Consells de Franklin
El meu cunyat Raimon Martínez Fraile m'ha
regalat el fascicle Lo camí de la
fortuna. Consells bréus i senzills per a esser rich, que és el títol que
l'adaptador català, Gaetà Vidal, va donar el
Vidal en fa una adaptació, farcida de frases fetes («pel bon entenedor, mitja creu val per deu», «dirho aixis sens solta ni volta, ni com va, ni com costa») i de refranys, que és com els nostres avantpassats es transmetien les quatre veritats que els ajudaven a viure: aleshores les coneixia tothom i els diccionaris bilingües les duien sistemàticament (ai!, una deu riquíssima del nostre passat que s'ha estroncat en sec en ben pocs anys). Llegeixin el pare Claret, els cors de Claver i hi veuran el mateix esperit. Sense més preàmbuls, som-hi.
Comença així Vidal, perquè vegin al nu aquella prosa i aquella escriptura: «Plaume al estiu, quan lo llebetg passant per entre los cimarols dels pins fa sentir son gemegar dòls; i á mi arriban las cantarellas dels aucellets [...]; y oich los cants de los qui en la era baten; i veig la lloca que manant los pollets los ensenya cloquejant, que en l'estiu, tota cuca viu [...]; plaume dich recordarme dels pagesos y demès gent que lo pa que menja, rega ab lo suor de son front, y pensant en la vida que portan, y planyentme de que tal sia, volguera esser un pòu de ciencia, y que mes paraulas fossen pera tots article de fe, si poch ó molt podian contribuir á sa felicitat».
A les queixes dels pagesos pels onerosos
pagaments que suporten («si això dura [...] som mès perduts qu'una unsa en lo
pla de
Peresa: Arreu ['arada'] penjada,'l robell se la menja, Mès lluhenta es la clau que mès toms dona, L'home que es peresòs, per un pas ne dona dos, A llop dormen[t] no l'hi entra res en dent, Qui á gran dia's lleva, tot lo jorn trota, Qui quan es jove no treballa, quan es vell dorm á la palla, Gota á gota, l'aigua fa gorch. Ordre: La regla manté'l cos y la butxaca, Pedra movedissa, no posa molsa, Costa mès de mantenir un vici que de mantenir dos fills, Cartas, daus, donas y vi, fan tornar al rich mesquí, Si vols que ton afer se fassa, veshi, Si vols estar ben servit, feste tu mateix lo llit. Economia: «Per mancansa de cuidado, gasta en aplechs y festas majors lo que ha guanyat ab la suor de son front [...], lo que podria constituir un recó per la vellesa», «Respecte de las compras al encant, per un bon esmers que s'hi fassa, cent cops s'hi troba mès dany que profit», Á la casa ahont no hi ha pa, tothom crida y tothom te rahó, Bossa sens diners, digali cuiro. I el colofó: «Ab tot, no debeu fiar exclusivament lo vostre ben estar, en lo treball, l'ordre y la economia. No hi ha dupte que son grans cosas, mes de res vos servirian sens las benediccions del cel. Demanaulas donchs humilment, y pera obtenirlas siau caritatius en vers aquells que no tenen bèns de fortuna».
Joan Solà
Un aspecte impactant si s'analitza en profunditat de les llengües subordinades és la impossibilitat de tenir un lèxic propi, almenys pel que fa al que s'ha format en el temps que dura la subordinació. Durant uns quants segles el català ha denominat totes les realitats noves simplement agafant les paraules amb què l'espanyol designa aquelles realitats. Les postures adoptades davant aquest fet pels agents de planificació de les normes d'ús lingüístic poden ser molt variades, i també cal dir que cada paraula nova introduïda al català procedent de la llengua dominant s'associa amb unes determinades facilitats o dificultats pel que fa al tractament del fet, més enllà d'una simple adaptació fonètica i gràfica.
