Tretúlies Valorianes
Proteu, en la mitologia grega, era un déu marí que tenia esment dels ramats de foques i altres animals marins de Posidó, déu i rei de la mar, l'equivalent de Neptú en la mitologia romana. Proteu, a més de tenir el do de la profecia, tenia el poder de prendre qualsevol forma que volgués (animal, planta, foc, aigua, etc.) per desaparèixer de la vista de qui l'importunava o per passar desapercebut.
El nom d'aquest personatge mitològic sembla derivat del
grec prótos, que significa ‘primer' o ‘que va a davant'. Quan per devers
l'any 1840 l'investigador suec Berzelius introduí en la nomenclatura química el nom
de proteïnes per designar unes substàncies primordials en qualsevol de les
formes de vida conegudes a
El mot proteic, introduït poc després en les llengües modernes, per referirse, en principi, a les qualitats o propietats de les proteïnes, s'ha usat també com a adjectiu aplicat a la persona que canvia molt sovint d'opinió o de comportament per la seva conveniència, i amb aquest sentit sí que podem considerar quasi segur que qui el posà en circulació pensava en el déu grec més tost que en les proteïnes.
El mot prótos ha produït diversos cultismes, com protomàrtir, protonotari o prototip. Un que és prou curiós, i ben antic, és protocol, format sobre el llatí protocollum, derivat al seu torn del grec protókollon, compost amb els mots prótos i kolla, amb el sentit de ‘el primer encolat', perquè en principi es referia a un document signat per alguna autoritat (escrivà reial, notari, etc.) que s'encolava sobre un altre per donar-li autenticitat. Aquest cultisme donà lloc al mot popular patracol, que ha acabat essent admès en els diccionaris normatius de la nostra llengua.
HO RECONEC O HO
RECONEIXO
Josep Maria
Corretger
En primer lloc,
per a resoldre aquest primer tema d'aquesta secció, he d'explicar que es tracta
d'un aspecte interessant sobre la nostra llengua, el català, i que de ben segur
que es desconeix. Parem-hi doncs, una mica
d'atenció.
Si ens endinsem
en la tipologia de les formes verbals dels verbs de la tercera conjugació, observarem que poden ser de dos tipus ben
diferenciats:
Un primer
anomenat pur,
i que seguiria el model del verb ‘dormir', Ex: jo dormo, (lexema verbal
+ desinència verbal de persona) i d'un altre
anomenat incoatiu, i que per tant, seguiria el model del verb
‘servir', Ex: jo serveixo (lexema verbal + infix EIX+ desinència verbal de
persona).
Però, què entenem
per un verb incoatiu?
Doncs, és aquell
verb que en el present d'indicatiu i de subjuntiu, i en l'imperatiu insereix
l'increment -eix- entre el radical
i la desinencia de les tres persones del singular i de la tercera persona del
plural. Vegem-ne alguns exemples:
-Present
d'indicatiu:
ofereixo, ofereixes, ofereix, oferim, oferiu,
ofereixen.
-Present de
subjuntiu:
ofereixi, ofereixis, ofereixi, oferim, oferiu,
ofereixin.
-Imperatiu: (no té 1a persona), ofereix
tu, ofereixi ell/a, oferim nosaltres, oferiu vosaltres, ofereixin
ells/es.
La majoria de
verbs de la tercera conjugació es conjuguen com ‘servir', uns quants com
‘dormir', i molt pocs admeten ambdós models:
-Amb formes
incoatives trobaríem verbs com ara
‘agrair', ‘assentir', ‘beneir', ‘constituir', ‘diferir', ‘discernir',
‘dissentir', ‘dissuadir', ‘elidir', ‘encarnir',
‘engelosir'
Ex: agraeixo,
assenteixo, beneeixo, contitueixo.
-Amb formes
pures (sense
l'increment -eix-) hi hauria verbs
com ‘ajupir', ‘bullir', ‘collir', ‘consentir', ‘contradir', ‘convenir', ‘cosir',
‘dormir', ‘eixir', ‘escopir'
Ex: ajupo, bullo,
cullo, consento.
-D'altra banda, també trobarem verbs que admeten la doble conjugació, és
a dir, tant serien vàlids com a purs (sense –eix-) o incoatius (amb -eix-):
Acudir: acudo /
acudeixo
Arrupir-se:
arrupo / arrupeixo
Brunzir: brunzo /
brunzeixo
Consumir: consumo
/ consumeixo
Lluir (*): lluo / llueixo
Mentir: mento /
menteixo
Percudir: percudo
/ percudeixo (copejar, pegar, incidir)
Presumir: presumo
/ presumeixo
Resumir: resumo /
resumeixo
Després
d'explicar això, i entrant més en matèria observarem que es poden confondre els
verbs acabats en –èixer pertanyents
a la segona conjugació, amb les formes incoatives de la tercera conjugació. No
hem de fer-ho.
Infinitiu: desconèixer, conèixer,
reconèixer, aparèixer, desaparèixer.
Present
d'indicatiu:
desconec, conec, reconec, aparec, desaparec.
I finalment,
també caldria anar molt amb compte amb alguns verbs de la segona conjugació que
tendiesen a ésser conjugats erròniament –igual que els anteriors- com a verbs
amb formes incoatives de la tercera conjugació:
Infinitiu: concebre, corrompre, emetre,
excloure, incloure, interrompre, irrompre, percebre,
transmetre.
