana, 1975) és filòleg i actualment exerceix com a professor llengua i literatura catalana a la Universitat de Sàsser (Sardenya). També ha publicat els poemaris Blue Hotel (2000), Premi Miquel Àngel Riera; Pell de salobre i Fustes Corcades.

 

Narrativa juvenil i infantil i teatre

D'altra banda, hi ha tres categories dels Ciutat d'Alzira 2010 els veredictes de les quals ja s'havien fet públics prèviament: el V Premi de Teatre Ciutat d'Alzira Palanca i Roca, el XV Premi Bancaixa de Narrativa Juvenil i el XV Premi de Narrativa Infantil Vicent Silvestre.

El V Premi de Teatre Ciutat d'Alzira Palanca i Roca –dotat amb 8.000 euros per l'Ajuntament d'Alzira– ha sigut per a La nit de glòria d'A.M., de Miquel Àngel Vidal. Aquesta obra ens mostra el retrobament de cinc excompanys d'institut que estan tan preocupats per aparençar una vida ideal com per a amagar la real. Una comèdia amarga en què, entre intriga i sorpreses diverses, trobem una bona dosi de crítica. Miquel Àngel Vidal (Binissalem, 1962) té experiència com a autor teatral amb El conyac de Voltaire. A més, ha publicat les novel·les El batec de la fosca, L'escriptora de best sellers, Encara que sents com creix la nit i El jardí de les Hespèrides, a més d'un parell d'aplecs de contes i de reculls d'articles. També és col·laborador habitual en diversos mitjans de comunicació i revistes culturals.

El veredicte del XV Premi Bancaixa de Narrativa Juvenil i del XV Premi de Narrativa Infantil Vicent Silvestre es va fer públic el 5 de novembre. El verí de la cobra, de Josep Millo, va obtenir el Premi Bancaixa, que l'entitat bancària patrocina amb 18.000 euros. Es tracta d'una història original amb bones dosis d'humor. Els protagonistes del relat, mare i fill, viatgen a Egipte i en una botiga de souvenirs adquireixen una peça magnífica protegida per un estoig de fusta, que, sense sospitar-ho, amaga una cobra d'or, una joia mil·lenària valuosíssima. Aquest descobriment serà el principi d'un malson que posarà en perill les seues vides. Josep Millo (l'Alcúdia, 1946) és autor de tres novel·les juvenils: Viatge a illa Gran, L'enigma dels prismàtics (Premi Ciutat de Torrent) i  La mort espera a Varsòvia, finalista del Premi Bancaixa de Narrativa Juvenil (Bromera, 2003) i  Premi Samaruc. També ha escrit Abdul i l'espasa dels Montagut, un relat il·lustrat de temàtica històrica, el poemari Balada a un canvi d'estació i el relat infantil Les cigonyes venien de París.

A més, el jurat del Premi Bancaixa ha volgut distingir com a finalista Barça ou barzakh!, de Gemma Pasqual. Aquesta obra narra el viatge de dos joves senegalesos que volen embarcar-se en una pastera rumb al paradís: Europa. Sense importar-los els riscos, comparteixen la mateixa il·lusió, aconseguir una vida millor. Gemma Pasqual (Almoines, 1967) ha rebut diferents guardons per la seua obra com ara el Premi Samaruc, el Barcanova o el Premi Mallorca de Literatura Juvenil.

Vicent Enric Belda ha sigut l'autor guardonat amb el XV Premi de Narrativa Infantil Vicent Silvestre, que Edicions Bromera dota amb 4.000 euros. La seua obra El secret de Meritxell és un relat també amb reminiscències egípcies protagonitzat per Meritxell, una xiqueta amb una tendència natural a somiar desperta que veurà capgirada la seua existència per un gatet que troba al jardí. Després, per un sortilegi, Meritxell es convertirà en un ésser molt diferent, en una súbdita de Bastet, la gata deessa. Vicent Enric Belda (Agullent, 1962) compagina la tasca docent amb l'escriptura. Ha guanyat el Premi Samaruc amb L'estirp de l'horror i el Premi Vicent Silvestre de Literatura Infantil 2006 per La llegenda de l'amulet de jade, que també va ser escollida per als White Ravens. Aquesta és la segona vegada que guanya el Premi de Narrativa Infantil Vicent Silvestre.