Podem agafar com a exemple del que diem les paraules bolígraf i quiròfan, introduïdes en el segle XX. Les dues paraules tenen la particularitat que entre totes les llengües del món només són usades per l'espanyol (i pels seus satèl·lits “autonòmics”). Són creacions espanyoles i només espanyoles. Com tantes altres, van sortir del cap d'una persona i després feren fortuna. Concretament, hem llegit que quirófano va ser “inventat” pel metge Andrés del Busto els darrers anys del segle XIX per a designar un establiment sanitari on les operacions podien ser observades de darrere un vidre. L'inventor del mot agafà els elements grecs kheir (‘mà'), que apareixia a cirugía (kheir i urgia ‘feina de mans'), i phainein (‘mostrar'), que apareixia a diáfano. Mesclant quirúrgico i diàfano va sortir quirófano. L'altra paraula, bolígrafo, que alguns lingüistes hispànics consideren execrable, és una mescla d'un element espanyol (bola) i d'un element grec (grapho, procedent del verb graphein ‘escriure'), i s'ha dit que va ser encunyada el 1946 per l'industrial català Amadeu Árboles, que en va fer una marca registrada (a nom de la seva mare, Antònia Vidal). Abans, aquest nou i revolucionari instrument per a escriure es va dir a Espanya pluma atómica, mentre que a l'Argentina es digué birome (del cognom de l'inventor, Laszlo Biro, i el del seu soci,Meyne, que en aquell país en feren una gran promoció) i en alguns països europeus, biró. L'Acadèmia espanyola no va incorporar el mot bolígrafo al seu diccionari fins al 1970, tot i que feia dècades que tothom la usava tranquil·lament.
He triat com a exemple aquestes dues paraules, a més, perquè una és admesa per l'Institut d'Estudis Catalans (bolígraf) i l'altra no (quiròfan). Les raons són comprensibles: a diferència d'altres paraules amb l'element quiro- (quirúrgic, quiromància, quirògraf, quiròpter), que són termes universals, quiròfan és una paraula únicament espanyola que té un fàcil substitut (sala d'operacions), perquè aquest és el terme que usen més o menys les altres llengües. Emperò per a bolígraf no tenim un substitut fàcil, perquè no hi ha un terme universal, sinó que cada llengua ha fet la seva “invenció” terminològica. I quan això passa, trobar una solució per a substituir un hispanisme requereix dues coses molt difícils com són la creativitat i el consens. Això sense tenir en compte l'opció, tan legítima com les altres, que diu que “ja està establert així” i no en parlem més.
Efectivament, per a l'instrument d'escriure les solucions adoptades per les llengües europees són diverses. En anglès es diu ballpoint pen (ploma amb punta de bolla); en francès, stylo à bille (ploma de bolla), o stylo-bille, o pointe-bille o bic (del gran fabricant Marcel Bich); en italià, penna a sfera; en portuguès, (caneta) esferográfica; en alemany, Kugelschreiber (instrument per a escriure d'esfera); etc. En general, es parteix del nom de ploma, l'instrument predecessor, incorporant-hi algun element que expressa la idea central de punta esfèrica. En català potser haurem de menjar bolígraf per a sempre; és a dir fins que s'inventi una altra cosa, que, si les coses no canvien, tindrà el mateix nom que en espanyol. Tanmateix, com que no hi ha res que hagi de ser necessàriament definitiu, puc fer algunes propostes per si de cas: un esferogràfic, o, més curt i col·loquial, un esfero, un puntaesfera, o una que em cau especialment simpàtica i que no em direu que no quedaria ben bé: un puntabola. Si el metge del Busto va inventar quirófano i l'emprenedor Árboles, bolígrafo, nosaltres també podem fer d'inventors. Si la parauleta esdevé ús general o queda registrada només en aquest article, això ho veurem d'aquí a vint anys. O no.
