Vull retreure als moviments antiglobalització que van aflorar a Catalunya a finals dels 90 i principis dels 2000 el seu menysteniment cap a la llengua catalana i els seus comportaments neoliberalistes en matèria lingüística. Aleshores es va perdre una gran oportunitat.
El dia de St. Joan de 2001 vaig participar, com altres vegades, en una gran manifestació antiglobalització que hi va haver a Barcelona en motiu d'una cimera del Banc Mundial. Aquell dia em vaig animar, amb dos amics meus, a participar-hi com a Tutti Bianchi. Els Tutti Bianchi eren uns petits grups que recorrien aquelles macromanifestacions formant escamots compactes vestits de color blanc i indumentats amb peces de porexpan i retalls de garrafes de plàstic. Hi anàvem convençuts que podríem caminar imparables davant els atacs dels antiavalots. No sé si era una herència italiana d'aquells escamots dels romans que, davant el llogaret gal, formaven una carcassa continua amb els escuts.

Ben bé com soldats, els Tutti Bianchi també anàvem cridant càntics i lemes altermundistes (anticapitalistes, ecologistes, pacifistes...). En un moment donat, no sé per quina mena d‘estrany fenomen fisiològic, se'm va ocórrer de cridar un d'aquests lemes en català, en la llengua del país i de la ciutat on se celebrava tot plegat, i vaig mirar de sumar-hi els meus companys d'escamot. Ràpidament, diverses persones, que es veu que duien una mica més la veu cantant, em van aclarir que allò era una manifestació internacional, amb gent d'arreu, i que només podíem clamar frases en anglès i en espanyol. Evidentment, vaig desobeir; i al cap d'una estona vaig desertar. Per cert, els qui em demanaven que no usés el català m'ho van dir en un català amb accent aborigen.

D'anècdotes per l'estil en vaig viure i veure un grapat, i al llibre “Contra el cofoïsme i el liberalisme lingüístics” (Editorial 3i4, 2004) Albert Berrio en recull algunes de semblants i les analitza. Es tracta d'uns gestos (convertits en hàbits) plenament sintonitzats amb el plantejament més liberalista de les polítiques lingüístiques. Es comença amb una pretesa desregulació absoluta i, aleshores, quan les llengües grans es mengen les petites, cal apel·lar a la llei de la selva tot negant que en el passat els forts hagin gaudit mai de cap privilegi. Després, si les llengües petites es volen fer sentir, cal recordar que, com que som racionalistes molt enfeinats, hem de ser molt pragmàtics, i per això només farem servir les llengües més esteses. I fixeu-vos que he escrit “pretesa desregulació”, perquè a mi em van prohibir expressament d'usar certa llengua. És tal com el liberalisme planteja les relacions entre països rics i pobres, i entre empreses grans i de menudes. I és aquest mateix vestit pragmatista (tecnocràtic) el que va permetre a les corrents neoliberalistes (i neoconservadores) del final del s. XX presentar-se com a centristes i fins i tot progressistes. Coincidint amb l'actual i dramàtica extinció massiva de biodiversitat, al llarg del segle XXI es poden extingir fins al 90% del les llengües del món. Aquest és, essencialment, un procés on les llengües més dominants van substituint a les més febles. Per tant, de nou, la preservació de la diversitat és radicalment incompatible amb les inèrcies liberalistes.

És especialment greu, aberrant i intolerable que el moviment antiglobalització, que principalment lluitava i lluita contra el neoliberalisme de mercat al món (reclamant-ne una regulació justa), es comportés amb les més exquisides directrius liberals pel que fa a les llengües. I així, massa sovint, els mateixos col•lectius catalans, i barcelonins, feien la propaganda en espanyol i anglès, i tan sovint en assemblees i fòrums s'exigia amablement als participants que no usessin el català. Fins i tot al mateix Arcadi Oliveres, una tarda que havia estat invitat a llegir un manifest com a intel•lectual de referència en motiu d'un fòrum social, se li va demanar que amagués el català i es passés a l'espanyol davant d'una flamant Rambla del Raval plena de manifestants.
El problema bàsic és que en aquells cercles no es considerava la diversitat lingüística del món com un patrimoni a preservar, com sí que s'hi considerava la diversitat cultural i biològica. S'obviava el paper crucial que juguen les llengües en les cultures del món. El menysteniment pels valors lingüístics era especialment flagrant perquè en aquell moviment es feia una exaltació omnipresent de la multiculturalitat, la diversitat cultural i la interculturalitat. Les manifestacions eren plenes d'instruments de percussió dels set mars, es valorava que les vestimentes no deixessin dubte a la solidaritat tant amb Xiapes com a Palestina, i en Manu Chao cloïa les grans mogudes cantant amb tants idiomes com podia (llevat de, oh, la llengua de la ciutat on radicava des de feia anys i on tot allò s'esdevenia).

M'interessa explicar això ara perquè veig que avui la Història està donant la raó als que ja fa anys que veiem la diversitat lingüística mundial com un valor a preservar. Arreu del món (a l'Àfrica, a Austràlia, a Amèrica...) aquesta diversitat lingüística s'està posant sobre la taula com a valor modern i universal, com a signe de pau i com a camí per la pau. I els catalans estem jugant un paper de primera línia en aquest procés, com en són mostra la recent fundació de La Casa de les Llengües o la Declaració Universal dels Drets Lingüístics signada a Barcelona el 1996.
I, tot i que malauradament encara hi ha importants gestos de menyspreu per la qüestió lingüística en certs moviments altermundistes catalans, des del meu modest punt de vista, sí que he notat una certa penetració de les idees en pro de la llengua catalana, i de les llengües del món, en els moviments socials transversals catalans. I ja és ben raonable que així sigui, perquè un tret d'aquests moviments és el noble afany per mirar de conjuminar múltiples coordenades ideològiques: ecologisme, antimilitarisme, feminisme, socialisme, antiracisme, laïcisme, democràcia participativa... Moltes combinacions d'aquestes ideologies, si ens ho parem a rumiar, no es requereixen pas mútuament des d'un punt de vista tècnic ni lògic (algú podria ser ecologista i no ser gens feminista), però sempre les fem anar de bracet per sensibilitat, per humanisme. I això està la mar de bé. Doncs bé, només calia afegir el valor de la diversitat lingüística com una coordenada més en aquesta rotllana de sensibilitats, cosa que implica (necessàriament, ara sí) el valor de la llengua catalana, que és el nostre granet de sorra a la diversitat planetària.

Durant l'auge del moviment antiglobalització, que tant positivament va arrelar a Catalunya, les llengües afeblides del món van perdre una oportunitat per fer-se un lloc entre les reivindicacions de primera fila. Entre els moviments progressistes catalans el protagonisme de la reivindicació lingüística s'havia esvaït des de finals dels 80, i sospito que el moviment antiglobalització heretava tics lerrouxistes (i antipujolistes) de la progressia barcelonina. Si no hagués estat així, totes les llengües afeblides del món haurien pogut aprofitar la llengua catalana com a símbol que les llengües afeblides es poden “auto-redignificar”. Avui sembla que el català comença a fer aquesta funció quan s'hi emmirallen comunitats lingüístiques com l'amazig, la quítxua, la uolof... Només cal que nosaltres, ara, mantinguem prou autoestima i fermesa per no tornar-nos a despenjar amb el pragmatisme provincià dels qui tenen pressa per dir que ja van de tornada. Nosaltres ja en tornem, d'anar de tornada: nosaltres, de nou, anem.