 

3)
 
Article publicat a  l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, dissabte 30 d'octubre del 2010
 

Amb bones paraules
 
 

Gabriel Bibiloni
 
 
El 23 de gener d'aquest mateix any, després de veure que en el Diari de Balears hi apareixia repetidament el topònim Son Bordoy, escrit amb y grega, vaig dedicar un d'aquests articles a la grafia correcta d'aquest nom. No insistiré ara en l'afirmació que qualsevol paraula catalana ben escrita no pot contenir una y grega (llevat que sigui en el dígraf ny), perquè és una veritat massa elemental.
 
Després de la publicació d'aquell article, igual que després de la revolta dels Forans i de la guerra de les Germanies, tot romangué com abans, que diria Guillem d'Efak. Tots els diaris de Palma han continuat escrivint Son Bordoy, una cosa que no consider gens estranya en el cas dels diaris en espanyol. Ja m'estranya més el fet que no em faci gens de cas el diari que amablement i generosa acull els meus articles, tant pel que fa al cas que ara comentam com pel que fa a totes les altres propostes que he fet en els 113 articles que he publicat abans d'aquest; propostes que, llevat d'una (aquella dels vermellencs), han tingut la dissort de trobar la porta tancada i barrada. A la intempèrie esperen Son Santjoan, Portocristo, el Parc de Mar, el Bastió del Príncep, Son Jordi, etc., només per esmentar alguns topònims. Però no em queix, perquè cada mitjà té la llibertat de posar els seus criteris i de fer servir el model de llengua i el nivell de llengua que vulgui.
 
El misteri de Son "Bordoy" no és, doncs, si fan cas o no d'aquest modest lingüista, sinó on és la font d'autoritat en què es fonamenta la grafia Son Bordoy, utilitzada per tots els mitjans i pels promotors de la urbanització, la qual denominen sense gens de vergonya Nuevo Son Bordoy (vegeu http://sonbordoy.com). Bé, abans d'avançar vull esmentar els únics dos mitjans que conec que escriuen Son Bordoi: els digitals Tribuna Mallorca i La Veu de Mallorca. I ja em disculparan si algun altre em passa per malla.
 
Perquè, vejam, el Corpus de Toponímia de Mallorca (1962-67) de J. Mascaró Pasarius, amb revisió lingüística de Francesc de Borja Moll, diu Son Bordoi. La Gran Enciclopèdia Catalana diu Son Bordoi i la Gran Enciclopèdia de Mallorca, editada per la mateixa casa que el Diari de Balears, diu Son Bordoi. No conec cap font que es pugui considerar mínimament de referència que digui Son Bordoy. O potser la font de referència és la pàgina web de Nuevo Son Bordoy?
 
I ara em sap greu, però ho complicaré més. Com deia en el meu article esmentat del mes de gener, aquest topònim té dues grafies possibles (Son Bordoi i Son Bordoll), i optar per una o per l'altra implica resoldre prèviament dues qüestions: una, quina és l'etimologia del cognom i, l'altra, si, suposant que l'etimologia ens dugués cap a Bordoll, seria obligatori aplicar aquesta grafia al topònim. Normalment els topònims formats amb un cognom, com la majoria dels que comencen per Son, s'han d'escriure d'acord amb la grafia normalitzada del cognom (abans s'escrivia Son Lladó, però ara Son Lledó). El problema és que pot haver-hi casos límits, en què l'aplicació d'una grafia etimològica pugui produir alteracions massa grans o induir canvis fonètics en el topònims que es puguin considerar no desitjables. Per exemple, crec que canviar el tradicional Son Marroig per Son Masroig és excessiu, encara que l'origen de Marroig és Masroig. El dilema és si en cognoms amb iodització escriure ll indueix un canvi fonètic no desitjat. Per a resoldre'l no oblidem que darrerament hem oficialitzat Son Brull o Son Ventallol, pronunciats Brui i Ventaiol.
 