Comerciar en català no fa mal a ningú
Jaume Corbera
Un dels àmbits on
la llengua catalana costa de més de normalitzar, a les Balears, és el del
comerç, i no només en les relacions entre proveïdors i botiguers o detallistes,
que és complicada per la quantitat de documents que mou, sinó també en les
relacions dels botiguers amb els clients. Aquesta és una relació molt
personificada, en què el botiguer intenta atreure l'atenció i la confiança de
les persones, totes en general, perquè totes són compradors potencials, però de
manera individualitzada, amb familiaritat, amb la pretensió que el possible
client es senti tractat com si hi hagués de sempre una relació amical entre ell
i el venedor. Fixau-vos que la publicitat normalment es dirigeix al públic en 2a
persona, normalment del singular ("tu") i de vegades també en plural
("vosaltres"), però mai ho fa en 3a persona ("vostè", "vostès"), perquè aquesta
implica distanciament, el qual no convé a qui pretén convèncer-nos de la bonesa
del servei o del producte que ofereix.
Si això és així, i ho podem
comprovar contínuament, pareix que hauria de ser fàcil veure, per part dels
comerciants, que als catalanoparlants ens és més familiar, més amical, ens
inspira més confiança, que se'ns dirigeixin en la nostra llengua, la llengua
normal de les nostres relacions amb l'entorn. Dic "hauria de ser fàcil veure",
però la realitat és que són ben pocs els qui ho veuen, perquè la majoria, la
immensa majoria, de botiguers continuen presoners del sentiment diglòssic que
els fa pensar que adreçar-se al públic és un acte social de tanta importància
que s'ha de fer en la llengua socialment prestigiada pel poder, i ni hi pensen,
a utilitzar el català; i, si hi pensen, el descarten, per por de ser vists com a
"localistes", "folkòrics", o, fins i tot, "antiespanyols".
La tasca de
les institucions de govern hauria d'haver estat, durant aquestes dècades
d'autonomieta, la d'anul·lar (o almenys intentar-ho) aquest sentiment diglòssic
i convèncer els botiguers que relacionar-se amb els clients (també) en català no
els havia de perjudicar, sinó que, ben al contrari, els beneficiaria. I ja no es
tracta, simplement, que t'entenguin si parles en la llengua pròpia del país,
sinó que t'hi parlin i hi retolin els avisos i les comunicacions, i hi redactin
tots aquells escrits que generin per a atendre el públic. De fet hi ha exemples
a balquena que ho demostren, que retolar en català no perjudica les vendes: a
Catalunya avui en dia són milers, bastants, els establiments retolats en català,
i mantenen la seva clientela sense problemes especials per aquesta qüestió, i
molts dels clients no són, ni tan sols, catalanoparlants. A ciutats petites i
pobles de l'interior, per exemple, fins i tot és difícil trobar-hi rètols en
castellà. Quasi quasi es pot dir que en aquestes poblacions s'hi ha assolit la
plena normalització del català.
A les Balears som molt lluny d'aquesta
situació, encara que a tots els pobles n'hi ha, de comerços retolats en català
(i no em referesc només al rètol que hi dóna el nom, sinó també als cartells i
avisos interiors), i sobreviuen igual de bé (o de malament) que els altres. Fins
i tot hi ha qualque gran superfície que en un moment concret va decidir que
podia usar el català en tota la retolació, i sé ben cert que això no li ha fet
perdre clients (potser qualque fanàtic ultra de l'espanyolisme...), perquè
sempre és plena, i no tothom que hi va és catalanoparlant. I hi ha una
perfumeria, amb seu social a Petra, però present per tot Mallorca, que té el
català com a llengua de relació amb els clients, i no pareix que li vagi més
malament que a les altres. I algunes entitats bancàries del país (del nostre,
vull dir), entre les quals una de les més poderoses de l'estat, usen el català
amb tota normalitat sense que això els hagi causat pèrdues (vaja, ho supòs,
perquè segur que si fos així ja no l'usarien).