Present
d'indicatiu:
concebo, corrompo, emeto, excloc, incloc, interrrompo, irrompo, percebo,
transmeto.
Pareu compte,
doncs, quan utilitzeu alguna forma verbal de la tercera conjugació o els acabats
en –èixer de la segona. No cometeu errors, atureu-vos i raoneu, i paraula de
filòleg que no us en penedireu.
N.B.
(*) El verb ‘lluir' canvia de significat segons que es conjugui com a pur
o incoatiu:
1/ Lluir
(pur): Emetre
reflexos lluminosos.
Ex: -El sol lluu (o llu) amb
força.
2/ Lluir
(incoatiu):
Mostrar a la vista de la gent.
Ex: -Jo llueixo el vestit
amb elegància.
Oberts a la internacionalització
Ramon Sangles i Moles
Moltes vegades he trobat persones que, per no comprometre's en res nostre, ni país ni llengua, sempre tenen a punt l'estirabot «jo sóc un ciutadà del món», cosa que d'entrada ja vol dir expressar-se directament amb una llengua que no és la pròpia i tenir vergonya de la seva identitat.
Doncs, ara nosaltres enfocarem la internacionalització al revés: qui més estima la seva pàtria, més cosmopolita és. L'única manera de ser reconeguts internacionalment és la de circular amb segell propi. S'ha de dir clarament: sóc català, sóc de Barcelona, sóc de Can Toi, sóc músic, sóc creient... Tot ben delimitat i sense dissimular res.
Les denominacions d'origen són molt concretes: donen el nom de la comarca o del poble (vi del Penedès, xampany de Sant Sadurní...) i es venen per tot el món. Tinc un amic, bon coneixedor de les comarques xampanyeres catalanes, que va a congressos mundials de juristes. Doncs bé, quan a un hotel (sia d'un país o d'un altre) demanen xampany (perquè mundialment té aquest nom) els el serveixen d'aquelles ampolles que els xampanyers d'ací en diuen «cava» (v. Llengua Nacional, núm. 70, p. 29). Som un país malauradament massa acomplexat i ple de contradiccions, perquè, a més, aquelles ampolles duen escrit «Spain» en comptes de «Catalonia» o «Catalunya» que tranquil·lament hi podrien escriure. Llastimosament, no sabem comunicar la riquesa interior que duem a dins o no tenim la valentia de dir que aquells productes són de fabricació nostra.
L'origen, la causa i la font mai no han de ser callats o amagats, perquè en el fet de mostrar-los hi ha el secret de la nostra força i de la nostra singularitat, que en propicien un reconeixement internacional.
A l'hora de mostrar-nos tal com som no hi ha de tenir lloc cap mena d'atenuació, de simulació o de feblesa; hi cal, doncs, contundència, decisió, fortalesa i veritat. La nostra identitat ha de ser endevinada sempre.
No volem pas dir ara que hàgim d'anar pel món lluint les nostres qualitats o reclamant la reconeixença merescuda. Es tracta simplement de posar-ho fàcil perquè siguem coneguts, o bé que, sense eufemismes, ens sapiguem fer conèixer com a tals davant els altres.
6)
Durant els darrers anys
Escola Valenciana, Federació d'Associacions per la Llengua, ha mantingut una
trajectòria de treball per cridar en veu alta a la nostra societat, que el
valencià és qüestió de tots i de totes. Després de 26 anys de l'aprovació de la
Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià, la nostra llengua ha de continuar sent
l'eix transversal que ens uneix, que ens projecta cap al futur com a poble, que
vertebra el nostre territori i la nostra cultura.
2010 és un any molt especial per a tota la gent que construeix i fa
possible dia a dia Escola Valenciana. Hem celebrat els 25 anys de les primeres
Trobades d'Escoles en Valencià, una data molt significativa per a nosaltres, que
ens ha permés recapitular i mirar cap al futur sota el lema Tu tens la
clau.
Per a tancar les celebracions dels 25 anys de les primeres Trobades
d'Escoles en Valencià, estem organitzant una gran Festa pel Valencià a la ciutat
de València emmarcada en la celebració del dia més simbòlic per als valencians i
valencianes, el 9 d'octubre, on tindrà un paper molt destacat el monument La
clau que obri tots els panys,
creada expressament per a l'ocasió per l'artista valencià de renom internacional
Manuel Boix. Una escultura que prendrà vida i sentit amb
l'aportació de tots els centres educatius d'ensenyament en valencià que
treballen dia a dia per una educació de qualitat. El 9 d'octubre cada escola i
institut dipositarà a la Festa pel Valencià que celebrarem a València un “Llibre
de la clau” que contindrà treballs del seu alumnat relacionats amb el valencià
com a valor de la nostra societat.
A més durant tot el matí es faran actuacions musicals dels escolars
i centenars de tallers
infantils que ompliran aquesta Trobada de Centres d'Ensenyament en
Valencià de totes les comarques del nostre territori. A la nit tancarem els
actes amb un concert especial d'Obrint Pas.
Per a qualsevol informació adreceu-vos al telèfon 96 347 27 83 o al correu electrònic escola.v@fev.org
7)
8)
9)
– Nacionalisme, a Catalunya, vol dir nacionalisme català.
– Catalunya forma part de l'Estat espanyol, territori en què el nacionalisme més potent ha estat i és –amb diferència– el nacionalisme espanyolista.