Sobre l'origen del cognom que avui tractam, després de recercar més i de pensar-ho més (i d'agrair aportacions al meu blog de persones documentades), estic de cada vegada més convençut que ve del topònim Bordoll, de la Catalunya del Nod, que a les zones de iodització es pronuncia Bordoi (tot coherent amb l'etimologia i la grafia antiga Bordoyl). Quants de cognoms de Mallorca són topònims de la Catalunya del Nord! La hipòtesi de la derivació de bord (com Mudoi és un derivat de mut o Xicoi és un derivat de xic) és poc versemblant: Mudoi i Xicoi tenen la o oberta, mentre que Bordoi la té tancada. I, d'altra banda, existeix el cognom Bordoll, amb aquesta grafia, a diversos llocs dels Països Catalans, i, fins i tot, Bourdouil a la Catalunya del Nord (el topònim Bordoll allà es pronuncia Burdull). I, més clar encara, tenim documentades persones cognominades de Bordoy o de Bordoyl, amb una preposició ben indicadora de procedència geogràfica. Com s'ha d'escriure el nom de la nostra polèmica urbanització? Crec que ho insinuu, però que ens ho digui alguna autoritat, que a mi, tanmateix, no em faran cas.
 
 
4)
 
Publicat en DIARI DE BALEARS dijous 4 de novembre del 2010
 
Joan Melià
 
York, Jersey, Orleans... són exemples d'aquells tants de topònims europeus que traspassaren l'Atlàntic amb els colonitzadors europeus i, amb un New o Nouvelle davant, s'usaren per donar nom a les ciutats o estats que creaven a Amèrica del Nord. Un exemple més dels efectes dels processos de colonització.

En la nostra tradició toponímica, Nou també té un altre ús. És un adjectiu que afegit darrere un topònim ja existent ha servit per donar nom a una part que s'escindeix (administrativament, per repartiment d'herències o, darrerament, urbanísticament), de la unitat designada amb aquest topònim, la qual, de vegades, ha passat a qualificar-se de Vell. També han tengut aquesta funció unes altres parelles, com Petit i Gran, de Dalt i de Baix, d'Amunt i d'Avall... Així, és freqüent trobar possessions i llocs que són designats amb un nom completat amb aquests adjectius. Actualment podem trobar l'adjectiu Nou aplicat a les designacions de zones urbanitzades, ja sigui perquè abans d'edificar-se ja es deien d'aquesta manera o perquè, amb la construcció, els han anomenat així. N'hi ha exemples a balquena, Rafal Nou, Portals Nous, Pont d'Inca Nou, Cabana Nova, Son Ramonell Nou, Vila Nova, Crist Rei Nou, Son Verí Nou, Establiments Nous, Son Espases Nou, Serra Nova... Per tant, els promotors d'aquesta urbanització de Son Bordoi no haurien hagut d'esforçar-se gaire per trobar referències de com crear un nou topònim, si és que era necessari crear-lo, de manera respectuosa i coherent amb la tradició.

La forta expansió de la indústria turística i de la població ha provocat la urbanització de multitud d'espais deslligats dels nuclis urbans tradicionals, primer a les zones de costa i, posteriorment, també a l'interior de l'illa. Un model d'urbanització que sovint provoca, d'una banda, increments de costs i problemes de comunicació i d'accés a serveis bàsics, i de l'altra, descohesió social. No sé si deu ser premonitori del que, en poc temps, pot passar a altres indrets de Mallorca, que dues de les batlies dels municipis que més bé exemplifiquen aquests creixements dispersos, fragmentats i descohesionats des del punt de vista urbanístic i humà hagin estat la plataforma des d'on s'han projectat els dos més significatius capdavanters de l'actual PP regional.

La urbanització de nous espais pot crear la necessitat de donar-los nom. De vegades s'ha tractat senzillament de convertir en topònim urbà el que era topònim rural; tots els Son que circumden el centre de Palma en són exemples. D'altres, la imaginació dels responsables del creixement ha donat noms tan peculiars com Amanecer, Las Maravillas, Los Tamarindos i molts altres que tenen en comú la suplantació del nom tradicional del lloc per noms espuris. Un d'aquests processos, com hem vist, ha consistit a afegir Nou al topònim inicial, que tenia un abast més extens. Així i tot, els qui ara promocionen la polèmica urbanització de Son Bordoi s'han lluït amb la seva síntesi idiomàtica, d'una banda el nom tradicional català (amb ortografia no normativa) amb l'afegit de l'adjectiu traduït al castellà, Nuevo, i col·locat davant el nom, seguint l'ordre més propi de l'anglès: Nuevo Son Bordoy. ¿Voleu més trilingüisme ben entès? Qui sap si els de màrqueting preveuen que, amb aquest nom, podran vendre els habitatges més cars.