Amb una paraula, usar el
català comercialment no fa mal a ningú i sé ben cert que, ben al contrari, és un
atractiu més per a moltes de persones que són sensibles a aquesta qüestió i,
davant diverses ofertes comercials semblants, prefereixen aquella que té en
compte la nostra llengua. Això ho han entès bé, per exemple, els nous
propietaris de la companya aèria Spanair: mentre va ser mallorquina o gestionada
des de Mallorca, Spanair es comportava com una companyia forastera, amb el
castellà i l'anglès com a llengües principals de relació (no record si n'hi
havia qualcuna altra, però no hi era el català); ara que és propietat
majoritària d'empresaris de Catalunya, el català és una de les llengües de
relació de la companyia, que fins i tot l'ha introduït a la revista que ofereix
als viatgers dins els avions, la qual es pot llegir en castellà, català o
anglès. Si a Catalunya, una de les comunitats europees més dinàmiques
econòmicament, el català hi és present pertot i aquesta presència no hi
dificulta el guany econòmic, sinó que fins i tot possiblement el potencia,
¿enteneu per què aquesta resistència de les empreses balears a incorporar la
llengua pròpia del país en la relació amb el públic? No és una qüestió
d'ideologia, sinó d'imatge i de complicitat amb la població catalanoparlant.
Podeu estar ben segurs que no és per ideologia que Spanair parla en
català actualment (com ho fan, per internet, també Iberia i AirEuropa i RyanAir
i EasyJet, i potser qualcuna altra), en canvi sí que és per ideologia
(feixistitzant) que no ho fa aqueixa companyia alemanya dirigida aquí per un
senyor de llinatge germànic que fa uns dies va ser encarregat d'insultar la
memòria del Rei En Jaume i a tots els mallorquins a Santa Ponça. Diuen que els
qui demanam la normalitat del català som uns "radicals" que volem imposar no sé
què, però la realitat demostra que allà on el català funciona com una llengua
normal la societat és tranquil·la, no hi ha conflicte, la gent es sent satisfeta
i l'economia no pateix ni més ni menys per aquesta raó. Amb l'impuls
institucional adequat i oportú des de fa anys probablement avui a les Balears la
llengua catalana seria molt més present dins la vida comercial; la poca
iniciativa institucional, però, ens ha fet estancar en aquesta situació de
minorització social del català i ha encoratjat la postura dels qui ens voldrien
desapareguts. Jo, en qualsevol cas, tenc ben clar amb quina companyia aèria no
he de volar mai mentre s'hi mantengui al capdavant aqueix personatge digne del
III Reich.
Andròmina?
El mes que demà comença dóna nom als premis Octubre, la nit literària que organitza Eliseu Climent des de fa (o farà) 39 anys a València. Corre la brama que el premi de narrativa es diu Andròmina perquè Rosa Raga, la dona de Climent, va obrir un diccionari a l'atzar i va assenyalar amb el dit aquest nom. Una andròmina designa un objecte tan atrotinat que ja no serveix per a res, tot i que en plural també pot referir-se als embolics d'alguna persona enredaire o manifassera. D'andròmina diuen que prové l'entranyable endimari que em clavava mon àvia geltrunenca sempre que l'atabalava amb les meves falòrnies de nen fantasiós. Coromines el deriva del nom mitològic Andròmeda, personatge d'una faula que hauria esdevingut sinònim de mentida, fantasia o embolic. És (o era) un mot en desús fins que, de sobte, les festes majors han posat de moda les curses de vehicles extravagants amb rodes (sofàs tunejats, bòlids diversos) en baixada lliure per algun carrer inclinat. Enguany, a les festes del meu barri barceloní d'Horta van celebrar-ne la tercera edició. En podien haver dit cursa de ginys, fòtils o carraques, però han decidit dir-ne cursa d'andròmines. I ha quallat.