No sé si la urbanització d'aquesta zona s'arribarà a fer o no, ni si serà respectuosa amb l'entorn; però si el nom amb què la promocionen n'és un mirall, és fàcil arribar a una conclusió contundent.
 
5)
 
 
Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dijous 11 de novembre del 2010
 
Motacions

per Màrius Serra

Solàrium?

La recent mort del mestre Joan Solà ens desolà, no caldria sinó, però el seu esperit glossolàlic pot consolar el lector consolidat des del primer instant de solitud. Imaginem-nos aquest lector en camisola, isolat i mig insolat en un solàrium casolà, disposat a solaçar-se amb la relectura dels textos agresolats en els quals el mestre Solà maçolà mitja vida. El nostre lector casolà trobarà que la lectura dels textos solanians és una activitat consoladora que el pot bressolar pels pendissos pronunciats del nostre idioma solar. Que el pot entotsolar per la seva riquesa totèmica i la seva natura desempeçoladora. La gola desolada del nostre lector solar podrà cantussolar els mots tornassolats d'una llengua sola que es dóna prou per contenir-les totes. El nostre lector solidari podrà rossolar descalç, a l'encalç de les sabates que el mestre Solà solà, dessolà, ressolà i sobresolà tantes vegades perquè el poeta en fes un pedestal. I quan la sabata era esclop, el gansolà ben fort, sempre fornint suport (ço és, cossolant). El lector casolà de Solà som tots, entotsolats al solàrium dels mots que el mestre va recombinar amb tossuderia d'urgellenc i fluïdesa de veneçolà.

 

La creixent pruïja bilingüista de l'espanyolisme radical ens pot coure i picar molt (a mi em treu de polleguera i m'encén, per afegir-hi dues reaccions més), però en el fons, si hi reflexionem una mica, l'ofensiva per ressituar l'espanyol a Catalunya en realitat és fruit de la constatació que en aquest país el bilingüisme que formalment reclamen ja fa almenys una dècada que, sociològicament, ha passat avall. Només cal sortir al carrer per comprovar que hi ha moltes més llengües d'ús corrent al costat del català i del castellà. Segons en quins barris de Barcelona i segons en quines urbanitzacions de la Costa Brava, el català i el castellà, fins i tot, hi són en franca minoria.
 
Catalunya s'ha convertit en una societat plurilingüe, perquè s'hi parlen moltes llengües i perquè hi ha molts ciutadans que parlen més de dos idiomes amb total normalitat. Des dels fills de la darrera immigració, capaços d'expressar-se alhora en la llengua familiar, com el xinès, l'urdú o l'amazic, el català de l'escola o el castellà de Gran Hermano, fins als joves en general d'entre 15 i 19 anys, la meitat dels quals, segons les últimes estadístiques, ja són capaços de comunicar-se en anglès amb normalitat. La por que té Espanya és aquesta, i contra això, sota la cantarella anacrònica del bilingüisme, oculta la intenció real: implantar el castellà, en comptes del català, com a llengua vehicular, com la parla de trobada on confluir des de la diversitat. Ser útil és l'única possibilitat real de supervivència que té una llengua minoritària i minoritzada com la nostra. És contra això que Espanya dispara tota la seva artilleria política i legal.
 
 
El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha suspés cautelarment 21 articles dels reglaments d'ús lingüístics del català d'un parell d'institucions catalanes. Tots els articles suspesos pretenien contribuir a la normalització del català i de l'aranès en l'administració pública. Malgrat el seu nom, cal recordar que el TSJC és un organisme espanyol. Depén de l'administració espanyola de justícia, i —com passa en tots els casos— atén més al seu caràcter d'espanyol que no al de justícia. Com en el cas de la figura del Defensor del Pueblo (de quin poble?), la pregunta fonamental és qui està protegit per aquestes institucions.
 
I sembla que la resposta va aclarint-se cada vegada més, de manera que fins i tot els esperits més crèduls que habiten entre nosaltres acabaran acceptant l'evidència: les institucions espanyoles defensen i protegeixen els espanyols i la seua única llengua, l'espanyol, també dit castellà sense que això en faça perillar la unitat lingüística, que —en general— consideren tan sacrosanta com la unitat de la seua pàtria, i tan digna de defensa —si cal— armada.
 