Malestar a la Facultat de
Dret de la UV per la supressió de la megafonia en valencià
Llegiu la notícia:
http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=2536&Itemid=1
Per a l'aplicació informàtica Google Maps, Torrent és "Torrente"
Llegiu la notícia:
http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=2539&Itemid=1
L'occità ja és la "llengua preferent" d'Aran i oficial a tota Catalunya
Llegiu la notícia:
http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=2540&Itemid=1
Gandia encén la flama del Correllengua en el 10é aniversari del traspàs
d'Enric Valor
Llegiu la notícia:
http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=2542&Itemid=1
Les seves investigacions sobre alguns aspectes de la llengua són fonamentals
Jaume Vallcorba i Rocosa (Barcelona, 1920), s'ha mort a la seva ciutat natal als noranta anys. Enginyer de professió, i lingüista per passió, com el seu admirat mestre Pompeu Fabra, és autor d'estudis capitals sobre qüestions de la nostra llengua no superats encara, com per exemple, sobre els usos dels verbs 'ésser' i 'estar'. Ara, el fet d'haver investigat fora de l'àmbit universitari segurament que ha contribuït a privar-lo del ressò que els seus estudis mereixen.
Afortunadament, la importància de la seva aportació podrà ser comprovada àmpliament, perquè hi ha en vies de publicació un recull de tots els seus treballs sobre llengua, titulat 'Obra gramatical i lingüística completa', una obra magna que consta de tres volums de set-centes pàgines cadascun. De fet, el primer volum, que ja és a punt de sortir, conté els tres llibres publicats per ell mateix (com ara 'Els verbs “ésser” i “estar” en català') i quatre monografies més, inèdites fins ara. El segon volum aplega un seguit d'articles i de textos breus escrits entre el 1963 i el 2007; i el tercer, les 1.409 notes que va publicar al 'Bloc Maragall' entre el 1979 i el 2005.
El conjunt d'aquesta obra, fonamental per a la recuperació del català 'de sempre', conté les investigacions més sòlides que s'hagin fet sobre algunes estructures pròpies del català.
Però Jaume Vallcorba, pare de l'editor Jaume Vallcorba i Plana, no solament fou un sòlid estudiós de la nostra llengua, ans també va tenir un paper de primer ordre en la represa de l'ensenyament del català des del 1962, com a membre de la Delegació d'Ensenyament de Català d'Òmnium Cultural.
Redactor dels cursos per a la formació de nous professors de català i creador i impulsor, amb Manuel Miquel i Planas (Sant Adrià de Besòs, 1916 - Barcelona, 2001) del 'Butlletí Interior dels Seminaris d'Ensenyament de Català', hi publicà incomptables estudis gramaticals i d'orientació sobre la recuperació del català genuí. Amb voluntat divulgativa, del 1960 al 2005 va publicar una nota setmanal al 'Bloc Maragall' en què recordava, o aclaria, punts essencials de gramàtica. Igualment, va aportar treballs diversos a la revista Llengua Nacional.
Vice-president de la Junta Permanent de Català de la Generalitat (1981-2001) i membre de la Junta Consultiva d'Òmnium Cultural (1979-2002), el 1967 obtingué el Premi Pompeu Fabra dels Jocs Florals de la Llengua Catalana i el 2003 li fou atorgada la Creu de Sant Jordi per la seva continuada tasca d'estudi, de defensa i d'ensenyament del català.
El Ple del Parlament ha aprovat amb els vots del tripartit i CiU la Llei de l'Occità, aranès a l'Aran, que reconeix, protegeix i promou aquesta llengua en tant que és una de les oficials de Catalunya, tal com estableix l'Estatut. Aquesta llei regula el seu ús a les institucions, a les escoles o als mitjans de comunicació, entre d'altres. El síndic d'Aran, Francesc Boya, ha parlat de "dia històric" i ha avisat de la situació actual de l'aranès, "a la unitat de vigilància intensiva".
PPC i C's han denunciat que la Llei no compleix la sentència del TC quan es parla de llengua "preferent" i han polemitzat amb els altres grups sobre el títol de la Llei per referir-se a "l'occità, aranès a l'Aran".
----------------------------
Publicat a
L'occità és oficial a tot Catalunya i l'aranès és oficial a l'Aran, com ja era abans, i ara a més és preferent.
L'arbre occità té diferents branques i una és l'aranès, no confonguem les coses que la llei és clara. L'aranès és oficial a l'Aran i l'occità és oficial a Catalunya.