Senzillament, no poden tolerar que pretenguem ser iguals com ells. No poden acceptar que tinguem els mateixos drets. Cal observar que, des d'una perspectiva autènticament espanyolista, caldria defensar que si un espanyol de Segòvia pot viure íntegrament en la seua llengua, des del matí a la nit, sense necessitat de traduir res a ningú, ni de llegir res en cap altra llengua que no siga la seua, llavors, un espanyol de Gandia, Tortosa o Manacor també ho hauria de poder fer, en la seua. Llevat, és clar, que consideren que la llengua que parlem en aquestes —i moltes altres— ciutats, no és espanyola.
 
Per tant, hem de concloure que no ens consideren espanyols. Únicament ho fan a l'hora de cobrar-nos les contribucions; els diners que sostenen un estat, les institucions i els poders del qual s'utilitzen sistemàticament en contra nostra. Per a qualsevol altra cosa, com ara el reconeixement del nostre dret a viure en la nostra llengua, ens consideren estrangers, o més ben dit, colonitzats. Tenim més deures (paguem més que els qui viuen a Andalusia, la Manxa o Extremadura) i menys drets.
 
Tot açò pot tenir, però, algun avantatge. Abandonar la il·lusió que vivim en un estat de dret, en què hi ha unes lleis que poden protegir-nos, pot ser un pas endavant. Les lleis no són res sense algú que les faça respectar. I les institucions espanyoles mai no faran complir cap llei que pretenga igualar-nos als seus autèntics ciutadans, que són les persones de parla castellana. Quan puguen, com han fet ara, atacaran i derogaran qualsevol norma igualitària. I si no poden fer-ho, senzillament no en forçaran l'acompliment, i la convertiran —així— en lletra morta.
 
Estem desemparats. I ho estem perquè l'estat que financem treballa en contra nostra. Ho estem perquè les institucions i càrrecs públics que es mantenen amb els nostres diners actuen sistemàticament en contra dels nostres interessos. El Tribunal Suprem, el Defensor del Poble o el Súmsum Corda. Tant se val! Tots saben qui és l'amo, i contra qui han de carregar. Ho hem vist i ho seguirem veient mentre no entenguem que no hi ha cap futur per a nosaltres dins d'aquesta pantomima de democràcia que té com a grans fites l'acceptació dels principis bàsics de la dictadura franquista i dels seus criminals, la il·legalització de partits i d'idees polítiques, i la persecució acarnissada de tot intent d'equiparar-nos com a ciutadans.
 
Creure en l'existència d'una legalitat protectora pot ser del tot desmobilitzador. Val més que siguem conscients de la magnitud de la nostra desprotecció, i de la necessitat de dotar-nos de tots els mecanismes que les societats modernes i democràtiques posseeixen. Ara com ara, són mecanismes d'estat, sí, però d'un estat lleial a la voluntat dels ciutadans que el sostenen, i capaç d'aplicar el principi d'igualtat, en comptes de la llei de l'embut, que és la norma màxima que coneix i fa servir l'estat espanyol, reservant sempre el broc ample per als seus ciutadans de primera categoria: els castellans.
 
 
8)
 
Sessió sobre terminologia i treball terminològic
 
·         Ponents:
 
   Lluís Marquet, especialista en llenguatge tècnic i científic
 
·         Organitzat per: Institut d'Estadística de Catalunya i Fundació Torrens Ibern
 
·         Lloc: Sala d'Actes. Idescat (On som)
 
·         Dates: 19 de novembre del 2010
 
·         Règim: restringit
 
·         Places: 45
 
·         Hores lectives: 2 h
 
·         Codi de l'activitat: R135/2010
 
Destinataris
 
Obert
 
Horari
 
·         19.11.2010
 
12.00 h – 14.00 h
 
 
 
Resum
 
En la sessió es tractaran diferents aspectes teòrics de la terminologia, com termes i conceptes, relacions, llengües d'especialitat, i també qüestions pràctiques del treball terminològic: metodologia, decisió terminològica, així com la universalitat de la terminologia. Finalment, es faran algunes referències generals a la terminologia estadística, aprofitant l'experiència del ponent en l'elaboració de la Gran enciclopèdia catalana.
 
Inscripció
 
En aquests moments la inscripció a aquesta activitat està oberta. Per inscriure-s'hi s'ha d'emplenar el formulari i trametre'l a l'adreça aate@idescat.cat.
 
 
 

 
-----------------------------
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
Us pregue encaridament que feu arribar aquest missatge als vostres coneguts a fi que l'existència del nou butlletí InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la llengua catalana.
 
Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com